Cactus

Els culpables de L’Acció Paral·lela hem confessat en més d’una ocasió, amb unes o altres paraules, que —lectors temorencs com som— certes lectures ens fan una mica de por o, si més no, ens aboquen a extremar les precaucions. De vegades, aquesta por s’ha mostrat justificada; en d’altres, hem reconegut que no calien tantes prevencions. Prevenció és justament el que ens provocava un títol com Fugir és el més bell que teníem, obra de Marta Marín-Dòmine, publicada per Club Editor el 2019 i guardonada amb diferents premis. Però cal dir d’entrada que tots els temors es van esvair després de llegir les quatre primeres pàgines del llibre, és a dir el primer capítol, que a més de ser excel·lents deixen ben clar que no ens trobem davant d’una novel·la, sinó més aviat davant d’un text assagístic. Les pàgines següents ens van confirmar aquesta impressió.

Fugir era el més bell que teníem és, efectivament, un assaig memorialístic presentat per mitjà d’un text literàriament consistent. Marín-Dòmine narra les vicissituds de la història familiar a partir de la seva pròpia experiència i la del seu pare, de qui llegim extractes de les seves memòries. Aquest recurs, que si estiguéssim parlant d’una obra de ficció potser trobaríem massa convencional, queda aquí ben justificat pel caràcter testimonial d’aquests fragments: l’autora se’n val per reforçar les seves reflexions amb un exemple concret i, alhora, per perfilar la figura del pare i certs detalls del context històric.

És quan trena aquestes reflexions amb els records propis i d’altres personatges que l’autora es mostra més hàbil. I, com que aquesta és l’essència del llibre, el resultat és una obra que ofereix nombrosos al·licients al lector que gaudeix amb llibres on l’autor, partint d’una peripècia personal, aconsegueix transcendir-la per aprofundir en l’anàlisi de determinats fets històrics i d’idees d’abast universal. En aquest cas, el recorregut que traça l’autora arrenca pràcticament des de la Gran Guerra i ens porta pels esdeveniments més dramàtics que van sacsejar el nostre país i Europa al llarg del segle passat: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial, els diversos conflictes que van tenir lloc durant la segona meitat del segle XX, fins a arribar als nostres dies, amb la guerra de Síria i els processos migratoris que situen el drama actual a la Mediterrània.

Aquest itinerari se superposa a l’itinerari vital més personal en un intent de trobar respostes a les qüestions que Marín-Dòmine es planteja per intentar explicar-se la pròpia condició de persona errant, exiliada o incapaç d’arrelar en alguna banda. Per trobar aquestes respostes, com hem dit, a voltes se serveix de les memòries del pare; però en d’altres ocasions recorre als grans pensadors que al segle passat van dedicar les seves obres a parlar de la història, de la memòria, de l’exili, com ara Ernst Jünger o Walter Benjamin, o a altres referents literaris —Erich Maria Remarque, Romain Rolland, Mercè Rodoreda— o cinematogràfics —Ladri di biciclette, de Vittoria De Sica, per exemple.

Tot plegat li serveix per desgranar les reflexions que donen gruix a l’obra entorn d’aquestes i altres idees, sempre relacionades amb la condició d’exiliat o de desplaçat, com ara el concepte de dépaysement, la mirada sobre el paisatge del qui erra, el dolor, el sentiment de pèrdua, però també la llibertat de qui no té arrels que el lliguin, el gaudi de la sensació de sentir-se estranger:

Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys. (Pàg. 8)

Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. L’oblit és el preu de la seva llibertat. Només és recordat qui erra com a càstig —i com Caín, en duu l’estigma al front. (Pàg. 9)

Faig esforços per sentir-lo meu, aquest paisatge, però malgrat la bellesa tranquil·la que transmet no m’hi sento a casa. El paisatge no és universal. (Pàg. 28)

El dépaysement, sense cursiva perquè no és pas una paraula estrangera per als qui es troben fora de lloc. És part del llenguatge de l’exili, de tots els exilis, de qui ha passat del paisatge familiar a no ser res en el paisatge. (Pàg. 61)

«Estranger» equivalia a ser convocat en un món de possibilitats infinites, com qui diu «abracadabra» i sent que el seu cos es trasllada a un altre paisatge i que de sobte es torna savi, parla bé i menja coses amb els ulls i la boca. Que habita un món rodó, i que la fruïció li recorre l’espinada. Pronunciar «estranger» era sentir que la vida et travessava. L’estranger era la vida, la vida simplement. L’embriaguesa de viure. (Pàg. 84)

Que el resultat sigui un bon llibre es deu en bona part al to que Marín-Dòmine sap imprimir al relat. La proximitat amb el gènere assagístic facilita a l’autora defugir certs excessos en què es pot caure fàcilment quan es vol fer ficció amb els ingredients que l’autora té a les mans. No, aquí no hi ha excessos: ni quan es tracta de descriure els fets, prou dramàtics de per si, ni en l’ús de les citacions i els referents, sempre ben trobats i ben inserits en el discurs. A més, l’escriptora demostra que sap enfocar l’objectiu cap als elements més interessants i necessaris per al relat i que té les eines per expressar el que vol dir. La subtilesa i la precisió a l’hora de descriure un mer gest ens indiquen que el que tenim a les mans és bona literatura:

L’Odette parla i de tant en tant s’atura —aturar-se quan es parla, reminiscència d’un passat rural que ella ni tan sols ha conegut, magnífica herència dels gestos. (Pàg. 173)

El llibre no s’acaba aquí. Marta Marín-Dòmine, ens hi descriu l’errant, aquell qui, a la manera dels cactus, viu amb poca arrel, que diria el poeta. Però cada lector, a partir de la seva experiència, podrà treure les seves pròpies conclusions d’un text bell i sorprenent, que ens fa rumiar i que ens alerta, per si ens pensàvem que era d’una altra manera, que «la memòria és l’altre».

La novel·la total

Entre el 1904 i el 1912, mentre Europa es preparava per a la primera de les grans guerres que havien d’assolar el continent, l’escriptor francès Romain Rolland escrivia i publicava en deu llibres la seva obra magna: Jean-Christophe. Amb Jean-Christophe passa una cosa curiosa: si bé és una d’aquelles obres enormes per ambició i per extensió, carregades de bones intencions, que per si soles tendeixen a fer l’autor mereixedor del premi Nobel, pot sorprendre que no consti en cap llista dels grans llibres del segle XX.

Efectivament, el 1915 Rolland va rebre el premi Nobel de literatura gràcies a aquest bell llibre —i diem bell a consciència, sabent quina mena de literatura sol rebre aquest guardó. En canvi, la novel·la no és considerada una obra mestra del segle XX. És probable que la seva extensió, prop de 1.500 pàgines, hagi estat un impediment perquè sigui més llegida i més apreciada. Ara, no es pot obviar el fet que Rolland escrivia aquesta epopeia sobre un músic alemany gairebé a la mateixa època en què Proust o Joyce, per exemple, estaven ja creant o a punt de crear les seves obres, aquestes sí, revolucionàries, capaces de capgirar el gènere narratiu i la mateixa història de la literatura. Després d’ells, i de Kafka, per descomptat, res ja no va tornar a ser el que era.

Rolland escriu el seu Jean-Christophe a principis de segle, seguint el fil de la narrativa del XIX. El seu estil, la seva manera de narrar i construir l’obra, beu dels grans narradors del nou-cents, de Tolstoi sobretot, a qui la novel·la de Rolland deu bona part de la seva fesomia. De tota manera, Jean-Christophe és una obra prou singular, que com Guerra i pau pot ser considerada amb tota rotunditat com una novel·la total. Per una banda, ens narra la vida completa del protagonista i ens descriu tot un món, una època. És la clàssica novel·la d’idees que, tot i defensar una tesi determinada, confronta postures diferents i no passa per alt cap dels grans temes: la vida, la mort, l’amor, la religió, la condició humana, la creació artística, etc. Alhora reflexiona sobre els fets històrics: el progrés, el socialisme, el bel·licisme, l’antisemitisme, els dèficits de la democràcia, els perills de l’autoritarisme…

Le style, c’est l’âme. (Pàg. 1067)

Per altra banda, té al seu favor una característica que no és a l’abast de totes les obres: és una novel·la que ha envellit bé. Diria que els anys que han transcorregut des de la seva aparició han servit per revaloritzar-la. Rolland hi reflecteix el seu principal anhel: el desig que, davant els temps foscos que s’acosten, les dues grans potències continentals —Alemanya i França— superin les diferències polítiques, culturals i de tota índole, i uneixin els seus esforços per confluir en una entesa francoalemanya que tan sols pot dur prosperitat a Europa, si cal amb la participació de les altres nacions, començant per Itàlia. És simptomàtica aquesta afirmació camuflada enmig de la narració:

L’Europe d’aujourd’hui n’avait plus un livre commun: pas un poème, pas une prière, pas un acte de foi qui fû le bien de tous. (Pàg. 1099)

No hi ha cap mena de dubte que Rolland s’ha proposat escriure aquest llibre. Aquest desig duu Rolland a personificar aquesta entesa en la figura colossal de Jean-Christophe, un músic alemany nascut en una vila regada pel Rin, a prop de la frontera amb França, i a qui coneixem quan tot just és encara al bressol; de ben jove, però, s’instal·larà a París, on comprondrà la major part de les seves obres. La història, doncs, comença amb els primers dies d’aquest heroi, a qui veurem convertit en un home alt, gros, corpulent, i alhora sensible, bon jan, generós, però colèric i batallador davant de les injustícies. Rolland demostra la seva genialitat sabent condensar en una sola frase el tarannà de Jean-Christophe, el qual, després de ser objecte d’una sèrie d’atacs i d’haver passat per un moment baix de moral, decideix alçar-se i reaccionar. La frase:

Il se leva, et commença le combat, avec tranquillité. (Pàg. 616)

Són innombrables, de fet, les ocasions en què Rolland expressa una idea amb la màxima economia de paraules i la màxima efectivitat, com quan a propòsit de la injustícia del món afirma:

Il y a tant d’injustices différentes que chaque époque choisit la sienne, —celle qu’elle combat, et celle qu’elle favorise. (pàg. 1178)

És fàcil descobrir en la caracterització de Jean-Christophe força trets d’un altre colós de la literatura: l’entranyable Pierre de Guerra i pau. Tots dos són forts, idealistes, incansables. Així doncs, acompanyarem al llarg de tota la seva vida aquest músic entregat al seu art però no pas aliè als fets històrics que li toca viure. Al seu costat, desenes de personatges conflueixen en cada una de les etapes per les quals passarà: els anys d’infantesa i d’aprenentatge, els de consolidació, els últims temps. Viurem amb ell èxits i fracassos, tota mena de vicissituds i dificultats, i arribarem fins a la maduresa, molt ben reflectida per Rolland, que es mostra com un veritable geni a l’hora de descriure i matisar comportaments, actituds, gestos. Si ha de completar una escena, un moment, ho fa tenint cura de tots els detalls, incorporant-hi si cal una anècdota, afegint-hi un personatge. Quan es tracta de narrar, Rolland no es mostra mai mandrós, fet que explica l’extensió de l’obra.

Potser Jean-Christophe peca d’això: d’excessiu. Però quin gran llibre no és excessiu en un o altre sentit? El que no és mai és avorrit. La narració llisca amb una fluïdesa superba gràcies a la mestria de Rolland i a la gran varietat de temes que s’hi tracten. Destaquen expecialment les reflexions entorn de la creació artística i la composició musical, els escriptors i els intel·lectuals, el paper de la crítica, on l’autor es mostra dur davant les capelletes i l’ambient esnob dels cenacles literaris del seu temps. Llegim:

Tous écrivaient — prétendaient écrire. C’était une névrose, sous la Troisième République. C’était surtout une forme de paresse vaniteuse, — le travail intellectuel étant de tous les plus difficile à contrôler, et celui qui prête les plus au bluff. (Pàg. 703)

Tous avaient le culte du moi: le seul culte qu’ils eussent. Ils cherchaient à le faire partager aux autres. (Pàg. 704)

Il y avait enfin la bande des littérateurs en quête d’inspiration, — de ceux qui savent écrire, mais ne savent quoi écrire. (Pàg. 1183)

Sí, les coses han canviat poc des de llavors.

Rolland veia a venir el desastre. La seva aportació va ser un crit en forma de novel·la en pro de la concòrdia entre les nacions europees més poderoses. El 1915 va rebre el Nobel, però la desfeta s’havia consumat, Europa estava en guerra. El Rolland que en aquestes pàgines ja denuncia el genocidi contra el poble armeni encara haurà de veure la Guerra Civil Espanyola i l’esclat de la Segona Guerra Mundial. La seva clarividència era prou profunda per permetre-li una reflexió com aquesta:

Les Alsaciens étaint-ils ou non Allemands, là n’était pas la question. Ils ne voulaient pas l’être; et cela seul comptait. Qui donc a le droit de dire: «Ce peuple est à moi: car il est mon frère»? Si son frère le renie, quand ce serait à tort, le tort retombe sur celui qui ne sut pas se faire aimer, et qui n’a aucun droit à pretendre l’attacher à son sort. (Pàg. 998)

Rolland, com hem dit, tenia bones intencions. En els temps convulsos que vivim, però, la seva veu no sona ingènua, càndida; potser sí resignada. No en va, al final de la seva vida veiem com Jean-Christophe aprèn a acceptar els fets com són. Però abans ha lluitat amb totes les seves forces. No, nosaltres no tenim encara dret a resignar-nos. Tampoc no ens resignem que un llibre així no pugui ser mai traduït al català.