Llibres de vell

A principis del 2015, quan duia llegides un centenar de pàgines de Le côté de Guermantes, vaig patir una crisi lectora que em va fer abandonar la lectura d’À la recherche du temps perdu. Poques setmanes després d’haver decidit aturar-la, vam rebre a Briva la visita del mai prou enyorat Pierre Landry, que a causa d’una greu malaltia estava a punt de traspassar Préférences, la seva llibreria de Tula. Com sempre que coincidíem, de seguida vam establir una conversa tranquil·la i fructífera sobre tota llei de coses. En un moment donat li vaig confessar que havia fracassat llegint Proust. Llavors ell em va dir que no m’amoïnés, que era ben normal, que ja hi tornaria, perquè la Recherche era una lectura que només es podia emprendre amb garanties a partir d’una certa edat, era una lectura de maduresa.

En Pierre, gran lector, no tenia cap problema a bescantar autors de renom, fins i tot guardonats amb el premi Nobel, si considerava que no n’hi havia per tant. Seguint l’estela marcada en una altra època per Julien Gracq («La littérature à l’estomac», «Pourquoi la littérature respire mal»), veia amb pessimisme el panorama literari francès i era molt crític amb el cofoisme i l’autobombo que segons ell dominaven el món cultural francòfon, atiats a més pel Nobel del 2014 atorgat a Patrick Modiano. Alhora, però, defensava aferrissadament les obres que considerava indiscutibles, i ho feia parlant-ne i tenint-les sempre a disposició del públic a la seva llibreria. I la Recherche, esclar, era indiscutible.

Després d’aquella conversa amb en Pierre no vaig poder esperar a fer-me vell, i vaig reprendre la lectura de la Recherche en el punt on l’havia deixada. Aquesta experiència en carn pròpia la vaig deixar apuntada en aquest mateix blog a Qüestionant Proust i Qüestionant Proust (2). Tot i que al final vaig aconseguir culminar la lectura de tota l’obra, avui encara penso que Pierre Landry tenia raó: hi ha llibres que, si més no, és aconsellable llegir en una certa època de la nostra vida, quan ja hem acumulat unes quantes dècades a les espatlles. No vull dir amb això —tampoc no volia dir-ho en Pierre— que aquesta mena de llibres no es puguin llegir en qualsevol altre moment. Hi ha lectors molt precoços, gent preparada per encarar-se als cims més alts des de ben joves. Però és cert que hi ha lectures que cal fer de forma reposada, gens precipitada, i que són més plaents i es paeixen molt millor quan el lector ja té al darrere una certa perspectiva. El tarannà impetuós del lector més jove, les ganes de menjar-se el món, és a dir, d’empassar-se prestatges sencers de llibres, no són bons companys de camí quan tenim al davant obres com la Recherche. 

La mateixa impressió m’ha provocat aquests dies la lectura de Les ones, de Virginia Woolf, una novel·la que gairebé diria que exigeix aquesta perspectiva que a parer de Pierre Landry ha de tenir el lector. El ritme d’aquesta obra demana no tenir gens de pressa, ser capaç d’aturar-se de tant en tant, de tornar enrere per tornar a avançar —just tal com fan les onades, oi?—, i, si pot ser, tenint una certa noció de les fluctuacions que cadascun dels individus patim al llarg de la vida, sabent com ens anirem transformant a partir de les nostres decisions i tries, de les circumstàncies, de l’atzar…

Això no passa amb tots els grans llibres; n’hi ha que no exigeixen haver bufat tantes espelmes. És molt més fàcil, per bé que no mancat de risc, llegir de ben joves les novel·les de Kafka, per exemple, malgrat que siguin cims culminants de la literatura universal. En aquest cas no cal esperar a ser vells, i de fet els lectors més precoços solen atrevir-se ben aviat amb les obres de Kafka. Ara bé, no cal dir que la relectura posterior d’aquestes obres ens permetrà gaudir-les molt més, penetrar-hi fins més endins.

O l’Ulisses de Joyce, que em sembla potser el cas contrari: una novel·la que cridarà l’atenció del lector jove i curiós, envalentit, i que continuarà atraient-lo mentre aquest es trobi en el pic de les seves forces vitals —en la trentena, en la quarantena—, però que a poc a poc deixarà d’interessar-lo a mesura que s’acosti a la maduresa. Però aquesta potser és una altra història…

Ara som al 2021, i he començat a rellegir la Recherche. Tinc la lliçó apresa, molta paciència i tot el temps per endavant.

Les ones

Hi ha obres que s’entesten a recordar-nos que la literatura no és escriure una paraula rere una altra paraula, sinó una determinada paraula rere una altra determinada paraula. Aquesta obvietat queda perfectament exemplificada amb Les ones, novel·la que Virginia Woolf va publicar el 1931 i que hem llegit en la contundent versió de Maria Antònia Oliver (La Temerària, 2016).

Cap dels llibres que hem llegit de Woolf no deixa indiferent el lector. Tots el fan rumiar, a vegades perquè se sent del tot identificat amb alguna idea que hi troba, potser perquè comparteix els dubtes que té algun dels personatges que els habiten; a vegades perquè se li fa molt evident l’elevada exigència del text i ha de multiplicar l’esforç que ha de fer per no defallir i continuar la lectura. Sovint per tot alhora, com passa amb Les ones, considerada una de les obres clau de l’autora i també una de les més importants del segle XX.

(Si a hores d’ara ja heu decidit llegir Les ones, deixeu estar aquest apunt i aneu a buscar el llibre: no us cal saber res més. Si esteu indecisos, feu el que us plagui.)

Les ones és, efectivament, un exemple immillorable del talent i la capacitat de Woolf, una demostració de força i d’ambició literària que l’autora duu a terme en plena maduresa. En direm novel·la, per bé que el lirisme que la travessa de punta a punta ha portat certs crítics a considerar-la una mena de poema en prosa. L’obra està composta a partir dels soliloquis de sis personatges —Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis— que es van succeint i alternant, i a través dels quals, a mesura que avança el relat, el lector es fa una idea —parcial, això sí— de com evolucionen les seves vides des de la infantesa fins a la vellesa. Hi ha un setè personatge, Percival, del qual només tenim notícia per mitjà de la veu dels altres sis. 

Entremig, nou fragments descriptius escrits en tercera persona separen en blocs diversos la tirallonga de monòlegs, de manera que cada bloc correspon a una època de la vida dels personatges. Aquests fragments corresponen alhora a diferents parts del dia i arrenquen en el moment en què el sol és a punt de sortir per l’horitzó, mentre les ones trenquen suaument contra la costa: «Quan arribaven a la costa, cada barra s’elevava, s’amuntegava, es trencava i estenia un vel tènue d’aigua blanca per la sorra. L’ona s’aturava, i després reculava de bell nou, com la respiració d’un dorment, que alena sense adonar-se’n» (pàg. 7). Aquest vel que s’estén damunt la sorra bé pot ser cada fet, cada instant viscut pels protagonistes, tot allò que succeeix cada dia de les seves vides, i els anhels, els desitjos, els pensaments.

«La vida és agradable. La vida és bella. Viure, en si, ja és satisfactori. Agafeu un home corrent amb bona salut. Li agrada menjar i dormir. Li agrada respirar l’aire fresc i caminar a pas ràpid per l’Strand. O al camp, on un gall canta enfilat a una tanca i un poltre galopa per un prat. Sempre hi ha alguna cosa a fer a continuació. Dimarts segueix dilluns i dimecres a dimarts. Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la». (Pàg. 228)

Woolf copsa i evoca esplèndidament el moment en què una persona d’una certa edat mira enrere i fa recompte, no tant de tots els fets concrets que ha viscut, sinó del conjunt d’esdeveniments, de situacions, de coneixences i de decisions que fan que la vida de cada individu hagi pres un o altre rumb, s’hagi convertit en una o altra cosa, i li hagin acabat provocant la sensació d’èxit o de fracàs, de plenitud o de buidor, d’acompliment o de decepció. Al cap i a la fi, Woolf aconsegueix transmetre la impressió mateixa del que vol dir ser viu, ser-ho conscientment, amb tot el que aquesta consciència, si és massa plena, comporta de bo i de dolorós.

«Déu meu, que n’és d’absolutament fastigosa la vida!» (Pàg. 256)

Per arribar a aquesta —o a qualsevol altra— conclusió, però, el lector ha de anar penetrant en el corrent de mots que li proposa aquesta novel·la experimental, gens complaent, sense que en un primer moment sàpiga cap on el vol arrossegar l’onatge. L’existència dels protagonistes, sacsejada pels diferents embats que la vida destina a cadascun, s’entremescla i es confon en els soliloquis fins a acabar oferint-nos una única existència, o, per expressar-ho amb més precisió, una única impressió del que és sentir-se viu. El lector té al davant els mots, les peces del trencaclosques, per compondre la seva propia visió del llibre i del que Woolf hi vol dir.

Cap al final de l’obra, un dels personatges exclama: «I ara, quina situació s’havia d’esfumar? Ensopiment i destí. I què hi havia per explorar? Les fulles i el bosc no amagaven res. Si s’enlairava un ocell, jo ja no en faria cap poema, repetiria el que havia dit abans» (pàg. 235). No és el cas de Woolf; ella sí que escriu el poema, potser perquè viu per escriure’l —i ho continuarà fent fins al dia que l’ona se l’endugui definitivament. 

Pels aspectes formals, per la idea que recorre el llibre, pel resultat final, Les ones és en tots els sentits una obra culminant.

L’art de Bishop

Llegir Elizabeth Bishop avui és acostar-se a una certa mena de poesia que vol poc soroll, poca immediatesa, que demana una mica de temps. És allunyar-se de les ocurrències i l’enginy, del mer joc i del foc d’encenalls. És tornar a la poesia.

L’edició de Flâneur, bilingüe evidentment, proposa una tria de trenta poemes acompanyats de les versions que n’ha fet Jaume C. Pons Alorda, peces d’una extensio que pel que s’estila avui seria considerada prou llarga. Hi trobem els trets principals que se sol destacar de l’obra de Bishop: una preponderància del paisatge i la cartografia, l’absència de sentimentalisme, la mescla de certs elements autobiogràfics amb tot el que prové de la percepció del món que envolta l’autora en cada moment, llocs, instants, persones, fets que són descrits amb precisió, segurament perquè és molt precisa la idea que vol transmetre. Potser per això aquests poemes no donen mai cap sensació de precipitació; ben al contrari, tot hi sembla molt pensat, modelat amb calma, col·locat a lloc amb una intenció determinada.

Són poemes que també produeixen aquella impressió de «veu pròpia» que desprenen les obres dels bons poetes, ben diferent de la sobrevalorada idea de l’originalitat, que avui sovint només s’entén com a qualitat d’allò que és estrany o rar, la qual cosa duu molta gent a cometre tota mena de delictes en nom de la poesia. Bishop no pretén mai ser original, ho és. Ho és pels detalls en què fixa la seva atenció, però sobretot per allò que en fa, d’aquests detalls, per la manera com s’hi recolza per concebre i desenvolupar cada idea i cada poema. I ho és pel to que travessa els poemes, que no és mai exaltat, que no denota mai cap «sobreactuació», amb la qual cosa aconsegueix amb escreix allò que segurament busca: transmetre una visió que, al cap i a la fi, té tota la força per trasbalsar el lector. Aquest trasbalsament a voltes ve provocat pel fet que el lector s’adona d’alguna cosa en què mai no havia parat esment (per exemple, que els colors que empren els cartògrafs en els seus mapes són més delicats que els dels historiadors), a voltes el desencadena una imatge descrita quan aquesta desemboca en una reflexió que ens arriba de bursada, amb una contundència inusitada, tal com passa en els meravellosos darrers versos del poema «A les cases dels pescadors»: «És com ens imaginem el coneixement: / fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, / obtingut de la freda i dura boca / del món, nascuda dels pits rocosos / per sempre, fluint i enretirant-se, i com que / el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.»

O en el poema «Estació de servei», convertit en un retrat d’un no-lloc, un espai desolat, brut, calcigat, habitat per uns éssers que podrien semblar miserables però davant els quals Bishop només pot exclamar: «Algú ens estima a tots.»

Aquesta selecció ens permet viatjar amb Bishop, conèixer alguns dels indrets per on va transcórrer la seva vida atzarosa, però sense que el jo ho taqui tot. El to serè, calmat, de què parlàvem abans no sembla provenir d’una gran tranquil·litat d’esperit, tampoc de la parsimònia o despreocupació amb què l’autora es pugui mirar el món; més aviat sembla el resultat d’una contraposició de forces, d’una compensació entre el que la neguiteja i el que la tranquil·litza, un equilibri precari que manté els plats de la balança al mateix nivell. No en va, el poema «La badia» acaba amb aquesta observació: «Tota la desordenada activitat continua, / horrible però alegre.»

Costa —i no cal— destacar un poema per sobre d’un altre. Ara, és inevitable transcriure aquí «Un art», una veritable joia que ens parla de la pèrdua i de la millor manera d’assumir-la. Molta saviesa, molta poesia, en aquests Trenta poemes d’Elizabeth Bishop que ens ha regalat Flâneur.

Les engrunes (Casasses in concert)

Divendres 16 de juliol. El pati de la Casa de la Paraula és ple —les entrades fa una setmana que es van exhaurir—, fa una nit perfecta, ni massa càlida ni massa fresca. El silenci tan sols és destorbat pels quarts que, puntualment, anuncia el campanar modest que s’alça sobre la plaça Farners. En un escenari buit, sense attrezzo, sense micròfon, amb la il·luminació justa, al costat d’una cadira on s’amunteguen fulls, llibrets i plecs relligats d’una o altra manera, Enric Casasses comença a dir un poema de Joan Sebastià Pons, un text bell que el públic agraeix entusiasmat. Tot seguit, el poeta recita unes quantes peces pròpies que, tal com avisa, són un preàmbul a l’espectacle que avui oferirà, Marramaus.

A partir d’aquí, una hora llarga de recital en què Casasses treu a la llum de la nit d’estiu les seves lectures, les idees que li han inspirat els autors que ha llegit, els artistes i músics que ha admirat, els fets històrics que ha viscut, material que converteix en versos nous, en paràfrasis, en apunts crítics, en acudits, en boutades…

Al començament de l’actuació, els aplaudiments, breus, se succeeixen després de cada composició. A poc a poc, però, es van espaiant —no es pot aplaudir després de cada poema de dues línies si n’hi ha un enfilall—, fins que gairebé desapareixen. Tan sols tornen quan Casasses exalta els ànims amb alguna referència a l’1 d’Octubre —l’acte forma part del cicle Paraules Nocturnes, organitzat des de fa anys per Òmnium i l’Ajuntament— o quan diu algun acudit ben trobat.

Tots els poemes o textos recitats són brevíssims, sense excepció. En la major part de casos, l’interès rau en l’explicació prèvia del mateix Casasses, que sap generar una certa expectativa i dotar de context la peça que dirà a continuació. El problema és que l’expectativa massa sovint no es veu sadollada pel minúscul poema que clou cada secció del recital. Perquè, esclar, entre peça i peça hi ha el remenament de fulls, l’etern passar pàgines de Casasses a la recerca del poema que no troba, un gest que a l’auditori primer li provoca un somriure, després una ganyota d’impaciència i finalment el convenciment que tot plegat és massa improvisat i poc preparat. Hi ha bones idees, per descomptat, s’intueix tot el saber que hi ha al darrere, i algun incondicional dirà que Casasses destil·la tant el seu coneixement que al final aconsegueix dir en dos versos el que un altre autor diria en dues pàgines. D’altres hi veiem un pèl de grafomania i textos massa instantanis, poc treballats.

Casasses, per molts motius, avui sembla tenir carta blanca quan puja a l’escenari. Sembla que tot li hagi de ser aplaudit: els buits, les esperes, els acudits dolents. Però passa que no tothom ho veu així. D’algú que té el seu bagatge i el seu prestigi, que està dotat d’una presència i d’una veu que anuncien grans moments, i que ha escrit tot el que ha escrit, el públic n’espera molt més que un recull de sortides, troballes i facècies. I, sobretot, espera que el tractin amb respecte, que no el considerin d’entrada massa llec o massa incapaç de degustar segons quines menges. A aquest públic, les engrunes i sobralles no l’alimenten prou, encara que siguin d’en Casasses. Tímids, molt tímids, els aplaudiments finals.

Baudelaire, Benjamin: de llegats i xarneres

Abans de llegir Els llegats, l’esplèndid assaig de Lluís Calvo aparegut al març, havíem gaudit amb la lectura dels dos volums de Baudelaire publicats també enguany per Flâneur: El pintor de la modernitat i L’spleen de París, tots dos traduïts per David Cuscó i Escudero, i havíem llegit encara les pàgines que Walter Benjamin dedica al poeta francès, un dels autors que més el van interessar. A Els llegats hi hem trobat de nou Walter Benjamin, i així hem tancat un cercle que no és cap cercle ni vols ser tancat de cap manera.

El cas és que el llibre de Lluís Calvo esdevé un magnífic botó de la roda que permet aturar el temps —és a dir, parar-se a pensar—, o si més no el moviment —que diria Vinyoli— constant en què s’ha convertit el nostre dia a dia, un punt des d’on podem observar com giravolten els radis que constitueixen la carcassa del món tal com l’entenem a L’Acció Paral·lela. Cadascun d’aquests radis són imprescindibles perquè la roda avanci i duen gravat el nom de figures com Baudelaire o Benjamin, és a dir, de figures que formen part de la tradició que, seguint Calvo i coincidint-hi plenament, cal conèixer, cal tenir present i cal valorar críticament, sense enlluernar-se per la seva presència perquè toca o queda bé fer-ho. Això mai.

Baudelaire és una figura clau de la tradició i de l’evolució de les lletres occidentals en el camí que va de l’Antic Règim a la contemporaneïtat. És una xarnera que uneix dos mons i que permet obrir la porta cap endavant i cap endarrere, com ho fan les que separen certs menjadors de les cuines on es preparen els grans banquets. Un gran banquet és el que ens espera. Llegit avui, Baudelaire se’ns mostra modern, avançat, pioner, revolucionari, però només si som capaços d’acostar-nos-hi sense la mirada anacrònica que un lector dels anys vint del segle XXI pot estar temptat d’adreçar-li. Vivim en una època complexa, des de la qual qui dona un cop d’ull al passat corre el risc de trobar agosarat allò que no ho és tant i retrògrad allò que no ho és gens. Avui costa llegir textos de fa 150 anys sense que el nostre enteniment i el nostre gust no es vegin enterbolits per la tirada a interpretar-ho tot partint del nostre present. El marasme provocat pel llenguatge —i el pensament— políticament correcte no ens permet a voltes ser capaços —o no permet que alguns siguin capaços— de gaudir del que van escriure autors d’altres èpoques.

Els temps, inevitablement, canvien, i hem d’acceptar que alguns textos escrits pels nostres antecessors i que formen part de la tradició —del cànon, si voleu— no complauran tothom. Admetem-ho. Cal que llegim críticament, no pas des del presentisme de què parla Calvo, sinó des del coneixement, com més complet millor, i des de la capacitat de relligar visions i interpretacions diverses, d’entendre les èpoques passades i comprendre que, si bé avui no escriuríem de segons què segons com, té tot el sentit que en altres moments s’hagin escrit determinades pàgines que no feien res més que copsar l’esperit del segle. No cal dir que aquest exercici sempre exigirà més dosis de benevolència i d’indulgència a una lectora que no pas a un lector, perquè qualsevol dona haurà d’estar disposada a fer més concessions davant les mateixes lectures. Uns i altres farem bé de llegir Baudelaire, de llegir-lo sense pensar que és un tòtem del segle XIX, un llegat intocable i indiscutible, sinó veient-hi un autor que va obrir nous camins i que va produir una obra que ens podrà agradar més o menys, que ens podrà entusiasmar o irritar, però que rarament ens deixarà indiferents.

Walter Benjamin tampoc no és un tòtem inamovible. A la seva obra, de fet, hi podem trobar fils tot just embastats, contradiccions, un oceà de fragments on ens perdrem un i altre cop, potser perquè amb cada lectura que feia el seu pensament anava evolucionant —i també perquè va dur la vida que va dur. Endinsar-se en els seus textos, però, és sempre una experiència il·luminadora. Les pàgines que va dedicar a Baudelaire tenen un interès de primer ordre i permeten acostar-se a l’obra del poeta que va cantar l’spleen amb una visió més neta i acurada. Benjamin sent una atracció irresistible per un món que Baudelaire va descriure com pocs: el París dels passatges i les galeries, la metròpolis que en un moment donat decideix desempallegar-se de l’aspecte medievalitzant i preparar-se per rebre amb els braços oberts la modernitat. París s’eixampla per entrar en una nova època marcada per una certa manera d’entendre el progrés que ha arribat fins als nostres dies, amb tot el que tenia de bo, però també sense esquivar les amenaces que s’intuïen i que s’han vist confirmades en ple segle XXI en forma d’individualisme, de narcisisme, de capitalisme desbocat que ha transformat l’ésser humà en una mera mercaderia.

El dandisme és un sol que es pon; com l’astre que declina, és superb, poc càlid i ple de malenconia. Però, ai!, la marea creixent de la democràcia, que tot ho envaeix i anivella, ofega dia rere dia els últims representants de l’orgull humà i aboca onades d’oblit damunt les petjades d’aquests mirmídons prodigiosos. («El pintor de la vida moderna», Baudelaire, pàg. 91)

Baudelaire va intuir aquests canvis i en va assajar les primeres descripcions, Benjamin va mirar d’explicar-los i de bastir-hi una teoria; nosaltres en vivim les conseqüències i les notem en carn pròpia. I, potser perquè ens ha tocat patir-les, avui som més capaços d’entendre les intuïcions de Baudelaire. Al seu costat seguim les passejades del flâneur, nosaltres mateixos convertits en individus astorats davant del món, a voltes passejadors, a voltes col·leccionistes, consumidors i consumits, compradors de mercaderia i mercaderia venuda a les nostres espatlles. Ens queda el temps i la gestió que en fem cadascun: aprofitem-lo per llegir aquests autors, per llegir-los críticament, per conèixer la tradició, aquest llegat que ha arribat fins a nosaltres, i per decidir què en volem fer. 

En el fons, en siguem conscients o no, també som xarneres, també estem entre dos mons, un que s’acaba i un que comença. Els qui vindran decidiran, sense que hi puguem fer gaire res, si volen o no donar un cop d’ull per veure què hi ha a l’altra banda de la porta. Almenys, que no se la trobin tancada amb clau.