Entrats ja als anys vint del nostre segle, en un moment en què sobre els llibres i les llibreries planen tantes llums magnificades com ombres silenciades, els debats sobre la lectura prenen camins molt diversos segons qui els comenci, qui hi intervingui, com s’enfoquin. S’obren llibreries mentre sobren llibreries. Falten lectors però se n’incorporen de nous. Es publiquen massa llibres però hi ha gent que no aconsegueix publicar tot el que escriu. Excés i defecte conviuen en tots els àmbits d’aquest món destinat a reduir-se com un iceberg que vaga a la deriva per l’oceà dels nostres temps. Mentre sura, lectors, escriptors, llibretes, editors, tots fan la viu-viu cada vegada més atapeïts, amuntegats, buscant uns pocs centímetres per mantenir la posició sobre la llisor del gel, cada cop més lliscosa i inestable.
Enmig d’aquest panorama, Gemma Gorga ens torna a convidar a un dels seus viatges. Si el 2018, amb Indi visible, ens demanava que l’acompanyéssim a l’Índia en la seva recerca d’uns versos, d’una experiència, d’un món determinat —poblat de llocs i de gent, d’olors i colors, de gustos, de lectures, de moments—, ara ens convida a seguir-la a San Francisco i a descobrir amb ella les llibreries d’aquesta gran ciutat banyada pel Pacífic. «Ara» vol dir el 2021, any d’aparició de Hi ha un país on la boira, que com Indi visible va publicar Tushita Edicions. Entre aquests dos volums va aparèixer el poemari Viatge al centre (Godall Edicions, 2019), llibre que he de reconèixer que em va deixar una mica fred. De Gemma Gorga sempre n’espero molt, unes expectatives provocades per la qualitat de la seva obra publicada, i a Viatge al centre trobo que va optar per una poesia que, per bé que molt concentrada, com sol ser habitual, acusava l’excessiva brevetat —una brevetat que arriba a ser sinònim de facilitat— que sol caracteritzar una part important de la producció poètica dels nostres dies, la que es pot encabir sense problemes en l’espai d’un tuit.
No sé —ni vull saber— quants llibres llegeixo al mes. La lectura, com el viatge, no té a veure amb la velocitat. (Pàg. 84)
Però a Hi ha un país on la boira Gorga torna a mostrar-se pletòrica. Com a autora. Com a viatgera. Com a lectora. Es nota que a la universitat ha impartit una assignatura sobre la història del llibre i de la lectura; les seves anotacions venen carregades d’una recerca i d’una reflexió prèvies que les enriqueixen i les fan encara més interessants per al lector encuriosit que es deixa atrapar pel seu cant de sirena. En aquesta ocasió el lloc és San Francisco, ciutat on Gorga fa una estada —una segona estada— de dos mesos, que és la que narra. En aquest temps visitarà tot un seguit de llibreries que té apuntades, i també en visitarà d’altres que li sortiran el pas. De cadascuna en descriurà l’ambient, els habitants, les troballes; ens parlarà del que li crida l’atenció, dels motius per entrar-hi, i cada visita serà una excusa per parlar d’uns llibres determinats, d’uns autors, fins i tot d’unes èpoques passades.
En tota tria autèntica, la persona està sola. Adeu consellers, crítics, amics i vells professors que ens vau inculcar que tal llibre era «imprescindible» —imprescindible per a qui? No malbaratem la llibertat de l’elecció delegant la responsabilitat en algú altre. (Pàg. 120)
Tot el volum es ple de referències creuades, de fils que duen cap a noves lectures, o potser cap a l’experiència d’aquestes lectures, cap a reflexions sobre el paper i la situació dels lectors d’avui dia, del paper i la situació de les llibreries, però també cap a altres temes que interessen l’autora —la gastronomia, la múltiple identitat dels llocs que visita, les relacions esporàdiques que estableix el viatger a l’estranger… La prosa de Gorga manté aquí la precisió que la caracteritza. La narració flueix amb tanta facilitat que a les primeres pàgines un lector exigent pot confondre’s: tanta fluïdesa de vegades li pot semblar sospitosa, com si el relat se li mostrés massa complaent. Però no és complaença el que trobarà aquí, sinó capacitat de trenar idees i bastir un text fi i carregat de pensament. No en va, moltes frases semblen aforismes carregats d’agudesa; el text n’és ple. Són il·luminacions que conclouen un fragment, que arrodoneixen una idea, que culminen un quadre que se’ns acaba de descriure.
Al meu costat, un noi d’origen asiàtic llegeix un llibre en paper on gairebé totes les frases estan subratllades amb un traç gruixut de color groc fluorescent. No n’arribo a distingir cap paraula: el retolador i la llum del sol es conjuren per encegar-me. Cada pocs minuts, el noi abandona la lectura per consultar el mòbil i teclejar una resposta ràpida. Fet i fet, no s’està més de cinc minuts atent al llibre. Potser no vol, potser no pot, potser ni s’ho ha plantejat. (Pàg. 73)
Gorga, doncs, ho ha tornat a fer. Com llegim, què llegim, quant llegim, on llegim, quan llegim, per què llegim… totes aquestes incògnites troben en aquest llibre hipòtesis, respostes, suggeriments. El volum, que per dimensions i tipografia és deliciós, s’acompanya d’una breu bibliografia i d’unes quantes imatges que il·lustren llocs o fan referència a obres aparegudes en el text. Llàstima que la correcció no sigui tan perfecta com seria esperable i que diverses errades, lèxiques bàsicament, esquitxin el text.
En qualsevol cas, aquest llibre és un parèntesi perfecte entre altres lectures, una aturada en el camí que tot lector necessita de tant en tant per reflexionar sobre la seva trajectòria, les seves tries, la manera com llegeix. Un llibre que es pot llegir en qualsevol moment. Fa pensar, i fa gaudir.
Hi ha una imatge que no em puc treure del cap: a la inefable Piazza dei Miracoli de Pisa, dotzenes de persones alhora, les unes a curta distància de les altres, es disseminen com estaquirots amb les cames flexionades i els braços estirats cap a una paret invisible, amb la cara deformada per la ganyota estulta de qui simula fer un esforç enorme i, a més, prova de somriure. Miren a la càmera mentre fan veure que aguanten la torre inclinada. Qui es mira l’escena des de fora només veu unes figures estrafolàries que no aguanten res, sinó el buit, sinó el pes de la imatge grotesca que ofereixen, absurda de tan repetida. Tots fan el mateix gest. Tots donen l’esquena al monument.
Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.
Aquests dies costa llegir, costa escriure, costa pensar amb serenor. Qualsevol activitat física o intel·lectual que vulguem emprendre ens troba amb els músculs entumits i el cervell enterbolit, almenys en un primer moment. És una sensació que hem d’intentar vèncer, un estat que necessitem deixar enrere, i ho provem: ens sobreposem, ens animem, ens posem en marxa. No passa res si momentàniament recaiem en l’atuïment; ara ja sabem que tenim forces per tornar a surar.
L'Acció Paral·lela 