Engolits per la Bérénice

Sol passar, amb els llibres exigents, que la perseverança del lector acaba sent recompensada a bastament. Cal tan sols no defallir davant les primeres dificultats, prendre’s un respir si cal, si arriba algun moment de crisi, i llavors reprendre la lectura fins al final. Quan arriba a l’última pàgina, el lector tenaç s’adona de fins a quin punt l’esforç ha pagat la pena.

L’engolida dels engolits, de l’escriptor quebequès Réjean Ducharme (Lleonard Muntaner Editor, 2018), és un d’aquests llibres: exigent per la manera com està escrit, desesperant a voltes per la successió de frases curtes, tallants, desconnectades entre si, però hipnotitzador alhora, capaç de rescabalar amb escreix el lector de les penes sofertes, que al capdavall tampoc no hauran estat tantes.

Ducharme va publicar L’avalée des avalés el 1966, a la tendra edat de 24 anys, una fita que avui sembla inassolible per a les generacions actuals. Les coses són com són. La novel·la, narrada en primera persona, dona la paraula a Bérénice, una nena de nou anys que té por de ser engolida, segurament pel món dels adults, cosa que la duu a un somieig constant.

Tot m’engoleix. Quan tinc els ulls clucs, és la panxa que m’engoleix, és a la panxa que m’ofego. Quan tinc els ulls oberts, és el que veig que m’engoleix, és a la panxa del que veig que m’ofego. M’engoleix el riu massa gran, el cel massa alt, les flors massa fràgils, les papallones massa espantadisses, la cara massa maca de la mare. La cara de la mare és maca perquè sí. Si fos lletja, seria lletja perquè sí. Les cares, maques o lletges, no serveixen de res. Et mires una cara, una papallona, una flor, i això et rosega, i després t’irrita. Si et deixes dur, desesperes. No hi hauria d’haver ni cares, ni papallones ni flors. Quan tinc els ulls oberts o clucs, estic englobada: de cop no hi ha prou aire, el cor se m’encongeix, la por em sobreprèn.

Així comença el monòleg de la Bérénice. De seguida ens presentarà la seva família: pare, mare i germà, i ens guiarà per un recorregut que zigzaguejarà entre la realitat i el somni i que ens immergirà en una atmosfera onírica al llarg de tot el relat. Ja sabem que els infants són capaços d’experimentar els sentiments de la forma més pura i intensa possible: l’amor, l’odi, la por, la ràbia, l’alegria, la tristor… Però la Bérénice portarà aquesta puresa i aquesta intensitat a l’extrem. L’amor que sent pel germà, per exemple. I a poc a poc anirem veient com creix, com va passant per les diferents vicissituds que ens explica a mesura que es converteix en una noia de quinze anys.

Surto embarassada del llit de la infantesa. En tinc la cintura plena. Arrelen crims a les meves entranyes, i creixen, s’inflen. Quan pariré, serà lleig! Quan em passejaré per la vorera amb la meva rastellera de crims, tremolaran. Si no tremolen, vomitaran a m’escopiran a la cara. (Pàg. 135)

La novel·la, però, és molt més que una narració sobre la infantesa. Enmig del relat trobem reflexions i idees que ens faran rumiar, que ens faran replantejar aspectes de la condició humana i fins i tot dels temps que vivim, perquè com tot gran llibre allò que diu supera àmpliament l’època en què va ser escrit. Llegiu, si no:

Un autòcton de debò, si ho tinc ben entès, és un ésser humà que neix a la seva tomba: es belluga poc, no més que una arrel; es torça cap a una banda, es torça cap a l’altra banda, deixa de torçar-se. (Pàg. 235)

Com en tots els llibres exigents, la forma i el contingut es fonen i es conjuren per oferir una obra ben trenada, complexa. La vida, els desficis, els pensaments de la Bérénice converteixen per si sols aquesta joveneta en un personatge inoblidable de la literatura; però si la novel·la és molt més que el relat d’una nena, que ja n’hi ha d’altres, és per la manera com està escrita, per la forma que pren aquest relat, un tret que dona gruix i consistència a l’obra, per bé que sigui justament aquest tret el que la faci més exigent per al lector inadvertit.

Una forma en la qual juga un paper clau la llengua. Des del títol mateix queda palès que aquí hi trobarem jocs de paraula, a més d’expressions pròpies de la llengua francesa parlada al Quebec. És fàcil intuir que darrere la versió en català hi ha hagut molta feina, duta a terme de manera convincent i eficaç per la traductora, Susanna Fosch. Traduir un llibre així és una tasca àrdua i cosida d’entrebancs, i Fosch l’ha resolta amb brillantor. Només em pregunto si, aprofitant les novetats que ens ofereix la nova gramàtica normativa, i tenint en compte que qui parla és una nena, no hauria estat preferible substituir algunes combinacions molt formals de pronoms per altres de més informals (no ens en anem per no ens n’anem, la trec per la’n trec o estalvieu’s-el per estavieu-vos-el).

En qualsevol cas, un gran llibre, una bona traducció i un personatge inoblidable.

Anuncis