Elogi de la lleialtat

La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.

A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.

L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.

El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.

Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.

La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):

S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.

La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.

A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):

La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.

«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.

És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.

Un llibre important.

Anuncis

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.