Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

Contra els poemes breus

Ho admeto d’entrada: soc encara —i aquest «encara» no té cap sentit— sota l’influx de la lectura de les Elegies de Duino. Però també cal que deixi clar que tot el que diré ara ja ho pensava abans de llegir els versos de Rilke. Si m’he decidit a posar per escrit aquests pensaments és perquè la lectura d’uns quants poemaris acabats de publicar m’ha confirmat la idoneïtat d’anotar en alguna banda un seguit d’idees que fa temps que em volten pel cap.

Avui, molts dels poemaris que s’escriuen i es publiquen són un recull de composicions breus o molt breus, de pocs versos i sovint també curts de síl·labes. Aquestes composicions, malgrat el que ens vulguin fer creure, solen ser ràpides d’escriure i, esclar, fàcils de llegir. De fet, molts poemaris d’avui dia es llegeixen en un quart d’hora. Ja ho sé: la poesia no es llegeix ni ràpidament ni de bursada, i a més demana la relectura, la reflexió, la païda… Però el fet és que molts poemaris es poden llegir en deu o quinze minuts, i alguns, no cal dir, ens demanaran poques relectures.

Aquestes composicions breus, dèiem, són ràpides d’escriure: tan sols cal perdre una estona davant del full en blanc —una estona no gaire llarga— i deixar que ens il·lumini una sensació, un sentiment, un record. Si aquesta és una situació en la qual la persona que escriu mira de col·locar-se sovint —davant del full en blanc, amb l’estri per escriure a la mà, buscant un mot o un vers inicial—, li serà més senzill treure aquest primer vers i estirar a continuació la resta del poema. Li serà més fàcil perquè tindrà l’hàbit, tindrà entrenats la membrana que li farà venir al cap una idea i el múscul que li permetrà donar-li forma de vers tot seguit, amb resultats més o menys reeixits. Si en aquest procés demostra tenir-hi una certa gràcia, en qüestió de pocs dies o poques setmanes podrà reunir un bon grapat d’aquestes composicions, que sovint seran el retrat d’un instant, la descripció d’una imatge, la fixació d’un estat d’ànim o d’una impressió causada per un fet, per una visió, per un record o per res en concret, és a dir, per les meres ganes d’escriure alguna cosa, de sentir-se algú que escriu.

Tots aquests poemes són fàcilment etiquetables: poesia instantània, poetuits —efectivament, molts caben en una piulada, i ja es tracta d’això—, ocurrències, eslògans lírics, titulars poètics, poepublicitat… En definitiva, parlem de versos d’elaboració precipitada, digestió ràpida i evacuació rabent. És això poesia? Resposta immediata: pot ser-ho si la composició té prou qualitat. És això la poesia? Aquesta pregunta ja no té una resposta tan immediata; cal entrar en matisos. Però d’entrada diem: no.

Tot, avui, afavoreix el conreu de la poesia breu i dificulta que algú concentri els seus esforços de manera perllongada en la creació d’una obra poètica extensa, complexa i ben travada. Aquesta dificultat prové del gran nombre d’estímuls destorbadors —i pertorbadors, també— que rep qualsevol persona que vol escriure: a les hores dedicades a la feina —en el cas dels qui en tenen—, a les tasques domèstiques i quotidianes, a les obligacions que emanen de la convivència familiar —en el cas dels qui comparteixen la vida amb algú—, cal afegir-hi les hores dedicades als aparells mòbils dotats de pantalla —les xarxes, Google, el que sigui—, les altres aficions o ocupacions —la cuina, el gimnàs, la bicicleta, la cabina del tatuador, el passeig amb el gos i la consegüent recollida de femtes, el canvi de sorra del jaç del gat…—, i finalment les hores dedicades a la lectura, per bé que aquestes, si estan ben invertides, poden comptabilitzar-se al costat de les hores dedicades a escriure, que com veiem seran per força ben poques; ho seran si no comences a sacrificar feina, tasques, aficions i convivència.

Per aquest motiu, molts dels qui escriuen versos es veuen abocats —si no s’hi aboquen ells mateixos— a produir les composicions breus de què parlàvem abans. I això és un problema, perquè els poemes breus donen de si el que donen de si. Per descomptat que de poemes breus se n’han escrit sempre, ja des dels temps de Safo, i més recentment tenim el conreu del haiku o a la tanka, fruit de la influència de la poesia oriental. Però la mitjana de versos —i seria encara més dramàtic si parléssim de síl·labes— que contenen els poemes dels llibres publicats no ha parat de disminuir els darrers anys. No crec que m’equivoqui si afirmo que és un fenomen prou recent.

Poques idees, poques reflexions hi ha en la major part d’aquests poemaris que avui omplen els prestatges de les llibreries i els magatzems de les editorials, i que sentim dir als recitals que s’organitzen per tot el país. Perquè les idees i la reflexió exigeixen un mínim d’espai, de recorregut. No tota la poesia ha de ser concebuda com a transmissora d’idees, em rebatrà algú. Per descomptat. Però és que avui ens hem situat a l’extrem contrari: l’absència d’idees és absoluta, amb les excepcions que vulgueu. La tradició no apareix per enlloc, oblidada, negligida, directament desconeguda per molts dels qui escriuen versos, o a tot estirar relegada a les pàgines inicials dels llibres o als encapçalaments dels poemes en forma de citacions omnipresents i imprescindibles, que pretenen donar gruix, establir connexions, però que no enganyen a ningú. Quantes vegades aquestes citacions no són la mica de poesia de debò que contenen alguns d’aquests volums.

La brevetat dels poemes dels nostres dies també té molt a veure amb la preponderància aclaparadora de la literatura del jo. Sí, la poesia ha donat peu a parlar molt més directament del jo que la prosa, sense necessitat de recórrer a personatges inventats, als alter ego que apareixen a les obres de ficció. De fet, parlar d’un mateix és habitual, i no comporta d’entrada cap problema. El problema ve del fet que, en la major part de casos, tenim molt poc a dir de nosaltres mateixos; d’aquí la brevetat de les obres. Molts dels qui fan versos només estan interessats —o capacitats— a descriure un instant breu, una imatge que els sembla bella, que els suggereix alguna cosa, sense plantejar-se que no cal que tot sigui publicat, que és ben possible que aquells versos no suposin cap mena d’aportació a la poesia com a gènere i sí molt de soroll afegit. Si això a ells tant els fa, que és molt probable, almenys sí que hauria de preocupar els editors i els lectors més o menys experimentats, i els quatre crítics que parlen de poesia, i les persones que assisteixen als recitals, a qui un cop i un altre els ofereixen gat per llebre i que s’empassen versos que no són versos, sinó un amanit de gràcia passatgera que no deixa pòsit ni rastre de cap mena.

Cal que siguem més exigents, tots plegats. No és fàcil, perquè vol dir anar contra corrent. L’exigència no viu el seu millor moment. Estem massa avesats a veure com s’abaixa el llistó en tots els àmbits de l’activitat humana, i sobretot els que es relacionen amb el coneixement, com ara una certa concepció de la poesia. Pantalles i sistemes operatius coneixen per nosaltres. A més, no podem ignorar que els poemes breus tenen un bon grapat d’al·licients, algun dels quals ja hem esmentat: són fàcils de llegir i de rellegir, senzills de recordar, de ser dits en veu alta i de ser retinguts i gaudits pel públic. I és innegable que un bon poema breu pot esdevenir una composició exquisida, sobretot quan l’autor aconsegueix conjuntar la forma —el ritme, la sonoritat…— i el contingut, un contingut concís, expressat amb les paraules justes per transmetre una idea precisa.

Però la poesia, i tornem ara la pregunta que hem deixar més amunt sense respondre, no són només els poemes breus, no és només una ocurrència ben expressada; també són idees, també és discurs. El que passa és que travar un discurs demana hores, esforç, capacitat i solitud. Les Elegies de Duino de Rilke són un bon exemple del que volem dir. N’hi ha molts d’altres. Brodsky, per exemple. «Aparentment el món està ocupat per vius», fa un vers seu del poema «Epíleg». Demostrem-ho, demostrem que estem vius, que no ens conformem amb qualsevol cosa. Siguem molt més exigents amb la poesia que llegim i escrivim. O deixem-ho córrer.

 

Qui, si jo cridés?

No us faci mandra. No penseu: «Rilke, sí… Uf, aquell!» Venceu totes les reticències, sentiu-vos generosos en l’esforç, pletòrics, capaços d’envestir la lectura més exigent, i llanceu-vos sobre els versos que us esperen rere l’esplèndida coberta amb què l’Editorial Flâneur ha embolcallat les Elegies de Duino.

Rilke és una d’aquells autors que sempre acaben apareixent per una o altra banda: en una citació al començament d’un llibre de poemes, en un pròleg, en una antologia, en un assaig… És un nom recurrent, com ho és el d’André Gide, com ho són tants d’altres. No sempre, però, el sabem situar prou bé. Coetani d’escriptors com Thomas Mann, Robert Walser, Robert Musil, James Joyce o Marcel Proust, va néixer a Praga uns anys abans que Franz Kafka, amb el qual compartia la pertinença a la minoria de parla alemanya que vivia a la capital regada pel Vltava. La seva obra, doncs, s’insereix de ple en el segle XX, per bé que funciona com una síntesi entre tota la poesia produïda al segle XIX i els nous corrents de principis del segle XX, una síntesi que desemboca, però, en una veu única i inimitable que continua essent avui dia tan vigorosa com plenament vigent.

Abans de res, un consell: llegiu —o rellegiu, si voleu— aquestes elegies en veu alta. Feu-ho, sense por. Aquesta és una pràctica aconsellable amb qualsevol autor i qualsevol obra poètica, però és fins i tot imprescindible quan ens proposem llegir versos com els que trobarem a les Elegies de Duino. Aquesta és la millor manera de copsar amb més profunditat el sentit del text que tenim al davant, sobretot si es tracta de versos complexos per mitjà dels quals l’autor vol expressar idees igualment complexes. Quan és així, quan ens proposem llegir poemes que ens exigiran la màxima concentració —per gaudir-los, per penetrar-hi—, que ens demanaran que evitem tota mena de distraccions, qualsevol soroll que ens pugui destorbar, la lectura en veu alta és el millor recurs que tenim a mà. Perquè, en llegir en veu alta, la nostra pròpia veu s’imposarà a qualsevol fressa o remoreig que puguem arribar a percebre i, de retruc, ens endinsarem en el poema tant pels ulls com per l’oïda. El so també fa sentit, i l’enriqueix.

Les versions en català de les elegies que ens ofereixen Josep Maria Fulquet i Eduard Santiago mereixen tota l’atenció que els puguem prestar, tota la dedicació. I és que el text publicat per Flâneur és una meravella. És tan bo, que no ens podem estar de fer-hi una única observació: tot i que els traductors ja justifiquen per què han optat per eliminar la preposició composta «per a», a nosaltres ens sembla que aquesta s’hauria pogut mantenir en els casos més clars. No podem deixar de pensar com la trobaran a faltar els lectors procedents dels parlars occidentals que la tenen com a forma viva, sobretot si assagen la lectura en veu alta de les elegies, tal com recomanem.

A partir d’aquí, poques coses més podem afegir a una obra que comença amb aquests versos:

Qui, si jo cridés, em sentiria des dels rengles
dels àngels? I si un àngel, de sobte, m’estrenyés
contra el seu cor, la seva existència més potent
m’anul·laria. Perquè la bellesa no és més
que el preludi del que és terrible, que encara suportem;
i si tant ens fascina és perquè, indiferent, desdenya
anihilar-nos. Tot àngel és terrible.

Tenim al davant deu elegies —vuit-cents cinquanta-nou versos en total—, al llarg de les quals Rilke exposarà quina creu que és la missió de l’home a la Terra, quina és la seva condició, per a què serveixen les paraules, quin paper hi juguen la natura i els àngels, on són els límits entre la vida i la mort, què hi poden fer, en tot plegat, els amants o els herois, què hi van fer el pare o la mare del mateix poeta…

Començades el 21 de gener de 1912, quan a Rilke li van venir al cap els primers versos mentre sojornava al castell de Duino, prop de Trieste, i acabades el 1922, les elegies traspuen també la foscor d’una època marcada per la Gran Guerra. Però aquesta foscor Rilke ja la duia dins seu des de molt abans, segurament des de la infantesa. El seu encert és haver-la aprofitat per crear una obra lluminosa, enorme, que creix per al lector amb cada relectura.

Per això hi insistim: no, no us faci mandra.