Darrerament no tenim sort: la meitat de membres del consell de redacció de L’Acció Paral·lela s’ha llegit Soumission, de Michel Houellebecq, una novel·leta que no els ha agradat gens, mentre que l’altra meitat s’ha llegit Germà de gel, d’Alicia Kopf, amb resultats semblants. Per començar per alguna banda, el primer grup entrevista el segon arran d’aquesta lectura. Aquí teniu la transcripció de l’entrevista:
—Molt bé, comencem, doncs. En primer lloc ens agradaria saber com és que vau decidir llegir Germà de gel.
—A veure, de fet és culpa nostra; ningú no ens ho demanava. El cert és que, després que per motius diversos hàgim estat una temporada desconnectats de l’actualitat literària catalana, teníem ganes de llegir alguna obra acabada de publicar, que fos una bona representant de la mena de llibres que avui dia reben bones crítiques, guanyen premis i es venen bé, i que a més són escrits per gent més o menys jove. El propòsit no ens semblava escabellat. Però, esclar, per fer la tria vam haver de passar per alt com o per què s’atorguen els premis —no parlem, evidentment, dels remunerats, on la cosa s’agreuja—, quina mena de crítiques es publiquen —totes positives i elogioses—, com funciona, en definitiva, el sistema de recomanacions literàries. També vam passar per alt que a nosaltres no ens agrada la major part de literatura que es publica i es ven bé als nostres dies. És a dir, que vam passar per alt massa coses quan vam decidir llegir Germà de gel. La culpa, doncs, és nostra.
Amb aquesta prèvia ja podeu intuir que el llibre no ens ha fet el pes. Es tracta d’un mal llibre? Déumosenguard de dir una cosa així. De fet, més aviat pensem que Alicia Kopf, quan s’ho proposa de debò, no escriu malament i que en un futur pot arribar a escriure obres més ambicioses. Però Germà de gel és sens dubte un bon exemple d’una determinada manera d’entendre la narrativa que avui està molt en voga i que potser té els seu orígens en Els jugadors de whist, de Vicenç Pagès, per bé que les dues obres que esmentem siguin molt diferents.
Per exemple, podem debatre tanta estona com vulgueu sobre les metàfores que apareixen en el llibre entorn del gel, però aquest debat no farà sinó amagar la realitat: que Germà de gel és un pastitx format per textos diversos lligats sota una aparença d’estructura —perquè d’estructura veritable no n’hi ha—, farcits d’idees que a vegades són òbvies, a vegades estan faltades de profunditat i només a vegades tenen força i originalitat. Es tracta d’aquesta mena de literatura que s’imposa, teixida a base de paràgrafs generalment breus que descriuen petites escenes, als quals s’afegeixen definicions de mots a manera de diccionari personal, citacions d’altres llibres, ocurrències, fragments de dietaris, tot plegat relligat en fals gràcies a certes recurrències que travessen tot el llibre, com si es tractés de donar aparença de complexitat a un relat que de fet és prou simple.
El cert és que unes dosis de Viquipèdia i de whatsapps sumades a unes quantes pàgines ben narrades no són suficients per fer un bon llibre, una obra seriosa, compacta. I és una llàstima, perquè quan, en comptes de copiar extractes de la bibliografia, Alicia Kopf es dedica a narrar, ho fa bé. Però això a Germà de gel no passa sovint, i quan passa el mal ja està fet perquè som ja en un moment molt avançat de l’obra, un cop superat el refregit de textos inicial.
En un moment donat, la narradora confessa que potser no és escriptora, “només una exploradora de les meves possibilitats textuals, que són limitades”. Ja es veu, doncs, quin és el problema: que aquestes exploracions, aquestes provatures, no les desa en un calaix, no les utilitza com a material per anar-hi treballant, sinó que les publica. Més endavant, l’autora parla del seu primer llibre en aquests termes: “Un projecte que va agradar per la manera fresca de traçar el tema de la precarietat juvenil en temps de crisi. Prou ‘fresc’ perquè fos per a tots els públics, almenys en la seva vessant gràfica, tot i que el vaig fer en un estat de desesperació.” Esclar: literatura fresca, fàcil, digerible, venal… Banal, diríem nosaltres.
I, ho repetim, és una llàstima, perquè quan Alicia Kopf es posa a escriure seriosament ho fa bé, i dius coses com aquesta: “És en les relacions, i no en els llocs, on descansem.” Nosaltres hi afegiríem: en les relacions i en els bons llibres, que tantes vegades desencadenen les grans converses.
En fi, un dia haurem d’encetar el debat que esmentàvem al començament: què agrada avui, on se situa el llistó del que és bona literatura i el que és una altra cosa, què es valora més o menys, què provoca adhesions i què no, i per què en literatura passa el que no passaria mai en altres camps, com ara la gastronomia: us imagineu que a ningú entès en la matèria se li acudís concedir tres estrelles Michelin a la rostisseria del vostre poble?
Quina és la següent pregunta?… Ah, ja estem?
L'Acció Paral·lela 