Tadeusz Kepinski va néixer a Varsòvia l’any 1903. A les seves memòries Witold Gombrowicz i swiat jego mlodosci (Ed. Wydawnictwo Literackie, Cracòvia, 1974) descriu el jove Gombrowicz, amb qui va compartir estudis al liceu catòlic Saint Stanislas, de Varsòvia, i el seu entorn més immediat, escola, família, amics. Kepinski fou professor de filosofia.
Aquest fragment de les seves memòries s’inclou en el llibre Witold Gombrowicz, vingt ans après (Ed. Christian Bourgois éditeur, 1989), volum col·lectiu d’homenatge al cèlebre autor polonès amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. En el darrer apartat del llibre, titulat “Une jeunesse”, és la seva vídua, Rita Gombrowicz, qui recull diverses cartes que l’autor s’intercanvià amb membres de la seva família i testimonis del seu entorn més proper abans de partir l’any 1939 a Buenos Aires. Justament, Rita Gombrowicz destaca el testimoni de l’amic d’infància Tadeusz Kepinski, com un dels relats més sorprenents sobre el jove Gombrowicz: un adolescent amorf, la riota dels seus companys, que res tenia a veure amb l’home de seixanta anys que ella va conèixer, encarnació completa de l’autoritat i el noble domini de si mateix.
Stanislaw Balinski[1] i la dominació
Itek[2] no era feliç. Mai. Potser no va conèixer mai cap decepció a la vida, però aquesta vida no va ser altra cosa, tota ella sencera, que una única i gran decepció, a excepció dels moments en els quals ell “es divertia” en aparença, mai en el fons. Sempre el turmentava una mancança, una mena d’insatisfacció, una recerca. Una recerca d’ell mateix, l’energia. Era algú totalment desproveït de gallardia, de seguretat en la seva manera de comportar-se, en el gest, desproveït d’aplom en general. Com passa habitualment en els esperits profunds, faltava brillantor a les seves reaccions, a les seves declaracions, a les seves respostes.
Aquell dia, però, es trobaren tots dos en societat. Hi havia persones que Itek no coneixia gaire. Hom s’intercanviava anècdotes, acudits, i en aquest tipus de situacions Itek se sentia perjudicat pel destí. Ell restava relegat a un segon terme, s’apagava. Stas li dedicà alguns escarnis, als quals Itek no va saber trobar immediatament la resposta. En el moment, però, que trobà l’ocasió, s’acostà a Stas. Estava pàl·lid i les mans li tremolaven. Li digué:
—Una broma més i t’insulto físicament davant de tothom.
L’endemà, Stas em va explicar que hi havia tanta resolució a la veu d’Itek que per un moment va tenir por de veure’l posar en pràctica i executar la seva amenaça. La seva agressivitat era desesperada. Ell mateix no se n’amagava del moment que m’explicà tot l’afer. No buscà excuses al seu atac, simplement “n’estava fart” perquè no va saber pagar a l’altre amb la mateixa moneda. No hi veia altra solució. S’inclinava a considerar aquest incident com una mena de victòria. A mi em sabia molt de greu: la disputa, fonamentada en un detall insignificant, havia pres una forma homicida, o més aviat suïcida. Es prenia tot l’incident molt més seriosament que no pas Stas i en conservava, curosament, el record per a si mateix, per a ús propi. Car Stas no va canviar pas la seva actitud vers Itek. Sovint, era ell qui li adreçava primer la paraula, mai amb males intencions, li parlava sempre amb un to cordial, sense artificis i gairebé sempre amb un lleuger somriure —i és ben bé això que no cessà de turmentar Itek durant tota la seva vida. Aquest darrer somriure… (…)
A partir d’aquell moment, Itek, “aquell que va ésser dominat”, desenvolupà certament l’aversió respecte de Stas, per justificar la seva revolta i la seva protesta. Curiosament, però, patia al mateix temps “d’una necessitat insaciable de Stas”, patia per no ésser reconegut per ell, pel desig de superar-lo, d’imposar-s’hi, així com al món. (…)
De la manera com n’era d’insaciable la seva “necessitat” de Stas n’és testimoni la carta que m’adreçà el 9 de juliol de 1961[3]:
“Escriu-me paraula per paraula, si pots, això que Stas t’ha escrit sobre mi. Això m’interessa, car nosaltres ens lliurem a una mena de petit joc que consisteix a llançar-nos diverses invectives mitjançant la intermediació del meu cosí Gucio Kotkowski (que sens dubte coneixes) —i que viatja per tot el món, especialment entre Londres i Buenos Aires. Si el sorprenc emetent una opinió favorable —aquesta que t’ha confiat—, això significarà un punt per a mi en aquest partit que ens enfronta. No tinguis por de ser indiscret, no són més que entremaliadures sense conseqüències.”
I en postdata, escrit a mà:
No li diguis res.
Vaig reconèixer ben bé Itek allà, bastint l’aspecte infantil i naïf al voltant de les qüestions que li interessaven. (…)
_______________
[1] Stanislas Balinski (nascut l’any 1899) formava part, abans de la guerra, del grup de poetes Skamander. Després de la guerra va continuar escrivint a Londres, on hi va viure fins a la seva mort l’any 1984. Fou el primogènit dels germans Balinski i era cinc anys més gran que Witold Gombrowicz.
[2] Diminutiu de Witold.
[3] Aleshores Tadeusz Kepinski es trobava a Varsòvia, Stanislaw Balinski a Londres i Witold Gombrowicz a Buenos Aires.
L'Acció Paral·lela 