On eren els homes?

img_3936Què tenen en comú Nora Barnacle, Harriet Weaver, Sylvia Beach, Margaret Anderson, Jane Heap o Dora Marsden?

La primera va inspirar l’Ulisses de James Joyce, la segona va fer de mecenes perquè Joyce el pogués escriure, la tercera i la quarta en van començar la publicació per entregues, la cinquena el va publicar en un volum, la sisena va lluitar…

On eren els homes?

A principis del segle XX els homes eren en associacions que lluitaven contra el vici, en patrulles que incautaven llibres immorals per cremar-los, en jutjats on condemnaven editors que s’atrevien a publicar-los, en cossos de policia nous de trinca que netejaven el món de literatura obscena.

Oscar Wilde havia mort el 1900, víctima del seu atreviment, de la seva voluntat de viure com volia viure sense amagar-se de res, abandonat per tots, fins i tot pels André Gide de torn, que també volien gaudir de la vida però guardant les aparences i l’honor.

James Joyce va poder escriure i publicar Ulisses i la resta de llibres gràcies a les dones que en aquells temps tèrbols li van donar suport.

Ha passat un segle. No són menys tèrbols els temps que vivim ara, descompostos, absurds, gairebé inhabitables, amb Trumps i xerraires a cada cantonada, amb jutges que continuen lluitant contra el vici i els acudits, amb els mateixos señores encorbatats de sempre als consells d’administració, amb la mateixa violència domèstica arreu, ben present, ben permesa, amb el reggaeton dictant com ha de ser la poesia i l’estil de vida del moment.

I, mentrestant, la cultura agonitza assetjada per totes bandes, ignorada, abolida, banalitzada. El homes…

Això no és cap article. Això és un intent de reprimir una glopada de fàstic. Llegir coses bones, que valguin la pena, i tallar tota comunicació amb l’exterior per unes hores és l’única manera de salvar-nos.

Però… on eren els homes?

Anuncis