A principis del 2015, quan duia llegides un centenar de pàgines de Le côté de Guermantes, vaig patir una crisi lectora que em va fer abandonar la lectura d’À la recherche du temps perdu. Poques setmanes després d’haver decidit aturar-la, vam rebre a Briva la visita del mai prou enyorat Pierre Landry, que a causa d’una greu malaltia estava a punt de traspassar Préférences, la seva llibreria de Tula. Com sempre que coincidíem, de seguida vam establir una conversa tranquil·la i fructífera sobre tota llei de coses. En un moment donat li vaig confessar que havia fracassat llegint Proust. Llavors ell em va dir que no m’amoïnés, que era ben normal, que ja hi tornaria, perquè la Recherche era una lectura que només es podia emprendre amb garanties a partir d’una certa edat, era una lectura de maduresa.
En Pierre, gran lector, no tenia cap problema a bescantar autors de renom, fins i tot guardonats amb el premi Nobel, si considerava que no n’hi havia per tant. Seguint l’estela marcada en una altra època per Julien Gracq («La littérature à l’estomac», «Pourquoi la littérature respire mal»), veia amb pessimisme el panorama literari francès i era molt crític amb el cofoisme i l’autobombo que segons ell dominaven el món cultural francòfon, atiats a més pel Nobel del 2014 atorgat a Patrick Modiano. Alhora, però, defensava aferrissadament les obres que considerava indiscutibles, i ho feia parlant-ne i tenint-les sempre a disposició del públic a la seva llibreria. I la Recherche, esclar, era indiscutible.
Després d’aquella conversa amb en Pierre no vaig poder esperar a fer-me vell, i vaig reprendre la lectura de la Recherche en el punt on l’havia deixada. Aquesta experiència en carn pròpia la vaig deixar apuntada en aquest mateix blog a Qüestionant Proust i Qüestionant Proust (2). Tot i que al final vaig aconseguir culminar la lectura de tota l’obra, avui encara penso que Pierre Landry tenia raó: hi ha llibres que, si més no, és aconsellable llegir en una certa època de la nostra vida, quan ja hem acumulat unes quantes dècades a les espatlles. No vull dir amb això —tampoc no volia dir-ho en Pierre— que aquesta mena de llibres no es puguin llegir en qualsevol altre moment. Hi ha lectors molt precoços, gent preparada per encarar-se als cims més alts des de ben joves. Però és cert que hi ha lectures que cal fer de forma reposada, gens precipitada, i que són més plaents i es paeixen molt millor quan el lector ja té al darrere una certa perspectiva. El tarannà impetuós del lector més jove, les ganes de menjar-se el món, és a dir, d’empassar-se prestatges sencers de llibres, no són bons companys de camí quan tenim al davant obres com la Recherche.
La mateixa impressió m’ha provocat aquests dies la lectura de Les ones, de Virginia Woolf, una novel·la que gairebé diria que exigeix aquesta perspectiva que a parer de Pierre Landry ha de tenir el lector. El ritme d’aquesta obra demana no tenir gens de pressa, ser capaç d’aturar-se de tant en tant, de tornar enrere per tornar a avançar —just tal com fan les onades, oi?—, i, si pot ser, tenint una certa noció de les fluctuacions que cadascun dels individus patim al llarg de la vida, sabent com ens anirem transformant a partir de les nostres decisions i tries, de les circumstàncies, de l’atzar…
Això no passa amb tots els grans llibres; n’hi ha que no exigeixen haver bufat tantes espelmes. És molt més fàcil, per bé que no mancat de risc, llegir de ben joves les novel·les de Kafka, per exemple, malgrat que siguin cims culminants de la literatura universal. En aquest cas no cal esperar a ser vells, i de fet els lectors més precoços solen atrevir-se ben aviat amb les obres de Kafka. Ara bé, no cal dir que la relectura posterior d’aquestes obres ens permetrà gaudir-les molt més, penetrar-hi fins més endins.
O l’Ulisses de Joyce, que em sembla potser el cas contrari: una novel·la que cridarà l’atenció del lector jove i curiós, envalentit, i que continuarà atraient-lo mentre aquest es trobi en el pic de les seves forces vitals —en la trentena, en la quarantena—, però que a poc a poc deixarà d’interessar-lo a mesura que s’acosti a la maduresa. Però aquesta potser és una altra història…
Ara som al 2021, i he començat a rellegir la Recherche. Tinc la lliçó apresa, molta paciència i tot el temps per endavant.
Un vespre de l’any 2014, mentre sèiem a la taula rodona que presidia la llibreria Préférences, situada al cor de Tula, capital administrativa de la Corresa, el millor llibreter que he conegut mai, l’enyorat Pierre Landry, ens va deixar degustar unes gotes d’un whisky francès sorprenent. Aquest era un gest habitual. Ja el primer dia que vam entrar a la llibreria, i en qualitat de perfectes desconeguts, en Pierre va venir a la porta a donar-nos la benvinguda amb els braços oberts i tota la seva gran corpenta per oferir-nos, com a amfitrió, casa seva. Al centre del local hi vam veure aquella taula rodona amb un sobre de vidre on descansaven piles de llibres acabats d’arribar, els títols que el mateix Pierre llegia en aquell moment i alguna ampolla —de whisky, de licor de nous o del que ell tingués a punt aquell dia—, a més de tasses de te o de cafè. Sota el vidre jeien els volums més preuats per a en Pierre: al mig, Préférences, de Julien Gracq. Tota una declaració d’intencions. Rere el taulell lluïa la col·lecció gairebé completa de la Pléiade.
L'Acció Paral·lela 