Lo mig… de quin món?

La cosa ha anat així: els alumnes d’un curs de nivell superior de català havien de fer una tasca d’expressió escrita consistent en una ressenya d’un llibre que prèviament havien d’haver llegit. El llibre era Lo mig del món, de Roser Vernet. Uns quants d’aquests alumnes —entre els quals hi ha professionals de la docència— van presentar una ressenya generada per l’inefable ChapGPT. Això, si voleu, no és nou. El que és més sorprenent és que hagin presentat la ressenya sense revisar-la abans i, per tant, sense adonar-se que la tèrbola ment de ChatGPT se l’havia inventada de dalt a baix. Perquè efectivament la IA, si no troba una informació, se la inventa. Així, en les diferents ressenyes de Lo mig del món presentades per aquests alumnes apareixen personatges que viatgen a països exòtics i que viuen aventures emocionants, o una tal Blanca que, després de la mort del seu pare, decideix retornar al poble on va néixer i revisitar els llocs de la infància a la recerca del seu passat, o un tal Lucian que veu el món amb uns ulls carregats de poesia i de misteri… Lo mig del món, doncs, convertit en una novel·la d’aventures, en una saga familiar i, fins i tot, en un relat de ciència-ficció.

Jo mateix vaig decidir fer la prova i demanar una ressenya del llibre de Roser Vernet a ChatGPT; en el meu cas, la IA es va treure del barret un protagonista anomenat David que vivia tot un seguit de peripècies. Per treure-se’l, el barret.

L’anècdota faria gràcia si no fos que expressa amb cruesa la situació que vivim a les acaballes del primer quart del segle XXI. Adults que s’alimenten acríticament i cegament de tot el que la IA els aboca a la menjadora; que s’empassen tot el que els diu la IA sense plantejar-se ni la veracitat, ni la qualitat, ni el to, ni la intenció de la informació que els proporciona. Adults que, en alguns casos, són també professors d’institut, o metges, o qualsevol altra cosa. Adults que es posen en mans de la IA, a la qual cedeixen la seva facultat de pensar, de triar, d’opinar, de saber. Què no faran els adolescents!

No debades l’escriptor francès Grégoire Bouillier afirma en algun moment de la seva magna i indefinible obra Le Dossier M que per primera vegada a la història l’ésser humà ha iniciat un procés de degradació de les seves capacitats cognitives. L’evolució s’ha transformat en involució. Per poc que ens hi parem a pensar ens adonarem que la seva no és una afirmació gratuïta, la típica boutade escopida per un provocador. No. Mirem què ha passat amb l’ensenyament arreu els darrers trenta anys; mirem què diuen tots els informes, totes les anàlisis, sobre el nivell dels alumnes, sobre la capacitat d’atenció, de retenció, de concentració dels joves d’avui. El retrocés i la baixada del llistó són imparables. I aquest és un procés que coincideix amb l’arribada i la generalització del telèfon mòbil, un canvi cap a pitjor que la IA acabarà d’agreujar.

Les conseqüències les pateixen els alumnes, les pateixen els professors, les patim tots. La incapacitat per llegir i comprendre —no diguem ja gaudir— un text llarg i complex, per extreure’n conclusions pròpies, per analitzar —en general—, avaluar i decidir, aquesta incompetència es farà cada cop més acusada a mesura que els éssers humans deixem d’exercitar aquestes habilitats que bé teníem, perquè ja ens està bé que la IA faci la feina per nosaltres. Una IA que es comporta com una bona pel·lícula de Walt Disney: entreté, alliçona —“sin que se note el cuidado”—, condueix, moralitza, garbella i embelleix a fi que ens empassem la píndola sense protestar.

A les universitats l’ambient a les aules és cada cop més depriment. De seixanta alumnes, cinc o sis paren atenció, prenen apunts, estan al cas. Els altres no hi són, tot i ser-hi. Suspendre no és cap drama, aprovar és indiferent, aprendre alguna cosa és dany col·lateral.

Com sempre, hi ha les excepcions, la gent brillant, una mínima base de talent que fa que tot el sistema no s’esfondri com un castell de cartes. I potser l’ensulsiada no acabarà mai d’esdevenir-se perquè en el moment més crític arribarà per apuntalar-ho tot la mateixa IA: per apuntalar la sanitat, per exemple, amb màquines que diagnosticaran i operaran amb més precisió que qualsevol metge; per apuntalar la producció, cosa que ja passa, amb robots que faran la feina amb més eficàcia i rapidesa que qualsevol operari; per assegurar una certa forma de transmetre coneixement, amb professors virtuals que explicaran la lliçó millor que qualsevol docent; per perpetuar la primacia dels poders econòmics, amb centres virtuals de decisió que governaran millor que qualsevol polític. Segurament el veurem de ben a prop, aquest món. Que no és pas el món de Roser Vernet. Que no és pas el nostre. No pot ser-ho de cap manera. Nosaltres advoquem per una altra via, per l’Acció Paral·lela. Fins al final.