Llibres de vell

A principis del 2015, quan duia llegides un centenar de pàgines de Le côté de Guermantes, vaig patir una crisi lectora que em va fer abandonar la lectura d’À la recherche du temps perdu. Poques setmanes després d’haver decidit aturar-la, vam rebre a Briva la visita del mai prou enyorat Pierre Landry, que a causa d’una greu malaltia estava a punt de traspassar Préférences, la seva llibreria de Tula. Com sempre que coincidíem, de seguida vam establir una conversa tranquil·la i fructífera sobre tota llei de coses. En un moment donat li vaig confessar que havia fracassat llegint Proust. Llavors ell em va dir que no m’amoïnés, que era ben normal, que ja hi tornaria, perquè la Recherche era una lectura que només es podia emprendre amb garanties a partir d’una certa edat, era una lectura de maduresa.

En Pierre, gran lector, no tenia cap problema a bescantar autors de renom, fins i tot guardonats amb el premi Nobel, si considerava que no n’hi havia per tant. Seguint l’estela marcada en una altra època per Julien Gracq («La littérature à l’estomac», «Pourquoi la littérature respire mal»), veia amb pessimisme el panorama literari francès i era molt crític amb el cofoisme i l’autobombo que segons ell dominaven el món cultural francòfon, atiats a més pel Nobel del 2014 atorgat a Patrick Modiano. Alhora, però, defensava aferrissadament les obres que considerava indiscutibles, i ho feia parlant-ne i tenint-les sempre a disposició del públic a la seva llibreria. I la Recherche, esclar, era indiscutible.

Després d’aquella conversa amb en Pierre no vaig poder esperar a fer-me vell, i vaig reprendre la lectura de la Recherche en el punt on l’havia deixada. Aquesta experiència en carn pròpia la vaig deixar apuntada en aquest mateix blog a Qüestionant Proust i Qüestionant Proust (2). Tot i que al final vaig aconseguir culminar la lectura de tota l’obra, avui encara penso que Pierre Landry tenia raó: hi ha llibres que, si més no, és aconsellable llegir en una certa època de la nostra vida, quan ja hem acumulat unes quantes dècades a les espatlles. No vull dir amb això —tampoc no volia dir-ho en Pierre— que aquesta mena de llibres no es puguin llegir en qualsevol altre moment. Hi ha lectors molt precoços, gent preparada per encarar-se als cims més alts des de ben joves. Però és cert que hi ha lectures que cal fer de forma reposada, gens precipitada, i que són més plaents i es paeixen molt millor quan el lector ja té al darrere una certa perspectiva. El tarannà impetuós del lector més jove, les ganes de menjar-se el món, és a dir, d’empassar-se prestatges sencers de llibres, no són bons companys de camí quan tenim al davant obres com la Recherche. 

La mateixa impressió m’ha provocat aquests dies la lectura de Les ones, de Virginia Woolf, una novel·la que gairebé diria que exigeix aquesta perspectiva que a parer de Pierre Landry ha de tenir el lector. El ritme d’aquesta obra demana no tenir gens de pressa, ser capaç d’aturar-se de tant en tant, de tornar enrere per tornar a avançar —just tal com fan les onades, oi?—, i, si pot ser, tenint una certa noció de les fluctuacions que cadascun dels individus patim al llarg de la vida, sabent com ens anirem transformant a partir de les nostres decisions i tries, de les circumstàncies, de l’atzar…

Això no passa amb tots els grans llibres; n’hi ha que no exigeixen haver bufat tantes espelmes. És molt més fàcil, per bé que no mancat de risc, llegir de ben joves les novel·les de Kafka, per exemple, malgrat que siguin cims culminants de la literatura universal. En aquest cas no cal esperar a ser vells, i de fet els lectors més precoços solen atrevir-se ben aviat amb les obres de Kafka. Ara bé, no cal dir que la relectura posterior d’aquestes obres ens permetrà gaudir-les molt més, penetrar-hi fins més endins.

O l’Ulisses de Joyce, que em sembla potser el cas contrari: una novel·la que cridarà l’atenció del lector jove i curiós, envalentit, i que continuarà atraient-lo mentre aquest es trobi en el pic de les seves forces vitals —en la trentena, en la quarantena—, però que a poc a poc deixarà d’interessar-lo a mesura que s’acosti a la maduresa. Però aquesta potser és una altra història…

Ara som al 2021, i he començat a rellegir la Recherche. Tinc la lliçó apresa, molta paciència i tot el temps per endavant.

Les ones

Hi ha obres que s’entesten a recordar-nos que la literatura no és escriure una paraula rere una altra paraula, sinó una determinada paraula rere una altra determinada paraula. Aquesta obvietat queda perfectament exemplificada amb Les ones, novel·la que Virginia Woolf va publicar el 1931 i que hem llegit en la contundent versió de Maria Antònia Oliver (La Temerària, 2016).

Cap dels llibres que hem llegit de Woolf no deixa indiferent el lector. Tots el fan rumiar, a vegades perquè se sent del tot identificat amb alguna idea que hi troba, potser perquè comparteix els dubtes que té algun dels personatges que els habiten; a vegades perquè se li fa molt evident l’elevada exigència del text i ha de multiplicar l’esforç que ha de fer per no defallir i continuar la lectura. Sovint per tot alhora, com passa amb Les ones, considerada una de les obres clau de l’autora i també una de les més importants del segle XX.

(Si a hores d’ara ja heu decidit llegir Les ones, deixeu estar aquest apunt i aneu a buscar el llibre: no us cal saber res més. Si esteu indecisos, feu el que us plagui.)

Les ones és, efectivament, un exemple immillorable del talent i la capacitat de Woolf, una demostració de força i d’ambició literària que l’autora duu a terme en plena maduresa. En direm novel·la, per bé que el lirisme que la travessa de punta a punta ha portat certs crítics a considerar-la una mena de poema en prosa. L’obra està composta a partir dels soliloquis de sis personatges —Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis— que es van succeint i alternant, i a través dels quals, a mesura que avança el relat, el lector es fa una idea —parcial, això sí— de com evolucionen les seves vides des de la infantesa fins a la vellesa. Hi ha un setè personatge, Percival, del qual només tenim notícia per mitjà de la veu dels altres sis. 

Entremig, nou fragments descriptius escrits en tercera persona separen en blocs diversos la tirallonga de monòlegs, de manera que cada bloc correspon a una època de la vida dels personatges. Aquests fragments corresponen alhora a diferents parts del dia i arrenquen en el moment en què el sol és a punt de sortir per l’horitzó, mentre les ones trenquen suaument contra la costa: «Quan arribaven a la costa, cada barra s’elevava, s’amuntegava, es trencava i estenia un vel tènue d’aigua blanca per la sorra. L’ona s’aturava, i després reculava de bell nou, com la respiració d’un dorment, que alena sense adonar-se’n» (pàg. 7). Aquest vel que s’estén damunt la sorra bé pot ser cada fet, cada instant viscut pels protagonistes, tot allò que succeeix cada dia de les seves vides, i els anhels, els desitjos, els pensaments.

«La vida és agradable. La vida és bella. Viure, en si, ja és satisfactori. Agafeu un home corrent amb bona salut. Li agrada menjar i dormir. Li agrada respirar l’aire fresc i caminar a pas ràpid per l’Strand. O al camp, on un gall canta enfilat a una tanca i un poltre galopa per un prat. Sempre hi ha alguna cosa a fer a continuació. Dimarts segueix dilluns i dimecres a dimarts. Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la». (Pàg. 228)

Woolf copsa i evoca esplèndidament el moment en què una persona d’una certa edat mira enrere i fa recompte, no tant de tots els fets concrets que ha viscut, sinó del conjunt d’esdeveniments, de situacions, de coneixences i de decisions que fan que la vida de cada individu hagi pres un o altre rumb, s’hagi convertit en una o altra cosa, i li hagin acabat provocant la sensació d’èxit o de fracàs, de plenitud o de buidor, d’acompliment o de decepció. Al cap i a la fi, Woolf aconsegueix transmetre la impressió mateixa del que vol dir ser viu, ser-ho conscientment, amb tot el que aquesta consciència, si és massa plena, comporta de bo i de dolorós.

«Déu meu, que n’és d’absolutament fastigosa la vida!» (Pàg. 256)

Per arribar a aquesta —o a qualsevol altra— conclusió, però, el lector ha de anar penetrant en el corrent de mots que li proposa aquesta novel·la experimental, gens complaent, sense que en un primer moment sàpiga cap on el vol arrossegar l’onatge. L’existència dels protagonistes, sacsejada pels diferents embats que la vida destina a cadascun, s’entremescla i es confon en els soliloquis fins a acabar oferint-nos una única existència, o, per expressar-ho amb més precisió, una única impressió del que és sentir-se viu. El lector té al davant els mots, les peces del trencaclosques, per compondre la seva propia visió del llibre i del que Woolf hi vol dir.

Cap al final de l’obra, un dels personatges exclama: «I ara, quina situació s’havia d’esfumar? Ensopiment i destí. I què hi havia per explorar? Les fulles i el bosc no amagaven res. Si s’enlairava un ocell, jo ja no en faria cap poema, repetiria el que havia dit abans» (pàg. 235). No és el cas de Woolf; ella sí que escriu el poema, potser perquè viu per escriure’l —i ho continuarà fent fins al dia que l’ona se l’endugui definitivament. 

Pels aspectes formals, per la idea que recorre el llibre, pel resultat final, Les ones és en tots els sentits una obra culminant.

Un far

Fa trenta-quatre anys, jo era un adolescent que havia llegit moltes joyas literarias juveniles transformades en còmics gràcies a Bruguera, uns quants clàssics de la literatura espanyola —l’única que vaig tenir a l’abast a l’escola on vaig cursar l’EGB— i els llibres que, amb encert o sense, apareixien a les llistes de lectures obligatòries de literatura espanyola i catalana durant el batxillerat. En començar el COU l’any 1985 el meu bagatge de lectures era francament pobre. Però aquell curs va suposar un tomb: tant el professor de literatura catalana com la professora de literatura espanyola em van posar en contacte amb grans obres i em van animar a anar més enllà. Vaig topar amb aquestes dues persones en el moment just, quan un encara va perdut i no sap què vol ser, a què vol dedicar la vida. Ell em va parlar per primera vegada de J. V. Foix i l’esplèndid Sol, i de dol. Ella, en acabar el curs, em va fer apuntar una llista de títols que tard o d’hora havia de llegir si de debò volia saber què era la gran literatura.

Aquella llista la vaig conservar  i em va servir de guia durant molts anys, però en aquella primavera del 1986 ja vaig voler fer un tast del que s’hi amagava. La novel·la que vaig triar per començar, per fer la meva entrada triomfal en la gran literatura, em va deixar baldat. Mai abans no havia llegit res de semblant: un llibre en què a penes succeïa res, on tot el protagonisme era per als pensaments que uns pocs personatges tenien al cap. Evidentment, encara no havia sentit a parlar del monòleg interior o el corrent de consciència, i la novel·la em va deixar estupefacte i esbalaït. Al faro, de Virginia Woolf (en la traducció de Carmen Martín Gaite), va ser l’obra amb què em vaig convertir en lector.

Ara, tres dècades i mitja més tard, l’he rellegida i he comprès per què em va deixar tan esclafat. A Al faro Woolf està en estat de gràcia. La seva capacitat per descriure i convertir en paraules les impressions i els matisos és colossal, aclaparadora, si cal recorrent a metàfores impecables i eloqüents fins a límits insospitats. Vull dir-ne, esclar, alguna cosa més; però abans he d’advertir que qui no l’hagi llegit, qui no en sàpiga res, farà bé d’iniciar-ne la lectura sense mirar abans ressenyes ni solapes que diguin més del compte —totes diuen més del compte.

Així és com vaig llegir Al faro el 1986, desconeixent-ho tot de la novel·la, sabent tan sols que era un dels títols de la llista que m’havia fet arribar la Pepa. (Avui costa fer-se el càrrec que, de fet, en aquell temps no hi havia cap altra manera de saber res d’un llibre com aquest que no fos acudint a una bona biblioteca per consultar un assaig o un volum d’alguna història de la literatura universal. I vivint en un poble petit les opcions de trobar gaire informació sobre el llibre eren escasses.) Així és com l’he rellegida ara, evitant saber-ne gaire res, guiant-me només pel record de la impressió que em va causar la primera vegada. No cal dir que no recordava pràcticament res de la trama. Quantes vegades ens ha estat robada —o hem deixat perdre— bona part del plaer que ens pot produir una lectura pel fet d’encarar-la carregats d’informació i d’expectatives! Una altra cosa és que, un cop acabada, vulguem saber què en diu la crítica, què se n’ha escrit, ja sigui per corroborar idees o impressions, ja sigui per saber què hi han vist altres lectors. Parlo dels clàssics, per descomptat. Amb la literatura d’avui cal anar més ben informat, més ben protegit.

En qualsevol cas, Al faro és una novel·la magnífica, de la qual només cal saber que comença amb la promesa que la senyora Ramsay fa al seu fill petit que si l’endemà al matí fa bo aniran amb barca fins al far. L’escena té lloc dins la casa on el senyor i la senyora Ramsay solen passar els estius amb els seus vuit fills, acompanyats sovint d’altres convidats. Som cap a l’any 1910. La senyora Ramsay la trobarem asseguda amb el seu fill James a prop d’una finestra a través de la qual pot contemplar el jardí que envolta la casa, els camps que s’estenen més enllà, el mar, que comença més a sota, i al fons, lluny dins d’aquest mar, la silueta del far, que al vespre presidirà aquell racó de món amb els feixos de llum.

La llum és, justament, una de les grans protagonistes d’aquest llibre on tot queda sotmès a l’imperi dels matisos: cada frase dita en un to o altre, cada gest, cada fracció de segon de més que és mantinguda una mirada, tot té una repercussió en l’estat d’ànim de l’interlocutor, del qui rep l’acció o fins i tot del qui es mira una escena des de lluny. De la mateixa manera, la llum ens és descrita amb una minuciositat extraordinària: la que desprèn el mar, la que escampen els prats verds que envolten la propietat, la que emana d’un cel crepuscular i que va canviant a mesura que la nit s’atansa, la que Lily Briscoe intenta reflectir en el quadre que està pintant des del jardí, la que primer es filtra cap a l’interior de la casa a través de les cortines i més tard surt cap enfora…

Sota l’influx d’aquesta llum els homes i les dones viuen, respiren, esperen, parlen, callen, exerceixen el seu paper, s’hi limiten o el depassen. Tot el que Woolf vol dir-nos sobre la condició femenina, sobre la dependència o independència de les dones respecte dels homes —i a l’inrevés—, sobre la creació artística, les regles i els hàbits socialment imposats, sobre el destí d’uns i altres, siguin el que siguin i hagin fet el que hagin fet al llarg de la vida, tot ens ho diu sense necessitat de retocar gaire el decorat que ens presenta d’un bon començament.

Perquè tota la novel·la és com una mena de visió. L’únic que ha de fer el lector és entrar-hi, no defallir davant l’esforç que demanen les primeres pàgines, quan la llum de l’obra ens cega amb la seva brillantor. És l’esclat de les grans obres, l’esclat dels fars. Woolf n’és un.