Entre dones soles

Hi ha autors als quals un sempre acaba tornant. Thomas Bernhard n’és un; Cesare Pavese n’és un altre. Tots dos representats de la literatura d’aquesta Mitteleuropa que tants grans escriptors ens ha donat. Sí, és cert, en el cas de Pavese parlem d’una Mitteleuropa en sentit ampli, que s’estendria més enllà dels Alps, fins a la vall Padana, fronterera amb Suïssa i Àustria.

I és en una de les grans capitals d’aquest nord d’Itàlia, Torí, que està situada l’acció d’Entre dones soles (traducció de Francesc Vallverdú, Edicions Proa, 1980), publicada l’any 1949, un any abans que Pavese se suïcidés en un hotel de la mateix ciutat. El suïcidi és justament una de les idees que recorre aquesta novel·la breu, de construcció senzilla i eficaç, sobretot per la manera com Pavese la planteja i per l’estil que li dona forma, basat en l’economia màxima de paraules i recursos.

L’obra, narrada en primera persona, ens explica el retorn de Clelia al seu Torí natal a fi de fer-se càrrec dels treballs per obrir una botiga de moda. Clelia és una modista que de ben jove va marxar a Roma, on va aconseguir fer-se una posició. Sense parella i sense fills, pot disposar de la seva vida sense haver d’estar pendent de lligams que no estiguin relacionats amb la seva feina. Arran del retorn a Torí, en plena postguerra, entra en contacte amb un cercle de joves de casa bona, desvagats, avorrits, que no tenen cap necessitat de treballar però que senten el fastig d’haver de viure i no saber què fer amb les seves vides. Entre aquests personatges destaquen les dones, com l’aristocràtica Momina o la jove Rosetta, que a l’inici del llibre coneixem just quan ha intentat suïcidar-se.

Pavese va mantenir sempre una relació difícil amb les dones; de fet, va mantenir una relació difícil amb la vida, i les dones formaven part de la seva vida, solitària a contracor. Per això en parla tant, per això són tan protagonistes dels seus relats, com a Entre dones soles. Clelia és un personatge ferm, molt ben caracteritzat, que ens presenta una certa alta societat torinesa cap a la qual el lector no sent cap compassió. És fàcil arribar a pensar que rere la imatge que Pavese ofereix d’aquesta classe social hi ha alguna espurna de recança, la idea que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Però la classe menestral o obrera tampoc no hi surt gaire ben parada.

Per als qui pensen que la vida és una lluita constant per calmar el desencís, per mantenir l’ànim en la línia de flotació, aquest llibre és un mirall no excessivament cru, tacat de neorealisme, a més d’una dosi de bona literatura. Entre dones soles no és la millor novel·la de Pavese, honor reservat a La lluna i les fogueres, però és un molt bon exemple d’escriptura concebuda com un procés de depuració, d’eliminació de tot el que és sobrer. I en èpoques de sobreabundància d’exemples així sempre se’n pot aprendre molt.

Llegint Bernhard

Durant molt anys, cada cop que he acabat la lectura d’un llibre de Thomas Bernhard m’ha vingut al cap la mateixa pregunta: «Realment cal llegir totes les seves obres?» És aquest un pensament capciós, bastant innecessari i que no duu enlloc. De fet, no són només les obres de Bernhard les que me’l provoquen. Al llarg d’una vida un arriba amb facilitat a la conclusió que el nombre d’autors de qui és imprescindible llegir-ho tot és francament baix: Kafka, Musil, potser… En sortirien més, però no és un exercici que vulgui fer ara mateix.

El cas és que aquests dies n’he llegit dues obres de forma consecutiva: l’una feia anys que era al prestatge corresponent esperant el seu torn; l’altra estava a punt d’arribar a les llibreries gironines. Mentre esperava la segona he llegit la primera. Em refereixo a L’origen (Edicions del Salobre, 2008) i El nebot de Wittgenstein (Editorial Flâneur, 2018).

I això de llegir dos Bernhards seguits és nou per a mi. Bernhard és un dels més bons —o més grans, com dirien alguns— escriptors de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un dels que tenen una obra més personal, més identificable. Pels temes, per l’estil. Especialment per l’estil. A propòsit d’un altre llibre seu,  (El Gall Editor, 2016), vaig escriure un comentari on discutia l’exagerada grandesa que alguns li atribueixen basant-me en l’excés de preponderància que l’estil, la forma, té en l’obra de l’austríac, per damunt del contingut mateix, de les idees que apareixen en els seus textos. Reconec que aquelles paraules procedien d’un cert desencant provocat per una obra que em va agradar però no pas entusiasmar, en gran manera per culpa d’una edició molt poc curosa, plena d’errades de tota mena.

En canvi, la lectura de L’origen i El nebot de Wittgenstein m’ha reconciliat amb l’escriptor, en bona part perquè aquestes dues obres ens ofereixen un Bernhard més polièdric, però també gràcies al fet que les dues són bones edicions. L’origen ens arriba, com , en una traducció de Clara Formosa Plans, que en aquesta ocasió està lliure dels defectes que destrossaven el volum d’El Gall Editor —els correctors són encara necessaris. Editorial Flâneur, per la seva banda, ens presenta El nebot de Wittgenstein en una edició impecable que fa lluir la traducció de Raül Garrigasait, fluida i magníficament escrita. En aquestes condicions, llegir Bernhard és un veritable plaer.

Com he dit abans, feia anys que L’origen corria per casa, com tants altres llibres per a qui un ha de trobar el moment idoni i que donen sentit a aquella bonica pregunta que de tant en tant omple la boca d’algun intrús: «Us els heu llegit tots?» I he de dir que el primer volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard m’ha sorprès agradablement. Com tota la seva producció, L’origen és un relat que despulla les misèries de l’Estat, en aquest cas referides sobretot al sistema educatiu que va haver de patir el Bernhard adolescent de principis dels anys quaranta, en plena II Guerra Mundial. La idea del suïcidi o de l’autodestrucció hi és també present des de les primeres pàgines; de fet, des de la citació que precedeix el relat. El jove alumne pensa en el suïcidi com a única via d’escapatòria per fugir d’un internat dirigit amb mà dura per la tètrica figura de Grünkranz, ja que a fora de l’internat hi ha Salzburg, «un impenetrable matossar humà de vilesa i infàmia».

També des de les primeres línies Bernhard desplega amb tota la contundència —i eficàcia— possible el seu recurs favorit: la repetició obsessiva, el recargolament de les frases en pro de la insistència, per presentar-nos els fets i les idees tal com ens els vol donar a conèixer:

En efecte, havia fet molts intents a la cambra de les sabates de matar-se, però cap d’aquests intents l’havia dut massa lluny, l’afany amb cordes i elàstics i els centenars d’intents amb els nombrosos claus de les parets de la cambra de les sabates van ser sempre interromputs en el punt decisiu i salvador, i també interromputs per ell mateix mitjançant un exercici de violí més conscient, mitjançant una interrupció del tot conscient del pensament de suïcidi i una concentració del tot conscient en les possibilitats que li eren cada vegada més i més fascinants del violí, que amb el temps li va resultar menys un instrument musical i molt més un instrument per a l’acompliment de la seva meditació sobre el suïcidi i la seva docilitat per al suïcidi i per a la interrupció sobtada d’aquesta meditació sobre el suïcidi i d’aquesta docilitat per al suïcidi (…) (Pàg.18)

El relat ens situa, primer, en l’epoca en què Salzburg pateix els bombardejos dels aliats i, després, en els temps immediatament posteriors a l’acabament de la guerra, sense que el sisterma educatiu que deplora hagi patit cap millora. Amb tot i això, la novel·la no és monolítica en la seva duresa. Hi ha figures que se salven de la crema i il·luminen el passat de l’autor, com el seu avi o un desvalgut company d’institut, i al final un té ganes de continuar llegint l’autobiografia de Bernhard, de saber quines altres vicissituds va viure aquest noi que a les darreres pàgines de L’origen té quinze anys.

No és, però, El soterrani el que he llegit seguidament, sinó El nebot de Wittgenstein, llibre que narra l’època que l’autor va passar en un hospital recuperant-se d’una malaltia pulmonar severa i en el qual va coincidir amb Paul Wittgenstein, nebot del cèlebre autor del Tractatus logico-philosophicus. Aquí la crítica a l’Estat se centra en els establiments hospitalaris; per tant, és el sistema sanitari el que rep les ires de l’austríac. El relat, però, va molt més enllà i ens mostra un Bernhard més raonable del que solem tenir present, menys visceral, encara que només sigui a estones. L’alegria i l’optimisme no són paraules ni conceptes que treguin gaire el cap en el món bernhardià, però si existeix en aquest corpus alguna pàgina més amable segurament la trobarem a El nebot de Wittgenstein.

Potser és així perquè en aquest llibre és parla de l’amistat, perquè Bernhard apreciava molt Paul Wittgenstein, de qui descriu els mals moments però també els bons: l’epoca esplendorosa, els viatges que feia, la vida viscuda amb total despreocupació, la felicitat abans de la bogeria.

De tota manera, tot i que se sol dir que aquest és un llibre sobre l’amistat, a mi no m’ho acaba de semblar; no veig que l’amistat sigui el tema del relat, sinó més aviat el fil que Bernhard utilitza per relligar les diferents escenes que ens presenta i, no cal dir, els temes que sempre l’ocupen. Sí, Bernhard ens parla de la seva relació amb Paul Wittgenstein, a qui descriu com el seu millor amic, i retrata aquesta amistat que els uneix; fins i tot acaba lamentant la seva incapacitat de continuar visitant l’amic quan aquesta es troba ja en els seus darrers dies de vida. Però, com deia, aquesta amistat és la bastida en què es recolzen les grans preocupacions bernhardianes: les estructures que l’Estat fa servir per esclafar l’individu, la mort i l’autodestrucció, el paper —trist paper— dels intel·lectuals, l’art, etc.

Aquesta m’ha semblat una de les obres més afinades i rodones de Bernhard. Per a qui en vulgui llegir una bona ressenya us recomano el que en diu Pep Bertran al seu imprescindible blog Bertranades. No se’ns escapa la murrieria dels responsables d’Editorial Flâneur, que després d’obrir catàleg amb La passejada de Robert Walser ara ens regalen l’obra d’un gran enemic del camp i les passejades:

Jo tampoc no tinc tirada a passejar, tota la vida només he passejat a contracor, sempre he passejat a contracor, però amb els amics sí que passejo, i de tal manera que aquests amics es pensen que soc un passejador apassionat, perquè passejo amb una tal teatralitat que es queden bocabadats. Jo no soc de cap manera un passejador i tampoc no soc cap amant de la natura ni cap coneixedor de la natura. Però si hi ha amics, camino sempre de tal manera que es pensen que soc un passejador i un amant de la natura i un coneixedor de la natura. Jo no conec la natura i l’odio, perquè em mata. (Pàg. 63)

Grans, els de Flâneur. Continuo sense saber si cal llegir totes les obres de Thomas Bernhard, però indiscutiblement aquestes són dues peces cabdals de la seva trajectòria.

El símptoma com si

IMG_3613Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

IMG_3616El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

IMG_3617El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.

Sí…, però no

siAtret per les crítiques favorables que van aparèixer arran de la traducció al català de , de Thomas Bernhard, vaig decidir llegir aquesta novel·la breu de l’escriptor austríac, considerat per molts com un dels últims grans autors del segle XX, si no l’últim.

Sí, Bernhard és un autor venerat pels crítics, que reben amb unanimitat cada nova reedició o traducció d’un llibre seu com un autèntic esdeveniment. Aquest ha estat el cas de la versió catalana de la novel·la , a càrrec de la traductora Clara Formosa, publicada per El Gall Editor aquest 2016, que ha estat lloada per crítics com Xavier Serrahima (Núvol), Jaume C. Pons Alorda (NacióDigital), Joaquim Armengol (Ara) o Pere Guixà (El País).

Així doncs, he llegit . Aquesta obra em sembla una bona porta d’entrada a Bernhard perquè concentra en poc més d’un centenar de pàgines els elements principals de la literatura d’aquest escriptor. La petita anècdota que s’hi explica, narrada per mitjà de la prosa tan particular de Bernhard, serveix per treure a la llum els temes que apareixen incessantment en els llibres de l’autor: la crítica a l’estat de la cultura, la impossibilitat d’acomplir l’obra perfecta, l’odi a la humanitat, la incomunicació, l’instint d’autodestrucció, etc.

La prosa de Bernhard, complexa, volgudament enrevessada, fa avançar la història per mitjà de repeticions contínues que funcionen com una espiral. L’estil, en Bernhard, té tant de pes que de vegades un té la sensació que mana sobre el contingut, domina el llibre, en centra l’interès. Bernhard, esclar, no és només estil, però a mi em sembla que aquest pes excessiu que té la forma en les seves obres desequilibra una mica el resultat final. És indiscutiblement un bon escriptor, una veu del tot singular, que ha sabut descriure alguns racons foscos de l’ànima humana com pocs altres ho han aconseguit. Ara, tinc la impressió que de vegades s’ha confós el seu estil obsessiu, basat en la repetició constant de mots, de frases, d’idees, amb la profunditat amb què presenta les idees. Potser aquest fet me’l fa aparèixer un escriptor menys gran del que alguns crítics proclamen.

En tot cas, és un bon llibre, no pas una obra mestra. Com deia abans, em sembla una bona opció per entrar en el món bernhardià, abans d’escometre la lectura d’altres obres de l’austríac.

L’edició d’El Gall Editor

Els crítics que he esmentat anteriorment, llevat de Pere Guixà, en les seves ressenyes lloen amb entusiasme l’edició d’El Gall Editor i canten les excel·lències de la traducció de Clara Formosa. Això ja no ho entenc. Vejam, si lloen la traducció perquè consideren que és una bona versió del text original, cosa que implica que els crítics saben alemany i han comparat les dues versions, ho puc mig entendre. Si la lloen perquè creuen que és un text excel·lentment escrit, llavors ja no entenc res, perquè l’edició d’El Gall Editor malauradament no és que no sigui bona, és que és força deficient, i, en alguns moments, un autèntic despropòsit.

És evident que el llibre no ha passat per les mans de cap corrector, cosa que es pot comprovar per la gran quantitat d’errors de tota mena que esquitxen el text. Però el problema més greu és l’ús caòtic de la puntuació al llarg de tot el llibre, sobretot de les comes. Una prosa com la de Bernhard, complexa i enrevessada, demana que el traductor vagi amb molta cura a l’hora de puntuar les frases, i aquesta versió de és en aquest sentit un desgavell: incisos mal marcats, frases mal tallades, conjuncions separades de l’oració que introdueixen, subjectes separats del verb… Hi ha fragments difícils de llegir, més difícils encara de comprendre. Caldria revisar el llibre de dalt a baix.

Pel que fa a la gramàtica, cal remarcar també les errades generalitzades en l’ús de les preposicions i en els pronoms febles. Al costat d’aquestes n’hi ha de molts altres tipus, com ara manca de concordança entre subjecte i verb o errades d’ortografia i picatge:

  • *sí mateixos (accentuar si quan és pronom és una errada greu en un llibre titulat )
  • *quan per quant
  • *darrera per darrere
  • *filosòficomusicals per filosoficomusicals
  • *Sud-Amèrica per Sud-amèrica
  • d’un costat a *l’altra per d’un costat a l’altre
  • *al menys per almenys
  • *no obstant per no obstant això

Finalment, hi ha errors lèxics, generalment per l’ús de barbarismes o d’estructures provinents del castellà:

  • el *propi suís per el mateix suís
  • *canes per cabells blancs
  • possiblement *truqui per possiblement trucarà
  • no *se m’hauria passat pel cap per no m’hauria passat pel cap
  • *y per i

Aquesta darrera pífia, juntament amb altres errors, fa sospitar fins i tot que la versió catalana del text no hagi estat bastida sobre una versió en castellà. Si no, es fa difícil entendre l’aparició d’una conjunció y.

En fi, no crec que aquesta novel·la de Bernhard mereixi una edició tan poc acurada —ni aquesta novel·la ni cap obra de cap autor—, i continuo sense entendre que els crítics l’hagin lloat si resulta que presenta tots aquests problemes, que no he pas detallat de manera exhaustiva.

Després d’haver-la llegit, és evident que jo no recomanaré a ningú aquesta edició i que continuaré exigint més rigor per part dels crítics d’aquest país.