El símptoma com si

IMG_3613Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

IMG_3616El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

IMG_3617El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.

Anuncis

La immaduresa profitosa

Tadeusz Kepinski va néixer a Varsòvia l’any 1903. A les seves memòries Witold Gombrowicz i swiat jego mlodosci (Ed. Wydawnictwo Literackie, Cracòvia, 1974) descriu el jove Gombrowicz, amb qui va compartir estudis al liceu catòlic Saint Stanislas, de Varsòvia, i el seu entorn més immediat, escola, família, amics. Kepinski fou professor de filosofia.

Aquest fragment de les seves memòries s’inclou en el llibre Witold Gombrowicz, vingt ans après (Ed. Christian Bourgois éditeur, 1989), volum col·lectiu d’homenatge al cèlebre autor polonès amb motiu del vintè aniversari de la seva mort. En el darrer apartat del llibre, titulat “Une jeunesse”, és la seva vídua, Rita Gombrowicz, qui recull diverses cartes que l’autor s’intercanvià amb membres de la seva família i testimonis del seu entorn més proper abans de partir l’any 1939 a Buenos Aires. Justament, Rita Gombrowicz destaca el testimoni de l’amic d’infància Tadeusz Kepinski, com un dels relats més sorprenents sobre el jove Gombrowicz: un adolescent amorf, la riota dels seus companys, que res tenia a veure amb l’home de seixanta anys que ella va conèixer, encarnació completa de l’autoritat i el noble domini de si mateix.

Witold

Stanislaw Balinski[1] i la dominació

Itek[2] no era feliç. Mai. Potser no va conèixer mai cap decepció a la vida, però aquesta vida no va ser altra cosa, tota ella sencera, que una única i gran decepció, a excepció dels moments en els quals ell “es divertia” en aparença, mai en el fons. Sempre el turmentava una mancança, una mena d’insatisfacció, una recerca. Una recerca d’ell mateix, l’energia. Era algú totalment desproveït de gallardia, de seguretat en la seva manera de comportar-se, en el gest, desproveït d’aplom en general. Com passa habitualment en els esperits profunds, faltava brillantor a les seves reaccions, a les seves declaracions, a les seves respostes.

Aquell dia, però, es trobaren tots dos en societat. Hi havia persones que Itek no coneixia gaire. Hom s’intercanviava anècdotes, acudits, i en aquest tipus de situacions Itek se sentia perjudicat pel destí. Ell restava relegat a un segon terme, s’apagava. Stas li dedicà alguns escarnis, als quals Itek no va saber trobar immediatament la resposta. En el moment, però, que trobà l’ocasió, s’acostà a Stas. Estava pàl·lid i les mans li tremolaven. Li digué:

185px-Stanisław_Baliński
Stanislaw Balinski

—Una broma més i t’insulto físicament davant de tothom.

L’endemà, Stas em va explicar que hi havia tanta resolució a la veu d’Itek que per un moment va tenir por de veure’l posar en pràctica i executar la seva amenaça. La seva agressivitat era desesperada. Ell mateix no se n’amagava del moment que m’explicà tot l’afer. No buscà excuses al seu atac, simplement “n’estava fart” perquè no va saber pagar a l’altre amb la mateixa moneda. No hi veia altra solució. S’inclinava a considerar aquest incident com una mena de victòria. A mi em sabia molt de greu: la disputa, fonamentada en un detall insignificant, havia pres una forma homicida, o més aviat suïcida. Es prenia tot l’incident molt més seriosament que no pas Stas i en conservava, curosament, el record per a si mateix, per a ús propi. Car Stas no va canviar pas la seva actitud vers Itek. Sovint, era ell qui li adreçava primer la paraula, mai amb males intencions, li parlava sempre amb un to cordial, sense artificis i gairebé sempre amb un lleuger somriure —i és ben bé això que no cessà de turmentar Itek durant tota la seva vida. Aquest darrer somriure… (…)

A partir d’aquell moment, Itek, “aquell que va ésser dominat”, desenvolupà certament l’aversió respecte de Stas, per justificar la seva revolta i la seva protesta. Curiosament, però, patia al mateix temps “d’una necessitat insaciable de Stas”, patia per no ésser reconegut per ell, pel desig de superar-lo, d’imposar-s’hi, així com al món. (…)

De la manera com n’era d’insaciable la seva “necessitat” de Stas n’és testimoni la carta que m’adreçà el 9 de juliol de 1961[3]:

“Escriu-me paraula per paraula, si pots, això que Stas t’ha escrit sobre mi. Això m’interessa, car nosaltres ens lliurem a una mena de petit joc que consisteix a llançar-nos diverses invectives mitjançant la intermediació del meu cosí Gucio Kotkowski (que sens dubte coneixes) —i que viatja per tot el món, especialment entre Londres i Buenos Aires. Si el sorprenc emetent una opinió favorable —aquesta que t’ha confiat—, això significarà un punt per a mi en aquest partit que ens enfronta. No tinguis por de ser indiscret, no són més que entremaliadures sense conseqüències.”

I en postdata, escrit a mà:

No li diguis res.

Vaig reconèixer ben bé Itek allà, bastint l’aspecte infantil i naïf al voltant de les qüestions que li interessaven. (…)

_______________

[1] Stanislas Balinski (nascut l’any 1899) formava part, abans de la guerra, del grup de poetes Skamander. Després de la guerra va continuar escrivint a Londres, on hi va viure fins a la seva mort l’any 1984. Fou el primogènit dels germans Balinski i era cinc anys més gran que Witold Gombrowicz.

[2] Diminutiu de Witold.

[3] Aleshores Tadeusz Kepinski es trobava a Varsòvia, Stanislaw Balinski a Londres i Witold Gombrowicz a Buenos Aires.