Au-dessus de la mêlée

Vivim en una època convulsa per moltes raons, conflictiva, en què molts drets que ens semblaven garantits des de fa dècades ara es veuen qüestionats, si no completament conculcats. En aquesta situació de naufragi mirem d’aferrar-nos on sigui per mantenir-nos surant, a l’espera d’un rescat que no sabem si es produirà mai. Un d’aquests agafadors han estat tradicionalment aquesta mena de persones que anomenem «intel·lectuals»: la gent que pensa, que escriu, que reflexiona sobre els fets i mira d’explicar-los —a ells mateixos i als altres—, d’escatir-ne les causes, els efectes. Si aquests intel·lectuals no apareixen, si s’amaguen o senzillament donen suport a l’statu quo, ens sentim traïts, abandonats, fins que ens adonem que no hem de confiar en ningú més que en nosaltres mateixos.

Klaus Mann, a mitjan anys vint del segle passat, era un jovenet d’a penes vint anys, fill d’un escriptor famós; un noi amb ganes d’obrir-se camí en l’ambient intel·lectual d’una Alemanya agitada, sacsejada per la crisi econòmica i per la situació creada després de la Primera Guerra Mundial. Que no era tan sols el fill de Thomas Mann, sinó un escriptor ambiciós i capaç, amb tremp propi, ho demostraria al llarg de la seva trajectòria literària. Però, com dèiem, als anys vint era encara un noi en plena formació, farcit d’idees i carregat de propòsits, que buscava el contacte amb les personalitats de l’època per tirar endavant els projectes que tenia al cap.

És en aquest context que s’inscriu la correspondència que Klaus Mann manté a partir del 1925 amb un dels escriptors de més renom de la seva època: Stefan Zweig. Es tracta d’una vuitantena de cartes que ens han arribat gràcies a Editions Libretto, que el 2016 les va publicar traduïdes al francès i recollides en el volum Stefan Zweig – Klaus Mann. Correspondence, perfectament anotades i completades amb diversos annexos. L’edició és remarcable perquè és l’única que inclou totes les cartes que s’han trobat fins ara corresponents a la relació que van mantenir tots dos escriptors, fins al punt que encara no se n’ha publicat l’edició en alemany amb els textos originals.

Quan arrenca aquesta relació epistolar, Klaus Mann té dinou anys acabats de fer; Stefan Zweig en té quaranta-quatre. El jove Mann ha publicat la seva primera novel·la i busca l’aprovació i l’encoratjament d’un autor consolidat com Zweig. L’epistolari ofereix nombrosos centres d’interès, però al llarg dels setze anys que va durar —la darrera carta l’escriu Zweig un parell de mesos abans de suïcidar-se— hi ha dos moments cabdals. El primer té a veure amb la postura que l’austríac va adoptar l’any 1930 arran de les eleccions legislatives alemanyes del 14 de setembre, en què el partit nazi va passar de tenir dotze diputats a aconseguir-ne cent set. Zweig va escriure un article en el qual interpretava aquest increment de representació dels nazis al Reichstag com un senyal de revolta de la joventut davant l’estancament de la situació política. Klaus Mann, que de seguida va veure venir el perill que s’amagava rere el moviment nazi, va fer saber per carta a Zweig el seu desacord amb les tesis que defensava i va publicar un article on afirmava que l’extremisme d’aquest jovent adoctrinat per Hitler només podia conduir a una catàstrofe.

La precocitat de Klaus Mann a l’hora d’intuir el que havia de venir contrasta, doncs, amb les primeres interpretacions que en va fer Zweig, que no va ser l’únic a mirar-se els nazis amb condescendència i amb una calma excessiva: aquesta mateixa actitud van mostrar altres grans escriptors de l’època, com Robert Musil o el mateix Thomas Mann. És inevitable pensar que en la tranquil·litat amb què aquests intel·lectuals es van prendre els esdeveniments de principis dels anys trenta a Alemanya hi tenia un pes important la posició que ocupaven en el món de la cultura d’aquell moment. Adoptar segons quins postulats, fer segons quines crítiques, podia tancar-los algunes portes pel que fa al mercat editorial alemany, i per tant preferien actuar amb cautela. A més, ells eren els grans intel·lectuals del seu temps, cosa que els podia fer sentir per sobre de segons quines polèmiques.

Aquesta actitud apareix molt ben reflectida en el segon moment destacat de l’epistolari entre Klaus Mann i Stefan Zweig. Som a l’any 1933 i Mann s’ha exiliat d’Alemanya, on no tornarà fins al cap de dotze anys, un cop derrotat el Tercer Reich. Instal·lat temporalment a Zuric, vol tirar endavant la publicació d’una revista literària però amb pretensió d’exercir també l’oposició política al règim nazi, i amb la finalitat de fer sentir la veu de tots els intel·lectuals que han hagut de seguir el camí de l’exili. Per això busca la complicitat i la col·laboració d’autors coneguts, ja que la presència de plomes de renom li obriria les portes a les fonts de finançament que necessita per dur a bon terme el projecte i atrauria noves col·laboracions.

Així doncs, escriu a Zweig per comentar-li les seves intencions i demanar-li que escrigui un text per al primer número de la revista. Aquest el felicita per la idea i li diu que, efectivament, compti amb ell. Però passen els mesos i la col·laboració de Zweig no arriba. Mann hi insisteix un i altre cop, i es desespera davant els retards. Zweig s’excusa, demana més temps, dona allargues…, fins que a l’últim li confessa que no col·laborarà amb la revista perquè aquesta té una orientació política massa marcada. Mann se sent completament decebut, trist. Per a ell, Zweig representa en tots els sentits l’intel·lectual que se situa au-dessus de la mêlée, tancat a la torre d’ivori, des d’on se submergeix en la seva recerca de les profunditats de l’ànima humana i des d’on es mostra indiferent als fets històrics que afecten els homes de carn i ossos que té al costat.

Uns fets que aviat donarien la raó al jove Mann i davant els quals van haver de reaccionar personalitats com Thomas Mann, guardonat amb el premi Nobel de literatura, Robert Musil o el mateix Zweig, que en aquell temps s’havia convertit en l’autor de més èxit en llengua alemanya. Tots van acabar exiliant-se, testimomis de la barbàrie que va assolar Europa.

Zweig va instal·lar-se a Londres, i d’allà va passar als Estats Units i finalment al Brasil; és aquí on escriu la seva gran obra, El món d’ahir, on narra la seva visió sobre les darreres dècades de la història d’Europa amb una perspicàcia, una capacitat d’anàlisi i una potència narrativa inigualables. En aquestes memòries evoca un món que ha desaparegut per sempre; també admet que ell, com altres, no va ser capaç de preveure el desastre que s’acostava. Davant del reconeixement d’aquesta manca de visió, Klaus Mann s’hauria sentit segurament disposat a disculpar-lo. Hi ha, però, un problema. El 1940, instal·lat al Brasil, torna a escriure a Mann per cantar-li les lloances d’aquest país magnífic, encantador, on ha ensopegat amb la formidable hospitalitat dels brasilers. I afegeix:

És veritablement un dels darrers bastions de la tolerància i la gent, aquí, és d’una bondat natural. Un dia m’agradaria molt parlar d’aquesta experiència única de l’assimilació completa dels indis, els negres, els blancs i els mulats duta a terme pel Brasil, cas únic entre tots els països —i fins avui amb èxit.»

Zweig va arribar a publicar un llibret sobre el Brasil adreçat als estrangers que hi anaven de visita, en el qual idealitzava el país: el mateix país que es trobava sota la dictatura de Getúlio Vargas, que presidia un règim autoritari, i on la misèria feia estralls als barris de favelas que Zweig no va saber veure. Un cop més, l’intel·lectual refugiat a la torre d’ivori, allunyat de la realitat del món fins on li era possible —fins on li va ser possible: el 1942 ell i la seva dona es van suïcidar.

Tornem al començament, tornem a l’època que ens ha tocat viure. Els nostres temps són plens d’intel·lectuals que es creuen au-dessus de la mêlée. Tal faran… Però, a diferència dels dies en què Klaus Mann i Stefan Zweig es creuaven les seves cartes, avui cap jove no se sentirà decebut: fa temps que amb aquests intel·lectuals no hi compten per a res.

El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

L’Acció Paral·lela

Damunt l’Atlàntic es trobava un mínim baromètric. Es desplaçava cap a l’est, en la direcció d’un màxim estacionat damunt de Rússia, sense manifestar encara la tendència d’esquivar-lo dirigint-se cap al nord. Les isotermes i les isòteres complien el seu deure. La temperatura de l’aire guardava la proporció deguda amb la mitjana anual, tant pel que fa a la temperatura del mes més fred com a la del més calorós, i també a la fluctuació mensual aperiòdica de la temperatura. La sortida i la posta del Sol, de la Lluna, les variacions de la llum de la Lluna, de Venus, dels anells de Saturn i molts fenòmens significatius més corresponien a les previsions dels anuaris astronòmics. El vapor d’aigua de l’aire assolia la seva màxima pressió i la humitat de l’aire era lleugera. O, per dir-ho d’una manera que ho descriu prou bé, encara que estigui una mica passada de moda: era un bonic dia d’estiu de l’any 1913.

Així, i no de cap altra manera, comença una de les més grans novel·les del segle XX: L’home sense qualitats, de Robert Musil. I des del primer paràgraf ja podem intuir d’on devien venir les objeccions que, segons Musil, sempre li feien: que explica massa i massa poc. Doncs bé, aquest explicar-massa-i-massa-poc-alhora és el principi motor que fa avançar aquesta novel·la prodigiosa, colossal, desmesurada…, inacabada. Thomas Bernhard deia que Musil conreava la prosa absoluta, segurament admirat per la quantitat de recursos que desplega, per l’ambició amb què es planteja el fet d’escriure i pels riscos que assumeix a cada pàgina.

Tot això —aquest esforç, aquesta ambició— no voldria dir res si el resultat no fos una obra de mèrit. L’home sense qualitats és, com ja hem dit altres vegades, un monstre, una obra imperfecta, inacaba perquè és inacabable, i malgrat tot és un dels més grans llibres que s’hagin escrit mai. Malauradament, en català només disposem dels dos primers llibres, dels quatre de què consta la novel·la, traduïts per Ramon Monton (MOLU/s.XX, Edicions 62, 1993). Potser és per això que l’entrada de la Viquipèdia sobre la novel·la només esmenta l’acció dels primers dos llibres i s’oblida d’un personatge cabdal que no apareix fins al tercer llibre: Agathe, la germana d’Ulrich, l’home sense atributs. I és una llàstima perquè aquesta segona part de la novel·la és per a qui escriu aquestes ratlles un cim de la literatura.

El jove Ulrich, que de fet té moltes qualitats —el problema és més aviat que no les posa en joc—, es troba de sobte involucrat en una empresa descomunal, una «Gran Acció Patriòtica» amb la qual es vol commemorar el jubileu de l’emperador de Cacània (un imperi que retira molt a l’Imperi Austrohongarès, esclar). Aquesta empresa, en la qual participen una infinitat de personatges i estaments de l’Estat, és coneguda com l’Acció Paral·lela (vet aquí…). Tot plegat serveix a Musil per fer una dissecció acurada de la seva època per mitjà de la reflexió, la ironia i sovint, també, l’humor més intel·ligent. Els personatges implicats en l’Acció Paral·lela analitzen els fets més insignificants, discuteixen, conversen, reflexionen. L’esperit de l’època, la moral, la relació de l’individu amb l’estat, les relacions entre els diferents protagonistes, tot això forma el gruix d’una obra que sorprèn el lector tant pel plantejament com per l’execució. Musil descriu l’ensulsiada del món tal com el coneixien els seus contemporanis, i —cosa únicament a l’abast dels genis— ens avança una descripció del món tal com serà més endavant: el nostre. Una mostra d’això:

De vegades, avui dia no es pot evitar la impressió que els conceptes i les regles de la vida moral no són més que al·legories esterilitzades, a l’entorn de les quals flota l’insuportablement greixós tuf de cuina de la humanitat, i si aquí és lícit fer una digressió, només pot servir per dir que aquesta vaga sensació que s’estenia damunt de totes les coses també va tenir com a conseqüència el que l’actualitat hauria de qualificar francament de veneració de la baixesa. Perquè avui dia es menteix menys per feblesa que per la convicció que un home que domina la vida ha de poder mentir. Es fa ús de la violència perquè, després de molts discursos inútils, la claredat de la violència fa l’efecte d’un alliberament (…). Això té molt menys a veure amb la qüestió de si l’home és bo o dolent que amb la de si ha perdut la noció d’elevació i de planura. Una altra conseqüència contradictòria d’aquest ensorrament és, també, el recarregament espiritual amb què avui dia s’adorna la desconfiança envers l’esperit. L’acoblament entre la filosofia i activitats que no la suporten gaire, com la política; la mania general de convertir de seguida un punt de vista en una convicció i de considerar tota convicció un punt de vista; la necessitat que experimenta tot fanàtic de qualsevol tendència de reproduir al seu voltant, com en un gabinet de miralls, el coneixement que li ha tocat; tots aquests fenòmens tan corrents no representen el que pretenen, un esforç a favor de la humanitat, sinó un menyscapte.

De tot el paràgraf no em puc estar de repetir encara aquesta idea: «la mania general de convertir de seguida un punt de vista en una convicció i de considerar tota convicció un punt de vista». Quina manera de retratar-nos, de retratar el moment que vivim.

L’Acció Paral·lela va fent el seu curs, cada cop més envitricollada, més inflada; cada cop involucra més gent, més col·laboradors de tota mena que es reuneixen per elaborar proclames, dissenyar programes, discutir punts diversos…, fins que comencen a adornar-se que perquè pugui tirar endavant falta un detall important: la idea que doni sentit a l’Acció. Al final, l’Acció Paral·lela acaba essent una roda estacada en el fang: com més gira més fang arrossega, més impossible es fa el moviment, més absurd esdevé l’esforç.

És en aquest punt que la novel·la fa un canvi de centre d’interès, just a l’inici del tercer llibre: l’Ulrich es retroba després de molts anys amb la seva germana, l’Agathe. Tots dos se senten abocats a viure sense una raó concreta i es pregunten com poden viure, com han de fer-ho. Musil s’endinsa —i ens endinsa— ara per un terreny nou amb el seu intent de descriure la relació dels dos germans, els seus sentiments, el sentit de l’existència de dos éssers que van descobrint què són l’ún per a l’altre, què senten, com es perceben, com es transformen.

No és gens fàcil parlar dels capítols que se succeeixen a partir d’ara. La densitat de la narració, la complexitat del que se’ns explica, la bellesa que amara les escenes, les converses, cada moment descrit, fan d’aquestes pàgines una font de gaudi inigualable per al lector que ha arribat fins aquí. Llegint-les un comprèn perfectament per què l’obra va quedar inacabada.

Potser hem trigat massa a parlar d’aquesta novel·la a L’Acció Paral·lela. Tot té un perquè. Però els freds que arriben ens han fet pensar en la calidesa d’un dia d’estiu viscut per l’Ulrich i l’Agathe. Ara només desitgem que un dia es completi la traducció al català amb els dos llibres que falten. Mentrestant, l’home sense atributs us espera.

 

 

En el pot petit…

Sovint, les grans obres dels grans mestres són llibres monstruosos, farcits d’encerts i, tanmateix, no exempts de defectes. De vegades, l’ambició de l’escriptor convençut del seu talent i de les seves forces ha estat tan elevada, tan fora mida, que l’obra projectada ha acabat sent pràcticament irrealitzable. Un dels exemples més clars d’aquest tipus d’obres —a les quals ja hem fet referència en aquest blog en més d’una ocasió— és L’home sense atributs, de Robert Musil.

Un perfeccionista com Gustave Flaubert, tan obsedit a cisellar cada frase amb la finor més extrema, a polir cada pàgina fins que no s’hi pogués detectar cap defecte, era en aquest sentit carn de canó: per força les seves grans novel·les, unes més que d’altres, pateixen algun excés, i de fet ell mateix va ser incapaç de dur fins al final un llibre com Bouvard i Pécuchet, obra d’altra banda moderna, deliciosa en la seva imperfecció, que van admirar Walter Benjamin, Kafka i Vilà Padró, entre d’altres. Després de tenir-la al cap al llarg de molts anys i de començar-ne la redacció, la va abandonar durant un temps; no en va reprendre l’escriptura fins als darrers temps i hi va treballar fins al final de la seva vida.

Però abans de reprendre-la va fer una altra cosa: entre el 1875 i el 1877 va escriure «Un cor senzill», «La llegenda de sant Julià l’Hospitalari» i «Herodies», relats que va publicar el mateix 1877 en un volum titulat Tres contes. Aquestes tres narracions, d’una quarantena de pàgines cadascuna, són segurament les obres més rodones que va escriure Flaubert. Podria dir perfectes en comptes de rodones si no fos que en literatura la perfecció no arriba a produir-se gairebé mai.

En plena maduresa creativa, Flaubert concep tres relats molt diferents pel tema i l’ambientació, però molt semblants pel to, per la frase destil·lada amb què estan escrits, pel despullament verbal, en definitiva, per l’exactitud de l’engranatge que sosté cadascuna de les tres peces narratives. Tots tres semblen emparentats amb sengles grans obres aparegudes anteriorment. «Un cor senzill» sembla sorgit de la mateixa massa mare de Madame Bovary. Se sol dir que les altres dues retiren a La temptació de sant Antoni i Salambó, respectivament.

En qualsevol cas, són una ocasió immillorable per comprovar com excel·lia Flaubert en la distància curta. Fent bona la dita que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura, aquí no hi ha lloc per a excessos ni defectes, i el gaudi d’una lectura així és concentrat, complet. L’esforç és recompensat amb escreix.

Llegits per primera vegada fa molts, molts anys, ara hi he tornat just després de llegir L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies perquè no només de literatura contemporània viu l’home. No m’ha sobtat comprovar que en tots dos casos hagi arribat a la mateixa òbvia conclusió: de vegades tant se val que el que t’expliquen t’interessi gens o gaire; si t’ho expliquen així de bé, cada minut de lectura és ja una recompensa.

I Concurs de Lectura de L’Acció Paral·lela

Justificació

Ho sap tothom, i és profecia, que al nostre país hi ha un excés de premis i concursos literaris: de poesia, de novel·la, de narració curta, de narració mitjana, de xocolata amb xurros, etc. Tothom escriu i vol demostrar els seus dots a l’hora d’expressar el que els francesos en dirien n’importe quoi. Hi ha inflació de concursos —i cursos— d’escriptura, i en canvi falten concursos de lectura.

Així doncs, amb la intenció d’omplir aquest buit, a L’Acció Paral·lela proposem l’abolició de tots els concursos de poesia i narrativa i, amatents a les necessitats del país, decidim convocar el I Concurs de Lectura.

Bases

  1. En el termini de tres mesos, comptadors a partir del 30 d’abril, els concursants s’hauran d’haver llegit els tres llibres següents:
    • L’Eneida, de Virgili
    • L’home sense qualitats (1r volum), de Robert Musil
    • El griu, de Joan Vinyoli
  2. Per poder participar en el concurs cal publicar a Twitter una foto amb l’etiqueta @accioparal en què el concursant aparegui amb el llibre que s’ha comprat o li han regalat per Sant Jordi. El jurat decidirà si l’aspirant té dret a participar-hi o si no cal que ens faci perdre el temps.
  3. Acabat el termini, els concursants hauran de respondre a un qüestionari preparat per L’Acció Paral·lela.
  4. Qui respongui amb criteri a les diferents preguntes, demostri que ha llegit i entès les tres obres i, a parer nostre, tingui la consideració de millor lector s’endurà el premi, l’embrió de tota bona biblioteca personal: la llista secreta de les 50 obres imprescindibles de la literatura universal.
  5. El veredicte és, allò que es diu, inapel·lable.

 

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.