Que fàcil que és relacionar França amb el vi i el formatge. O amb la literatura i el cinema. A pocs països del món s’hi produeix tant de vi, s’hi poden degustar tants formatges diferents; poques literatures tenen tants premis Nobel de literatura, poc cinema té tant de prestigi. França fa bé moltes coses, però per sobre de qualsevol altra cosa el que sap fer millor és fer-se valer, vendre’s, proclamar la grandeur.
No ho sabem fer tan bé, els catalans; però en aquesta incapacitat per fer-nos valer i projectar-nos a l’exterior no estem sols: als italians els passa el mateix. Itàlia és, per exemple, el principal productor de vi del món, i a més en produeix de molt bo. També és un país on es pot trobar una infinita varietat de formatges, entre els quals s’amaguen, més que no pas destaquen, alguns dels més espectaculars que es poden tastar avui dia. Quant al cinema, si ho mirem bé, Itàlia no només rivalitza amb França, sinó que li passa al davant amb una nòmina de directors i de films immortals que fan empal·lidir tot el que hagi pogut sorgir de l’Hexàgon.
I després hi ha la literatura. La francesa, indiscutiblement, té grans noms —o els ha tingut… Avui què passa? Premis Nobel a banda, que el país de la totpoderosa Gallimard té à volonté, la literatura francesa neda en la més absoluta indiferència. Autors mediocres fan la viu-viu sense que ningú els exigeixi cap obra de pes. No hi ha risc, no hi ha ambició. O no ho sembla. Això no vol dir que des de L’Acció Paral·lela no estinguem disposats a creure que algú amb cara i ulls deu quedar amagat sota tanta paperassa editada insulsa i autoindulgent. Continuarem la recerca, i si mai trobem res ho farem saber i rectificarem.
El cas és que Itàlia també té grans noms. Però un té la sensació que no en fan prou, amb les glòries d’antany. I una prova d’això podria ser el recull de relats L’invisible arreu, de Wu Ming, que acaba de publicar Godall Edicions. Sota el nom de Wu Ming (una expressió xinesa que entre altres coses vol dir ‘anònim’) es camufla un grup d’escriptors italians que reivindiquen la importància de l’obra per sobre del nom de l’autor, una declaració de principis tan bella com segurament subjecta a tota mena de contradiccions.
Els orígens de Wu Ming es remunten a l’any 2000, i des de llavors han publicat diverses obres col·lectives i també individuals, sempre sota pseudònim. El 2015 va aparèixer L’invisibile ovunque, un recull de quatre relats que Oriol Fuster Cabrera ha traduït al català de manera eficient, sense prescindir d’un punt d’agosarament. El text és fluid, molt llegidor, i amb tot sorprèn l’ús exclusiu del passat simple al llarg de tot el volum.
Les quatre narracions de L’invisible arreu tenen com a nexe el tema de què parlen: la Primera Guerra Mundial. Cada relat hi entra, la tracta, se n’ocupa de manera diferent. En algun hi plana —amb prou delicadesa— l’ombra de Pavese, un altre imita la recerca biogràfica on realitat i ficció es mesclen contínuament… Tots quatre mostren una voluntat de jugar amb el gènere, de dur-lo una mica més enllà de qualsevol límit preestablert. Hi ha, per tant, una ambició darrere d’aquest projecte que sovint es troba a faltar en molts narradors d’avui dia. Aquest sol fet ja és destacable; però, a més, el resultat és reeixit i mereix l’atenció de qualsevol lector que vulgui tastar la narrativa actual italiana.
Bona feina, doncs, la de Wu Ming, que a més de proporcionar bona literatura demostren que, quan volen, els italians també saben vendre’s, diguin el que diguin els de L’Acció Paral·lela.
L'Acció Paral·lela 