Falles folles

Al llarg de la vida recordem d’una manera molt especial aquells moments en què hem sentit que formàvem part d’un grup de happy few, potser després d’haver assistit a un concert memorable en una capelleta amb un aforament reduït, després d’una sobretaula de conversa llarga i ben regada en bona companyia, dalt d’un promontori des d’on uns quants contemplàvem un paisatge magnífic en un dia fred i lluminós de principis d’hivern, o després de llegir un llibre com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», d’Amadeu Fabregat.

Posem-hi context. Aquesta novel·la d’un únic paràgraf va ser publicada per primera vegada el 1974 per Edicions 3 i 4, després que el 1973 guanyés el I Premi Andròmina de Narrativa, atorgat per un jurat format per Vicent Andrés Estellés, Raimon, Maria Aurèlia Capmany, Josep Iborra i Joan Francesc Mira. Per començar, no està gens malament. Després del limitat però inevitable i justificat rebombori inicial, l’obra va caure en l’oblit i l’autor ja no va tornar a escriure narrativa. El 2019, coincidint amb el 45è aniversari de l’aparició del llibre, Perifèric Edicions en va publicar una reedició, presentada en una capsa amb dos volums: un conté la versió de 1974 acompanyada dels principals estudis i articles que es van publicar en aquell moment i en anys posteriors sobre l’obra; l’altre presenta una versió revisada expressament per l’autor. Una versió, però, que no és tan sols una mera revisió del text, sinó un text nou, que aporta modificacions i afegitons substancials, fins al punt que no pot ser llegit com un text publicat el 1974, per bé que es tracti de la mateixa obra.

Així doncs, aquesta reedició revisada estableix amb la primera un diàleg que amplifica el joc que és a la base de l’obra que va escriure l’autor quan a penes tenia 25 anys, un joc que queda ben anunciat des del títol mateix. Però, què és exactament Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc»? L’obra representa la carta que Amadeu Fabregat —la identificació entre el jo narratiu i l’autor del llibre es produeix cap al final del relat— escriu a l’editor de Falles Folles Fetes Foc, llibre mític escrit per Lluís Montanyà i Villaroya. El motiu de la carta és la demanda que l’editor fa a Fabregat perquè redacti un pròleg per a una edició en facsímil de l’obra de Montanyà, que fa dècades que està exhaurida, una demanda justificada per l’amistat que va unir en el seu moment Fabregat amb Montanyà. La carta acaba esdevenint pròleg, exegesi, assaig contextualitzador, retrat d’una època, excurs sobre poètica, tot a partir de l’excusa de parlar d’un llibre que s’esmentarà contínuament, sobre el qual se’ns dirà en realitat poca cosa —ni tan sols sabrem a quin gènere pertany—i que, òbviament, mai no podrem llegir.

Basant-se en aquest joc, Amadeu Fabregat escriu una obra fonamental de la literatura catalana i, especialment, de la narrativa produïda al País Valencià, on la novel·la es donava per extingida des d’èpoques molt llunyanes. A Catalunya, i també a les Illes, havien anat sorgint narradors que prenien el relleu de les primeres generacions de novel·listes que havien publicat les seves obres abans de la Guerra Civil. Autors com Villalonga, Rodoreda, Perucho, Vicenç Riera Llorca, Cèsar A. Jordana o Avel·lí Artís-Gener escrivien i publicaven des del país mateix o des de l’exili, i estaven al dia dels nous corrents narratius. Alguns ja s’atrevien a forçar i eixamplar la cotilla de la novel·la més tradicional, cosa que veiem fer a Tísner en un relat com Les dues funcions del circ. Al País Valencià, en canvi, la presència de narradors era nul·la. Fins que el 1974 apareix una obra que arriba per inaugurar la casa per la teulada, com han assenyalat alguns crítics: Amadeu Fabregat publica Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», una obra innovadora escrita per un jove que amb vint-i-pocs anys coneix allò que s’està fent per Europa, una obra trencadora que trenca el que encara no existia, és a dir, una tradició novel·lística amb tots els ets i uts.

De tota manera, quan llegim l’edició revisada de 2019 hem de ser cauts perquè, com hem dit, aquesta versió és una reescriptura ampliada del text original, i incorpora noms i al·lusions que difícilment podien haver aparegut en un text de 1974. Per exemple, les referències velades a una certa Europa que conté el relat primigeni es concreten el 2019 en el concepte de Mitteleuropa, i les citacions d’autors, filòsofs i intel·lectuals de la cultura europea i universal s’amplien amb molts d’altres noms. És, doncs, un text nou, que accentua els punts de contacte amb obres que van marcar la segona meitat del segle XX, com ara la narrativa de Thomas Bernhard, en la qual l’Assaig d’aproximació fa pensar sovint, sobretot per l’ús de la repetició com a motor per fer avançar el relat, o també per la crítica crua cap a la Ciutat, denominació rere la qual no s’amaga gens una València que a voltes rep de Fabregat un tracte semblant al que rebia el Salzburg de Bernhard. Però en llegir l’Assaig també se’ns fa present el Dublín de Joyce, aquella metròpolis adormida, ancorada en el passat i la tradició, sumida en la paràlisi, just com se’ns descriu la Ciutat de les «Falles Folles».

Era una autofecundació incontrolada que assetjava la Ciutat, i era també com un càstig, aquell pul·lular de la massa, signe envilidor (però magnètic i contagiós alhora) d’una decadència que, aleshores ho ignoràvem, acabaríem per assumir, enfangats per sempre més en els aiguamolls de l’estètica ciutadana, sota el mestratge encomanadís d’una abarrocament que creuava els segles i que rebria, en Falles Folles, la descodificació més aclaridora. (Pàg. 132)

Però, tornem-hi encara: així doncs, què és Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc»? Aquesta carta adreçada a l’editor d’una obra mítica, aquest pròleg, aquest excurs sobre tantes coses, és el capdavall una excusa per parlar d’uns anys —els primers dels setanta, els últims d’una dictadura que encara tenia capacitat per fer mal—, d’un lloc —la València de l’època, però també l’Horta del voltant, amenaçada per l’expansió de la ciutat, i el País Valencià per extensió— i d’una generació —uns altres happy few— que en aquells anys i en aquell lloc volia irrompre en el món cultural sacsejant-ne els fonaments, calant foc a l’statu quo establert per les tradicions, les forces vives, l’immobilisme, la por, els dubtes.

El resultat és sorprenent: un relat que defuig l’estructura clàssica de la novel·la i que confessa les fonts en què s’ha abeurat l’autor, entre les quals hi ha els grans dolls literaris del segle XX —Proust, Joyce, Kafka, Woolf, Musil, Broch— i tota mena d’altres afluents: Becket, la nouvelle vague, Bernhard, Sontag, etc. Gosadia, atreviment, irreverència, desvergonyiment, ànsies de provocar, però també ganes de dir, de denunciar, de proclamar; de pronunciar-se i de no arronsar-se davant de res. El llibre ens parla de somnàmbuls, d’absència de qualitats i d’atributs, de fugides cap a Europa. I de foc, per descomptat, del foc purificador i destructor. Ens parla del despertar cultural i sexual d’uns joves, del despertar d’una certa consciència, i, d’una manera insistent, de la mateixa creació literària i poètica.

I en tot allò que es diu hi ressona l’autenticitat, com si fos un crit que havia quedat somort massa temps. Tota la impostura, l’ampul·lositat o la verbositat buida que en els nostres dies hem vist i criticat en obres com Serem Atlàntida, de Joan Benesiu, brillen aquí per la seva absència. El crit és autèntic, la necessitat de reivindicar la connexió amb una Mitteleuropa tan mítica com la novel·la de Lluís Montanyà que mai no podrem llegir és inqüestionable i arrenca de molt endins; és també una necessitat insadollable, cosa que devia comprendre l’autor, que no va tornar a escriure mai més cap altra novel·la i va decidir conduir la seva vida cap a d’altres verals, allunyats de la literatura. I, tanmateix, què és aquesta edició revisada del 2019 si no un intent de tornar a escriure, de posar al dia un relat que va esclatar en el panorama literari valencià com una mascletà; una manera de continuar el joc i fer-lo perviure en els nostres dies.

Perquè ens en cal molt, de joc, i aquesta és una bona oportunitat per enjogassar-nos i gaudir, de sentir de nou que formem part dels happy few.

L’aliteratura

Una bona representació del nouveau roman

I si la millor literatura fos l’aliteratura? Esclar: però què és l’aliteratura? L’escriptor i crític francès Claude Mauriac s’empesca aquest terme l’any 1956 i el fa aparèixer en un article publicat a Le Figaro on defineix l’aliteratura com «la literatura alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». Mauriac considera que l’aliteratura és «un centre mai no assolit, però cap al qual s’adrecen, des que hi ha homes i des que aquests escriuen, els autors honestos». El 1958 desenvolupa llargament les seves idees en l’assaig L’Alittérature contemporaine, on continua parlant d’aquesta classe de literatura «purificada de tot allò que és simulació, mentida, pretensions, inflació verbal».

A què fa referència Mauriac? El crític francès pensa en la mena de narrativa que en aquella segona meitat dels anys cinquanta conreen els escriptors pertanyents al moviment del noveau roman: Robbe-Grillet, Sarraute, Butor i companyia, autors que tenen com a referents figures com Huysmans, Joyce, Proust o Kafka. Mauriac, a la literatura llastada pels defectes esmentats hi contraposa una manera d’escriure que partint de la veritat busqui l’autenticitat i la precisió verbal, si pot ser recorrent a l’economia de recursos. No es tracta d’imitar els grans referents, sinó d’endinsar-se en els camins poc fressats que aquests havien obert en el camp de la narrativa, tal com havia intentat abans Samuel Beckett. També Valéry és un antecedent a tenir en compte per a ells gràcies a l’exercici que es proposa amb el seu Monsieur Teste.

És innegable que en l’òrbita del nouveau roman van aparèixer un bon grapat d’obres destacades, com La modification (Butor) o La jalousie (Robbe-Grillet), que posen en joc alguns dels principis del moviment. És curiós que a les seves memòries Simone de Beauvoir, sempre atenta a tot allò nou que es produeix, no en parli pràcticament gens, d’aquestes obres. A penes fa un comentari d’esquitllentes al terme alittérature, sense mostrar-hi gaire interès. Però, ben mirat, no és curiós, és lògic: la seva narrativa, de concepció gens experimental, s’allunya del que feien Sarraute, Butor, etc. Tant Beauvoir com Sartre es movien literàriament per terrenys molt diferents dels que trepitjaven els nouveauromanistes, i en la França convulsa de finals dels cinquanta, sacsejada per la guerra d’Algèria i conflictes de tota mena, esvalotada per l’extrema dreta i gairebé abocada a una guerra civil, amb l’ombra de De Gaulle inflant-se amb cada disturbi, els intel·lectuals, cadascun des de la seva trinxera, dosificaven tant com sabien els elogis als adversaris. I gairebé tothom era un adversari.

Llegit avui, el terme aliteratura continua essent suggeridor. És forta la temptació de robar-li el mot a Mauriac per referir-nos a certs autors que van escriure en dècades posteriors com Thomas Bernhard, W. G. Sebald o Ilse Aichinger, noms que ens remeten a una narrativa molt particular i distintiva, que defuig tot encasellament i, sobretot, els camins fressats. Però en els nostres temps, tant o més convulsos socialment i políticament que els de la França de finals dels cinquanta però, per descomptat, molt més aterridors des del punt de vista cultural o intel·lectual, hi ha encara una altra temptació: la d’entendre aquesta absència de «facilitats» de què parlava Mauriac com una mera absència de qualitat literària. La de considerar, doncs, que l’aliteratura abasta tot aquell conjunt d’obres que no només no estan alliberades d’aquelles facilitats, sinó que justament s’hi recolzen i n’abusen fins a aconseguir enfarfegar el lector mínimament exigent. ¿Què són, si no, aquelles novel·les que ho donen tot mastegat al lector, que el condueixen per un camí absolutament ben marcat, farcit de roderes, ratlles, avisos i recordatoris perquè no es perdi mentre llegeix, a fi que no se li escapi cap punt primordial de la trama i senti la necessitat de passar de capítol, de continuar avançant fins al final?

Sí, la temptació és forta. Per evitar aquesta confusió potser hauríem d’atrevir-nos a crear un altre mot i a parlar de eliteratura… D’acord, no cal; encara ens hi faríem mal. El que cal ja ho sap cadascú. No s’hi valen receptes ni consells. Tan sols recordar que, com ja estat dit tantes vegades, quan al davant se’ns presenten dos camins seguir el menys fressat sol fer la diferència. I aquesta és una tria que hem de fer sovint quan ens plantem davant d’una taula plena de volums en una llibreria. De concessions, ben poques.

Formigó armat

Probablement, ressenyar cada novel·la que llegim de Thomas Bernhard pot ser considerat un exercici sense gaire sentit, perquè la major part de narracions de l’austríac formen un bloc prou homogeni per afirmar que és un d’aquells autors que escriuen un i altre cop el mateix llibre. Una afirmació que, si goséssim fer-la, no tindria en aquest cas cap connotació pejorativa; ans al contrari, serviria més aviat per deixar clara la idea que l’obra de Bernhard és, no tan sols sòlida i contundent com un bloc de formigó armat, sinó també excepcionalment distingible i coherent d’una punta a l’altra.

Però no és del tot cert, esclar: Bernhard no escriu sempre el mateix llibre. Moltes de les seves narracions tenen sens dubte molts punts en comú: solen ser breus —Extinción és una excepció—, tenen per narrador un personatge malalt o pertorbat i estan escrites com a monòlegs asfixiants, vertiginosos, al llarg dels quals assistim a la confessió de totes les obsessions a què Bernhard ens té acostumats: la incapacitat d’actuar, la bogeria, la impossibilitat de relacionar-se amb altres persones, la putrefacció de la societat austríaca… Però cada obra planteja una situació determinada, presenta unes personatges i culmina amb un desenllaç propi; totes afegeixen matisos al compactíssim discurs bernhardià.

Ara acabem de llegir Formigó (traducció de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo, 2020), publicada el 1982. El narrador, Rudolf, està a punt començar un treball sobre Mendelssohn Bartholdy, per al qual fa deu anys que es prepara, però no se sent capaç d’asseure’s a escriure la primera frase, una decisió que ajorna indefinidament amb tota mena d’excuses. La principal és la presència, primer, i l’absència, després, de la seva germana, amb qui aparentment manté una relació molt complicada. N’hi ha d’altres, com el fet de viure a Àustria, ja sigui a Viena, ja sigui a la casa de camp que ocupa en el moment inicial del relat. Finalment pren la decisió de fer un viatge a Mallorca, una destinació que ha sovintejat al llarg de molts anys. Així doncs, s’instal·la en un hotel de Palma amb tot el material que necessita per començar a redactar l’estudi sobre el músic. Vagi on vagi, però, Rudolf no aconseguirà dur a terme el treball, de la mateixa manera que mai no ha aconseguit dur a terme res, fer realitat cap propòsit.

Un fil ben prim, per tant, però suficient perquè Bernhard ens presenti un personatge transtornat, sumit en l’aïllament, queixós, rendista: un paràsit, i ens torni a parlar de tot allò que l’obsedeix. Totes les senyes d’identitat de l’autor són aquí presents, tant temàtiques com formals, com les repeticions i reiteracions contínues, la mescla de frases breus i tallants amb llargues oracions enrevessades i plenes d’incisos, l’absència de cap punt i apart. I l’hostilitat del món a què s’ha d’enfrontar algú tan fràgil com Rudolf. Una hostilitat que ha anat esdevenint cada cop més profètica. Si fa anys llegint una d’aquestes novel·les de Bernhard no podies evitar un somrís davant les exageracions, els exabruptes i la incontinència verbal de l’autor a l’hora de descriure la seva època, avui el somrís, si apareix, queda glaçat quan ens adonem que la distància entre el món que descriu i el món en què vivim s’ha escurçat pràcticament fins a desaparèixer.

Si pogués no llegir més els diaris fastigosos que s’editen a casa nostra, que no són en absolut diaris, sinó només papers plens de brutícia, que són publicats per uns arribistes cobdiciosos, si pogués no veure més tot això que m’envolta!, vaig dir-me. Una falsedat, com ara veig, em seguia, mentre seia a la meva butaca esperant el moment de la partida, una altra. Deixo un país completament desfet, una forma d’estat repugnant, del qual un s’horroritza cada matí. Primer el van explotar i el van llançar els anomentats conservadors, ara els anomentas socialistes. (Pàg. 91)

Potser aquesta constatació ens pot servir de consol fins a un cert punt; el consol que ens pot proporcionar comprovar novament que el món ja fa molt de temps que va a mal borràs —o, si més no, que ens ho sembla als qui l’habitem—, que Bernhard, com altres abans que ell, ja pensava el mateix: que el nostre món occidental no pot estar més en decadència, que la nostra societat supura per tot arreu, amb la massa d’individus irresponsables que la formen, amb els polítics corruptes i mediocres, amb la cultura relegada al fons de l’armari o convertida en tot menys en cultura, amb el sistema d’ensenyament desballestat, amb les relacions entre uns i altres pervertides o malsanes, etc. Sí, podem pensar que les coses estan molt malament avui: no serem els primers a fer-ho, ja ho sabem, ni serem gaire originals.

Aquesta és la grandesa dels escriptors canònics: que allò que escriuen respecte del seu temps serveix per a tots els temps. Per això la seva obra no passa mai de moda ni prescriu, no queda ultrapassada, i ens permet emmirallar-nos-hi per conèixer millor el món en què vivim i, quan cal, aprendre a treure ferro als discursos més desesperançats. I és que, en el fons, rere la desesperació bernhardiana sol haver-hi sempre algun lloc on aferrar-se per evitar ser arrossegats cap a l’abisme. Cert, n’hi ha pocs, d’agafadors, però n’hi ha algun. A Formigó, per exemple, trobem la figura  de la Kienesberg, la dona que té cura de la casa de Rudolf, discreta i eficient, o també, al capdavall, la mateixa germana…

La traducció de Clara Formosa Plans és fluida, molt llegidora. Ara, al llarg del text hi ha diferents errades de llengua que una bona correcció hauria polit, un defecte que ja remarcàvem en parlar d’una altra traducció de Bernhard, la novel·la . Aquí el problema és menor, però en un volum tan bonic ens agradaria que la correcció del text també fos òptima.

Desenes de milers de vídues alemanyes troben cada any per Nadal sota l’arbre de Nadal, uns dels anomentats tiquets d’hivernada, una de les anomenades llargues estades, com ho ofereixen a grapats les agències de viatges a tots els hotels possibles entre els més abominables de Mallorca, i les envien de viatge a Mallorca, d’on, aquest és el desig secret dels seus fills i compradors dels bons de viatge, si és possible no tornaran mai més i si tornen, serà només com els anomenats joschi, que en l’argot de les agències de viatges vol dir com a cadàver embolicat en una bossa per a congelats. Naturalment jo també conec aquesta Mallorca i aquesta Palma. Viure al Zenith és la cosa més depriment, esmorzar al que en diuen un menjador, que és un soterrani fosc i sense aire, pudent, amb uns mobles de plàstic bruts i trencats i amb uns ancians i unes ancianes ja agonitzants que es mouen amb crosses a dures penes, i gaudir de les vistes al mar a través dels murs infranquejables de formigó de les altes cases de pisos de lloguer només a cinc o sis metres de la finestra. (Pàg. 118)

El formigó ens envolta a tots, és omnipresent en el nostre paisatge, i al final a tots ens espera el mateix destí: un forat de formigó. Mentrestant ens salva la literatura.

…in corpore sano

Que sí, que tot és compatible, per descomptat. Però a la pràctica la lectura (i la cultura en general) sembla que té en l’esport un contrincant invencible. En tot cas, l’experiència, el coneixement empíric, sol evidenciar que la relació entre lector i esportista pateix un greu desequilibri: mentre que un jove lector pot esdevenir en algun moment un jove que fa esport, un jove que comença capficat amb l’esport difícilment esdevindrà un lector. Dit amb altres paraules: com més hores de gimnàs, més massa muscular i més raquitisme cultural.

No parlem aquí d’excursionisme, que algú podria equiparar amb l’esport raonadament, però que és tota una altra manera d’entendre l’activitat física que ha quedat restringida a practicants d’una certa edat força avançada.

Des de fa dècades, els governs de tots els colors ja sabem què és el que han promogut incessantment, fins a l’extrem de fer-nos sentir culpables si exercim d’Oblómov durant algunes estones del dia. Però, si algú pot pensar que tot això que diem és una bajanada, val la pena que parem atenció a les paraules que un cert individu molt més respectable que nosaltres dedicava a l’esport a mitjan anys setanta del segle passat. Parlem de Thomas Bernhard i el fragment que transcrivim apareix al seu llibre L’origen (Edicions del Salobre, traducció de Clara Formosa):

A l’esport, en totes les èpoques i sobretot per tots els governs, per bones raons, se li ha donat sempre la més gran importància, distreu, ofusca i malmet les masses, i sobretot les dictadures saben per què en qualsevol cas estan a favor de l’esport. Qui està a favor de l’esport, té les masses al seu costat, qui està a favor de la cultura, ho deia el meu avi, les té en contra, per això tots els governs estan sempre a favor de l’esport i en contra de la cultura.

Perquè les coses s’entenguin cal dir-les així de gruixudes. Bernhard ho sabia, i se li entén tot.

Trasbals

Hi ha escriptors destinats a interpel·lar-nos sempre. Thomas Bernhard n’és un bon exemple. En temps de pandèmia, de confinament, d’estats inoperants i putrefactes, podem obrir a l’atzar quasevol llibre de Bernhard amb la seguretat que hi trobarem la confirmació de tot allò que ens passa pel cap. Res no servirà per tranquil·litzar-nos —qui és que llegeix Bernhard amb aquest propòsit?—, però comprovar que tot ja ha passat abans, que tot ja ho ha intuït algú, i que el món continua girant fins i tot quan sembla que ja no li quedin gaires voltes per fer, ens ajuda a respirar amb un punt més de calma; si més no perquè, llegint-ho a les pàgines escrites per algú altre, ens sentim alliberats d’haver d’expressar segons què amb les nostres pròpies paraules.

Ara, si Bernhard fa sovint gala de tenir el do de l’oportunitat, a Trasbals (Edicions B, traducció de Núria Roig) aquest do troba la seva màxima expressió. Vegem-ho per mitjà d’uns quants fragments (no cal dir que la cursiva és del mateix autor):


«Tanmateix, va dir, cap persona no podia suportar de viure en un aïllament tan absolut sense que el seu esperit i el seu temperament se’n ressentissin profundament.» (Pàg. 46)

«Un cop les epidèmies es declaren ja no s’hi pot fer res. Per a l’Estat ja no s’hi pot fer res. Per a l’Estat, tal com és en l’actualitat, sempre és massa tard. L’Estat malbarata els medicaments en cadàvers!» (Pàg. 91)

«El príncep va dir: “Tinc la sensació que fora ben natural que en qualsevol moment el món es desintegrés. O és la natura la que s’ha d’anihilar?”» (Pàg. 109)

«La majoria de la humanitat s’esgotava per mor de dues qualitats principals, comprar i consumir. Ben mirat, durant mil·lennis la humanitat, “com ara podem veure”, va dir Saurau, “tan sols ha desenrotllat dos instints, l’instint d’assimilació i l’instint de consumició. Ho podem comprovar escruixits”.» (Pàg. 130)

«El meu fill, un erudit ensalvatgit que investiga quelcom que ja està investigat, les masses, per exemple, que ja fa temps que no interessen ningú. Les masses ja no interessen ningú, perquè les masses ja són al poder.» (Pàg. 159)

«”El nostre estat”, va dir, “és una llei recolzada sobre tota mena de baixeses possibles”. Va dir que tot govern s’acabava per la seva incapacitat.» (Pàg. 160)

«No tenim pares. Som orfes. Aquesta és la nostra situació, i d’aquesta situació nosaltres, Europa, ja no ens en sortirem mai més.» (Pàg. 171)


 

Trasbals no és pas una de les millors obres de Bernhard, però hi trobarem la lucidesa de sempre, un bon grapat de confinats i prou idees per continuar donant voltes a l’eterna qüestió: què hi fem al món?

Entre dones soles

Hi ha autors als quals un sempre acaba tornant. Thomas Bernhard n’és un; Cesare Pavese n’és un altre. Tots dos representats de la literatura d’aquesta Mitteleuropa que tants grans escriptors ens ha donat. Sí, és cert, en el cas de Pavese parlem d’una Mitteleuropa en sentit ampli, que s’estendria més enllà dels Alps, fins a la vall Padana, fronterera amb Suïssa i Àustria.

I és en una de les grans capitals d’aquest nord d’Itàlia, Torí, que està situada l’acció d’Entre dones soles (traducció de Francesc Vallverdú, Edicions Proa, 1980), publicada l’any 1949, un any abans que Pavese se suïcidés en un hotel de la mateix ciutat. El suïcidi és justament una de les idees que recorre aquesta novel·la breu, de construcció senzilla i eficaç, sobretot per la manera com Pavese la planteja i per l’estil que li dona forma, basat en l’economia màxima de paraules i recursos.

L’obra, narrada en primera persona, ens explica el retorn de Clelia al seu Torí natal a fi de fer-se càrrec dels treballs per obrir una botiga de moda. Clelia és una modista que de ben jove va marxar a Roma, on va aconseguir fer-se una posició. Sense parella i sense fills, pot disposar de la seva vida sense haver d’estar pendent de lligams que no estiguin relacionats amb la seva feina. Arran del retorn a Torí, en plena postguerra, entra en contacte amb un cercle de joves de casa bona, desvagats, avorrits, que no tenen cap necessitat de treballar però que senten el fastig d’haver de viure i no saber què fer amb les seves vides. Entre aquests personatges destaquen les dones, com l’aristocràtica Momina o la jove Rosetta, que a l’inici del llibre coneixem just quan ha intentat suïcidar-se.

Pavese va mantenir sempre una relació difícil amb les dones; de fet, va mantenir una relació difícil amb la vida, i les dones formaven part de la seva vida, solitària a contracor. Per això en parla tant, per això són tan protagonistes dels seus relats, com a Entre dones soles. Clelia és un personatge ferm, molt ben caracteritzat, que ens presenta una certa alta societat torinesa cap a la qual el lector no sent cap compassió. És fàcil arribar a pensar que rere la imatge que Pavese ofereix d’aquesta classe social hi ha alguna espurna de recança, la idea que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Però la classe menestral o obrera tampoc no hi surt gaire ben parada.

Per als qui pensen que la vida és una lluita constant per calmar el desencís, per mantenir l’ànim en la línia de flotació, aquest llibre és un mirall no excessivament cru, tacat de neorealisme, a més d’una dosi de bona literatura. Entre dones soles no és la millor novel·la de Pavese, honor reservat a La lluna i les fogueres, però és un molt bon exemple d’escriptura concebuda com un procés de depuració, d’eliminació de tot el que és sobrer. I en èpoques de sobreabundància d’exemples així sempre se’n pot aprendre molt.

Llegint Bernhard

Durant molt anys, cada cop que he acabat la lectura d’un llibre de Thomas Bernhard m’ha vingut al cap la mateixa pregunta: «Realment cal llegir totes les seves obres?» És aquest un pensament capciós, bastant innecessari i que no duu enlloc. De fet, no són només les obres de Bernhard les que me’l provoquen. Al llarg d’una vida un arriba amb facilitat a la conclusió que el nombre d’autors de qui és imprescindible llegir-ho tot és francament baix: Kafka, Musil, potser… En sortirien més, però no és un exercici que vulgui fer ara mateix.

El cas és que aquests dies n’he llegit dues obres de forma consecutiva: l’una feia anys que era al prestatge corresponent esperant el seu torn; l’altra estava a punt d’arribar a les llibreries gironines. Mentre esperava la segona he llegit la primera. Em refereixo a L’origen (Edicions del Salobre, 2008) i El nebot de Wittgenstein (Editorial Flâneur, 2018).

I això de llegir dos Bernhards seguits és nou per a mi. Bernhard és un dels més bons —o més grans, com dirien alguns— escriptors de la segona meitat del segle XX. Sobretot és un dels que tenen una obra més personal, més identificable. Pels temes, per l’estil. Especialment per l’estil. A propòsit d’un altre llibre seu,  (El Gall Editor, 2016), vaig escriure un comentari on discutia l’exagerada grandesa que alguns li atribueixen basant-me en l’excés de preponderància que l’estil, la forma, té en l’obra de l’austríac, per damunt del contingut mateix, de les idees que apareixen en els seus textos. Reconec que aquelles paraules procedien d’un cert desencant provocat per una obra que em va agradar però no pas entusiasmar, en gran manera per culpa d’una edició molt poc curosa, plena d’errades de tota mena.

En canvi, la lectura de L’origen i El nebot de Wittgenstein m’ha reconciliat amb l’escriptor, en bona part perquè aquestes dues obres ens ofereixen un Bernhard més polièdric, però també gràcies al fet que les dues són bones edicions. L’origen ens arriba, com , en una traducció de Clara Formosa Plans, que en aquesta ocasió està lliure dels defectes que destrossaven el volum d’El Gall Editor —els correctors són encara necessaris. Editorial Flâneur, per la seva banda, ens presenta El nebot de Wittgenstein en una edició impecable que fa lluir la traducció de Raül Garrigasait, fluida i magníficament escrita. En aquestes condicions, llegir Bernhard és un veritable plaer.

Com he dit abans, feia anys que L’origen corria per casa, com tants altres llibres per a qui un ha de trobar el moment idoni i que donen sentit a aquella bonica pregunta que de tant en tant omple la boca d’algun intrús: «Us els heu llegit tots?» I he de dir que el primer volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard m’ha sorprès agradablement. Com tota la seva producció, L’origen és un relat que despulla les misèries de l’Estat, en aquest cas referides sobretot al sistema educatiu que va haver de patir el Bernhard adolescent de principis dels anys quaranta, en plena II Guerra Mundial. La idea del suïcidi o de l’autodestrucció hi és també present des de les primeres pàgines; de fet, des de la citació que precedeix el relat. El jove alumne pensa en el suïcidi com a única via d’escapatòria per fugir d’un internat dirigit amb mà dura per la tètrica figura de Grünkranz, ja que a fora de l’internat hi ha Salzburg, «un impenetrable matossar humà de vilesa i infàmia».

També des de les primeres línies Bernhard desplega amb tota la contundència —i eficàcia— possible el seu recurs favorit: la repetició obsessiva, el recargolament de les frases en pro de la insistència, per presentar-nos els fets i les idees tal com ens els vol donar a conèixer:

En efecte, havia fet molts intents a la cambra de les sabates de matar-se, però cap d’aquests intents l’havia dut massa lluny, l’afany amb cordes i elàstics i els centenars d’intents amb els nombrosos claus de les parets de la cambra de les sabates van ser sempre interromputs en el punt decisiu i salvador, i també interromputs per ell mateix mitjançant un exercici de violí més conscient, mitjançant una interrupció del tot conscient del pensament de suïcidi i una concentració del tot conscient en les possibilitats que li eren cada vegada més i més fascinants del violí, que amb el temps li va resultar menys un instrument musical i molt més un instrument per a l’acompliment de la seva meditació sobre el suïcidi i la seva docilitat per al suïcidi i per a la interrupció sobtada d’aquesta meditació sobre el suïcidi i d’aquesta docilitat per al suïcidi (…) (Pàg.18)

El relat ens situa, primer, en l’epoca en què Salzburg pateix els bombardejos dels aliats i, després, en els temps immediatament posteriors a l’acabament de la guerra, sense que el sisterma educatiu que deplora hagi patit cap millora. Amb tot i això, la novel·la no és monolítica en la seva duresa. Hi ha figures que se salven de la crema i il·luminen el passat de l’autor, com el seu avi o un desvalgut company d’institut, i al final un té ganes de continuar llegint l’autobiografia de Bernhard, de saber quines altres vicissituds va viure aquest noi que a les darreres pàgines de L’origen té quinze anys.

No és, però, El soterrani el que he llegit seguidament, sinó El nebot de Wittgenstein, llibre que narra l’època que l’autor va passar en un hospital recuperant-se d’una malaltia pulmonar severa i en el qual va coincidir amb Paul Wittgenstein, nebot del cèlebre autor del Tractatus logico-philosophicus. Aquí la crítica a l’Estat se centra en els establiments hospitalaris; per tant, és el sistema sanitari el que rep les ires de l’austríac. El relat, però, va molt més enllà i ens mostra un Bernhard més raonable del que solem tenir present, menys visceral, encara que només sigui a estones. L’alegria i l’optimisme no són paraules ni conceptes que treguin gaire el cap en el món bernhardià, però si existeix en aquest corpus alguna pàgina més amable segurament la trobarem a El nebot de Wittgenstein.

Potser és així perquè en aquest llibre és parla de l’amistat, perquè Bernhard apreciava molt Paul Wittgenstein, de qui descriu els mals moments però també els bons: l’epoca esplendorosa, els viatges que feia, la vida viscuda amb total despreocupació, la felicitat abans de la bogeria.

De tota manera, tot i que se sol dir que aquest és un llibre sobre l’amistat, a mi no m’ho acaba de semblar; no veig que l’amistat sigui el tema del relat, sinó més aviat el fil que Bernhard utilitza per relligar les diferents escenes que ens presenta i, no cal dir, els temes que sempre l’ocupen. Sí, Bernhard ens parla de la seva relació amb Paul Wittgenstein, a qui descriu com el seu millor amic, i retrata aquesta amistat que els uneix; fins i tot acaba lamentant la seva incapacitat de continuar visitant l’amic quan aquesta es troba ja en els seus darrers dies de vida. Però, com deia, aquesta amistat és la bastida en què es recolzen les grans preocupacions bernhardianes: les estructures que l’Estat fa servir per esclafar l’individu, la mort i l’autodestrucció, el paper —trist paper— dels intel·lectuals, l’art, etc.

Aquesta m’ha semblat una de les obres més afinades i rodones de Bernhard. Per a qui en vulgui llegir una bona ressenya us recomano el que en diu Pep Bertran al seu imprescindible blog Bertranades. No se’ns escapa la murrieria dels responsables d’Editorial Flâneur, que després d’obrir catàleg amb La passejada de Robert Walser ara ens regalen l’obra d’un gran enemic del camp i les passejades:

Jo tampoc no tinc tirada a passejar, tota la vida només he passejat a contracor, sempre he passejat a contracor, però amb els amics sí que passejo, i de tal manera que aquests amics es pensen que soc un passejador apassionat, perquè passejo amb una tal teatralitat que es queden bocabadats. Jo no soc de cap manera un passejador i tampoc no soc cap amant de la natura ni cap coneixedor de la natura. Però si hi ha amics, camino sempre de tal manera que es pensen que soc un passejador i un amant de la natura i un coneixedor de la natura. Jo no conec la natura i l’odio, perquè em mata. (Pàg. 63)

Grans, els de Flâneur. Continuo sense saber si cal llegir totes les obres de Thomas Bernhard, però indiscutiblement aquestes són dues peces cabdals de la seva trajectòria.

El símptoma com si

IMG_3613Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

IMG_3616El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

IMG_3617El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.

Sí…, però no

siAtret per les crítiques favorables que van aparèixer arran de la traducció al català de , de Thomas Bernhard, vaig decidir llegir aquesta novel·la breu de l’escriptor austríac, considerat per molts com un dels últims grans autors del segle XX, si no l’últim.

Sí, Bernhard és un autor venerat pels crítics, que reben amb unanimitat cada nova reedició o traducció d’un llibre seu com un autèntic esdeveniment. Aquest ha estat el cas de la versió catalana de la novel·la , a càrrec de la traductora Clara Formosa, publicada per El Gall Editor aquest 2016, que ha estat lloada per crítics com Xavier Serrahima (Núvol), Jaume C. Pons Alorda (NacióDigital), Joaquim Armengol (Ara) o Pere Guixà (El País).

Així doncs, he llegit . Aquesta obra em sembla una bona porta d’entrada a Bernhard perquè concentra en poc més d’un centenar de pàgines els elements principals de la literatura d’aquest escriptor. La petita anècdota que s’hi explica, narrada per mitjà de la prosa tan particular de Bernhard, serveix per treure a la llum els temes que apareixen incessantment en els llibres de l’autor: la crítica a l’estat de la cultura, la impossibilitat d’acomplir l’obra perfecta, l’odi a la humanitat, la incomunicació, l’instint d’autodestrucció, etc.

La prosa de Bernhard, complexa, volgudament enrevessada, fa avançar la història per mitjà de repeticions contínues que funcionen com una espiral. L’estil, en Bernhard, té tant de pes que de vegades un té la sensació que mana sobre el contingut, domina el llibre, en centra l’interès. Bernhard, esclar, no és només estil, però a mi em sembla que aquest pes excessiu que té la forma en les seves obres desequilibra una mica el resultat final. És indiscutiblement un bon escriptor, una veu del tot singular, que ha sabut descriure alguns racons foscos de l’ànima humana com pocs altres ho han aconseguit. Ara, tinc la impressió que de vegades s’ha confós el seu estil obsessiu, basat en la repetició constant de mots, de frases, d’idees, amb la profunditat amb què presenta les idees. Potser aquest fet me’l fa aparèixer un escriptor menys gran del que alguns crítics proclamen.

En tot cas, és un bon llibre, no pas una obra mestra. Com deia abans, em sembla una bona opció per entrar en el món bernhardià, abans d’escometre la lectura d’altres obres de l’austríac.

L’edició d’El Gall Editor

Els crítics que he esmentat anteriorment, llevat de Pere Guixà, en les seves ressenyes lloen amb entusiasme l’edició d’El Gall Editor i canten les excel·lències de la traducció de Clara Formosa. Això ja no ho entenc. Vejam, si lloen la traducció perquè consideren que és una bona versió del text original, cosa que implica que els crítics saben alemany i han comparat les dues versions, ho puc mig entendre. Si la lloen perquè creuen que és un text excel·lentment escrit, llavors ja no entenc res, perquè l’edició d’El Gall Editor malauradament no és que no sigui bona, és que és força deficient, i, en alguns moments, un autèntic despropòsit.

És evident que el llibre no ha passat per les mans de cap corrector, cosa que es pot comprovar per la gran quantitat d’errors de tota mena que esquitxen el text. Però el problema més greu és l’ús caòtic de la puntuació al llarg de tot el llibre, sobretot de les comes. Una prosa com la de Bernhard, complexa i enrevessada, demana que el traductor vagi amb molta cura a l’hora de puntuar les frases, i aquesta versió de és en aquest sentit un desgavell: incisos mal marcats, frases mal tallades, conjuncions separades de l’oració que introdueixen, subjectes separats del verb… Hi ha fragments difícils de llegir, més difícils encara de comprendre. Caldria revisar el llibre de dalt a baix.

Pel que fa a la gramàtica, cal remarcar també les errades generalitzades en l’ús de les preposicions i en els pronoms febles. Al costat d’aquestes n’hi ha de molts altres tipus, com ara manca de concordança entre subjecte i verb o errades d’ortografia i picatge:

  • *sí mateixos (accentuar si quan és pronom és una errada greu en un llibre titulat )
  • *quan per quant
  • *darrera per darrere
  • *filosòficomusicals per filosoficomusicals
  • *Sud-Amèrica per Sud-amèrica
  • d’un costat a *l’altra per d’un costat a l’altre
  • *al menys per almenys
  • *no obstant per no obstant això

Finalment, hi ha errors lèxics, generalment per l’ús de barbarismes o d’estructures provinents del castellà:

  • el *propi suís per el mateix suís
  • *canes per cabells blancs
  • possiblement *truqui per possiblement trucarà
  • no *se m’hauria passat pel cap per no m’hauria passat pel cap
  • *y per i

Aquesta darrera pífia, juntament amb altres errors, fa sospitar fins i tot que la versió catalana del text no hagi estat bastida sobre una versió en castellà. Si no, es fa difícil entendre l’aparició d’una conjunció y.

En fi, no crec que aquesta novel·la de Bernhard mereixi una edició tan poc acurada —ni aquesta novel·la ni cap obra de cap autor—, i continuo sense entendre que els crítics l’hagin lloat si resulta que presenta tots aquests problemes, que no he pas detallat de manera exhaustiva.

Després d’haver-la llegit, és evident que jo no recomanaré a ningú aquesta edició i que continuaré exigint més rigor per part dels crítics d’aquest país.