El príncep de les tenebres

De tots els personatges que han sorgit de la ploma de Dostoievski, probablement el més enigmàtic i enlluernador, el més fascinant, és Nikolai Vsievolódovitx Stavroguin, veritable príncep de les tenebres que protagonitza la novel·la Dimonis. Afirmar això és situar l’Stavroguin entre els personatges més inoblidables de la literatura universal. A parer nostre, no hi ha cap dubte que es mereix aquest estatus. No és aquest l’únic al·licient per mirar de trobar en alguna llibreria de vell algun exemplar de Dimonis, obra que va aparèixer en català el 1987 a la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa. La traducció va anar a càrrec de Josep M. Güell. Que sigui una obra introbable és difícil de perdonar, sobretot després d’haver commemorat l’any passat el bicentenari del naixement de Dostoievski. Esperem que tard o d’hora algú posi al dia aquest text —la versió de Güell conté nombroses xerrades de llengua i de picatge— i la torni a fer accessible al lector català.

Dimonis és una obra de maduresa de Dostoievski. La va enllestir el 1870 i és una de les darreres grans novel·les que va publicar, tot i que encara tindria forces per escriure la seva obra mestra, Els germans Karamàzov, apareguda deu anys més tard. En la producció de l’autor, Dimonis destaca amb llum pròpia per tota una sèrie de raons que la fan una novel·la única, peculiar, si bé dotada de tots els atributs que la identifiquen com una obra dostoievskiana en tots els sentits. Per començar, les primeres pàgines esperen el lector carregades d’humor i d’una mala bava tan fina com contundent. Corresponen a la introducció que el narrador fa servir per situar els antecedents de la història que ens explicarà i per presentar-nos-en alguns dels protagonistes. El ritme, alt, sostingut, amb què arrenca la narració no baixarà mai al llarg de tota la novel·la. Dostoievski es proposa un cop més fer un retrat de la Rússia dels seus anys i alhora continuar la tasca incansable de disseccionar la natura humana. 

Però en aquesta ocasió, a més, narrarà uns fets que anticipen els grans esdeveniments que es produiran durant la primera meitat del segle XX a Rússia: la Revolució del 1917 i la instauració d’un règim nou que ben aviat es convertirà en un règim totalitari sostingut a base de purgues, deportacions, execucions, la por, la desconfiança absoluta entre els ciutadans, les delacions… Els grans autors, els que han esdevingut indiscutiblement clàssics —indiscutiblement fins i tot avui, a finals del 2022, en aquesta època en què poques coses aguanten i tot sembla fugaç—, aquesta mena d’escriptors són sempre clarividents, capaços de descriure el món en què viuen d’una manera que permeti a la generacions futures no només entendre allò que ha estat aquell temps, sinó fins i tot arribar a extreure’n conclusions per interpretar el propi present. Així, als lectors posteriors els és fàcil veure semblances entre la seva època i la de l’autor, identificar-se amb situacions i personatges d’un altre segle, amb certes formes de pensar i d’actuar que poden quedar molt lluny en el temps i en l’espai. Això fa que les obres d’aquests autors resisteixin el pas dels segles i es mantinguin vigents tant de temps.

Entre aquests escollits, però, encara n’hi ha uns pocs de més selectes que, a més a més, són visionaris, que tenen la capacitat de predir el futur, de parlar de fets que encara no han ocorregut, i de fer-ho amb una precisió esfereïdora. A Dimonis, com dèiem, Dostoievski s’inventa una trama política que té per objectiu fer caure el sistema, enderrocar el règim, i instaurar una nova era utilitzant tots els mitjans necessaris.

—Hi ha moltes coses bones al seu quadern —continuà en Verkhovenski—, i també hi figura l’espionatge. Segons ell, tots els membres de la societat s’han de vigilar els uns als altres i estan obligats a denunciar-se. Cadascú pertany a tots i tots a cadascun. Tots els esclaus són iguals sota l’esclavatge. En casos extrems, hi ha la calúmnia i l’assassinat, però el principal és la igualtat. Primer de tot s’abaixa el nivell de l’educació, de les ciències i del nivell intel·lectual aconseguit. Un alt nivell en les ciències i en el nivell intel·lectual només està a l’abast de persones amb capacitats elevades, ¡i no se’n necessiten! Les persones amb capacitats elevades sempre s’han emparat del poder i s’han convertit en dèspotes. Aquestes persones no poden deixar de ser dèspotes i sempre han fet més mal que bé; se les expulsa o bé se les executa. (Pàg. 387)

Enmig d’aquesta trama, en la qual hi ha involucrats tot un seguit de personatges ben diversos, cadascun amb la seva caracterització impecable, s’alcen dues personalitats contraposades: el sinistre i patètic Piotr Stepànovitx i el fosc i inabastable Nikolai Stavroguin. La foscor és a totes dues bandes, unes tenebres què aprofiten els dimonis per moure’s amb tota llibertat. L’un i l’altre, però, representen aspectes molt divergents de la foscor, representen bàndols irreconciliables. 

Al seu costat hi ha alguns personatges femenins també difícilment oblidables. Al nostre entendre no hi ha discussió possible: a l’hora d’expressar l’ànima femenina Dostoievski és superior a Tolstoi i a la majoria d’escriptors. Cert, Tolstoi va escriure Anna Karenina, va inventar-se personatges celebèrrims com la Nataixa de Guerra i pau, però aquestes dones pertanyen en molts sentits a un segle concret, el XIX. Hi pertanyen per capteniment, per pensament, per la supeditació als personatges masculins, per la manera de ser i de fer. De la ploma de Dostoievski, en canvi, en surten uns personatges femenins atemporals, moderns, que poden haver viscut en qualsevol època, plens de força, independents, dones amb caràcter que parlen als homes de tu a tu. Dostoievski, efectivament, les situa al costat dels homes, al mateix nivell, sense marcar cap diferència. Com ells, són belles o lletges, intel·ligents o toixes, esveltes o grasses, atractives, repulsives, gasives, generoses, envejoses, pietoses, cruels, bones o males persones que fan la seva sense miraments. Són complexes. A Dimonis també les veiem amb tota la seva esplendor: la Vàrvara, la Dària, la Liza…

A banda de la trama política, en aquesta obra hi trobarem una crítica ferotge d’una certa intel·lectualitat vàcua, inerta, personalitzada en l’Stepan Trofímovitx. Dostoievski destina a la descripció d’aquest personatge grans dosis d’humor i d’ironia. El resultat torna a ser la creació d’una figura atemporal i que en els nostres dies ha esdevingut omnipresent: l’artista dedicat a conrear el seu propi personatge, el seu jo públic, anteposat a l’obra mateixa. O, encara més, la figura narcisista del qui publica a les xarxes una desgràcia per donar a conèixer que ell hi era present i la va patir a la seva manera.

Un any endarrere vaig llegir un article seu en una revista; tenia la terrible afectació de la poesia ingènua i, per acabar-ho d’adobar, la pretensió de la psicologia. Hi descrivia la pèrdua d’un vapor vora la costa anglesa; ell n’havia estat testimoni hi havia vist com salvaven els qui corrien perill de mort i com extreien els ofegats. Tot l’article, bastant prolix i curull de paraules, estava escrit amb l’únic propòsit de posar en relleu la seva persona. Així, es llegia entre línies: «Interesseu-vos per mi, fixeu-vos com em captenia en aquells moments. ¿Què n’heu de fer, del mar, de la tempesta, de les roques, de les estelles del vaixell? De fet, ja us ho he descrit prou amb la meva poderosa ploma. ¿Per què mireu aquesta ofegada amb un infant mort els seus braços morts? Val més que em mireu a mi, de quina manera se’m va fer insuportable aquest espectacle i m’hi vaig tombar d’esquena. Mireu, estava d’esquena; esborronat, no tenia ni forces per girar el cap i mirar endarrere; tancava els ulls. ¿Oi que tot això és interessant?» (Pàg. 82)

Pla afirmava que Dostoievski era un degenerat… Casdascú s’empetiteix a la seva manera. L’autor de Dimonis ho és tot menys un degenerat. Novel·la moderna, visionària, fosca, de ritme sorprenent, plena de comicitat i de causticitat, Dimonis és una obra única. I, per si no n’hi hagués prou, en les seves tenebres habita l’Stavroguin. Busqueu-la. I si no la trobeu, exigiu que la reeditin.

Un cert Pla

Indefectiblement…, Josep Pla és un dels autors de qui més es parla a casa nostra. Fa temps que és així, amb polèmiques pel mig o sense polèmiques entorn de la biografia de l’empordanenc. Els al·legats antiplanians han perdut vigoria i els addictes a tot el que dugui la signatura de Pla parlen més, escriuen més, piulen més i publiquen més que mai. Gairebé cada any surten llibres relacionats amb l’escriptor o reedicions d’obres seves, i del debat sobre el paper de Pla durant els anys foscos que va viure el país —un debat que sempre serà vigent i podrà donar fruits, més o menys esclaridors de l’epoca i del personatge— n’ha quedat cada cop més preservada la immensa obra que va produir.

Això de preservar l’obra de la biografia, els catalans sabem fer-ho amb autors d’altres literatures; és per això que gaudim d’una obra mestra com Viatge al fons de la nit, de Céline, un autor cabdal del segle XX que a França hi ha qui encara es mira amb recel. Això mateix passa amb Lucien Rebatet, autor d’una història de la música canònica i d’una novel·la grandiosa, Les deux étendards, intel·lectual refinadíssim i sensible que, tanmateix, va sucumbir a la temptació de l’antisemitisme i el feixisme. Avui a França el seu nom encara provoca arrufades de nas i ganyotes de fàstic. Però com escrivia!

No són els únics personatges que ens poden semblar execrables i que han produït obres genials. Rodin era un maltractador declarat; Musil, un envejós malaltís. I Pla…, Pla no era re de gaire bo, el maquillin com vulguin les biografies i els records pintorescos dels qui el van conèixer o n’han resseguit les passes. L’excel·lent llibre de Cristina Badosa Biografia del solitari —si us plau, llegiu-lo, no recorregueu a les còpies, als qui han plagiat aquest text i se n’han apropiat certes descobertes— ens dona pistes sobre aspectes nous que fan menys abominable el personatge, però sense que ens sigui presentat com una bellíssima persona, com a voltes se’ns vol fer creure.

Com sempre, el millor és anar directament als textos que ens va deixar, a la immensa obra que el situa com una figura majúscula de la literatura catalana. Ara bé, com passa amb qualsevol altre autor, cal llegir Pla críticament. Els 47 volums de l’obra completa estan plens de moments culminants, de pàgines genials, on Pla desplega totes les virtuts d’un estil inimitable. Pla de vegades és bo, de vegades és molt bo, i de tant en tant és un geni.

Però la seva obra, exagerada, és excessiva i està farcida de pàgines que no ens haurien d’haver arribat mai tal com s’han publicat. Quan en una mateixa pàgina apareix fins a set vegades l’adverbi indefectiblement, alguna cosa ens ha de fer veure que ningú no va revisar mai aquell fragment, que allò no passava d’esborrany. Pla cal triar-lo, garbellar-lo. Per això és lloable, i imprescindible, la tasca d’individualitzar les obres més destacables i fer-les accessibles per mitjà d’edicions crítiques, acurades, que les separin de l’obra completa, aquest oceà ingent de lletra on tot es barreja: les pàgines més reexides amb d’altres on Pla no es mostra sinó com una mera còpia dolenta d’ell mateix.

També caldrà acabar de treure a la llum algunes obres esparses que no van formar mai part de l’obra completa. Un d’aquests llibres és el volum Relacions, publicat l’any 1927. En aquesta època, Pla era ja un bon coneixedor de Joyce, i alguns estudiosos veuen l’ombra de Dublinesos damunt d’aquest llibre. Relacions, un dels pocs intents de Pla de fer veritable ficció, està format per un seguit de relats en què ens són presentats tot un seguit de personatges. En el pròleg que encapçala el llibre, Pla afirma que Relacions és «una obra destinada a presentar sense malícia unes quantes de les amistats que he fet anant pel món. És clar: això és una manera encara de presentar-se un mateix. Però és una manera acceptable, probablement, perquè és dissimulada.»

I, efectivament, Pla es presenta a si mateix, despullat, sense filtres, com veurem. Pels textos els coneixereu, va dir aquell… I és pels textos que penetrem en el veritable Pla, el Pla que fa amables i entranyables figures com Céline o Rebatet. Perquè si algun cosa és present a Relacions és aquesta malícia que diu que no hi ha. Els personatges que desfilen davant dels nostres ulls apareixen ridiculitzats, vulgaritzats, escarnits. Tots? Tots, però sempre hi ha en Pla un acarnissament afegit quan parla de segons qui. I, sí, amb aquest qui em refereixo a les dones.

Algú deu pensar que un comentari així només pot ser fruit d’una lectura anacrònica, descontextualitzada; que en els temps de Pla les coses eren com eren. Sí, és cert, com també és cert que algunes grans pel·lícules de l’era daurada de Hollywood se’ns fan avui difícils de pair pel masclisme, el racisme i altres -ismes que traspuen. Diria que això amb les obres mestres no passa mai.

Tot això ho dic arran d’una pàgina i mitja que conté Relacions, una pàgina que ens parla del moment en què va ser escrita, però que sobretot ens parla de Pla, d’aquesta figura sovint més odiada o admirada que no pas llegida. No hi afegiré cap comentari. Llegiu, doncs:

Maria Teresa anava pels disset anys i tenia a la cara aquell tel de romanticisme i de vaguetat que l’albúmina dóna de vegades a certes persones jovençanes. Aquells dies, el granet insidiós amb els lleugers insomnis que havia sofert li havien acabat de donar un aire ideal. Es trobava en aquell moment d’imprecisió de la primera metamòrfosi femenina i estava deliciosa. Tenia a les formes un aeri borrissol gairebé imperceptible i un punt de deixadesa lànguida. La seva gràcia lleugerament desencaixada per una mica d’excentricitat inconscient i de precipitació involuntària, encantava. Quan immòbil us mirava amb una concentració vaga tenia, en el cos, un plec antic d’una fabulosa elegància. Era alta, plena, de perfil incert, tenia la carn emmelada, lleugerament trèmula, d’una blancor tèbia i rosada, tivant i apretada. Els seus cabells eren d’un ros obscur, els ulls d’un blau-gris una mica enfarfegats, les faccions eren fines i sovint tenia la boca mullada. La feien anar, encara, vestida de criatura, però les formes es movien, sota la roba estreta, com un ocell agafat que vol bellugar les ales. Imaginar-li els genolls i les cuixes era una cosa inoblidable. Jo no em cansava de considerar amb filosòfic deteniment la venustat d’aquelles formes joves, que instruïen i elevaven.

Era la senyoreta ideal i la seva estupidesa era incommensurable. No sabia fer absolutament res, no tenia cap idea clara ni cap sentiment d’una certa profunditat. El col·legi de monges li havia donat aquella mica d’enveja, d’avarícia, de vanitat i de malícia que necessitava una noia per casar-se d’una manera honorable. La seva falta d’imaginació i de fantasia, de delicadesa i d’emoció, espantaven. Tenia aquell gust ordinari fet de pretensions i de reserves, d’hàbits encastats i de minsos clixés que hom judica necessaris per demostrar l’honradesa i l’honorabilitat. Tenia disset anys i semblava que en tenia quaranta. En el fons no li agradava res i tota la seva vitalitat l’emprava per fer la llepafils educada. Tenia una facilitat sorprenent per ofegar les poques coses agradables que li presentaven i per fer impossible la vida de la gent que la rodejava. Ventura que la gent del seu voltant no tenia cap mena de vida i no aspirava més que a una menuda quietud amarga. Vaig pensar diverses vegades amb tristesa que Maria Teresa no servia per res més que per ésser violada. Era bonica però! La seva vida purament vegetativa i animal li acabava d’arrodonir el cos adorable.

(Relacions, Edicions Diana, Barcelona, 1927, pàg. 72-74)

Esther i el seu món

Dickens, a l’època en què treballava en El Casalot

Mentre llegia El Casalot, de Charles Dickens, mentre m’endinsava en els diversos mons que encreuen les seves òrbites dins l’univers que basteix el genial escriptor anglès amb aquesta obra, no em podia treure del cap una idea que s’hi havia entaforat des de les primeres pàgines: que Dickens volia agradar als seus lectors, fossin de la mena que fossin (i de la mena que podien ser a mitjan segle XIX), i que volia que aquests fossin tants com fos possible. I això no era llavors ni és avui cap mal, és cert, però també és cert que hi ha hagut escriptors molt menys pendents del seu públic, que han escrit sense tants miraments.

El Casalot és una obra immensa en tots els sentits: llarga, plena de personatges remarcables i d’històries diverses, amanida amb unes dosis ben calculades de drama, comèdia, misteri, romanticisme, psicologia, crítica social, etc. Dickens reuneix tots aquests ingredients i els utilitza amb una habilitat prodigiosa per amassar una història molt ben travada, sense grumolls per desfer, i que converteix El Casalot en una gran novel·la. Però una cosa és afirmar que sigui una gran novel·la, i una altra és batejar-la com “la novel·la canònica”, com fa Harold Bloom.

D’obres perfectes n’hi ha, però poques. El Casalot és un molt bon llibre, però a parer meu té un problema que no és petit: el perfil absolutament pla del personatge principal, l’Esther. Si mai s’ha acusat Dickens de maniqueisme, és probable que la protagonista d’El Casalot en sigui la mostra més clara i irrefutable. L’Esther és bona, boníssima, la millor persona que mai hagi sorgit de cap obra literària, i a més és modesta, humil, abnegada, treballadora, competent, amable, justa… En fi, poseu-hi tots els adjectius que vulgueu i no li fareu justícia. L’única pega és que no és una beutat. Però resulta que l’Ada, un altre dels personatges principals, “la nineta dels ulls” de l’Esther, és tan bona com ella, i a sobre és una bellesa com n’hi ha poques.

Per acabar-ho d’adobar, la mateixa Esther es converteix en un dels dos narradors que Dickens utilitza per explicar la història. El resultat? Doncs que els capítols narrats per l’Esther qualsevol metge mínimament llegit no podria fer altra cosa que prohibir-los a tot lector afectat del grau més ínfim de diabetis. Llegir cada dos per tres allò de la “nineta dels meus ulls” s’acaba fent més difícil de suportar que els “indefectiblement” que campen lliures per l’obra de Josep Pla. Sí, El Casalot ho tenia tot per ser una obra mestra, però per mi aquesta manca de perfil de dos dels personatges més importants és un defecte massa significatiu.

Per què va dibuixar uns personatges tan enfarfegosos, Dickens? No ho sé. Si no fos perquè cauria en un anacronisme, jo diria que el problema és que El Casalot és una novel·la que bestsellereja, que vol agradar massa. Com he dit més amunt, voler agradar no és cap mal, però voler agradar massa potser sí que ho és.

Deu ser per això que mentre llegia El Casalot em venia sovint al cap un dels escriptor catalans més universals d’avui dia, Jaume Cabré, autor de bones novel·les, ben escrites, ben construïdes, ambicioses. Les veus del Pamano o Jo confesso són grans llibres, fruit d’una feina incansable per afinar-los, per arrodonir-los, fins al punt que és difícil trobar-hi arestes o fils per lligar. I aquest és, per mi, el seu punt feble: són novel·les massa rodones, massa afinades, massa digeribles. Pel meu gust, bestselleregen, com ho fa El Casalot, i una obra que bestsellereja pot ser un gran llibre, però no serà mai una obra mestra. La novel·la canònica és una altra cosa.