Una mica de llum, potser

Va, fem trampa: què més pot donar de si la literatura del nostre segle?

Sí, d’acord, no és fàcil superar el llistó on el van deixar alguns dels títols apareguts als primers anys del segle; em refereixo a obres de les que se’n produeixen poques al llarg d’una o dues generacions, com ara Austerlitz (2001) o 2666 (2004), dels enyorats W. G. Sebald i Roberto Bolaño. A partir d’aquí, doncs, què més podem esperar? Potser un bon exemple de la literatura amb una mica de cara i ulls que podem tenir en els nostres dies és la novel·la La lamentabilitat de les coses, de l’escriptor belga Dimitri Verhulst, apareguda el 2006 i publicada en català el 2021 per Edicions de la Ela Geminada (traducció de Gemma Vilanova), en una versió que, com sol passar massa darrerament, troba a faltar una darrera revisió.

Aquest és un llibre que connecta molt bé amb l’època que vivim: és desesperançat, és decadent, és sarcàstic, és lamentable, però té alguna cosa que el fa sobresortir de la mitjania, i a més deixa una porta oberta per on entra una mica de llum, un pas obert cap a alguna banda, una mena d’escapatòria. No és immersos en aquesta sensació, que vivim avui en dia? Tenim la impressió que tot va malament i que el món no fa res més que empitjorar, que és un tren que va costa avall, sense frens, carregat de passatgers: nosaltres. L’economia, la política, la societat, el clima…: tot s’estavella. Si mirem què passa amb la cultura, la llibertat, l’educació dels fills, l’ensenyament, costa ser optimistes. Manen els qui manen, anem enrere en molts àmbits, i ho passa malament molta gent. I, tanmateix, continuem pedalant, vivint i, per tant, necessitant que el penya-segat que sembla que tinguem al davant s’allunyi cada cop que fem una passa cap a l’abisme. Necessitem creure que encara hi ha esperança, que alguna cosa hi podem fer cadascun de nosaltres com a individus. O, si més no, que tenim alguna opció de sortir-nos-en.

Això és el que sembla que vol dir-nos Dimitri Verhulst, l’autor i —en la mesura que ell mateix ens deixa fer aquesta sempre inexacta identificació— protagonista de La lamentabilitat de les coses. Per poc que donem un cop d’ull a la contracoberta del llibre, ens assabentarem que l’obra té un rerefons autobiogràfic i que l’escriptor es va inspirar en les experiències viscudes sobretot durant la seva infantesa. Podríem pensar, doncs, que ens movem en el terreny avui tan familiar de la literatura del jo, una hipòtesi reforçada per l’ús de la primera persona i pel fet que autor i protagonista comparteixin nom i cognom. Però no és ben bé així. Mentre llegia la novel·la, no he tingut en cap moment la impressió d’estar davant el relat de la vida de l’autor, sinó davant d’una obra de ficció. Hi té a veure, per exemple, el fet que el nom del poble on se situa l’acció sigui fictici. Ara bé, el que bàsicament fa que em costi admetre que l’autor no fa res més que narrar la seva pròpia història són totes les barbaritats que llegim. Per sort, el to de la narració i les dosis d’humor negre que tenyeixen —quasi— tota la novel·la permeten que la versemblança es mantingui intacta.

Les primeres frases ja anuncien tot el que vindrà i no deixen lloc a cap mena de dubte. Farem bé de tenir a prop un mocador de cotó i una ampolleta de colònia ben fresca per anar-lo remullant i fer-lo lliscar per les temples cada cop que en sentim la necessitat. L’estil de Verhulst és directe, fluid. Aquí no es fan concessions. Ràpidament coneixerem els membres de la seva família —el pare, tres oncles i l’àvia, a casa de la qual viuen tots plegats—i entrarem en contacte amb un ambient molt determinat, descrit amb pèls i senyals, que no ens abandonarà fins al final. Verhulst no enganya ningú, diria. Hi pot haver algú que, després de les primeres línies, decideixi que ja en té prou, que això no és per a ell. D’altres segurament prosseguiran la lectura entusiasmats o expectants, encara que sigui amb una pinça al nas o havent de recuperar alguna de les mascaretes que la pandèmia ha deixat per casa.

El record és l’espasme més reconfortant que existeix, una forma elevada de renaixença. La mort només arriba del tot quan la memòria s’ha esgotat completament. (Pàg. 48)

Els pares sempre brinden als fills l’arma per al parricidi, demanen a crits que els derrotin. (Pàg. 171)

El cert és que l’obra es llegeix bé i, tot i que algun passatge es fa un pèl llarg i a voltes un té la sensació de no moure’s d’allà mateix, arribem al final sense gaires dificultats, convençuts que l’autor ha dit tot el que volia dir, que és més del que es podia sospitar al començament. Perquè, com he dit, la història depassa la mera peripècia personal de Verhulst. Trobem a la novel·la la descripció d’un moment vital i moral que pot ser compartit per molts lectors; s’hi plantegen uns dubtes i s’hi entreveuen unes certeses que ens són fàcilment reconeixibles en el nostre dia a dia: el desànim és compartit, fins i tot una certa perplexitat davant de tot el que s’esdevé al món, davant del tomb que han pres les coses. I això és encara més cert en el cas dels joves, que veuen com s’ha esborrat qualsevol horitzó cap al qual puguin encaminar-se. (Però, esclar, qui el llegirà aquest llibre…?)

Hi ha sortida? Verhulst ens vol fer creure que cap al fons, molt cap al fons, en un punt o altre, s’entreveu una mica de llum. Ens el creurem?

No hi estareu d’acord

Tot el que és, és malgrat l’home. Tot ja existeix en la seva plenitud, prou bell, sense que l’home pugui aportar-hi res més. Però, i l’art? És que la natura no ha fet molt més que l’home, no ha pintat millors quadres, no ha esculpit millors formes, no ha xiulat millors àries, no ha concebut millors obres? Una bassa enmig d’enlloc pot reflectir el crepuscle com no ho farà cap home, cada vespre d’una forma diferent, segons que faci vent i arrissi l’aigua o sigui calm o hagi glaçat tot el dia o hagi fet massa calor o hagi plogut… Tan sols cal sortir a passejar pel món per comprovar-ho. Un curt passeig al llarg d’una riera, per un bosc qualsevol, entre turons desgastats servirà per veure que és exactament així.

L’home és al món per embrutir-lo, per transformar-lo maldestrament, per demostrar dia rere dia que hi és sobrer. 

Sols hi ha una aportació de l’home que la natura no pot igualar: és la literatura. Per això és l’art superior. Mala cosa és que perquè hi hagi literatura calgui que l’home existeixi. El dia que la literatura desaparegui del tot, ja no hi haurà cap raó per mantenir-nos com a espècie damunt la Terra. Mentrestant, llegim tot el que valgui la pena, i deixem la mínima petja.

Més viatges al buit

Després de llegir el llibre sobre la mar Càspia de Vassili Golovànov, dedicat bàsicament a l’Azerbaidjan, sentia que volia saber alguna cosa més d’aquells verals, sobretot de la gent que hi viu, atret per aquell buit que els atles situen al voltant del llac més gran del món, un indret dur, desèrtic, postsoviètic, que té el cor molt avall, sota el nivell dels oceans. Llavors vaig recordar que encara no havia llegit L’última artista soviètica, de Victoria Lomasko (Godall Edicions, 2022, traducció d’Arnau Barios Gené), una obra bona part de la qual està dedicada justament a les antigues repúbliques soviètiques que envolten la Càspia o que s’estenen cap al Caucas o cap a l’Orient: Kirguizistan, Armènia, Daguestan, Geòrgia i Ingúixa. A «Els rastres de l’imperi», Lomasko descriu els viatges que va fer a aquelles repúbliques entre el 2014 i el 2017. La segona part del llibre, «L’última artista soviètica passa a ser algú altre», parla de Bielorrússia i de la mateixa Rússia de Lomasko, de les experiències que l’autora hi va tenir el 2020 i el 2021.

Per què m’interessa ara tot això? Doncs perquè Lomasko ens parla del món en què vivim: avui els països que no funcionen prou bé —en cap sentit— ja no copien els que més o menys funcionen; més aviat passa a l’inrevés, els estats del Primer Món sembla que adoptin les maneres de fer d’aquells altres on les llibertats estan més retallades, on la censura i el control policial s’imposen, on el nivell cultural dels ciutadans es desploma dècada rere dècada i on la dona pateix feroçment el jou del patriarcat. Tal com veiem que passa a l’escola: els estudiants bons fa molt de temps que han deixat de ser el model a imitar, i totes les decisions que es prenen condueixen a enrasar el nivell de tothom, a igualar-lo per baix. Doncs bé, això és el que passa amb la democràcia, la llibertat d’expressió, la situació de la dona…

D’altra banda, després de llegir Golovànov, si el que jo volia era complementar la visió que havia obtingut d’una determinada zona del planeta, no podia haver triat una obra millor que la de Lomasko. En primer lloc, perquè la mirada de Golovànov queda repartida entre el paisatge i la gent que l’habita —o que l’ha habitat i n’ha marxat—; Lomasko, en canvi, se centra exclusivament en la gent, o en tot cas en la gent i els carrers on viuen aquestes persones amb qui entra en contacte. La mirada de Lomasko se sent atreta per la ciutat, per l’urbs, per tot allò que passa dins de pisos minúsculs i habitatges modestos.

I, en segon lloc, perquè Lomasko centra el focus en les dones, no pas exclusivament, però sí per sobre de tot. I és aquí on la seva mirada esdevé més àmplia que la de Golovànov. No és pas que vulgui comparar l’obra de tots dos, que des de molts punts de vista no té res a veure, d’entrada perquè els objectius de cadascun són diferents. Golovànov, com a escritor, fa i pretén fer literatura. Lomasko és una artista que ve del món del periodisme i que concep els seus reportatges a partir dels dibuixos que fa, els quals acompanya amb textos sense pretensió literària, cosa que de cap manera no vol dir que no tinguin interès ni qualitat. Són sintètics, cert, però transmeten amb tota simplicitat i eficàcia les idees que l’autora vol plasmar. Aquí no hi sobra res, no hi ha lloc per a la filigrana. Lomasko va al gra. La seva obra insisteix un cop i un altre a posar al descobert la situació de la dona en el món dels nostres dies. L’artista parla del que passa a les antigues repúbliques soviètiques del Caucas, al sud de la gran Rússia, però tot el que ens descriu podem intuir que passa també a Occident, en moltes ciutats. Dones obligades a casar-se quan a penes són adolescents, obligades a tenir relacions sexuals amb homes molt més grans, a prostituir-se, a fer de serventes o d’esclaves, a deixar els estudis, a quedar-se a casa, a tenir por, a haver de jugar-se la vida en una manifestació o per voler provocar un canvi a les seves vides o a les de les dones que els vindran al darrere. 

Els reportatges de Lomasko són importants perquè recullen testimonis i eviten que tot quedi silenciat. Silenciat per la llunyania i l’aïllament —en el cas de les dones de què parla aquest llibre, que viuen als confins del món, en un buit geogràfic, històric i social—, per la força dels hàbits, pel patriarcat. També hi trobarem testimonis sobre llengües prohibides, sobre pobles buidats i tornats a omplir, sobre joves que busquen sortir del pou on creuen que es troben, sobre nostàlgics de l’era soviètica, sobre immigrants i desplaçats, amics i enemics, ortodoxos i musulmans…

A la segona part, Lomasko explica la seva peripècia a Bielorrússia, país on aconsegueix entrar amagada en el maleter d’un cotxe. A Catalunya hem sentit alguna cosa sobre l’autoritarisme de Lukaixenko i la forma com es van reprimir les manifestacions i protestes de fa uns quants anys. Però tot queda colgat pel pas del temps i per nous esdeveniments que prenen el protagonisme als vells. Les notícies les consumim amb rapidesa, es gasten, i això no vol dir que hi hagi canvis, que les coses millorin. No ho han fet a Bielorússia, on avui continua governant Lukaixenko, ni ho han fet a Rússia; ans al contrari, poc després d’enllestir el llibre, Lomasko va veure com Rússia envaïa Ucraïna. Ella parla al final de les tímides protestes que tenien lloc a Moscou abans que esclatés la guerra, protestes mal articulades, on es va barrejava gent molt diferent amb motivacions i interessos molt diversos, i amb la policia sempre a sobre, reprimint tot intent de dissidència.

És potser per això que Lomasko acaba qüestionant-se si el seu paper com a artista és anar a les manifestacions a rebre cops de porra, a buscar la imatge que podrà reproduir per denunciar el que passa, o si per contra ha de limitar-se a observar i a extreure de tot plegat una altra visió del món, de la seva pròpia vida. Són els dubtes d’una artista que ha crescut, que no vol posar límits a la seva tasca ni a la seva obra. Al davant seu s’obre un camí nou; veurem cap on condueix. A mi, almenys, em té ben encuriosit.

Viatge al buit

L’edat, ho sabem, ho modifica tot, començant pels punts de vista. Els punts de vista sobre moltes qüestions, si no totes. No és pas que canviem, que esdevinguem persones diferents; ni tan sols cal pensar que a partir d’un cert moment ens traïm a nosaltres mateixos —això ho podem fer sempre i a qualsevol hora, com també podem no fer-ho mai—, que ens adulterem perquè pensem de manera diferent de quan teníem vint o trenta anys menys. Aquesta és una possibilitat que tampoc està exclosa, però moltes vegades no es tracta d’això, no cal ser tan pessimistes. Envellir és tenir més experiència, més recorregut, més informació, més tries fetes darrere nostre. No és un guany ni una pèrdua en termes absoluts, sinó guanys i pèrdues barrejats segons de què parlem. Físicament tenim menys vigor, menys força. Però a voltes també tenim més capacitat d’aprofitar l’empenta que ens queda, potser perquè sabem prou bé què passa quan deixem passar les ocasions, quan no aprofitem el moment.

Com a lectors també canviem —canviem molt. Si sempre hem estat temptats per noves descobertes, per obrir l’horitzó de lectures que tenim al davant, és probable que més endavant mantinguem fins a un cert punt aquesta necessitat de descobrir nous autors, noves obres que puguin enlluernar-nos. Però segurament sentirem menys la necessitat de cercar aquests autors. Progressivament anirem concentrant el focus, insistint en certs àmbits, defugint la cridòria de la novetat. La ficció en sortirà especialment mal parada. Què poden aportar-nos de nou les novel·les que es publiquen avui, ens preguntarem.

Bé, si més no és el que em pregunto jo, i deu ser per aquest motiu que llegeixo menys novel·les els darrers temps. També ho fa la poca atracció que sento per la narrativa que es conrea en general avui dia. És problema meu, ho sé. La literatura d’idees queda lluny, i alguns intents d’acostar-s’hi han donat com a resultat autèntics despropòsits, obres ridículament pretensioses com Serem Atlàntida o monstruosament mal engiponades com Bootes. Puc estar equivocat en el meu judici; el que no puc és deixar de ser honest amb mi mateix ni amb la meva experiència lectora.

Per tot plegat, fa temps que adreço la meva atenció cap a altres gèneres: l’assaig, els dietaris, les memòries, o obres indefinibles o inclassificables que narren sense prendre com a base la ficció. L’última d’aquestes obres que he llegit és l’aventura caspiana de Vassili Golovànov. Mentre aquí encara esperem que alguna de les editorials capaces de fer-ho —per ambició, direcció i determinació— publiqui la traducció al català de l’Elogi dels viatges insensats, els francesos, gens mandrosos a l’hora de traduir russos, ja han editat Le livre de la Caspienne (Verdier, 2023, traducció de Catherine Perrel) ), obra que l’enyorat Golovànov (Moscou, 1960-2021) va publicar el 2015.

Ho dic d’entrada, però: Le livre de la Caspienne no és l’Éloge dels voyages insensés. L’Éloge, aparegut el 2002, és un llibre irrepetible, una de les grans obres que ha donat el nostre segle fins ara. Sorgeix d’una necessitat vital de l’autor, d’una mena de fugida cap endavant a causa d’un amor no satisfet, potser a la recerca d’una obra que no es deixa escriure, frustracions, circumstàncies que l’empenyen a emprendre un viatge insensat a una illa situada en el mar de Barentsz, un racó de món perdut —perdut per als homes que intenten habitar-lo, perdut per a la civilització. A l’Acció Paral·lela ja n’hem parlat, d’aquest llibre.

Le livre de la Caspienne, en canvi, sorgeix d’un encàrrec, i, tot i que Golovànov confessa que aquest és un viatge que feia molt de temps que volia emprendre, el resultat se’n ressent a causa de la diferent motivació que hi ha rere el viatge i la redacció del llibre. Si aquesta és una bona obra d’un periodista, l’Éloge s’eleva per damunt de qualsevol gènere. L’excusa, deia, és un encàrrec: la revista Baku demana a Golovànov que escrigui un text per il·lustrar unes fotografies fetes al Parc Nacional de Gobustan, on s’han descobert més de sis mil petròglifs datats de fa entre 5.000 i 20.000 anys. A l’aeroport de Bakú l’espera el xofer que han posat a la seva disposició per dur-lo a l’hotel i als diferents llocs que haurà de visitar. A partir d’aquí, Golovànov comença a entrar en contacte amb un món que res no té a veure amb la seva ciutat, Moscou, i ben poc amb el seu país, Rússia. L’Azerbaidjan, com la major part de les antigues repúbliques soviètiques situades als extrems, després de la desaparició de l’URSS es va anar allunyant de la influència russa i de Moscou. Gràcies al petroli, ha aconseguit un grau de desenvolupament superior al de repúbliques veïnes més aïllades del món, com el Turkmenistan, però el conflicte sempre present amb Armènia, les guerres i l’eterna manca d’estabilitat política de les repúbliques del Caucas han provocat, com passa sempre en aquests casos, el desplaçament de molts refugiats, la majoria arribats a Bakú buscant un lloc on viure. La riquesa i la misèria conviuen —malament, esclar—, com conviuen la natura salvatge i els no-llocs, els espais corromputs i contaminats per l’home, especialment per la indústria petroliera.

Acompanyem, doncs, Golovànov, en el seu recorregut a la recerca d’un món perdut —del qual en queden traces a Gobustan i en altres indrets prop de Bakú—, però també a la recerca de l’essència del món actual, tal com es mostra a la riba de la mar Càspia. A poc a poc Golovànov farà algunes coneixences que li permetran fer-se una idea menys superficial de com és la gent que avui habita aquell racó de món situat als confins de la major part d’imperis que han existit, un espai que envolta la mar Càspia i que pren la consistència d’una mena de buit en la història. Paral·lelament, el relat s’anirà enriquint amb tota mena d’excursos sobre geografia, història, cultura, religió…, i, no cal dir, amb les reflexions del mateix Golovànov, sempre acerades.

La visió dels refugiats, dels espais que ocupen, i les converses que aconsegueix mantenir-hi són narrades d’una manera que m’és familiar: abans havia llegit una cosa molt semblant a La pell de la frontera, aquest gran llibre de Francesc Serés, publicat el 2014, cosa que vol dir que Golovànov i Serés estaven immersos en la redacció de les seves obres respectives per la mateixa època. Casualitats que de vegades volen dir més del que sembla. Davant del que veu, un clarivident Golovànov no pot evitar exclamar-se: 

Ô foi naïve dans le verbe! Redis donc: «Au commencement était le Verbe». Au commencement était la violence, toujours la violence, la violence n’a jamais cessé d’être sur cette Terre…

«Al començament va ser la violència», diu, i quin dubte hi ha que va ser ben bé així, que ha estat sempre així. Ha quedat clar al llarg dels segles, al llarg de les darreres dècades; queda clar avui. L’home ja era violent abans que pogués articular cap so intel·ligible. No és aquesta l’única lliçó que traurem d’aquest llibre. També ens en portarem bellesa: la de la bona gent, que hi és, i la del paisatge, que Golovànov sap descriure com pocs, potser perquè té clar que el que ell pretén és «tenter la transformation alchimique de l’espace en mots». En això és un mestre. Ho va demostrar a l’Éloge, i ho torna a fer aquí. Una mica de Golovànov ja és molt. No sé si ell ja ho sabia.