Literatura d’alta volada

A França, quan un llibreter et recomana una novel·la que considera de molta qualitat, una mostra de bona literatura, sol dir-ne: «C’est très littéraire», donant a entendre que no totes les novel·les que es publiquen són exactament obres (prou) literàries. La distinció és magnífica, i terriblement útil per als amants de l’«alta literatura», sigui el que sigui el que això vulgui dir.

En els temps que corren, per a aquests gurmets de la bona literatura poques coses hi ha tan prometedores com una passejada per la geografia i la història de la Mitteleuropa, aquesta regió més conceptual que física del Vell Continent que tants fars ha donat a la cultura occidental. I si aquest passeig pren la forma d’un itinerari que ens portarà a conèixer espais de la memòria que es resisteixen a desaparèixer; a traspassar fronteres modificades un i altre cop, esborrades, tornades a alçar; a visitar paisatges escrits i guanyats per a la nostàlgia i el desarrelament, tot això acompanyats sempre, com el Dant de la Divina Còmèdia, per un Virgili que ara pren el nom de W. G. Sebald, ara de Walter Benjamin, o de Marisa Madieri, Claudio Magris, Kundera, Tarkovski, etc., llavors les expectatives amb què començarem aquest viatge no poden ser millors.

Aquesta és, a priori, la proposta que ens fa mossegar l’esquer que duu per títol Serem Atlàntida, la tercera novel·la de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019). Amb aquesta obra, Benesiu ha volgut bastir una reflexió molt àmplia en la qual conflueixen una quantitat ingent d’idees i conceptes: la recerca de la identitat individual i col·lectiva, el paper de l’individu davant dels fets històrics, la nostàlgia en totes les seves formes, la idea de frontera, els no-llocs, el turisme banal, el plagi i la imitació en la creació artística… L’ambició de Benesiu no té límits a l’hora d’obrir nous fils i encabir en la novel·la tot allò de què vol parlar.

Així doncs, ens introduïm en la lectura i, de sobte, sense saber com, ens adonem que som en una perruqueria. Perquè és en una perruqueria de París on ens situa el narrador des d’un bon començament, immers de ple en les seves cavil·lacions:

«De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys.»

Topem amb aquesta frase i salta la primera alarma. Què ha passat? On érem? A veure: mantinguem la calma, continuem llegint. El narrador surt de la perruqueria amb els cabells ben arranats i se’n va cap a l’aeroport; mentre consulta l’estat del vol a les pantalles, ens diu que «passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens». Uf! De nou salta l’alarma, i acabem de començar… Però fem el cor fort i tirem endavant. Al bar de l’aeroport el narrador entra en contacte amb Mirko Bevilacqua, de qui a partir d’ara seguirem les passes, tant en la seva persecució darrere de la Clara Bernat, a qui coneixerem tot seguit, com en els seus vagareigs a la recerca del seu passat, de les seves arrels familiars. Una recerca que ens permetrà ser testimonis dels fets més tràgics del segle XX europeu: el feixisme, la Segona Guerra Mundial, el nazisme o la guerra dels Balcans dels anys noranta.

Com dèiem abans, aquest serà un passeig per la Mitteleuropa al costat d’aquesta parella, en Mirko i la Clara, al llarg del qual coneixerem altres personatges que desfilaran davant nostre, per bé que la majoria sense pena ni glòria: hi són com podrien no haver-hi estat. La mateixa relació entre en Mirko i la Clara és absolutament plana, mancada de cap evolució visible o creïble. El narrador, per fer-nos adonar que la Clara és un personatge amb un aire misteriós, ens diu que té un aire misteriós, però res més no ens ho demostra, ni tan sols la seva bisexualitat.

En canvi, sí que ens adonem, a mesura que penetrem més en el relat, que el llibre té dos problemes de pes. El primer fa referència a l’objectiu de tot plegat: on vol anar a parar, Benesiu? Què ens vol dir? Ho intuïm, però costa de saber-ho del cert, perquè vol dir tantes coses, vol expressar tantes idees, que és impossible que la reflexió aprofundeixi en totes les vetes de pensament que queden al descobert. El relat es torna a voltes confús, apareix cosit d’excursos que no sempre saps quin objecte tenen. En certs passatges, la sensació de xerrameca buida és inevitable. La manca de claredat provoca que de vegades no es vegi per enlloc la utilitat de moltes de les citacions que es fan al llibre, per què hi apareixen tants escriptors, pensadors i artistes.

Un escriptor que té un pla clar i ben traçat per explicar una història utilitzarà tots els referents que vulgui i els encaixarà en la narració per fonamentar, exemplificar o ampliar el que vol dir. Tanmateix, sembla que Benesiu segueix el procediment contrari: sembla que ell vulgui parlar dels seus referents, de tot un seguit d’autors i d’obres, i que per fer-ho basteixi un fil narratiu que li permeti anar encabint tot aquest material que li és car. Que el fil s’aguanti més o menys no té gaire importància: és l’excusa per portar a col·lació aquestes obres i aquests autors.

Però, llavors, on és el seu, de discurs? Què és el que ell mateix té a dir-nos? Entenguem-nos: no caurem en l’aberració d’afirmar que Benesiu no té coses a dir, perquè és evident que en té. Però les reflexions de collita pròpia queden massa amagades. I és una llàstima, perquè quan s’esforça a explicar-se Benesiu demostra que pot treure suc de la narració per palesar les seves idees. El que passa és que ho fa poc. No es fa literatura d’alta volada farcint el relat de referències contínues a grans autors i grans obres. Es fa literatura d’alta volada quan s’és capaç d’inserir aquest pòsit de lectures a la base d’un discurs propi, ben travat, ben pensat.

El segon problema de pes és l’estil. Benesiu parla del plagi i la imitació, i de fet juga amb aquests termes. A Serem Atlàntida ara juga a escriure com Sebald, ara juga a escriure com Magris, a fer de Madieri… Juga a imitar, a plagiar, i a fer explícit el joc, sense adonar-se que fer-lo explícit no canvia res, no li atorga més originalitat. Davant de les imitacions, el lector «llegit» sempre es quedarà amb l’original.

Això s’agreuja pels defectes d’estil que esquitxen l’obra de dalt a baix: frases mal resoltes, poc precises, fragments que no s’entenen prou bé, repeticions absurdes, abús dels adverbis acabants en -ment, metàfores constants, frases ridícules més pròpies d’un autor adolescent —com ho són algunes de les situacions que planteja el relat, casualitats irrisòries, moments mancats d’un mínim de versemblança. Per reblar el clau, el lector percep constantment aquella sensació que el narrador li vol fer saber coses que encara no sap, com ara tota la informació detallada sobre el Bloomsday, l’Ulisses de Joyce, la data del 16 de juny, Trieste… Si t’adreces a un lector «llegit», és recomanable pressuposar que té un mínim de cultura general.

En el fons, potser el gran problema de Serem Atlàntida és que li falten moltes hores de cocció, de feina que no s’ha fet. No s’entenen, si no, que hi apareguin passatges com aquest:

Els partisans eren comunistes i nosaltres no, li explica lacònicament Miroslav. És cert, afegeix, Miroslav Vodopivec, que una forma de lluitar contra el que havia passat era… (p. 315)

Vet aquí la repetició absurda d’un nom. O com aquesta frase amb què s’inicia el capítol «Illes»:

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. (p. 37)

La puntuació és tal qual. Són tan sols un parell d’exemples. Al final un té la sensació que el llibre, tal com es va publicar, era un esborrany carregat de bones intencions i d’una ambició que es va quedar a mitges perquè l’obra es va donar per enllestida de forma prematura. Malauradament, el que podria haver estat una obra très littéraire, que diria una llibretera francesa, ha quedat en un mer intent. A París, és cert, tallen molt bé els cabells, però la literatura d’alta volada est ailleurs.

Preferències

A l’assaig «Pourquoi la littérature respire mal», que Julien Gracq va incloure en el volum Préférences, publicat el 1961, trobem dues citacions que expressen dues idees perfectament antagòniques. La primera és d’André Gide i diu: «Anomeno periodisme tot allò que serà menys interessant demà que avui.» La segona és de Jean-Paul Sartre: «Un llibre assoleix la veritat absoluta en la seva època. Els llibres que passen d’una època a una altra són fruits morts… Després de nosaltres, el diluvi.»

No sé quants autors d’avui dia, quan escriuen, tenen al cap conscientment o inconscientment la frase de Gide; no sé quants hi tenen la de Sartre. A mi no em convenç cap de les dues, sobretot si les prenem en la seva literalitat. Però, ben mirat, un cop rellegides, la de Sartre em sembla una boutade pròpia d’algú que es tenia a si mateix en molt alta estima. En canvi, la idea que s’amaga rere l’afirmació de Gide em sembla fonamentalment encertada i, de passada, molt útil per encarar, si no el procés d’escriptura d’un llibre, almenys sí la lectura i la valoració de les obres que ens són coetànies. Si més no, com a lector aspiro a llegir obres que no perdin amb el temps, que es mantinguin vigents amb el pas de les generacions. Perquè, per mi, un llibre que passa d’una època a l’altra no és pas un fruit mort, sinó, ben al contrari, una planta que ha sabut arrelar i que continua donant fruits per alimentar nous lectors —o noves lectures, noves interpretacions.

Quines són aquesta mena d’obres? Com les troba el lector que hi va al darrere? Intentant respondre a aquestes preguntes ens adonem de seguida que hi ha lectures que les fem per veure què s’escriu avui dia; d’altres són fruit de la voluntat de descobrir algun filó nou (un autor que desconeixíem, una literatura de la qual en sabíem ben poca cosa); i després hi ha els clàssics, aquells llibres que saps que t’agradaran més o menys, però que rarament et decebran en excés perquè són obres majors, ambicioses, siguin rodones o no, que sovint solen posar a prova els nostres límits com a lectors, l’única manera que tenim d’eixamplar-los.

Amb les lectures que fem per veure què s’escriu actualment el risc de fracàs és més gran, com és lògic. Ho és perquè no tenim prou perspectiva per saber si la tria és encertada o no; no ha passat prou temps per saber si el llibre mereix un mínim espai en un prestatge de casa. (I aquest fet no exclou la possibilitat que hi hagi algun gran llibre que malauradament ens hagi passat per davant dels ulls sense haver estat capaços de detectar-lo i que hagi quedat sepultat per l’oblit més injust.) Però el risc també prové del fet que les ressenyes laudatòries i les adhesions enfervorides i incondicionals són per norma general més nombroses i fan molt més soroll —i molts més estralls…— que els comentaris més freds o les crítiques directament negatives. Què hi farem, és així. Gracq ja es queixava el 1950 a l’assaig «La littérature à l’estomac», també inclòs a Préférences, que un grapat de lectors fanàtics podien contaminar un públic ampli fent que s’estengués el virus de la lectura d’una determinada obra. I no els calia Twitter…

D’aquests llibres d’avui, per exemple, puc citar-ne tres que he llegit recentment amb resultats molt desiguals —el risc de què parlàvem. Si Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà, em va sorprendre agradablement per la desinhibició de la proposta i la maduresa de la veu narrativa, Gina, de Maria Climent, em va semblar just el contrari, una obra immadura i llastada per tots els ressorts que queden a la vista i que solen ensutzar una certa narrativa conreada en els nostres temps. Al costat d’aquestes dues, Els homes i els dies, de David Vilaseca, no ha aconseguit interessar-me, malgrat que li reconec una escriptura afinada i una fluïdesa inqüestionable; però la concepció de l’obra i el format de dietari, al meu parer, redueixen la volada que hauria pogut tenir el llibre, en el qual mana massa la peripècia personal sense que aquesta arribi a transcendir prou. Potser és per això que la successió de dies i situacions que narra el protagonista se m’ha fet massa plana i he acabat desistint de llegir el volum sencer.

Aquests dies, en canvi, he tornat a rellegir —ja l’havia rellegit— l’Austerlitz de Sebald, llibre que recomençaria cada vegada que arribo al final. Aquest és sense cap dubte un clàssic del segle XXI —va aparèixer el 2001—, una obra enorme en tots els sentits i en què, a diferència del que passa amb Els homes i els dies, l’anècdota personal transcendeix completament la mera circumstància del protagonista per oferir-nos un relat molt ben bastit, polièdric, complex i afinat, que ens parla d’alguns dels fets més destacats del segle XX europeu, de la cultura i la civilització occidental, de la condició humana, etc. —sé que aquest «etc.» hi fa lleig, però no acabaríem mai la llista.

També he llegit un altre gran clàssic, aquest del segle XIX: Eugeni Oneguin, de Puixkin, en la celebrada i ja premiada versió en vers d’Arnau Barios. Realment es tracta d’una edició magnífica. L’obra sobta per la modernitat que traspua; en llegir-la és inevitable que vingui al cap el Tristram Shandy de Sterne pel to juganer que sovint exhibeix Puixkin. Queda palès que el llibre fou escrit en una època en què els escriptors veien al seu davant molt de camp per córrer i se sentien lliures de complexos i cotilles.

He esmentat llibres d’avui, he parlat d’alguns clàssics. Hi ha, encara, un altre tipus de lectures, terriblement perilloses: són els llibres que poden modificar per sempre les nostres preferències. No cal dir que poden formar part també del grup dels clàssics, que es pot tractar de títols que pertanyen al cànon. I, tanmateix, no tots els clàssics tenen el poder de canviar la nostra perspectiva com a lectors, el nostre rumb. Aquests llibres de què parlo tenen una transcendència majúscula: quan ens embranquem en la lectura d’una obra d’aquestes, com a lectors prenem una decisió que no serà pas innòcua. És el que vaig sentir mentre llegia Jean-Christophe, de Romain Roland.

Esclar que no sempre saps exactament si el llibre que acabes de començar es convertirà en una d’aquestes obres tan determinants. Pots intuir-ho, tenir-ne el pressentiment; potser t’ho fa pensar la magnitud del volum, les dificultats que saps que et suposarà llegir-lo, però totes aquestes previsions no són definitives. Hi ha llibres que a priori complien tots aquests requisits i que al final no han acabat esdevenint una obra capaç de redefinir els teus objectius com a lector. Cal, perquè sigui així, que la força amb què t’arrossegui la lectura sigui incontenible. Només així trobaràs sentit a dedicar-hi uns quants mesos, al final dels quals sentiràs que ja no t’interessa segons què, que hi ha tot un món nou que s’ha obert al teu davant.

Per trobar un llibre així cal arriscar-se, també. Però és un risc diferent del que comporta una novel·la acabada de publicar. Si l’aposta surt bé, haurem descobert un filó, sentirem la necessitat de centrar els nostres interessos i comprendrem com és d’absurt perdre el temps amb segons què. Si ho voleu ras i curt: cadascú és responsable de les seves preferències.

 

Què puc llegir?

En la vida d’un lector hi ha de tant en tant un moment crític. Sol arribar a l’inici d’una nova etapa vital, potser després d’algun canvi significatiu en la rutina o en l’hàbitat quotidià. Per exemple, després d’un trasllat a un altre habitatge. Són circumstàncies que per força alteren els hàbits d’aquest lector, que li roben hores per llegir o que, en casos extrems, l’aboquen a alguns dies, fins i tot setmanes, d’absoluta sequera lectora.

Aquest moment crític és, de fet, un buit —un buit existencial. I l’única manera de sortir-ne és reprendre l’hàbit, retrobar el plaer —i el patiment— de la lectura. Per això, el lector tria a consciència un llibre i, a poc a poc, a mesura que les cirscumstàncies tornen a ser més favorables, comença a avançar en la lectura, cada dia una mica més que l’anterior. Però, ai las, de sobte el lector s’adona que allò que llegeix no li ve gens de gust. Deu ser la manca d’hàbit, pensa, i ho torna a intentar. Res, fracassa de nou. Llavors decideix canviar de llibre —el primer era una novetat ben considerada en llocs que el lector freqüenta— i de gènere. Tampoc se’n surt. Abandona un segon volum.

Aquí, la desesperació comença a ser una amenaça seriosa. Pot ser que ja no m’agradi llegir?, es pregunta, abaltit. Com que la resposta no pot ser afirmativa, es fa de nou la pregunta que no ha deixat de fer-se des que va acabar el darrer llibre que el va deixar satisfet: què puc llegir?

I amb aquest «què puc llegir?» clavat al cervell, s’adreça als prestatges de la seva biblioteca per veure si troba un títol que li hagi passat per alt, algun volum desconegut i llaminer. S’hi està unes quantes hores, fulleja exemplars, n’estira algun de la filera més alta i se’l mira, enfilat a la cadira en equilibri precari, i tots tornen al seu lloc.

Fins que de cop s’adona que el problema està justament en la pregunta: en comptes de «què puc llegir?», ara es pregunta «què puc rellegir?». I vet aquí que comença a veure mil possibilitats davant seu, totes vàlides, totes encertades: llibres com Vida i destí, de Vassili Grossman; Els dimonis, de Dostoievski; La lluna i les fogueres, de Pavese; Un balcon en forêt, de Julien Gracq; Eliza, Eliza, d’Ilse Aichinger…

I finalment un que encara no estava desat en cap prestatge, que encara tenia el seu lloc en una tauleta auxiliar, barrejat amb alguns altres títols esparsos, ocult sota una quadern de notes, entre dues espelmes, nou i alhora vell conegut de tan clàssic: Austerlitz, de W. G. Sebald.

Ara sí: seguint el fil del relat d’Austerlitz, seguint el dring meravellós de les seves paraules, el seu deambular constant al llarg dels anys i les èpoques, el lector retroba el gust pels llibres, el plaer de les hores plenes, la calma que l’allunya de tota desesperació. Sap que el parèntesi s’ha clos, que el buit ha estat curullat. I per fi torna a sentir-se feliç.

Un clàssic del segle XXI

Quants anys han de transcórrer des de l’aparició d’una obra fins que aquesta pugui ser considerada un clàssic? Trenta? Cinquanta? Un parell de segles? Una obra no sol guanyar-se el dret a rebre l’epítet de clàssic fins que no ha passat un cert temps: prou temps perquè la crítica, els lectors i l’acadèmia arribin de forma majoritària a treure aquesta conclusió, a diferència del que passa amb les obres mestres, almenys avui dia, que apareixen com bolets i reben aquesta consideració des del primer moment.

Doncs bé, puc afirmar que acabo de llegir un clàssic: Austerlitz (Editorial Flâneur, 2018), la novel·la que W. G. Sebald va publicar el 2001, el mateix any de la seva mort. Aquest és, doncs, en la meva modesta opinió, un clàssic del segle XXI, un dels pocs, esclar, al costat per exemple del 2666 de Roberto Bolaño.

I la primera raó per la qual afirmo que Austerlitz és un clàssic té una base del tot subjectiva, com no podia ser d’una altra manera: mentre un llegeix aquesta novel·la no té mai la sensació d’estar llegint un llibre publicat al segle XXI, sinó una d’aquelles grans obres escrites en el període d’entreguerres o just després de la Segona Guerra Mundial —aquest immens tall mental forjat en el nostre imaginari cultural. És a dir, en una època daurada per a les lletres, poblada per grans autors i grans obres.

I dient això no vull dir, per descomptat, que sigui una obra anacrònica o que hagi envellit als ulls del lector del 2018; vull dir justament que la qualitat que desprèn, que el to que s’hi respira, que el talent de què vessen les pàgines amb què Sebald trena el relat la converteixen en una obra atemporal, decididament moderna i vigent, que defuig qualsevol cotilla i que no té res a envejar a les grans obres de l’edat d’or de les lletres europees del segle XX.

Però, de què ens parla Austerlitz? En general, com ha quedat demostrat en altres entrades del blog, m’agrada poc parlar de l’argument dels llibres. Qui vulgui saber de què va ho trobarà a la Viquipèdia, en altres ressenyes o en solapes d’edicions poc curoses (no patiu, no és el cas d’aquesta). Però saber de què va un llibre no sempre és una bona idea, com no ho és conèixer-ho tot d’un racó de món que voleu visitar gràcies a Google i a l’Streetview.

Qui o què és Austerlitz? Per mi és un to: el to amb què està concebut el relat, o més aviat el to amb què està concebut el passeig, un passeig per la història, per espais interiors i recòndits de l’ésser humà, per espais oberts i perfectament recognoscibles de la geografia europea, pels diferents paisatges —ah, els paisatges de Sebald!— que passen per davant de la nostra mirada. Una mirada que ara s’atura en un objecte insignificant, que fàcilment passaria desapercebut, ara en una construcció colossal, ara en un gest. Sebald ens arrossega cap a aquest passeig assossegat i intranquil·litzador alhora, ens introdueix enmig d’una llarga conversa i ens mostra un món que tan aviat s’allunya de nosaltres com a voltes se’ns apropa fins al punt que la visió arriba a incomodar-nos.

Si extreure frases aïllades d’un llibre és gairebé sempre un exercici absurd que descontextualitza passatges memorables i sovint els fa semblar ridículs injustament, en el cas d’Austerlitz l’intent està directament condemnat al fracàs. La prosa de Sebald, sòlida i consistent —i bella, un cop la jutgem a la llum de la traducció que ens ha proporcionat Anna Soler Horta—, no permet gaires frivolitats d’aquesta mena. Les frases, llargues i complexes quan cal, s’insereixen les unes dins les altres com les peces del mecanisme d’un rellotge, amb la mateixa precisió.

Comenceu-lo, si us ve de gust, llegiu-lo a poc a poc, i no n’extirpeu cap paraula. La recompensa us arribarà també completa.