A propòsit de “Petersburg”

A propòsit de la lectura de Petersburg, la novel·la que Borís Bugàiev va publicar sota el pseudònim d’Andrei Beli el 1913 i que va reeditar força modificada el 1922, m’han vingut al cap un parell de reflexions per a les quals aquesta obra notable i singular exerceix d’exemple perfecte.

La primera és la constatació d’un fet clar i diàfan que ja ha estat comentat en altres llocs: pel que fa a la narrativa, en l’actual panorama literari les editorials independents juguen un paper extraordinari, atès que són les que publiquen amb atreviment i gosadia obres que difícilment rebrien l’atenció de cap gran grup editorial. Això evidentment també pot dir-se respecte de la poesia, però aquí hi ha una bona colla d’editorials especialitzades la tasca de les quals mereix un comentari a part.

La literatura universal —inclosa la catalana, per descomptat— té en el seu catàleg una mena de secció amagada, a voltes difícil de trobar, formada per llibres insòlits —anòmals, podríem arribar a dir—, sovint bons, si no extraordinaris, que mai no formaran part del cànon i que quedarien fora de l’abast de qualsevol mena de públic si no fos per la feina i l’entestament d’aquestes editorials; unes editorials que les publiquen malgrat la seguretat que no es produirà cap miracle que les converteixi en supervendes… O potser sí que tenen aquesta esperança, els responsables de les edicions. En tot cas, són conscients que serà complicat que el gran públic compri aquests llibres. Les excepcions, ja ho sabem, hi són per confirmar la regla.

I, amb tot i això, aquests editors treuen al carrer aquestes obres singulars, probablement perquè estan convençuts que la seva tasca no és només aconseguir que el seu projecte empresarial es mantingui sobre la línia de flotació, sinó també posar a disposició dels lectors llibres que consideren imprescindibles. Aquest és el sentit de tot el catàleg d’Editorial Flâneur, per exemple, o de Quid Pro Quo Edicions.

Però la nòmina d’editorials que s’atreveixen a publicar els llibres de què parlo no s’acaba aquí. Qualsevol editor, esclar, defensarà que tots els llibres que decideix publicar són singulars i imprescindibles, i que per això fan l’aposta de treure’ls al carrer. Però jo em refereixo a obres com París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner Editor); Calidoscopi informal, d’Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada), Solenoide, de Mircea Cartarescu (Edicions del Periscopi); Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll); L’invisible arreu, de Wu Ming (Godall Edicions); El llibre dels finals, de Joan Bodon,  (Club Editor), o aquest Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984).

No pretenc fer cap relació exhaustiva; sé que hi ha moltes altres obres i moltes altres editorials que podrien formar part d’aquesta tirallonga d’exemples. A més, hi podríem afegir títols no tan singulars però igualment imprescindibles, que formen part del cànon i que avui són reeditades i actualitzats gràcies a aquesta gent valenta, com ara la nova versió de la Ilíada que acaba de publicar Adesiara Editorial.

La segona reflexió que volia fer parteix d’un comentari de Vladímir Nabókov, segons el qual Petersburg era la tercera més gran obra mestra del segle XX, per darrere només de La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Alguns, com ara jo mateix, podrem jutjar exagerat aquest tercer lloc de la novel·la d’Andrei Beli. De seguida venen al cap moltes grans obres que posaria per davant. El cert és que, a l’hora de fabricar cànon, cadascú escombra cap a casa, sobretot quan parlem de les grans literatures —grans en nombre d’autors, obres i lectors. És el que sempre ha fet Harold Bloom, per al qual la literatura anglosaxona és a l’eix del cànon.

I això quina importància té? Doncs la que com a lectors li vulguem atorgar. Jo, per exemple, he d’admetre que vaig decidir llegir Petersburg justament pel comentari de Nabókov, que apareixia a la contracoberta del volum, i a la comparació amb l’Ulisses. Si Joyce i Kafka són per a mi dos dels cims del segle XX, no podia deixar passar de llarg aquest autor rus que segons Nabókov els encalçava de prop. I, encuriosit, em vaig deixar enredar.

No me’n penedeixo, per bé que Petersburg no m’hagi acabat d’entusiasmar, potser a causa dels meus gustos, potser per culpa de les expectatives creades. És innegable, en qualsevol cas, que Andrei Beli va escriure una obra innovadora, on jugava amb el gènere narratiu fins a eixamplar-ne les costures. El to oníric de la novel·la en fa gairebé una precursora del capítol «Circe» de l’Ulisses. Beli juga contínuament: personifica la ciutat, les ombres, les idees, les paraules mateixes. A Petersburg tot és susceptible de prendre cos, de cobrar vida.

A banda de Nabókov, no crec que gaires lectors més la considerin la tercera millor obra de narrativa del segle XX, però té prou al·licients, sobretot per als lectors a qui els agrada el joc. Com passa sovint amb aquesta mena de llibres, fa de mal recomanar. Qui se senti encuriosit, no perdrà res per fer aquest viatge a la ciutat del Nevà.

Anuncis

Qüestionant Proust (2)

la-et-jc-happy-birthday-marcel-proust-20140709«Per a un lector superficial de l’obra de Proust —cosa més aviat contradictòria, perquè un lector superficial s’avorrirà tant, s’ofegarà tant en els seus propis badalls, que no acabarà el llibre—, per a un lector inexpert, diguem-ho així, pot semblar que el narrador tan sols es preocupa d’explorar les ramificacions i aliances entre diverses cases de la noblesa i que experimenta una estranya complaença quan descobreix que un personatge que ha estat considerat un modest home de negocis resulta pertànyer al grand monde, o que un important matrimoni emparenta dues famílies d’una forma que ell no imaginava possible. El lector realista acabarà pensant probablement que l’acció principal del llibre consisteix en una sèrie de reunions: per exemple, un sopar ocupa cent cinquanta pàgines; una vetllada, mig volum.»

Descobert. Delatat. Despullat. Així em sento després d’haver llegit aquesta reflexió que fa Vladímir Nabòkov a l’inici de la lliçó que dedica a Proust en el seu Curs de literatura europea. I aquí podria donar per acabada aquesta entrada del blog.

Però m’he d’explicar. Al gener d’aquest 2016 vaig confessar en aquest mateix blog que, després d’haver llegit un terç de l’obra, mortalment avorrit, abandonava la lectura d’À la recherche du temps perdu. Ja no ho suportava més, no podia continuar. I em justificava adduint una sèrie de raons que en part sortien de la meva (in)experiència com a lector de Proust i en part feien referència a qüestions extraliteràries. Aquestes darreres les continuo defensant avui, com ara el poder de les grans cultures per dictar el cànon sense haver-lo de llegir.

Però les que que feien referència a Proust, no. Ara i aquí mateix, em retracto del que vaig dir. Perquè la lectura que feia de la Recherche era superficial, de lector inexpert. Per això m’avorria. Per això em veia amb cor de qüestionar Proust.

Per sort es va mantenir dins meu una espurna de dubte, la mateixa que em feia dir en aquella entrada del blog que continuaria buscant els meus límits com a lector. Perquè va ser aquesta recerca la que em va dur poques setmanes més tard a reprendre la lectura de la Recherche des de la pàgina on m’havia aturat. Fins a arribar al final. Perquè no és fins a les pàgines finals que aquesta obra colossal es mostra al lector perseverant com el que realment és; no és fins als darrers paràgrafs que prenen sentit totes les pàgines dedicades a parlar de sopars, de vetllades, d’éssers anodins i sense cap transcendència. És llavors que un s’adona que no pot fer res més que reconèixer que tot havia de ser-hi, que potser no hi sobra cap pàgina.

3305581Això no vol dir que mentre llegia no em sentís defallir en certs moments, però en el meu defalliment hi tenia a veure un nou error que cometia com a lector: no ser capaç de veure la comicitat amb què Proust impregna tot el que ens explica el narrador. D’aquesta comicitat en parla Walter Benjamin en un assaig escrit l’any 1929, poc temps després que acabés d’aparèixer publicat el darrer volum de la Recherche. En aquest text Benjamin parla de «la capacitat explosiva de la crítica social proustiana», i en diu això: «El que la distingeix no és l’humor, sinó la comicitat; no supera el món amb la rialla, sinó que l’ensorra amb la rialla, malgrat el perill que es faci a trossos, davant els quals ell és l’únic que vessa llàgrimes. I es fan a trossos: la unitat de la família i de la personalitat, de la moral sexual i de la dignitat de casta. Les pretensions de la burgesia es fan a trossos amb la rialla.»

Més endavant Benjamin diu encara que «aquest autor té al seu centre una solitud que xucla el món cap al seu remolí amb la força del maëlstrom. La xerrameca massa sorollosa i inconcebiblement buida que emergeix de les novel·les de Proust és el so amb el qual la societat es precipita a l’abisme d’aquesta solitud.»

Tot és, esclar, premeditat. Proust volia que m’avorrís. Aquest era el seu pla, un pla magníficament dissenyat que exigeix “només” que el lector no abandoni i arribi fins al final. Pel camí queden altres impressions: la impossibilitat de sentir cap simpatia per cap personatge, tret potser d’Albertine; l’horror que de vegades s’arriba a experimentar davant del narrador, del Marcel que ens explica la història. La literatura francesa és plena de personatges principals que arriben a provocar repulsió en el lector, com Julien Sorel, Emma Bovary o Frédéric Moreau. Però en el cas de Proust és sorprenent veure fins a quin punt arriba a ser desagradable, repulsiu, aquest Marcel fred, dèspota, repel·lent, pederasta, incapaç d’estimar de debò…

Que, en l’època en què ho va fer, Proust creés un personatge així de malalt i el situés en una societat també malalta era una premonició que anunciava no ja la Primera Guerra Mundial, que apareix a la Recherche, sinó tot el que va venir després.

Acabo. Proust és un cim. À la recherche du temps perdu és un cim. I tanmateix mai no recomanaré a ningú que llegeixi aquesta obra. Seria una recomanació absurda. I en això, segurament, l’amic i llibreter Pierre Landry estaria d’acord amb mi.