A tots ens ha passat haver començat un llibre en una època determinada i haver-lo deixat perquè no era el moment per a aquella lectura; i, en canvi, haver-ho intentat més endavant i haver gaudit com mai. La primera vegada que em va passar això va ser amb l’Ulisses. Jo era un adolescent amb ganes d’aventures i vaig topar amb tres bergants que no acabaven mai d’esmorzar tancats en una torre lúgubre; no entenia res, però aquell text em va inocular alguna mena de verí que m’hi va fer tornar anys després i que em va transformar completament com a lector.
Ja a la facultat, vaig fracassar estrepitosament en l’intent de llegir Els quaderns de Malte, de Rilke, segurament per culpa de les expectatives que m’hi havia fet posar un professor de literatura que avui parla de tietes i d’un Empordà que no existeix enlloc. Van haver de passar també uns quants anys, però quan vaig tornar als Quaderns vaig descobrir que no em costava gens connectar amb el món que descrivia aquest llibre estrany i a voltes abstrús.
Més dura va ser l’experiència amb la Recherche de Proust, de la qual ja he parlat a L’Acció Paral·lela, on em confesso i em retracto.
Però també ens ha passat l’experiència contrària: encertar de ple el moment idoni per llegir una obra determinada. Encertar-lo sense saber per què, senzillament perquè s’havien alineat els astres en el moment oportú, perquè teníem una disposició d’ànim favorable, o perquè una circumstància completament aliena a nosaltres feia aquella lectura del tot escaient.
És el que m’ha passat aquests dies amb Paradisos oceànics, d’Aurora Bertrana. No és cosa meva que enguany se celebri el 125è aniversari de l’autora, que l’editorial :Rata_ acabi de treure al carrer una nova edició d’aquesta obra i que visquem uns temps convulsos que aconsellin de tant en tant, ni que sigui per un grapat d’hores, l’evasió cap a paradisos allunyats. És una manera d’agafar aire, de recuperar les forces, de preparar-se per al proper combat.
I n’és una de bona, de manera. Perquè el volum de :Rata_ està impecablement editat i proporciona unes bones estones de plaer i desconnexió. La mateixa Aurora Bertrana reconeix a les memòries que havia escrit aquest llibre amb «una ingènua admiració envers les persones i els paisatges d’aquelles illes. Potser hi manca malícia i esperit crític. Potser hi sobre candor i entusiasme.» I acaba reconeixent que és una mena d’obra escrita des de l’adolescència.
Res d’això trobo que faci mal al llibre. Fins i tot diria que aquesta ingenuïtat és un dels encants de Paradisos oceànics. La mirada de l’autora sobre els paisatges i les persones que va conèixer a finals dels anys vint a la Polinèsia francesa desprèn una autenticitat veritable que m’ha convençut fins i tot a mi, gens amant dels tròpics ni dels llocs exòtics ni de les virtuts del turisme.
Com a lector, aquests dies buscava pau i bellesa, una certa calma. I aquí les he trobat amb escreix.
L'Acció Paral·lela 