Elogi dels llibres insensats

El dia 13 d’abril ens va deixar Vassili Golovànov, sembla que després d’una llarga malaltia. De la seva mort no en tenim gaire notícia; queda velada rere una boirina freda i grisa com la que sol abatre’s damunt l’illa ignota i miserable de Kolgúiev. Però on és Kolgúiev, qui és Golovànov?, us deveu preguntar per poc que sigueu mínimament curiosos. Doncs són, respectivament, la protagonista i l’autor d’una de les millors novel·les que s’han escrit en el que portem de segle XXI: Elogi dels viatges insensats, obra publicada el 2002 i de la qual n’hem llegit la versió en francès d’Hélène Châtelain—malauradament també desapareguda—, que va veure la llum el 2008 i va servir per donar a conèixer Golovànov al gran món.

I encara us deveu preguntar què és el que fa tan especial aquest llibre, si més no per a nosaltres, perquè el cert és que no ens costa gens afirmar que a parer nostre aquesta novel·la completa una tríada magnífica al costat de l’Austerlitz de Sebald i el 2666 de Bolaño. La resposta la trobareu en les línies que segueixen.

Éloge dels voyages insensés narra l’eterna recerca del sentit de la vida. L’autor se la proposa en un moment de profunda crisi personal. Tot just superada la trentena, ja ha viscut una separació respecte de la seva primera dona, professionalment no sap cap a on tirar i el món, després del 1991, ha fet un tomb molt brusc, més encara per a un ciutadà rus. Massa coses per poder pair-les, probablement, i d’aquest excés sorgeixen unes ganes irrefrenables de fugir, de fer-se fonedís. En un món cada cop més habitat, més calgigat, els racons perduts comencen a ser escassos —fins i tot per a un rus…—, llevat que la mirada s’adreci cap al nord, cap a l’Àrtic. És el que decideix fer Golovànov: buscar un punt prou inaccessible del Gran Nord. Algunes lectures que ha fet —els mots són la seva gran passió— li parlen d’una illa situada al mar de Barents. Tenim, doncs, ja tots els ingredients: la recerca del sentit de la vida, les ganes de fugir i un punt marcat damunt el mapa cap on adreçar les passes amb l’objectiu d’explicar aquest viatge insensat a una illa inhòspita.

A la motxilla mental que prepara per a la seva expedició, Golovànov hi duu altres lectures que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que parlen de viatges i d’illes: l’Odissea, l’Eneida, Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Moby Dick…; hi duu els motius que l’impulsen a fugir i a embrancar-se en aquesta aventura; hi duu un somni. Per parlar-nos-en, per parlar del viatge a una illa perduda de l’Àrtic, Golovànov posa en joc amb mestria tota mena de materials, gèneres i disciplines: el relat és alhora quadern de bitàcola, dietari, estudi etnogràfic i sociològic —sobre els nenets, sobres els komis, sobre ell mateix—, inventari de mites i llegendes, assaig sobre poètica… L’encert de Golovànov és aconseguir que totes les peces encaixin en una narració fluida, molt ben travada, farcida de pensaments i d’idees que sempre s’enlairen per sobre de qualsevol expectativa. El resultat és una simfonia narrativa d’una qualitat que és a l’abast de pocs autors i en la qual es combinen els passatges èpics amb els moments més foscos, l’humor amb la malenconia, la desesperació vital amb l’esperit de supervivència.

Car, vois-tu, on fuit toujous les mêmes choses: les espoirs non réalisés, la banqueroute d’un amour malheureux que plus rien ne nourrit, le quotidien que tu as mis toi-même en place en attendant de te construire une prison confortable avec vue sur le mur du voisin, et tout cela payé au prix fort, en temps de vie. On fuit —et c’est ce qu’il y a de plus difficile à expliquer alors que tu viens à peine de finir tes études et que le monde entier t’appartient— on fuit le talent dilapidé. (Pàg. 46)

L’illa de Kolgúiev esdevé un marc geogràfic únic per a l’aventura que es proposa Golovànov i un marc mental habitat pels anhels, les pors, les angoixes, els dubtes i les resolucions de què serem testimonis en llegir aquesta nova odissea de l’home modern. Una odissea que també pot ser entesa com la recerca de l’espai perdut: perdut en el sentit que està fora dels mapes, lluny de les rutes habituals, en un racó de món encara ben inaccessible, però perdut, també, perquè l’home ja hi ha arribat per malmetre’l, destrossar-lo, pol·luir-lo ambientalment i moralment, per convertir-lo en un no-lloc. 

Potser per això el somni comença més aviat com un malson: la primera incursió a l’illa té lloc el 1992 i esdevé un fracàs estrepitós. L’autor ha de vèncer d’entrada totes les dificultats que suposa moure’s pels territoris situats al nord-oest dels Urals: la República de Komi i Nenètsia. Primer ha d’anar amb avió fins a Petxora; allà puja a un ferri que fa el recorregut pel riu fins a Narian-Mar, on un helicòpter el durà fins a Kolgúiev. Un itinerari per ciutats i pobles mal comunicats, sense intal·lacions destinades a turistes, oblidats per les autoritats i on a principis dels anys noranta a penes hi han arribat els nous aires del postcomunisme. A Bugrino, únic nucli de població de l’illa, l’espectacle que se li ofereix a Golovànov és de desolació i sordidesa; la ferralla i les deixalles cobreixen la platja i els accessos al poble, els estralls que fa l’alcohol són visibles arreu. L’única escapatòria és allunyar-se de Bugrino i endinsar-se cap a la tundra, cap a l’interior de l’illa, on campen els rens i bufa el vent. Però això no ho podrà fer fins a la segona visita a l’illa, el 1994.

Kolgúiev, el vell somni, esdevé el simbol perfecte de la deshumanització de la nostra època contemporània, un lloc salvatge convertit en no-lloc per l’acció de la civilització humana, que no pot fer res més que provocar desastres allà on decideix deixar la seva petja. I tanmateix, quan Golovànov penetra cap a l’interior, entre maresmes i fangars, sota una incessant pluja fina, comença una nova aventura que justifica i engrandeix el viatge, que el converteix en epopeia: l’epopeia de convertir aquesta fugida en relat, l’aventura d’escriure —al capdavall, la raó de tot plegat.

Vassili Golovànov va morir el passat 13 d’abril de 2021 sense poder venir a Catalunya a presentar la traducció al català d’aquesta obra majestuosa. Bé, la part positiva de tot plegat és que ara cap editorial no es veurà apressada a treure la traducció en una data determinada. Qui decideixi posar aquesta novel·la a disposició dels lectors catalans tindrà tot el temps del món i la seguretat d’incloure en el seu catàleg una obra insensatament bona, un títol imprescindible del segle XXI.

L’aliteratura

Una bona representació del nouveau roman

I si la millor literatura fos l’aliteratura? Esclar: però què és l’aliteratura? L’escriptor i crític francès Claude Mauriac s’empesca aquest terme l’any 1956 i el fa aparèixer en un article publicat a Le Figaro on defineix l’aliteratura com «la literatura alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». Mauriac considera que l’aliteratura és «un centre mai no assolit, però cap al qual s’adrecen, des que hi ha homes i des que aquests escriuen, els autors honestos». El 1958 desenvolupa llargament les seves idees en l’assaig L’Alittérature contemporaine, on continua parlant d’aquesta classe de literatura «purificada de tot allò que és simulació, mentida, pretensions, inflació verbal».

A què fa referència Mauriac? El crític francès pensa en la mena de narrativa que en aquella segona meitat dels anys cinquanta conreen els escriptors pertanyents al moviment del noveau roman: Robbe-Grillet, Sarraute, Butor i companyia, autors que tenen com a referents figures com Huysmans, Joyce, Proust o Kafka. Mauriac, a la literatura llastada pels defectes esmentats hi contraposa una manera d’escriure que partint de la veritat busqui l’autenticitat i la precisió verbal, si pot ser recorrent a l’economia de recursos. No es tracta d’imitar els grans referents, sinó d’endinsar-se en els camins poc fressats que aquests havien obert en el camp de la narrativa, tal com havia intentat abans Samuel Beckett. També Valéry és un antecedent a tenir en compte per a ells gràcies a l’exercici que es proposa amb el seu Monsieur Teste.

És innegable que en l’òrbita del nouveau roman van aparèixer un bon grapat d’obres destacades, com La modification (Butor) o La jalousie (Robbe-Grillet), que posen en joc alguns dels principis del moviment. És curiós que a les seves memòries Simone de Beauvoir, sempre atenta a tot allò nou que es produeix, no en parli pràcticament gens, d’aquestes obres. A penes fa un comentari d’esquitllentes al terme alittérature, sense mostrar-hi gaire interès. Però, ben mirat, no és curiós, és lògic: la seva narrativa, de concepció gens experimental, s’allunya del que feien Sarraute, Butor, etc. Tant Beauvoir com Sartre es movien literàriament per terrenys molt diferents dels que trepitjaven els nouveauromanistes, i en la França convulsa de finals dels cinquanta, sacsejada per la guerra d’Algèria i conflictes de tota mena, esvalotada per l’extrema dreta i gairebé abocada a una guerra civil, amb l’ombra de De Gaulle inflant-se amb cada disturbi, els intel·lectuals, cadascun des de la seva trinxera, dosificaven tant com sabien els elogis als adversaris. I gairebé tothom era un adversari.

Llegit avui, el terme aliteratura continua essent suggeridor. És forta la temptació de robar-li el mot a Mauriac per referir-nos a certs autors que van escriure en dècades posteriors com Thomas Bernhard, W. G. Sebald o Ilse Aichinger, noms que ens remeten a una narrativa molt particular i distintiva, que defuig tot encasellament i, sobretot, els camins fressats. Però en els nostres temps, tant o més convulsos socialment i políticament que els de la França de finals dels cinquanta però, per descomptat, molt més aterridors des del punt de vista cultural o intel·lectual, hi ha encara una altra temptació: la d’entendre aquesta absència de «facilitats» de què parlava Mauriac com una mera absència de qualitat literària. La de considerar, doncs, que l’aliteratura abasta tot aquell conjunt d’obres que no només no estan alliberades d’aquelles facilitats, sinó que justament s’hi recolzen i n’abusen fins a aconseguir enfarfegar el lector mínimament exigent. ¿Què són, si no, aquelles novel·les que ho donen tot mastegat al lector, que el condueixen per un camí absolutament ben marcat, farcit de roderes, ratlles, avisos i recordatoris perquè no es perdi mentre llegeix, a fi que no se li escapi cap punt primordial de la trama i senti la necessitat de passar de capítol, de continuar avançant fins al final?

Sí, la temptació és forta. Per evitar aquesta confusió potser hauríem d’atrevir-nos a crear un altre mot i a parlar de eliteratura… D’acord, no cal; encara ens hi faríem mal. El que cal ja ho sap cadascú. No s’hi valen receptes ni consells. Tan sols recordar que, com ja estat dit tantes vegades, quan al davant se’ns presenten dos camins seguir el menys fressat sol fer la diferència. I aquesta és una tria que hem de fer sovint quan ens plantem davant d’una taula plena de volums en una llibreria. De concessions, ben poques.

La gran simfonia

«Passar, parlar», dèiem l’altre dia a propòsit de Jaccottet, de Gracq, de poetes i narradors que han caminat per paisatges molt concrets i que ens han explicat què hi han vist, què els han suggerit els llocs per on han passat, quines descobertes hi han fet. Sospitem prou que de vegades el passeig ha estat del tot premeditat, o fins i tot que no ha estat sinó una excusa per parlar-nos de tot allò que l’autor volia dir-nos.

Doncs bé, en aquella llista d’escriptors no hi podia faltar W. G. Sebald, que amb Els anells de Saturn se’ns revela com un excursionista particular i un narrador excepcional. Això ja ho sabíem, esclar. Des de l’any 2018 hem pogut llegir i rellegir tant com hem volgut Austerlitz, la seva obra cabdal, gràcies a l’Editorial Flâneur i a l’Anna Soler Horta, que en va fer la traducció al català. Ara, traductora i editors s’han tornat a aliar per oferir-nos aquest nou esplèndid volum en què Sebald descriu la seva «peregrinació» per un racó força deshabitat de la costa est anglesa. Una peregrinació que no és només per llocs físics, sinó també per diferents moments històrics, i amb la qual Sebald ens permet acompanyar-lo en la seva descoberta de tota una sèrie de fets, d’obres, de personatges, d’indrets que configuren un retaule formidable, que no deixa de ser esglaiador, de la nostra civilització.

L’ excursió té lloc al comtat de Suffolk i comença l’agost del 1992, tal com se’ns indica a la primera frase del llibre. La data és rellevant perquè quan llegim Sebald, nascut l’any 1944, tendim a oblidar que va produir la seva obra narrativa a finals dels vuitanta i, bàsicament, durant els anys noranta del segle passat, i que Austerlitz va aparèixer publicada el 2001, just abans de la seva mort prematura. I tendim a oblidar-ho perquè la sensació que ens envaeix en llegir-lo és que som davant d’un clàssic, davant d’un autor tan singular, tan irrepetible i tan bo que no ens sembla que pugui pertànyer a la nostra època. Per això no ens deixa de sorprendre que Els anells de Saturn aparegués per primera vegada en alemany el 1995, o que Austerlitz sigui una obra del nostre segle.

El relat, doncs, arrenca l’agost de 1992, però, abans que sapiguem res dels llocs que visitarà el narrador, aquest ens assabenta que un any més tard va caure malalt i va haver de ser hospitalitzat; havia quedat pràcticament immobilitzat, un fet que el duu a parlar-nos de Michael Parkinson, un personatge que també solia fer excursions a peu motivades per les seves recerques, i de la professora Janine Dakyns, bona amiga del primer i gran especialista en Flaubert. Tots dos havien mort en poc temps de diferència, però seguint el fil de les seves recerques Sebald va a parar a Thomas Browne, un metge i escriptor del segle XVII, i d’aquest a Rembrandt, Descartes, Borges… Comença així el perible per èpoques, llocs, obres, que Sebald enfila dins la narració amb el seu estil únic, insòlitament fluid. Al lector li fa sempre la sensació que està immers dins un relat, que li estan explicant una història, un conte, per bé que les dades, la informació, la quantitat de coneixement que acompanyen aquest relat i li donen cos siguin immenses. El to, crepuscular, també ve marcat perfectament des d’aquestes primeres pàgines: malalties, decessos, decadència són mots i estats que van apareixent mentre la narració avança. Que sapiguem, a Saturn no hi ha pas indicis de vida.

Com la cua d’un vestit, les ombres nocturnes s’arrosseguen per l’esfera terrestre, i continua Browne, com que gairebé totes les criatures, meridià rere meridià, s’ajacen després de la posta de sol, si acompanyéssim el sol ponent podríem veure el món que habitem ple tothora de cossos ajaguts, com si els hagués segat i collit la dalla de Saturn —un cementiri interminable per a una humanitat epilèptica. (Pàg. 87)

En el segon dels deu capítols en que està dividida l’obra tornem a l’agost del 1992 i, ara sí, ens assabentem que el narrador es dirigeix a Lowestoft procedent de Norwich. Des de la modesta i vinguda a menys localitat de Lowestoft anirà resseguint la costa en direcció sud. Acompanyarem Sebald en les seves marrades per carreteres i corriols, prats i jardins, platges i maresmes, camp a través, i en les visites que fa a monuments i ruïnes, antigues mansions i edificacions que tenen un passat que sovint ens serà també narrat: sabrem qui hi va viure i prosperar, qui va patir la decadència i va morir entre aquelles parets; quins lligams s’hi establien amb el món exterior. Coneixerem la història de famílies i llinatges, l’auge de grans fortunes i l’ensulsiada posterior.

A voltes Sebald també visitarà algun amic que viu a la zona. Amb uns i altres, el passeig per aquell racó de la costa est d’Anglaterra es convertirà en un passeig per l’art i la literatura, per la història —per descomptat, pels grans desastres de la civilització humana, que inevitablement passen per les grans guerres del segle XX, l’Holocaust, els Balcans, però també pel convuls i desconegut segle XIX xinès, pels estralls que la colonització va fer a l’Àfrica, pels Estats Units, etc.—, en definitiva, per la condició humana en tota la seva dimensió.

La vida, escriu a la seva atractiva tia Marguerite Poradowska, que acaba d’enviudar i resideix a Brussel·les, és una tragicomèdia —beaucoup des rêves, un rare éclair de bonheur, un peu de colère, puis le desillusionnement, des années de souffrance et la fin— en què, per bé o per mal, cadascú ha de fer el seu paper. (Pàg. 128)

Al llarg d’aquest passeig, del recorregut que ens proposa Sebald, assistim a moments d’una intensitat altíssima, en què el lector es pot sentir commocionat pel que s’explica. Hi ha pàgines on la descripció del paisatge —sempre dramàtic— guanya protagonisme; en d’altres ho fan les històries personals que desfilen davant els nostres ulls. No tot el llibre, però, manté la mateixa intensitat. Un té la sensació que des de la pàgina inicial hi ha un in crescendo que no s’atura durant dues terceres parts de la novel·la. A partir de llavors ve una baixada suau fins al final, aquell desinflament que trobem també en algunes grans simfonies —ara em ve al cap la quarta simfonia de Xostakóvitx—, just abans del final, una distensió, si més no il·lusòria, que ens ajuda a fer-nos càrrec del que acabem d’escoltar o, en el cas que ens ocupa, del que acabem de llegir.

Tots els mecanismes que Sebald posa en joc a Els anells de Saturn els afinarà definitivament en la seva obra mestra, Austerlitz. El nivell, però, ja és estel·lar.  

Literatura d’alta volada

A França, quan un llibreter et recomana una novel·la que considera de molta qualitat, una mostra de bona literatura, sol dir-ne: «C’est très littéraire», donant a entendre que no totes les novel·les que es publiquen són exactament obres (prou) literàries. La distinció és magnífica, i terriblement útil per als amants de l’«alta literatura», sigui el que sigui el que això vulgui dir.

En els temps que corren, per a aquests gurmets de la bona literatura poques coses hi ha tan prometedores com una passejada per la geografia i la història de la Mitteleuropa, aquesta regió més conceptual que física del Vell Continent que tants fars ha donat a la cultura occidental. I si aquest passeig pren la forma d’un itinerari que ens portarà a conèixer espais de la memòria que es resisteixen a desaparèixer; a traspassar fronteres modificades un i altre cop, esborrades, tornades a alçar; a visitar paisatges escrits i guanyats per a la nostàlgia i el desarrelament, tot això acompanyats sempre, com el Dant de la Divina Còmèdia, per un Virgili que ara pren el nom de W. G. Sebald, ara de Walter Benjamin, o de Marisa Madieri, Claudio Magris, Kundera, Tarkovski, etc., llavors les expectatives amb què començarem aquest viatge no poden ser millors.

Aquesta és, a priori, la proposta que ens fa mossegar l’esquer que duu per títol Serem Atlàntida, la tercera novel·la de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019). Amb aquesta obra, Benesiu ha volgut bastir una reflexió molt àmplia en la qual conflueixen una quantitat ingent d’idees i conceptes: la recerca de la identitat individual i col·lectiva, el paper de l’individu davant dels fets històrics, la nostàlgia en totes les seves formes, la idea de frontera, els no-llocs, el turisme banal, el plagi i la imitació en la creació artística… L’ambició de Benesiu no té límits a l’hora d’obrir nous fils i encabir en la novel·la tot allò de què vol parlar.

Així doncs, ens introduïm en la lectura i, de sobte, sense saber com, ens adonem que som en una perruqueria. Perquè és en una perruqueria de París on ens situa el narrador des d’un bon començament, immers de ple en les seves cavil·lacions:

«De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys.»

Topem amb aquesta frase i salta la primera alarma. Què ha passat? On érem? A veure: mantinguem la calma, continuem llegint. El narrador surt de la perruqueria amb els cabells ben arranats i se’n va cap a l’aeroport; mentre consulta l’estat del vol a les pantalles, ens diu que «passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens». Uf! De nou salta l’alarma, i acabem de començar… Però fem el cor fort i tirem endavant. Al bar de l’aeroport el narrador entra en contacte amb Mirko Bevilacqua, de qui a partir d’ara seguirem les passes, tant en la seva persecució darrere de la Clara Bernat, a qui coneixerem tot seguit, com en els seus vagareigs a la recerca del seu passat, de les seves arrels familiars. Una recerca que ens permetrà ser testimonis dels fets més tràgics del segle XX europeu: el feixisme, la Segona Guerra Mundial, el nazisme o la guerra dels Balcans dels anys noranta.

Com dèiem abans, aquest serà un passeig per la Mitteleuropa al costat d’aquesta parella, en Mirko i la Clara, al llarg del qual coneixerem altres personatges que desfilaran davant nostre, per bé que la majoria sense pena ni glòria: hi són com podrien no haver-hi estat. La mateixa relació entre en Mirko i la Clara és absolutament plana, mancada de cap evolució visible o creïble. El narrador, per fer-nos adonar que la Clara és un personatge amb un aire misteriós, ens diu que té un aire misteriós, però res més no ens ho demostra, ni tan sols la seva bisexualitat.

En canvi, sí que ens adonem, a mesura que penetrem més en el relat, que el llibre té dos problemes de pes. El primer fa referència a l’objectiu de tot plegat: on vol anar a parar, Benesiu? Què ens vol dir? Ho intuïm, però costa de saber-ho del cert, perquè vol dir tantes coses, vol expressar tantes idees, que és impossible que la reflexió aprofundeixi en totes les vetes de pensament que queden al descobert. El relat es torna a voltes confús, apareix cosit d’excursos que no sempre saps quin objecte tenen. En certs passatges, la sensació de xerrameca buida és inevitable. La manca de claredat provoca que de vegades no es vegi per enlloc la utilitat de moltes de les citacions que es fan al llibre, per què hi apareixen tants escriptors, pensadors i artistes.

Un escriptor que té un pla clar i ben traçat per explicar una història utilitzarà tots els referents que vulgui i els encaixarà en la narració per fonamentar, exemplificar o ampliar el que vol dir. Tanmateix, sembla que Benesiu segueix el procediment contrari: sembla que ell vulgui parlar dels seus referents, de tot un seguit d’autors i d’obres, i que per fer-ho basteixi un fil narratiu que li permeti anar encabint tot aquest material que li és car. Que el fil s’aguanti més o menys no té gaire importància: és l’excusa per portar a col·lació aquestes obres i aquests autors.

Però, llavors, on és el seu, de discurs? Què és el que ell mateix té a dir-nos? Entenguem-nos: no caurem en l’aberració d’afirmar que Benesiu no té coses a dir, perquè és evident que en té. Però les reflexions de collita pròpia queden massa amagades. I és una llàstima, perquè quan s’esforça a explicar-se Benesiu demostra que pot treure suc de la narració per palesar les seves idees. El que passa és que ho fa poc. No es fa literatura d’alta volada farcint el relat de referències contínues a grans autors i grans obres. Es fa literatura d’alta volada quan s’és capaç d’inserir aquest pòsit de lectures a la base d’un discurs propi, ben travat, ben pensat.

El segon problema de pes és l’estil. Benesiu parla del plagi i la imitació, i de fet juga amb aquests termes. A Serem Atlàntida ara juga a escriure com Sebald, ara juga a escriure com Magris, a fer de Madieri… Juga a imitar, a plagiar, i a fer explícit el joc, sense adonar-se que fer-lo explícit no canvia res, no li atorga més originalitat. Davant de les imitacions, el lector «llegit» sempre es quedarà amb l’original.

Això s’agreuja pels defectes d’estil que esquitxen l’obra de dalt a baix: frases mal resoltes, poc precises, fragments que no s’entenen prou bé, repeticions absurdes, abús dels adverbis acabants en -ment, metàfores constants, frases ridícules més pròpies d’un autor adolescent —com ho són algunes de les situacions que planteja el relat, casualitats irrisòries, moments mancats d’un mínim de versemblança. Per reblar el clau, el lector percep constantment aquella sensació que el narrador li vol fer saber coses que encara no sap, com ara tota la informació detallada sobre el Bloomsday, l’Ulisses de Joyce, la data del 16 de juny, Trieste… Si t’adreces a un lector «llegit», és recomanable pressuposar que té un mínim de cultura general.

En el fons, potser el gran problema de Serem Atlàntida és que li falten moltes hores de cocció, de feina que no s’ha fet. No s’entenen, si no, que hi apareguin passatges com aquest:

Els partisans eren comunistes i nosaltres no, li explica lacònicament Miroslav. És cert, afegeix, Miroslav Vodopivec, que una forma de lluitar contra el que havia passat era… (p. 315)

Vet aquí la repetició absurda d’un nom. O com aquesta frase amb què s’inicia el capítol «Illes»:

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. (p. 37)

La puntuació és tal qual. Són tan sols un parell d’exemples. Al final un té la sensació que el llibre, tal com es va publicar, era un esborrany carregat de bones intencions i d’una ambició que es va quedar a mitges perquè l’obra es va donar per enllestida de forma prematura. Malauradament, el que podria haver estat una obra très littéraire, que diria una llibretera francesa, ha quedat en un mer intent. A París, és cert, tallen molt bé els cabells, però la literatura d’alta volada est ailleurs.

Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Un clàssic del segle XXI

Quants anys han de transcórrer des de l’aparició d’una obra fins que aquesta pugui ser considerada un clàssic? Trenta? Cinquanta? Un parell de segles? Una obra no sol guanyar-se el dret a rebre l’epítet de clàssic fins que no ha passat un cert temps: prou temps perquè la crítica, els lectors i l’acadèmia arribin de forma majoritària a treure aquesta conclusió, a diferència del que passa amb les obres mestres, almenys avui dia, que apareixen com bolets i reben aquesta consideració des del primer moment.

Doncs bé, puc afirmar que acabo de llegir un clàssic: Austerlitz (Editorial Flâneur, 2018), la novel·la que W. G. Sebald va publicar el 2001, el mateix any de la seva mort. Aquest és, doncs, en la meva modesta opinió, un clàssic del segle XXI, un dels pocs, esclar, al costat per exemple del 2666 de Roberto Bolaño.

I la primera raó per la qual afirmo que Austerlitz és un clàssic té una base del tot subjectiva, com no podia ser d’una altra manera: mentre un llegeix aquesta novel·la no té mai la sensació d’estar llegint un llibre publicat al segle XXI, sinó una d’aquelles grans obres escrites en el període d’entreguerres o just després de la Segona Guerra Mundial —aquest immens tall mental forjat en el nostre imaginari cultural. És a dir, en una època daurada per a les lletres, poblada per grans autors i grans obres.

I dient això no vull dir, per descomptat, que sigui una obra anacrònica o que hagi envellit als ulls del lector del 2018; vull dir justament que la qualitat que desprèn, que el to que s’hi respira, que el talent de què vessen les pàgines amb què Sebald trena el relat la converteixen en una obra atemporal, decididament moderna i vigent, que defuig qualsevol cotilla i que no té res a envejar a les grans obres de l’edat d’or de les lletres europees del segle XX.

Però, de què ens parla Austerlitz? En general, com ha quedat demostrat en altres entrades del blog, m’agrada poc parlar de l’argument dels llibres. Qui vulgui saber de què va ho trobarà a la Viquipèdia, en altres ressenyes o en solapes d’edicions poc curoses (no patiu, no és el cas d’aquesta). Però saber de què va un llibre no sempre és una bona idea, com no ho és conèixer-ho tot d’un racó de món que voleu visitar gràcies a Google i a l’Streetview.

Qui o què és Austerlitz? Per mi és un to: el to amb què està concebut el relat, o més aviat el to amb què està concebut el passeig, un passeig per la història, per espais interiors i recòndits de l’ésser humà, per espais oberts i perfectament recognoscibles de la geografia europea, pels diferents paisatges —ah, els paisatges de Sebald!— que passen per davant de la nostra mirada. Una mirada que ara s’atura en un objecte insignificant, que fàcilment passaria desapercebut, ara en una construcció colossal, ara en un gest. Sebald ens arrossega cap a aquest passeig assossegat i intranquil·litzador alhora, ens introdueix enmig d’una llarga conversa i ens mostra un món que tan aviat s’allunya de nosaltres com a voltes se’ns apropa fins al punt que la visió arriba a incomodar-nos.

Si extreure frases aïllades d’un llibre és gairebé sempre un exercici absurd que descontextualitza passatges memorables i sovint els fa semblar ridículs injustament, en el cas d’Austerlitz l’intent està directament condemnat al fracàs. La prosa de Sebald, sòlida i consistent —i bella, un cop la jutgem a la llum de la traducció que ens ha proporcionat Anna Soler Horta—, no permet gaires frivolitats d’aquesta mena. Les frases, llargues i complexes quan cal, s’insereixen les unes dins les altres com les peces del mecanisme d’un rellotge, amb la mateixa precisió.

Comenceu-lo, si us ve de gust, llegiu-lo a poc a poc, i no n’extirpeu cap paraula. La recompensa us arribarà també completa.