Elogi de la circularitat

Amb la publicació de Veus al Ras el 2017, l’escriptor illenc Sebastià Perelló prometia emocions fortes en l’àmbit de la novel·lística catalana. Aquella novel·la, més aviat breu d’envergadura però àmplia d’abast, apuntava uns temes, unes formes i un estil que permetien que el lector es creés unes expectatives elevades respecte del que pogués arribar més endavant. Doncs bé, el que ha arribat més endavant és La mar rodona (Club Editor, 2020), publicada aquest setembre de l’any I de la pandèmia, una novel·la molt més extensa, més ambiciosa encara —si algú pensava que la primera no ho era prou—, una obra, en definitiva, portentosa.

En començar la lectura de La mar rodona, de seguida ens adonem que ens trobem davant d’un autor que té coses a dir —coses de gruix, s’entén— i que es proposa dir-les d’una molt determinada manera. I a mesura que avancem comprovarem que sí, que se’n surt, i que se’n surt amb escreix. La novel·la pren la forma d’un tríptic: està formada per tres relats independents que situen l’acció a Mallorca en tres períodes ben diferenciats. El primer, «Paper banyat», ens duu fins a l’any 1936 i té per narrador el fill d’un barber que ens explica les vicissituds d’aquell moment històric marcat per l’esclat de la Guerra Civil. El segon, «La peixera», ens trasllada als anys setanta: una dona cau morta enmig del carrer i la duen a la sabateria que hi ha allà a prop mentre esperen que algun familiar o les autoritats es facin càrrec de la difunta. El tercer, «A lloure», ens porta fins a pràcticament la nostra època: un jove amant d’una certa mena de literatura narra la seva aventura dirigint un hotel singular al costat de la filla d’un hoteler potentat.

Tres moments, tres situacions, tres relats que permeten a Perelló fer desfilar davant dels ulls del lector tota una galeria de personatges —els clients de la barberia, de la sabateria i de l’hotel, a més d’una llarga nòmina de comparses— que donaran forma i consistència al món que l’autor ens vol descriure. Ho farà ajudant-se de les veus dels tres narradors, per mitjà de les quals anirà desgranant les idees i les reflexions que són la raó de l’obra, el motiu que ha dut l’autor a escriure-la.

Al llarg dels prop de cent anys en què s’emmarca la novel·la el món ha canviat molt: ha canviat el pes de la tradició, s’han transformat les formes de vida, s’ha desfigurat el paisatge, s’han alterat els usos lingüístics… Però els canvis més importants en una illa com Mallorca segurament s’han produït en la darreres dècades i han estat provocats per la irrupció del turisme. Qualsevol persona que no visqui en un indret qualificat de destinació turística deu haver pensat alguna vegada: què en pensen, del turisme, els que hi viuen? Com veuen les transformacions que causa aquest turisme? Què els sembla la dependència, la submissió respecte d’aquest paper d’amfitrions forçats que els ha tocat jugar? Aquestes i altres preguntes se les ha plantejat Perelló, i, esclar, ha sentit la necessitat de trobar-hi alguna mena de resposta.

Perquè tots ja som turistes, és amb els seus ulls que miram, ens embala el seu fervor, l’illa ja és l’exuberància i la nimietat que ens oferim i que hem après a tastar amb la seva boca, les seves mans i la seva pell, que és la nostra. El turisme ens ha vampiritzat la mirada a tots plegats, l’experiència dels llocs és la seva. I tot són vistes i panorames, i res no fa aquella olor de cada dia. Aquest és el gran teatre i és ca nostra. Una illa recreativa. Tot és un decorat, un paradís d’artifici, i l’hotel n’és la catedral. (Pàg. 200)

Gairebé podríem afirmar que el turisme és avui un tema universal, com la mort o la vida, com l’amor, com la condició humana, i ho és perquè té el poder de condicionar i transformar vides, societats, paisatges…, tot. I no hi ha marxa enrere. Així, doncs, a La mar rodona sembla que Perelló miri d’assajar respostes a totes aquestes preguntes: qui érem, d’on veníem, què ens ha passat, com hem viscut, cap on anem? Per això a la novel·la hi té un pes específic la memòria, hi descobrim les pors de tot un seguit de personatges, els dubtes i les angoixes que provenen de la insularitat que determina les seves vides. En el darrer relat, a totes aquestes qüestions s’hi afegiran tot un seguit d’altres reflexions que parteixen de la dissecció que l’autor fa de l’hotel com a lloc, com a idea, com a concepte. Perelló ens arriba a parlar de l’hospitalitat, en uns termes que a voltes semblen remetre al famós llibre d’Edmond Jabès. I encara hi ha lloc per als excursos metaliteraris, que arriben a configurar una certa poètica de l’autor murmurada per la veu del narrador. Ho hem dit al començament: aquí hi ha ambició.

I aquestes notes ja són la divagació atropellada, no la d’un que s’ha esllomat, sinó la d’una veu engolada que s’ha rendit a la seva pròpia inconsistència. Aquesta remor de riera que t’endú. Deu ser la nit insular. Com si escrivís amb els mots que he bandejat. (Pàg. 286)

És aquesta una obra rodona? No ho pot ser, no ho ha de ser. Rodons ho són els best-sellers on tot queda ben polit i ben lligat i que, a banda d’avorrir el lector inquiet, no faran mai cap mena d’aportació al gènere. Els llibres que són fruit d’una gran ambició literària solen presentar imperfeccions, cantells per polir, i és així com els volem.

Les tres parts del tríptic tenen una llargada diferent: la primera és la més curta; la darrera, la més llarga. Potser un pèl massa, pot pensar algú; és més llarga perquè les idees s’hi van repetint amb una certa obstinació. Aquesta podria ser una de les imperfeccions de què parlàvem: és com si l’autor s’agradés tot escrivint i no trobés el moment de tallar el fil, de deixar de tornar un i altre cop sobre la mateixa idea. Però no hem d’oblidar que en el títol del llibre hi ha una mar rodona, un oceà que envolta una illa i que suggereix la idea de circularitat, característica pròpia de la condició d’insularitat de què parla Perelló. I, esclar, amb la cura que Perelló posa a l’hora d’explicar-se, a l’hora de dir el que vol dir, és lògic —i coherent— que jugui amb aquesta circularitat des del punt de vista estilístic, i que per tant les idees vagin i tornin en un moviment sinuós i constant. Forma i contingut ben avinguts: què més es pot demanar? Sobretot quan l’una i l’altre, a més de justificar-se mútuament, es conjuminen per configurar una obra plena d’al·licients, absolutament diferenciada de tot el que s’escriu ara, i d’una contundència literària que situa Perelló al capdavant dels narradors dels nostres dies, segons el nostre parer.

I el cert és que, malgrat aquesta singularitat, per l’estil l’obra ens ha recordat la manera de fer d’un altre narrador que sol evitar qualsevol concessió de cara al lector. Ens referim a Ponç Puigdevall, que amb la novel·la D’incògnit va fer també un exercici d’estil extraordinari. No diem pas que tots dos llibres tinguin gaires punts de contacte. D’incògnit és una obra més fosca, més hermètica, que situa el lector en el límit de la resistència; potser gosaríem dir que és també menys reexida, però això ja és cosa de cadascú. Sense cap espurna d’humor, la novel·la de Puigdevall s’emmiralla en el Bernhard més càustic i malhumorat. La novel·la de Perelló, en canvi, essent també prou fosca i desesperançada, obre de tant en tant alguna finestra per deixar entrar una glopada d’humor, un aire d’humanitat menys tenyida per la grisor.

Però si relacionem les dues obres és també perquè tots dos autors empren la comparació de forma sistemàtica, com a recurs constant per construir les frases i fer avançar la narració. Si en la ressenya que vam fer de D’incògnit remarcàvem l’abús premeditat de la partícula com si, a La mar rodona hem retrobat aquest abús, especialment a la primera part, on hi ha pàgines en què apareix fins a vuit vegades. Un tret estilístic buscat i volgut, per descomptat. D’altra banda, si dèiem abans que l’obra de Puigdevall era més hermètica, ara, unes línies més avall, no ens fa res rectificar i convenir que potser ens hem precipitat, perquè la novel·la de Perelló és a voltes tan o més impenetrable a causa d’una exuberància lèxica i fraseològica que demana al lector un esforç complementari si vol copsar bé el sentit d’alguns passatges i gaudir plenament del que està llegint. Ja ho dèiem: aquí no es fan concessions; aquí es fa literatura —i no, no esmentarem ara novel·letes d’avui dia que corren a explicitar al lector el significat d’alguns mots. Perelló ha fet la seva feina i el lector ha de fer la seva.

Aquesta riquesa, el model de llengua que adopta Perelló, no és un mer artifici, no és atrezzo, sinó que forma part també del cor de l’obra. És per això que podem afirmar sense por que La mar rodona és un monument alçat per fer memòria també de la llengua, d’un patrimoni que va quedant enrere, esborrat, anorreat, com el paisatge, com certes formes de vida. Som peixos dins una peixera, i cada mot que es perd és una gota menys d’aigua que ens queda. Però mentre es publiquin llibres així sabrem ser feliços.

Abans de la relectura

Aquests dies les llibreries del país han rebut els exemplars de la nova edició de La mort i la primavera (Club Editor), la darrera obra en què va treballar Mercè Rodoreda. Vaig llegir-la fa més de deu anys, i fins ara no hi he tornat: no pas perquè no sigui una gran obra, sinó més aviat perquè poques grans obres són tan pertorbadores.

Després d’aquests deu anys, el que en retinc és un record de les sensacions que em va provocar i algunes imatges clavades al cervell. Els arbres foradats, el ciment, el túnel per on s’escola el rierol, i l’aigua, l’aigua com a element viu, autònom, atordidor. No sé si aquesta és la millor Mercè Rodoreda, però és la que més m’interessa. Poques novel·les són tan singulars dins del nostre panorama literari, per bé que en la nostra literatura hi hagi una certa tradició d’obres estranyes, obscures, que no encaixen en cap classificació, llibres solitaris com el díptic de Ventura Ametller (Summa Kaòtica, Resta Kaòtica), el París-bis, de Quim Soler, o el més recent i odiosament literari D’incògnit, de Ponç Puigdevall.

No, no comparo aquests llibres. Ja he dit que són espècies solitàries, novel·les que demanen gosar llegir-les, gosar poder que no t’agradin massa —i que Gabriel Ferrater em perdoni. Llibres així cal llegir-los una mica desprevinguts —sempre hi estarem, de fet—, sense pensar si són un testament literari, si en les seves pàgines amaguen centenars de símbols que caldrà interpretar, sense fer-nos cap idea prefixada que ens condicioni massa la lectura. Fem, deixem fer: que les paraules ens diguin el que vulguin.

I a mi em diuen, ara que he tornat a fullejar el volum, que és un bon moment per rellegir La mort i la primavera. Deu anys després, no en faig prou amb les sensacions, amb les imatges que en retinc. Una bona lectura per als freds que s’acosten i les nits més llargues.

 

 

El símptoma com si

Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.