Deixem que el dietari de Pierre Bergounioux parli per si mateix. Tercer volum del Carnet de notes.
Dv. 15.11.2002
M’he llevat a un quart de set. A Massy dues hores més tard. Després de dos mesos i mig de docència, tinc una visió precisa de l’abast del desastre, la premonició del món de demà. Hi ha l’exterioritat de les classes populars respecte de la cultura escolar, l’absència de qualsevol curiositat per l’especial interès que les idees poden despertar. Hom va a l’escola perquè és obligatori. No sospiten que aquesta obre la porta a un univers diferent. Mai no escaparan del sentit comú, de l’espai mental tancat, ensopit, que és com el reflex del món material i social que resta aïllat en el garbuix dels grans suburbis. Però els professors també han canviat. Ja no són el tipus ideal weberià al qual, durant gairebé trenta anys, m’havia acostumat. De sobte els falta allò que finalment els diferencia: cultura, curiositat, una certa obertura. Em fa l’efecte d’haver-me equivocat de lloc, de feina, i m’ha vingut de cop una impaciència per marxar. L’any escolar serà llarg. De tornada sota el sol baix, enlluernador, de novembre.
Llegeixo Entre chien et loup, de J. Harrison. Prosa psicoecològica d’aquesta generació d’americans que s’esforcen, tant com poden, per preservar una visió contemplativa, desinteressada, artística de les coses en una societat totalment fidel al mercat, a la recerca conscient, racional, del benefici, al fetitxisme de la mercaderia i al culte del cos.
Dj. 20.4.2006
A les set el despertador m’arrenca del son. El bon temps s’ha instal·lat ja sobre la ciutat i sento, per la finestra entreoberta, el crit dels falcillots. Dono un cop d’ull al ciel i els veig.
He sortit de l’hotel caminant i, a tres-cents metres, he tirat pel carrer Bayard, que Yves Reboul em va dir que portava a Matabiau, on són l’una al costat de l’altra les dues estacions, la d’autobusos i la del tren. La ciutat s’està despertant. Em creuo amb col·legials, amb alumnes d’institut; travesso el Canal du Midi i a l’estació d’autobusos agafo un bitllet cap a Blanhac. Esperem el bus sota una gran llosa de formigó. Els sensellar s’entaforen als lavabos per netejar-se una mica. No puc decidir-me a creure que es toleri tanta misèria, que els poders públics es desentenguin d’aquesta aflicció, de la desgràcia que afecta centenars de milers de persones. Sí, però les forces d’esquerres van perdre la batalla fa uns trenta anys, i el que està passant a l’alçada dels ulls, a les estacions d’autobusos i a altres llocs, n’és la conseqüència. Amb la degradació de l’element personal han arribat el cinisme i la vulgaritat, el desastre de l’ensenyament, l’anihilament en què hem caigut.
L’autobús apareix a les nou i segueix el canal durant molt de temps. La bella estació ja ha arribat, aquí. Els arbres estan coberts de fulles, les glicines han florit. A Blanhac ja s’anuncia un retard de quaranta minuts. Massa cansat per tornar a Müller. Llegeixo el diari, m’avorreixo una mica. A pocs passos, a la mateixa fila de seients, una noia d’uns vint anys, com se’n veuen a tot arreu, totes semblants, parla pel mòbil en veu alta, en un to precipitat, vulgar, sobre coses indigents, amb un llenguatge deplorable. Repeteix un paper, diu un text extret de la televisió, de determinats canals, d’una determinada premsa destinada a adolescents. L’acció pedagògica racional, de les institucions públiques, no té cap poder sobre aquestes ànimes assetjades per la cultura comercial, que produeix, massivament, identitats paral·leles, buides, autistes, gràcies a la teleporqueria i els mòbils. Ja no visc en aquest temps, en aquest món. Pertanyo del tot al passat.
Són dos quarts de dues quan per fi embarquem. Com ahir, m’assec a prop d’una finestra però damunt d’un reactor. Ens enlairem amb un cel clar i puc veure el país que sobrevolem, la Garona, que s’allunya, els meandres de l’Òlt, Briva, Llemotges sobre la vertical. Aleshores el cel es va ennuvolant a poc a poc. La mateixa impressió que ahir de dominar un mar polar ple de blocs de gel i després, un cop se solden entre si, un prat inculte i cobert de neu. A casa a les tres de la tarda. Massa cansat per fer res durant la resta del dia.
Dg. 9.5.2010
Cel ennuvolat. Astènia, malenconia. Enllesteixo en poques ratlles la conferència que faré a Nantes d’avui en vuit i emprenc la que pronunciaré a la Biblioteca Nacional el dia 29. Però em falta empenta; deixo aviat la taula i passo a les cròniques que Vialatte va escriure el 1968 per a La Montagne. Són ben estrafolàries, divertides en petites dosis, però de seguida es fan pesades.
Cathy, que s’ha passat el dia a l’institut, m’arrenca de la reclusió i m’arrossega a fer un passeig. Els boscos semblen ramats atapeïts estesos damunt dels flancs de la vall. Avancem entre mates de lilàs, parterres plens de lliris, glicines penjades a les branques dels arbres.
(Traducció de Roger Vilà Padró)
L'Acció Paral·lela 