Fugint de la zona de confort

A cadascú li agraden els llibres que li agraden. El temps i una canya —i una certa voluntat de no llegir sempre la mateixa mena de llibres— ens ajuden a trencar determinades barreres, sovint autoimposades, que limiten el que creiem que ens pot agradar o, encara més, el que ens sembla que som capaços de llegir.

Sigui com sigui, arriba un moment que un aprèn, si més no, a saber determinar prou bé què és el que ja no té ganes de continuar llegint, en quina mena de llibres ja no pensa esmerçar més temps. A mi, traspassada la cinquantena, em passa el següent: ja no m’interessen els llibres que es limiten a explicar una bona història personal, la circumstància íntima —fets, reflexions i cabòries— d’uns personatges, encara que aquesta història estigui allò que en diuen ben escrita. No en faig prou que sigui una narració ben travada, que tingui una llengua poètica, etc., si no és que puc trobar-hi alguna cosa més que aquella circumstància personal —dels personatges o, com passa tant avui dia, del mateix autor.

Els llibres de totes les èpoques són plens de personatges a qui se’ls ha mort una persona estimada, que pateixen una malaltia, que han estat abandonats per la seva parella, que recorden la infantesa, a qui els agrada fer una vida normal o extravagant…, i molts d’aquests llibres estan ben escrits. Però si la història no transcendeix aquesta anècdota a mi no em crea l’interès suficient per continuar-ne la lectura. I això darrerament em passa sovint. Tinc la sensació que la major part de llibres que s’escriuen avui són d’aquesta mena. Admeto sense reserves que el problema deu ser meu, que no sé adaptar-me als temps que corren, però la vida és curta i meva és l’opció de trobar alternatives per evitar l’avorriment que em provoquen certes lectures.

Perquè hi ha alternatives. A El menyspreu Alberto Moravia ens presenta una parella que, a causa d’un gest a priori insignificant, acaben malament. Però El menyspreu no és una novel·la sobre els problemes de parella; és una obra que aprofundeix en els misteris insondables de la condició humana i ens hi arrossega per terrenys poc explorats. De fet, ens arrossega fora de la zona de confort que els lectors tenim massa tendència a proporcionar-nos.

Una altra cosa que no em convenç de moltes de les novel·les que s’escriuen avui és que la idea que estan més o menys ben escrites recolza sovint en l’existència d’un engranatge ben articulat que sustenta el relat i que els dona aquesta aparença d’obra ben construïda, encara que aquest engranatge quedi excessivament al descobert. No m’agrada veure la bastida que aguanta una història, de la mateixa manera que no m’agrada que es vegin massa les ganes d’agradar, com passa de manera flagrant en un llibre com Sortir a robar cavalls, de Per Petterson.

Per això és inevitable que les tries que faig defugin cada cop més les obres coetànies, que només de tant en tant ens arrosseguen fora de la zona de confort —una excepció evident i excelsa seria La pell de la frontera, de Francesc Serés— o amaguen la bastida que les sosté —com els relats d’Eliza Eliza, d’Ilse Aichinger.

Justament aquests dies he enllestit la lectura d’un llibre que porta totes dues premisses fins a l’extrem: Thomas l’Obscur, de Maurice Blanchot (Editorial Flâneur, 2018, tot i que, de fet, 2019). Publicat per primera vegada el 1941, però reescrit posteriorment i publicat en una nova versió el 1950, aquest és un relat movedís, inestable, ple de miratges i de contradiccions, imatges tramposes que no són el que sembla o no semblen el que són, éssers que moren més d’un cop, silencis eixordadors, absències, nits i deliris, i tot alhora.

El lector no trobarà aquí, per molt que la busqui, una bastida on agafar-se; ha d’avançar a les palpentes, seguint el seu instint, les seves impressions contínuament posades a prova. Sí, a Thomas l’Obscur, com deia, tot és movedís, i, com en altres obres que ja hem esmentat en aquest blog, la mateixa intel·ligibilitat del text està posada en risc, al servei d’una experiència determinada: la de l’heroi protagonista. L’únic que pot fer el lector és bastir la seva, d’experiència, tot seguint les anades i vingudes d’aquest Thomas que trobem al començament banyant-se al mar —acció que alguns interpreten com un baptisme— i que veiem al final sentint la vergonya del qui és expulsat del paradís, en el que és un dels innombrables recorreguts a la inversa que travessen l’obra.

Pel mig, trobem de tot —i de res: passejades nocturnes, una lluita aferrissada entre Thomas i els mots, l’amor i la mort d’Anne, somnis, el jo convertit en ell, desdoblaments, la mort en formes diverses, la consciència en formes encara més diverses, temptacions, revelacions, la calma fins i tot…

Intentar descriure Thomas l’Obscur és una empresa destinada a l’embrollament. Al final, però, al lector li queda clara una impressió: aquesta no és una d’aquelles obres que des de la primera frase intenten captar-ne la benevolència; no. És autònoma, independent del qui la llegirà, lliure. Més aviat sembla que cridi: «Lector, no et tinc en compte per a res.» En tot cas, no comet cap dels pecats que he esmentat més amunt i que, a parer meu, empetiteixen les obres.

El llibre ha aparegut en una edició bilingüe ben pensada: primer hi ha la traducció al català a càrrec d’Arnau Pons, que ha dut a terme una bona feina, i a continuació hi ha el text original en francès (cadascuna de les versions té un centenar de pàgines aproximadament). Em sembla molt millor aquesta solució que no pas haver posat les versions l’una al costat de l’altra. L’única objecció són les diferents errades de picatge que esquitxen el text francès. Una llàstima. Esperem que l’edició sigui un èxit i que els editors hagin de treure’n al carrer una segona fornada oportunament revisada. En els temps que corren, els hem d’agrair la valentia de publicar una obra com aquesta, que ens permet, si així ho volem, deixar de banda el confort que no ens duu enlloc.

Una novel·la del nostre temps

Sortir a robar cavalls és un llibre paradigmàtic dels temps que corren literàriament parlant, uns temps que es remunten fins a principis de mil·lenni, si no més enllà. Aquesta novel·la de l’escriptor noruec Per Petterson va sortir publicada el 2003, i ara fa un any en va sortir la traducció al català a Club Editor; una edició, per cert, força acurada en general, tot i algun detall revisable de puntuació. L’obra és una bona mostra del que s’escriu avui dia i concentra bona part dels encerts però també dels defectes dels llibres que ens són coetanis.

A Sortir a robar cavalls trobem en Trond, un home de 67 anys, que se’n va a viure en una cabana perduda enmig de la natura. A prop només hi té un veí, en Lars, que el protagonista havia conegut cinquanta anys enrere. La trobada amb en Lars fa que en Trond recordi aquella època reculada, quan ell era un adolescent, i el que tenim a continuació és el relat d’aquells dies passats encreuat amb la narració del moment present.

El llibre comença bé. Les primeres pàgines ens situen perfectament en cadascuna de les dues èpoques; també estableixen bé el to de la novel·la, sobretot d’aquests primers compassos —un to pausat, serè—, i ens permeten gaudir d’una prosa ben travada, que excel·leix sobretot en les descripcions del paisatge i de la natura. Petterson és hàbil a l’hora de pintar certs matisos: els colors del dia, dels núvols; les olors dels pins, de la resina; la subtilesa d’un gest, d’una mirada, o quan es fixa en un determinat detall de la conducta humana, com quan llegim: «(…) en aquell poble tothom es coneixia, se sabien les rutines de tots i qualsevol moviment anòmal cridava l’atenció i era anotat a la bitàcola mental que tots portem sobre la vida dels altres.» En aquesta distància curta, Petterson s’hi troba còmode, i és llavors que ens ofereix alguns dels passatges més bells del llibre.

El problema ve quan la història avança i es complica. És aleshores quan queden al descobert les costures i les mancances de la novel·la. Les costures, perquè es nota massa que Petterson treballa a partir d’un guió, que segueix una estructura la bastida de la qual no s’ha molestat a esborrar. Així, sovintegen els aclariments innecessaris per facilitar la feina al lector, o els avançaments que intenten crear clímax, interès, al final d’un determinat capítol.

Les mancances, perquè tot i seguir un guió, tot i deixar al descobert la bastida que aguanta el relat, Petterson no aconsegueix dominar la història i sembla que aquesta se li escapi de les mans. El relat acaba sent confús, absurdament enrevessat. Hi ha escenes mal resoltes (què passa realment amb els alemanys?), personatges sense cap ni peus (qui és aquell fugitiu de qui s’expliquen tants detalls prescindibles?), buits argumentals (quin paper juga realment el pare d’en Trond?).

El capítol final és catastròfic. Si l’autor ens volia parlar del final de l’adolescència del protagonista no ho podia fer d’una forma més tòpica i barroera. I és una llàstima, perquè les primeres pàgines prometen i certs passatges del llibre justifiquen unes expectatives que no s’acaben complint. Costa saber si és un problema d’ambició o de capacitat. El fet és que el llibre s’embolica i va clarament de més a menys, fins a desembocar en una història buida, no prou ben explicada, mancada d’una veritable profunditat.

Si en algun moment sembla que darrere de la història s’hi vulgui amagar una mena de filosofia de la vida, al final queda ben clar que no n’hi ha cap, tal com passa en el cinema de Terrence Malick, tan bell estèticament com carregat d’una buidor insuportable. Encerts i desencerts, sí. El cinema dels nostres dies, la literatura dels nostres dies.