Tu ets més bella que el cel i la mar

Tu ets més bella que el cel i la mar

Quan estimes te n'has d’anar
Deixa la dona deixa el fill
Deixa l'amic deixa l’amiga
Deixa el teu amant deixa la teva amant
Quan estimes te n'has d’anar

El món és ple d'homes i dones negres
De dones d'homes d'homes de dones
Mira les botigues esplèndides
Aquest fiacre aquest home aquesta dona aquest fiacre
I totes les mercaderies esplèndides

Fa aire fa vent
Les muntanyes l'aigua el cel la terra
Els infants els animals
Les plantes i l’hulla

Aprèn a vendre a comprar a revendre
Dona pren dona pren
Quan estimes n’has de saber
Cantar córrer menjar beure
Xiular
I aprendre a treballar

Quan estimes te n'has d’anar
No llagrimegis quan somriguis
No t’entaforis entre dos pits
Respira marxa parteix ves-te’n

Prenc un bany i miro
Veig la boca que conec
La mà la cama El l’ull
Prenc un bany i miro

El món sencer encara hi és
La vida plena de coses sorprenents
Surto de la farmàcia
Acabo de baixar de la bàscula
Peso els meus 80 quilos
T’estimo

Aquest pot ser un dels rars poemes de Blaise Cendrars que soc capaç d’apreciar. N’hi ha d’altres, però no gaires, ben pocs entre la producció de Cendrars del primer quart del segle XX, que és de fet quan es concentra el gruix de la seva obra poètica. Anys de surrealisme, d’avantguardes, d’ebullició constant. La major part de composicions d’aquell temps defugen qualsevol cotilla: sovint no hi trobem ni rima ni ritme, ni mètrica ni musicalitat, ni imatges ni metàfores, ni lirisme ni èpica. Un es pregunta davant de certs poemes si hi ha gaire treball, gaire elaboració, o alguna intenció, almenys, si tot plegat no és més que mera escriptura mecànica sobre coses vistes. A «Le cabine nº 6», un poema escrit l’any 1924 a bord del vaixell Formosa, que baixa per l’Atlàntic vorejant l’Àfrica, gairebé ho confessa:

La cabina n. 6

L’ocupo
Hauria de viure sempre aquí
No té cap mèrit que m’hi quedi tancat i treballant
A més no treballo pas escric tot el que em passa
pel cap
No tot de fet no tot
Perquè moltes coses em passen pel cap però no entren
a la meva cabina
Visc enmig d’un corrent d’aire l’ull de bou obert i amb el
ventilador que brunzeix
No llegeixo res

Dic «gairebé», perquè al final ens acaba dient alguna cosa més que no ens pensàvem. És també el que fa en el poema següent, «Bagage», en què sembla que es limiti a descriure quin és l’equipatge que s’ha endut:

Equipatge

Dir que la gent viatja amb un munt d’equipatge
Jo només m’he endut un bagul i trobo
que ja és massa que duc massa coses
Vet aquí el que conté
El manuscrit de Moravagine que he d’acabar a bord
i dur-lo a l’oficina de correus de Santos per enviar-lo a Grasset
El manuscrit del Plan de l’Aiguille que he d’acabar al
més aviat possible per enviar-lo a Au Sans Pareil
El manuscrit d’un ballet per a la propera temporada dels
Ballets suecs i que he enllestit a bord entre Le Havre
i La Pallice des d’on ja l’he enviat a Satie
El manuscrit del Coeur du Monde que enviaré a mesura
que el tingui fet a Raymone
El manuscrit de l’Equatoria
Un paquet gros de contes negres que esdevindrà el segon
volum de la meva Anthologie
Unes quantes carpetes d’assumptes diversos
Els dos grans volums del diccionari Darmesteter
La meva Remington portàtil últim model
Un paquet que conté petites coses que he de fer arribar
a una dona de Rio
Les meves babutxes de Tombuctú que duen les marques
de la gran caravana
Dos parells de sabates mirífiques
Un parell de xarol
Dos terns
Dos sobretots
El jersei gruixut del Mont Blanc
Petits objectes per a la meva higiene personal
Una corbata
Sis dotzenes de mocadors
Tres camises
Sis pijames
Quilos de paper blanc
Quilos de paper blanc
I un amulet
El meu bagul pesa 57 quilos sense el meu barret gris

Què hi tenim aquí: una mera descripció? O potser és més aviat un inventari de projectes que acabarà duent a terme o no, d’intencions, de relacions, una manera d’anar pel món i de veure’l. De viure’l. Unes quantes pàgines abans ens ha presentat en vuit composicions breus els menús de tot un seguit de dies, poemes que consten tan sols del nom dels plats sense que hi hagi res més afegit. Cendrars, esclar, juga, i ningú està obligat a voler compartir el joc que ens proposa. 

Molts dels textos van aparèixer en plaquettes, acompanyant il·lustracions, inserits en programes, en edicions curtíssimes i singulars, com si no volguessin desmentir que de vegades el suport acaba tenint més importància que l’obra: el suport i el context, el moment, el ressò. Però si ens quedéssim amb aquesta idea seríem molt injustos amb Cendrars, un autor massa polièdric perquè el reduïm amb un comentari frívol. És cert que la seva vida atzarosa té un pes determinant en la manera com ens aproximem als textos que va escriure. Viatger incansable, llocs, anècdotes i persones es mesclen en la seva biografia vertiginosa i en la seva obra i la doten d’una singularitat absoluta. Tot i fer del simbolisme un pecat de joventut, esdevé surrealista abans que el mateix Apollinaire i que Breton, però sense cap ànim de mantenir-se sota cap etiqueta, sinó amb ganes de tastar-ho tot i obrir-se camins nous cap on sigui. En els seus poemes primerencs parla sovint d’escriptors i personatges mancs, abans que ell mateix perdi un braç durant la Primera Guerra Mundial. Coneixerà a tothom i es relacionarà amb molts dels protagonistes del món cultural europeu del primer terç del segle XX —escriptors, pintors, músics, cineastes…—, serà l’introductor de Henry Miller a França, conrearà la poesia, la narrativa, la crítica, i s’interessarà per la pintura, la música i el cinema, per l’art en general —i per l’art negre en particular—, pels avenços tecnològics i tot el que representa progrés i avantguarda.

Un té la sensació que, per poc que rellegeixi Cendrars amb calma, trobarà més poemes que li diguin alguna cosa. Per això se sorprèn que en català hi hagi ben poca poesia seva traduïda, a banda de la Prosa del Transsiberià, a càrrec d’Eduard Sanahuja. Potser ha arribar l’hora de parar-hi atenció.

(Textos traduïts per Roger Vilà Padró)