Elogi dels llibres insensats

El dia 13 d’abril ens va deixar Vassili Golovànov, sembla que després d’una llarga malaltia. De la seva mort no en tenim gaire notícia; queda velada rere una boirina freda i grisa com la que sol abatre’s damunt l’illa ignota i miserable de Kolgúiev. Però on és Kolgúiev, qui és Golovànov?, us deveu preguntar per poc que sigueu mínimament curiosos. Doncs són, respectivament, la protagonista i l’autor d’una de les millors novel·les que s’han escrit en el que portem de segle XXI: Elogi dels viatges insensats, obra publicada el 2002 i de la qual n’hem llegit la versió en francès d’Hélène Châtelain—malauradament també desapareguda—, que va veure la llum el 2008 i va servir per donar a conèixer Golovànov al gran món.

I encara us deveu preguntar què és el que fa tan especial aquest llibre, si més no per a nosaltres, perquè el cert és que no ens costa gens afirmar que a parer nostre aquesta novel·la completa una tríada magnífica al costat de l’Austerlitz de Sebald i el 2666 de Bolaño. La resposta la trobareu en les línies que segueixen.

Éloge dels voyages insensés narra l’eterna recerca del sentit de la vida. L’autor se la proposa en un moment de profunda crisi personal. Tot just superada la trentena, ja ha viscut una separació respecte de la seva primera dona, professionalment no sap cap a on tirar i el món, després del 1991, ha fet un tomb molt brusc, més encara per a un ciutadà rus. Massa coses per poder pair-les, probablement, i d’aquest excés sorgeixen unes ganes irrefrenables de fugir, de fer-se fonedís. En un món cada cop més habitat, més calgigat, els racons perduts comencen a ser escassos —fins i tot per a un rus…—, llevat que la mirada s’adreci cap al nord, cap a l’Àrtic. És el que decideix fer Golovànov: buscar un punt prou inaccessible del Gran Nord. Algunes lectures que ha fet —els mots són la seva gran passió— li parlen d’una illa situada al mar de Barents. Tenim, doncs, ja tots els ingredients: la recerca del sentit de la vida, les ganes de fugir i un punt marcat damunt el mapa cap on adreçar les passes amb l’objectiu d’explicar aquest viatge insensat a una illa inhòspita.

A la motxilla mental que prepara per a la seva expedició, Golovànov hi duu altres lectures que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que parlen de viatges i d’illes: l’Odissea, l’Eneida, Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Moby Dick…; hi duu els motius que l’impulsen a fugir i a embrancar-se en aquesta aventura; hi duu un somni. Per parlar-nos-en, per parlar del viatge a una illa perduda de l’Àrtic, Golovànov posa en joc amb mestria tota mena de materials, gèneres i disciplines: el relat és alhora quadern de bitàcola, dietari, estudi etnogràfic i sociològic —sobre els nenets, sobres els komis, sobre ell mateix—, inventari de mites i llegendes, assaig sobre poètica… L’encert de Golovànov és aconseguir que totes les peces encaixin en una narració fluida, molt ben travada, farcida de pensaments i d’idees que sempre s’enlairen per sobre de qualsevol expectativa. El resultat és una simfonia narrativa d’una qualitat que és a l’abast de pocs autors i en la qual es combinen els passatges èpics amb els moments més foscos, l’humor amb la malenconia, la desesperació vital amb l’esperit de supervivència.

Car, vois-tu, on fuit toujous les mêmes choses: les espoirs non réalisés, la banqueroute d’un amour malheureux que plus rien ne nourrit, le quotidien que tu as mis toi-même en place en attendant de te construire une prison confortable avec vue sur le mur du voisin, et tout cela payé au prix fort, en temps de vie. On fuit —et c’est ce qu’il y a de plus difficile à expliquer alors que tu viens à peine de finir tes études et que le monde entier t’appartient— on fuit le talent dilapidé. (Pàg. 46)

L’illa de Kolgúiev esdevé un marc geogràfic únic per a l’aventura que es proposa Golovànov i un marc mental habitat pels anhels, les pors, les angoixes, els dubtes i les resolucions de què serem testimonis en llegir aquesta nova odissea de l’home modern. Una odissea que també pot ser entesa com la recerca de l’espai perdut: perdut en el sentit que està fora dels mapes, lluny de les rutes habituals, en un racó de món encara ben inaccessible, però perdut, també, perquè l’home ja hi ha arribat per malmetre’l, destrossar-lo, pol·luir-lo ambientalment i moralment, per convertir-lo en un no-lloc. 

Potser per això el somni comença més aviat com un malson: la primera incursió a l’illa té lloc el 1992 i esdevé un fracàs estrepitós. L’autor ha de vèncer d’entrada totes les dificultats que suposa moure’s pels territoris situats al nord-oest dels Urals: la República de Komi i Nenètsia. Primer ha d’anar amb avió fins a Petxora; allà puja a un ferri que fa el recorregut pel riu fins a Narian-Mar, on un helicòpter el durà fins a Kolgúiev. Un itinerari per ciutats i pobles mal comunicats, sense intal·lacions destinades a turistes, oblidats per les autoritats i on a principis dels anys noranta a penes hi han arribat els nous aires del postcomunisme. A Bugrino, únic nucli de població de l’illa, l’espectacle que se li ofereix a Golovànov és de desolació i sordidesa; la ferralla i les deixalles cobreixen la platja i els accessos al poble, els estralls que fa l’alcohol són visibles arreu. L’única escapatòria és allunyar-se de Bugrino i endinsar-se cap a la tundra, cap a l’interior de l’illa, on campen els rens i bufa el vent. Però això no ho podrà fer fins a la segona visita a l’illa, el 1994.

Kolgúiev, el vell somni, esdevé el simbol perfecte de la deshumanització de la nostra època contemporània, un lloc salvatge convertit en no-lloc per l’acció de la civilització humana, que no pot fer res més que provocar desastres allà on decideix deixar la seva petja. I tanmateix, quan Golovànov penetra cap a l’interior, entre maresmes i fangars, sota una incessant pluja fina, comença una nova aventura que justifica i engrandeix el viatge, que el converteix en epopeia: l’epopeia de convertir aquesta fugida en relat, l’aventura d’escriure —al capdavall, la raó de tot plegat.

Vassili Golovànov va morir el passat 13 d’abril de 2021 sense poder venir a Catalunya a presentar la traducció al català d’aquesta obra majestuosa. Bé, la part positiva de tot plegat és que ara cap editorial no es veurà apressada a treure la traducció en una data determinada. Qui decideixi posar aquesta novel·la a disposició dels lectors catalans tindrà tot el temps del món i la seguretat d’incloure en el seu catàleg una obra insensatament bona, un títol imprescindible del segle XXI.

Elogi de la lleialtat

La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.

A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.

L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.

El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.

Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.

La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):

S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.

La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.

A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):

La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.

«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.

És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.

Un llibre important.

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.