Ce monde est horrible

Explica Simone de Beauvoir a les seves memòries que el món a principis dels anys seixanta li semblava una cosa horrible. Ella i Sartre, sovint junts però de vegades també per separat, havien viatjat molt i havien visitat i conegut països que a mitjan segle XX vivien uns moments molt convulsos, sinó revolucionaris, o que si més no es trobaven en plena transformació: Grècia, la Xina, la Unió Soviètica, el Brasil, l’antiga Iugoslàvia, etc. En molts llocs d’Europa, com Alemanya, Itàlia, els països de l’Est o el mateix Estat espanyol, encara s’hi veien el rastre de la guerra i els estralls causats per una primera meitat del segle XX demolidora. Rastres que quedaven al descobert en el paisatge, a les ciutats, en l’urbanisme i les infraestructures, però també en la mateixa societat, en les cares dels homes i les dones que ells trobaven en els seus viatges.

Però les imatges més doloroses, l’experiència més dura, no les van haver d’anar a buscar fora: la França de finals dels cinquanta i principis dels seixanta era un país devastat socialment i políticament, una societat dividida en què cada facció veia en els altres l’enemic a combatre i a aniquilar: dretes i esquerres, burgesia i proletariat… Els enfrontaments eren constantment atiats per una extrema dreta cada cop més forta i omnipresent que tenia lligams amb els cossos policials i amb l’exèrcit, que en aquell marasme campava lliurement. Els rumors d’una possible guerra civil eren constants, fins i tot d’un cop d’estat, mentre De Gaulle es deixava estimar i s’oferia com a solució a tots els mals.

Però, quin era l’origen d’aquesta situació? La resposta: la guerra d’Algèria. Feia anys que a Algèria la situació era insostenible. La colònia francesa era un polvorí, i les autoritats i l’exèrcit francès, per mantenir el país sota control i el domini en tots els àmbits, actuaven emprant tots els mitjans que se’ls acudien: la persecució dels opositors, la repressió, l’empresonament, la tortura, els afusellaments, les violacions massives, els camps de concentració… De tot això, a França no n’arribava pràcticament res. Si algú denunciava certes pràctiques, les autoritats les negaven i el denunciant era considerat un traïdor. La premsa va patir tant la censura com l’autocensura, i els intel·lectuals que gosaven reclamar una solució per a Algèria, una sortida que passés perquè els algerians hi diguessin la seva, a més de córrer el risc de ser processats, esdevenien l’objectiu de l’extrema dreta, que multiplicava els atemptats i les intimidacions per tot el país.

Aquest període va ser llarg. Sartre i Beauvoir van significar-se i van donar suport a la causa algeriana: promovien i signaven manifestos, protagonitzaven actes i conferències, assistien a manifestacions, i difonien el conflicte internacionalment aprofitant els seus viatges. De tot això en parla Beauvoir al volum La force des choses. Val la pena cedir-li la veu*:

«Algèria guanyaria. Jutjàvem —com Mollet havia fet abans— «imbècil i cruel» la prolongació de les hostilitats, perquè aquesta condemnava a mort i a tota mena de suplicis centenars de milers d’algerians; a França, sacrificava milers de joves, exigia una mistificació sistemàtica de l’opinió, l’escanyament de les llibertats, la perversió de les ideologies, el deteriorament d’un país encebat de mentides fins al punt de perdre el sentit mateix de la veritat, alienat, despolititzat, passiu, madur per a totes les dimissions, i per a la primera dictadura que vingués.» (Pàg. 89)

«Jo soc una intel·lectual, jo dono valor als mots i a la veritat; jo pateixo cada dia, indefinidament repetida, l’agressió de les mentides escopides per totes les boques. Generals i coronels explicaven que ells menaven una guerra generosa i fins i tot revolucionària. Vam veure aquest fenomen digne d’una barraca de fira: un exèrcit que pensava!» (Pàg. 120-121)

«La independència d’Algèria és un fet incontestable. Arribarà en un any o en cinc anys, amb un acord amb França o contra França, després d’un referèndum o per mitjà de la internacionalització del conflicte, això ho ignoro, però és un fet, i el mateix general De Gaulle, portat al poder pels campions de l’Algèria francesa, es veu avui forçat a reconèixer: “Algerians, Algèria és vostra”. Per tant, ho repeteixo, aquesta independència és certa. El que no ho és pas és el futur de la democràcia a França. Perquè la guerra d’Algèria ha corromput aquest país. La disminució progressiva de les llibertats, la desaparició de la via política, la generalització de la tortura, la insurrecció permanent del poder militar contra el poder civil, marquen una evolució que podem qualificar, sense exagerar, de feixista. Davant d’aquesta evolució, l’esquerra és impotent, i ho continuarà sent si no accepta unir els seus esforços a l’única força que lluita avui realment contra l’enemic comú de les llibertats algerianes i les llibertats franceses. I aquesta força és el FLN. (…) D’una banda, els francesos que ajuden el FLN no se senten pas empesos solament per sentiments generosos cap a un poble oprimit ni es posen tampoc al servei d’una causa estrangera; treballen per a ells mateixos, per la seva llibertat i pel seu futur. Treballen per la instauració a França d’una veritable democràcia. D’altra banda, no estan pas sols, sinó que reben un suport cada cop més nombrós, una simpatia activa o passiva que no para d’augmentar. Ells han sigut l’avantguarda d’un moviment que potser ha desvetllat l’esquerra, enfonsada en una prudència miserable.» (Pàg. 359-360: declaració de Sartre davant dels jutges.)

«Aquest món és horrible.» (Pàg. 411)

«Ell [Lanzmann] em va explicar amb ràbia les pallisses de l’Arc de Triomf: els policies esperaven els algerians a les sortides del metro, els immobilitzaven amb els braços enlaire i els colpejaven; va veure amb els seus propis ulls com els trencaven la cara i els obrien el cap; per protegir-se, els algerians es cobrien la cara amb les mans: les hi colpejaven; van trobar cadàvers penjats als arbres del Bois de Boulogne i d’altres, desfigurats i mutilats, al Sena.» (Pàg. 430)

«En aquest estat policial que era actualment França, l’esquerra no tenia gairebé cap possibilitat d’actuar.» (Pàg. 432)

«Ningú no dubtava que la independència no fos a tocar. Hi havia negociacions en curs, tota la premsa en parlava. De Gaulle es trobava forçat a declarar la pau pel FLN, per l’opinió i perquè aquesta guerra feia nosa a la seva política de la ‘grandeur’. Quan va anunciar a Bastia “l’últim quart d’hora”, ens va semblar que per primera vegada aquestes paraules es corresponien amb la realitat. Però abans que Ben Khedda no s’instal·lés a Alger, els feixistes ens farien passar mals moments. Ens havíem d’organitzar.» (Pàg. 434)

«La nit del 31 de desembre, De Gaulle va parlar i jo vaig tancar la ràdio al cap de dos minuts, exasperada per aquell narcisisme neuròtic, per aquell buit grandiloqüent.» (Pàg. 443-444)

«Silencioses, disciplinades, aquelles masses li demostraven [al Govern] que no utilitzaven la llibertat per posar París sota el foc i sota la sang, i que, si la policia no els apallissava, ningú no seria esclafat ni trepitjat. Uns quants militants asseguraven, tot al llarg del recorregut, un servei d’ordre impecable.» (Pàg. 452-453)

Sí, un se’n fa creus de com estaven les coses a França a principis dels seixanta…

*Tots els textos citats han estat traduïts per L’Acció Paral·lela a partir del text francès de La force des choses II, Éditions Gallimard, Collection Folio.

Sobre les passes de SdB

La literatura del jo avui dia ho infesta jo. Sense el jo no hi hauria literatura. Dues frases, dues veritats. Dues obvietats, més aviat. Tot el que vulguem dir sobre el jo i la literatura ja ha estat dit abans. Com sempre, el que és important és veure què som capaços de fer amb aquest jo i de quina manera el presentem. No, no estem parlant de cap pandèmia del segle XXI: el segle XX és l’era daurada del gènere memorialístic, i alguns dels volums publicats són considerades obres mestres i la producció més destacada dels seus autors. És el cas d’Elias Canetti, per exemple, o de Narcís Oller, nom oblidat de les nostres lletres, autor d’unes memòries esplèndides i del tot recomanables.

Simone de Beauvoir és un d’aquests escriptors: les seves memòries són tan voluminoses com interessants. Atreuen per l’època i el món que hi apareixen reflectits i per la vida mateixa de l’autora, plena de llums i també d’unes quantes ombres. És indubtable que ella va saber aprofitar tot el que va viure per convertir-ho en matèria literària, seguint la seva vocació precoç d’esdevenir escriptora. Bona part d’aquesta matèria la va fer servir per produir obres de ficció, novel·les tan excel·lents com Les mandarins. La seva experiència vital també va ser la font d’una obra assagística cabdal com El segon sexe. Però, no prou satisfeta amb la manera com el seu jo s’explicava en totes aquestes obres, farcides de passatges autobiogràfics, de situacions i fets i personatges extrets directament de la realitat viscuda, De Beauvoir va emprendre amb cinquanta anys la redacció de les seves memòries, que va recollir en quatre volums: Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des chosesTout compte fait, als quals cal afegir encara algun altre volum, com Une mort très douce, on parla de la mort de la seva mare.

L’autora avisa en els pròlegs d’aquests llibres que a les memòries no hi diu cap mentida, però alhora admet que tampoc no ho diu tot. Segons ella, en general se li reconeix que una de les seves qualitats és una sinceritat tan allunyada de la fanfarronada com del masoquisme. El cas és que després de llegir Les mandarins un no sap fins a quin punt De Beauvoir podia anar més enllà en unes memòries a l’hora de reconstruir una part de la seva vida i de la dels qui eren al seu costat. No en va, la publicació de la novel·la va fer enfadar Camus, en el qual està inspirat un dels protagonistes, ja que aquest entenia que l’escriptora havia revelat massa intimitats que tenien a veure amb ell.

Ara, però, mesclarem memòries d’altri amb records propis, pel plaer del joc. A Mémoires d’une jeune fille rangée, De Beauvoir parla dels seus primers anys de vida, del precoç descobriment de la literatura, de la situació de la seva família, vinguda a menys per culpa d’un daltabaix econòmic, i de les ànsies dels seu pare de tenir un fill en comptes d’una filla, fets que inevitablement la van marcar per sempre. En aquest volum també parla dels estius que va passar a la Corresa, al parc de Mairinhac que va crear el seu avi el 1880. Es tracta d’un indret situat a prop d’Usèrcha, un bonic poble del nord d’aquest departament on, ves per on, va néixer L’Acció Paral·lela.

Doncs bé, a Usèrcha mateix hi ha una breu ruta a peu senyalitzada que ressegueix la riba de la Vézère. Duu per nom Sur les pas de Simone de Beauvoir, i transcorre per espais verds i ombrívols, sota frondosos arbres de ribera, al llarg de cinc quilòmetres. Fent aquesta passejada, imaginant-nos que seguim les passes de l’escriptora, podem fer-nos el càrrec de fins a quin punt De Beauvoir devia aprofitar aquells estius per evadir-se de la complicada vida familiar, per agafar forces abans de decidir-se a prendre el seu propi camí. Va ser prop d’aquí que va coincidir en una ocasió amb Sartre. Es veié més d’un cop amb ell d’amagat, i el 1929, amb vint-i-un anys, va seguir-lo cap a París, decidida a començar la seva trajectòria literària i a jugar un paper en la vida intel·lectual de la capital.

El que va fer ho podem llegir a les seves novel·les i també a les memòries. No diu mentides, afirma. Tampoc no ho diu tot. Qui és que ho faria, oi?

Trenta anys sense Simone de Beauvoir

Jean-Paul Sartre and Simone de BeauvoirRecordo, quan era petit, haver sentit a casa el nom de Simone de Beauvoir; no sé si n’havia parlat la mare o l’àvia, potser totes dues. Tampoc no sé si n’havien llegit cap llibre, però sé que l’admiraven perquè havia estat una dona forta, lliure, d’esquerres, que havia aconseguit fer-se un lloc entre els intel·lectuals del seu temps.

A casa admiraven Simone de Beauvoir com admiraven Katherine Hepburn, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Neus Català i tantes altres dones. Però jo era petit, encara. Quan vaig anar a la Universitat no vaig sentir mai gaires noms d’escriptores, a banda de Mercè Rodoreda. L’únic esment interessant de Simone de Beauvoir que em va arribar procedia de “Rattlesnakes”, una cançó mítica de Lloyd Cole and The Commotions que l’Anna Lloveras m’ha fet escoltar almenys un cop per setmana els darrers gairebé trenta anys.

En aquells temps de facultat de filologia i bona vida, si llegia algun comentari referent a Sartre o De Beauvoir era més aviat per fugir-ne ràpidament. Eren gent complicada, intel·lectuals pesats, foscos, ortodoxos, avorrits, xerraires… Cada paraula que sentia amb relació a aquesta parella s’afegia a les següents per teixir una prima –però eficient– capa de prejudicis que me n’allunyava cada cop més. D’aquella colla només se salvava –i se salva encara avui, i se salvarà sempre– Albert Camus, l’intocable. I és cert, Camus és intocable perquè és molt gran. A COU havia llegit L’étranger i aquesta novel·la ja m’havia fascinat. Inevitablement, hi he tornat en més d’una ocasió. Al llarg d’aquell curs també vaig llegir Les mains sales, de Sartre, i també em va agradar, però ja no vaig tornar a Sartre fins molt més endavant; no va ser sinó vencent un bon tou de prejudicis que un dia vaig decidir llegir Els mots en una espantosa edició que em va proporcionar la meitat de les diòptries que tinc avui.

tumblr_lllru7lx1v1qk8tqwo1_1280_1En canvi, fins fa pocs mesos no havia llegit res de Simone de Beauvoir. Feia temps que em ballava pel cap intentar-ho, i vaig aprofitar una certa embranzida a l’hora d’immergir-me en la literatura francesa per encarar la lectura de Les mandarins, un dels llibres importants de l’escriptora. Bé, de l’escriptora i de la literatura francesa de la postguerra. Les mandarins és una obra fonamental per entendre què passava a França després de l’alliberament, en plena Segona Guerra Mundial, què pensaven els intel·lectuals de l’època, quines relacions s’establien entre les diferents faccions i entre els diferents partits polítics, quin paper jugaven els mitjans de comunicació, com s’estimaven i es deixaven d’estimar parelles, amics i coneguts, com es vivia, en definitiva, a la França de mitjan anys quaranta.

Però bàsicament és un llibre important perquè és un llibre molt ben escrit, que ofereix moltes hores de lectura plaent, tantes que em costa d’entendre que no hagi estat mai traduït al català. Suposo que de nou cal pensar en aquelles capes de prejudicis amb què aquí hem cobert sempre la vida i l’obra de Simone de Beauvoir. Aquesta és una d’aquelles llacunes inexplicables que convindria omplir. Però De Beauvoir és una dona, i això no l’ajudarà a ser més present en el nostre univers literari. Quina paradoxa més dura de pair, tractant-se de la persona que va escriure El segon sexe!

L’any 2016, trenta anys després de la seva mort, Simone de Beauvoir continua sent vigent, continua sent necessària, continua massa absent. Les mandarins, Les belles images o les memòries de l’autora són llibres magnífics, que ens parlen d’un moment històric que fa de frontissa entre un món desaparegut per sempre i el món que coneixem. Tenen un indiscutible valor com a obres literàries, però també com a documents que ajuden a entendre moltes coses i, de passada, molts racons poc explorats de l’ànima humana.