«D’allò que no es pot parlar, cal guardar silenci», diu Wittgenstein en la celebèrrima última proposició del Tractatus. El sentit comú fàcilment ens hauria de permetre deduir que encara amb més raó hauríem de guardar silenci d’allò que no sabem parlar. De certs llibres, per exemple, si és que arribem a la conclusió que hi ha llibres dels quals no sabrem dir-ne gaire cosa. Arribats a aquest punt, feta aquesta confessió, per què hauríem de malgastar paraules per tan sols patollar en el fang de la nostra incapacitat? Per què hauríem de voler posar-nos en evidència, mostrar les nostres limitacions fent bona la vella dita que diu que la ignorància és atrevida? I per què hauríem de fer perdre el temps a qualsevol que hagi comès l’error de començar a llegir-nos?
Admetem-ho d’entrada, per si de cas: no hi ha cap llibre del qual no es pugui parlar; en canvi, hi ha llibres dels quals som nosaltres qui no sabrem què dir-ne, quin comentari fer-ne, i davant els quals, malgrat tot, no sabrem ser prou prudents per guardar silenci. Un d’aquests llibres no és pas el primer cop que apareix esmentat a L’Acció Paral·lela: és el Llibre del desassossec, un dels artefactes literaris més esglaiadors que hagin estat mai concebuts. Dir això ja és no dir ben bé res, ja és patollar, quequejar en l’intent de trobar paraules que no sortiran al nostre rescat. Pessoa aconsegueix amb aquesta obra desarmar-nos del tot, no només com a lectors, sinó com a éssers humans, com a individus d’una espècie dotada en principi de la capacitat de raonar, de recordar, d’associar idees i teixir pensaments. El present, el passat i el futur es mesclen en aquestes pàgines i prenen la consistència d’un sòl bla, tou, on queden impreses les nostres petjades a mesura que ens endinsem en el món teranyina bastit per Pessoa; hi transitem insegurs, trontollant, incapaços de mantenir l’equilibri, desconcertats per la manera com tot el que llegim ens sembla expressament adreçat exclusivament a nosaltres mateixos, éssers únics, membres d’una comunitat determinada, individus lligats a un moment històric i a un lloc concret… Tant se val, totes les possibilitats estan previstes en aquest llibre espaordidor que admet totes les lectures i no pas gaires comentaris.
Tot això que acabem de dir és, doncs, sobrer —però no ens hem sabut estar de dir-ho, no hem sabut guardar silenci—, perquè el Llibre parla per si mateix:
La ruïna dels ideals clàssics ha fet de tothom artistes possibles, i per tant mals artistes. Quan el criteri de l’art era la construcció sòlida, l’observança acurada de regles —pocs podien intentar ser artistes, i gran part d’aquests són molt bons. Però quan l’art va passar de ser tingut com a creació a ser tingut com a expressió de sentiments, tothom podia ser artista, perquè tothom té sentiments. (Pàg. 252)
Si d’entre les dones de la terra jo arribés a escollir una esposa, que el teu prec per mi sigui aquest —que tanmateix ella sigui estèril. Però demana també, si per mi reses, que jo no arribi mai a prendre per a mi aquesta esposa suposada. Només l’esterilitat és noble i digna. Només matar el que mai no ha estat és alt i pervers i absurd. (Pàg.338-339)
En aquesta era metàl·lica dels bàrbars només un cultiu metòdicament excessiu de les nostres facultats de somniar, d’analitzar i d’atreure pot servir de salvaguarda a la nostra personalitat, perquè no esdevingui nul·la o idèntica a les altres. (Pàg. 357)
El lema que avui més requereixo per a la definició del meu esperit és el de creador d’indiferències. Més que no cap altra, voldria que la meva acció a la vida fos educar els altres perquè sentissin cada vegada més per si mateixos, i cada vegada menys segons la llei dinàmica de la col·lectivitat… Educar en aquella asèpsia espiritual per la qual no hi pot haver contagi de vulgaritat, em sembla el més estelat destí del pedagog íntim que voldria ser. Que tots els qui em llegissin aprenguessin —tot i que a poc a poc, com l’assumpte reclama— a no tenir cap sensació davant mirades d’altri i opinions d’altri, aquest destí alegraria a bastament l’estancament escolàstic de la meva vida. (Pàg. 377)
El poble és bo. El poble mai no és humanitari. El que hi ha de més fonamental en la criatura del poble és l’atenció estricta als seus interessos, i l’exclusió curosa, practicada tant com és possible, dels interessos dels altres. Quan el poble perd la tradició, vol dir que s’ha trencat el lligam social; i quan es trenca el lligam social, resulta que es trenca el lligam social entre la minoria i el poble. I quan es trenca el lligam entre la minoria i el poble, s’acaben l’art i la vertadera ciència, cessen els actors principals, de l’existència dels quals deriva a la civilització. (Pàg. 379)
Quin sentit té, però —us deveu preguntar—, citar tant àmpliament un llibre? Això, d’entrada —us respondrem—, no és un llibre, és el llibre. I, certament, potser arribaríem a l’absurd de voler citar-ne un fragment de cada pàgina. No sempre els mateixos, perquè si el rellegim en èpoques diferents comprovarem astorats que els passatges que ara subratllem són uns altres, que el sentit que donem a una determinada reflexió és ara diferent, perquè nosaltres som diferents, també hem canviat respecte de qui érem quan vam experimentar per primera vegada el desassossec. És inevitable que sigui així. El que no canviarà és la nostra incapacitat per afegir-hi res que valgui la pena ser tingut en compte. Podem excusar-nos de moltes maneres. Per exemple, adduint el fet que no som davant de cap novel·la, de cap obra de narrativa dotada d’un mínim argument que permeti un comentari; ni davant de cap llibre d’aforismes, de cap dietari, d’unes memòries, d’una obra poètica o filosòfica. No som davant de cap volum que puguem desar en un prestatge que tinguem destinat a un gènere determinat, perquè el Llibre del desassossec és probablement l’obra gènere per excel·lència, una obra que no té germans, cosins, parents de cap mena. Això és literatura elevada a la màxima potència.
Una obra així no ofereix escletxes on poder introduir el bisturí amb què voldríem disseccionar-la. És massa compacta perquè cap trepant pugui extreure’n una mostra analitzable. Les citacions, els fragments que en copiarem, parlaran per si mateixos, però no ens diran res més dels passatges que no haurem citat. Qui vulgui saber-ne alguna cosa més no tindrà més remei que entrar al laberint i perdre-s’hi, sabent que no tindrà cap fil d’Ariadna per trobar la sortida i que els únics minotaures amb què pot topar són la mandra o la inconstància. Pessoa hi juga a ser Zeus, i nosaltres ens veiem convertits en figures del seu cosmos, sotmesos als seus capritxos, a les seves humorades, i prenem ràpidament consciència que d’aquest viatge no en sortirem indemnes.
(Llibre del desassosec, Quaderns Crema, 2022. Traducció de Gabriel Sampol i Nicolau Dols)
L'Acció Paral·lela 