Un balcó al bosc

Un cop el tren va haver deixat enrere els suburbis i els fumerols de Charleville, a l’alferes Grange li va semblar que la lletjor del món es dissipava: s’adonà que ja no hi havia a la vista ni una sola casa. El tren, que resseguia el curs lent del riu, s’havia endinsat primer entre els modestos contraforts de turons coberts de falgueres i d’argelagues. Després, la vall s’havia anat fent més fonda amb cada colze del riu, mentre el terrabastall del tren rebotia enmig de la solitud contra els espadats i un vent cru, prou tallant a la fi d’un vespre de tardor, li esbandia la cara quan treia el cap per la portella. La via canviava de riba capriciosament, travessava el Mosa sobre ponts fets d’un sol empostissat de bigues de ferro, s’endinsava uns moments en un curt túnel a través de l’engorjat d’un meandre. Cada vegada que la vall reapareixia, amb els trèmols espurnejants sota la llum daurada, el congost s’aprofundia entre els dos llenços de bosc, cada vegada el Mosa semblava més lent i més fosc, com si llisqués sobre un llit de fullam descompost. El tren anava buit; hauríeu dit que feia el servei entre aquestes solituds pel sol plaer de córrer cap a la frescor del vespre, entre vessants de boscos engroguits que mossegaven cada cop més amunt el blau puríssim de l’horabaixa d’octubre; al costat del riu, els arbres deixaven espai només per a una estreta llenca de prats, tan pulcra com un camp de gespa anglès. «És un tren que porta al Domini d’Arnheim», va pensar l’alferes, gran lector d’Edgar Poe, i, encenent una cigarreta, va tombar el cap contra el capçal de sarja per seguir amb la mirada, molt per damunt seu, la cresta esborrifada dels espadats, que es perfilaven en tota la seva esplendor contra el sol baix. En la perspectiva de les gorges afluents, les llunyanies frondoses es perdien rere el blau cendrós del fum de cigar; se sentia com la terra aquí s’encrespava sota aquest bosc espès i nuós amb tanta naturalitat com el cap d’un negre. Amb tot, la lletjor no es deixava oblidar completament: de tant en tant, el tren s’aturava a les petites estacions rònegues, del color del mineral de ferro, que s’arrapaven al terraplè situat entre el riu i el penya-segat; contra el blau de guerra dels vidres, ja descolorit, soldats de caqui dormitaven asseguts, cama aquí cama allà, sobre els carretons de correus —tot seguit, la vall verda esdevenia sòrdida per un instant: es passava per davant de cases llòbregues, esgroguïdes, retallades en l’ocre, que semblaven espolsar tot al voltant, sobre la verdor, el polsim de les pedreres de guix—, i quan l’ull desencantat tornava cap al Mosa descobria de tant en tant les petites casamates, acabades d’aixecar, de maó i formigó, pobrement acabades, i, al llarg del ribàs, els reixats de filferro, on una crescuda havia penjat tiges d’herba arrencada: abans fins i tot de la primera canonada, el rovell, el filferro espinós de la guerra, l’olor de terra esventrada, l’abandó propi d’un erm degradaven ja aquest racó encara intacte de la Gàl·lia escabellada.

Quan baixà a l’estació de Moriarmé, l’ombra de l’enorme cinglera ja enfosquia la petita vila; de sobte feia fred; una sirena li engegà a boca de canó el seu bramul i li encastà un segon entre les espatlles un parrac moll, però era una sirena de fàbrica que tan sols va fer lliscar sobre la placeta un ensopit ramat de nord-africans. Va recordar que a les nits de les vacances de vegades parava l’orella a la sirena dels bombers: un toc volia dir foc en una xemeneia; dos tocs, un incendi al poble; tres tocs, foc en una granja llunyana. El tercer toc feia córrer al llarg de les cruïlles inquietes un sospir d’alleujament. «Aquí serà al contrari», va pensar: «un toc per la pau, tres tocs per les bombes; es tracta de saber-ho distingir.» En aquesta guerra tot s’obria pas de manera estranya. Va demanar a l’oficial de l’estació que li indiqués on era el quarter general del regiment. Deambulava ara per un carrer míser i gris que anava a parar al Mosa; l’apressat crepuscle d’octubre el buidava bruscament de vianants civils, però, pertot, de les façanes engroguides traspuava la remor soldadesca: la dringadissa de cascs i de carmanyoles, el xoc de les soles clavetejades contra el terra; a l’oïda, va pensar Grange, els exèrcits moderns ressonen encara amb les armadures de la Guerra dels Cent Anys.

El Quarter General del Regiment era un pavelló de pedra molera que vorejava el Mosa, suburbial i trist, separat del moll per una reixa i una platabanda famèlica, malmesa ja pel trepig dels militars, on les motocicletes es recolzaven contra el tronc nu dels lilàs: com el forat massa estret d’un rusc, dos mesos d’acantonament havien desgastat fins a l’os, a l’altura d’un home, el trespol, els sòcols i els murs del passadís. Grange va esperar una bona estona en una habitació polsegosa on una màquina d’escriure espetegava en la penombra dels porticons mig ajustats; de tant en tant, sense alçar el cap, el furrier aixafava una burilla a la punta de la taula de dibuix: el pavelló devia haver allotjat un enginyer de foneria. Rere l’escletxa dels porticons, la muralla d’arbres semblava estar enganxada a la finestra fins al sostre, per sobre del Mosa, ara ben ombrívol tot al llarg del marge de cagaferro; alguns crits d’infants arribaven a estones des del carrer, esmorteïts per l’aire pesat de la guerra, insignificants com l’esgüell dels conills. Quan va fer petar els talons al despatx encara força clar del coronel, a Grange el va colpir la mirada dels ulls gris marí i la boca sense llavis sota el raspall dur del bigoti: el coronel s’assemblava a Moltke. Hi havia un impuls de vida brusc i punyent en aquella mirada; llavors, tot d’un plegat un tel velava els ulls i aquests es replegaven sota el pes de la parpella; l’expressió es tenyia de fatiga, però d’una fatiga astuta, estalviadora: darrere d’aquesta immobilitat de falcó encaputxat, es podia pressentir l’urpa llesta.

Grange va lliurar l’ordre de missió del seu destí; el coronel verificà l’horari del viatge. Hi havia davant seu uns quants fulls que rebregà distretament amb el dit. Grange va sentir que aquella paperassa el concernia; devia haver-hi un expedient sobre ell a la seguretat militar.

—El destino a la casa fortificada d’Hautes Falizes —digué el coronel al cap d’un moment, amb el to neutre del servei; tot i així, la frase deixava entreveure una intenció secreta per tal com els ulls se li empetitiren durament un instant—. Hi pujarà demà al matí amb el capità Vignaud. Per avui, estarà sota la dependència de la companyia cuirassada.

La idea de sopar a la companyia cuirassada no entusiasmava gaire Grange; embarcat en aquesta guerra que feia via discretament, com si estigués en un punt mort, no pensava pas fer mala cara a la feina que pogués sorgir, però tampoc no hi participava; instintivament, sempre que podia tirava pel seu costat i mantenia les distàncies. Quan va haver fet carregar la seva maleta a la camioneta que l’havia de dur a les Falizes, va demanar uns ous amb pernil en un pobre cafè obrer del carrer Baix on ja tancaven els porticons; més tard, a través de carrers que aviat quedarien barrats, en què ressonaven els passos de les patrulles, va fer cap a la seva habitació.

La cambra era una mansarda força estreta les finestres de la qual donaven al Mosa; en el racó oposat al llit de ferro hi havia fruites posades a assecar, esteses sobre fulls vells de diari que entapissaven una calaixera guerxa: la fortor obsessiva i ensucrada de les pomes infal·libles era tan agressiva que va sentir basques. Va obrir les finestres de bat a bat i es va asseure en un bagul, completament pansit. Els llençols, les flassades, feien olor de pomes podrides com si fos en un vell trull; va arrossegar el llit cap a una finestra oberta. La flama de l’espelma vacil·là amb el suau corrent d’aire que venia del riu; entre els cairats del sostre s’entreveien les pesades lloses d’esquist del Mosa, d’un estrany color malva. Es va desvestir en un estat d’ànim ombriu; aquell llogarró de foneries, aquells carrerons del color del carbó, el coronel, les pomes, tot en aquesta presa de contacte amb la vida de l’acantonament li desagradava. «Una casa fortificada», pensava, «què deu ser?» Va furgar en els seus records ja llunyans sobre el reglament per a l’ús de les fortificacions de campanya. No, decididament no hi va trobar res. Devia tenir a veure més aviat amb el codi de justícia militar; trobava en l’expressió alguna cosa poc tranquil·litzadora, que feia pensar alhora en un centre penitenciari i en la Force, que també era una presó. Quan va haver bufat l’espelma, tot va canviar. Ajagut de costat, la seva mirada s’enfonsava en el Mosa; la lluna s’havia alçat per sobre del penya-segat. Se sentia només la remor somorta de l’aigua que lliscava per damunt la cresta d’una resclosa submergida, i els esgarips de les òlibes enfilades, ben a prop, als arbres de l’altra riba. La petita vila s’havia dissolt amb els seus fumerols; la flaire dels grans boscos lliscava pels espadats amb la boira i la cobria fins al fons dels carrerons de fàbriques; no hi havia res més que la nit estelada i, al voltant, llegües i llegües de bosc. L’encís de la tarda retornava. Grange va pensar que la meitat de la seva vida li seria restituïda: a la guerra, la nit és habitada «al ras», va imaginar, i pensava confusament en estretes carreteres blanques sota la lluna, entre els bassals negres de pomers arrodonits, en campaments dins de boscos plens de bèsties i de sorpreses. S’adormí amb la mà que li penjava del llit sobre el Mosa com des de la borda d’una barca: l’endemà era ja ben lluny.

(Un balcon en forêt, Julien Gracq. Traducció de Roger Vilà Padró)

La solitud de l’espectador de recitals de poesia

És un fet indiscutible, assumit per tothom i silenciat no pas per la hipocresia —que ves a saber si no n’hi ha també una mica—, sinó per la inseguretat, la timidesa o l’educació excessiva de l’espectador de recitals de poesia, que en la major part d’espectacles acaba arribant aquell moment en què et sents atrapat en el seient, enmig del públic, sense poder fugir —si no és perpetrant el teu propi espectacle— i escapar de la sala on té lloc la representació aberrant que ja no suportes més. Quina solitud que sents, en moments així!

Cert: que pocs recitals estan realment ben plantejats i ben duts a terme! Quina mà de coses poden arribar a fallar! De vegades és el lloc mateix, les condicions de l’espai on es duu a terme l’acte. Però quan el lloc és adequat i les qüestions tècniques estan ben resoltes, és a dir, quan els organitzadors han fet bé la seva feina, aleshores poden fallar els poetes o rapsodes. N’hem parlat a bastament en aquest blog, dels recitals, de les lectures de poesia, dels defectes que s’hi solen detectar, dels malentesos que poden convertir-los en afinats instruments de tortura dels assistents. Però no ens fa res tornar-hi, és el nostre deure. I sempre ho farem, malgrat una certa vehemència que no sabem refrenar, amb esperit constructiu, amb la voluntat de donar un cop de mà a qui l’accepti.

Parlem, doncs, d’un dels últims recitals a què hem assistit, un muntatge dedicat a Felícia Fuster. Un poeta i una poeta feien de rapsodes. Seva era la tria de peces: una selecció de poemes de Felícia Fuster que anaven intercalant entre un seguit de poemes d’altres autors de la poesia universal, bàsicament catalans, sud-americans i anglosaxons. El recital anava acompanyat d’una presentació de diapositives que s’anaven projectant en una pantalla situada al costat de la tarima que feia d’escenari. En cadascuna hi apareixia el nom de cada poeta, any de naixement i de mort, una fotografia i, en molts casos, un fragment del poema que es llegia. Primer error greu. La presentació, tal com estava plantejada, era del tot supèrflua; no només no afegia cap plus al recital, sinó que a més distreia l’espectador, que no sabia si havia de mirar cap a la pantalla i intentar llegir aquells fragments o mirar cap als rapsodes i parar atenció al que estaven recitant. Fer totes dues coses alhora no era fàcil ni aconsellable. El resultat: era fàcil perdre el fil dels poemes, que en general eren tirant a llargs i demanaven tota l’atenció del públic. La presentació, diguem-ho clar, feia nosa. Per acabar-ho d’adobar tenia un disseny molt discretet, cosa que contribuïa a empobrir l’espectacle.

La millor solució hauria estat prescindir-ne, que els mateixos rapsodes haguessin presentat breument els poetes i cada composició recitada. Això hauria permès evitar el segon gran error: 50 minuts de recital ininterromput amb una selecció amplíssima de poemes, sovint llargs, un plantejament que tan sols podia acabar amb l’extenuació de l’espectador. Cap referència prèvia als autors o al perquè de la tria, cap context per als poemes, cap pausa que trenqués el ritme, res. Únicament els textos pelats, que la major part d’espectadors desconeixíem. Al final, després dels aplaudiments inevitables, de compromís, quan el públic començava gairebé a alçar-se, va arribar a destemps una escarida i improvisada justificació de la tria.

Aquests dos errors, sigui com sigui, són fàcils de resoldre. Més complicat és polir els defectes relacionats amb la lectura en si: una dicció no del tot acurada, algunes pauses fora de lloc, un excés d’impetuositat que ranejava en l’afectació… Quan no saps si et parlen d’uns «ulls secs» o d’uns «ulls cecs», quan els rapsodes perden el fil momentàniament perquè han alçat els ulls del faristol i en tornar-hi no troben el vers, acabes desconnectant del text, fixant-te en detalls que et criden més l’atenció —la mà a la butxaca del poeta, l’èmfasi desmesurat de la poeta, etc.— i esperant que la cosa arribi al final. L’èmfasi, per cert, l’espectador l’ha de trobar en les paraules; si el rapsoda hi posa tant d’accent, sol passar que la força del vers es dilueixi enmig de tanta gestualitat.

I és una llàstima, perquè el recital prometia. Una oportunitat desaprofitada, potser. Però encara hi ha temps per esmenar detalls i reconduir l’espectacle. Em sembla que valdria la pena.

La mínima unitat de sentit (poètic)

Ja fa temps que una part de la poesia que s’escriu avui dia està condicionada, conscientment o no, pels mitjans de difusió. Una part molt petita, si voleu, però no pas negligible. Les xarxes, amb Facebook, Instagram i Twitter al capdavant, fa prou anys que existeixen i tenen prou pes i presència per exercir aquesta influència sobre la manera com alguns escriuen els seus versos. En tots aquests casos, esclar, la brevetat és llei (com ja hem remarcat en un altre apunt del blog). Però la brevetat no és per si sola cap problema ni cap defecte. Des de Safo s’han escrit poemes breus, i al llarg dels segles se n’han produït de molt bons. Hi ha tota una tradició de poesia breu que arriba fins als nostres dies i que inclou espècies tan diverses com els monòstics, els haikus, etc., peces que sovint són brillants i que aconsegueixen conjuminar un sentit ben concret i condensat i una gran bellesa. El que no és pas senzill és destriar el gra de la palla. Com més breu és el poema, més àrdua és la tasca de consensuar la manera d’apreciar-lo.

Les xarxes, però, també han modificat la manera de difondre poemes nous i vells: avui s’opta ben sovint per piular versos aïllats d’una poema o per piular algun poema breu separat de l’obra en què estava integrat. Hi ha casos extrems, com les famoses postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes —algú sap per què moltes semblen eslògans extrets de manuals d’autoajuda?— , que inclouen tant fragments de versos com mitges frases sorgides d’obres de narrativa, unes poques paraules que aspiren a tenir ja alguna mena de sentit o a provocar una determinada sensació en el lector. Un es pregunta si no podríem dur aquest exercici fins a l’extrem i acabar piulant una sola paraula d’un poema, o encara millor, un únic fonema, que és la unitat mínima dotada de sentit. Siguem agosarats! (Si us sembla impossible, penseu per un moment en alguns dels poemes de Perejaume inclosos a Obreda: segur que d’algun en podríem destil·lar un únic fonema que ens permetés identificar-lo i… assaborir-lo.)

El resultat d’aquesta pràctica és que molta de la poesia que s’ha escrit i publicat els darrers anys, però també la que va ser escrita anteriorment, és susceptible de ser estrafeta i ridiculitzada. Com que tot queda descontextualitzat —el vers respecte del poema, el poema respecte de l’obra—, pot passar que acabem llegint versos que no sembla que vagin enlloc, que facin més aviat l’efecte de ser meres ocurrències, espurnes d’enginy, res que tingui gaire a veure amb la veritable poesia. Aquí hi tindrà molt a veure el gust del piulador, l’encert o el desencert en la tria del fragment difós, àmbits relliscosos on és fàcil arribar a la conclusió que tants caps, tants barrets.

Com sempre, el millor és portar a col·lació alguns exemples del que vull dir. Vet aquí unes quantes postals de l’ILC. Llegides així, com a text sense context, què ens suggereixen?

Si no sabés retenir paraules / el meu ofici seria el de traficant / d’instants (Joan Elies Adell, Un mateix cel, 2000) 

La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit (Jesús Maria Tibau, Sota la pell hi ha carn encara, 2017)

Els oceans de la nit respiren i respiren (Lluís Solà, A les coves de la llum, 2010)

De vegades es piula un sol poema, però sencer, que ja és alguna cosa… Ara, si és dolent, és dolent, encara que sigui del gran J. V. Foix, com aquest:

L’exercici d’aïllar versos de forma poc encertada és tan desaconsellable com fàcil de fer. Si escric: “Guixa amb blanc les pissarres”, algú pot pensar: “Ves, com les vols guixar, si no?” Potser un lector molt bon coneixedor de l’obra vinyoliana recordarà el vers, extret del poema “Cant partit”, que tampoc no és un dels millors que va escriure Vinyoli. En qualsevol cas, un vers sol és trair vers i poema.

Però, com deia abans, siguem agosarats. Tornem, doncs, a Perejaume i intentem citar d’algun poema seu un únic fonema. Per exemple, del poema «El vent en els poemes» citaríem: [v]

Seria, esclar, una [v] que allargaríem uns segons per reproduir el sentit del text, d’aquests versos:

Oh absoluta escaiença!

El llebeig com una cançó cenyidora sonant pertot.

I els oïstes parant l’orella a aquell cordill tremolós

amb què el vent, ell mateix, es rubrica.

D’un altre poema d’Obreda podríem citar: [ɔ]

Es tracta, esclar, del poema «Les os d’Olot» —de les quals triaríem la darrera, que també hauríem d’allargar uns instants. Ara, no es ho posarà tan fàcil un poema magnífic com «Sac de gemecs», del qual ens costarà escollir un fonema que el representi. Fa així:

El lloc morrut, el bec del pic,

la terra que es pronuncia,

les tintes enasprades de la terra

que es pronuncia, que es reinfla,

la bretxa bufarella,

la collada de Tosses

amb la cornamussal al coll,

l’enserralada cornamusa,

el pic com un bec d’au

que s’obre, que es bada pel mig,

aquesta és la fascinació de muntanyes

com el Pedraforca o els Encantats:

la imatge d’un pic que va a dir-se.

No ho intentem. Quedem-nos amb el poema. Amb tot el poema. Farem santament.

Qüestionant Proust (3). Una escena exemplar

Entre la inclassificable i heterogènia comunitat de lectors sovint sorgeix la qüestió de si cal rellegir certes obres. Hi ha lectors que solen rellegir llibres que els han agradat molt; d’altres asseguren que no rellegeixen mai. Cadascun té els seus motius per fer-ho o no. Entre els primers hi sol haver la necessitat de comprovar si el gaudi que van experimentar en una època passada amb la lectura d’un determinant llibre es manté passats els anys; de vegades també tornen a un llibre que no els va acabar de convèncer i que consideren que no van llegir en un moment adequat. Entre els segons sol predominar la idea que hi ha massa llibres bons esperant ser llegits, que la vida és massa curta i no hi ha temps de llegir-ho tot, i per tant per a ells rellegir vol dir deixar de banda massa títols, la possibilitat de grans descobertes.

Tot és lícit, per descomptat, i difícilment els uns convenceran els altres perquè canviïn d’opinió. Però vet aquí que un dia topem amb Proust, l’autor capaç de tallar en sec qualsevol debat sobre la qüestió: el lector d’A la recerca del temps perdut gaudirà molt més quan rellegeixi l’obra que no pas en llegir-la per primera vegada. En la relectura l’obra no l’agafarà desprevingut, sense saber què esperar, a què atenir-se. Ja no es desesperarà davant de la descripció interminable d’algunes escenes que en un primer instant li havia semblat que no acabaven de dur enllor. Ara ja sap que tot té un sentit, que tot hi és perquè hi ha de ser, i podrà aturar-se amb calma en tal passatge o tal fragment, passar de nou per damunt d’una pàgina que acaba de rellegir. Perquè el lector que torna a la Recerca ja no té cap pressa per avançar, per arribar al final; l’obra continua imposant-li respecte amb les seves dimensions, però la manera com s’hi encara no té res a veure: és un lector més experimentat.

Doncs bé, justament rellegint la Recerca m’ha cridat l’atenció una escena que apareix bastant a l’inici d’A l’ombra de les noies en flor, una escena magistral en què entren en joc els elements més característics i brillants de la narrativa proustiana. El narrador, en Marcel —perquè, per molt que es digui que el narrador no té nom, el nom Marcel apareix a La presonera, fos perquè se li va escapar a Proust, fos perquè al final decidís incloure’l—, deu tenir uns catorze o quinze anys i acaba d’assistir per primer cop a una representació de la Berma, actriu que feia temps que es delia per veure en acció. Els pares del noi han convidat a sopar el senyor de Norpois, personatge adinerat i amb una posició destacada en el panorama polític i social gràcies al càrrec d’ambaixador que ha exercit. Quan el noi arriba del teatre, s’estableix una conversa entre ell, el pare i el senyor de Norpois, mentre la mare s’ocupa dels darrers preparatius perquè el sopar, a càrrec d’una atrafegada Françoise, estigui a punt. Un cop estiguin sopant, la mare també s’afegirà a la conversa.

La manera com està muntada i narrada l’escena, com té lloc la conversa, els temes que hi surten, l’actitud que adopta cadascun dels personatges, tot és impecable. La descripció exhibeix una precisió màxima —un dels trets característics de la prosa proustiana—, una meticulositat que permet al lector copsar i distingir els més ínfims matisos en els moviments, en el capteniment, gairebé diries en la veu dels protagonistes. El pare del narrador adopta la postura d’home ferm, que té unes quantes idees sòlides respecte del funcionament del món, de l’educació del seu fill i d’altres qüestions, però que alhora se sotmet absolutament al criteri del convidat que té a casa perquè és un home poderós, superior a ell en estatus i coneixements, fins al punt que, a mesura que avança la conversa, va modificant les seves opinions i conviccions, a priori consolidades i inamovibles, per anar-les modelant segons el que diu el senyor de Norpois.

I aquest és justament el tracte que espera rebre l’ambaixador: ser respectat pels amfitrions i poder contestar a les seves preguntes amb la condició que la seva generositat —si no magnanimitat— en les respostes serà recompensada amb un acatament i un assentiment incondicionals que, no cal dir, reforçaran la seva posició. En un moment de la conversa, per exemple, el pare del jove li adreça una consulta sobre unes inversions a fi de gestionar un capital que en Marcel ha rebut com a herència de part de la tieta Léonie. El senyor de Norpois li dona, doncs, el consell esperat. El fragment no té pèrdua:

El meu pare, que havia de gestionar aquesta fortuna fins que jo no fos major d’edat, va consultar el senyor de Norpois sobre un cert nombre d’inversions. Li va aconsellar títols de rendiment feble que jutjava particularment sòlids, sobretot els Consolidats anglesos i el 4% rus. «Amb aquests valors de primeríssim ordre —va dir el senyor de Norpois—, la renda no és gaire elevada, però almenys tindrà la seguretat que el capital no disminuirà mai.» A part d’això, el meu pare li va explicar en línies generals què havia comprat. El senyor de Norpois va fer un imperceptible somriure de felicitació: com tots els capitalistes, considerava que la fortuna era una cosa envejable, però trobava més delicat de fer-ne el compliment amb un simple signe d’intel·ligència amb prou feines confessat, a propòsit de la que es posseïa; d’altra banda, com que ell mateix era colossalment ric, trobava de bon gust fer veure que jutjava que les rendes menors d’altri eren considerables, no sense deixar de dedicar un pensament joiós i confortable a la superioritat de les seves. (Pàg. 36-37)

La conversa continua, i el pare treu d’un calaix uns títols per ensenyar-los a l’ambaixador. El fill, en veure’ls, no pot evitar fixar-se en l’aspecte estètic d’aquests documents mercantils:

Em va encantar veure’ls; estaven embellits amb fletxes de catedrals i figures al·legòriques com algunes velles publicacions romàntiques que havia fullejat alguna vegada. Tot allò que és d’una mateixa època s’assembla; els artistes que il·lustren els poemes d’una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. (Pàg. 37-38)

Proust no es cansa d’establir relacions entre objectes, gestos i idees que semblen molt allunyats entre si, i ho fa per mitjà del pensament i la percepció de cada personatge i sobretot, esclar, del narrador, que no fa altra cosa al llarg de tot el relat. El pare, llavors, demana al noi que mostri al senyor de Norpois un poema en prosa que havia escrit temps enrere a Combray. Mentre l’ambaixador el llegeix, la mare treu el cap a la sala per anunciar que ja poden sopar:

La meva mare, plena de respecte per les ocupacions del meu pare, va venir a preguntar tímidament si ja podia demanar que se servís el sopar. Tenia por d’interrompre una conversa en la qual no s’hauria de ficar. I, en efecte, en tot moment el meu pare recordava al marquès alguna mesura útil a la qual havien decidit donar suport per a la propera reunió de la Comissió, i ho feia amb el to particular que tenen plegats en un ambient diferent —i semblant en això a dos col·legials— dos col·legues a qui els hàbits creen records comuns als quals no tenen accés els altres i que s’excusen de tractar-los davant seu. (Pàg. 38)

El pare sembla buscar una certa complicitat amb l’ambaixador, però de fet mostra una absoluta submissió respecte d’algú que és superior a ell; la mare se sotmet al pare davant del convidat; el fill se sotmet a tots tres. Cadascun regna, però, en els seus dominis, que són més amplis o més reduïts segons la posició que ocupen al món. L’ambaixador regna, mentre hi és present, en aquella casa, però se sotmet davant dels monarques i mandataris que té per damunt seu. El pare regna dins el clos familiar, sobretot quan fa d’amfitrió, però en la intimitat només ho fa amb el beneplàcit de la mare, que li cedeix el terreny que el pare necessita segons les convencions i els costums del moment. La mare, en canvi, exerceix el seu domini sobre el funcionament quotidià de la casa i és l’encarregada de fer que tot l’engranatge que manté en marxa el clos familiar mantingui un moviment estable, constant, sense fallades.

Tanmateix, chez Proust les coses no són mai tan senzilles com poden semblar en mirar d’analitzar-les i apuntar-les en un full en blanc. Tot el joc de dominis i submissions queda matisat, si no contradit i escarnit, un cop el senyor de Norpois s’acomiada de la casa. Aleshores, pare i mare comenten algun detall del que ha dit l’ambaixador i somriuen recordant alguna frase que els ha semblat naïf, pròpia d’algú que ja repapieja o es vanta massa obertament i ridícula de si mateix. En absència del marquès, el pare recupera tot l’aplom, la mare s’alça com una figura més important que no semblava i el matrimoni exhibeix una connivència gairebé absoluta.

El fill, mentrestant, regna sobre les seves fantasies i els seus records, en l’àmbit dels desitjos i les esperances, les il·lusions i les decepcions, que sempre depenen de les decisions arbitràries dels seus pares i de les persones més grans que entren i surten de la seva vida, i també, esclar, dels embats de l’atzar i de les circumstàncies. Finalment, el senyor de Norpois no troba gens aconseguit el poema en prosa del jove aspirant a escriptor, i aquest fet, aquesta nova decepció, és determinant perquè la recerca del motiu literari, de la pròpia capacitat per esdevenir escriptor, continuï inalterable, i amb la recerca, esclar, el riu de mots que tenim al davant. Per això en Marcel no té més remei que continuar somiant, recordant, narrant. Què més podríem haver desitjat?

(Els fragments són extrets de la traducció de Josep Maria Pinto publicada per l’editorial Viena.)

Conte d’estiu

la carn, el marbre,

l’implacable present.

la pell i els ossos,

la màscara, el turment.

l’epitafi,

la làpida,

el pergamí,

el testament.

Fragment del poema “El rei leprós”, de Jordi Mas (Brida, 2019, Godall Edicions)

A la princesa li cauen tots els anells.

Assenyalava amb l’índex l’horitzó i, de cop sobte, tremolà la joia. M’estic aprimant, aprovava ella, ja no furto més xocolata negra del rebost. Succeïa el mateix a la resta de dits. Com un prodigi  perdien gruix i llargària; tot d’una els dits de les mans eren deu menovells. 

Silenciosament retrocedien les falanges a palau.

Vingueren de tots els vèrtexs del món metges, investigadors, científics i professors. No s’escatimaren els recursos, no es posaren pegues ni entrebancs a buidar l’erari públic; a la princesa se li desfeien els carpians!!

Començà a aparèixer en societat amb guants. Els súbdits, amansits com corders, ho celebraren com una nova tendència, en ple agost. Com bé havien après, la imaginació sempre al poder. Els de seda lliscaven ràpidament, els de llana la feien suar. Li cosien elàstics als punyets i els hi subjectaven als canyells, però ben aviat s’adonaren que penjaven com espantalls.

Així cada jorn, tancada a la cambra, la princesa comprovava la desfeta. Els seus dits, com pollets expectants i famolencs al niu, sobresortien ja a penes per damunt els artells. Noble i hereva, més aviat lletjota, plorava desconsoladament. Seria la riota a totes les corts d’Europa. Qui la voldria festejar? Com lluiria els robins del prometatge? Com alçaria la mà per saludar la plebs, sempre impacient i ansiosa per veure-la desfilar?

Pobra princesa minvant, pobre cos corcat!! Pobre destí inexorable, quin assumpte més enutjós!

Amb pluma o sense

Un dels gèneres més llaminers que existeixen per a certs lectors és el de l’assaig literari, sobretot quan l’assaig ocupa tot un volum dedicat a il·luminar unes obres i uns autors determinats. És, no cal dir, un gènere que permet moltes variants: des de l’assaig més acadèmic, que se centra a estudiar les obres de què parla, fins a l’assaig més personal, en què l’autor o estudiós barreja l’anàlisi de les obres amb la seva pròpia experiència com a lector o amb altres elements de la seva biografia. En qualsevol cas, en el prestatge que acull aquesta mena de llibres hi podem trobar obres tan diferents —i indispensables, segons els gustos i els interessos de cadascú— com La imagen del mundo, de C. S. Lewis, La orgía perpetua, de Mario Vargas Llosa, La poesia del pensament, de George Steiner, o L’auditori de Görlitz, de Xavier Ferré —aquesta darrera, una perla que mereixeria més atenció i, sobretot, una edició més acurada que la que es pot trobar actualment.

L’assaig, quan és bo, produeix en el lector un efecte immediat: ràpidament se sent impel·lit a llegir o rellegir les obres que s’hi comenten. Tots aquests títols que he esmentat comparteixen aquesta propietat. Doncs bé, des d’aquest mateix any hi podem afegir un nou títol: Un diàleg imaginari, de Lluís Maria Todó (Club Editor, 2021). Aquest és un assaig que pren més aviat la forma i el to d’una narració. Todó ens hi explica com va entrar en contacte amb algunes de les figures més notables de la literatura francesa del segle XIX i principis del XX —Balzac, Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Valéry o Proust, entre altres— i allò que les grans obres d’aquests autors van suposar per a ell. El comentari més extens i aprofundit el dedica a Stendhal, Flaubert i Proust, els tres autors que apareixen a la coberta i que dialoguen seguint el fil del relat que Todó planteja des d’un bon començament. Aquest relat s’enriqueix amb la inclusió de textos diversos que l’autor ha anat acumulant al llarg de dècades de lectura i de docència, és a dir, anotacions i impressions pròpies d’un lector i papers generats com a professor d’estudis literaris a la universitat o fins i tot com a traductor.

En aquest sentit, si una cosa té de bo Un diàleg imaginari és que desprèn una honestedat i una humilitat inusuals, que no sempre trobem en llibres semblants. Todó no pretén en cap moment fer-se passar per un gran intel·lectual ni mostrar-se com algú que té l’última paraula sobre els escriptors que analitza o comenta, sinó que es presenta com a lector, un lector que ha acabat esdevenint professor, traductor i finalment escriptor, i que parla dels autors que més l’han influït, que més li han agradat i sobre els quals té unes quantes coses a dir que, pensa, potser poden interessar a altres lectors. Això és el que aconsegueix: que altres lectors ens interessem pels autors i les obres que comenta i que vulguem llegir o rellegir aquestes obres. I això és ja tot un èxit.

També és honest quan parla de la universitat, de la qual en fa un retrat que sembla sorgit de les pàgines inicials d’Els angles morts, l’esplèndida novel·la de Borja Bagunyà. O quan explicita les seves limitacions com a professor —capaç de descriure una obra amb un adjectiu que no té clar què vol dir— o com a escriptor, àmbits, l’un i l’altre, en què reconeix haver tingut un ressò més aviat discret.

Per construir el seu relat, Todó recorre a l’experiència més personal i utilitza —com hem dit i com ell mateix afirma— papers «vells» i nous que queden perfectament inserits en la narració. El resultat és un volum molt amè, agradable de llegir, farcit d’aportacions valuoses sobre els autors i les obres que s’hi comenten, un text que no només entretindrà el lector, sinó que segurament —hi insistim— li farà sentir la necessitat de llegir aquestes obres. L’assaig va fins i tot més enllà del mer comentari literari. Diu Todó: «Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn d’uns quants temes: la condició d’escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l’acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l’art com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això» (pàg. 12). Un plantejament ambiciós i que és alhora tota una invitació a llegir Un diàleg imaginari.

Però encara hi trobarem més coses. Todó se les empesca per relligar la seva atracció per alguns dels autors i de les obres de què parla —i aquí ens referim sobretot a Proust i a la Recherche— amb el descobriment de la seva homosexualitat, un tema que també travessa tot el volum de dalt a baix. Todó en vol parlar i, doncs, ho fa, independentment que alguns dels passatges que tracten d’aquesta qüestió puguin interessar més o menys certs lectors de l’assaig. El que no deixa de ser curiós és que Todó en més d’una ocasió, en referir-se a algun alumne que va assistir a les seves classes i amb el qual va establir alguna o altra mena de col·laboració, remarqui com n’era de guapo, una afirmació que cap professor faria si parlés d’una alumna, ja que el comentari seria considerat sexista, improcedent i, esclar, absolutament prescindible. Ens movem en altres terrenys.

Al llarg del volum Todó deixa clara una altra cosa: l’animadversió que sent pel moviment independentista i per tot allò que suposi una voluntat de desmarcar-se de l’statu quo sociopolític que té com a marc l’Estat espanyol. L’adjectiu «local» apareix en les diverses frases que dedica a ridiculitzar i criticar qualsevol fet que no es mantingui dins de la bombolla del cosmopolitisme enyorat d’una altra època. La crítica, per descomptat, no només es possible i desitjable, sinó imprescindible en qualsevol àmbit per poder avançar i millorar. El problema és que la crítica miri sempre cap a la mateixa banda i s’oblidi de posar el focus en altres llocs. Aquí cadascú té el seu biaix, evidentment, i el de Todó el duu a valorar d’una determinada manera la darrera època des del punt de vista sociopolític i a posar en el mateix sac problemàtic la creació d’un partit com Ciutadans —vingut al món entre el 2005 i el 2006 a crear problemes on no n’hi havia, sobretot respecte de la llengua catalana amb la intenció ben clara d’arraconar-la encara més— i l’independentisme, impulsat posteriorment de forma majoritària, a partir del 2010, com una resposta als atacs que des de dins i des de fora rebia la llengua, l’economia, en definitiva, el país.

En un dels seus estirabots, Todó cita una frase que Stendhal va deixar escrita en una de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard: «Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa», i a continuació Todó deixa anar això: «Quan m’atabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle.» El problema sempre el tenen els mateixos… I això que, al capdavall, malgrat el que pogués haver deixat escrit Stendhal amb determinades intencions gamberres, ningú no ha discutit ni discutirà mai que sigui un dels grans noms de la literatura francesa. En canvi, les grans revistes literàries franceses quan parlaven de Jaume Cabré en el moment en què Confiteor era una de les obres més venudes a França ho feien presentant-lo com un escriptor espanyol, sense ni arribar a esmentar enlloc que Cabré escriu en català. Però el problema és dels localistes nacionalistes.

Sigui com sigui, Todó no ignora que entre els independentistes també hi ha lectors no essencialistes ni excloents, amb «pluma» o sense, capaços de llegir Stendhal, Flaubert i Proust amb criteri, de fer servir paraules com caldo o, si cal, bolso, i de gaudir amb aquest «diàleg imaginari» carregat de molta literatura comparada, de bones observacions, de crítica afinada i, per què no, de molta diversió. Una lectura magnífica per a qualsevol moment de l’any.

Llibres de vell

A principis del 2015, quan duia llegides un centenar de pàgines de Le côté de Guermantes, vaig patir una crisi lectora que em va fer abandonar la lectura d’À la recherche du temps perdu. Poques setmanes després d’haver decidit aturar-la, vam rebre a Briva la visita del mai prou enyorat Pierre Landry, que a causa d’una greu malaltia estava a punt de traspassar Préférences, la seva llibreria de Tula. Com sempre que coincidíem, de seguida vam establir una conversa tranquil·la i fructífera sobre tota llei de coses. En un moment donat li vaig confessar que havia fracassat llegint Proust. Llavors ell em va dir que no m’amoïnés, que era ben normal, que ja hi tornaria, perquè la Recherche era una lectura que només es podia emprendre amb garanties a partir d’una certa edat, era una lectura de maduresa.

En Pierre, gran lector, no tenia cap problema a bescantar autors de renom, fins i tot guardonats amb el premi Nobel, si considerava que no n’hi havia per tant. Seguint l’estela marcada en una altra època per Julien Gracq («La littérature à l’estomac», «Pourquoi la littérature respire mal»), veia amb pessimisme el panorama literari francès i era molt crític amb el cofoisme i l’autobombo que segons ell dominaven el món cultural francòfon, atiats a més pel Nobel del 2014 atorgat a Patrick Modiano. Alhora, però, defensava aferrissadament les obres que considerava indiscutibles, i ho feia parlant-ne i tenint-les sempre a disposició del públic a la seva llibreria. I la Recherche, esclar, era indiscutible.

Després d’aquella conversa amb en Pierre no vaig poder esperar a fer-me vell, i vaig reprendre la lectura de la Recherche en el punt on l’havia deixada. Aquesta experiència en carn pròpia la vaig deixar apuntada en aquest mateix blog a Qüestionant Proust i Qüestionant Proust (2). Tot i que al final vaig aconseguir culminar la lectura de tota l’obra, avui encara penso que Pierre Landry tenia raó: hi ha llibres que, si més no, és aconsellable llegir en una certa època de la nostra vida, quan ja hem acumulat unes quantes dècades a les espatlles. No vull dir amb això —tampoc no volia dir-ho en Pierre— que aquesta mena de llibres no es puguin llegir en qualsevol altre moment. Hi ha lectors molt precoços, gent preparada per encarar-se als cims més alts des de ben joves. Però és cert que hi ha lectures que cal fer de forma reposada, gens precipitada, i que són més plaents i es paeixen molt millor quan el lector ja té al darrere una certa perspectiva. El tarannà impetuós del lector més jove, les ganes de menjar-se el món, és a dir, d’empassar-se prestatges sencers de llibres, no són bons companys de camí quan tenim al davant obres com la Recherche

La mateixa impressió m’ha provocat aquests dies la lectura de Les ones, de Virginia Woolf, una novel·la que gairebé diria que exigeix aquesta perspectiva que a parer de Pierre Landry ha de tenir el lector. El ritme d’aquesta obra demana no tenir gens de pressa, ser capaç d’aturar-se de tant en tant, de tornar enrere per tornar a avançar —just tal com fan les onades, oi?—, i, si pot ser, tenint una certa noció de les fluctuacions que cadascun dels individus patim al llarg de la vida, sabent com ens anirem transformant a partir de les nostres decisions i tries, de les circumstàncies, de l’atzar…

Això no passa amb tots els grans llibres; n’hi ha que no exigeixen haver bufat tantes espelmes. És molt més fàcil, per bé que no mancat de risc, llegir de ben joves les novel·les de Kafka, per exemple, malgrat que siguin cims culminants de la literatura universal. En aquest cas no cal esperar a ser vells, i de fet els lectors més precoços solen atrevir-se ben aviat amb les obres de Kafka. Ara bé, no cal dir que la relectura posterior d’aquestes obres ens permetrà gaudir-les molt més, penetrar-hi fins més endins.

O l’Ulisses de Joyce, que em sembla potser el cas contrari: una novel·la que cridarà l’atenció del lector jove i curiós, envalentit, i que continuarà atraient-lo mentre aquest es trobi en el pic de les seves forces vitals —en la trentena, en la quarantena—, però que a poc a poc deixarà d’interessar-lo a mesura que s’acosti a la maduresa. Però aquesta potser és una altra història…

Ara som al 2021, i he començat a rellegir la Recherche. Tinc la lliçó apresa, molta paciència i tot el temps per endavant.

Les ones

Hi ha obres que s’entesten a recordar-nos que la literatura no és escriure una paraula rere una altra paraula, sinó una determinada paraula rere una altra determinada paraula. Aquesta obvietat queda perfectament exemplificada amb Les ones, novel·la que Virginia Woolf va publicar el 1931 i que hem llegit en la contundent versió de Maria Antònia Oliver (La Temerària, 2016).

Cap dels llibres que hem llegit de Woolf no deixa indiferent el lector. Tots el fan rumiar, a vegades perquè se sent del tot identificat amb alguna idea que hi troba, potser perquè comparteix els dubtes que té algun dels personatges que els habiten; a vegades perquè se li fa molt evident l’elevada exigència del text i ha de multiplicar l’esforç que ha de fer per no defallir i continuar la lectura. Sovint per tot alhora, com passa amb Les ones, considerada una de les obres clau de l’autora i també una de les més importants del segle XX.

(Si a hores d’ara ja heu decidit llegir Les ones, deixeu estar aquest apunt i aneu a buscar el llibre: no us cal saber res més. Si esteu indecisos, feu el que us plagui.)

Les ones és, efectivament, un exemple immillorable del talent i la capacitat de Woolf, una demostració de força i d’ambició literària que l’autora duu a terme en plena maduresa. En direm novel·la, per bé que el lirisme que la travessa de punta a punta ha portat certs crítics a considerar-la una mena de poema en prosa. L’obra està composta a partir dels soliloquis de sis personatges —Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis— que es van succeint i alternant, i a través dels quals, a mesura que avança el relat, el lector es fa una idea —parcial, això sí— de com evolucionen les seves vides des de la infantesa fins a la vellesa. Hi ha un setè personatge, Percival, del qual només tenim notícia per mitjà de la veu dels altres sis. 

Entremig, nou fragments descriptius escrits en tercera persona separen en blocs diversos la tirallonga de monòlegs, de manera que cada bloc correspon a una època de la vida dels personatges. Aquests fragments corresponen alhora a diferents parts del dia i arrenquen en el moment en què el sol és a punt de sortir per l’horitzó, mentre les ones trenquen suaument contra la costa: «Quan arribaven a la costa, cada barra s’elevava, s’amuntegava, es trencava i estenia un vel tènue d’aigua blanca per la sorra. L’ona s’aturava, i després reculava de bell nou, com la respiració d’un dorment, que alena sense adonar-se’n» (pàg. 7). Aquest vel que s’estén damunt la sorra bé pot ser cada fet, cada instant viscut pels protagonistes, tot allò que succeeix cada dia de les seves vides, i els anhels, els desitjos, els pensaments.

«La vida és agradable. La vida és bella. Viure, en si, ja és satisfactori. Agafeu un home corrent amb bona salut. Li agrada menjar i dormir. Li agrada respirar l’aire fresc i caminar a pas ràpid per l’Strand. O al camp, on un gall canta enfilat a una tanca i un poltre galopa per un prat. Sempre hi ha alguna cosa a fer a continuació. Dimarts segueix dilluns i dimecres a dimarts. Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la». (Pàg. 228)

Woolf copsa i evoca esplèndidament el moment en què una persona d’una certa edat mira enrere i fa recompte, no tant de tots els fets concrets que ha viscut, sinó del conjunt d’esdeveniments, de situacions, de coneixences i de decisions que fan que la vida de cada individu hagi pres un o altre rumb, s’hagi convertit en una o altra cosa, i li hagin acabat provocant la sensació d’èxit o de fracàs, de plenitud o de buidor, d’acompliment o de decepció. Al cap i a la fi, Woolf aconsegueix transmetre la impressió mateixa del que vol dir ser viu, ser-ho conscientment, amb tot el que aquesta consciència, si és massa plena, comporta de bo i de dolorós.

«Déu meu, que n’és d’absolutament fastigosa la vida!» (Pàg. 256)

Per arribar a aquesta —o a qualsevol altra— conclusió, però, el lector ha de anar penetrant en el corrent de mots que li proposa aquesta novel·la experimental, gens complaent, sense que en un primer moment sàpiga cap on el vol arrossegar l’onatge. L’existència dels protagonistes, sacsejada pels diferents embats que la vida destina a cadascun, s’entremescla i es confon en els soliloquis fins a acabar oferint-nos una única existència, o, per expressar-ho amb més precisió, una única impressió del que és sentir-se viu. El lector té al davant els mots, les peces del trencaclosques, per compondre la seva propia visió del llibre i del que Woolf hi vol dir.

Cap al final de l’obra, un dels personatges exclama: «I ara, quina situació s’havia d’esfumar? Ensopiment i destí. I què hi havia per explorar? Les fulles i el bosc no amagaven res. Si s’enlairava un ocell, jo ja no en faria cap poema, repetiria el que havia dit abans» (pàg. 235). No és el cas de Woolf; ella sí que escriu el poema, potser perquè viu per escriure’l —i ho continuarà fent fins al dia que l’ona se l’endugui definitivament. 

Pels aspectes formals, per la idea que recorre el llibre, pel resultat final, Les ones és en tots els sentits una obra culminant.

L’art de Bishop

Llegir Elizabeth Bishop avui és acostar-se a una certa mena de poesia que vol poc soroll, poca immediatesa, que demana una mica de temps. És allunyar-se de les ocurrències i l’enginy, del mer joc i del foc d’encenalls. És tornar a la poesia.

L’edició de Flâneur, bilingüe evidentment, proposa una tria de trenta poemes acompanyats de les versions que n’ha fet Jaume C. Pons Alorda, peces d’una extensio que pel que s’estila avui seria considerada prou llarga. Hi trobem els trets principals que se sol destacar de l’obra de Bishop: una preponderància del paisatge i la cartografia, l’absència de sentimentalisme, la mescla de certs elements autobiogràfics amb tot el que prové de la percepció del món que envolta l’autora en cada moment, llocs, instants, persones, fets que són descrits amb precisió, segurament perquè és molt precisa la idea que vol transmetre. Potser per això aquests poemes no donen mai cap sensació de precipitació; ben al contrari, tot hi sembla molt pensat, modelat amb calma, col·locat a lloc amb una intenció determinada.

Són poemes que també produeixen aquella impressió de «veu pròpia» que desprenen les obres dels bons poetes, ben diferent de la sobrevalorada idea de l’originalitat, que avui sovint només s’entén com a qualitat d’allò que és estrany o rar, la qual cosa duu molta gent a cometre tota mena de delictes en nom de la poesia. Bishop no pretén mai ser original, ho és. Ho és pels detalls en què fixa la seva atenció, però sobretot per allò que en fa, d’aquests detalls, per la manera com s’hi recolza per concebre i desenvolupar cada idea i cada poema. I ho és pel to que travessa els poemes, que no és mai exaltat, que no denota mai cap «sobreactuació», amb la qual cosa aconsegueix amb escreix allò que segurament busca: transmetre una visió que, al cap i a la fi, té tota la força per trasbalsar el lector. Aquest trasbalsament a voltes ve provocat pel fet que el lector s’adona d’alguna cosa en què mai no havia parat esment (per exemple, que els colors que empren els cartògrafs en els seus mapes són més delicats que els dels historiadors), a voltes el desencadena una imatge descrita quan aquesta desemboca en una reflexió que ens arriba de bursada, amb una contundència inusitada, tal com passa en els meravellosos darrers versos del poema «A les cases dels pescadors»: «És com ens imaginem el coneixement: / fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, / obtingut de la freda i dura boca / del món, nascuda dels pits rocosos / per sempre, fluint i enretirant-se, i com que / el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.»

O en el poema «Estació de servei», convertit en un retrat d’un no-lloc, un espai desolat, brut, calcigat, habitat per uns éssers que podrien semblar miserables però davant els quals Bishop només pot exclamar: «Algú ens estima a tots.»

Aquesta selecció ens permet viatjar amb Bishop, conèixer alguns dels indrets per on va transcórrer la seva vida atzarosa, però sense que el jo ho taqui tot. El to serè, calmat, de què parlàvem abans no sembla provenir d’una gran tranquil·litat d’esperit, tampoc de la parsimònia o despreocupació amb què l’autora es pugui mirar el món; més aviat sembla el resultat d’una contraposició de forces, d’una compensació entre el que la neguiteja i el que la tranquil·litza, un equilibri precari que manté els plats de la balança al mateix nivell. No en va, el poema «La badia» acaba amb aquesta observació: «Tota la desordenada activitat continua, / horrible però alegre.»

Costa —i no cal— destacar un poema per sobre d’un altre. Ara, és inevitable transcriure aquí «Un art», una veritable joia que ens parla de la pèrdua i de la millor manera d’assumir-la. Molta saviesa, molta poesia, en aquests Trenta poemes d’Elizabeth Bishop que ens ha regalat Flâneur.

Les engrunes (Casasses in concert)

Foto de David Rueda / Ajuntament de Santa Coloma de Farners

Divendres 16 de juliol. El pati de la Casa de la Paraula és ple —les entrades fa una setmana que es van exhaurir—, fa una nit perfecta, ni massa càlida ni massa fresca. El silenci tan sols és destorbat pels quarts que, puntualment, anuncia el campanar modest que s’alça sobre la plaça Farners. En un escenari buit, sense attrezzo, sense micròfon, amb la il·luminació justa, al costat d’una cadira on s’amunteguen fulls, llibrets i plecs relligats d’una o altra manera, Enric Casasses comença a dir un poema de Joan Sebastià Pons, un text bell que el públic agraeix entusiasmat. Tot seguit, el poeta recita unes quantes peces pròpies que, tal com avisa, són un preàmbul a l’espectacle que avui oferirà, Marramaus.

A partir d’aquí, una hora llarga de recital en què Casasses treu a la llum de la nit d’estiu les seves lectures, les idees que li han inspirat els autors que ha llegit, els artistes i músics que ha admirat, els fets històrics que ha viscut, material que converteix en versos nous, en paràfrasis, en apunts crítics, en acudits, en boutades

Al començament de l’actuació, els aplaudiments, breus, se succeeixen després de cada composició. A poc a poc, però, es van espaiant —no es pot aplaudir després de cada poema de dues línies si n’hi ha un enfilall—, fins que gairebé desapareixen. Tan sols tornen quan Casasses exalta els ànims amb alguna referència a l’1 d’Octubre —l’acte forma part del cicle Paraules Nocturnes, organitzat des de fa anys per Òmnium i l’Ajuntament— o quan diu algun acudit ben trobat.

Foto de David Rueda / Ajuntament de Santa Coloma de Farners

Tots els poemes o textos recitats són brevíssims, sense excepció. En la major part de casos, l’interès rau en l’explicació prèvia del mateix Casasses, que sap generar una certa expectativa i dotar de context la peça que dirà a continuació. El problema és que l’expectativa massa sovint no es veu sadollada pel minúscul poema que clou cada secció del recital. Perquè, esclar, entre peça i peça hi ha el remenament de fulls, l’etern passar pàgines de Casasses a la recerca del poema que no troba, un gest que a l’auditori primer li provoca un somriure, després una ganyota d’impaciència i finalment el convenciment que tot plegat és massa improvisat i poc preparat. Hi ha bones idees, per descomptat, s’intueix tot el saber que hi ha al darrere, i algun incondicional dirà que Casasses destil·la tant el seu coneixement que al final aconsegueix dir en dos versos el que un altre autor diria en dues pàgines. D’altres hi veiem un pèl de grafomania i textos massa instantanis, poc treballats.

Casasses, per molts motius, avui sembla tenir carta blanca quan puja a l’escenari. Sembla que tot li hagi de ser aplaudit: els buits, les esperes, els acudits dolents. Però passa que no tothom ho veu així. D’algú que té el seu bagatge i el seu prestigi, que està dotat d’una presència i d’una veu que anuncien grans moments, i que ha escrit tot el que ha escrit, el públic n’espera molt més que un recull de sortides, troballes i facècies. I, sobretot, espera que el tractin amb respecte, que no el considerin d’entrada massa llec o massa incapaç de degustar segons quines menges. A aquest públic, les engrunes i sobralles no l’alimenten prou, encara que siguin d’en Casasses. Tímids, molt tímids, els aplaudiments finals.