Sweet – safe – Houses

Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.

Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.

Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.

Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.

Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.

Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.

Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:

Sweet — safe — Houses —

Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —

Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —

No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —

Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —

 

Cases — adorables — segures —

Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —

Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —

Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —

Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir

(Traducció: Roger Vilà Padró)

Au-dessus de la mêlée

Vivim en una època convulsa per moltes raons, conflictiva, en què molts drets que ens semblaven garantits des de fa dècades ara es veuen qüestionats, si no completament conculcats. En aquesta situació de naufragi mirem d’aferrar-nos on sigui per mantenir-nos surant, a l’espera d’un rescat que no sabem si es produirà mai. Un d’aquests agafadors han estat tradicionalment aquesta mena de persones que anomenem «intel·lectuals»: la gent que pensa, que escriu, que reflexiona sobre els fets i mira d’explicar-los —a ells mateixos i als altres—, d’escatir-ne les causes, els efectes. Si aquests intel·lectuals no apareixen, si s’amaguen o senzillament donen suport a l’statu quo, ens sentim traïts, abandonats, fins que ens adonem que no hem de confiar en ningú més que en nosaltres mateixos.

Klaus Mann, a mitjan anys vint del segle passat, era un jovenet d’a penes vint anys, fill d’un escriptor famós; un noi amb ganes d’obrir-se camí en l’ambient intel·lectual d’una Alemanya agitada, sacsejada per la crisi econòmica i per la situació creada després de la Primera Guerra Mundial. Que no era tan sols el fill de Thomas Mann, sinó un escriptor ambiciós i capaç, amb tremp propi, ho demostraria al llarg de la seva trajectòria literària. Però, com dèiem, als anys vint era encara un noi en plena formació, farcit d’idees i carregat de propòsits, que buscava el contacte amb les personalitats de l’època per tirar endavant els projectes que tenia al cap.

És en aquest context que s’inscriu la correspondència que Klaus Mann manté a partir del 1925 amb un dels escriptors de més renom de la seva època: Stefan Zweig. Es tracta d’una vuitantena de cartes que ens han arribat gràcies a Editions Libretto, que el 2016 les va publicar traduïdes al francès i recollides en el volum Stefan Zweig – Klaus Mann. Correspondence, perfectament anotades i completades amb diversos annexos. L’edició és remarcable perquè és l’única que inclou totes les cartes que s’han trobat fins ara corresponents a la relació que van mantenir tots dos escriptors, fins al punt que encara no se n’ha publicat l’edició en alemany amb els textos originals.

Quan arrenca aquesta relació epistolar, Klaus Mann té dinou anys acabats de fer; Stefan Zweig en té quaranta-quatre. El jove Mann ha publicat la seva primera novel·la i busca l’aprovació i l’encoratjament d’un autor consolidat com Zweig. L’epistolari ofereix nombrosos centres d’interès, però al llarg dels setze anys que va durar —la darrera carta l’escriu Zweig un parell de mesos abans de suïcidar-se— hi ha dos moments cabdals. El primer té a veure amb la postura que l’austríac va adoptar l’any 1930 arran de les eleccions legislatives alemanyes del 14 de setembre, en què el partit nazi va passar de tenir dotze diputats a aconseguir-ne cent set. Zweig va escriure un article en el qual interpretava aquest increment de representació dels nazis al Reichstag com un senyal de revolta de la joventut davant l’estancament de la situació política. Klaus Mann, que de seguida va veure venir el perill que s’amagava rere el moviment nazi, va fer saber per carta a Zweig el seu desacord amb les tesis que defensava i va publicar un article on afirmava que l’extremisme d’aquest jovent adoctrinat per Hitler només podia conduir a una catàstrofe.

La precocitat de Klaus Mann a l’hora d’intuir el que havia de venir contrasta, doncs, amb les primeres interpretacions que en va fer Zweig, que no va ser l’únic a mirar-se els nazis amb condescendència i amb una calma excessiva: aquesta mateixa actitud van mostrar altres grans escriptors de l’època, com Robert Musil o el mateix Thomas Mann. És inevitable pensar que en la tranquil·litat amb què aquests intel·lectuals es van prendre els esdeveniments de principis dels anys trenta a Alemanya hi tenia un pes important la posició que ocupaven en el món de la cultura d’aquell moment. Adoptar segons quins postulats, fer segons quines crítiques, podia tancar-los algunes portes pel que fa al mercat editorial alemany, i per tant preferien actuar amb cautela. A més, ells eren els grans intel·lectuals del seu temps, cosa que els podia fer sentir per sobre de segons quines polèmiques.

Aquesta actitud apareix molt ben reflectida en el segon moment destacat de l’epistolari entre Klaus Mann i Stefan Zweig. Som a l’any 1933 i Mann s’ha exiliat d’Alemanya, on no tornarà fins al cap de dotze anys, un cop derrotat el Tercer Reich. Instal·lat temporalment a Zuric, vol tirar endavant la publicació d’una revista literària però amb pretensió d’exercir també l’oposició política al règim nazi, i amb la finalitat de fer sentir la veu de tots els intel·lectuals que han hagut de seguir el camí de l’exili. Per això busca la complicitat i la col·laboració d’autors coneguts, ja que la presència de plomes de renom li obriria les portes a les fonts de finançament que necessita per dur a bon terme el projecte i atrauria noves col·laboracions.

Així doncs, escriu a Zweig per comentar-li les seves intencions i demanar-li que escrigui un text per al primer número de la revista. Aquest el felicita per la idea i li diu que, efectivament, compti amb ell. Però passen els mesos i la col·laboració de Zweig no arriba. Mann hi insisteix un i altre cop, i es desespera davant els retards. Zweig s’excusa, demana més temps, dona allargues…, fins que a l’últim li confessa que no col·laborarà amb la revista perquè aquesta té una orientació política massa marcada. Mann se sent completament decebut, trist. Per a ell, Zweig representa en tots els sentits l’intel·lectual que se situa au-dessus de la mêlée, tancat a la torre d’ivori, des d’on se submergeix en la seva recerca de les profunditats de l’ànima humana i des d’on es mostra indiferent als fets històrics que afecten els homes de carn i ossos que té al costat.

Uns fets que aviat donarien la raó al jove Mann i davant els quals van haver de reaccionar personalitats com Thomas Mann, guardonat amb el premi Nobel de literatura, Robert Musil o el mateix Zweig, que en aquell temps s’havia convertit en l’autor de més èxit en llengua alemanya. Tots van acabar exiliant-se, testimomis de la barbàrie que va assolar Europa.

Zweig va instal·lar-se a Londres, i d’allà va passar als Estats Units i finalment al Brasil; és aquí on escriu la seva gran obra, El món d’ahir, on narra la seva visió sobre les darreres dècades de la història d’Europa amb una perspicàcia, una capacitat d’anàlisi i una potència narrativa inigualables. En aquestes memòries evoca un món que ha desaparegut per sempre; també admet que ell, com altres, no va ser capaç de preveure el desastre que s’acostava. Davant del reconeixement d’aquesta manca de visió, Klaus Mann s’hauria sentit segurament disposat a disculpar-lo. Hi ha, però, un problema. El 1940, instal·lat al Brasil, torna a escriure a Mann per cantar-li les lloances d’aquest país magnífic, encantador, on ha ensopegat amb la formidable hospitalitat dels brasilers. I afegeix:

És veritablement un dels darrers bastions de la tolerància i la gent, aquí, és d’una bondat natural. Un dia m’agradaria molt parlar d’aquesta experiència única de l’assimilació completa dels indis, els negres, els blancs i els mulats duta a terme pel Brasil, cas únic entre tots els països —i fins avui amb èxit.»

Zweig va arribar a publicar un llibret sobre el Brasil adreçat als estrangers que hi anaven de visita, en el qual idealitzava el país: el mateix país que es trobava sota la dictatura de Getúlio Vargas, que presidia un règim autoritari, i on la misèria feia estralls als barris de favelas que Zweig no va saber veure. Un cop més, l’intel·lectual refugiat a la torre d’ivori, allunyat de la realitat del món fins on li era possible —fins on li va ser possible: el 1942 ell i la seva dona es van suïcidar.

Tornem al començament, tornem a l’època que ens ha tocat viure. Els nostres temps són plens d’intel·lectuals que es creuen au-dessus de la mêlée. Tal faran… Però, a diferència dels dies en què Klaus Mann i Stefan Zweig es creuaven les seves cartes, avui cap jove no se sentirà decebut: fa temps que amb aquests intel·lectuals no hi compten per a res.