La consciència que no perdona

Reconeguem-ho d’entrada: feia temps que no llegíem un llibre de poesia tan potent, potser des de les Elegies de Duino, una de les grans obres de Rilke, que Editorial Flâneur va publicar el 2020 en la traducció de Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago. A L’Acció Paral·lela ja hem parlat en més d’una ocasió de la nostra manca de simpatia per la mena de poemes que sovintegen avui dia, composicions més aviat breus o molt breus, centrades a descriure una sensació, un estat d’ànim, un o altre sentiment, peces que ens diuen alguna cosa de qui les ha escrit, i no gaire més. Si el lector hi troba bellesa, si sent que aquells versos l’interpel·len o expressen el que ell també sent, tot això que tindrà. Si no hi busca res més, segurament ja en farà prou.

Però a nosaltres ens agrada la poesia que també parla d’uns temps, d’un lloc, d’unes circumstàncies i d’unes idees. I aquesta poesia reclama més extensió, poemes més llargs que puguin acollir un cert discurs, un fil que ho vagi relligant tot, inclosos els sentiments, les sensacions, la bellesa. Poema en forma de rosa, un bon exemple d’aquesta poesia que ens agrada, va aparèixer el 1964; era el quinzè llibre de poesia publicat per Pier Paolo Pasolini. Ara l’hem llegit en l’edició bilingüe publicada per Edicions Poncianes i l’Ajuntament de Barcelona aquest mateix 2022; la versió en català és de Xavier Valls Guinovart.

Pasolini, doncs, va ser poeta —i també narrador— abans que cineasta. De fet, la composició de Poema en forma de rosa coincideix en el temps amb els seus inicis com a director de cinema, ja que la seva primera pel·lícula és del 1961, any en què ja estava treballant en els textos d’aquest volum. I és que Pasolini és per sobre de tot un gran poeta. Pacient, discursiva, la poesia que trobem en aquest llibre es pren el temps i l’espai que calen per expressar el que el poeta té a dir, sense presses, sense mandra, sense necessitat que el poema acabi abans d’hora o se circumscrigui exclusivament a l’àmbit dels sentiments o de les sensacions. Aquí també hi trobem un jo que parla i que es diu a si mateix, però és un jo carregat d’idees, de context, de lloc i temps. Un jo modern i singular —o si ho preferiu, original. Ens podríem preguntar si la modernitat i l’originalitat són per si mateixes virtuts de l’obra artística. Nosaltres tendim a pensar que no és necessàriament així. L’originalitat, sobretot, rep avui massa elogis i és la causant d’un gran nombre de despropòsits. Cal alguna cosa més perquè una obra s’elevi per damunt de les altres, perquè tingui la capacitat de transcendir el present. 

Però també ens podem preguntar si una bona obra pot no ser original, pot no ser moderna. En el cas que ens ocupa, la modernitat que traspuen els versos de Pasolini es veu reforçada per un altre atribut menys habitual, un atribut que no depèn de la voluntat del poeta de ser o no d’una determinada manera, de dotar la seva obra d’una o altra condició, perquè es tracta d’una facultat que si no es té no es pot aprendre ni es pot fingir tenir: parlo de la capacitat d’esdevenir profètic, de ser un visionari que s’avanci en moltes dècades al seu temps. Així és Pasolini: un oracle que anticipa l’època que vivim. Amb els indicis que li proporcionava la seva, d’època, va vaticinar en què es convertiria el món que habitem. Potser en el fons no és tan difícil; n’hi ha prou amb saber observar, escoltar, parar atenció a tot el que ens envolta, i tenir la sensibilitat per copsar els indicis, la intel·ligència per saber desxifrar-los i el talent per incorporar-los en el discurs poètic. En Pasolini, a més, hi ha una destresa enorme a l’hora de parlar de l’ànima humana: de la seva pròpia, per descomptat —que és l’únic que saben fer molts dels autoanomenats poetes dels nostres dies—, i de la dels seus coetanis, siguin éssers carregats d’amor i d’amistat, o d’odi i d’intolerància, de cultura i finor, de barbàrie o salvatgia.

Què més fa Pasolini? La seva poesia és un teixit que no deixa cap fil solt, que ho relliga tot: vida, època, idees, obra personal… Sobretot la seva obra personal, perquè en aquests versos ens parla de la seva pròpia obra com a poeta, narrador, dietarista, cineasta. De vegades, els poemes prenen un to entre elegíac i narratiu en les llargues tirades de versos sorgides d’un stream of consciousness inesgotable, mai vacu, on es mesclen les imatges que descriuen els nous barris construïts a la Roma de la postguerra amb les il·luminacions que aquestes estampes suggereixen a Pasolini, un Pasolini subjugat per la bellesa dels cossos dels nois que contempla, amoïnat per la persecució de què sent objecte, taciturn davant la impossibilitat de satisfer l’anhel de la seva mare de veure créixer un dia els nets que ell no li donarà.

La mare, efectivament, juga un paper primordial en aquest recull, com ja deixa entendre la rosa del títol, un dels símbols més utilitzats en la iconografia occidental, que enllaça amb la figura de Maria, la mare de tots els cristians. La rosa remet, amb la seva rodonesa, a la idea de la perfecció; és perfum, bellesa, i els seus pètals poden tenir significats diversos. La rosa, esclar, també són espines. Al costat de la mare, de la figura protectora, amada, hi ha també els conflictes que assalten el poeta: els interns, sorgits en bona part de la seva condició d’homosexual, i els que li provoca la situació socioeconòmica i política d’aquells anys. Per a Pasolini, el neocapitalisme incipient és la porta d’entrada cap a la Nova Prehistòria; el liberalisme esborra a poc a poc els valors en què es basava la civilització europea, i la incultura s’obre pas i dona ales al feixisme. La realitat és opressiva per a algú que, com ell, sent que viu «als marges». L’única sortida és una veritable revolució que capgiri el curs de la història i permeti regenerar la societat, atrapada en la xarxa parada per una burgesia cínica i vulgar, egoista, que només defensa els seus privilegis. Però, com diuen aquests versos, «la revolució esdevé sequera / si no hi ha mai victòria»; potser per això «volem / que, per fi, la raó / tingui la seva violència».

La consciència social de Pasolini, la seva clarividència, la seva sensibilitat, tot havia d’acabar abocant-lo a un inevitable pessimisme, malgrat la vitalitat que expressen molts dels versos d’aquest llibre. Se sentia perseguit pels feixistes, era ja objecte de processos judicials arran de la seva pròpia obra, se sabia una persona incòmoda. Era un intel·lectual que no volia renunciar a res, a cap ni una de les seves idees; tampoc a la seva manera de viure i d’estimar. A principis dels anys seixanta, el món és sacsejat per conflictes de tota mena —quan no ha estat així…?— i es troba sota l’amenaça d’una crisi nuclear. A Itàlia creixen els barris que allotgen la misèria als afores de les grans ciutats. Pasolini viu tots aquests esdeveniments amb intensitat i els reflecteix a les seves novel·les, a les seves primeres pel·lícules, i en Poema en forma de rosa, que és una crònica, un crit, un intent d’entendre’s a si mateix i, al capdavall, una reflexió que comparteix amb el lector. La veu i el discurs són tan personals que no sempre és fàcil seguir el fil. Mai no ho és en el cas de la poesia en majúscula, que reclama el que reclama aquest libre: llegir-la, rellegir-la, tornar-hi sempre.

Ja ben avançat el primer quart del segle XXI, podem comprovar que tot el que anticipa Pasolini a principis dels seixanta ha anat arribant, s’ha anat convertint en la nostra realitat. És dolorós, i rotundament poètic.

21 de juny de 1962

Treballo tot el dia com un monjo
i de nit voltant, com un gatot
en cerca d'amor... Proposaré
a la Cúria que em facin sant.
Sí, responc a la mitificació
amb la docilitat. Miro amb l'ull 
d'una imatge els encarregats del linxament.
M'observo a mi mateix massacrat amb la serena
valentia d'un científic. Sembla
que senti odi, però escric
versos plens de puntual amor.
Estudio la perfídia com un fenomen 
fatal, com si jo no en fos objecte.
Em fan llàstima, els joves feixistes, 
i als vells, que considero formes 
del més horrible mal, oposo 
només la violència de la raó.
Passiu com un ocell que ho veu 
tot, volant, i duu al cor 
en el vol pel cel la consciència 
que no perdona.

"Poemes mundans"

Jo soc una força del Passat

(Poemes mundans)

Una sola ruïna, somni d’un arc,
d’una volta romana, o romànica,
en un prat on escumeja un sol
d’una escalfor en calma com un mar:
allà, acabada, la ruïna no té amor. Ús
i litúrgia, ara profundament apagats,
viuen en el seu estil –i en el sol–
per a qui comprengui presència i poesia.
Fas quatre passos, i ets a l’Appia
o a la Tuscolana: allà tot és vida,
per a tothom. De fet, més bon còmplice
d’aquesta vida és qui estil i història
no en coneix. Els seus significats
s’intercanvien en la sòrdida pau
indiferència i violència. Milers,
milers de persones, putxinel·lis
d’una modernitat de foc, en el sol
d’un significat també en acte,
es creuen pul·lulant, fosques,
per les encegadores voreres, contra
l’Ina-Case enfonsades en el cel.
Jo soc una força del Passat.
Només en la tradició hi ha el meu amor.
Vinc de les ruïnes, de les esglésies,
dels retaules, de les viles
abandonades als Apenins o als Prealps,
on visqueren els meus germans.
Volto per la Tuscolana com un boig,
I per l’Appia com un gos sense amo.
O miro els crepuscles, els matins
sobre Roma, sobre la Ciociaria, sobre el món,
com els primers actes de la Posthistòria,
a què assisteixo, per privilegi censal,
des del caire extrem d’alguna edat
sepulta. Monstruós qui ha nascut
de les entranyes d’una dona morta.
I jo, fetus adult, volto
més modern que cap modern
buscant germans que ja no hi són.

12 de juny de 1962



Pier Paolo Pasolini, dins Poema en forma de rosa
Traducció de Xavier Valls Guinovart
Edicions Poncianes, 2022