Cactus

Els culpables de L’Acció Paral·lela hem confessat en més d’una ocasió, amb unes o altres paraules, que —lectors temorencs com som— certes lectures ens fan una mica de por o, si més no, ens aboquen a extremar les precaucions. De vegades, aquesta por s’ha mostrat justificada; en d’altres, hem reconegut que no calien tantes prevencions. Prevenció és justament el que ens provocava un títol com Fugir és el més bell que teníem, obra de Marta Marín-Dòmine, publicada per Club Editor el 2019 i guardonada amb diferents premis. Però cal dir d’entrada que tots els temors es van esvair després de llegir les quatre primeres pàgines del llibre, és a dir el primer capítol, que a més de ser excel·lents deixen ben clar que no ens trobem davant d’una novel·la, sinó més aviat davant d’un text assagístic. Les pàgines següents ens van confirmar aquesta impressió.

Fugir era el més bell que teníem és, efectivament, un assaig memorialístic presentat per mitjà d’un text literàriament consistent. Marín-Dòmine narra les vicissituds de la història familiar a partir de la seva pròpia experiència i la del seu pare, de qui llegim extractes de les seves memòries. Aquest recurs, que si estiguéssim parlant d’una obra de ficció potser trobaríem massa convencional, queda aquí ben justificat pel caràcter testimonial d’aquests fragments: l’autora se’n val per reforçar les seves reflexions amb un exemple concret i, alhora, per perfilar la figura del pare i certs detalls del context històric.

És quan trena aquestes reflexions amb els records propis i d’altres personatges que l’autora es mostra més hàbil. I, com que aquesta és l’essència del llibre, el resultat és una obra que ofereix nombrosos al·licients al lector que gaudeix amb llibres on l’autor, partint d’una peripècia personal, aconsegueix transcendir-la per aprofundir en l’anàlisi de determinats fets històrics i d’idees d’abast universal. En aquest cas, el recorregut que traça l’autora arrenca pràcticament des de la Gran Guerra i ens porta pels esdeveniments més dramàtics que van sacsejar el nostre país i Europa al llarg del segle passat: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial, els diversos conflictes que van tenir lloc durant la segona meitat del segle XX, fins a arribar als nostres dies, amb la guerra de Síria i els processos migratoris que situen el drama actual a la Mediterrània.

Aquest itinerari se superposa a l’itinerari vital més personal en un intent de trobar respostes a les qüestions que Marín-Dòmine es planteja per intentar explicar-se la pròpia condició de persona errant, exiliada o incapaç d’arrelar en alguna banda. Per trobar aquestes respostes, com hem dit, a voltes se serveix de les memòries del pare; però en d’altres ocasions recorre als grans pensadors que al segle passat van dedicar les seves obres a parlar de la història, de la memòria, de l’exili, com ara Ernst Jünger o Walter Benjamin, o a altres referents literaris —Erich Maria Remarque, Romain Rolland, Mercè Rodoreda— o cinematogràfics —Ladri di biciclette, de Vittoria De Sica, per exemple.

Tot plegat li serveix per desgranar les reflexions que donen gruix a l’obra entorn d’aquestes i altres idees, sempre relacionades amb la condició d’exiliat o de desplaçat, com ara el concepte de dépaysement, la mirada sobre el paisatge del qui erra, el dolor, el sentiment de pèrdua, però també la llibertat de qui no té arrels que el lliguin, el gaudi de la sensació de sentir-se estranger:

Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys. (Pàg. 8)

Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. L’oblit és el preu de la seva llibertat. Només és recordat qui erra com a càstig —i com Caín, en duu l’estigma al front. (Pàg. 9)

Faig esforços per sentir-lo meu, aquest paisatge, però malgrat la bellesa tranquil·la que transmet no m’hi sento a casa. El paisatge no és universal. (Pàg. 28)

El dépaysement, sense cursiva perquè no és pas una paraula estrangera per als qui es troben fora de lloc. És part del llenguatge de l’exili, de tots els exilis, de qui ha passat del paisatge familiar a no ser res en el paisatge. (Pàg. 61)

«Estranger» equivalia a ser convocat en un món de possibilitats infinites, com qui diu «abracadabra» i sent que el seu cos es trasllada a un altre paisatge i que de sobte es torna savi, parla bé i menja coses amb els ulls i la boca. Que habita un món rodó, i que la fruïció li recorre l’espinada. Pronunciar «estranger» era sentir que la vida et travessava. L’estranger era la vida, la vida simplement. L’embriaguesa de viure. (Pàg. 84)

Que el resultat sigui un bon llibre es deu en bona part al to que Marín-Dòmine sap imprimir al relat. La proximitat amb el gènere assagístic facilita a l’autora defugir certs excessos en què es pot caure fàcilment quan es vol fer ficció amb els ingredients que l’autora té a les mans. No, aquí no hi ha excessos: ni quan es tracta de descriure els fets, prou dramàtics de per si, ni en l’ús de les citacions i els referents, sempre ben trobats i ben inserits en el discurs. A més, l’escriptora demostra que sap enfocar l’objectiu cap als elements més interessants i necessaris per al relat i que té les eines per expressar el que vol dir. La subtilesa i la precisió a l’hora de descriure un mer gest ens indiquen que el que tenim a les mans és bona literatura:

L’Odette parla i de tant en tant s’atura —aturar-se quan es parla, reminiscència d’un passat rural que ella ni tan sols ha conegut, magnífica herència dels gestos. (Pàg. 173)

El llibre no s’acaba aquí. Marta Marín-Dòmine, ens hi descriu l’errant, aquell qui, a la manera dels cactus, viu amb poca arrel, que diria el poeta. Però cada lector, a partir de la seva experiència, podrà treure les seves pròpies conclusions d’un text bell i sorprenent, que ens fa rumiar i que ens alerta, per si ens pensàvem que era d’una altra manera, que «la memòria és l’altre».

No soc estúpid!

Sou en un d’aquells moments en què se us entravessen totes les lectures i els llibres a mig llegir s’acumulen damunt la taula? Us agradaria ensopegar amb una novel·la fàcil de llegir, no gaire extensa, que us ajudés a reprendre el fil, però que no tingui res a veure amb les anomenades «lectures d’estiu»? Us agrada la bona literatura? Si aneu fent que sí amb el cap, llavors preneu nota d’aquest títol: Un fill del nostre temps, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll, juny de 2020; traducció d’Anna Soler Horta). Aquesta novel·la de poc més de cent vint pàgines, que llegireu en un tres i no res, còmodament ajaguts a la gandula mentre piqueu uns talls de meló amb menta, no només us omplirà l’esperit, sinó que us retornarà al camí de la bona literatura.

Els qui abans ja hàgiu llegit Joventut sense Déu (Editorial Fonoll, desembre de 2017), la novel·la que Horváth havia publicat abans de la que ara ens ocupa, ja sabeu una mica per on van els trets des del punt de vista estilístic i també us podeu imaginar quins temes trobareu a Un fill del nostre temps. Però, compte, que no us passi pel cap pensar que potser no val la pena llegir-la, perquè aquesta és tan o més bona que la primera, i totes dues juntes formen un díptic excepcional que esdevé un document de lectura imprescindible en els temps que ens ha tocat viure.

Poso l’accent en la qüestió de l’estil perquè el lector que per primera vegada encari la lectura d’una novel·la de Horváth se sorprendrà davant l’aspecte que l’autor imprimeix al text, sovint constituït per tirades de paràgrafs d’una sola frase breu o molt breu, com si es tractés de versos, de manera que en algunes pàgines ens sembla tenir al davant un poema. Aquest procediment, relacionat amb l’economia de paraules i de recursos que Horváth practica amb mestria, afavoreix que la lectura sigui molt àgil, molt fluida —aquí una part del mèrit se l’endú la traductora per l’excel·lent feina que ha dut a terme—, i que el discurs sembli aparentment senzill, atès que les frases llargues o complexes són raríssimes. Horváth no les necessita per expressar tot el que vol dir.

Aquesta és una de les característiques principals de la seva narrativa: l’economia elevada a la màxima potència. En parlar de Joventut sense Déu ja vam remarcar fins a quin punt Horváth va sempre al gra, deixa de banda tot allò que es podria considerar superflu; de palla no n’hi ha gens ni mica i, per tant, cada paraula, com en un bon poema, sembla necessària. Els silencis i les el·lipsis fan la seva feina i, juntament amb l’ús del monòleg interior, ens confirmen que ens trobem davant d’un autor amb un estil únic i personal, que a l’època havia de ser considerat molt innovador. Encara avui. I, malgrat tot, el text que llegim no se’ns mostra mai àrid o excessivament depurat; a més, està amarat d’un cert lirisme —contingut, això sí—, que juga un paper clau a l’hora de fer-nos empassar sense gaires ganyotes la cullerada d’oli de ricí que s’amaga entre les el·lipsis.

L’altra gran caraterística de la narrativa de Horváth és l’objectivitat que desprèn el text —en un epíleg interessant, Jordi Jané-Lligé esmenta el moviment artisticoliterari de la Nova Objectivitat, amb el qual es relacionava Horváth. Que la metàfora sigui volgudament defugida, que les coses es diguin pel seu nom, dona com a resultat un relat carregat de força i credibilitat, que expressa sense embuts el pensament de l’autor. Així, les idees arriben al lector sense cap filtre, clares i nítides, embolcallades a tot estirar amb les dosis oportunes d’ironia, d’humor i de mala bava, que a més de ser signes d’identitat de Horváth fan que l’obra prengui més volada i, de retruc, envelleixi esplèndidament. I això només està a l’abast dels grans escriptors.

Si a Joventut sense Deú assistíem a les tribulacions d’un mestre davant dels seus joves alumnes abduïts pel règim nazi, a Un fill del nostre temps podem imaginar-nos que qui ens parla és un d’aquests joves un cop superada l’edat escolar. Sense feina, sense futur, se li acut que l’única sortida que té és allistar-se a l’exèrcit:

Soc soldat.
I m’agrada ser-ho.
Al matí, quan el gebre cobreix els camps, o al vespre, quan la boira surt dels boscos, quan el blat es gronxa i la dalla espurneja, tant si plou com si neva o el sol riu, nit i dia…, sempre estic content d’haver-me allistat a l’exèrcit.
La meva vida torna a tenir sentit! Estava desesperat, tan jove i sense saber cap on tirar. El món no oferia cap sortida i el futur estava mort. Jo ja l’havia enterrat.
Però ara torna a ser a les meves mans i no el penso deixar anar, ressuscitat d’entre els morts!

Així comença la novel·la. A partir d’aquí seguirem el jove soldat al llarg d’un breu recorregut vital marcat per uns pocs esdeveniments: una escaramussa bèl·lica, la visita a una fira d’atraccions —que proporciona unes vistes i algunes reflexions molt benjaminianes— i algunes trobades amb certes persones faran que el jove vagi canviant el seu punt de vista davant el món que l’envolta. Si a l’inici del relat li llegim aquesta mena de pensaments:

Sense la mentida no es pot viure. (Pàg. 18)

No pensis! Pensant només es tenen idees malsanes. (Pàg. 24)

Un dia, quan el temps que vivim hagi passat, el món sabrà apreciar con n’hem sigut, de pacífics.
Ens piquem l’ullet.
Perquè estimem, la pau, de la mateixa manera que estimem la pàtria, per damunt de tot. I ja no fem la guerra, sinó que netegem. (Pàg. 33)

Més endavant li sentirem afirmar:

L’únic que sé és que no es cull res de bo quan es va de bona fe. (Pàg. 71)

Fins que al final exclama:

No m’agrada girar com una baldufa, no soc estúpid! (Pàg. 93)

Com podia ser estúpid un fill del seu temps? Què li podia fer témer una cosa així? Amb tot l’humor i tota la ironia de què era capaç, Horváth retrata el seu, de temps, de forma despietada. No en va, els nazis van intentar esborrar del mapa les seves obres. Un fill del nostre temps va aparèixer l’any 1938, just després de la mort accidental de l’autor quan era a París. Avui podem llegir la novel·la gràcies a l’Editorial Fonoll i a Anna Soler Horta. De debò: llegiu-la.

Amb pneumàtics nous

Aquesta setmana el cotxe oficial de L’Acció Paral·lela ha hagut de passar pel taller per fer un canvi de pneumàtics. Cosa d’un parell d’hores. El taller, situat en un clàssic no-lloc dels afores d’una ciutat qualsevol, tenia a prop una autopista, una ronda i un gran centre comercial. Com que tot just estava acabant la lectura de Walter Benjamin. Avís d’incendi (Editorial Flâneur, 2020), l’assaig amb què Michael Löwy glossa de manera esplèndida les tesis sobre el concepte d’història del filòsof alemany, em va semblar que no era mala pensada acostar-me al centre comercial i comprovar de primera mà com sobreviuen en ple segle XXI aquesta mena de passatges, un hàbitat que no solc freqüentar.

Encara no havia fet les primeres passes per un dels amplis passadissos flanquejats de botigues que ja em va venir al cap un fragment del llibre que tenia molt fresc: «Els gestos repetitius, buits de sentit i mecànics dels treballadors que es barallen amb la màquina s’assemblen als gestos d’autòmats dels vianants submergits en la multitud que descriuen Poe i Hoffmann. Tant els uns com els altres, víctimes de la civilització urbana i industrial, ja no coneixen l’experiència autèntica —basada en la memòria d’una tradició cultural i històrica—, sinó tan sols la vivència immediata i, en particular, el Chockerlebnis (‘la vivència del xoc’) que els provoca un comportament reactiu, talment autòmats “que han esborrat per complet la seva memòria”» (pàg. 33).

Impacient, vaig començar a mirar l’hora de manera compulsiva. A cada minut sentia la necessitat de comprovar si faltava gaire perquè m’avisessin que ja podia anar a recollir el cotxe, un procediment ideal per allargassar els segons fins a l’absurd. Era evident que m’havia de calmar. Tenia a la bossa el volum de Löwy: tan sols em restaven per llegir les darreres pàgines, corresponents al tercer capítol del llibre. Així doncs, vaig optar per sortir d’aquell passatge i buscar un banc on pogués seure i aprofitar l’estona que tenia per endavant. Al cap d’uns instants, llegint, prenent notes, ja no tenia cap pressa perquè enllestissin el canvi de pneumàtics.

En aquest magnífic assaig, Löwy ens ofereix la seva interpretació de les tesis benjaminianes sobre el concepte d’història i les il·lumina amb les seves aportacions. Sovint contrasta la seva visió amb la d’altres pensadors que també han analitzat i divulgat l’obra de Benjamin en general i aquestes tesis en particular, fet que enriqueix enormement el discurs. Löwy, a més, no s’està de portar a col·lació fets històrics ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XX per demostrar fins a quin punt les idees de Benjamin eren, a més d’encertades, premonitòries, com ara la irrupció de la teologia de l’alliberament o la revolta de Chiapas. Löwy, que ha estudiat a fons el marxisme a Llatinoamèrica, considera que aquests exemples fan visible que el filòsof alemany anava molt ben encaminat en les seves intuïcions.

Llegides i rellegides avui, en allò que contenen de crítica de la concepció del progrés que tenien la socialdemocràcia o el marxisme i de la manca d’acció d’aquests davant del feixisme, les tesis són d’una actualitat i d’una vigència atordidores. En la seva glossa, Löwy aclareix el significat de les al·legories per mitjà de les quals Benjamin exposa el seu pensament, una crítica sense pal·liatius a la idea del progrés infinit, basat en el desenvolupament tecnològic i en la idea que l’home pot disposar dels recursos que li ofereix la natura de forma il·limitada. Un progrés que es basa en els avenços tècnics i que no té en compte ni la petjada de l’home damunt del planeta ni els retrocessos en l’àmbit social que el sistema econòmic capitalista assumeix sense cap mena de problema.

Löwy remarca l’aversió que Benjamin sentia per aquesta socialdemocràcia acríticament positivista, que parla del progrés, de la igualtat entre classes, de la revolució, en definitiva, però sempre des del punt de vista utòpic i amb la intenció que aquesta utopia no arribi a esdevenir mai una realitat: «Allò que Benjamin retreu a la socialdemocràcia d’inspiració neokantiana és, sobretot, el seu immobilisme, la calma olímpica amb què espera, còmodament instal·lada en un temps buit i homogeni, com un cortesà a l’avantcambra, la vinguda ineluctable de la “situació revolucionària”, que, és clar, mai no arribarà» (pàg. 198).

Davant d’aquest immobilisme, davant dels qui creuen en el fatalisme històric que dicta que el que ha de passar passarà, que no hi poden haver imprevistos que canviïn el curs de la història —són, per tant, els que neguen la possibilitat que triomfi cap revolució—, Benjamin esgrimeix el messianisme imprescindible per dur a terme canvis reals, per fer que l’imprevist succeeixi. Però alerta que, si les forces que es denominen progressistes no actuen i s’asseuen a esperar els esdeveniments,  aquest cop de timó al rumb de la història pot provenir d’aquells que només poden dur la civilització cap a la catàstrofe. Esclar, mentre Benjamin escriu les tesis, el feixisme s’estén per Europa i executa la seva obra macabra.

Aquí, Löwy posa molt oportunament l’exemple de la Guerra Civil Espanyola, que tot just havia acabat amb la victòria del feixisme: «És cert que d’ençà de l’article sobre el Surrealisme de 1929, Benjamin s’havia marcat l’objectiu d’aportar a la sobrietat i la disciplina marxistes la participació de l’ebrietat (Rausch) i l’espontaneïtat anarquista que representaven els surrealistes. Però l’objectiu no és tant decretar la revolució com advocar per una concepció de la història com a procés obert i no determinat a priori, on les sorpreses, les possibilitats inesperades i les oportunitats imprevistes poden sorgir en qualsevol moment. No es tracta tant de cap putsch com de ser capaç de copsar l’instant fugisser en què l’acció revolucionària és possible, com van fer, amb una gran presència d’esperit, els anarquistes de la FAI i de la CNL, o els marxistes del POUM, l’estiu de 1936 a Catalunya —només per citar un exemple que Benjamin segur que coneixia, encara que sembla que no en va comprendre tot l’abast—, bo i enfrontant-se, amb les armes, a l’alçament feixista i establint un vertader “estat d’excepció” socialista i llibertari, malauradament efímer. Però en què consisteix la tradició dels oprimits, si no és en el seguit discontinu de moments rars en què es trenca la cadena de dominació?» (pàg. 211-212).

És exactament això. Era així quan Benjamin escrivia les seves tesis sobre el concepte d’història. És així avui. Ni el socialisme ni cap de les forces autodenominades progressistes que governen actualment a l’Estat espanyol ho voldran admetre ni ho voldran sentir dir. Per a ells, la revolució és un puny alçat un cop l’any, una utopia desada al sagrari. Mentrestant, el feixisme es reforça i guanya impuls. Davant d’aquest panorama, des de Catalunya hi ha tot un moviment de gent impulsat per la creença que la història no està tancada, que hi ha lloc per a les sorpreses, per a una veritable acció revolucionària. Una acció que té el seu germen en la voluntat de deixar enrere la condició d’oprimits, però també en el civisme, en la solidaritat, en la igualtat o l’ecologisme.

És utòpica, aquesta acció? No. Per això els cops dels dominadors han estat reals. En tot cas, ara ja ho sabem: Benjamin assenya el camí, Löwy ens l’explica, i nosaltres, amb pneumàtics nous, ens disposem a fer ruta.

 

 

 

Literatura d’alta volada

A França, quan un llibreter et recomana una novel·la que considera de molta qualitat, una mostra de bona literatura, sol dir-ne: «C’est très littéraire», donant a entendre que no totes les novel·les que es publiquen són exactament obres (prou) literàries. La distinció és magnífica, i terriblement útil per als amants de l’«alta literatura», sigui el que sigui el que això vulgui dir.

En els temps que corren, per a aquests gurmets de la bona literatura poques coses hi ha tan prometedores com una passejada per la geografia i la història de la Mitteleuropa, aquesta regió més conceptual que física del Vell Continent que tants fars ha donat a la cultura occidental. I si aquest passeig pren la forma d’un itinerari que ens portarà a conèixer espais de la memòria que es resisteixen a desaparèixer; a traspassar fronteres modificades un i altre cop, esborrades, tornades a alçar; a visitar paisatges escrits i guanyats per a la nostàlgia i el desarrelament, tot això acompanyats sempre, com el Dant de la Divina Còmèdia, per un Virgili que ara pren el nom de W. G. Sebald, ara de Walter Benjamin, o de Marisa Madieri, Claudio Magris, Kundera, Tarkovski, etc., llavors les expectatives amb què començarem aquest viatge no poden ser millors.

Aquesta és, a priori, la proposta que ens fa mossegar l’esquer que duu per títol Serem Atlàntida, la tercera novel·la de Joan Benesiu (Edicions del Periscopi, 2019). Amb aquesta obra, Benesiu ha volgut bastir una reflexió molt àmplia en la qual conflueixen una quantitat ingent d’idees i conceptes: la recerca de la identitat individual i col·lectiva, el paper de l’individu davant dels fets històrics, la nostàlgia en totes les seves formes, la idea de frontera, els no-llocs, el turisme banal, el plagi i la imitació en la creació artística… L’ambició de Benesiu no té límits a l’hora d’obrir nous fils i encabir en la novel·la tot allò de què vol parlar.

Així doncs, ens introduïm en la lectura i, de sobte, sense saber com, ens adonem que som en una perruqueria. Perquè és en una perruqueria de París on ens situa el narrador des d’un bon començament, immers de ple en les seves cavil·lacions:

«De xicotet em fascinava veure’n un, de calb, a la perruqueria. Per què un dispendi tal quan a casa podia retocar-se la soledat d’aquells petits troncs esquinçats, en l’antic bosc de cendra vingut a menys.»

Topem amb aquesta frase i salta la primera alarma. Què ha passat? On érem? A veure: mantinguem la calma, continuem llegint. El narrador surt de la perruqueria amb els cabells ben arranats i se’n va cap a l’aeroport; mentre consulta l’estat del vol a les pantalles, ens diu que «passe la mà per la malenconia de l’occipital indefens». Uf! De nou salta l’alarma, i acabem de començar… Però fem el cor fort i tirem endavant. Al bar de l’aeroport el narrador entra en contacte amb Mirko Bevilacqua, de qui a partir d’ara seguirem les passes, tant en la seva persecució darrere de la Clara Bernat, a qui coneixerem tot seguit, com en els seus vagareigs a la recerca del seu passat, de les seves arrels familiars. Una recerca que ens permetrà ser testimonis dels fets més tràgics del segle XX europeu: el feixisme, la Segona Guerra Mundial, el nazisme o la guerra dels Balcans dels anys noranta.

Com dèiem abans, aquest serà un passeig per la Mitteleuropa al costat d’aquesta parella, en Mirko i la Clara, al llarg del qual coneixerem altres personatges que desfilaran davant nostre, per bé que la majoria sense pena ni glòria: hi són com podrien no haver-hi estat. La mateixa relació entre en Mirko i la Clara és absolutament plana, mancada de cap evolució visible o creïble. El narrador, per fer-nos adonar que la Clara és un personatge amb un aire misteriós, ens diu que té un aire misteriós, però res més no ens ho demostra, ni tan sols la seva bisexualitat.

En canvi, sí que ens adonem, a mesura que penetrem més en el relat, que el llibre té dos problemes de pes. El primer fa referència a l’objectiu de tot plegat: on vol anar a parar, Benesiu? Què ens vol dir? Ho intuïm, però costa de saber-ho del cert, perquè vol dir tantes coses, vol expressar tantes idees, que és impossible que la reflexió aprofundeixi en totes les vetes de pensament que queden al descobert. El relat es torna a voltes confús, apareix cosit d’excursos que no sempre saps quin objecte tenen. En certs passatges, la sensació de xerrameca buida és inevitable. La manca de claredat provoca que de vegades no es vegi per enlloc la utilitat de moltes de les citacions que es fan al llibre, per què hi apareixen tants escriptors, pensadors i artistes.

Un escriptor que té un pla clar i ben traçat per explicar una història utilitzarà tots els referents que vulgui i els encaixarà en la narració per fonamentar, exemplificar o ampliar el que vol dir. Tanmateix, sembla que Benesiu segueix el procediment contrari: sembla que ell vulgui parlar dels seus referents, de tot un seguit d’autors i d’obres, i que per fer-ho basteixi un fil narratiu que li permeti anar encabint tot aquest material que li és car. Que el fil s’aguanti més o menys no té gaire importància: és l’excusa per portar a col·lació aquestes obres i aquests autors.

Però, llavors, on és el seu, de discurs? Què és el que ell mateix té a dir-nos? Entenguem-nos: no caurem en l’aberració d’afirmar que Benesiu no té coses a dir, perquè és evident que en té. Però les reflexions de collita pròpia queden massa amagades. I és una llàstima, perquè quan s’esforça a explicar-se Benesiu demostra que pot treure suc de la narració per palesar les seves idees. El que passa és que ho fa poc. No es fa literatura d’alta volada farcint el relat de referències contínues a grans autors i grans obres. Es fa literatura d’alta volada quan s’és capaç d’inserir aquest pòsit de lectures a la base d’un discurs propi, ben travat, ben pensat.

El segon problema de pes és l’estil. Benesiu parla del plagi i la imitació, i de fet juga amb aquests termes. A Serem Atlàntida ara juga a escriure com Sebald, ara juga a escriure com Magris, a fer de Madieri… Juga a imitar, a plagiar, i a fer explícit el joc, sense adonar-se que fer-lo explícit no canvia res, no li atorga més originalitat. Davant de les imitacions, el lector «llegit» sempre es quedarà amb l’original.

Això s’agreuja pels defectes d’estil que esquitxen l’obra de dalt a baix: frases mal resoltes, poc precises, fragments que no s’entenen prou bé, repeticions absurdes, abús dels adverbis acabants en -ment, metàfores constants, frases ridícules més pròpies d’un autor adolescent —com ho són algunes de les situacions que planteja el relat, casualitats irrisòries, moments mancats d’un mínim de versemblança. Per reblar el clau, el lector percep constantment aquella sensació que el narrador li vol fer saber coses que encara no sap, com ara tota la informació detallada sobre el Bloomsday, l’Ulisses de Joyce, la data del 16 de juny, Trieste… Si t’adreces a un lector «llegit», és recomanable pressuposar que té un mínim de cultura general.

En el fons, potser el gran problema de Serem Atlàntida és que li falten moltes hores de cocció, de feina que no s’ha fet. No s’entenen, si no, que hi apareguin passatges com aquest:

Els partisans eren comunistes i nosaltres no, li explica lacònicament Miroslav. És cert, afegeix, Miroslav Vodopivec, que una forma de lluitar contra el que havia passat era… (p. 315)

Vet aquí la repetició absurda d’un nom. O com aquesta frase amb què s’inicia el capítol «Illes»:

La visita al Museu d’Història Natural, que es troba a l’altre extrem del jardí on m’havia millorat una mica em va servir per a encastar el meu vici nostàlgic dins de l’esdevenir de la biologia i la ciència. (p. 37)

La puntuació és tal qual. Són tan sols un parell d’exemples. Al final un té la sensació que el llibre, tal com es va publicar, era un esborrany carregat de bones intencions i d’una ambició que es va quedar a mitges perquè l’obra es va donar per enllestida de forma prematura. Malauradament, el que podria haver estat una obra très littéraire, que diria una llibretera francesa, ha quedat en un mer intent. A París, és cert, tallen molt bé els cabells, però la literatura d’alta volada est ailleurs.

De diaris i biografies (a propòsit de Walter Benjamin)

Per què llegim diaris d’escriptors? Què ens atreu d’aquestes pàgines de caràcter més íntim, on se solen mesclar sense gaires excipients pensaments, idees, fets, vicissituds personals? No sol ser la tafaneria, sinó una mena de curiositat menys banal sorgida de les ganes de comprendre millor l’obra de l’autor, les raons que van dur-lo a escriure certs llibres, a perseguir certes idees. Hi poden haver altres motivacions que ens acostin als diaris —cada lector té les seves—, però és probable que uns i altres ens enganyem.

El mateix passa amb les biografies. Un no sap fins a quin punt és imprescindible saber totes les passes que va fer un escriptor al llarg de la seva vida per entendre millor certs aspectes de la seva obra. El sentit comú ens diu que no cal saber-ho tot. Alguns defensen a ultrança la independència de les obres i rebutgen llegir cap biografia dels seus autors preferits, i de la mateixa manera solen evitar llegir-ne els diaris o la correspondència íntima quan aquests surten a la llum.

Walter Benjamin es va oposar sempre a recórrer a la vida dels autors per explicar detalls de la seva obra. Per ell, l’obra és independent, s’explica per ella mateixa, i tota anàlisi crítica s’hi ha de circumscriure sense buscar en la biografia les claus per interpretar l’obra. Amb aquest punt de partida, un es pregunta qui podia ser tan agosarat per intentar escriure la biografia de Walter Benjamin. Tenim la resposta: Bruno Tackels (Walter Benjamin. Una vida en los textos, traducció al castellà de Josep Aguado Codes i Inmaculada Miñana Arnao, Publicacions de la Universitat de València, 2012).

Aquest belga, assagista i crític de teatre, es va plantejar el repte sabent perfectament a què s’enfrontava. El resultat és una biografia que és tot un model a seguir, per l’ambició, pel rigor, però sobretot per l’enfocament, perquè Tackels va ser molt curós a l’hora de definir-lo, tal com ell mateix comenta a la introducció. Conscient que Benjamin va defensar sempre la independència de qualsevol obra respecte de la biografia de l’autor, Tackels es va proposar no trair la concepció del seu biografiat. Per això diu:

«Así pues, partimos de una inversión estricta del dispositivo convencional: no nos centramos en la vida para explicar la obra, sino los textos de una obra que no deja de transcribir, de transfigurar la vida de este hombre que la dedicó completamente al acto de escribir. Hacemos la constatación, al fin y al cabo bastante lógica, pero que se opone a cualquier tipo de “biografismo”: todo lo que Walter Benjamin escribió, lo escribió a partir de su propia vida. Así pues, sus textos intentan la escritura de una vida, y nos invitan de este modo, al leerlos, a comprender mejor su enigmática fuerza.» (Pàg. 19)

Tackels acaba trobant la solució:

«Escribir la biografía de Benjamin supone pasar por sus diversas obras: presentar los textos de Benjamin, permite anticipar la historia de su vida.» (Pàg. 20)

I és així com assistim a l’aventura de llegir una biografia que parteix dels textos, de les obres de l’autor, per anar aclarint aspectes de la seva vida. Com més penetrem en les obres, com més ens hi familiaritzem, més present se’ns fa la persona que les va concebre, millor el coneixem, més clares se’ns fan les claus que ens permeten establir la indissoluble relació entre la vida i l’obra del filòsof alemany. Si Benjamin creia que «la vida no aporta res a l’explicació de l’obra», Tackels demostra que l’obra diu molt de qui l’escriu. I per fer-ho se serveix de tota manera de documentació: de les obres de Benjamin, de la seva correspondència, però també dels diaris i les memòries d’aquells qui el van conèixer i hi van establir relació.

El resultat és un assaig biogràfic molt complet que sovint obre noves vies interpretatives d’algunes obres i que relliga aspectes del món benjaminià per mitjà d’un discurs clar, profund i a voltes trasbalsador. Perquè el retrat de Benjamin no pot deixar de ser dolorós si el biògraf no ens estalvia les vicissituds que van conduir el filòsof a la solitud, a la precarietat vital i, finalment, a la mort, una trajectòria que ja s’intueix en un text imprescindible del mateix Benjamin: Diari de Moscou (Edicions 62, 1987, traducció de Ricard Wilshusen). Es tracta del diari en què Benjamin registra les impressions sobre el viatge que va fer a Moscou entre el 9 de desembre de 1926 i l’1 de febrer de 1927, un viatge motivat segurament per la voluntat de conèixer de primera mà l’ambient que es vivia a la Rússia postrevolucionària, en un moment en què ell mateix dubtava de si entrar o no en el Partit Comunista alemany, tot i que les raons més fondes caldria buscar-les en la necessitat de consolidar la seva situació professional —va finançar en part l’estada gràcies a diferents compromisos literaris, com ara redactar un article sobre Moscou per a una revista i una entrada sobre Goethe per a l’Enciclopèdia Soviètica)— i, sobretot, les ganes de retrobar-se amb Asja Lacis, la «revolucionària russa» que havia conegut a Capri el 1924 i amb qui va mantenir una complicada relació al llarg de cinc anys.

Benjamin va aterrar a Moscou carregat d’esperances pel que fa a la seva situació afectiva i professional i en va marxar decebut, cansat, exhaust. El deixen exhaust les desavinences amb Asja, les dificultats per moure’s i fer-se entendre, les passejades sota el fred, les traves burocràtiques… Tot sembla que fa costa amunt. I, amb tot i això, les pàgines d’aquest diari estan plenes d’apunts magnífics sobre la vida quotidiana del Moscou dels anys vint. Hi trobem les cròniques que fa de les visites a nombroses museus i teatres o de les trobades a què assisteix amb altres intel·lectuals. El veiem exercint de flâneur, badant davant dels aparadors de les botigues, sucumbint a l’esperit de col·leccionista irracional que no pot evitar comprar nines, capses, objectes diversos que li criden l’atenció.

Patim amb Benjamin, al seu costat descobrim una època transcendental, assistim als seus intents d’aconseguir una certa estabilitat emocional i econòmica, el veiem fracassar en la major part d’aquests intents, i tanmateix no deixem mai d’admirar la seva voluntat irrenunciable de sacrificar-ho tot per continuar escrivint, per bastir l’edifici sòlid i singular de la seva obra.

Sempre he pensat que el millor text per entrar en l’obra de Benjamin era el Diari de Moscou, aquesta presentació d’ell mateix i d’alguns personatges que van ser importants en la seva vida, de les dèries que el van acompanyar sempre, dels temes que li van interessar i als quals va dedicar tants esforços. No són els diaris de tota una vida: són set setmanes que resumeixen molt bé l’existència d’un dels autors cabdals del segle XX, unes pàgines que no fan sinó redoblar les ànsies de continuar aprofundint en l’autor per mitjà dels seus textos. Vida i obra, obra i vida, malgrat tot.

Passegem?

Sou a temps de llegir, abans no acabi l’any, una de les petites joies publicades aquest 2017. Però no patiu: de fet, teniu tot el 2018 per gaudir-ne. Parlo de La passejada, el relat de Robert Walser amb què s’estrena la flamant Editorial Flâneur, que acaba d’aparèixer i que promet oferir-nos moltes hores de bona lectura, si ens atenim a la nòmina d’autors que incorporaran progressivament al seu catàleg: Benjamin, Canetti, Camus, Gombrowicz, Bernhard, Sebald…

Com podeu veure, tenen una clara predilecció pels escriptors d’aquesta Mitteleuropa tan pròdiga en bona literatura a què pertany el mateix Robert Walser, que és no només el protagonista del primer llibre editat per l’editorial, sinó també el del logotip que la identifica. I de Robert Walser han triat justament una novel·la breu, gènere que van conrear de manera brillant altres escriptors centreeuropeus. Autors que, d’altra banda, també coincidien en la predilecció que professaven pels balnearis, les cases de salut mental i els sanatoris de condició diversa.

Walser va passar una bona part de la seva vida reclòs en clíniques psiquiàtriques, i les passejades eren un dels seus al·licients. Però ja anteriorment havia defugit la vida animada de Berlín, on va viure uns quants anys, i havia tornat a la seva Suïssa natal, més tranquil·la. I, tanmateix, la calma que potser buscava per superar una depressió es tradueix en una vitalitat i un humor que tenyeixen de dalt a baix La passejada —això sí, una vitalitat i un humor crepusculars. Walser no necessitava viatjar gaire per imaginar certs mons; el que li calien eren les passejades, com a l’heroi del seu relat, un escriptor que necessita anar a fer un volt diari per oxigenar el cervell i trobar la inspiració per escriure.

I això és el que ens explica aquesta novel·la breu: una d’aquestes passejades intranscendents que el protagonista aprofita per fer diversos encàrrecs (passar pel banc, per una llibreria i per una sastreria, anar a dinar…), fer uns quantes observacions i establir contacte —no sempre conversa— amb unes quantes persones. La narració és d’una finor inimitable i traspua modernitat per tots costats, segurament perquè Walser s’entreté en petits detalls de la conducta humana que són universals i atemporals, com l’actitud del forner que anuncia el seu establiment amb un rètol pompós en excés, mostra clara d’una fanfarroneria i d’un exhibicionisme que són grans mals de l’època que vivim. «Al diable amb la dèria miserable de semblar més del que s’és…», exclama el nostre excursionista.

Més endavant, mentre travessa un petit bosc, se sent interpel·lat pel que l’envolta: «Tons d’un món primigeni em venien, no sé d’on, a l’orella.» I el passeig continua entre reflexions de tota mena que se succeeixen sense aturador, com una riuada d’idees, de pensaments; un devessall de mots que Walter Benjamin va descriure bé en un petit text il·luminador —com era tot el que escrivia— sobre Walser: «Tan bon punt ha posat la mà a la ploma, s’apodera d’ell una actitud temerària. Té la sensació que tot està perdut; prorromp en una allau de paraules en la qual cada frase té només la missió de fer oblidar l’anterior.»

Però per al lector de La passejada no és fàcil oblidar cap de les idees que hi estampa Walser: les seves reflexions sobre la condició humana, la natura, la política o la mateixa literatura —ho aprofita per criticar la necessitat de consumir novetats— són l’àlbum de fotos d’un passeig que no ens cansaríem de refer un i altre cop.

Hi té culpa, en això darrer, l’acurada edició amb què ens han ofert aquest relat els responsables de l’Editorial Flâneur: un volum exquisit, amb un bon disseny, un bon paper, una tipografia ben triada (tot i un cos de lletra un pèl petit per als qui ja tenim una edat) i una versió de Teresa Vinardell pràcticament impecable. A més, La passejada es complementa amb «Le promeneur solitaire», un text de W. G. Sebald sobre el mateix Walser traduït per Anna Soler Horta.

Una delícia.

 

Qüestionant Proust (2)

la-et-jc-happy-birthday-marcel-proust-20140709«Per a un lector superficial de l’obra de Proust —cosa més aviat contradictòria, perquè un lector superficial s’avorrirà tant, s’ofegarà tant en els seus propis badalls, que no acabarà el llibre—, per a un lector inexpert, diguem-ho així, pot semblar que el narrador tan sols es preocupa d’explorar les ramificacions i aliances entre diverses cases de la noblesa i que experimenta una estranya complaença quan descobreix que un personatge que ha estat considerat un modest home de negocis resulta pertànyer al grand monde, o que un important matrimoni emparenta dues famílies d’una forma que ell no imaginava possible. El lector realista acabarà pensant probablement que l’acció principal del llibre consisteix en una sèrie de reunions: per exemple, un sopar ocupa cent cinquanta pàgines; una vetllada, mig volum.»

Descobert. Delatat. Despullat. Així em sento després d’haver llegit aquesta reflexió que fa Vladímir Nabòkov a l’inici de la lliçó que dedica a Proust en el seu Curs de literatura europea. I aquí podria donar per acabada aquesta entrada del blog.

Però m’he d’explicar. Al gener d’aquest 2016 vaig confessar en aquest mateix blog que, després d’haver llegit un terç de l’obra, mortalment avorrit, abandonava la lectura d’À la recherche du temps perdu. Ja no ho suportava més, no podia continuar. I em justificava adduint una sèrie de raons que en part sortien de la meva (in)experiència com a lector de Proust i en part feien referència a qüestions extraliteràries. Aquestes darreres les continuo defensant avui, com ara el poder de les grans cultures per dictar el cànon sense haver-lo de llegir.

Però les que que feien referència a Proust, no. Ara i aquí mateix, em retracto del que vaig dir. Perquè la lectura que feia de la Recherche era superficial, de lector inexpert. Per això m’avorria. Per això em veia amb cor de qüestionar Proust.

Per sort es va mantenir dins meu una espurna de dubte, la mateixa que em feia dir en aquella entrada del blog que continuaria buscant els meus límits com a lector. Perquè va ser aquesta recerca la que em va dur poques setmanes més tard a reprendre la lectura de la Recherche des de la pàgina on m’havia aturat. Fins a arribar al final. Perquè no és fins a les pàgines finals que aquesta obra colossal es mostra al lector perseverant com el que realment és; no és fins als darrers paràgrafs que prenen sentit totes les pàgines dedicades a parlar de sopars, de vetllades, d’éssers anodins i sense cap transcendència. És llavors que un s’adona que no pot fer res més que reconèixer que tot havia de ser-hi, que potser no hi sobra cap pàgina.

3305581Això no vol dir que mentre llegia no em sentís defallir en certs moments, però en el meu defalliment hi tenia a veure un nou error que cometia com a lector: no ser capaç de veure la comicitat amb què Proust impregna tot el que ens explica el narrador. D’aquesta comicitat en parla Walter Benjamin en un assaig escrit l’any 1929, poc temps després que acabés d’aparèixer publicat el darrer volum de la Recherche. En aquest text Benjamin parla de «la capacitat explosiva de la crítica social proustiana», i en diu això: «El que la distingeix no és l’humor, sinó la comicitat; no supera el món amb la rialla, sinó que l’ensorra amb la rialla, malgrat el perill que es faci a trossos, davant els quals ell és l’únic que vessa llàgrimes. I es fan a trossos: la unitat de la família i de la personalitat, de la moral sexual i de la dignitat de casta. Les pretensions de la burgesia es fan a trossos amb la rialla.»

Més endavant Benjamin diu encara que «aquest autor té al seu centre una solitud que xucla el món cap al seu remolí amb la força del maëlstrom. La xerrameca massa sorollosa i inconcebiblement buida que emergeix de les novel·les de Proust és el so amb el qual la societat es precipita a l’abisme d’aquesta solitud.»

Tot és, esclar, premeditat. Proust volia que m’avorrís. Aquest era el seu pla, un pla magníficament dissenyat que exigeix “només” que el lector no abandoni i arribi fins al final. Pel camí queden altres impressions: la impossibilitat de sentir cap simpatia per cap personatge, tret potser d’Albertine; l’horror que de vegades s’arriba a experimentar davant del narrador, del Marcel que ens explica la història. La literatura francesa és plena de personatges principals que arriben a provocar repulsió en el lector, com Julien Sorel, Emma Bovary o Frédéric Moreau. Però en el cas de Proust és sorprenent veure fins a quin punt arriba a ser desagradable, repulsiu, aquest Marcel fred, dèspota, repel·lent, pederasta, incapaç d’estimar de debò…

Que, en l’època en què ho va fer, Proust creés un personatge així de malalt i el situés en una societat també malalta era una premonició que anunciava no ja la Primera Guerra Mundial, que apareix a la Recherche, sinó tot el que va venir després.

Acabo. Proust és un cim. À la recherche du temps perdu és un cim. I tanmateix mai no recomanaré a ningú que llegeixi aquesta obra. Seria una recomanació absurda. I en això, segurament, l’amic i llibreter Pierre Landry estaria d’acord amb mi.