Passar, parlar

«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.

Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres». 

La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113). 

Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).

Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).

Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:

Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)

Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):

Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!

Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):

Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.

No hi sabria afegir res més.

Passegem?

Sou a temps de llegir, abans no acabi l’any, una de les petites joies publicades aquest 2017. Però no patiu: de fet, teniu tot el 2018 per gaudir-ne. Parlo de La passejada, el relat de Robert Walser amb què s’estrena la flamant Editorial Flâneur, que acaba d’aparèixer i que promet oferir-nos moltes hores de bona lectura, si ens atenim a la nòmina d’autors que incorporaran progressivament al seu catàleg: Benjamin, Canetti, Camus, Gombrowicz, Bernhard, Sebald…

Com podeu veure, tenen una clara predilecció pels escriptors d’aquesta Mitteleuropa tan pròdiga en bona literatura a què pertany el mateix Robert Walser, que és no només el protagonista del primer llibre editat per l’editorial, sinó també el del logotip que la identifica. I de Robert Walser han triat justament una novel·la breu, gènere que van conrear de manera brillant altres escriptors centreeuropeus. Autors que, d’altra banda, també coincidien en la predilecció que professaven pels balnearis, les cases de salut mental i els sanatoris de condició diversa.

Walser va passar una bona part de la seva vida reclòs en clíniques psiquiàtriques, i les passejades eren un dels seus al·licients. Però ja anteriorment havia defugit la vida animada de Berlín, on va viure uns quants anys, i havia tornat a la seva Suïssa natal, més tranquil·la. I, tanmateix, la calma que potser buscava per superar una depressió es tradueix en una vitalitat i un humor que tenyeixen de dalt a baix La passejada —això sí, una vitalitat i un humor crepusculars. Walser no necessitava viatjar gaire per imaginar certs mons; el que li calien eren les passejades, com a l’heroi del seu relat, un escriptor que necessita anar a fer un volt diari per oxigenar el cervell i trobar la inspiració per escriure.

I això és el que ens explica aquesta novel·la breu: una d’aquestes passejades intranscendents que el protagonista aprofita per fer diversos encàrrecs (passar pel banc, per una llibreria i per una sastreria, anar a dinar…), fer uns quantes observacions i establir contacte —no sempre conversa— amb unes quantes persones. La narració és d’una finor inimitable i traspua modernitat per tots costats, segurament perquè Walser s’entreté en petits detalls de la conducta humana que són universals i atemporals, com l’actitud del forner que anuncia el seu establiment amb un rètol pompós en excés, mostra clara d’una fanfarroneria i d’un exhibicionisme que són grans mals de l’època que vivim. «Al diable amb la dèria miserable de semblar més del que s’és…», exclama el nostre excursionista.

Més endavant, mentre travessa un petit bosc, se sent interpel·lat pel que l’envolta: «Tons d’un món primigeni em venien, no sé d’on, a l’orella.» I el passeig continua entre reflexions de tota mena que se succeeixen sense aturador, com una riuada d’idees, de pensaments; un devessall de mots que Walter Benjamin va descriure bé en un petit text il·luminador —com era tot el que escrivia— sobre Walser: «Tan bon punt ha posat la mà a la ploma, s’apodera d’ell una actitud temerària. Té la sensació que tot està perdut; prorromp en una allau de paraules en la qual cada frase té només la missió de fer oblidar l’anterior.»

Però per al lector de La passejada no és fàcil oblidar cap de les idees que hi estampa Walser: les seves reflexions sobre la condició humana, la natura, la política o la mateixa literatura —ho aprofita per criticar la necessitat de consumir novetats— són l’àlbum de fotos d’un passeig que no ens cansaríem de refer un i altre cop.

Hi té culpa, en això darrer, l’acurada edició amb què ens han ofert aquest relat els responsables de l’Editorial Flâneur: un volum exquisit, amb un bon disseny, un bon paper, una tipografia ben triada (tot i un cos de lletra un pèl petit per als qui ja tenim una edat) i una versió de Teresa Vinardell pràcticament impecable. A més, La passejada es complementa amb «Le promeneur solitaire», un text de W. G. Sebald sobre el mateix Walser traduït per Anna Soler Horta.

Una delícia.