De tant en tant, els humans ens sentim impel·lits a mirar enrere, a fer balanç i, en últim terme, a passar comptes. Arriba un punt en què necessitem treure algunes conclusions del que ha estat la nostra vida fins a un cert moment, ja sigui per fer algun cop de timó, ja sigui per prendre alguna decisió més definitiva. Els escriptors se solen servir de les seves obres per passar revista a les seves vides i a les dels qui han estat a prop seu. A tal fi, un dels gèneres que han donat més rendiment ha estat l’epistolar.
Un dels darrers exponents d’aquest gènere és la Carta a D. Història d’un amor, d’André Gorz, que Edicions de 1984 acaba de publicar en català (traducció de Mia Tarradas).
Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.
Així comença aquesta carta per mitjà de la qual Gorz repassa prop de sis dècades de vida en comú amb Doreen Keir, la seva dona, que va jugar un paper més que crucial en el desenvolupament personal, professional i intel·lectual de l’autor. Un paper que ell mateix lamenta no haver reconegut prou o gens al llarg de tots aquells anys, cosa que l’empeny a esmenar la falta i, alhora, a revisitar els moments més transcendentals de la seva pròpia existència.
Aquesta carta, doncs, mostra un itinerari personal i és un cant —no pas naïf, tampoc mancat de realisme— a l’amor madur i de llarga durada, tan poc de moda en la literatura dels nostres temps. Però Gorz també fa un recorregut pels fets que van marcar la segona part del segle XX i en què ell mateix va poder jugar un paper gràcies al suport constant, a l’empenta i a la feina de Doreen. Gorz, filòsof, ecologista, mena de precursor de la teoria del decreixement, aprofita aquesta epístola per mirar enrere, fer balanç i passar comptes, en aquest cas, amb ell mateix.
Carta a D. Història d’un amor s’inscriu, per tant, en una tradició de relats autobiogràfics que prenen la forma de l’epístola per glossar —o glosar, si ho preferiu— una relació entre l’autor i una altra persona. Potser un dels exponents més sobresortints d’aquest gènere és la Carta al pare de Franz Kafka, un document excepcional, com tot allò que va sorgir de la ploma del més gran escriptor del segle XX. Només cal que en llegir-la sapiguem extreure’n allò que conté més enllà de la mera anècdota personal —expressió, ara que ho penso, molt desafortunada, perquè en Kafka res no és mer ni anecdòtic.
El cas és que la Carta al pare pot ser considerada una mena de pedra de Rosetta de l’univers kafkià on està gravada la clau que permet desxifrar i interpretar en bona part les obres de l’escriptor txec. Efectivament, en aquesta carta trobem pistes que il·luminen els temes, els personatges i els escenaris que poblen aquestes obres. Kafka s’hi descriu com un «animaló presumptuós», imatge que ens porta de seguida cap a les primeres pàgines de La metamorfosi. Fins i tot veiem el pare perseguint els fills al voltant de la taula del menjador, escena que veurem repetida en aquest mateix relat, amb l’escarabat —i fill— corrent per fugir del cop mortal. I llavors hi llegim:
Creu-me, però, que si estem junts no és per enginyar-nos la teva perdició; en realitat ens esforcem, de debò i de per riure, amb amor i amb obstinació, amb ira, repugnància i resignació, amb sentiment de culpa, amb totes les facultats del cap i del cor, a discutir plegats i punt per punt, de prop i de lluny, en tots els aspectes i ocasions, des de tots els angles, aquest terrible procés que s’entortolliga entre tu i nosaltres, aquest procés en què contínuament t’erigeixes en jutge, quan en rigor, almenys en la matèria principal (aquí deixo la porta oberta a tots els errors que naturalment poden enganyar-me), hi ets part litigant, tan dèbil i encegada com nosaltres.
Cadascuna de les paraules d’aquest paràgraf ens condueix cap a les profunditats d’El procés, l’obra culminant de Kafka i, segurament, peça angular del cànon del segle passat. Amb aquesta carta escrita als trenta-sis anys, Kafka passa comptes amb el seu pare, cert, però també busca respostes a la seva pròpia inseguretat davant de moments vitals de gran transcendència: l’orientació professional que va prendre, la impossibilitat de tirar endavant cap compromís amb cap dona, el seu lloc al món com a escriptor…
Però Groz i Kafka tenen un predecessor extraordinari, algú que ens va deixar una altra mostra d’aquest gènere epistolar, tal vegada el més esborronador, el més brillant —tant, que esdevé una lectura encegadora i dolorosa. El 1897, des de la presó, Oscar Wilde va escriure De profundis. Epistola: in carcere et vinculus, adreçada a lord Alfred Douglas. Pocs documents literaris són tan esbalaïdors com aquest. En aquesta carta extensa Wilde passa comptes amb Bosie, amb ell mateix, amb el món, però també reivindica el seu art —l’Art en majúscula, de fet— i es referma en les seves conviccions sobre la condició humana.
Poques persones hi deu haver hagut tan intel·ligents com Wilde, tan autènticament civilitzades, tan punyents i, per sobre de tot, tan lliures. Rellegir-lo, més que no pas parlar-ne, és el millor que podem fer.
El vici suprem és la superficialitat. Totes les coses de què ens adonem són correctes.
Vet aquí tres bons exemples per endisar-se en aquest gènere singular, tot passant comptes.
Què tenen en comú Nora Barnacle, Harriet Weaver, Sylvia Beach, Margaret Anderson, Jane Heap o Dora Marsden?
L'Acció Paral·lela 