Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.

Anuncis

No tan estranys

A la vida, si parlem de literatura, un pot triar entre dos camins: el camí dels clàssics i el camí dels coetanis. El primer ja sabem on ens porta, quina mena de lectures ens oferirà; però és l’únic que sabem, perquè cada lectura serà una experiència única, sigui com sigui la relació que hàgim establert amb l’obra que tenim a les mans. El segon és una aventura perillosa que massa sovint acaba en decepció. Com que tots dos camins són paral·lels i estan connectats per petits passatges situats al final de cada lectura conclosa, tot i haver fet la tria prèvia és fàcil fer breus incursions cap a l’altre costat per veure què s’hi pot trobar.

Com dèiem, el camí dels coetanis és ple de perills. Per començar cal assegurar-se que un s’ha desintuitxicat i és immune a les recomanacions exagerades, a les mostres fervoroses d’estima cap a una obra o un autor determinats. Cal esquivar tota mena d’entrebancs en forma de ressenyes favorables i premis atorgats, i deixar-se dur per una intuïció ben afinada o pel consell tranquil i segur d’una opinió coneguda i fonamentada.

És justament en una d’aquestes incursions al sender dels coetanis que hem topat amb Els estranys, de Raül Garrigasait (Edicions de 1984, 2017). Aquesta és una novel·la que fa el que ha de fer: explicar una història, i explicar-la mostrant un bon domini de la llengua. Fa més coses: intenta —i se’n surt força— exposar la complexitat de l’univers carlí i amanir la narració amb unes dosis d’humor. L’obra pretén també fugir d’un cert convencionalisme centrant l’atenció no tant en l’acció, en els fets, com en les situacions en què es mouen els personatges i tot allò que pensen, diuen o s’expliquen. I aquí no se’n surt tant.

No se’n surt perquè Garrigasait no aconsegueix portar la narració cap a un terreny concret, relligar fets, idees i personatges amb un fil consistent que doni cohesió al relat i, per tant, sentit a tot el que s’hi explica. El resultat és un relat anodí, farcit de diàlegs, reflexions i històries secundàries que podrien ser aquests o podrien ser uns altres, que sovint no aporten res més que unes quantes ratlles més d’extensió, i que per aquest motiu arriben a semblar sobrers.

De vegades és un poema el que ha quedat inserit al relat amb calçador (p. 64), una escena qualsevol (com la relliscada del protagonista -p. 144) o una disquisició com la següent (p.150-151):

D’aquell home que l’observava, a l’època de Wielemann en devien dir idiota, imbècil o fatu; nosaltres, d’aquesta mena de persones, després de dir-ne subnormal durant uns quants anys, avui potser en diem discapacitat psíquic, i en direm així fins que aquesta expressió no ens delati massa i n’haguem de buscar una altra. 

Un altre problema és la manca de força dels personatges en general i la caiguda de la versemblança en alguns diàlegs; és cert que l’autor sovint la força volgudament, la versemblança, buscant un propòsit que sovint assoleix, però hi ha moments en què potser va un pèl massa enllà, com en aquest fragment:

—…era la seva manera d’irrompre en la Història.

—Bé… La frase queraria bé en un llibre, però és falsa. La Història (ho has pronunciat amb majúscula, ¿no?) és cosa de governants i d’intel·lectuals.

Quan llegim aclariments com el d’aquest parèntesi, acabem tenint la sensació que tot justeja una mica, que res no grinyola però que el grinyol es pot produir en qualsevol moment, que potser s’infantilitza innecessàriament el lector. Tampoc no ajuden gaire a fer de la novel·la una obra ben travada els capítols més curts, situats en el present, i que són mers esquetxos sense cap transcendència.

Arribats aquí, sembla fàcil concloure que una obra com Els estranys demostra per si sola fins a quin punt sobren premis literaris al nostre país. La novel·la de Garrigasait té en tot cas la virtut de no ser un text viquipèdic com Germà de gel o Joyce i les gallines —i això avui dia hem de concedir que ja és un mèrit. Té alguns encerts, té alguns aspectes que mereixen una discussió. Cadascú decidirà si l’obra li aporta res que no hagi trobat en una lectura anterior o si és un llibre prescindible, com gairebé tot a la vida —com gairebé tot el que no es troba avançant pel camí dels clàssics.