Les cortines a la casa del metafísic

Diu Sam Abrams en el pròleg que encapçala Estructures en la boira, l’antologia de poemes de Wallace Stevens que Josep M. Capilla va seleccionar i traduir i que Godall Edicions va publicar el 2018:

Tot i l’abundància de l’atenció extraordinària que la crítica acadèmica ha dispensat a Stevens, durant molts anys han persistit una sèrie de malentesos sobre la poesia de l’autor que han acabat danyant greument la seva correcta recepció, malentesos que sortosament la tendència actual de la crítica ha començat a esmenar de manera definitiva.

El primer malentès gira a l’entorn de la figura de Stevens, que se l’ha vist com un poeta fred i distant, però la pura veritat és que estem davant d’un vitalista apassionat, això sí, que no es va enganyar gens sobre la realitat del món que l’envoltava. El segon malentès és que Stevens era un poeta ultramundà i molt poc compromès, però en realitat va seguir atentament els esdeveniments històrics de la seva època, que es poden rastrejar perfectament en els seus poemes. El tercer malentès és que el nostre poeta era hermètic, abstracte i obscur, però en realitat no  ho era més que els seus contemporanis Eliot, Pound o Joyce. El quart malentès, fruit del tercer, és que no cal entendre del tot la poesia perquè no es pot entendre del tot, però no hi ha cap poema del cànon stevensià que no es pugui entendre o que no calgui que s’estengui.

L’obra poètica de Wallace Stevens és una de les obres més originals, més belles, més emocionants, més sensibles, més potents i més intel·ligents de la lírica moderna i contemporània.

Déu-n’hi-do. És a dir, som davant d’un dels més grans poetes del segle XX, afirmació compartida per Abrams, Harold Bloom i un bon grapat dels millors acadèmics i crítics literaris, però les dificultats que imposa la lectura de la seva obra demana advertir el lector perquè sàpiga amb qui se les heu. Certament, llegir Wallace Stevens no és fàcil. En molts poemes la intel·ligibilitat dels versos cau fins a fondàries d’on només la pot rescatar una lectura molt atenta i perseverant, obstinada, que maldi un i altre cop per trobar sentit a la concatenació d’imatges, sovint deslligades, que es van succeint. Paga la pena l’esforç? No hi ha manera que ningú trobi la resposta en un altre. Cadascú l’ha de buscar per un mateix, per a un mateix. Qui la cerqui ha de llegir Wallace, i decidir.

D’ell s’ha dit que és el poeta de la ment, i, efectivament, la seva és una poesia que està al servei de la reflexió: Wallace utilitza els versos per explorar el món i obtenir coneixement, per explorar la relació entre imaginació i realitat, i per examinar el mateix llenguatge, la matèria de què estan fets els poemes. Que el lector hi entengui res o no en aquesta reflexió és cosa seva; que arribi a gaudir de l’intent, també. Però tot aquell qui en llegir busqui alguna cosa més que el gaudi immediat trobarà en l’obra de Stevens camp per córrer, camps desconeguts, de fet, que li permetran forçar fins al límit la capacitat de trobar sentit en allò que llegeix, d’establir connexions, de treure les seves pròpies conclusions. Això no treu que del pròleg d’Abrams potser hauríem esperat algunes pistes més, alguna clau interpretativa més enllà de l’afirmació ambigua que no hi ha cap poema «que no es pugui entendre o que no cal que s’entengui».

George Steiner també tenia Stevens en molt alta consideració. Segons el crític, era un poeta metafísic. Probablement Stevens també s’hi considerava, com fa pensar uns dels poemes més breus i accessibles, i bells, de l’antologia de Josep M. Capilla:

«Les cortines a la casa del metafísic»

El fet és que obrir les cortines comporta
llargs moviments: com les feixugues
desinflors de la distància; o com els núvols
inseparables de les seves tardes;
o els canvis de la llum, la caiguda
del silenci, l’ample son i la solitud
de la nit, quan tot moviment
se’ns escapa, com el firmament,
que ara s’alça, ara davalla, despulla
la darrera grandària, audaç en la mirada.

En els límits de la intel·ligibilitat

Hermann Broch

La literatura, al llarg de la història, ha produït obres hermètiques, obscures, que demanen al lector un esforç ingent si el que vol és travessar el mur que el separa de la comprensió del text, un mur que l’autor ha alçat amb paraules —òbviament—, idees i intencions.

A l’edat mitjana els conreadors del trobar clus ja complicaven la vida dels pocs lectors o oïdors que en aquella època tenien accés a les seves composicions. Ben mirat, la poesia ha estat el gènere en què més sovint s’han franquejat els límits de la intel·ligibilitat, i no sempre és senzill esbrinar quan la dificultat d’una obra està justificada per la profunditat o complexitat de la idea que vol expressar, quan es deu a una intenció clara de l’autor de ser fosc —per motius estètics o per altres de menys confessables—, quan prové d’una mala concepció o una no prou bona execució de l’obra o quan no té res a veure amb l’obra en si, sinó més aviat amb les mancances del lector —és a dir, no és que l’obra sigui abstrusa, sinó que el lector és obtús.

Aquestes setmanes, per exemple, em trobo immers en la lectura del volum Estructures en la boira, una antologia de poemes de Wallace Stevens, magníficament traduïts per Josep M. Capilla (Godall Edicions, 2018), i el cas és que avanço molt lentament a través de les composicions de qui és considerat un dels millors poetes americans del segle XX. Avanço molt lentament perquè… no entenc res. Bé, no és ben així, però si vull penetrar en l’obra, si vull entendre alguna cosa, he d’aturar-me en cada poema molt més del que mai he fet amb altres poetes, i sento que amb prou feines arribo a gratar la superfície del sentit o dels sentits dels versos que tinc al davant. Intueixo idees, m’afiguro imatges, copso sensacions, i acabo fent-me una idea de conjunt de cada poema, sense que mai tingui la certesa d’anar ben encaminat.

Algú em dirà que en poesia gairebé sempre funciona així. O que Wallace Stevens no és ni de bon tros un dels poetes més foscos que existeixen. Tant se val; jo m’embranco en la lectura d’aquestes poemes, tot i l’esforç que em representa, perquè veig en els versos una profunditat que justifica aquest esforç, una volada que tard o d’hora s’ha de convertir per a mi en un sentit més diàfan, en una percepció més nítida, en gaudi i, per descomptat, en coneixement. Hi ha altres casos en què no he vist compensat aquest esforç i he llençat la tovallola a mig fer.

En narrativa les dificultats d’una obra poden provenir de la seva abstrusitat formal. A alguns els deuen venir al cap les grans novel·les de James Joyce: Ulisses i, de forma radicalitzada, Finnegans Wake, on l’irlandès posa a prova els coneixements, l’interès i la paciència dels lectors més preparats o agosarats.

Però de vegades la complexitat d’una novel·la —o el seu hermetisme, per ser més exactes— pot tenir altres causes, com ara un lirisme inusual, la fusió amb el gènere poètic. Aquest és el cas de La mort de Virgili, de Hermann Broch (Edicions 62, traducció de Joan Fontcuberta), un autor que mai no va triar el camí fàcil a l’hora de concebre les seves obres. Tenia una ambició literària tan alta que a penes podia donar fruits rodons. Per descomptat, el seu projecte literari no preveia fer cap concessió al lector; Broch volia transmetre idees —idees complexes— i la consecució d’aquest objectiu passava per davant de tot, fins i tot per davant del gaudi estètic que la lectura de les seves obres pogués proporcionar.

Això ho veiem a Els somnàmbuls (traducció de…, ah, calla, que encara no té versió en català), la trilogia amb què Broch va descriure tres tipus humans molt concrets i, alhora, va narrar l’evolució de l’esperit europeu en el tombant del segle XIX al segle XX, una evolució que va dur de l’optimisme del vuit-cents a la buidor que va desembocar en la Segona Guerra Mundial. En aquesta trilogia, cada novel·la aposta per solucions més innovadores o arriscades que l’anterior; és com si l’escriptor austríac assagés els procediments que duria a la pràctica amb La mort de Virgili, una novel·la terriblement exigent per al lector.

Però, què és La mort a Virgili? Una novel·la? Un poema narratiu? Un assaig filosòfic? Aturem-nos un moment —i faig una excepció— en l’argument del llibre: Virgili, el gran poeta romà, arriba a Bríndisi greument malalt procedent d’Atenes, on Cèsar August ha anat a buscar-lo per dur-lo a Roma. El llibre està dividit en quatre parts: a la primera assistim a l’arribada al port i al trasllat enmig de la gernació de Virgili al palau on haurà de descansar; a la segona el veiem al llit, debatent-se entre la somnolència i el deliri i arribant a la conclusió que ha de cremar L’Eneida, obra que considera imperfecta i desubicada en els temps que corren; a la tercera rep diferents visites, com ara la del metge, la d’alguns amics seus i sobretot la del mateix August, que el vol convèncer perquè renunciï a la seva idea de cremar el gran poema sobre Roma; a la quarta, després d’accedir als precs d’August, Virgili torna a delirar i, finalment, mor.

Al llarg de bona part del llibre, doncs, assistim a l’agonia del poeta, que veu que la mort és molt més propera del que es pensen els seus amics, el metge o August. En els moments de revifalla propis d’aquest estat agònic, arriba a ser capaç d’entaular algunes converses, com la que té amb August sobre el destí de la seva obra i el sentit de la creació artística, però després cau novament en un estat de semiconsciència.

Se sol dir que el ritme lent i ondulant que Broch imprimeix a la seva prosa pretenia imitar aquesta somnolència inconstant prèvia al traspàs, la ranera del moribund. L’últim capítol és, de fet, un intent de descriure aquest instant del desenllaç fatal. El que llegim són els fantasiegs de Virgili, les imatges que li passen per la ment mentre el seu alè es va afeblint, mentre el seu cos va deixant a poc a poc d’existir. Són pàgines carregades de lirisme, que recorden en alguns passatges la mateixa Divina Comèdia del Dant, i en què trobem el protagonista imaginant la seva ascenció cap a les esferes, avançant entre espais celestials. La prosa, eminentment poètica, s’envitricolla i arrossega el lector cap a passatges onírics, a penes comprensibles, com deuen ser els pensaments d’algú que es troba a les acaballes.

L’esforç de l’autor per reflectir aquests instants de la vida/mort d’un home és titànic, fruit com hem dit d’una ambició altíssima, potser desmesurada. Del deliri del poeta, dels seus raonaments confusos, el que ens arriba és una lletania feta d’idees complexes sobre la humanitat, les masses, la creació poètica, les dificultats d’assolir un veritable coneixement, el sentit o el paper de l’obra d’art en temps de crisi i davant del poder —no oblidem que la novel·la es va publicar el 1945—, és a dir, una barreja de fils poeticofilosòfics que enxampen el lector en una teranyina que l’obliga a avançar molt lentament.

El resultat és una novel·la que trenca els esquemes de la novel·la, com abans havien fet Proust o Joyce, un repte per als lectors, una obra situada en els límits de la intel·ligibilitat. En definitiva, una peça clau del cànon literari —que ningú no està obligat a llegir.