Engolits per la Bérénice

Sol passar, amb els llibres exigents, que la perseverança del lector acaba sent recompensada a bastament. Cal tan sols no defallir davant les primeres dificultats, prendre’s un respir si cal, si arriba algun moment de crisi, i llavors reprendre la lectura fins al final. Quan arriba a l’última pàgina, el lector tenaç s’adona de fins a quin punt l’esforç ha pagat la pena.

L’engolida dels engolits, de l’escriptor quebequès Réjean Ducharme (Lleonard Muntaner Editor, 2018), és un d’aquests llibres: exigent per la manera com està escrit, desesperant a voltes per la successió de frases curtes, tallants, desconnectades entre si, però hipnotitzador alhora, capaç de rescabalar amb escreix el lector de les penes sofertes, que al capdavall tampoc no hauran estat tantes.

Ducharme va publicar L’avalée des avalés el 1966, a la tendra edat de 24 anys, una fita que avui sembla inassolible per a les generacions actuals. Les coses són com són. La novel·la, narrada en primera persona, dona la paraula a Bérénice, una nena de nou anys que té por de ser engolida, segurament pel món dels adults, cosa que la duu a un somieig constant.

Tot m’engoleix. Quan tinc els ulls clucs, és la panxa que m’engoleix, és a la panxa que m’ofego. Quan tinc els ulls oberts, és el que veig que m’engoleix, és a la panxa del que veig que m’ofego. M’engoleix el riu massa gran, el cel massa alt, les flors massa fràgils, les papallones massa espantadisses, la cara massa maca de la mare. La cara de la mare és maca perquè sí. Si fos lletja, seria lletja perquè sí. Les cares, maques o lletges, no serveixen de res. Et mires una cara, una papallona, una flor, i això et rosega, i després t’irrita. Si et deixes dur, desesperes. No hi hauria d’haver ni cares, ni papallones ni flors. Quan tinc els ulls oberts o clucs, estic englobada: de cop no hi ha prou aire, el cor se m’encongeix, la por em sobreprèn.

Així comença el monòleg de la Bérénice. De seguida ens presentarà la seva família: pare, mare i germà, i ens guiarà per un recorregut que zigzaguejarà entre la realitat i el somni i que ens immergirà en una atmosfera onírica al llarg de tot el relat. Ja sabem que els infants són capaços d’experimentar els sentiments de la forma més pura i intensa possible: l’amor, l’odi, la por, la ràbia, l’alegria, la tristor… Però la Bérénice portarà aquesta puresa i aquesta intensitat a l’extrem. L’amor que sent pel germà, per exemple. I a poc a poc anirem veient com creix, com va passant per les diferents vicissituds que ens explica a mesura que es converteix en una noia de quinze anys.

Surto embarassada del llit de la infantesa. En tinc la cintura plena. Arrelen crims a les meves entranyes, i creixen, s’inflen. Quan pariré, serà lleig! Quan em passejaré per la vorera amb la meva rastellera de crims, tremolaran. Si no tremolen, vomitaran a m’escopiran a la cara. (Pàg. 135)

La novel·la, però, és molt més que una narració sobre la infantesa. Enmig del relat trobem reflexions i idees que ens faran rumiar, que ens faran replantejar aspectes de la condició humana i fins i tot dels temps que vivim, perquè com tot gran llibre allò que diu supera àmpliament l’època en què va ser escrit. Llegiu, si no:

Un autòcton de debò, si ho tinc ben entès, és un ésser humà que neix a la seva tomba: es belluga poc, no més que una arrel; es torça cap a una banda, es torça cap a l’altra banda, deixa de torçar-se. (Pàg. 235)

Com en tots els llibres exigents, la forma i el contingut es fonen i es conjuren per oferir una obra ben trenada, complexa. La vida, els desficis, els pensaments de la Bérénice converteixen per si sols aquesta joveneta en un personatge inoblidable de la literatura; però si la novel·la és molt més que el relat d’una nena, que ja n’hi ha d’altres, és per la manera com està escrita, per la forma que pren aquest relat, un tret que dona gruix i consistència a l’obra, per bé que sigui justament aquest tret el que la faci més exigent per al lector inadvertit.

Una forma en la qual juga un paper clau la llengua. Des del títol mateix queda palès que aquí hi trobarem jocs de paraula, a més d’expressions pròpies de la llengua francesa parlada al Quebec. És fàcil intuir que darrere la versió en català hi ha hagut molta feina, duta a terme de manera convincent i eficaç per la traductora, Susanna Fosch. Traduir un llibre així és una tasca àrdua i cosida d’entrebancs, i Fosch l’ha resolta amb brillantor. Només em pregunto si, aprofitant les novetats que ens ofereix la nova gramàtica normativa, i tenint en compte que qui parla és una nena, no hauria estat preferible substituir algunes combinacions molt formals de pronoms per altres de més informals (no ens en anem per no ens n’anem, la trec per la’n trec o estalvieu’s-el per estavieu-vos-el).

En qualsevol cas, un gran llibre, una bona traducció i un personatge inoblidable.

Anuncis

Una basca de gaubança

«S’ha d’apuntar tot, absolutament, tot, sense manies ni complexos —va declarar, amb èmfasi, el doctor Hortensi Bori-Valeri—. Després ja garbellaran els altres.» Aquesta afirmació la trobem a la pàgina 950 de la novel·la de què ens proposem parlar, i tenint en compte que encara hem de recórrer un terç del llibre —l’obra té 1.412 pàgines de text massís, sense capítols ni seccions ni separacions amb dobles línies— el comentari es pot llegir com tota una declaració d’intencions.

La novel·la en qüestió duu per títol Calidoscopi informal i és obra del reconegut lingüista Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada, 2017). Insistirem una mica més en la llargada perquè aquest n’és un aspecte clau: si no és que hi ha alguna novel·la amagada que ho discuteixi i de la qual no tinguem notícia, aquesta és probablement l’obra més extensa de la literatura catalana moderna i contemporània. Sense anar gaire lluny, podem dir que és més extensa que la monumental El Troiacord, de Miquel de Palol, publicada el 2001 en cinc volums; fins i tot és més extensa que Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell, de manera que haurem de remuntar-nos a Ramon Llull i al seu Libre de contemplació en Déu per trobar un llibre que superi en llargada el Calidoscopi de Jané.

Però, què és aquest lligall de 1.412 pàgines? A la contracoberta s’hi diu que es tracta de la primera novel·la d’Albert Jané, que l’autor va publicar als 87 anys —tot un exemple d’escriptor tardà! Si donem un cop d’ull a la definició de novel·la que ens proporciona el diccionari normatiu, comprovarem que aquesta denominació és ben possible:

«Gènere literari narratiu, generalment en prosa i d’una extensió que pot ésser considerable, que pot fer servir o integrar qualsevol procediment tècnic de composició i qualsevol modalitat expressiva, i presenta una temàtica que abraça de les aventures heroiques i fantàstiques a la representació realista de personatges i accions.»

És, aquesta, una definició molt oberta i, diria, posada al dia, de manera que poques obres de narrativa en poden quedar fora. Per cert, no puc evitar comparar-la amb la definició de novela que fa la RAE:

«Obra literaria en prosa en la que se narra una acción fingida en todo o en parte, y cuyo fin es causar placer estético a los lectores con la descripción o pintura de sucesos o lances interesantes, de caracteres, de pasiones y de costumbres.»

Obvio qualsevol comentari. Ara bé, aquells qui busquin en tota novel·la un fil argumental aquí no n’hi trobaran pas cap. A tot estirar, hi trobaran un marc, una mena d’escenari que donarà peu a tot el que anirà venint: tot just començar el llibre, el lector ensopega amb els senyors Horaci Salsufragi i Ulisses Pelamdeu, que es troben enmig d’una conversa; com si fossin en un aplec, desvagats, parlen de fets diversos i de persones que els venen al cap o que els passen pel davant. La conversa queda de seguida interrompuda per les intervencions del narrador, que tan aviat presenta nous personatges com inicia el relat de mil i una històries, facècies, anècdotes… Algunes d’aquestes històries ocupen una o dues frases; d’altres s’allarguen una, dues o més pàgines. N’hi ha que estan relacionades entre si, d’altres són del tot independents. Molts dels personatges els anirem retrobant, però sense que cap argument concret relligui l’acció. No, aquesta no és pas la intenció de l’autor.

I ja està? És això, el llibre: un seguit d’històries i anècdotes? No, de cap manera. Calidoscopi informal és molt més que això. De fet, és una tasca inabastable intentar definir l’obra o voler fer un inventari del que conté, de la mateixa manera que és impossible descriure totes les figures que ens pot arribar a oferir un calidoscopi perquè són il·limitades i varien cada cop que l’agitem. Això passa justament amb aquest llibre cada cop que passem de pàgina: hi trobem reflexions, pensaments, ocurrències, expressions, poemes, frases fetes, refranys, ratafia —molta ratafia— aforismes…, sí, una infinitud d’aforismes, fins al punt que un arriba a pensar que el que està llegint és un descomunal recull d’aforismes encastats, com petits joiells, en l’argamassa del text que els subjecta.

Em deixo alguna cosa… Ah, sí, i per damunt de tot, la llengua. Perquè Calidoscopi informal és, per començar, i abans de qualsevol altra consideració, una lliçó de llengua. Ho és pel repertori lèxic que atresora, no comparable al de qualsevol altra obra mai publicada en català, per la riquesa de solucions sintàctiques i gramaticals, pel volum d’expressions que exhibeix i per la gran quantitat d’aclariments i observacions sobre aspectes puntuals de la gramàtica que l’autor insereix ara aquí, ara allà, enmig de la narració. No cal dir que Jané, un dels grans lingüistes que ha tingut la llengua catalana, no defuig els aspectes controvertits i planta batalla sempre que ho creu convenient, si cal amanint-ho amb unes bones dosis d’humor o d’ironia, però sense estalviar-se de tant en tant la contundència o la mala bava, com quan parla de l’ús irracional que es fa avui del llenguatge no sexista, qüestió que el treu de polleguera: «Del llenguatge no sexista i políticament correcte ja en començo a tenir els claudàtors plens» (pag. 1.301). També s’ha de dir que, per bé que les observacions de Jané són sovint impagables —no totes, però—, no cal estar-hi sempre d’acord.

I alhora, mentre llegim, mentre coneixem tota aquesta gernació, aquesta multitud de personatges inventats o reals —o mig i mig, com l’escriptor Ramón Llull, autor d’obres d’encàrrec que escriu el seu nom erròniament amb accent—, passegem per tota la geografia que ens suggereixen els innombrables topònims que van apareixent, també reals o inventats, també mig i mig —Jané s’anticipa al famós Sant Esteve de les Roures, que inevitablement ve a la memòria, tot i que en aquest camp té força precursors.

Ara: qui pobla aquest calidoscopi, quines figures hi descobrim? Entre els centenars de personatges hi ha de tot: homes i dones —no pas nens…—, dimonis i diablesses en quantitats ingents, monges i mossens, marits que fan el salt a la dona, dones que posen les banyes al marit —tots aquests també en profusió—, i altres personatges o personificacions de tota mena: lampistes que no fan faltes d’ortografia, dissenyadors gràfics a sou d’òptics, ordinadors que fan el pelegrinatge a Terra Santa…, i sobretot —sobretot— dones de bandera, senyorasses de formes contundents, autèntiques belleses capaces d’enamorar qualsevol homenet que se’ls acosti. I aquí és on l’extensió del llibre esdevé, a banda de la seva característica més cridanera, un escull per al lector que pretengui fer un cap i arrel, perquè quedarà completament enfarfegat de turgències i pitram, de rosses de mirada felina i de vídues amb ganes de trempar i riure.

Cosa que ens porta a plantejar-nos quina mena de lector pot arribar a tenir aquest Calidoscopi informal… Però d’això en parlarem al final. Abans, no em puc estar de fer un tast d’alguns dels pensaments o de les ocurrències que hi trobaria aquest lector:

«Exalçar la pròpia singularitat no singularitza gaire. No singularitza gens; més aviat vulgaritza.» (pàg. 638)

«L’inconvenient dels avenços tècnics és que els cretins són els primers que se n’aprofiten.» (pàg. 819)

«Les paraules no són sinó les paraules, tant si es diuen al castell d’Elsinore com a la Salut de Sabadell.» (pàg. 908)

«Qui no vulgui pols, ha de fer alguna cosa més, que no anar a l’era.» (pàg. 1108)

«S’acaba tot i res no recomença, | i solament el buit omple el futur, | del que ha passat, ofensa o bé defensa, | potser només en queda un vers obscur.» (pàg. 1329)

«Una vegada, la imperativa reina mora de Siurana i la dolça fada Flordeneu de Mirmanda es van jugar, en una partida d’escacs, l’amor del jove cavaller Gentil de Valltendra. Va guanyar la reina mora, amb una espectacultar i impensada jugada de salt de cavall i, doncs, es va quedar el cavaller Gentil.» (pàg. 777)

S’ha dit que Albert Jané, amb Calidoscopi informal, ha escrit el seu Ulisses. Vejam: no. Entenc la comparació si ens limitem a fer-la tenint en compte certs aspectes formals. Joyce, per exemple, utilitza en alguns fragments d’Ulisses el recurs de l’enumeració, o més ben dit de l’acumulació, per produir un efecte determinat —com ara llargues llistes de mossens, d’herois, de sants i santes, de militars, etc. Jané fa servir aquest mateix recurs no pas de forma esporàdica, sinó convertit en un dels motors de la narració, en un tret estilístic fonamental de l’obra. A Ulisses trobem els coneguts canvis d’estil de cada capítol, i, ben sovint, dins d’un mateix capítol, així com models de llengua diferents. Jané no va tan lluny, però també modula la llengua segons el que s’està narrant i recorre en algun moment a imitacions de la llengua antiga i de llenguatges especialitzats. Tots dos autors utilitzen tota mena de recursos literaris i inclouen a les seves obres respectives una gran mostra de figures retòriques. Jané, fins i tot, redacta pàgines senceres per mitjà de versos heptasíl·labs o alexandrins.

Però les semblances entre les dues novel·les s’acaben aviat i no penetren més enllà de la forma. De fet, si Calidoscopi informal no és, al meu parer, una obra literària més reexida del que és i no pot ser considerada com una gran novel·la —per bé que sigui indiscutiblement una obra remarcable i, no cal dir, singularíssima—, això es deu al fet que no hi ha pràcticament cap personatge que inspiri cap mena de sentiment en el lector. N’hi apareixen centenars, alguns de ben recurrents, alguns de més ben dibuixats, però cap no té prou gruix, tots són figures d’un sol traç, meres siluetes que permeten anar teixint l’entramat d’històries, anècdotes i ocurrències que se succeeixen, figurants que mai no arriben a significar res per al lector. D’això, per descomptat, Jané n’és conscient; ni pretén fer veure una altra cosa ni pretén enganyar a ningú.

Calidoscpi informal s’acaba a la pàgina 1412, però podria haver-se perllongat indefinidament, com un riu que no para mai d’alimentar-se del cabal lèxic i cultural de Jané, de la seva ànsia d’escriure. El narrador ja ens avisa a la pàgina 534:

«Jo vull acabar la història que he començat. Si no, no valia la pena que l’hagués començada. Però he de lliurar un combat estrenu contra els incisos, contra l’exèrcit dels marges, contra l’escamot de les postil·les, contra l’esbart de les glosses, contra l’estol dels comentaris, els matisos i les precisions.»

I una mica més endavant (pàg. 595) ens sorprèn el que podria ser un comentari crític amb l’obra mateixa, dur, agre fins i tot, que va precedit d’una reflexió sobre la pròpia condició d’escriptor:

«Hi ha qui escriu per al públic, un públic potser teòric o hipotètic, però desitjat, hi ha qui escriu per a ell mateix, pel goig de llegir el que ha escrit, i hi ha, encara, l’escriptor que té una actitud més nua i despullada, el que escriu, pel simple goig d’escriure, uns textos que no llegirà mai ningú, ni ell mateix, i dels quals es desentendrà totalment un cop els haurà escrit. Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.»

«Cementiri de mots, holocaust de paraules, el silenci total, l’absoluta buidor.» Déu-n’hi-do. El cert és que en aquests llibres monstruosos sol passar que les virtuts més destacades són alhora el mirall dels seus principals defectes. L’excés, per exemple. Si aquest és un llibre important, que ho és, això es deu en bona part a l’exageració que li dona forma, una desmesurada accentuada per la presència de repeticions de passatges i d’històries que un editor atent hauria mirat d’esporgar. Pel que fa al to i al contingut d’algunes facècies, em temo que converteixen aquesta novel·la en una obra extemporània. Són, aquests, dubtes que ens retornen a la qüestió que abans havia quedat sense respondre: quina mena de lector pot tenir Calidoscopi informal? I encara: com s’ha de llegir aquesta obra? El mateix Jané apunta una possible resposta:

«Els meus lectors em van abandonant. Se me’ls emporta Aquella, amb aquella alegria. I al darrere en venen molt pocs. Pràcticament, cap. De fet, ni un.» (pag. 1116)

Bé, potser aquí Jané en fa un gra massa. Però aquesta reflexió no està gens fora de lloc en un escriptor que publica la seva primera novel·la als 87 anys. El llibre és ,en aquest sentit, el seu llegat, una mena de testament literari, alhora que un plany pel temps transcorregut i per la imminència de la fi. I és que, tot i que l’humor i la joie de vivre, exemplificada en l’expressió «trempar i riure», són presents en cada pàgina, també hi ha lloc per a un to més crepuscular, per a l’enyorança del que queda enrere:

«Ningú no diu que tem l’aspra mort, | tothom, però, tem l’acte de morir, | i és un moment en què cal fê el cor fort, | i tot seguit emprendre un nou camí.» (pàg. 1358)

Quins lectors, doncs, pot tenir aquest llibre? No ho sabria dir: curiosos, lectors amb temps i no gaire pressa que vulguin anar descobrint tot el que pot oferir-los aquest aplec de tota cosa i que no se sentin obligats a llegir-lo a dalt a baix, sinó, impulsats pel cuc de tafanejar-hi, a saltar d’una pàgina qualsevol a qualsevol altra, a la recerca del que, en paraules del narrador, és la millor i més precisa definició del Calidoscopi: «una basca de gaubança» (pàg. 736).

El que de debò no sé, però, és si aquest serà un llibre amb gaires lectores. Són altres temps.

Entre dones soles

Hi ha autors als quals un sempre acaba tornant. Thomas Bernhard n’és un; Cesare Pavese n’és un altre. Tots dos representats de la literatura d’aquesta Mitteleuropa que tants grans escriptors ens ha donat. Sí, és cert, en el cas de Pavese parlem d’una Mitteleuropa en sentit ampli, que s’estendria més enllà dels Alps, fins a la vall Padana, fronterera amb Suïssa i Àustria.

I és en una de les grans capitals d’aquest nord d’Itàlia, Torí, que està situada l’acció d’Entre dones soles (traducció de Francesc Vallverdú, Edicions Proa, 1980), publicada l’any 1949, un any abans que Pavese se suïcidés en un hotel de la mateix ciutat. El suïcidi és justament una de les idees que recorre aquesta novel·la breu, de construcció senzilla i eficaç, sobretot per la manera com Pavese la planteja i per l’estil que li dona forma, basat en l’economia màxima de paraules i recursos.

L’obra, narrada en primera persona, ens explica el retorn de Clelia al seu Torí natal a fi de fer-se càrrec dels treballs per obrir una botiga de moda. Clelia és una modista que de ben jove va marxar a Roma, on va aconseguir fer-se una posició. Sense parella i sense fills, pot disposar de la seva vida sense haver d’estar pendent de lligams que no estiguin relacionats amb la seva feina. Arran del retorn a Torí, en plena postguerra, entra en contacte amb un cercle de joves de casa bona, desvagats, avorrits, que no tenen cap necessitat de treballar però que senten el fastig d’haver de viure i no saber què fer amb les seves vides. Entre aquests personatges destaquen les dones, com l’aristocràtica Momina o la jove Rosetta, que a l’inici del llibre coneixem just quan ha intentat suïcidar-se.

Pavese va mantenir sempre una relació difícil amb les dones; de fet, va mantenir una relació difícil amb la vida, i les dones formaven part de la seva vida, solitària a contracor. Per això en parla tant, per això són tan protagonistes dels seus relats, com a Entre dones soles. Clelia és un personatge ferm, molt ben caracteritzat, que ens presenta una certa alta societat torinesa cap a la qual el lector no sent cap compassió. És fàcil arribar a pensar que rere la imatge que Pavese ofereix d’aquesta classe social hi ha alguna espurna de recança, la idea que la guineu, quan no les pot haver, diu que són verdes. Però la classe menestral o obrera tampoc no hi surt gaire ben parada.

Per als qui pensen que la vida és una lluita constant per calmar el desencís, per mantenir l’ànim en la línia de flotació, aquest llibre és un mirall no excessivament cru, tacat de neorealisme, a més d’una dosi de bona literatura. Entre dones soles no és la millor novel·la de Pavese, honor reservat a La lluna i les fogueres, però és un molt bon exemple d’escriptura concebuda com un procés de depuració, d’eliminació de tot el que és sobrer. I en èpoques de sobreabundància d’exemples així sempre se’n pot aprendre molt.

Vencent reticències

Els usos i costums del país en matèria de premis literaris, ressenyes laudatòries i recomanacions entusiastes fan que a L’Acció Paral·lela encarem amb cautela, i prenent les precaucions que ens semblen imprescindibles, la decisió de llegir certes obres. Aquesta prevenció prové de la decepció experimentada anteriorment amb títols com Germà de gel, d’Alicia Kopf, o Joyce i les gallines, d’Anna Ballbona, obres que costa d’entendre que hagin obtingut ressò i reconeixement, o de la fredor que ens van provocar Els estranys, de Raül Garrigasait, o Permagel, d’Eva Baltasar, novel·les no exemptes d’algunes qualitats però que tampoc no resulten rodones ni justifiquen al nostre parer el rebombori que han causat.

Canto jo i la muntanya balla (Anagrama, 2019) era a priori una d’aquestes «certes obres» que aquí solem mirar-nos amb recel. Però aquesta segona novel·la d’Irene Solà és tota una altra cosa, i sí, per què no dir-ho, per a nosaltres, una petita sorpresa.

La història, senzilla, prima, es desgrana seguint el fil de les diverses i múltiples veus que se succeeixen al llarg dels capítols. Si en altres ocasions hem vist que la fragmentarietat com a recurs per trenar una narració no es deu sinó a la incapacitat de l’autor per teixir un text més llarg i més complex, aquí aquest recurs s’utilitza en les dosis oportunes i amb una finalitat concreta; Solà en treu un bon  rendiment perquè planteja bé l’obra i acobla gairebé a la perfecció les peces de l’engranatge literari que té entre mans.

El resultat és una història explicada de forma convincent —la història de la literatura és plena de trames senzilles que ens interessen per la manera com han estat narrades—, en bona part també gràcies al treball que fa l’autora amb la llengua, que modela segons les necessitats de cada veu. Una llengua, d’altra banda, i un estil que connecten amb la tradició literària catalana gràcies als ressons que ens duen fins a la Rodoreda de La mort i la primavera o els relats de Víctor català. S’agraeix, a més, que Solà defugi la temptació de buscar cada dos per tres la troballa expressiva o la frase preciosista que tant de mal fan en moltes obres d’avui dia. Hi ha en el seu estil una naturalitat i una maduresa dignes d’admirar.

Al crític més mal disposat li costarà trobar defectes de pes a Canto jo i la muntanya balla. És cert que, com ha apuntat Arantxa Bea a la seva ressenya publicada a Trapezi, el capítol «La poesia» entra en l’estructura de la novel·la una mica amb calçador; però ben mirat no em sembla pas sobrer ja que els poemes que inclou, d’una qualitat volgudament discutible, ajuden a acabar de perfilar el personatge que els escriu i a completar l’ambientació general del llibre, a matisar-ne definitivament el to.

Que aquesta sigui una obra que s’aparti de l’omnipresent literatura del jo afegeix un al·licient als molts que ja conté. Si no traiem les coses fora de lloc, si no ens enfilem en diritambes exagerats, podem convenir que aquesta és una obra que sorprèn per la vigorositat amb què està escrita i que fa pensar que la carrera literària d’Irene Solà pot donar fruits encara més bons.

L’aridesa de l’hospitalitat

El quarter general de L’Acció Paral·lela ha estat en obres uns quants mesos. Això ha provocat que durant tot aquest temps hàgim hagut de mantenir a cobert de la pols llibres, prestatges, taules, cadires, i que no hàgim pogut exercir l’hospitalitat com és de llei —d’alguna mena de llei. Ara, un cop retornada la normalitat i la calma, ens disposem a reprendre la tasca, i no se’ns acut una manera millor de fer-ho que rellegint El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur, 2019, traducció de David Cuscó i Escudero).

Aquest és un d’aquells llibres inclassificables que sembla que seran marca de la casa Flâneur. No és un relat, tot i que a l’obra hi ha relat; no és un poema, malgrat que el text voregi sovint la poesia; no és un tractat filosòfic, tot i que les idees i la reflexió són en el fonament del llibre. El llibre de l’hospitalitat defuig classificacions i definicions: la vida és complexa, diversa, i la literatura exigent —amb ella mateixa i amb els probables lectors— tendeix a reflectir aquesta complexitat i aquesta diversitat.

Escriure, ara, únicament per fer saber que un dia vaig deixar d’existir; que tot, damunt meu i al meu voltant, va esdevenir blau, immensa extensió buida per al vol de l’àliga, les ales poderoses de la qual, quan baten, repeteixen fins a l’infinit els gestos de l’adeu del món.

Així comença aquest llibre inassolible, escorredís, que a voltes sembla que se’ns desfà sota els ulls a mesura que el llegim. Un començament terriblement exacte en el que vol expressar, més si tenim en compte que Jabès va morir a causa d’un atac de cor tot just abans de veure’l publicat l’any 1991. I aquesta primera pàgina acaba amb la frase: «Inútil és el llibre quan la paraula no té esperança.» Abans de passar a la pàgina següent, el lector s’adona del pes que recau en la paraula, en cada paraula, en l’acte mateix de continuar la lectura.

A partir d’aquí, el llibre es va construint a partir de preguntes que no troben sovint resposta on?, quan?, per què?—, per mitjà d’un text discontinu que tan aviat pren la forma del diàleg com de l’aforisme, del vers com de la paràbola, i que va desgranant pensaments, idees, sense que la presència de cap jo ben identificat permeti solidificar el punt de vista. En una època en què la literatura del jo té una presència tan abassegadora, El llibre de l’hospitalitat s’aixeca com un monumental antídot contra l’egotisme. Aquí són moltes les veus que parlen en nom de l’autor i que, a poc a poc, van presentant paraules clau com eternitat, infinit, mort, no-res, o idees com l’exili, l’exclusió, l’oblit, i, per descomptat, l’hospitalitat. L’hospitalitat de la paraula —el llibre es pot llegir també com una mena de tractat de poètica—, l’hospitalitat de la llengua, l’hospitalitat divina, l’hospitalitat nòmada…

«L’odi és clausura», llegim a les primeres pàgines, i a continuació s’hi afegeix:

«El savi —deia— és qui ha escalat tots els graus de la tolerància i ha descobert que la fraternitat té una mirada, i l’hospitalitat, una mà.»

I més endavant: «La disponibilitat total desemboca en l’hospitalitat.»

Com deia abans, el llibre avança de manera fragmentària, sense recórrer a definicions concretes perquè per a Jabès no hi ha manera de definir l’hospitalitat. Només en alguns passatges l’argumentació s’estira per mitjà d’un mínim fil, com quan s’intercala un article prèviament publicat per l’autor. Llavors trobem un fragment com aquest:

«A les manifestacions d’indignació provocades per la profanació del cementiri jueu de Carpentràs, les ha succeïdes el silenci. I com podria ser altrament? Creiem que ho hem dit tot d’un acte innoble quan l’hem condemnat amb tota l’ànima, amb totes les nostres forces. Però aquest acte odiós, repugnant, sempre és la conseqüència lògica, previsible, d’un discurs, d’un seguit de discursos hàbilment, sorneguerament, mantinguts; vehiculats, amplificats, denunciats, si s’escau, per alguns; la major part del temps tolerats en nom de la llibertat d’expressió que un país democràtic concedeix als seus súbdits.»

»Discurs antisemita —el més antic de tots—. Discurs racista, al qual s’ha afegit, recentment, el discurs contra la immigració; un al·legat, de fet, contra la presència de l’immigrant que hom no tolera més a casa.»

És aquí on traspua més clarament la biografia de Jabès, d’origen jueu i nascut al Caire el 1912, d’on va haver d’emigrar el 1956 quan Egipte va expulsar la població jueva. I és aquí on el text, augural, ens confronta amb la crua realitat dels nostres dies.

El llibre de l’hospitalitat és una obra necessària, impressionant des del punt de vista del contingut, carregada d’idees i de reflexió, d’una reflexió que no és pas mera abstracció filosòfica, sinó que sorgeix, diria, d’una voluntat de provocar que el lector entri en acció, posi el seu gra de sorra en el projecte de canviar el món. El que no em sembla, en canvi, és que sigui un artefacte literari completament aconseguit. La manera com està escrit fa que la lectura no acabi provocant un gaudi estètic mínimament sostingut. És del tot segur que Jabès no perseguia pas això; ell no volia fer cap concessió al lector. El caràcter fragmentari del llibre, fruit d’un procés de síntesi i depuració molt intens, pretén deixar-ne fora tot el que no sigui imprescindible. I si aquest procediment dota el text de molta força, també el converteix en una lectura extremament àrida.

Potser per això un acaba tenint el dubte que El llibre de l’hospitalitat sigui realment un llibre per ser llegit, més que no pas un llibre que havia de ser escrit. Edmond Jabès l’havia d’escriure. Per a ell era imprescindible, una qüestió vital resolta a les portes de la mort. Al lector, en canvi, el llibre se li engruna a les mans, com si això fos exactament el que busqués Jabès: que a mesura que es llegeix el llibre, aquest vagi desapareixent, vagi fonent-se, un cop copsada la transcendència del que conté, una transcendència que és gairebé indicible.

Arribar a exercir l’hospitalitat és una tasca àrdua, inextricable. Segurament no pot ser de cap altra manera. Al quarter general de L’Acció Paral·lela hem plantat un xiprer i hem llegit Jabès.

Esquivada lectora

En l’àmbit de l’esport l’esquivada és un moviment que s’executa per evitar l’atac de l’adversari (per exemple, en taekwondo). Si parlem d’hípica, l’esquivada fa referència a l’acció del cavall que franqueja un obstacle per fora desobeint el genet. En qualsevol dels casos, es tracta d’un moviment que duu a terme aquell qui vol defugir un cop o un perill imminent, evitar un ensurt, sortir il·lès d’una possible topada.

Aquest concepte, però, no és exclusiu del món de l’esport. Avui també sol aplicar-se —i amb molt bons resultats— en l’àmbit de la lectura. De fet, alguns teòrics afirmen que no es pot ser un bon lector —o potser seria més adequat dir que no es pot progressar com a lector— si no es domina mínimament l’art de l’esquivada lectora (vg. el volum Esquivada lectora i lectura ascendent. Edicions Crítiques, 2018). Aquesta art consisteix a saber afinar el nas i el gust a l’hora de triar un llibre per llegir o a l’hora de seguir certes recomanacions d’altri; una art que només es pot dominar si es posen constantment en joc les habilitats i tècniques que ens permeten detectar des de lluny, amb prou antelació, un possible llibre mediocre. El principal consell per ser un bon esquivador és no baixar mai la guàrdia.

A L’Acció Paral·lela estaríem encantats d’il·lustrar aquesta tècnica amb algun exemple recent, d’aquest mateix any. Malauradament, durant aquest primer semestre del 2019 no hem ensopegat amb cap llibre dolent que poguéssim utilitzar de mostra (tenim una edat… i certes obres ens esquiven a nosaltres directament).

Per això agrairem molt la col·laboració de qualsevol lector que tingui al cap alguna obra recent que demani posar en pràctica l’esquivada lectora. Pot indicar de quina obra es tracta per mitjà d’un comentari a aquest apunt. Aquestes obres seran considerades:

Els pitjors llibres del primer semestre del 2019

Són milers els lectors que us agrairan l’aportació.

La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.