Un dia d’aquests, una amiga, bona lectora, em va fer llegir un paràgraf d’un llibre que li han regalat. Què et sembla?, em va preguntar. Que no s’entén. Me’n va ensenyar un altre: pitjor. Em va preguntar si una frase que havia assenyalat era correcta. No, li vaig dir, això està mal redactat. Em va mostrar un pronom, una expressió… Un desastre. Vaig agafar el volum i vaig llegir-ne la primera frase: un desgavell, un despropòsit. Ja m’ho semblava que aquesta novel·la no està gaire ben escrita, em va confessar. La novel·la en qüestió duia per títol La llibreria, la signava una tal Penelope Fitzgerald, l’ha traduït qui l’ha traduït i l’ha dut al cinema qui l’ha dut al cinema. I no en diré res més perquè no l’he llegida sencera i Déu me’n guard.
Després d’un ensurt com aquest, necessitava refer-me, retrobar la calma, i no se m’acudia un millor remei que topar amb un llibre ben escrit. I vet aquí que les circumstàncies em posen a les mans de la forma més oportuna un llibre admirablement escrit: La dinàmica de les pedres (Godall Edicions, 2018), de Marçal Arimany.
Que un llibre estigui ben escrit pot semblar poca cosa, el mínim que es pot demanar, però, vist el que s’empassa el gruix del personal lector, s’ha de concloure que publicar un llibre així pot arribar a ser una temeritat, i més si el contingut té cara i ulls i prescindeix de les tan visitades fonts viquipèdiques.
El cas és que a La dinàmica de les pedres Arimany ens ofereix setze relats breus, ben concebuts, ben treballats, que ens presenten amb eficàcia uns personatges més o menys ordinaris —algun de més singular—, carregats d’anhels, de frustracions, de pors i de sentiments perfectament i llastimosament humans. A Arimany no li calen viquipèdies; en fa prou amb un sentit afinat per observar el món que l’envolta i triar els elements amb què construirà les seves ficcions. I les construeix amb una precisió remarcable, sense excessos expressius, sense la voluntat de fer de cada frase una petita joia. No cal.
El llibre s’obre —quin contrast amb el despropòsit inicial de La llibreria— amb un anunci simple i suggeridor: «L’estranger va arribar amb la tardor», que ja fa venir ganes de saber què més va arribar amb la tardor o amb l’estranger. L’últim relat es clou amb una altra frase brillant, perfecta com a colofó —o potser com a anunci de futures obres—: «A escriure llibres, a escriure arbres i a escriure filles.»
Com sol passar amb la narrativa curta, entre els relats hi ha algunes diferències. Arimany es mostra sempre segur en el domini de la llengua i aconsegueix que els textos destaquin per la fluïdesa i per un cert to característic, que en ocasions retira lleugerament a Calders, en ocasions encara més lleugerament a Monzó. En canvi, algunes des les històries que narra es desinflen una mica a mesura que avancen, com si perdessin volada. Això passa quan el desenllaç d’algun dels relats es fa previsible amb massa antelació.
Jo no considero que aquesta previsibilitat sigui a priori un defecte, de la mateixa manera que no em sembla que un relat breu hagi de sorprendre sempre el lector ni hagi de cloure la història que explica —ara mateix em ve al cap Katherine Mansfield. Però no és un defecte sempre que a l’autor no l’importi ser previsible. Si construeix el relat buscant la sorpresa final, s’ha d’assegurar que hi haurà sorpresa.
En aquest sentit, algunes històries d’Arimany assoleixen l’objectiu; d’altres es queden a mig camí. Amb el domini que demostra de la frase, de la llengua, amb la seva capacitat d’observació, amb la finor que se li endevina, penso que està en disposició d’escometre el repte de defugir certs esquemes i fer que els seus relats prenguin en un futur encara més volada. Per començar, aquest tast deixa un bon regust. El seguirem de prop.
L'Acció Paral·lela 