Guaret

Segons el diccionari, el guaret és «un sistema de conreu que consisteix a deixar reposar un any sí i un any no un terreny empobrit per tal que torni a adquirir fertilitat». Una definició com aquesta no pot ser més exacta ni pot ajustar-se millor al que necessita el camp de la literatura catalana pel que fa al conreu de la poesia: un guaret poètic editorial. Fent-hi un mínim retoc tindrem la nova definició: el guaret poètic serà «un sistema de conreu de la poesia que consisteix a deixar reposar un any sí i un any no el terreny empobrit de la poesia catalana per tal que torni a adquirir fertilitat». I aquí fertilitat no vol dir ben bé fecunditat o abundor, sinó més aviat una suma d’elements com són la qualitat, el criteri, la paciència, l’autocrítica, la seriositat i la feina.

Algú dirà: «Ja hi torneu?» Ja hi tornem, sí, potser esperonats pel fet que el premi Joan Alcover de Poesia d’enguany se l’hagi endut un tal Jorge Fernández amb una obra que no és sinó la traducció de l’original escrit en castellà. Ves que el que ha passat a Palma no ens ho hàgim de prendre com un senyal, almenys com un símptoma: que el jurat consideri que la millor poesia presentada al certamen, d’entre les 115 obres que optaven al premi, sigui la que ha escrit un autor que escriu en castellà i que ha concursat amb una traducció, deixant de banda totes les consideracions que es puguin fer sobre aquesta mena de pràctiques, hauria de fer saltar algunes alarmes. Esclar que aquest cas pot ser considerat un fet aïllat i, per tant, poc representatiu. Però ja fa temps que alguns concursos premien obres que més hauria valgut deixar desades en un calaix. Hi ha veus que ho denuncien, fins i tot amb exemples pràctics, i no, no sempre és per despit. Sovint es tracta de lectors habituals de poesia que s’esparveren en veure què es premia.

Reforça aquesta idea, és a dir, la desconfiança envers molta de la poesia que es publica, el fet que molts dels poemes que es difonen per les xarxes són desconsoladorament mediocres. Twitter ha esdevingut una veritable claveguera poètica on van a parar quantitats ingents de secrecions de versaires aficionats o amb més o menys recorregut. Sempre hi ha hagut llibres més bons i reculls més fluixos, i, sobretot, sempre hi ha hagut poemes mediocres en llibres que en conjunt són prou bons. La gràcia de l’era pre xarxes era que cadascú es llegia els poemes a casa, rellegia els que li agradaven més i deixava en l’oblit els que no li feien el pes, sense escampar la bona nova de les seves descobertes o dels seus gustos. Però ara tothom piula, tothom hi entén, tothom s’emociona amb un vers qualsevol ves a saber per què, i de seguida corre a penjar-lo a Twitter, com si la resta del món no fos possible que continués vivint un dia més sense tenir notícia d’aquella meravella. I moltes vegades els poemes en qüestió són d’un gust dubtós i d’una qualitat ínfima.

Part del problema rau en la mena de poesia que es conrea avui de forma majoritària, una poesia tancada a tota mena d’investigació, d’aprofundiment, de risc. Molta no és res més que uns focs d’artifici repetits fins a l’avorriment, amb lleus canvis de colors i alguna detonació innocent, entorn de les mateixes cabrioles lingüístiques i sentimentals. Una infinitat de poemes semblen basats en la mateixa tècnica compositiva que fa unes dècades omplien llibretes escolars amb fruits tan saborosos com aquest: «Si mi sangre fuera tinta / y mi corazón tintero / con la sangre de mis venes / te escribiría te quiero», això sí, modernitzats, posats al dia, empoderats, traduïts —com ha fet l’espavilat del premi Alcover—, però sense l’ambició d’anar gaire més enllà, i tan sols amb la pretensió que molta gent els llegeixi i hi reconegui alguna virtut o originalitat que no tenen els versos d’altri.

Per descomptat, hi ha llibres de poesia concebuts com un tot del qual és impossible aïllar-ne un poema; no només impossible, sinó absurd i, a més, injust: és la lectura de tot el llibre el que ens permet valorar l’obra en conjunt i apreciar cada composició en particular a partir de l’encaix que té en el tot. Un exemple clar d’això és el Llibre d’amic de Joan Vinyoli, però n’hi ha molts d’altres. En canvi, hi ha volums que no són res més que un recull de poemes escrits per l’autor al llarg d’un període determinat; hi pot haver o no un cert fil que els lligui, una certa connexió temàtica, però sovint són peces independents que es poden llegir i jutjar per separat a fi de veure’n les virtuts i els defectes prescindint del conjunt. Potser ha arribat el moment dels exemples. Vet aquí tres poemes publicats els darrers temps, algun de premiat, tots prescindibles —per dir-ho d’alguna manera.

El primer poema és justament d’un recull premiat. Parla d’evidències, però les úniques evidències que de debò hi sé veure és una excessiva infantilització del fet creatiu i la poca necessitat que hi havia de publicar això:

L'òliba*

És evident que una persona
que escriu sempre és un ocell.

O coneixes
alguna persona
que escrigui i que,
al mateix temps,
no voli?

El segon exemple és un poema escrit per un nom consagrat. Comença bé, però a partir d’un cert moment t’adones que el poeta s’ha cansat del seu poema i decideix acabar-lo de qualsevol manera. El final és un despropòsit.

Arqueologia**

Escriure és excavar. Quantes vegades
un poema no es proposa res!
Només anar excavant. Fondo, més fondo.
Cada dia la terra és més ressaca
i més plena de rocs. Anar excavant,
anar excavant fins a sorprendre
algun tresor amagat de la llengua.

El tercer poema és la constatació que defugir el vers lliure i buscar el constrenyiment de la mètrica no sempre és sinònim de composició reeixida; aquí les repeticions s’entrebanquen l’una amb l’altra i la pretensió de dir segons què es fon en la indigència del que realment es diu.

***
Aquest diumenge és només buit teu
que et diu i et duu i se m’enduu amb tu.
Som branca l’un en l’altre i l’un de l’altre,
i és en la branca que tu ets que visc
un tros de vida nou i se m’acreix
la mar tan blava dels dies si em mires.

El resultat de tot plegat és que la bona poesia queda més amagada que les tòfones i que per trobar-la s’ha de ser un lector molt perseverant i disposat a llençar de tant en tant uns quants calerons. Òbviament, haurem d’esperar una mica per jutjar què ha passat veritablement amb el premi de Palma: haurem d’haver llegit l’obra guanyadora (i fins i tot seria útil poder fullejar les que no van guanyar). Mentrestant, seria una gran cosa que les editorials sospesessin seriosament l’oportunitat de fer un guaret, d’estar-se un any sense publicar cap nou llibre de poemes. Un any, ben mirat, passa volant; ningú no hi patiria més del compte, i potser els poetes s’esforçarien per esmolar l’eina. Tindrien temps per treballar amb calma i sense precipitació. Qui sap, doncs, si la collita de l’any següent no podria ser ben destacable. Un any, tan sols… No és demanar massa.

(*Anna Gual, Les ocultacions (2022, Premi Miquel de Palol) **Narcís Comadira, Els moviments humans (2022) ***Joan Callau, L’arbre que som, 2018)

L’enfant… pénible de les lletres franceses

Perquè de fet —permeteu-me que hagi esborrat tots els prolegòmens habituals—, Houellebecq no demostra a Soumission sinó que és un producte ben propi de la nostra època: vacu, prescindible, intranscendent. No m’estranyaria que aquesta novel·la guanyi en qualsevol versió traduïda —però poc, per força. Segur que Oriol Sánchez Vaqué va millorar-la poc o molt quan la va traduir al català. El cas és que el text original és d’una pobresa inimaginable en un autor que és considerat, si més no per una prou generosa multitud, el far de les lletres franceses dels nostres temps: és l’autor més cèlebre, més venut, més traduït, més polèmic, per a qui més es reclama el Nobel… Tot això no és sinó fum i mer seguidisme. A Soumission (Flammarions, 2015) Houellebecq demostra que a l’hora d’escriure no té cap mena d’estil —ni tan sols aquell estil sense estil que per a alguns ja és una senya d’identitat. No, la seva prosa es pot confondre amb la prosa de qualsevol. No és així perquè ho vulgui fer fàcil, no és que els ulls llisquin sobre el text amb lleugeresa perquè ens trobem davant d’un artefacte literari ben treballat, polit. No. La sintaxi i el lèxic d’Houellebecq són propis d’un alumne d’un primer curs de taller d’escriptura.

Si parlem del contingut i del sentit de l’obra, la cosa, lluny de millorar, empitjora. Això es deu a una raó molt senzilla: Houellebecq és gandul, vagarro, un mandrós a qui les idees se li moren als dits. Perquè això sí que cal reconèixer-ho: d’idees en tenia, el punt de partida d’una novel·la com Soumission era bo. Tanmateix, al cap d’unes poques pàgines un ja s’adona que l’autor no té gaires ganes de dedicar-hi més temps del compte, al relat, i a partir d’un cert moment la precipitació s’ho endú tot per endavant. Houellebecq sembla haver-se cansat del que estava escrivint i decideix tirar pel dret, fer que passin coses inversemblant, a deshora, sense cap mena de lògica.

I de què s’ha cansat? Doncs de narrar amb cura la història que té entre mans i de narrar bé les idees que en un primer moment sembla que vol desenvolupar, però que només potineja. A més, utilitza Huysmans com a argamassa per bastir l’edifici novel·lesc, però com passa en altres casos aquí queda massa al descobert la bastida amb què pretén sostenir l’obra, l’engranatge per fer-la avançar.

La cosa és: un professor universitari, que fa anys va dedicar la seva tesi doctoral a Huysmans, veu ara com la seva tirant a mediocre carrera universitària queda estroncada per l’arribada al poder del partit de la Fraternitat Musulmana. Mohammed Ben Abbes aconsegueix ser proclamat president de la República després de vèncer a la segona volta de les eleccions a la candidata del partit d’ultradreta, Marine Le Pen, gràcies als pactes a què ha arribat amb el Partit Socialista i la dreta tradicional —uns i altres disposats a pactar amb els musulmans per no perdre el poc pes polític que ja tenen. Ben Abbes fa diverses concessions però, entre altres mesures, imposa que l’ensenyament universitari sigui impartit únicament per professors de fe musulmana. Amb tots els matisos que calguin, la història va per aquí. Si en les primeres pàgines, quan arrenca la narració, mostra un mínim de gràcia a l’hora de descriure el panorama polític i l’ambient que es viu a França enmig d’unes eleccions que poden encimbellar o bé l’extrema dreta o bé el partit de la Fraternitat Musulmana, aviat Houellebecq sembla que s’avorreixi del que està explicant i decideix que els fets es precipitin d’una forma absurda.

Vet aquí, doncs, que tot d’un plegat se’ns dibuixa una estampa pròpia d’una França postapocalíptica: carreteres i autopistes buides, assalts pressentits, cadàvers estesos a les estacions de servei…, un panorama exagerat que no lliga gaire amb el que se’ns estava explicant ni amb els fets que vindran a continuació. A més, en pocs dies, en qüestió d’un parell de setmanes, tenen lloc canvis inversemblants, transformacions socials que per molt que governi un partit musulmà trigarien mesos, si no anys, a materialitzar-se. Trobem prohoms francesos que aprofitant la conjuntura s’han acollit de seguida a la poligàmia i ja tenen diverses dones: una de quaranta anys que porta la casa i s’encarrega de la cuina i una de quinze anys per al dormitori, com si no hi hagués cap llei, cap marc jurídic, social o mental que impedís o dificultés que un fet com aquest es pogués produir d’un dia per l’altre.

Les disfuncions en l’engranatge narratiu són nombroses. El que no canvia és la fixació del narrador a anar intercalant en el relat la descripció de les seves aventures sexuals, dels seus somnis eròtics, vinguin o no a tomb, fins al punt que el lector pot arribar a sospitar que aquestes interpel·lacions sostingudes al llarg de la història són de fet allò que Houellebecq té veritablement ganes d’explicar. Aquí s’hi deté, s’hi recrea, potser perquè s’imagina que els electors també hi deuen estar interessats, en les seves fantasies. Que al final el professor decideixi abraçar la fe musulmana per poder reprendre amb un sou desorbitat la feina a la universitat però, sobretot, per poder adjudicar-se com a esposa alguna noieta de quinze anys, confirma les sospites que teníem sobre la gràcia, l’interès i la necessitat de llegir aquesta novel·la. (Disculpeu l’espòiler —a L’Acció Paral·lela els evitem sempre que podem—, però estic segur que o ja heu llegit el llibre o no el voldreu pas llegir, o el llegireu per curiositat sense que us importi gaire de què va.)

«Però a Soumission també hi ha crítica», al·legareu. Crítica? Quina crítica? Respecte del món musulmà no n’hi ha pas. En tot cas, hi ha una certa voluntat de denunciar la decadència d’Occident, d’una civilització dessacralitzada, buidada de valors, incapaç de continuar transmetent cap mena de llegat, lliurada al nou liberalisme econòmic i a aquesta manera de viure d’avui dia, tothom tancat en el seu individualisme i a satisfer les necessitats més elementals, una bona manera d’obrir les portes de bat a bat al feixisme. En una de les poques frases destacables del llibre, ho expressa en aquests termes: 

Les fascismes me sont toujours apparus comme une tentative spectrale, cauchemardesque et fausse de redonner vie à des nations mortes; sans la chrétienté, les nations européennes n’étaient plus que des corps sans âme —des zombies. (Pàg. 255)

Davant d’aquesta societat descomposta, els musulmans aporten uns determinats valors a canvi de determinades concessions. Transmetre aquestes idees, però, desenvolupar aquesta possible crítica, demana una reflexió llarga, complexa, molta feina per part de l’autor, moltes més pàgines de les que té aquesta novel·la, que són ben poques si en traiem tota la palla que inclou. Una feina que l’escriptor francès no s’ha proposat seriosament. Ben mirat, tot just a l’inici de l’obra ja ens havia avisat, però no li hem volgut fer cas: 

Alors bien entendu, lorsqu’il est question de littérature, la beauté du style, la musicalité des phrases ont leur importance; la profondeur de la réflexion de l’auteur, l’originalité de ses pensées ne sont pas à degaigner; mais un auteur c’est avant tot un être humain, présent dans ses livres, qu’il écrive très bien ou très mal en définitive importe peu, l’essentiel est qu’il écrive et qu’il soit, effectivement, présent dans ses livres (…) (Pàg. 13)

A ell li importa mostrar-se com és. Escriure bé o no… Ens ha quedat ben clar. Houellebecq segurament no guanyarà mai el premi Nobel perquè durant molt de temps ha jugat a ser l’enfant terrible de les lletres franceses. I ves per on, després d’haver llegit Soumission no em sembla que hagi passat de ser un enfant pénible. Ara, la seva literatura és prou mediocre per fer-se mereixedora del guardó. Són els temps que corren.

La literatura del futur

D’acord, el títol més idoni potser hauria estat «El futur de la literatura», però llavors corria el risc d’acabar la reflexió amb una sola frase breu. Deixem-hi, doncs, «La literatura del futur», és a dir, la que escriuran els joves que avui dia cremen hores en un institut mirant de desenvolupar tota una rastellera de competències.

La primera cosa que em ve al cap és la rapidesa amb què passa el temps, amb què deixem que passi sense fer res, sense reaccionar, sinó més aviat al contrari, continuant cavant el pou on ens anem enfonsant dia a dia, curs a curs, el forat que engolirà tot el que pensàvem que érem o que teníem: llibertat, democràcia, cultura, civilització… Tot això serà arrossegat per la gran ensulsiada. Ho estem veient, està succeint ara mateix davant dels nostres ulls, i no hi fem res. No hi fem res, segurament, perquè ja no hi ha res a fer, ja no hi ha marxa enrere. Com passa amb el canvi climàtic, qualsevol proposta, qualsevol reacció es queda curta i arriba tard, és mera gestualitat per tranquil·litzar la consciència. Vindrà l’esfondrament i, ves per on, ens agafarà per sorpresa.

Ho han dit els filòsofs: sense llenguatge no hi ha llibertat. No n’hi ha sense la possibilitat d’expressar idees, de filar amb paraules un pensament mínimament complex. Sense llenguatge esdevenim una simple peça de l’engranatge que ens fa girar, sense independència, sense capacitat ni possibilitat de fer tries i prendre decisions. Ens ho han advertit savis, escriptors, gent que abans que nosaltres fóssim al món ja preveien cap on podia derivar la civilització que hem conegut. I tot s’ha precipitat les dues darreres dècades amb la proliferació i ara ja omnipresència dels mòbils i les pantalles, amb la connexió permanent a la xarxa que sembla que ens alimenta però que fa justament el contrari: ens xucla, és ella la que s’alimenta de nosaltres. Tot s’ha anat convertint en imatges, en icones, en gifs, en apps que substitueixen les paraules i que acceleren la comunicació, la precipiten, atès que tot ha de ser ràpid i immediat. No pas perquè sí: en aquesta immediatesa, en aquesta precipitació, el pensament no hi té lloc, la reflexió en queda bandejada, i per tant es perd la capacitat de raonar, de protestar, de valorar si el que ens posen al davant —objectes, mercaderies, llocs, sons, imatges— és el que buscàvem, el que volíem, o en canvi és el que ens volen encolomar. Abans que tinguem temps d’alçar la mà per dir alguna cosa, ja ens han canviat de pantalla, ja som en una altra banda, a punt de consumir un altre article o de perseguir satisfer un altre desig —sense moure’ns mai de lloc.

Ens fa l’efecte que tothom s’hi ha posat d’acord: els empresaris que dominen el món, els polítics dels quals els primers se serveixen, els empleats públics que apliquen les normes o les fan aplicar —jutges, policies, docents, etc.—, els veïns del costat de casa, nosaltres mateixos. Ho vam veure durant la pandèmia: va arribar el caos i tots vam creure. Vam avenir-nos a tot: a acatar mesures contradictòries, a deixar retallar-nos la llibertat, a deixar-nos medicar, a morir llastimosament en residències i passadissos d’hospitals. Va ser un bon banc de proves de la Màquina que ho mou tot. En els temps més durs del confinament, el fil que ens unia a la xarxa era el cordó umbilical per on ens nodríem d’informació —o del que fos allò que rebíem, sovint notícies falses, mentides, tergiversacions, una allau pertorbadora que ens sumia en un estat d’ànim molt concret, provocat per l’ambient que ens tocava respirar. Cal reconèixer que a Catalunya ja veníem deprimits d’abans i que aquest ambient no ens era nou del tot. Feia poc temps que havíem patit una allau semblant, una barreja de mentides, odi i malvolença procedent de fora, que s’afegia al desencís i la incomprensió provocats per les mentides de dins.

Han estat uns temps en què els qui llegim hem pogut refugiar-nos en la literatura. La màquina editora no ha estat mai aturada, ha continuat produint tones ingents de volums que han arribat a nosaltres malgrat els confinaments, malgrat les crisis, malgrat la manca de paper o els problemes amb la distribució. Es continua escrivint, es continua publicant. De tot. Obres bones d’ara i d’abans. Obres mediocres. Obres per a ves a saber qui. Per als joves que són als instituts? No ho crec. Esclar, sempre n’hi haurà algun que llegeixi, però la gran majoria es veu bastant incapaç d’agafar un llibre, de mantenir l’atenció sobre un text —especialment si té un mínim de complexitat— durant una estona per curta que sigui. Qui d’ells entra en una llibreria? O en una biblioteca, si voleu? Si hi van, a les biblioteques, la majoria no és pas per llegir-hi, per retirar-ne algun llibre; és per fer-hi moltes altres activitats que no tenen res a veure amb la lectura. El problema no és ni tan sols el llibre en paper. Tampoc no llegeixen amb tauletes ni portàtils. I amb el mòbil…, no és pas Proust el que llegiran, per descomptat. A tot estirar, serà un relat com el que comentàvem en l’apunt anterior del blog, una narració com la d’Annie Ernaux, feta d’un seguit de fragments breus escrits amb una prosa molt simple. Però segurament ni això.

Si no llegeixen, si tampoc no necessiten escriure correctament per superar successives avaluacions per competències, si pràcticament no tenen ni el dret de suspendre i d’haver d’esmerçar-s’hi una mica per superar un curs, si ningú no els indica un camí i els empeny costa amunt —perquè abans ja els han tret del davant totes les costes amunt—, si no han de memoritzar ni saber res perquè el cordó umbilical que els lliga a la xarxa ja proveirà, com podran en un futur parlar amb un mínim de propietat, ser capaços d’expressar una sola idea complexa, o atrevir-se a escriure una frase ben construïda?

El problema s’agreuja pel fet que, si n’hi ha cap que ho intenti, li costarà d’entrada desempallegar-se de la mena de llengua que entre uns i altres estem configurant avui dia. No tan sols és una llengua empobrida sintàcticament i lèxicament, sinó que a més ve condicionada per la irracionalitat que domina els nostres temps i que imposa una llengua autocensurada i mutilada per la tirania del que és políticament correcte, que no afecta només el llenguatge sinó també el contingut de les idees que avui es poden difondre. De fet, ja hi ha mostres d’obres literàries en què es poden veure els estralls que provoquen les normes escrites i no escrites que dicten com cal escriure i parlar sense ofendre ningú, sense esdevenir sexista, sense…, en fi, uns quants sense més.

Aquest possible jove escriptor també s’haurà de desempallegar d’una altra tirania: la de les emocions. En un apunt a propòsit de Canetti ja fèiem un crit d’alerta sobre la preponderància del culte a l’emoció en els nostres dies, un culte del qual no escapa cap àmbit de l’existència, sobretot els més delicats: l’educació i la cultura. Des de ben menuts, fins i tot quan encara no han sortit del ventre de la mare, s’aboca els infants a valorar-ho tot per la via de l’emoció. Els fetus, els nadons, els nens petits els incitem a emocionar-se amb la música, les olors, els sons, les textures, les imatges, els colors… No pas a pensar, no pas a comprendre, tan sols a sentir. Hem buidat l’educació a casa de normes, de valors i de límits, i hem fet creure als menuts éssers que hem parit que l’únic que han de fer és sentir, expressar-se, expressar què senten, emocionar-se. No és estrany, doncs, que s’escriguin la mena de llibres que se solen publicar actualment.

A l’escola, en l’àmbit de l’ensenyament, hem optat per la mateixa via. No cal que sàpiguen, que comprenguin, que recordin res. Com hem dit abans, tan sols han d’obtenir alguna mena de competència vaga que, com que no està basada en cap coneixement sòlid, només depèn de l’estat d’ànim, de la capacitat de sentir. De l’emoció. La cultura —i per tant la societat, la condició humana, el futur nostre com a espècie— va cap aquí. La música ens ha d’emocionar, ens han d’emocionar les històries que llegim, les obres d’art, el teatre, el… Tot ens duu a sentir a flor de pell, a voler que se’ns erici el pèl, a sucumbir a la pell de gallina. En els concerts de música clàssica, els espectadors ja no deixen passar ni un segon després que hagi sonat l’última nota abans de començar a aplaudir i a cridar bravos. És per això que han vingut: per deixar clar que hi són, per fer-se notar, per proclamar en veu alta que s’han emocionat molt amb el que acaben de sentir. Abans que acabés el concert ja només estaven pendents d’aquest instant, ja no escoltaven res. El cap no pensa, mana la pell, la superfície.

Compte: emocionar-se és bo i és necessari, no ho neguem pas. És important a l’hora d’aprendre ja que serveix d’estímul. Ara, basar-ho tot en això és buidar de sentit i profunditat tot el que podem produir mínimament carregat de sentit com a éssers humans que som. Com a espècie ens empobrim, ens idiotitzem, ens fem governables, dependents, febles i, a voltes, patètics. L’emoció ha de ser un ingredient més de la nostra existència, no pas el seu contingut primordial. Els discursos merament emotius són buits, l’obra d’art que només persegueix l’emoció és transparent i prescindible. Cal alguna cosa més.

Vet aquí, doncs, que els futurs escriptors tenen molts paranys per vèncer. Tants, que diria que cal fer taula rasa i capgirar-ho tot de dalt a baix, començant per la manera com eduquem els fills a casa, per la manera com els formem a l’escola, i continuant per la mena d’exemples que els proporcionem els adults d’avui, uns adults cada cop més infantilitzats, més perduts, menys lliures que mai. Uns adults, d’altra banda, que ho trobem tot magnífic, que sembla que hàgim perdut la capacitat de tenir un cert criteri —una altra conseqüència, potser, de la tirania de l’emoció?—, fins al punt que jutgem esplèndids qualsevol llibre que llegim, qualsevol vers que piuli algú, fins i tot qualsevol cosa que fem nosaltres mateixos, sempre disposats a sortir a la palestra, a ensenyar la més insignificant evacuació artística que hagi sortit de nosaltres, instal·lats en un tiktok permanent.

Perquè, desenganyem-nos, el resultat d’aquest desgavell, d’aquesta suma de tiranies que ens dominen —la immediatesa, l’emoció, l’exposició pública, la pèrdua del llenguatge, la xarxa que ens xucla— és la mena de llibres que es publiquen avui, aquesta autoficció ommipresent on tothom vol ser testimoni d’alguna cosa, dels traumes personals, com si el fet de ser testimoni de res fos un valor en si, sense que calgui demostrar un mínim de talent, de treball, de qualitat en la proposta que oferim. D’això en parla el crític literari francès Juan Asensio, que alerta des de fa temps de l’estat catastròfic en què es troba la literatura francesa.

Aquest és l’exemple que donem als futurs escriptors, aquest és el panorama que els deixem. Faran el que voldran. La majoria no faran res. Però, indiscutiblement, hi ha una certa manera d’entendre la literatura que s’acaba; d’entendre-la, de gaudir-la, de criticar-la, de fer-la avançar. D’escriure.

Bon i venturós 2023!

Annie Ernaux, Nobel

Cada any, quan s’acosta el dia en què s’ha de fer públic el nom de l’escriptor que serà guardonat amb el premi Nobel de literatura, els editors que inclouen en el seu catàleg títols d’autors estrangers posen ciris, preguen d’amagat i prenen til·la per controlar els nervis tot esperant que el nom anunciat sigui un dels que apareixen en el catàleg en qüestió. S’entén que sigui així, s’entenen els nervis, el desig d’haver encertat prèviament, a cegues, a la diana, perquè el Nobel vol dir millorar vendes, gaudir de publicitat gratuïta, aconseguir donar sortida a uns volums que amb prou feines devien haver suscitat interès entre els lectors. S’entén, i tant, però aquesta circumstància lligada al Nobel indica prou bé què significa avui aquest guardó. Diners. Prestigi. Popularitat. És el que, seguint un camí diferent però que moltes vegades va a parar al mateix lloc, proposen i ofereixen premis com el Planeta, el Ramon Llull o el Goncourt. Negoci.

En el cas del Nobel hi ha la particularitat que es dona per premiar un corpus literari ja existent, una trajectòria, l’obra ja publicada d’un autor, i que, a banda del pes d’aquesta obra, també juguen un paper important en la decisió del jurat de cada any la política i tota una sèrie de factors que actuen de contrapesos: si és el torn d’una dona o d’un home, d’un escriptor d’aquest o d’aquell continent, d’algú que escriu en una llengua de molta o de poca difusió, que publica a Gallimard o a Penguin, que escriu sobre el feminisme o el postcolonialisme o algun altre -isme en voga, etc.

Tot això es comprèn, segueix una lògica que pot agradar o no, però que hi és, que és evident. L’important, esclar, és constatar la idoneïtat del premi —cosa sempre prou subjectiva— llegint les obres dels guardonats, sobretot si són autors sorpresa, més o menys desconeguts, d’aquells que no apareixen a cap travessa. Sigui com sigui, el que és bastant indiscutible és que fa anys que la qualitat literària no és el criteri principal per decidir a qui s’atorga el Nobel. La sospita més aviat és que ni tan sols és ja un criteri, que el que de debò importa són els altres factors, tots extraliteraris, que entren en joc. El llegendari Pierre Landry, llibreter de Tula (Corresa), ja posava en entredit la concessió del Nobel a un autor com Patrick Modiano, que per a Landry no passava de ser «un bon garçon». No podem saber què hauria pensat d’Annie Ernaux, l’última llorejada, però ho podem intuir. De fet, un altre dels nostres llibreters francesos de confiança, en demanar-li que ens aconsellés un títol d’Ernaux, ens va confessar que no coneixia gaire la seva obra, amb un to que volia dir «i no és que tingui gaires ganes de posar-m’hi ara». El Nobel atorgat a Svetlana Alexsiévitx és també un bon exemple de premi atorgat al contingut d’una obra, no pas a la qualitat literària d’aquesta. Els exemples s’acumulen any rere any. Les coses són com són. Ben mirat, tampoc no cal donar-hi gaires voltes. Fa anys que el nostre interès pel Nobel és pràcticament nul, mera curiositat d’un dia que es fon poca estona després de saber-se el nom del guardonat.

Però perquè no fos dit, i aprofitant que totes les llibreries de França estaven presidides aquest Nadal per un mur de llibres d’Annie Ernaux —és ben lícit que els llibreters es vulguin guanyar la vida—, vam decidir endur-nos cap a casa un dels seus títols, La place, aparegut el 1984 i guardonat amb el Prix Renaudot. La place és un relat breu, d’un centenar de pàgines i de to clarament autobiogràfic, que arrenca amb la mort del pare de la narradora. Aquesta descriu la vida dels seus progenitors a partir del que ella en sap i del que pot extreure de la memòria, amb els salts i la fragmentarietat propis d’aquesta mena d’exercici memorialístic. La narradora avisa d’un bon començament que mirarà d’explicar la història sense apassionament, des d’un cert distanciament, defugint la poesia dels records i utilitzant una escriptura plana. La manca d’estil, doncs, és volguda. En efecte, l’inici del llibre, per la brevetat de la frase, per la sequedat, pot arribar a recordar-nos la prosa amb què Camus basteix L’étranger. Les semblances, però, s’aturen ben aviat, perquè, mentre que en aquesta obra de Camus l’estil i el to de la narració van guanyant complexitat a mesura que avança el relat, en el cas de La place la simplicitat es manté inalterable al llarg del llibre, estancada. Potser és per això que un no té la sensació que la narració guanyi volada, s’alci per sobre de la modèstia del vocabulari o la sintaxi, esdevingui una altra cosa de més envergadura que una mera suma de paràgrafs breus que inclouen fragments de records.

Per descomptat, un es fa càrrec de com era la vida dels pares de l’autora, de com es vivia en un poblet de la Normandia en els moments complicats que va travessar durant la primera meitat del segle XX. Però amb això no n’hi ha prou per dir que aquest és un llibre destacable —molt menys per dir que és un bon llibre—. En canvi, sí que n’hi ha prou perquè aquest títol sigui de lectura obligada als lycées francesos. No és estrany: lèxic simple, sintaxi primària, estil pla i paràgrafs breus. Fins i tot els adolescents d’avui dia s’hi poden veure amb cor.

No, un relat no serveix perjudicar tota l’obra d’un autor, però quan sabem que aquest «no-estil» és marca de la casa, senya d’identitat d’Ernaux, a un no li queden gaires ganes d’anar més enllà i repetir l’aventura. Hi ha massa literatura esperant lluny dels focus de l’Acadèmia Sueca.