Imprevisible

Vivim en l’era de la immediatesa, les emocions fortes i la manca de temps —i la imatge, esclar, però aquesta ja la donem per descomptada. Tot ha de ser ara, breu i intens, i el que no compleix aquesta premissa no té gaires opcions de rebre cap mena d’atenció. En el panorama literari actual, si una obra, a més de ser ara, breu i intensa, és original, s’erigeix en un producte poc menys cobejat que la quadratura del cercle. Però l’originalitat, com adverteix Albert Jané al seu Calidoscopi informal, no sempre la troben els qui la busquen; ben al contrari, sovint els qui malden més per ser originals cauen en la més absoluta manca de singularitat.

La prova la tenim en bona part de la narrativa curta que es conrea avui dia. Quants autors no persegueixen que la seva veu soni distinta i singular enmig de la immensa producció que inunda les llibreries? Quantes vegades aquests intents es demostren vans tan sols llegint la primera pàgina d’un d’aquests reculls de relats? Perquè, per molt que tot hi sigui ara, breu i intens, l’originalitat no compareix per enlloc. Més aviat, l’element que cohesiona molts d’aquests volums és la previsibilitat: la previsibilitat en el to que tindran els relats, en el ritme que l’autor imprimirà a la narració, en els temes que s’hi desgranaran, en la presència del cop d’efecte que tancarà cada conte, etc. Un i altre cop llegim històries sobre relacions de parella desastroses, frustracions, desfetes personals, on el sexe i les drogues tenen una presència predominant, tot ben matisat amb les dosis oportunes d’humor, causticitat o mala bava.

Quan parlem de literatura, no cal dir que cadascú se sent atret per uns centres d’interès determinats que funcionen com un imant que tant l’arrossega cap a certes lectures com l’allunya d’altres. Però a voltes, molt de tant en tant, es produeix el rar fenomen de ser repel·lit i alhora atret per un llibre. La repulsió sol ser provocada per les expectatives del mateix lector i pels prejudicis que té cap a una determinada mena de llibres. L’atracció sols la pot suscitar allò que hi troba des d’un bon començament si decideix tirar endavant amb la lectura.

Això és el que m’ha passat amb El que dura un cigarro, del reusenc Ferran March (Godall Edicions, 2019), un recull de quinze contes que, a priori, pels temes que s’hi tracten i per la major part de situacions que s’hi plantegen, formaria part del grup de llibres pels quals em costa sentir atracció. I això no vol dir res més que el que vol dir: que prefereixo narracions de recorregut més llarg i caracteritzades per un to més reposat —més gracquià, si voleu.

Però tots aquests apriorismes queden esvanits quan llegeixo el primer relat d’El que dura un cigarro, justament el conte que dona nom al volum. De cop m’adono que March, que aparentment no fa cap esforç per ser original, adopta un punt de vista singular per narrar la petita seqüència que passa per davant dels nostres ulls. De cop m’adono que la història m’interessa perquè m’interessa com l’explica, perquè no som allà mateix on sembla que ens hagin de dur molts dels relats que es publiquen avui. I, doncs, continuo llegint.

Ara trobo una parella que es barallen, ara una família derrotada, ara un desgraciat que viu a la seva furgoneta atrotinada… La vida és un repositori ple de situacions semblants; és d’on March treu les trames per als seus relats. La gràcia està en el punt de vista, en els detalls on focalitza l’atenció, en la mestria amb què mou les peces i dirigeix els actors. I en els desenllaços. Que importants que són els desenllaços en la narrativa breu. La narrativa de March pren volada sobretot quan l’autor no busca en excés el cop d’efecte final —allò que dèiem de la previsibilitat: és un cop que ja esperem—, quan deixa que el relat acabi amb un desenllaç més obert o pràcticament inexistent. Aquesta mena de finals no solen ser els que preveu el lector. Torna a ser cosa de preferències, esclar.

En tot cas, March demostra que es mou còmodament en la distància curta que tenen aquests contes, que sap què vol fer i com ho vol fer. Quan convé, mostra contenció, sap evitar excessos. Si cal, alenteix el ritme; de sobte, l’acció es precipita. En les escenes que descriu hi ha la tensió justa, els elements imprescindibles perquè el lector pugui fer-se càrrec de la situació i se la imagini amb tota claredat. Abans he dit que dirigeix bé els actors; efectivament, en molts dels relats he tingut la sensació de ser un espectador situat enmig de l’escenari on passa l’acció, una mena d’intrús, i això es deu a la capacitat de March de fer versemblant cada escena, cada instant.

De tot el que he dit fins ara ja es pot deduir que els contes que he trobat menys singulars són els que acaben amb el tradicional cop d’efecte, per bé que aquesta és una apreciació molt personal. En conjunt, el recull em sembla un molt bon inici per a un autor que obre al seu davant força expectatives. El seguirem de prop.

Una basca de gaubança

«S’ha d’apuntar tot, absolutament, tot, sense manies ni complexos —va declarar, amb èmfasi, el doctor Hortensi Bori-Valeri—. Després ja garbellaran els altres.» Aquesta afirmació la trobem a la pàgina 950 de la novel·la de què ens proposem parlar, i tenint en compte que encara hem de recórrer un terç del llibre —l’obra té 1.412 pàgines de text massís, sense capítols ni seccions ni separacions amb dobles línies— el comentari es pot llegir com tota una declaració d’intencions.

La novel·la en qüestió duu per títol Calidoscopi informal i és obra del reconegut lingüista Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada, 2017). Insistirem una mica més en la llargada perquè aquest n’és un aspecte clau: si no és que hi ha alguna novel·la amagada que ho discuteixi i de la qual no tinguem notícia, aquesta és probablement l’obra més extensa de la literatura catalana moderna i contemporània. Sense anar gaire lluny, podem dir que és més extensa que la monumental El Troiacord, de Miquel de Palol, publicada el 2001 en cinc volums; fins i tot és més extensa que Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, de manera que haurem de remuntar-nos a Ramon Llull i al seu Libre de contemplació en Déu per trobar un llibre que superi en llargada el Calidoscopi de Jané.

Però, què és aquest lligall de 1.412 pàgines? A la contracoberta s’hi diu que es tracta de la primera novel·la d’Albert Jané, que l’autor va publicar als 87 anys —tot un exemple d’escriptor tardà! Si donem un cop d’ull a la definició de novel·la que ens proporciona el diccionari normatiu, comprovarem que aquesta denominació és ben possible:

«Gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable, que pot fer servir o integrar qualsevol procediment tècnic de composició i qualsevol modalitat expressiva, i presenta una temàtica que abraça de les aventures heroiques i fantàstiques a la representació realista de personatges i accions.»

És, aquesta, una definició molt oberta i, diria, posada al dia, de manera que poques obres de narrativa en poden quedar fora. Per cert, no puc evitar comparar-la amb la definició de novela que fa la RAE:

«Obra literaria en prosa en la que se narra una acción fingida en todo o en parte, y cuyo fin es causar placer estético a los lectores con la descripción o pintura de sucesos o lances interesantes, de caracteres, de pasiones y de costumbres.»

Obvio qualsevol comentari. Ara bé, aquells qui busquin en tota novel·la un fil argumental aquí no n’hi trobaran pas cap. A tot estirar, hi trobaran un marc, una mena d’escenari que donarà peu a tot el que anirà venint: tot just començar el llibre, el lector ensopega amb els senyors Horaci Salsufragi i Ulisses Pelamdeu, que es troben enmig d’una conversa; com si fossin en un aplec, desvagats, parlen de fets diversos i de persones que els venen al cap o que els passen pel davant. La conversa queda de seguida interrompuda per les intervencions del narrador, que tan aviat presenta nous personatges com inicia el relat de mil i una històries, facècies, anècdotes… Algunes d’aquestes històries ocupen una o dues frases; d’altres s’allarguen una, dues o més pàgines. N’hi ha que estan relacionades entre si, d’altres són del tot independents. Molts dels personatges els anirem retrobant, però sense que cap argument concret relligui l’acció. No, aquesta no és pas la intenció de l’autor.

I ja està? És això, el llibre: un seguit d’històries i anècdotes? No, de cap manera. Calidoscopi informal és molt més que això. De fet, és una tasca inabastable intentar definir l’obra o voler fer un inventari del que conté, de la mateixa manera que és impossible descriure totes les figures que ens pot arribar a oferir un calidoscopi perquè són il·limitades i varien cada cop que l’agitem. Això passa justament amb aquest llibre cada cop que passem de pàgina: hi trobem reflexions, pensaments, ocurrències, expressions, poemes, frases fetes, refranys, ratafia —molta ratafia— aforismes…, sí, una infinitud d’aforismes, fins al punt que un arriba a pensar que el que està llegint és un descomunal recull d’aforismes encastats, com petits joiells, en l’argamassa del text que els subjecta.

Em deixo alguna cosa… Ah, sí, i per damunt de tot, la llengua. Perquè Calidoscopi informal és, per començar, i abans de qualsevol altra consideració, una lliçó de llengua. Ho és pel repertori lèxic que atresora, no comparable al de qualsevol altra obra mai publicada en català, per la riquesa de solucions sintàctiques i gramaticals, pel volum d’expressions que exhibeix i per la gran quantitat d’aclariments i observacions sobre aspectes puntuals de la gramàtica que l’autor insereix ara aquí, ara allà, enmig de la narració. No cal dir que Jané, un dels grans lingüistes que ha tingut la llengua catalana, no defuig els aspectes controvertits i planta batalla sempre que ho creu convenient, si cal amanint-ho amb unes bones dosis d’humor o d’ironia, però sense estalviar-se de tant en tant la contundència o la mala bava, com quan parla de l’ús irracional que es fa avui del llenguatge no sexista, qüestió que el treu de polleguera: «Del llenguatge no sexista i políticament correcte ja en començo a tenir els claudàtors plens» (pag. 1.301). També s’ha de dir que, per bé que les observacions de Jané són sovint impagables —no totes, però—, no cal estar-hi sempre d’acord.

I alhora, mentre llegim, mentre coneixem tota aquesta gernació, aquesta multitud de personatges inventats o reals —o mig i mig, com l’escriptor Ramón Llull, autor d’obres d’encàrrec que escriu el seu nom erròniament amb accent—, passegem per tota la geografia que ens suggereixen els innombrables topònims que van apareixent, també reals o inventats, també mig i mig —Jané s’anticipa al famós Sant Esteve de les Roures, que inevitablement ve a la memòria, tot i que en aquest camp té força precursors.

Ara: qui pobla aquest calidoscopi, quines figures hi descobrim? Entre els centenars de personatges hi ha de tot: homes i dones —no pas nens…—, dimonis i diablesses en quantitats ingents, monges i mossens, marits que fan el salt a la dona, dones que posen les banyes al marit —tots aquests també en profusió—, i altres personatges o personificacions de tota mena: lampistes que no fan faltes d’ortografia, dissenyadors gràfics a sou d’òptics, ordinadors que fan el pelegrinatge a Terra Santa…, i sobretot —sobretot— dones de bandera, senyorasses de formes contundents, autèntiques belleses capaces d’enamorar qualsevol homenet que se’ls acosti. I aquí és on l’extensió del llibre esdevé, a banda de la seva característica més cridanera, un escull per al lector que pretengui fer un cap i arrel, perquè quedarà completament enfarfegat de turgències i pitram, de rosses de mirada felina i de vídues amb ganes de trempar i riure.

Cosa que ens porta a plantejar-nos quina mena de lector pot arribar a tenir aquest Calidoscopi informal… Però d’això en parlarem al final. Abans, no em puc estar de fer un tast d’alguns dels pensaments o de les ocurrències que hi trobaria aquest lector:

«Exalçar la pròpia singularitat no singularitza gaire. No singularitza gens; més aviat vulgaritza.» (pàg. 638)

«L’inconvenient dels avenços tècnics és que els cretins són els primers que se n’aprofiten.» (pàg. 819)

«Les paraules no són sinó les paraules, tant si es diuen al castell d’Elsinore com a la Salut de Sabadell.» (pàg. 908)

«Qui no vulgui pols, ha de fer alguna cosa més, que no anar a l’era.» (pàg. 1108)

«S’acaba tot i res no recomença, | i solament el buit omple el futur, | del que ha passat, ofensa o bé defensa, | potser només en queda un vers obscur.» (pàg. 1329)

«Una vegada, la imperativa reina mora de Siurana i la dolça fada Flordeneu de Mirmanda es van jugar, en una partida d’escacs, l’amor del jove cavaller Gentil de Valltendra. Va guanyar la reina mora, amb una espectacultar i impensada jugada de salt de cavall i, doncs, es va quedar el cavaller Gentil.» (pàg. 777)

S’ha dit que Albert Jané, amb Calidoscopi informal, ha escrit el seu Ulisses. Vejam: no. Entenc la comparació si ens limitem a fer-la tenint en compte certs aspectes formals. Joyce, per exemple, utilitza en alguns fragments d’Ulisses el recurs de l’enumeració, o més ben dit de l’acumulació, per produir un efecte determinat —com ara llargues llistes de mossens, d’herois, de sants i santes, de militars, etc. Jané fa servir aquest mateix recurs no pas de forma esporàdica, sinó convertit en un dels motors de la narració, en un tret estilístic fonamental de l’obra. A Ulisses trobem els coneguts canvis d’estil de cada capítol, i, ben sovint, dins d’un mateix capítol, així com models de llengua diferents. Jané no va tan lluny, però també modula la llengua segons el que s’està narrant i recorre en algun moment a imitacions de la llengua antiga i de llenguatges especialitzats. Tots dos autors utilitzen tota mena de recursos literaris i inclouen a les seves obres respectives una gran mostra de figures retòriques. Jané, fins i tot, redacta pàgines senceres per mitjà de versos heptasíl·labs o alexandrins.

Però les semblances entre les dues novel·les s’acaben aviat i no penetren més enllà de la forma. De fet, si Calidoscopi informal no és, al meu parer, una obra literària més reexida del que és i no pot ser considerada com una gran novel·la —per bé que sigui indiscutiblement una obra remarcable i, no cal dir, singularíssima—, això es deu al fet que no hi ha pràcticament cap personatge que inspiri cap mena de sentiment en el lector. N’hi apareixen centenars, alguns de ben recurrents, alguns de més ben dibuixats, però cap no té prou gruix, tots són figures d’un sol traç, meres siluetes que permeten anar teixint l’entramat d’històries, anècdotes i ocurrències que se succeeixen, figurants que mai no arriben a significar res per al lector. D’això, per descomptat, Jané n’és conscient; ni pretén fer veure una altra cosa ni pretén enganyar a ningú.

Calidoscpi informal s’acaba a la pàgina 1412, però podria haver-se perllongat indefinidament, com un riu que no para mai d’alimentar-se del cabal lèxic i cultural de Jané, de la seva ànsia d’escriure. El narrador ja ens avisa a la pàgina 534:

«Jo vull acabar la història que he començat. Si no, no valia la pena que l’hagués començada. Però he de lliurar un combat estrenu contra els incisos, contra l’exèrcit dels marges, contra l’escamot de les postil·les, contra l’esbart de les glosses, contra l’estol dels comentaris, els matisos i les precisions.»

I una mica més endavant (pàg. 595) ens sorprèn el que podria ser un comentari crític amb l’obra mateixa, dur, agre fins i tot, que va precedit d’una reflexió sobre la pròpia condició d’escriptor:

«Hi ha qui escriu per al públic, un públic potser teòric o hipotètic, però desitjat, hi ha qui escriu per a ell mateix, pel goig de llegir el que ha escrit, i hi ha, encara, l’escriptor que té una actitud més nua i despullada, el que escriu, pel simple goig d’escriure, uns textos que no llegirà mai ningú, ni ell mateix, i dels quals es desentendrà totalment un cop els haurà escrit. Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.»

«Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.» Déu-n’hi-do. El cert és que en aquests llibres monstruosos sol passar que les virtuts més destacades són alhora el mirall dels seus principals defectes. L’excés, per exemple. Si aquest és un llibre important, que ho és, això es deu en bona part a l’exageració que li dona forma, una desmesurada accentuada per la presència de repeticions de passatges i d’històries que un editor atent hauria mirat d’esporgar. Pel que fa al to i al contingut d’algunes facècies, em temo que converteixen aquesta novel·la en una obra extemporània. Són, aquests, dubtes que ens retornen a la qüestió que abans havia quedat sense respondre: quina mena de lector pot tenir Calidoscopi informal? I encara: com s’ha de llegir aquesta obra? El mateix Jané apunta una possible resposta:

«Els meus lectors em van abandonant. Se me’ls emporta Aquella, amb aquella alegria. I al darrere en venen molt pocs. Pràcticament, cap. De fet, ni un.» (pag. 1116)

Bé, potser aquí Jané en fa un gra massa. Però aquesta reflexió no està gens fora de lloc en un escriptor que publica la seva primera novel·la als 87 anys. El llibre és ,en aquest sentit, el seu llegat, una mena de testament literari, alhora que un plany pel temps transcorregut i per la imminència de la fi. I és que, tot i que l’humor i la joie de vivre, exemplificada en l’expressió «trempar i riure», són presents en cada pàgina, també hi ha lloc per a un to més crepuscular, per a l’enyorança del que queda enrere:

«Ningú no diu que tem l’aspra mort, | tothom, però, tem l’acte de morir, | i és un moment en què cal fê el cor fort, | i tot seguit emprendre un nou camí.» (pàg. 1358)

Quins lectors, doncs, pot tenir aquest llibre? No ho sabria dir: curiosos, lectors amb temps i no gaire pressa que vulguin anar descobrint tot el que pot oferir-los aquest aplec de tota cosa i que no se sentin obligats a llegir-lo de dalt a baix, sinó, impulsats pel cuc de tafanejar-hi, a saltar d’una pàgina qualsevol a qualsevol altra, a la recerca del que, en paraules del narrador, és la millor i més precisa definició del Calidoscopi: «una basca de gaubança» (pàg. 736).

El que de debò no sé, però, és si aquest serà un llibre amb gaires lectores. Són altres temps.