Qualsevol expert en comunicació us dirà que més val mirar de transmetre poques idees i que aquestes arribin clares a l’auditori que us escolta, que no pas dir moltes coses i que aquest mateix auditori no en retingui cap. Comencem l’apunt amb aquesta nota mental perquè el que direm ja ho vam insinuar en un apunt anterior del 31 de març de 2019, titulat «El col·lapse de la poesia». Esteu avisats: ens repetirem.
Fa molts anys —jo era encara un adolescent—, mentre fèiem una excursió per la muntanya, un amic de l’institut em va confessar que no li agradava la música. Ho va dir just quan érem en una pujada pronunciada, trepitjant l’argila resseca, el terra vermellós d’un turó vallesà. Vaig preguntar-li a quin estil de música es referia —amb un altre company de colla acabàvem de comentar l’aparició d’un nou LP d’Accept i, doncs, parlàvem de heavy—, i ell em va respondre: «No, no; no és una qüestió d’estil. No m’agrada la música en general. Diria que no la suporto.» Astorat, incrèdul, vaig replicar que això era impossible, que no hi havia ningú a qui no li agradés un o altre estil. Però era així: no li agradava el heavy, ni el rock, ni el blues, ni el pop, ni el jazz —per descomptat—, ni la música electrònica, ni la ballable o discotequera de l’època, ni la música clàssica, ni les ranxeres, ni les sardanes… Cap. Res.
No dubto que hi hagi més persones en la mateixa situació, però per força han de ser poques. Una cosa és que la música no t’interessi, com hi ha tantes coses a la vida que no ens interessen, però per afirmar que no t’agrada gens, que més aviat et molesta, cal que es doni —no ho sé veure d’una altra manera— alguna mena de trastorn, com el que fa que algunes persones no tolerin el gust del coriandre —sembla que hi ha un gen que els el fa avorrir—, mentre que d’altres no hi tenen cap problema.
Perquè el cert és que, llevat d’excepcions molt excepcionals, a tothom li agrada un tipus o altre de música. En tot cas, vaig perdre el contacte amb aquell company d’institut, però estic convençut que amb el pas dels anys devia arribar a poder apreciar algun estil musical, encara que fos per força, perquè la música és omnipresent a la nostra vida, de vegades d’una forma molt invasora —ara ve Nadal…—, i el millor que podem fer és acostumar-nos-hi.
Doncs bé, crec que el mateix es pot dir de la poesia: quan algú diu que no li agrada la poesia és perquè no ha trobat el poema que li digui alguna cosa, que li faci comprendre què és això que fa mil·lennis que anomenem poesia. Com passa amb la música, però veient-ho des del punt de vista contrari des d’on ho veia el meu amic, és impossible que ens agradi tota la poesia que es fa; de fet, no és ni desitjable que això passi. A mi mateix, que en llegeixo i n’escric i en parlo i en critico, més aviat m’agrada una part molt reduïda de la poesia que es conrea i es publica. Em faig un tip de llegir llibres de poemes que no em diuen res, si no és que directament em desagraden profundament.
Però, ah, quan ensopegues amb un poema que t’entra fins dins, o que simplement trobes bell, carregat d’una bellesa insòlita, o dur, d’una duresa amb la qual t’identifiques, o explícit, o inquietant, o enrevessat… Tant se val, cadascú pot trobar un poema que li agradi, una manera d’entendre la poesia —i d’escriure-la, i de llegir-la, sobretot de llegir-la— que li digui alguna cosa. I aquesta possibilitat em fa pensar de nou en els instituts, en els adolescents que hi van cada dia: quants es pensen que la poesia no els agrada senzillament perquè no saben què és, perquè no han trobat un poema que els interpel·li —he trigat 669 paraules a fer servir aquest verb, però al final no me n’he pogut estar—?
A mi em sembla que la pregunta que els hem de fer és aquesta: t’agrada la música? I, un cop hagin respost, els hem de preguntar: t’agrada tota la música? No, esclar, a ningú no li agrada tota la música que es fa, però hi ha un estil per a cadascú. El mateix passa amb la poesia. Tan sols cal que aquests adolescents —i els que no ho són tant— sentin uns versos que els cridin l’atenció —si els criden prou l’atenció, ja seran a temps d’escoltar-los, de tornar-hi. Un bon professor que llegeixi bé uns versos pot fer molta feina. Però han de ser versos ben triats, molt diversos, que mostrin tot el que té per oferir la poesia.
Aquest, doncs, podria ser un bon exercici: plantar-se davant d’una aula i llegir una selecció com aquesta que ve a continuació. En acabar podríem preguntar als assistents: us agrada la música?
Avui, vint-i-u de desembre,
he sortit al balcó:
sota la pluja que ja amainava
he vist els testos, les olles, els pots
de conserva plantats d’atzavares,
de cintes, begònies, geranis i cactus,
de cabellera de la reina
i d’alegria de la casa.
I el gessamí, que si se’m mor, no se’m mor.
Feia molts dies que no sortia al balcó
corrent darrere d’amors i d’altres coses…
Maria-Mercè Marçal, Bruixa de dol
Drap de la pols, escombra, espolsadors,
plomall, raspall, fregall d’espart, camussa,
sabó de tall, baieta, lleixiu,
sorra
i sabó en pols, blauet, netol, galleda.
Cossi, cubell, i picamatalassos,
esponja, pala de plegar escombraries,
gibrell i cendra, salfumant, capçanes.
Surt el guerrer vers el camp de batalla.
Maria-Mercè Marçal, Cau de llunes
El Tejo és més bonic que el riu que passa pel meu poble,
però el Tejo no és més bonic que el riu que passa pel meu poble
perquè el Tejo no és el riu que passa pel meu poble.
El Tejo té grans vaixells,
i encara avui hi navega,
per aquells que en tot veuen el que ja no existeix,
la memòria de les naus.
El Tejo davalla d’Espanya
i el Tejo s’endinsa al mar a Portugal.
Això és sabut de tothom.
Però n’hi ha pocs que sàpiguen quin és el riu del meu poble
i cap on va
i d’on ve.
I per això, perquè pertany a menys gent,
és més lliure i més gran el riu del meu poble.
Pel Tejo es va cap al Món.
Enllà del Tejo hi ha l’Amèrica
i la fortuna d’aquells qui la troben.
Ningú no pensà mai en allò que hi ha enllà
del riu del meu poble.
El riu del meu poble no fa pensar en res.
Qui es troba al seu costat només es troba al seu costat.
Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro
Més enllà del tombant del camí
hi ha potser un pou, i potser un castell,
o potser tan sols continua el camí.
No ho sé ni pregunto.
Mentre vagi pel camí abans del tombant
miraré només el camí que hi ha abans del tombant,
perquè només puc veure el camí que hi ha abans del tombant.
De res no em serviria mirar a un altre costat
i cap allò que no veig.
Ocupem-nos tan sols de l’indret on som.
Hi ha prou bellesa en el fet désser aquí i no pas en una altra banda.
Si hi ha algú enllà del tombant del camí,
aquells que s’inquieten pel que hi pugui haver enllà del tombant
del camí,
això és per a ells el camí.
Si nosaltres hi hem d’arribar, quan hi arribem ho sabrem.
Per ara només sabem que no hi som.
Aquí no hi ha sinó el camí d’abans del tombant, i abans del
tombant
hi ha camí sense tombant de cap mena.
Fernando Pessoa, Poemes d’Alberto Caeiro
decreix
la lluna
el desig és un núvol
lent
que s’esbalça
Jordi Mas, El crit i l’eco
Madrigal
Plovia a la vinya
i el raïm madur
de l’aigua es polia i era negre i dur:
quan el sol sortia
dos gotims diria que eren els teus ulls.
Joan Salvat-Papasseit, Óssa menor
Em plau, d’atzar, d’errar per les muralles
Del temps antic i, a l’acost de la fosca,
Sota un llorer i al peu de la font tosca,
De remembrar, cellut, setge i batalles.
De matí em plau, amb fèrries tenalles
I claus de tub, cercar la peça llosca
A l’embragat, o al coixinet que embosca
L’eix, i engegar per l’asfalt sense falles.
I enfilar colls, seguir per valls ombroses,
Vèncer, rabent, els guals. Oh món novell!
Em plau, també, l’ombra suau d’un tell,
L’antic museu, les madones borroses,
I el pintar extrem d’avui! Càndid rampell:
M’exalta el nou i m’enamora el vell.
J. V. Foix, Sol, i de dol
Mala Pasqua us dó Déu, monja corcada,
bresca sens mel, trepada gelosia,
formatge ullat, cruel fisonomia,
ab més puntes i grops que té l’arada!
D’alguna fossa us han desenterrada
per no sofrir los morts tal companyia,
quan eixa mala cara se us podria
i estava ja de cucs mig rosegada;
però, si sou de vèrmens escapada,
per a ésser menjar de les cucales
(que de mal en pijor la sort vos porta)
mantinga-us Déu la negra burullada,
i adéu-siau, que em par que em naixen ales
i em torno corb després que pic carn morta.
Francesc Vicent Garcia
Sac de gemecs
El lloc morrut, el bec del pic,
la terra que es pronuncia,
les tintes enasprades de la terra
que es pronuncia, que es reinfla,
la bretxa bufarella,
la collada de Tosses
amb la cornamusa al coll,
l’enserralada cornamusa,
el pic com un bec d’au
que s’obre, que es bada pel mig,
aquesta és la fascinació de muntanyes
com el Pedraforca o els Encantats:
la imatge d’un pic que va a dir-se.
Perejaume, Obreda
Codicil de poeta
Us llego, amics, senzillament,
els tres quefers humils de sempre:
viure (i menjar) amb decòrum cada dia;
si podeu, endegar cobejança i luxúria;
pensar (creure o dubtar)
en la certesa i les hipòtesis
de la mort de la carn
i la vida nova de l’ànima.
No hi ha res més a fer; i ja basta.
La resta és literatura.
Pere Quart, Vacances pagades
Muda
Lentament –tampoc no hi ha alternativa–, es treu la roba.
Quanta dificultat en els botons de la camisa per uns dits
tremolosos com els seus. I els pantalons, els pantalons
són una prova d’equilibris, de paciència i dignitat,
com dir no puc en aquest ordre. Com dir, com l’ordre.
Quan és nua del tot torna a vestir-se, reprèn el ritual.
I així fins que s’acaba el dia i a ella, els dies, se li acaben.
No acceptarà mai que sols les serps, en fer la muda,
poden desprendre’s d’escates i, alhora, de ferides.
Mireia Calafell, Tantes mudes
Els morts
Els tres cops dels palmells damunt del mur:
Un, dos, tres: pica paret.
Ens llancem endavant mentre ressonen
i ens aturem mirant l’esquena de la Mort,
que es gira molt de pressa per sorprendre
els qui es mouen encara amb l’embranzida
i els fa fora per sempre d’aquest joc.
Un, dos, tres: pica paret.
Se’n va la llum. Com un punt d’or, l’espelma
fa tremolar les ombres de la cambra.
Per què fa tant de fred a la postguerra?
La Mort es tomba i veu com la meva germana,
amb febre, es mou i plora sota el gel.
Un, dos, tres: pica paret.
El passat era el rostre del meu pare:
presons i cicatrius, desercions.
Com el terroritzaven aquests cops
dels palmells contra el mur.
No pot acabar un gest d’impaciència.
La ira i la por el van delatar a la Mort.
Un, dos, tres: pica paret.
No ens apartàvem mai del seu costat.
I ara jugo amb la meva filla morta.
Per què no vaig endevinar els seus ulls?
Però el futur, astut, sempre fa trampa.
No vaig sentir els tres cops: em va somriure
i vora meu hi havia ja el seu buit.
I el joc havia de continuar.
Un, dos, tres: pica paret.
Ja no m’importa si la Mort em veu:
em giro per somriure als qui em segueixen.
Ara que he arribat a prop del mur,
no sé res del que hi pugui haver al darrere.
Només sé que me’n vaig amb els meus morts.
Joan Margarit, Càlcul d’estructures
I
La Primavera té molta literatura
i és un tema assequible a totes les butxaques.
La Primavera puja per les parets de pressa.
La Primavera torna més esveltes les dones.
La Primavera deixa els arbres plens de fulles.
Hi ha carrers on arriba una llesca de sol.
Hi ha malalts que s’alegren darrere dels cristalls.
No hi ha ric que comprenga per què es queixen els pobres.
Els ocells creuen l’aire. Els poetes fan versos.
Els amants, en els marges, cullen les flors anònimes,
i en l’amor de l’abraç els cruixen les costelles.
Prospera una enyorança de vagues illes tendres,
de pecats adorables imperpetrables ja.
Des dels terrats, es veu com avança la mar.
Es troba un vers d’Horaci que fa joc amb l’instant.
I hi ha dones que planxen amb la finestra oberta.
Van revivint indústries aborígens, ingènues:
bunyols, aigua-civâ, campanetes de fang.
Cantem la Primavera agafant-nos pels muscles.
Formem un rotle càndid cantant la Primavera.
La Primavera corre, amostrant-nos les cuixes.
La Primavera toca en totes les anelles.
Toca tres i repic i se’n fuig i se’n riu.
La Primavera puja per totes les escales,
puja pels tubs de l’aigua, rebenta les bombetes.
La Primavera, plena de traques i de fum.
La Primavera, plena de banderes i dècimes.
La Primavera, plena de noms en les parets.
Cantem la Primavera o ens matem entre tots.
Vicent Andrés Estellés, L’amant de tota la vida
Les boies
Intentaré de dir la llum de la foscúria
de la mar encrespada a trenc de nit.
Escumes
fosforescents.
Les barques mal deixades,
prop d’aigua, el cabrestant que els homes fan girar,
vestits de nit, se les enduia platja amunt.
La fressa
del vent i de les aigües es va fent
més poderosa cada cop: tanquen finestres
i portes. Sols a la taverna
dels Oratges se senten
les màquines de joc; encara allí,
pots beure canya a glops petits.
Giràndoles d’estrelles
il·luminen el cel més negre que una gola
de llop.
La serp del vent,
desenroscada, xiula pels carrers.
Dalt l’illa
llampeguejada gira el far.
Els gavians
s’arreceren dins meu, els crits
de la nit negra i els udols,
en mi també.
Sé prou que la claror
germina dins la fosca.
On és que som? Enlloc?
fora de tot? Qui ve?
Si vols dormir tranquil pensa en els boies.
Joan Vinyoli, Cercles
Assaig de palla a l’urinari
Ai, que cardat estic a la meva
pelada, sorollosa, tan pol·luïda terra,
i com m’agradaria de fotre’n el camp formigó enllà,
on ens venen que la gent és rossa natural
i silenciosa –o negra, catxes, rítmica i aeròbica-,
en qualsevol cas, milionària, benfollada i feliç!
Aleshores, a l’excusat, els polls ressuscitats grallarien,
llufant-s’hi: “Com la titola deixa el cony sense escorre’s,
així els fals aturat abandona els avantatges de les lletres del Golf GTI”,
mentre jo, ja tot just davant del duty free,
trauria les aspirines per espolsar-me
d’un cop l’asfalt i la bilingüe petja
d’aquest meu mefític poble de capellans, caixers i fills de puta.
Però jo també fumo molt i m’esforço a recuperar seixanta
pulsacions per minut després de cascar-me-la,
i ja es veu, doncs, que no aniria gaire lluny,
mal que sigui per restar aquí amargant-me
–i amargant tothom qui pugui- fins a la mort.
Car, què hi farem, jo també em crec més llest que ningú
i munyo a més amb una
ferotge avarícia petanera
aquesta meva –que ja els hi regalo- ridícula, analfabeta,
esportista, halitòsica i cel.lulítica,
desforestada, venuda, dissenyada pàtria.
Miquel de Palol, Gralles al galliner
És impossible. Fer la crítica literària d’un llibre de poemes, diguem-ho d’entrada, és impossible. Cal que siguis un mer lector que viu dins d’una bombolla i que no té contacte amb l’exterior, o si més no cap contacte relacionat amb el gremi: ni amb amics poetes, ni amb editors, ni amb altres crítics o blogaires… Si tu mateix escrius versos, deixa-ho córrer, no provis de fer cap ressenya d’un llibre de poemes, o et veuràs atrapat per una teranyina espessa, espessa. Però, esclar, a L’Acció Paral·lela ens agraden els impossibles. Llegim, escrivim, tenim amistat amb poetes, editors i crítics, i amb tot i això ens disposem a fer ara mateix la ressenya del volum que tenim entre mans: Nosaltres, qui, l’últim llibre de poemes de Mireia Calafell (LaBreu Edicions, 2020).
L'Acció Paral·lela 