Maternitat amb penis

L’any 1984, més conegut com l’any que els Accept van publicar Balls to the wall, en plena adolescència, vaig entregar uns poemes a la Pepa, la meva professora de literatura espanyola a l’institut, perquè em digués què li semblaven. Uns dies més tard me’ls va tornar amb un comentari tan breu com clar: «Aquests poemes són molt dolents. Tens setze anys; no pots començar un poema dient: “He patit, i he patit molt”. Això no és literatura.»

Amb les seves paraules la Pepa va enderrocar el meu amor propi d’adolescent lletraferit, però també em va fer aprendre la lliçó sense necessitat de repetir curs. Avui penso que, sense parlar-me de T. S. Eliot ni del concepte de correlat objectiu, la Pepa em va avançar lectures que faria molt més tard i, sobretot, em va indicar el camí a seguir; em va donar una pista clara de la direcció que havien de prendre els meus intents futurs.

Ella no va ser només la primera persona que em va parlar de la literatura de debò —a ella li dec la primera llista seriosa d’obres del segle XX que havia de llegir si mai em volia dedicar a escriure—, sinó que també va ser algú que em va deixar clara per sempre la diferència entre sentimentalisme i sensibilitat.

Aquells versos de quan tenia setze anys eren l’expressió directa, equívoca tanmateix, prescindible, tòpica i gens creativa del meu estat d’ànim. «He patit, i he patit molt»… Ni era cert, ni expressar-ho així tenia cap mena d’interès, ni mostrava cap mena d’elaboració. Era com si digués: «Estimo tant / la vida que / la faig meva / moltes vegades», uns versos que mai no he sabut apreciar, probablement per les mateixes raons per les quals la Pepa va trobar infames els meus, de versos.

Tot això era sentimentalisme, mera transposició d’un sentiment en paraules sense emprar cap filtre, cap elaboració; sense trobar una veu pròpia que pogués servir de corretja de transmissió del que s’amaga a l’interior de cadascú. Que diferent que és descobrir la sensibilitat entre les ratlles d’un text, la capacitat de dir el que se sent amb un to i uns mots que ningú més no hauria pogut fer servir.

On vull anar a parar —soc conscient que per ara no ha quedat gaire clar— és a uns versos que per a mi són un model de text carregat de sensibilitat, buidat de tot sentimentalisme, on l’autor expressa el que sent d’una manera que a hores d’ara ja és universal. Estic segur que a la Pepa aquest poema li hauria semblat magnífic. Parlo de «Maternitat amb penis», una composició inclosa a Brida, el darrer llibre publicat per Jordi Mas (Godall Edicions, 2019). Aquí el teniu: