El peatge

Gasòfia. Caca. Engrut. No jutjo un autor, ni jutjo tota la seva obra: tan sols un llibre. I aquest llibre és L’animal moribund, de Philip Roth (La Magrana, 2002, tradució de Xavier Pàmies). Un llibre que no està destinat a ser un clàssic. Apareguda l’any 2001, just per inaugurar el segle, aquesta novel·la va veure la llum el mateix any que l’Austerlitz de Sebald. Sí, i tant, són dos llibres que no tenen res a veure, que no es poden comparar per enlloc. Però Austerlitz és ja un clàssic i L’animal moribund

…és com una d’aquelles pel·lícules setanteres que avui se’ns fan insuportables perquè cada dos per tres les dones hi reben bufetades a la cara i plantofades al cul, són objecte de comentaris masclistes i acaben despullades al costat d’homes que no s’han tret ni l’americana, i tot gratuït, perquè sí, perquè així eren aquelles temps, perquè era… Un moment, un moment: ho admeto, m’he deixat dur per la primera impressió, per un impuls irreflexiu després de llegir les primeres cinquanta pàgines d’una novel·la que en té cent quaranta. Continuaré, doncs, llegint…

[L’endemà] Bé, ja ho he fet, ja he acabat el llibre. No em desdic de cap de les paraules escrites fins ara; només les matiso. Roth, en aquesta obra que tanca la trilogia protagonitzada pel professor David Kepesh, ens parla un cop més d’un home madur que ens explica com sedueix jovenetes de vint-i-pocs anys i com les sotmet sexualment i en fa el que vol. En aquest cas, però, l’home transita ja per la seva sisena dècada i veu com s’acosta a la decrepitud, circumstància que el duu a reflexionar sobre la seva trajectòria i el moment en què es troba.

És això només el llibre? No, per descomptat. No pot ser pas en va que Roth sigui considerat un gran escriptor. Però tampoc és en va que una bona colla de grans lectores que conec no tinguin cap interès a llegir Roth o no hagin passat de les primeres pàgines d’alguna de les seves obres quan han fet l’intent de llegir-la. Indiscutiblement, Roth escriu bé, sap el que es fa, i sap com jugar amb el lector i parar-li trampes. És el que passa a L’animal moribund: l’autor fa trampa, i jo hi he caigut de quatre grapes. Vol que vegem un personatge menyspreable i repulsiu, i veiem un personatge menyspreable i que ens provoca repulsió. I ens fa l’efecte, quan comencem a llegir, que això serà tot: mer exhibicionisme. Però no. Roth també vol explicar-nos moltes altres coses. Vol parlar-nos d’un tema tan universal com són les relacions complicades entre pares i fills. Vol disseccionar la culpa —i la necessitat, potser, de l’absència d’aquesta culpa— en el món occidental provinent de la cultura judeocristiana. Vol parlar-nos de referents culturals, de la llibertat, de la «prosperitat tenebrosa» i la «felicitat universal» que representa que governen o guien la nostra societat, tot i que més aviat l’encaminen cap a la decadència i l’atzucac. I, esclar, vol parlar-nos de l’home, dels seus instints, de la seva consideració d’animal.

Però passa una cosa: per comprovar què pensa Roth de totes aquesta qüestions, sobre algunes de les quals en fa molta via a parlar-ne perquè ho fa d’una forma tangencial, ens hem d’empassar pàgines i més pàgines de filigranes sexuals que a certs lectors ens importen ben poc i que mostren una visió de les relacions entre home i dona molt ancorada en una època determinada, i que voldríem veure superada per bé que els nostres, de temps, no ens permeten ser gaire optimistes.

Per això al final un arriba a la conclusió que Roth té coses a dir, que en aquesta novel·la ja en diu moltes, però que el peatge per arribar al moll de l’os potser no compensa el viatge. Per mi, no.

Exercicis d’estil

Quan comences a llegir Els irredempts, de seguida t’adones que et mous en un terreny poc comú, que el terra que trepitges és inestable. No som davant d’una novel·la, tot i que el llibre arrenca amb una mena de narració. Tampoc no som davant d’un llibre de relats, tot i que hi ha tres textos diferents, cadascun amb el seu títol. Tampoc no som davant d’un llibre de poesia, malgrat que la brevetat d’algunes frases i d’alguns paràgrafs, malgrat que el sincretisme i el to, sovint fan pensar en els versos, en la fesomia del poema. No som davant d’un dietari, ni davant d’un assaig, i malgrat tot aquí hi trobem un dia a dia, unes idees. No sabem ben bé què tenim a les mans, i tanmateix, mentre llegim, és innegable que anem avançant cap a alguna banda. Així de relliscós, així d’escorredís em sembla Els irredempts, el tríptic que Cristina Garcia Molina ha publicat aquest setembre a LaBreu Edicions.

Dic «tríptic» perquè aquest és el nom amb què l’autora se sent còmoda per referir-se a l’obra, no sense raó: aquesta denominació permet defugir les etiquetes clàssiques, que en aquest cas són especialment insatisfactòries. El primer text, «Solar», és el que desconcerta menys. S’hi narren les vicissituds d’un grup de professors i d’alumnes en una escola al llarg d’un curs. Una escola feta de barracons, que veiem construir i desmuntar. El què és diàfan; el com és la clau de tot plegat. Garcia Molina desplega des de la primera pàgina els recursos i les senyes d’identitat que caracteritzen la seva prosa: la frase breu i concisa, les repeticions, els versos camuflats:

La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paisatge de fuita. El croquis d’un desert. Després un camió grua va portar els mòduls prefabricats i uns operaris van col·locar la reixa, les porteries, la taula de ping-pong, les papereres. Contra rellotge van perfilar acabats i van revestir exteriors. Això va ser a l’estiu, abans que nosaltres arribéssim, amb samarretes fines i carregats de carpetes. Érem pocs. (Pàg. 15)

Al segon text, «Linòleum», una filla ens presenta la seva família, formada pels pares i un germà. És una família destinada a no ser gaire feliç. La narradora ens avisa també des de les primeres línies: «Això no és una hagiografia. Aquí no hi haurà cap martirologi. No se salvarà ningú» (pàg. 77). Aquest relat és més breu que l’anterior, la condensació temàtica i argumental hi és més accentuada, i el lector avança amb precaució, mirant a banda i banda per si veu algú que també estigui llegint aquest text i pugui confirmar-li que entén el mateix que ell està entenent.

L’última part del tríptic, «Moll», se centra en una expressió molt més individualitzada d’una experiència determinada. És com un passeig interior per tot un seguit de referents —vitals, artístics— a la recerca d’alguna sortida. La narració perd aquí la mica de fil que encara tenia a les altres dues parts i el lector es veu abocat a intuir sentits, a establir relacions, a avançar a les palpentes, com passa de vegades amb la poesia. Només cal veure la manera com arrenca el relat:

La ciutat diu Vine. La ciutat vella i oberta. La ciutat de les estores molles i dels taxímetres. La ciutat del vent catabàtic. La ciutat dels estigmes. La de la congregació exultant. La de l’ànima turmentada. La limítrofa. La cloroformitzada. (Pàg. 125)

Quan arribem al final, ens quedem amb algunes certeses: hem llegit històries de desarrelament, de confins, de persones que se situen als marges del món conegut i quotidià; de gent que se sent atrapada. Encara una altra: hem llegit una obra que no esperàvem trobar, bastida al damunt d’una prosa incisiva que l’autora ha treballat conscientment per dotar-la d’un caràcter determinat. Però també ens assalten uns quants dubtes. El primer: l’esforç per bastir un estil, no acaba quedant massa al descobert, no devora en part l’obra mateixa? La fragmentarietat, la frase breu i directa, no són ja estigmes dels nostres temps? No en surt perdent la claredat?

Jo, almenys, no he pogut evitar tenir la sensació que l’interès dels relats es desinflava a mesura que aquests avançaven. M’ha semblat que al darrere del text quedava massa evident una fórmula determinada: damunt d’una idea hi apliquem un estil i omplim els diferents compartiments per acabar tenint l’obra completada. I les fórmules em fan pensar en tallers d’escriptura. A mi, en qualsevol cas, m’hi sobren costures. Però el terreny, com deia al començament, és relliscós: llegiu-lo, i ja hi direu la vostra.

El príncep de les tenebres

De tots els personatges que han sorgit de la ploma de Dostoievski, probablement el més enigmàtic i enlluernador, el més fascinant, és Nikolai Vsievolódovitx Stavroguin, veritable príncep de les tenebres que protagonitza la novel·la Dimonis. Afirmar això és situar l’Stavroguin entre els personatges més inoblidables de la literatura universal. A parer nostre, no hi ha cap dubte que es mereix aquest estatus. No és aquest l’únic al·licient per mirar de trobar en alguna llibreria de vell algun exemplar de Dimonis, obra que va aparèixer en català el 1987 a la col·lecció Clàssics Moderns d’Edhasa. La traducció va anar a càrrec de Josep M. Güell. Que sigui una obra introbable és difícil de perdonar, sobretot després d’haver commemorat l’any passat el bicentenari del naixement de Dostoievski. Esperem que tard o d’hora algú posi al dia aquest text —la versió de Güell conté nombroses xerrades de llengua i de picatge— i la torni a fer accessible al lector català.

Dimonis és una obra de maduresa de Dostoievski. La va enllestir el 1870 i és una de les darreres grans novel·les que va publicar, tot i que encara tindria forces per escriure la seva obra mestra, Els germans Karamàzov, apareguda deu anys més tard. En la producció de l’autor, Dimonis destaca amb llum pròpia per tota una sèrie de raons que la fan una novel·la única, peculiar, si bé dotada de tots els atributs que la identifiquen com una obra dostoievskiana en tots els sentits. Per començar, les primeres pàgines esperen el lector carregades d’humor i d’una mala bava tan fina com contundent. Corresponen a la introducció que el narrador fa servir per situar els antecedents de la història que ens explicarà i per presentar-nos-en alguns dels protagonistes. El ritme, alt, sostingut, amb què arrenca la narració no baixarà mai al llarg de tota la novel·la. Dostoievski es proposa un cop més fer un retrat de la Rússia dels seus anys i alhora continuar la tasca incansable de disseccionar la natura humana. 

Però en aquesta ocasió, a més, narrarà uns fets que anticipen els grans esdeveniments que es produiran durant la primera meitat del segle XX a Rússia: la Revolució del 1917 i la instauració d’un règim nou que ben aviat es convertirà en un règim totalitari sostingut a base de purgues, deportacions, execucions, la por, la desconfiança absoluta entre els ciutadans, les delacions… Els grans autors, els que han esdevingut indiscutiblement clàssics —indiscutiblement fins i tot avui, a finals del 2022, en aquesta època en què poques coses aguanten i tot sembla fugaç—, aquesta mena d’escriptors són sempre clarividents, capaços de descriure el món en què viuen d’una manera que permeti a la generacions futures no només entendre allò que ha estat aquell temps, sinó fins i tot arribar a extreure’n conclusions per interpretar el propi present. Així, als lectors posteriors els és fàcil veure semblances entre la seva època i la de l’autor, identificar-se amb situacions i personatges d’un altre segle, amb certes formes de pensar i d’actuar que poden quedar molt lluny en el temps i en l’espai. Això fa que les obres d’aquests autors resisteixin el pas dels segles i es mantinguin vigents tant de temps.

Entre aquests escollits, però, encara n’hi ha uns pocs de més selectes que, a més a més, són visionaris, que tenen la capacitat de predir el futur, de parlar de fets que encara no han ocorregut, i de fer-ho amb una precisió esfereïdora. A Dimonis, com dèiem, Dostoievski s’inventa una trama política que té per objectiu fer caure el sistema, enderrocar el règim, i instaurar una nova era utilitzant tots els mitjans necessaris.

—Hi ha moltes coses bones al seu quadern —continuà en Verkhovenski—, i també hi figura l’espionatge. Segons ell, tots els membres de la societat s’han de vigilar els uns als altres i estan obligats a denunciar-se. Cadascú pertany a tots i tots a cadascun. Tots els esclaus són iguals sota l’esclavatge. En casos extrems, hi ha la calúmnia i l’assassinat, però el principal és la igualtat. Primer de tot s’abaixa el nivell de l’educació, de les ciències i del nivell intel·lectual aconseguit. Un alt nivell en les ciències i en el nivell intel·lectual només està a l’abast de persones amb capacitats elevades, ¡i no se’n necessiten! Les persones amb capacitats elevades sempre s’han emparat del poder i s’han convertit en dèspotes. Aquestes persones no poden deixar de ser dèspotes i sempre han fet més mal que bé; se les expulsa o bé se les executa. (Pàg. 387)

Enmig d’aquesta trama, en la qual hi ha involucrats tot un seguit de personatges ben diversos, cadascun amb la seva caracterització impecable, s’alcen dues personalitats contraposades: el sinistre i patètic Piotr Stepànovitx i el fosc i inabastable Nikolai Stavroguin. La foscor és a totes dues bandes, unes tenebres què aprofiten els dimonis per moure’s amb tota llibertat. L’un i l’altre, però, representen aspectes molt divergents de la foscor, representen bàndols irreconciliables. 

Al seu costat hi ha alguns personatges femenins també difícilment oblidables. Al nostre entendre no hi ha discussió possible: a l’hora d’expressar l’ànima femenina Dostoievski és superior a Tolstoi i a la majoria d’escriptors. Cert, Tolstoi va escriure Anna Karenina, va inventar-se personatges celebèrrims com la Nataixa de Guerra i pau, però aquestes dones pertanyen en molts sentits a un segle concret, el XIX. Hi pertanyen per capteniment, per pensament, per la supeditació als personatges masculins, per la manera de ser i de fer. De la ploma de Dostoievski, en canvi, en surten uns personatges femenins atemporals, moderns, que poden haver viscut en qualsevol època, plens de força, independents, dones amb caràcter que parlen als homes de tu a tu. Dostoievski, efectivament, les situa al costat dels homes, al mateix nivell, sense marcar cap diferència. Com ells, són belles o lletges, intel·ligents o toixes, esveltes o grasses, atractives, repulsives, gasives, generoses, envejoses, pietoses, cruels, bones o males persones que fan la seva sense miraments. Són complexes. A Dimonis també les veiem amb tota la seva esplendor: la Vàrvara, la Dària, la Liza…

A banda de la trama política, en aquesta obra hi trobarem una crítica ferotge d’una certa intel·lectualitat vàcua, inerta, personalitzada en l’Stepan Trofímovitx. Dostoievski destina a la descripció d’aquest personatge grans dosis d’humor i d’ironia. El resultat torna a ser la creació d’una figura atemporal i que en els nostres dies ha esdevingut omnipresent: l’artista dedicat a conrear el seu propi personatge, el seu jo públic, anteposat a l’obra mateixa. O, encara més, la figura narcisista del qui publica a les xarxes una desgràcia per donar a conèixer que ell hi era present i la va patir a la seva manera.

Un any endarrere vaig llegir un article seu en una revista; tenia la terrible afectació de la poesia ingènua i, per acabar-ho d’adobar, la pretensió de la psicologia. Hi descrivia la pèrdua d’un vapor vora la costa anglesa; ell n’havia estat testimoni hi havia vist com salvaven els qui corrien perill de mort i com extreien els ofegats. Tot l’article, bastant prolix i curull de paraules, estava escrit amb l’únic propòsit de posar en relleu la seva persona. Així, es llegia entre línies: «Interesseu-vos per mi, fixeu-vos com em captenia en aquells moments. ¿Què n’heu de fer, del mar, de la tempesta, de les roques, de les estelles del vaixell? De fet, ja us ho he descrit prou amb la meva poderosa ploma. ¿Per què mireu aquesta ofegada amb un infant mort els seus braços morts? Val més que em mireu a mi, de quina manera se’m va fer insuportable aquest espectacle i m’hi vaig tombar d’esquena. Mireu, estava d’esquena; esborronat, no tenia ni forces per girar el cap i mirar endarrere; tancava els ulls. ¿Oi que tot això és interessant?» (Pàg. 82)

Pla afirmava que Dostoievski era un degenerat… Casdascú s’empetiteix a la seva manera. L’autor de Dimonis ho és tot menys un degenerat. Novel·la moderna, visionària, fosca, de ritme sorprenent, plena de comicitat i de causticitat, Dimonis és una obra única. I, per si no n’hi hagués prou, en les seves tenebres habita l’Stavroguin. Busqueu-la. I si no la trobeu, exigiu que la reeditin.

Exemples de poemes que són una merda

Obra de Ramon Enrich

Te'm dones

Te'm dones, encara,
damunt dels coixins
i els cobertors, aviciat 
de desig i tendresa, 
com si volguessis tornar 
a brindar pels dies 
que vindran, per tot el que serem 
mentre siguem l'un i l'altre 
un amuntegament feliç 
entre coixins i cobertors.
Però jo ja no soc teva.

(Anònim, circa primera tardor pandèmica, segle XXI)
 


Caure dret 

El vers s'ha fet per caure dret, 
que el més estrany de tot plegat 
és el turment de veure'l caure 
de gairell, a poc a poc, 
com no volent-ho. 
El vers és vers quan no pot ser 
cap altra cosa. Quan ho vol ser, 
amb decisió, amb convicció 
d'arribar lluny i pesar poc
 i topar ràpid contra tot. 
I caure dret.

(Anònim, primer quart del segle XXI)
Damunt dels camps fenicis  

Carrer avall hi ha una casa fastuosa,
habitada, sí, les persianes sempre
abaixades. Ell escombra el portal,
i escampa sofre al llarg de la façana.
Ella no treu mai el cap al carrer.
El jardí, immens, arreglat amb cura,
està permanentment deshabitat.

Carrer avall no hi ha res més. Cases, pisos
enlletgits, un cel desmaiat que no
imposa la seva proximitat.
Tot sembla desaballestat, enfonsat
en la mandra. No gaire lluny d’allà,
es vinclen les espigues sota el pes
dels deús que ja han fugit per l’horitzó,
atemorits, cansats de no ser res.
Damunt dels camps fenicis,
enlluernat pel ponent,
no veig ni carrer ni veïns ni déus.
Tan sols la pols a l’horitzó,
la pols tan sols.

(Anònim, sense data)
Tres patis 

Hi ha tres patis. El del mig és el més
petit. S’hi baixa per uns graons
flanquejats pel gran test d’un llimoner
i uns quants geranis. Un porxo, al fons,
acull un llum, una taula, cadires.

Al de l’esquerra feinegen dos avis:
ella estén roba, ell endreça trastos,
i mentrestant conversen amb veu calma,
de gent benavinguda, sense pressa.
Massa apedaçat, un tendal allunya
del dedins l’excés de llum i delata,
previsible, un punt de ganyonia.

Al de la dreta, l’home crida: «Harry,
Harry», perquè no troba la cotorra
i la busca entre els llorers i els baladres.
La dona recrimina alguna cosa,
la filla, al costat, fa com qui sent ploure,
i un gos va amunt i avall per una eixida
caòtica, com ho han estat tres vides.

Toquen les onze. Al pati del mig
no hi ha ningú: tots dos són a la feina.
Dues merles s’encalcen al voltant
del xiprer, perquè tot i ser petit
al pati hi ha un xiprer, testos amb flors,
un altre test on creix una olivera
i, en un costat, una llinda de pedra
que sembla una estela arran de camí,
caprici de diletants sense fills.

Tres patis desiguals on el temps bufa
lent, reticent, ancorat a la calma
que s’hi respira. En Harry retorna
a l’espatlla del vell, algú remena
cassoles a prop. Mitja vida llarga
ha de passar perquè toquin un quart. 

(Signatura il·legible, datat del juliol de 2021)

La biblioteca minvant

Arribats a una certa edat, podem començar a sentir una necessitat que no sospitàvem, que mai no ens havia passat pel cap: la de reduir el nombre de volums que componen la nostra biblioteca; en comptes de continuar ampliant-la, iniciar el procés invers, fer-la decréixer, empetitir-la, una operació que serà paradoxalment la millor manera d’engrandir-la encara més. Perquè reduir-ne el nombre de volums que la formen vol dir triar, garberllar, depurar…, extirpar-ne els volums prescindibles, aquells que se’ns han fet innecessaris perquè no els hem llegit ni els llegirem mai, o perquè un cop llegits vam arribar a la conclusió que no ens calia haver-los llegit. Fins i tot es pot tractar de llibres prou bons que sabem, no obstant això, que no rellegirem mai.

Efectivament, hi ha un moment a partir del qual ens va perforant la idea que només ens calen uns quants volums que encara no hem llegit i uns quants volums que voldrem rellegir. No sé de quina quantitat parlem. Poden ser unes desenes, uns centenars, segons el cas. Difícilment una biblioteca pensada en aquests termes depassarà el quinze o el vint per cent dels llibres que tenim, siguin mil, tres mil o trenta mil.

Rellegir. Potser només ho farem per força, si les circumstàncies ens hi obliguen: una catàstrofe humana o natural que no ens permeti mantenir amb nosaltres més que uns pocs volums… Però que desitjable seria una catàstrofe d’aquesta mena si comportés la imperiosa necessitat de rellegir. Perquè aquesta és, probablement, la veritable lectura. Un bagul carregat de llibres; no crec que ens calgui gaire més. Però per saber-ho cal arribar a una certa edat.

Llegint viatjant

Entrats ja als anys vint del nostre segle, en un moment en què sobre els llibres i les llibreries planen tantes llums magnificades com ombres silenciades, els debats sobre la lectura prenen camins molt diversos segons qui els comenci, qui hi intervingui, com s’enfoquin. S’obren llibreries mentre sobren llibreries. Falten lectors però se n’incorporen de nous. Es publiquen massa llibres però hi ha gent que no aconsegueix publicar tot el que escriu. Excés i defecte conviuen en tots els àmbits d’aquest món destinat a reduir-se com un iceberg que vaga a la deriva per l’oceà dels nostres temps. Mentre sura, lectors, escriptors, llibretes, editors, tots fan la viu-viu cada vegada més atapeïts, amuntegats, buscant uns pocs centímetres per mantenir la posició sobre la llisor del gel, cada cop més lliscosa i inestable.

Enmig d’aquest panorama, Gemma Gorga ens torna a convidar a un dels seus viatges. Si el 2018, amb Indi visible, ens demanava que l’acompanyéssim a l’Índia en la seva recerca d’uns versos, d’una experiència, d’un món determinat —poblat de llocs i de gent, d’olors i colors, de gustos, de lectures, de moments—, ara ens convida a seguir-la a San Francisco i a descobrir amb ella les llibreries d’aquesta gran ciutat banyada pel Pacífic. «Ara» vol dir el 2021, any d’aparició de Hi ha un país on la boira, que com Indi visible va publicar Tushita Edicions. Entre aquests dos volums va aparèixer el poemari Viatge al centre (Godall Edicions, 2019), llibre que he de reconèixer que em va deixar una mica fred. De Gemma Gorga sempre n’espero molt, unes expectatives provocades per la qualitat de la seva obra publicada, i a Viatge al centre trobo que va optar per una poesia que, per bé que molt concentrada, com sol ser habitual, acusava l’excessiva brevetat —una brevetat que arriba a ser sinònim de facilitat— que sol caracteritzar una part important de la producció poètica dels nostres dies, la que es pot encabir sense problemes en l’espai d’un tuit.

No sé —ni vull saber— quants llibres llegeixo al mes. La lectura, com el viatge, no té a veure amb la velocitat. (Pàg. 84)

Però a Hi ha un país on la boira Gorga torna a mostrar-se pletòrica. Com a autora. Com a viatgera. Com a lectora. Es nota que a la universitat ha impartit una assignatura sobre la història del llibre i de la lectura; les seves anotacions venen carregades d’una recerca i d’una reflexió prèvies que les enriqueixen i les fan encara més interessants per al lector encuriosit que es deixa atrapar pel seu cant de sirena. En aquesta ocasió el lloc és San Francisco, ciutat on Gorga fa una estada —una segona estada— de dos mesos, que és la que narra. En aquest temps visitarà tot un seguit de llibreries que té apuntades, i també en visitarà d’altres que li sortiran el pas. De cadascuna en descriurà l’ambient, els habitants, les troballes; ens parlarà del que li crida l’atenció, dels motius per entrar-hi, i cada visita serà una excusa per parlar d’uns llibres determinats, d’uns autors, fins i tot d’unes èpoques passades.

En tota tria autèntica, la persona està sola. Adeu consellers, crítics, amics i vells professors que ens vau inculcar que tal llibre era «imprescindible» —imprescindible per a qui? No malbaratem la llibertat de l’elecció delegant la responsabilitat en algú altre. (Pàg. 120)

Tot el volum es ple de referències creuades, de fils que duen cap a noves lectures, o potser cap a l’experiència d’aquestes lectures, cap a reflexions sobre el paper i la situació dels lectors d’avui dia, del paper i la situació de les llibreries, però també cap a altres temes que interessen l’autora —la gastronomia, la múltiple identitat dels llocs que visita, les relacions esporàdiques que estableix el viatger a l’estranger… La prosa de Gorga manté aquí la precisió que la caracteritza. La narració flueix amb tanta facilitat que a les primeres pàgines un lector exigent pot confondre’s: tanta fluïdesa de vegades li pot semblar sospitosa, com si el relat se li mostrés massa complaent. Però no és complaença el que trobarà aquí, sinó capacitat de trenar idees i bastir un text fi i carregat de pensament. No en va, moltes frases semblen aforismes carregats d’agudesa; el text n’és ple. Són il·luminacions que conclouen un fragment, que arrodoneixen una idea, que culminen un quadre que se’ns acaba de descriure.

Al meu costat, un noi d’origen asiàtic llegeix un llibre en paper on gairebé totes les frases estan subratllades amb un traç gruixut de color groc fluorescent. No n’arribo a distingir cap paraula: el retolador i la llum del sol es conjuren per encegar-me. Cada pocs minuts, el noi abandona la lectura per consultar el mòbil i teclejar una resposta ràpida. Fet i fet, no s’està més de cinc minuts atent al llibre. Potser no vol, potser no pot, potser ni s’ho ha plantejat. (Pàg. 73)

Gorga, doncs, ho ha tornat a fer. Com llegim, què llegim, quant llegim, on llegim, quan llegim, per què llegim… totes aquestes incògnites troben en aquest llibre hipòtesis, respostes, suggeriments. El volum, que per dimensions i tipografia és deliciós, s’acompanya d’una breu bibliografia i d’unes quantes imatges que il·lustren llocs o fan referència a obres aparegudes en el text. Llàstima que la correcció no sigui tan perfecta com seria esperable i que diverses errades, lèxiques bàsicament, esquitxin el text.

En qualsevol cas, aquest llibre és un parèntesi perfecte entre altres lectures, una aturada en el camí que tot lector necessita de tant en tant per reflexionar sobre la seva trajectòria, les seves tries, la manera com llegeix. Un llibre que es pot llegir en qualsevol moment. Fa pensar, i fa gaudir.

Constatacions estúpidament fútils

  1. El món no està preparat perquè tots els humans fem turisme i ens desplacem d’un lloc a un altre massivament. No ho pot suportar. Però el problema sempre és que són els altres que ho fan.
  1. Els nostres pobles i ciutats no estan preparats ni pensats ni organitzats perquè hi hagi una mitjana d’un gos per habitatge o cada dos habitatges: els carrers no ho poden suportar. Defecacions a banda, les riuades d’orina són tan brutes i pudents com inevitables. Però com que jo en vull un i el puc tenir, el tinc.
  1. I, en tot cas, els gossos —i els carrers, esclar— no estan preparats perquè l’amo els tregui a passejar amb el mòbil davant dels nassos.
  1. Sigui com sigui, i per la raó que sigui, la Setmana del Llibre en Català no està pensada perquè s’hi signin llibres en castellà. Es comença obrint aquesta porta i acaben desembarcant a la Setmana autors que no han publicat mai res en català. La nostra llengua no ho pot suportar.
  1. Els monolingües que han accedit a estudis i a un mínim de cultura no poden pretendre estendre la seva visió sobre qualsevol model lingüístic sense caure en l’autoritarisme. Com diu el poeta, «tu que parles / una sola llengua, / atura’t, mira, escolta, / dubta de les teves certeses. / Continua el teu camí.»
  1. Els lectors no estem preparats perquè cada llibre sigui «una petita joia», «una obra mestra», «un títol imprescindible». Necessitem llegir de tant en tant ressenyes i crítiques negatives de les obres que es publiquen.
  1. Les dones no haurien de decidir ser mares perquè ho ha sigut una veïna, una amiga o una companya de feina, i això fa que sentin l’impuls sobtat de dur al món una criatura. La infantesa de molts d’aquests nens no ho podrà suportar.
  1. Els nostres boscos no estan preparats perquè la televisió pública parli dels bolets que s’hi troben.
  1. L’escola no sobreviurà als plans d’estudis.
  1. El món no sobreviurà a la crisi climàtica.
  1. La humanitat no sobreviurà a la religió.
  1. El cervell no sobreviurà a Marvel.
  1. Primer, Dostoievski. Després, Tolstoi.
  1. (Espai per a la teva constatació fútil: _____________________)

A contracorrent

No passa res. Admetem-ho: vivim en una època poc propícia per a l’humor. Tot és greu, pesat, seriós. L’humor en molts casos sembla fora de lloc, una mostra de poca intel·ligència, de poca educació, potser perquè l’únic humor que campa lliure és justament aquesta mena de comicitat gruixuda, poc subtil, gens triada, de les xarxes, dels TikTok, dels centenars de milers de vídeos que avui fa i penja qualsevol. Però de la literatura l’humor n’ha fugit com de la pesta. [1 ………. i 2 ………. : espai per a les excepcions que solen acompanyar qualsevol generalització.] 

Per això, descobrir Saki és tot un esdeveniment. Perquè també ho hem d’admetre: l’acabem de descobrir. I ho hem fet gràcies al recull de relats Contes amb punxa, que ha publicat Comanegra aquest mateix setembre (traducció de Carme Geronès, edició i pròleg d’Álvaro Muñoz). Però qui és Saki? Aquest és el pseudònim de l’escriptor Hector H. Munro, nascut a Birmània el 1870 i mort a França el 1916, després de rebre una bala d’un frantirador alemany. El seu pare va ser inspector general de la policia birmana, la seva mare va morir el 1872 envestida per una vaca, ell mateix va ser posteriorment criat a Anglaterra per uns parents puritans… Amb uns trets biogràfics semblants, és fins a cert punt inevitable que Hector H. Munro decidís prendre per pseudònim un mot extret del poema Rubaiat, del poeta persa Omar Khayyam, que fa referència al coper o «passavins», tot i que Álvaro Muñoz es decanta al pròleg per una hipòtesi més del gust de Tom Sharpe.

El cas és que Saki pot ser considerat un d’aquests autors britànics sorgits dels confins de l’imperi i retornats al cor del reialme per sacsejar-lo de dalt a baix amb les seves narracions irreverents, impiadoses, sarcàstiques…., finíssimes. Al llarg de la seva vida va exercir el periodisme i va publicar un parell de novel·les, obres de teatre i uns quants llibres de relats breus, la seva especialitat. A Contes amb punxa en podem llegir setze, una tria suficient per fer-nos càrrec del personatge i de l’escriptor. Diuen que Saki era de tarannà conservador, antisemita, misògin, homosexual i poc sociable si ser sociable volia dir cedir a prendre part en converses banals. Potser matisaríem, llegida aquesta mostra de la seva obra, que Saki era més que res un misantrop, i és que les seves diabribes tant poden tenir per objecte les dones com els homes com, sobretot, els nens. I més que punxa, les seves invectives tenen moltes punxes, fiblons que surten disparats en totes direccions i que sempre fan blanc, això sí, sense perdre mai el sentit de l’humor.

Són diverses les capes de la societat victoriana que passen per la sala de dissecció de Saki, i el seu bisturí no té misericòrdia de ningú. Homes inútils i desvagats que seuen còmodament en una sala de fumar per explicar-se facècies, velles míseres que conviden les veïnes per fer-les glatir amb qualsevol excusa, gats que aprenen a parlar i acaben xerrant més del compte, ants domesticats que pasturen al jardí i escabetxen nens despistats…, aquests són alguns dels personatges que trobarem en aquests contes. La prosa de Saki és sempre acurada, inspirada pel principi sagrat de less is more. Els relats són breus perquè no hi sobra res, i tanmateix encara hi ha lloc per a refinaments insospitats, comentaris al marge que arrodoneixen la descripció d’un personatge, el to d’una escena. Cada inici de relat duu ja la signatura de l’autor; són com les marques que indiquen la puresa del metall amb què estan cisellats els contes: «El rellotge del restaurant va tocar les onze amb el respecte i la discreció d’aquell que té com a única missió a la vida no cridar l’atenció», comença «El matrimonier».

Algú podrà adduir que aquests relats només serveixen per passar una bona estona, i això encara segons quin lector trobin, o que aquesta mena de literatura ja no es porta, que alguns dels relats no es podrien publicar avui si els escrigués un autor dels nostres temps. Ja sabem per on ens ha dut el camí del políticament correcte, i sabem que vivim en una altra època, que de segons què no se’n pot fer broma. Jo prefereixo imaginar-me què pensaria Saki si passejant pels urinaris de gossos que encara anomenem carrers veiés homes i dones ajupint-se a collir amb les mans les cagarades de les seves mascotes, o si assistint a una vetllada a casa d’uns parents veiés marrecs de tres anys presidint la taula i centrant l’atenció i la conversa de tot el personal reunit. Puc imaginar-me què pensaria, però no sé si es veuria amb cor d’escriure cap relat a partir d’aquestes estampes. Segurament es reclouria en una sala poc sorollosa, ben aïllada, amb algun volum d’Oscar Wilde entre les mans, per conrear amb amor i dedicació la seva inevitable misantropia.

En qualsevol cas, per als qui us vingui de gust passar aquesta bona estona, Contes amb punxa és una molt bona opció. L’edició és tan fina com mereixen els relats: el text és impol·lut, les cobertes tenen un bon tacte, el paper és de qualitat, la tipografia és idònia i els dibuixos que acompanyen els relats són perfectes (per cert, d’on surten?). Tan sols un però: aquest verd… La finor del volum demanava un color cru, un to ben suau! Penseu, editors, que els ulls d’alguns lectors fugen dels colors vius, elèctrics: quan entrem en una llibreria no els veiem!

Ni més ni menys

Si sou reticents a llegir obres dels nostres dies, escrites per escriptors coetanis que no passen d’una certa edat —posem quaranta anys, posem que són millennials—, però de vegades us rosega el cuc de saber com i sobre què escriuen aquests autors, podeu arriscar-vos amb AIOUA (Males Herbes, 2022), la primera novel·la que publica Roser Cabré-Verdiell.

AIOUA és, abans que res, una trampa molt ben parada. L’obra ens explica les peripècies de la Rut, una dona que s’acosta a la quarantena i que viatja sola a Iowa, al cor dels Estats Units, després de deixar l’home que estima i que l’estima, l’Hac, en una decisió sobtada. A Iowa, on pretén passar l’estiu, s’instal·larà en un motel d’un petit poble de carretera i entrarà en contacte amb tot un seguit de personatges, entre els quals hi ha altres dones solitàries. A poc a poc anirem esbrinant detalls de la vida de la Rut i anirem sabent com és, per què ha deixat l’Hac, quina relació té amb la seva mare, amb el món, etc.

Exploro el poble. Els seus quatre, cinc, sis carrers plens de silenci dels pobles petits que ja s’ho tenen tot dit. (Pàg. 25)

Una identitat és una construcció, les mentides de fonaments i els adjectius de decoració. (Pàg. 70)

La trama és senzilla. Cabré-Verdiell ens parla d’una dona que va tenir una infantesa complicada, cosa que la condiciona a l’hora d’encarar la seva vida d’adulta, a l’hora de prendre certes decisions, d’establir lligams, de relacionar-se amb els homes. Perquè d’això va el llibre: de relacions —per començar, amb un mateix—, de les relacions que la protagonista estableix en el món real on viu, però també de les que tenen lloc en el paisatge mental de què s’envolta. Aquí —com en qualsevol obra— el que és interessant, esclar, és la manera com l’autora decideix narrar la història. Tal com deixa intuir el títol, les vocals tindran un pes destacat en la narració. Cabré-Verdiell les fa servir com a motor que fa avançar el relat i, alhora, com a peces clau de l’engranatge estilístic de l’obra. Els capítols en què està dividit el llibre formen una mena de cercles concèntrics —tres, concretament— per on transcorren els fets, els moments, tot el que constitueix la història. Un d’aquests cercles correspon al viatge de la Rut a Iowa, i cadascun dels capítols que en formen part està protagonitzat per una de les vocals del títol: és, en cada cas, la vocal amb què arrenca el capítol i la que condiciona certes tries lèxiques que, alhora, en determinen el to, els fets que s’hi expliquen, les emocions que s’hi descriuen. És un joc, un joc seriós en el qual no hi té entrada l’humor —l’absència d’humor, quin tret tan significatiu de la nostra època!—, i al lector li és fàcil entrar-hi des de la primera línia perquè l’autora aconsegueix iniciar la narració amb una gran arrencada.

Capes i capes de sentiments. Capes i capes de sentiments. Capes i capes de sentiments. (Pag.85)

(…) com quan dius sang al fill que et regalima cuixes avall. (Pàg. 209)

Soc l’atea que sap quan li convé creure. (Pàg. 209)

AIOUA es dreça, doncs, com un exercici d’estil interessant. Tot hi és volgut, tot està pensat per provocar en el lector unes sensacions determinades: la predominança de la frase breu i contundent, acerada, que alterna amb períodes més llargs; la insistència i la repetició; la inclusió d’entrades d’un diccionari molt personal… Tot ajuda a accentuar la cruor del que se’ns explica, el descens inevitable cap a la sordidesa del qual serem espectadors. No obstant això, a mesura que avancem en la lectura també creix la sensació que l’estil es fa present amb massa vigoria, que esdevé massa corpori. Diria que té un pes excessiu; a mi, almenys, m’ha fet la impressió que hi topava contínuament. Està bé que una novel·la tingui un estil determinat, identificable, destriable, però sense que arribi al punt de semblar intrusiu. Es nota l’esforç de l’autora per mantenir una certa línia i no apartar-se’n, per tenyir el llenguatge amb uns matisos concrets sense que la prosa perdi naturalitat, desimboltura, una naturalitat i una desimboltura que paradoxalment en algun moment, avançada la lectura, s’acaben trobant a faltar.

Però deia al començament que AIOUA és una trampa molt ben parada. I ho és perquè —seguint el joc de l’autora, ens quedarem en la a— la novel·la té una bona arrencada i un bon acabament, i això fa que l’artefacte —una altra a— funcioni, que en arribar al final el regust sigui prou bo per deixar enrere alguna imperfecció —si convenim que n’hi ha, d’imperfeccions—, els presumptes excessos estilístics que Cabré-Verdiell hagi pogut cometre. No és, en aquest sentit, un llibre més. Una altra cosa és que la història en si o la mena de literatura que es troba enclosa en aquest volum siguin capaços de desvetllar el mateix interès als diferents lectors que pugui tenir l’obra. La contracoberta del llibre ho deixa ben clar i no enganya ningú: «AIOUA és un territori mental, un lloc on les emocions es converteixen en imatges, i on la força visual i evocadora de la prosa de Roser Cabré-Verdiell aconsegueix treure tot el seu potencial. AIOUA és una novel·la sobre la necessitat d’entendre el nostre passat per poder acceptar el present i afrontar el futur. Un llibre íntim i colpidor, i profundament emotiu.»

Això hi trobareu. Ni més ni menys.

Ginzburg contra Pavese

Sagitari és una de les novel·les breus que va escriure l’escriptora italiana Natalia Ginzburg. Va sortir publicada el 1957 i ara l’hem llegida en la versió al català que en va fer Marina Laboreo per a Edicions de la Ela Geminada (2018). Sagitari és, també, una obra que exemplifica molt bé una manera d’entendre la narrativa, d’entendre-la i de materialitzar-la en un text. Ens expliquem tot seguit: compte, venen revolts.

La novel·la narra un període concret de la vida d’un grup familiar encapçalat per la mare, una dona inquieta que va quedar vídua anys enrere i que no es conforma amb la vida que duu al petit poble on viu. Per això decideix comprar una casa a la ciutat i traslladar-s’hi amb una de les filles, el gendre, la serventa i alguna parenta més. En aquesta ciutat ja hi viuen una altra filla, que és estudiant i aspirant a escriptora —i que és justament la narradora que ens explica tota la història—, i un parell de germanes que regenten una botiga de porcellanes. Ben aviat coneixerem les vicissituds per què passen la mare i la resta de personatges que van apareixent a escena al llarg d’uns quants mesos. Ginzburg se centra a descriure les relacions que s’estableixen entre uns i altres, alhora que perfila un retrat de l’època: la Itàlia de la postguerra.

I ara comencen els revolts. Aquest llibre és un bon exemple d’un cert tipus de literatura —de bona literatura, cal dir— que només pot haver escrit una dona. Ginzburg parla d’un lloc, d’una època, d’uns fets; el context queda molt ben dibuixat amb un traç fi, sense necessitat de gaires pinzellades, i en aquest context veiem moure’s uns personatges que actuen a partir de com són, del que pensen, del que consideren que és important. Aquí no hi ha teoritzacions, no hi ha excursos; Ginzburg va directa al gra. Hi ha homes que també escriuen així; ho fa Cesare Pavese, per exemple, però en el seu cas sempre queda al descobert que qui escriu és un home que té moltes dificultats per relacionar-se amb les dones.

En l’obra de Ginzburg també hi veiem la petjada de la tradició, però d’aquesta tradició l’autora n’extreu el que vol aprofitar-ne d’una manera molt diferent de com ho faria un home. I és lògic que sigui així, ben mirat. És lògic que allò que escriuen moltes escriptores no pretengui inserir-se en aquesta mateixa tradició literària: és a dir, que les seves obres la reprenguin i continuïn, com una manera d’assegurar que puguin formar part del cànon universal al costat dels grans clàssics. Perquè potser moltes escriptores, tot i conèixer perfectament aquests clàssics, no se senten gaire interpel·lades per aquesta tradició, no tenen ganes de formar-ne part perquè hi veuen una història de domini masculí que les ha marginades i ocultades durant segles, que els ha impedit formar part de cap cànon. En aquest cas, semblarà lògic que avui, tot i coneixe’l com a lectores, en prescindeixin com a escriptores, segurament de forma natural, inconscient, no pas premeditada, simplement perquè no els interessen els mateixos temes ni la mateixa manera de tractar-los, perquè no tenen cap intenció de seguir el camí que han trobat fressat, sinó que volen obrir el seu propi, de camí. 

Cap a l’any 1000, al Japó, una dona va escriure una obra monumental com el relat de Genji, una gesta que llavors no semblava estar a l’abast de cap home. Murasaki Shikibu va poder escriure aquest llibre en una època de calma relativa en què la cultura va trobar una escletxa de llum que li permetés florir i les dones van jugar un paper en la vida social i cultural del vell país nipó. Aviat vindrien altres temps: els samurais obtindrien el poder, els guerrers dominarien el país amb la força i la violència, i les dones es veurien obligades a recloure’s a les cases i a cedir tot el terreny. Tal com ha passat a Occident. Tal com ha passat durant bona part de la història de la humanitat, sovint amb l’ajut i l’excusa de la religió.

Però és possible que tot sigui molt més senzill: simplement, a moltes escriptores potser no els diu res això de mirar enrere i seguir certes pautes, cenyir-se no se sap gaire a quins rituals. Els amoïna el present, estan preocupades per les circumstàncies que marquen i condicionen tot el que passa al món. L’ara és dur, complex i, doncs, prou interessant; demana prou atenció i prou capacitat d’observació per malgastar forces i esforços mirant cap a una altra banda o bastint segons quines teories. No tenen temps per fer passejades, una activitat que han cultivat molt els homes —el flâneur és per definició un home. Ah, les passejades! No busqueu una dona que escrigui com Sebald. Sebald, amb tota la seva sensibilitat, només podia ser un home. O és que us imagineu una dona recorrent a peu tota sola, durant setmanes, la costa est d’Anglaterra o qualsevol altre racó del planeta? Quines altres preocupacions no tindria, oi? I us imagineu una dona entretenint-se a parlar de la forma d’una fortalesa, del gruix de les parets, dels canvis ens els sistemes de defensa d’una ciutat. Esclar, sempre hi ha excepcions, sempre hi ha extrems que es toquen, zones grises on conflueixen maneres de fer, de ser, de pensar. Però les excepcions no faran res més que confirmat visions, estils, intencions diferents.

Un home teoritzarà en una novel·la sobre el concepte de Mitteleuropa. Una dona, en canvi, preferirà anar per feina i explicar què passava en aquesta Mitteleuropa; ho veiem fer a una escriptora com Marisa Madieri: quan escriu no s’entreté a donar voltes entorn de cap concepte, no s’hi recrea, sinó que va directa a les històries de les persones que han nascut i viscut en un espai i un temps concrets, ens n’explica les vicissituds, omple aquell espai amb vides, circumstàncies, fets, amb les sensacions experimentades i els sentiments de les persones de qui ens parla. Per això, el resultat d’aquesta diferent manera de relacionar-se amb la tradició, d’aquesta actitud que implica centrar-se en el present, són obres on predominen els sentiments, on s’analitzen els comportaments humans, les relacions; obres en què es busquen les causes d’allò que passa als protagonistes, s’hi temptegen aclariments, s’hi revelen conseqüències. Obres més directes. Així escrivien Simone de Beauvoir o Marguerite Duras, així escrivia Katherine Mansfield. Així escriu Natalia Ginzburg.

Tot això, esclar, són intuïcions, idees que demanarien més reflexió, més extensió, exemples…, en definitiva, l’espai que concediria un llarg assaig. Aquí ens limitem a apuntar-les sense pretendre tenir cap mena de raó, però sabent que de tant en tant formen part d’algunes converses, d’alguns debats de sobretaula.

Tampoc pretenem en cap moment afirmar que uns escriguin millor o pitjor que els altres —aquesta mena de judicis no tenen cap mena de sentit. I generalitzem, ho sabem. Però no passa res per afirmar que, en general, homes i dones escriuen de forma diferent. I com que avui qui més llegeix i més escriu són les dones, és innegable que seran elles les que fressaran el camí, les que de fet ja l’estan fressant des de fa anys amb la seva visió de la literatura —i de la vida—, amb les seves tries, amb els seus propis interessos, amb la manera que tenen de viure i viure la sexualitat, amb les preocupacions que les encalcen i els temes que les inciten a escriure. Ginzburg o Pavese, Madieri o Sebald: camins diferents per on transita la bona literatura.