Diu que aquest Sant Jordi es vendran set milions de roses. Que en restin una, que jo no en compraré cap. Resulta que som un país que ven en un sol dia set milions de roses però que no té qui en cultivi perquè tots els productors de roses han anat tancant o han deixat de cultivar-ne atès que no els surt a compte, i, per tant, les hem de fer venir de fora.
És com si per Sant Joan tanquessin totes les fleques i pastisseries perquè fer coques ja no els sortís a compte i mengéssim coques vingudes de ves a saber on. O, tornant a Sant Jordi, com si durant aquesta diada els autors catalans deixessin de signar llibres perquè tots els que es venen són en castellà… Ah, calla!
En fi, no ens cansem de guanyar derrotes, que deia el poeta. No ens cansem d’infligir-nos càstigs i humiliacions a nosaltres mateixos. Som un poble mesell que és capaç de deixar podrir la seva millor festa, la més envejada i exportable: la del llibre i la rosa. Tot ho corrompen l’avarícia i la manca d’autoestima. Una diada com la de Sant Jordi, única al món sencer, tenia gràcia per l’espontaneïtat amb què va créixer els primers anys, per la solidesa que exhibia després. Fa anys, però, que agonitza d’èxit. I si plou, esclar, editors i llibreters lamentaran les enormes pèrdues sofertes —fa temps que hem acostumat els no lectors a comprar un llibre a l’any.
Sense coherència, sense fer les coses perquè pensem que tot té un sentit més enllà del fet venal, les festes com aquesta moren o es podreixen o es converteixen en una altra cosa. No, aquest any no compraré cap rosa. I rellegiré molt: Kavafis, Elizabeth Bishop, Wallace Stevens, Vicent Andrés Estellés…
L'Acció Paral·lela 
Menys dues, menys dues…
M'agradaM'agrada