Exabrupte. Poètica. Taronges

La poesia ha dit sempre coses, des dels primers temps. Fins i tot en deien a l’edat mitjana els qui conreaven el trobar clus, els qui més endavant gongorejaven… La poesia podia ser hermètica, el·líptica, complexa, però sempre oferia les claus per a una o altra interpretació.

Però a mitjan segle XX va començar a florir una poesia pràcticament inintel·ligible, en què els versos eren compostos a manera de mur impenetrable, a prova d’anàlisis, lectures i interpretacions. Van començar a publicar-se volums sencers de versos que els lectors havien de creure que volien dir alguna cosa més o menys concreta, concebible. Hom havia de tenir fe i creure que el poeta no s’havia limitat únicament a bastir imatges contundents, estirabots escopits amb més o menys gràcia.

Aquesta mena de poesia va triomfar tant que avui omple els prestatges de les llibreries. Els qui la conreen, els qui la publiquen, els qui la defensen des de la crítica arriben a dir que si el lector no entén el poema és problema seu. Però el lector, per llegit que sigui, per moltes lectures que dediqui a un d’aquests textos críptics fins a l’extenuació, mai no podrà penetrar el mur alçat per aquell qui n’és l’autor, mai no podrà copsar la idea que s’amaga, si cap n’hi ha, rere aquells versos, perquè no han estat concebuts perquè un trist lector hi entengui res.

Sí, és cert, és absurd pensar que algú ha escrit uns versos deliberadament inintel·ligibles. Cap autor no escriu amb la voluntat expressa de no ser entès per ningú, si més no cap autor que pretengui veure la seva obra publicada. Per això cal concloure que aquesta inintel·ligibilitat només es deu a la seva malaptesa, a la seva incapacitat per escriure millor, per molta claca que tingui, encara que certa crítica li rigui les gràcies, potser perquè és més ben vist lloar obres inextricables que no pas admetre que hom no hi ha entès res.

Però pot molt ben ser que els qui no hi hàgim entès res siguem nosaltres.

Per si de cas, el 2020 ens hi fixarem més. Mentrestant, ens quedem amb aquestes taronges de Gemma Gorga, del volum Diafragma (Curbet Edcions, 2012). La foto que acompanya el poema és de Joan Ramell.

 

Noves formes de bellesa

Hi ha una imatge que no em puc treure del cap: a la inefable Piazza dei Miracoli de Pisa, dotzenes de persones alhora, les unes a curta distància de les altres, es disseminen com estaquirots amb les cames flexionades i els braços estirats cap a una paret invisible, amb la cara deformada per la ganyota estulta de qui simula fer un esforç enorme i, a més, prova de somriure. Miren a la càmera mentre fan veure que aguanten la torre inclinada. Qui es mira l’escena des de fora només veu unes figures estrafolàries que no aguanten res, sinó el buit, sinó el pes de la imatge grotesca que ofereixen, absurda de tan repetida. Tots fan el mateix gest. Tots donen l’esquena al monument.

No tothom es presta a fer el ridícul, per descomptat; no tot és estultícia. Aquest és un patró de viatger molt estès, però no tots són així ni viatgen de la mateixa manera. Avui que hi ha tanta gent que es desplaça —que puja i baixa dels avions, fa centenars de fotografies que s’amunteguen a la memòria del mòbil, arriba a llocs i en torna sense poder explicar-ne gaire re—, avui també podem topar amb un llibre com Indi visible (Tushita Edicions) i una viatgera com Gemma Gorga.

Efectivament, hi ha molta gent que volta, i que fins i tot fa estades a l’estranger d’una certa durada; no n’hi ha tants que sàpiguen aprofitar els viatges que fan en un o altre sentit, i encara menys que sàpiguen parlar-ne, extreure’n alguna cosa que valgui la pena que sigui escoltada per un tercer. Un tercer que pot tenir a priori moltes, poques o nul·les ganes de visitar els llocs que li seran narrats. Jo, per exemple, viatger esporàdic tirant a escàs, situo l’Índia molt avall en la llista de països que m’agradaria conèixer. L’Índia, a més, és aquell subcontinent sobre el qual tant han escrit turistes i escriptors rodamons de totes les èpoques. Què més se’n pot dir? Aquesta era la mena de dubtes amb què encarava la lectura d’Indi visible, però els dubtes es van fondre després de llegir el primer paràgraf del llibre, el primer apunt d’aquest dietari sense dates amb què Gemma Gorga ens —anava a dir convida— arrossega per la força a acompanyar-la en la seva experiència. Per la força de la bellesa, esclar. Perquè Indi visible és literament una delícia —«un plaer exquisit, intens, que transporta», en paraules del diccionari.

Se m’acosta. Amb un marcat accent indi em pregunta d’on sóc. Where from. Em pregunta com em dic. What name. D’acord. Barcelona. Gemma. Segueixen uns segons de silenci concentrat, mentre s’esforça a retenir la informació que acabo de confiar-li. Sembla suficient. Em dóna les gràcies i marxa per on ha vingut.

O sigui, que no volia res.

No puc dotar l’anècdota de sentir. Potser ni cal, i aquest és el meu error.

Gorga té el do de la destil·lació: sap extreure de les seves vivències el moll de l’os que, amb paciència, acabarà convertint en poema, en il·luminació, en mena d’epifania joyceana, i ho fa sense que es noti per enlloc l’esforç que cal esmerçar per dur a terme una tal operació. Els seus textos ens apareixen perfectament polits, sense costures, sense rebaves. N’ha eliminat amb cura tota bastida, els senyals que hi podria haver deixat el motlle de realitat, d’experiència viscuda amb què han estat modelats. Diries que escriure és per a Gorga tan natural com l’acte de respirar.

Indi visible té, d’altra banda, la particularitat de fondre notes de dietari, poesia, reflexions i apunts del natural en uns textos en prosa que parlen tant de les profunditats de l’Índia que Gorga coneix com de les mateixes fondàries de l’autora, sense que sigui fàcil decidir a quin dels avencs li és permès al lector d’endinsar-se més. Assistim a les seves passejades pels carrers intransitables d’Old Delhi i l’acompanyem com l’acompanyen els seus dubtes, la seva fragilitat, els estats d’ànim canviants amb què encara cada nou dia, els impactes que es transformaran en futurs poemes. L’extrema sensibilitat de Gorga, sempre allunyada del més mínim contacte amb el sentimentalisme, contribueix a definir amb precisió la seva poètica, tan fina com ben cisellada, com ho són les reflexions que esquitxen el llibre, sovint contundents, sempre carregades d’agudesa.

Si tot això no fos prou, Gorga ens obsequia de tant en tant amb la traducció d’alguns poemes dels autors que són l’excusa de l’estada a la Sankriti Foundation de Delhi: poetes contemporanis indis que van triar l’anglès per produir la seva obra. La tria que se’ns ofereix inclou alguns textos esplèndids, com aquest «Espai viu» d’Imtiaz Dharker:

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la vertical.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre les vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Al final del recorregut, la Delhi que Gorga ens ha donat a conèixer —en un retrat que semblarà poc amable perquè és sincer— tenim la sensació d’haver-la viscut com si hi haguéssim estat: els carrers atapeïts de vehicles, d’homes, d’olors i pudors, de sorolls, de brutícia, de colors, de contaminació, de misèria, de vida. En coneixem el clima, la calor impossible, el bestiari, els arbres, els costums dels qui l’habiten. Però dit així és com si no diguéssim res, o pitjor, és falsejar els que ens oferix aquest volum, perquè tots els ingredients apareixen dosificats, mesclats amb l’ingredient secret que no falta mai en els textos de Gorga: el to que ho relliga tot amb finor, intel·ligència i precisió.

Comencen a aparèixer els primers bigotis indis. Les primeres cabelleres d’atzabeja enllustrades amb oli de coco. El cercle fosc sota els ulls. Les mans més aviat aspres, amb les ungles tenyides de groc-cúrcuma. Els peus clivellats, de color de terracota. Els cossos prims, segons com vulnerables, segons com forts. La dringadissa de les dones quan caminen. Noves formes de bellesa.

No és fàcil topar amb viatgers així. No es fàcil trobar llibres com aquest.

La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.

La Medusa

Fotografia de Puri Ovejas

Un dels verbs més bells de la llengua francesa deu ser méduser, que el diccionari tradueix «per deixar de pedra (parat, enrampat)». Això és el que feia justament la Medusa mitològica, una de les tres Gòrgones: convertia els homes en pedra amb la seva sola mirada.

He vist recitar Gemma Gorga dues vegades en directe a Santa Coloma de Farners —no pas en cap dels múltiples programes sobre recitals poètics que hi ha a la programació de la TV—: l’any 2006, quan presentava el Llibre dels minuts, i aquest mateix juliol, i totes dues vegades ho ha fet: ens ha médusés, ens ha hipnotitzat, ens ha fascinat. No, no ens ha convertit en pedra, però ha captat d’una manera tan completa l’atenció dels qui assistíem al recital, el nostre silenci, que ens hem mantingut immòbils, estupefactes, sense permetre que se’ns escapés cap vers, cap matís —gosaria dir— de la poesia que hem sentit dir.

I aquest no és un fet gaire corrent. Hi ha pocs recitals on actuï una sola persona; el més habitual és trobar tres o més poetes dalt de l’escenari. I si bé la concurrència de moltes veus vol dir diversitat, menys possibilitat de monotonia, també pot comportar dispersió, més enrenou, un ritme entretallat del mateix recital, una llargària excessiva, cacofonia de veus i d’estils. La gràcia és que, si no t’agraden els versos d’una poeta o la seva manera de dir-los, pots esperar que els del següent t’arribin més.

Però quan al davant tens algú que escriu bé, que recita bé i que sap trenar els buits entre poema i poema amb els comentaris justos i seguint un fil precís, t’adones que no cal ningú més. I això és el que passa en els recitals de Gemma Gorga: amb molta intel·ligència, sense necessitat de fer escarafalls, la poeta ens va atrapant en la seva xarxa teixida amb poesia i amb poètica, amb raons i amb il·luminacions. Presenta els versos, els llegeix, deixa espai per al silenci, mira, reprèn la lectura, somriu, et fa somriure, hi torna de nou. I així al llarg de tres quarts d’hora que transformen la nit de juliol i ens transformen als que assistim a un acte tan bell.

Diu Gorga que no li fa res haver de llegir un determinat poema moltes vegades, fins i tot davant de persones que ja l’hi han sentit dir, perquè en cada ocasió ja no som els mateixos, ni ella que el diu, ni aquells que l’escolten; i per això un poema pot ser repetit, perquè cada vegada ens dirà coses diferents. Una nit d’aquest juliol això ha quedat demostrat al pati de Can Ferriol.

Mur

Aquests dies costa llegir, costa escriure, costa pensar amb serenor. Qualsevol activitat física o intel·lectual que vulguem emprendre ens troba amb els músculs entumits i el cervell enterbolit, almenys en un primer moment. És una sensació que hem d’intentar vèncer, un estat que necessitem deixar enrere, i ho provem: ens sobreposem, ens animem, ens posem en marxa. No passa res si momentàniament recaiem en l’atuïment; ara ja sabem que tenim forces per tornar a surar.

I paga la pena. Perquè hi ha molts motius també per sentir-nos vius, pletòrics, satisfets. I perquè si deixem de banda l’atuïment som capaços de veure amb més claredat què estem fent, cap on anem, quina mena de poble som. I, encara, perquè llavors podem obrir un quadern i escriure quatre ratlles, obrir un llibre i llegir algunes línies, uns quants versos que ens poden donar un cop de mà.

És el que m’ha passat quan he obert Mur, l’últim recull de poemes publicat per Gemma Gorga (Meteora, 2015), un llibre deliciós, a voltes dur, sempre elegant, sempre eficaç, que parla de les dones, de moments vitals, d’experiències, de petits gestos, de marques a la pell, de pensaments —i de què estan plens aquests dies, si no de tot això!—, de records que han tingut, han suggerit, han patit les figures femenines que habiten aquests versos: les dones properes a l’autora i ella mateixa.

I tot el que hi apareix està expressat sense caure mai en el sentimentalisme; la poesia de Gemma Gorga és, de fet, un bon exemple per copsar la gran distància que hi ha entre el sentimentalisme i la sensibilitat. I per copsar un altre detall vital: la importància del to. Que important que és el to en literatura. No crec que avui es tingui prou present el pes que juga a l’hora de dotar un llibre de força, de vigoria, de profunditat. Calen les idees, cal la capacitat d’expressar el que el es vol dir, cal el domini de la llengua, però quantes vegades un to poc escaient no ha destrossat un llibre!

Gemma Gorga és un to, una manera de concebre l’escriptura, una forma de segregar poesia que no pot ser més efectiva. Té la idea, té la capacitat d’expressar-la i té la finor que exhala cada vers. Una finor que, lluny de convertir els poemes en artefactes preciosistes o purament estètics, els dota d’una solidesa i d’una profunditat que només és a l’abast dels bons poetes, dels que s’alcen des de la modèstia per bastir un món poètic autèntic i generós per al lector que s’hi endinsa. Vegem-ne un parell d’exemples:

“Poble-sec”

No era l’àvia
qui perdia la memòria,
era la memòria qui progressivament
perdia l’àvia,
qui l’anava insignificant, encongint
sota la lent còncava del fred,
i ella tan quieta i plana
rere els porticons del balcó,
cinquanta metres quadrats
per a un únic insecte de tendresa,
ales malmeses, si encara ales,
esperant que algú li obrís aviat
la finestra
o el poema.

 

“Elegia”

Temps enrere,
abans que se separessin els continents
i comencéssim a comptar en anys
les nostres vides,
encara era possible
agafar una agulla de cap,
picar un foradet en la closca porosa
i xuclar amb delit el groc embrionari
del rovell barrejat amb la llum mullada
de la clara. Un viatge per túnels secrets
desplaçava matèria i aliment
d’una concavitat a una altra,
de la foscor lliscadissa dels inicis
a la foscor definitiva
de la gola.

D’això fa molt de temps,
quan les gallines ponien ous
a l’ombra improvisada de quatre taulons,
quan els gossos rosegaven
carcanades i sobralles dominicals
i semblaven feliços,
quan els bacteris
no havien colonitzat
tots els meridians de la por,
els microscopis dormien
i nosaltres menjàvem en pau
els fruits senzills de la terra.

L’autora dedica Mur a les seves dues àvies, Francisca Gutiérrez i Eulàlia Llavoré. Nosaltres dediquem aquesta entrada a les àvies que l’1 d’octubre van plantar-se davant les forces policials per protegir els col·legis electorals, un mur que ens dona la força i la serenor que a voltes trobem a faltar, un exemple que no podem deixar de seguir.