The Man Who Shot…

Segurament tots estarem d’acord que un dels grans westerns de la història és l’inoblidable film The Man Who Shot Liberty Valance. N’hi ha d’altres, esclar, com The Unforgiven, The Searchers o Once Upon a Time in the West. Tots aquests títols, per una o altra raó, em venen al cap després d’haver llegit Terres mortes (Anagrama, 2021), la primera novel·la de Núria Bedicho Giró (Barcelona, 1995), una de les obres que més ressò han obtingut darrerament en el panorama literari català. No, Terres mortes no és un western, sinó una novel·la que s’insereix perfectament dins d’una fecunda tradició narrativa que arrenca a finals del segle XIX i que es consolida amb el modernisme, un fil que uneix autors com Carles Bosch de la Trinxeria, Raimon Casellas, Víctor Català, Joaquim Ruyra, Eduard Gribal Jaume…, i que arriba fins als nostres dies enllaçant amb Maria Barbal, amb Irene Solà i la mateixa Núria Bendicho. Aquesta tradició narrativa, formada per obres que situen l’acció i els personatges en un ambient rural, salvatge i ensalvatgidor, és el nostre western.

Terres mortes comença amb el que sembla l’assassinat d’en Joan, un dels membres d’una família que viu aïllada en el seu casal. Qui l’ha matat? Aquesta és la pregunta que posa en marxa l’engranatge de la narració. En cadascun dels tretze capítols del llibre prendrà la paraula un dels personatges implicats d’una o altra forma en la història, la majoria membres de la mateixa nissaga protagonista, als quals s’afegeixen uns pocs habitants del poble veí. Es tracta, doncs, del clàssic relat en què cada personatge dona la seva visió de la història o d’alguns dels fets que s’expliquen, segons com els han viscut, segons el que en poden saber per la implicació que hi tenen, per l’edat o per qualsevol altre condicionant. Cadascun representa un punt de vista o aporta una determinada informació que permet al lector anar omplint els buits inicials.

L’ambientació, la trama i les diferents situacions que es plantegen no són pas noves. Com en els westerns, partim d’uns elements coneguts, comuns, que són els senyals d’identitat d’aquest tipus de narrativa. Hi trobem personatges maleïts, figures estrafetes, una natura brutal i amenaçadora, secrets inconfessables, odis viscerals, i una presència constant i absoluta de la mort i la decadència. Ara bé, Bendicho demostra des del primer moment que sap què vol fer i com ho vol fer, i que una primera obra pot exhibir una maduresa inaudita. El que trobem aquí és una escriptora amb tot el talent per combinar aquests elements, i d’altres de collita pròpia —fruit de la seva visió, la seva experiència, el moment—, a fi de construir una obra nova, distinta, admirablement sòlida, i que representa una bona actualització del «gènere» —entre cometes, sí, perquè no és tal.

És probable que el desencant del món que ho amara tot en aquesta època nostra que ens ha tocat viure sigui un altre dels motors de la novel·la, si més no el que s’encarrega de bastir l’ambientació: la natura es mostra dura, inexorable —venen a la memòria els paisatges de Béla Tarr, especialment el que envolta la casa d’El cavall de Torí—, i la maldat, com als westerns, campa lliure entre els homes (caldrà que diguem «entre els homes i dones?») i marca la major part dels seus actes. I al costat de la maldat suren amb força, a voltes com a causa, a voltes com a conseqüència, la vergonya i la impotència, omnipresents al llarg de tota l’obra. Efectivament, la maldat, la vergonya i la impotència, sovint en forma d’incapacitat, és la tríada que presideix el relat i que convenç el lector tant de l’antiguitat com de la vigència del lema «No future». No és, però, l’única tríada del llibre. Quan se’ns descriu la cambra on jau el moribund Joan, llegim: «Era la cambra amb menys llum de totes i també la més petita. El matalàs estava esquinçat i la palla et foradava la pell com agulles. Aquesta vegada, sobre el capçal hi tornava a haver la creu que la mare temps enrere havia arrencat. Feia olor de fred, de dolor, de podrit» (pàg. 11). En la presentació d’en Tomàs, el fill gran del casal, en trobem una altra: «I no tenia dona ni fills. Ni paraules, ni il·lusió, ni amabilitat» (pàg 16). De tres en tres, els substantius ens condueixen cap a les profunditats del relat i de l’ànima humana.

La bellesa, la calma…, no són enlloc? No és exactament així. Bendicho té un domini del pinzell que li permet matisar la lletjor del món, i el lector se sorprèn trobant belles imatges d’aigües putrescents o de ruïnes embardissades i pudents. I encabat hi ha l’amor, que no ho salva pas tot, però que fa que el món sigui encara mínimament habitable.

En definitiva, som davant d’una novel·la contundent, ben construïda, on pràcticament res no grinyola. Si hi ha cap excés —algunes escenes ens duen a pensar en una darrera referència cinematogràfica: Tarantino—, aquest queda justificat per necessitats del guió gràcies a la mestria amb què Bendicho l’incorpora en el quadre general de l’obra, com si li fos imprescindible per acabar de descriure un univers que, a més d’encaixar a la perfecció en la tradició de què abans parlàvem, és absolutament personal. Com passa amb els millors westerns. En aquest, a la fi, també acabem sabent qui va matar Liberty Valance.

Una citació a propòsit de gairebé tot

A la gran ballerina i coreògrafa Pina Bausch, una de les figures clau de la dansa contemporània, li devem una citació que podríem aplicar a qualsevol àmbit del pensament i de la creació. Les paraules, potser no ben bé textuals, són aquestes:

Bascular, decantar-se,
abandonar l'estabilitat
per assolir certs riscos,
i amb els riscos, més precisió.
Perquè només la precisió
assegura la idea i el missatge.

No són versos, per bé que m’hagi vingut de gust escriure la citació com si es tractés d’un poema. Un pot imaginar-se la Pina Bausch professora adreçant-se amb aquests mots als seus alumnes de dansa, una manera de demanar-los que defugissin l’equilibri, la postura còmoda, i busquessin el gest difícil però precís, el moviment que pogués expressar millor el que volien dir, tot i el risc de caure, de fer-se mal, d’haver de repetir un cop i un altre la figura concebuda mentalment.

Abandonar l’estabilitat, assumir riscos, vol dir treballar molt per no caure, per sortir-se’n. Això és així en la dansa, i és així en la poesia, en la narrativa, en l’assaig, o en la pintura, en tota mena d’acte creatiu. També és així en la lectura. En aquest cas, no busquem la precisió com a creadors, sinó com a desxifradors d’un missatge. Si com a lectors no arrisquem mai, estem perduts.

Demà és Sant Jordi.

La despreocupació

Al Midi francès, a no pas gaires quilòmetres de casa nostra, hi ha pobles i petites ciutats on la gent viu despreocupada. Ells no sempre ho saben; de vegades creuen —o ho fan veure— que també els preocupa el món, l’època, l’estat de les coses, però no és ben bé així: pels fets i les paraules, per la manera com viuen, es mouen, es comporten i parlen, queda clar que saben fer la seva, que viuen amb una despreocupació que aquí, a Catalunya, desconeixen fins i tot els prioratins.

En aquests pobles i en aquestes petites ciutats del Midi francès, per descomptat, no tot és perfecte. Estan situats en el vell Llenguadoc, que avui es buida inexorablement i on guanyar-se la vida es complica cada cop més. Però els que se l’hi guanyen, els que fa temps que hi són i viuen en cases sense hipotecar, van fent protegits de la remor ensordidora del món exterior. Solen sortir de casa ajustant la porta de la tanca que clou el petit jardinet anterior o posterior, sovint un mur de pedres velles cobertes de molsa més o menys fresca segons l’època de l’any. Pugen a un cotxe vell i van a fer alguna gestió o a comprar al mercat setmanal del poble més gran de la comarca. Ho fan passant per carreteres estretes, oblidades per l’autoritat departamental, que travessen un paisatge ondulat format per camps i petits boscos de roures —al sud—, castanyers —més cap al nord— i altres arbres, entres els quals sol destacar algun venerable exemplar de dimensions mítiques. Els vorals es mantenen verds, nets, lliures de brossa, de llaunes i ampolles plenes d’orina —no són llocs de pas de camioners—, i al fons de cada vall llisca un rierol mandrós, lent, que serpenteja entre tirades d’àlbers i altres espècies de ribera. De tant en tant, algun ramat, alguna vinya, algun tractor que feineja.

En alguns d’aquests pobles, per petits que siguin, és possible trobar-hi algun restaurant amb una terrassa que doni a una plaça ombrejada per plàtans gruixuts i de brancam colossal. Hi hem menjat, en aquests restaurants de cuina senzilla, predictible, que desconeixen qualsevol forma d’innovació: foie, amanides, confit de canard… Allò que fan bé, ho solen fer bé. Desviar-se del camí i demanar, per exemple, un arròs pot ser catastròfic. El propietari —en més d’una ocasió un pres convicte que ha anat a recloure’s en aquell racó de món, escolta Johnny Hallyday i Édith Piaf i mira de no abusar del Suze— rep d’entrada el desconegut estranger amb un recel que desapareix al cap d’una estona, sobretot si aquest desconegut demana el vi més car de la carta, mai res de l’altre món i segurament l’únic prou bevible. Si a més dediques alguna carícia al gos que es passeja entre les taules perquè és —no pas com si fos— a casa seva, el recel es transforma decididament en calidesa.

I és que en aquest Midi francès de què parlem obrir un restaurant és admirablement senzill. Per això n’hi ha algun a qualsevol poblet, a qualsevol racó, amb una terrassa habilitada al carrer, a la vorera, sota una porxada, ocupant un tros de plaça, enfilada en un rocar. El lavabo sol ser modest, vell, unisex. Les taules, ben juntes les unes amb les altres, són petites, a penes suficients per als plats de dues persones, la panereta, els coberts, l’ampolla d’aigua sempre oferta i les diminutes copes de vi —en el país vitivinícola per excel·lència, el servei del vi és calamitós. Cal saber passar per alt una higiene que justeja per tot arreu i gaudir del marc, tantes vegades incomparable. Un cop servits, comencem a menjar tot admirant la decoració kitsch d’aquesta mena de locals i, per damunt de tot, el silenci que s’hi respira, tot just trencat pel to de veu sempre baix de les converses. Al Midi la gent no crida als restaurants: conversa civilitzadament, despreocupadament; discuteixen de les coses que els amoïnen —mai gaires, sempre les mateixes— i beuen i mengen discretament. Desconeixen el verb afartar-se. Fins i tot la canalla s’hi comporta.

En alguna ocasió, a les places del davant d’aquests restaurants hi ha algun mercat d’alimentació, alguna fira de brocanters. En algun pati del darrere d’aquelles cases, potser a la que fa de Mairie, hi té lloc un esdeveniment cultural: un concert, una presentació d’un llibre, un recital de poesia. Tot és modest, però eficaç, sòlid, recolzat en una tradició antiga i en el convenciment que tot plegat està ben ancorat en una de les cultures més potents del món, sigui el que sigui el que vulgui dir això. Com passa amb la cuina, pel que fa a la cultura aquests éssers despreocupats viuen feliços, confiats en el prestigi de la nació que els ha donat una gran llengua —i pres una altra— i un terra ben ferm sota els peus. Si a voltes també tenen maldecaps, si de tant en tant també es lamenten per la seva sort, el seu estat natural acaba sempre ressorgint al voltant d’una taula, asseguts entre amics.

A Catalunya fa massa temps que aquesta despreocupació no la tastem, ni quan estem sols, ni quan seiem en una taula amb amics. Tot ens amoïna, segurament perquè el nostre entorn i el nostre dia a dia són diferents, tal vegada més complexos. Però també perquè estem fets així. Ens amoïna la llengua, i ens continuarà amoïnant fins que no hagi arribat al grau de minorització a què ha arribat l’occità. Ens amoïna el paisatge, amenaçat sempre per la lletjor i el ciment en forma d’infraestructures viàries o energètiques, polígons, barris nous, urbanitzacions, o per un canvi climàtic que patim més que en altres llocs. També ens preocupa el paisatge humà, atapeït —sobretot al litoral i al prelitoral—, agressivament canviant: som molts, som molt diversos —molt més que en qualsevol racó del Midi francès—, i ens hem agrupat en comunitats estanques, impermeables, guetitzades, una operació que té la llengua com a primera víctima, i la convivència i el civisme com a segones despulles. Tot és culpa de tots, començant pel fet que el nostre no és un país que es faci respectar per ningú, ni pels qui hi han nascut ni pels qui hi han vingut: tothom emmerda, embruta, crida i enlletgeix en major o menor mesura, i l’Administració s’ho mira i fa lleis i normes —a cabassos— que mai no fa complir. Viure en un bloc de pisos és ja impensable i tothom qui pot ho evita.

Ens amoïna el món sencer, el que passa en altres llocs, i per això som país d’entitats del tercer sector, origen d’iniciatives i projectes. Ens amoïna el nostre fracàs com a societat. Ens amoïna l’estat de la nostra cultura. Fins i tot ens preocupa que es publiqui massa, que no puguem seguir el ritme de les novetats, que no tinguem la possibilitat de comprar-ho tot i de llegir-ho tot. Ens amoïna l’ambient que tan sovint es respira al món a través del filtre de Twitter. Que hi hagi capelletes de qualsevol cosa, o que no n’hi hagi. Viure fora de Barcelona és un problema perquè no existeixes. Viure a Barcelona és un problema perquè no vius.

I al final arribem a la conclusió que l’única manera d’aconseguir un cert grau de despreocupació és recloent-nos en un racó dins les quatre parets de casa, asseguts en alguna cosa còmoda, amb un llum a prop ben situat, i obrint de nou aquell llibre que se’ns resisteix més del compte, però que quan hi tornem a entrar ens permet desconnectar del món exterior i deixar de pensar en el que no som ni serem, en el que no tenim ni tindrem, en el que no canviem ni canviarem. La despreocupació arriba quan llegeixes un llibre que no saps quan acabaràs i comprens que això no té cap importància. Quan en Marcel reclou l’Albertine sense saber que, burro com és, la perdrà per sempre.

A l’est de la Mitteleuropa

Llegint Dos ciudades, d’Adam Zagajewski (Acantilado, 2006, traducció de J. Sławomirski i A. Rubió), venen inevitablement al cap certes obres de certs autors amb qui és fàcil relacionar aquest llibre: La ment captiva de Czesław Miłosz, la trilogia autobiogràfica d’Elias Canetti, Verd aigua de Marisa Madieri o diversos títols de Claudio Magris. Som als confins de la Mitteleuropa, en un est que fa de terra de ningú —o de tothom, segons com es miri— entre l’antic Imperi Austrohongarès i l’estepa russa, i on pobles i ciutats, i la gent que hi ha viscut, han canviat de nacionalitat al llarg de la història segons els avatars, les guerres, els capritxos d’emperadors i tirans.

Casualitats fatídiques de la vida, a principis d’aquest any vam encarregar a la llibreria del poble Dos ciudades, llibre que Zagajewski havia publicat el 1995. El volum consta de tres parts: el relat pròpiament titulat «Dos ciudades», una segona part titulada «Archivos abiertos» i finalment «El nuevo pequeño Larousse». En les tres-centes pàgines del llibre hi trobarem assajos, memòries, relats, il·luminacions, realitat, ficció, molta clarividència i, per sobre de tot, molta literatura.

Si parlem de casualitats fatídiques és perquè, com ja s’ha comentat en algun lloc al llarg de les darreres setmanes, el relat «Dos ciudades» narra l’èxode forçós que va viure la família de Zagajewski l’any 1945, quan l’autor era tot just un nadó de mesos, juntament amb molts altres conciutadans: procedents de la gran ciutat de Lvov, van haver de traslladar-se a la modesta ciutat industrial de Gliwice, situada a l’oest, a més de 400 km de distància. Lvov havia arribat a ser una de les ciutats més importants de l’Imperi Austrohongarès, i per la seva situació havia canviat de mans diverses vegades al llarg de la història, tot i mantenir un marcat caràcter polonès. El 1945, arran dels acords sorgits després de la Segona Guerra Mundial, Lvov va passar a formar part de la Ucraïna soviètica, i els habitants polonesos van ser obligats a deixar la ciutat, un procés semblant al que es va viure en altres llocs de frontera, com ara la ciutat de Fiume, l’actual Rijeka. Les vicissituds dels italians que van haver d’abandonar casa seva les podem seguir gràcies a la ploma de Marisa Madieri. En el cas de Lvov és Zagajewski qui ens narra què va suposar per a la seva família deixar la llar i instal·lar-se en un lloc nou havent-ho hagut de deixar tot enrere, llevat d’unes poques pertinences. Aquestes setmanes Lvov, que coneixem amb el nom ucraïnès de Lviv, ha estat el principal punt de concentració dels ucraïnesos que fugen de la guerra.

Gràcies al talent de Zagajewski podem comprendre què va significar per a totes aquelles persones aquella emigració forçada, i podem entendre què deu continuar sent avui en dia aquesta mena d’èxodes forçats. Però, compte, Zagajewski no fa cap crònica d’aquells fets, no narra directament amb pèls i senyals aquell període i aquella història col·lectiva, sinó que se centra en la seva pròpia història, en allò que ell veia, sentia i intuïa, primer com a infant, després com a adolescent, de manera que converteix el relat, tal com ell reconeix, en una mena de bildungsroman, cosa que el fa encara més interessant i, per descomptat, més ric literàriament. Perquè compartint les seves ànsies, els seus dubtes, acompanyant-lo en la seva peripècia personal, ens és possible penetrar més endins en l’essència d’un drama històric i vital que va marcar les persones de què ens parla i que va contribuir a forjar el caràcter d’aquest autor indispensable dels nostres temps.

El nuevo régimen se reconocía sólo por los síntomas siguientes:  la palidez del rostro, el temblor de las manos, las conversaciones en voz baja, el silencio, la apatía, la costumbre de cerrar a conciencia las ventanas, la desconfianza para con los vecinos y la afiliación masiva al partido detestado. (Pàg. 38)

En las casas, en los pisos, vivían pequeñas familias nucleares segregadas según el astuto ‘principium individuationis’, un padre, una madre y dos críos (nuestro caso), demasiado pocos para iniciar una revolución (Pàg. 49)

Aquí es fa del tot present una de les característiques de l’obra de Zagajewski: la capacitat d’inocular en el lector la convicció que l’autor parla amb una honestedat poc comuna. Al llarg del relat ens parla dels grans fets històrics, però a poc a poc se centra en aspectes més petits de l’existència, en qüestions de la seva trajectòria individual, del seu dia a dia; llegim, així, fragments que prenen el to de la confessió. I mentrestant copsem quin era el clima social, polític i cultural de tota una època. Veiem les primeres passes del jove artista adolescent, els seus dubtes davant del món, davant del sistema que emmarca tota la seva vida, un totalitarisme que sent ell ben jove no necessàriament havia de veure amb mals ulls; Zagajewski ve a dir-nos: és el que veus, la teva normalitat; has de créixer, aprendre a pensar per tu mateix per saber discernir què està bé i què no. Des d’aquesta humilitat i des d’aquesta honestedat ens parla. Tard o d’hora, es farà càrrec de la situació i sabrà extreure’n les seves pròpies conclusions.

Sí, matábamos, ¿y qué? Pensad, ¿qué clase de vida contraponen ellos a la muerte? ¿Qué era lo que les robábamos a nuestras víctimas, a nuestros adversarios? Una vida desidiosa, estancada, vegetativa. ¿Puede ser acusado de cometer un crimen alguien que, corriendo a través de un bosque, ha roto una telaraña? ¿Qué hemos destruido? ¿Vidas? ¿Y qué importa una vida que no se una, que no se sume a nosotros, que no tome carrerilla, que no se ponga en movimiento (el movimiento somos nosotros)? (Pàg. 179)

La segona part del volum, «Archivos abiertos», està formada per sis textos que s’endinsen en l’ànima de l’Estat totalitari des de diversos punts de vista per disseccionar-la i analitzar els diferents elements que la componen: la mentida, la por, el silenci, la col·laboració, la mort, el paper de l’intel·lectual, la llibertat… Zagajewski es posa ara en la pell d’un dirigent de la policia secreta, ara en la d’un intel·lectual perdut en els seus vagarejos, ara en la del mateix president del Politburó. Amb molta intel·ligència, l’autor reprèn el fil amb què Miłosz va teixir La ment captiva per parlar-nos de la vida en un estat totalitari a partir de la seva pròpia experiència.

Al comienzo, nuestros hombres fueron ejemplares. Ejemplares. Modestos, nobles, educados, bondadosos. Se daban cuenta de la gravedad de la situación. Llegaban de madrugada. Sin una sombra de enfado siquiera. Llevaban chaquetas de pieles, tenían unos rostros curtidos y angulosos y eran mansos como un maestro de pueblo. Sabían evitar la exaltación y el dramatismo. Llegaban de madrugada, a veces sin haber tenido tiempo de desayunar como Dios manda. Dormían tres o cuatro horas al día. Ya nadie lo recuerda. Más tarde, muchos lo pagaron con enfermedades, con úlceras de estómago. Tragaban precipitadamente un café agrio y corrosivo, bajaban las escaleras de tres en tres y montaban en el coche para recorrer la ciudad dormida e inerte, encima de la cual revoloteaba el canto de los mirlos. El rocío se desplomaba sobre el césped de los parques. Las estatuas de mármol miraban indiferentes los automóviles negros. Se nos reprocha que llegaran de madrugada. Si no hubiesen llegado de madrugada, los otros se habrían revolcado entre sus sábanas hediondas hasta el mediodía, y después se habrían pasado horas delante del espejo, contemplándose, bostezando y empañando la superficie del cristal con la niebla de su aliento. (Pàg. 184)

L’última part, «El nuevo pequeño Larousse», està formada per trenta-quatre textos de llargada molt desigual, que a voltes reprenen situacions i temes que ja han aparegut a les dues primeres parts, a voltes introdueixen noves qüestions que preocupen l’autor, i que en definitiva complementen i arrodoneixen el conjunt. En aquestes darreres pàgines Zagajewski posa l’accent, sobretot, en el paper de la literatura i la situació de certs escriptors a la Polònia de la segona meitat del segle XX. La poesia és al centre d’algunes de les millors reflexions d’aquest poeta i assagista, que parla sense embuts del seu ofici. No tots els textos tenen el mateix interès, o potser podríem dir la mateixa gràcia, un comentari que semblaria oportú parlant col·loquialment d’un recull de poemes. Però és que en Zagajewski la condició d’assagista va tan unida a la de poeta, per a ell la poesia és una matèria tan preuada —no pas necessàriament els qui la conreen—, que és inevitable establir aquesta mena de correspondències.

El que és indiscutible és que Dos ciudades és un gran llibre, una lectura que il·lumina èpoques passades i, encara més, el moment present. Un moment que per sort i malauradament —tot alhora— Zagajewski ja no ha de viure.

Contra la tirania de l’emoció

Vivim en una època de tiranies —algunes autoimposades, d’altres vingudes de fora de nosaltres mateixos i que ens atrapen sense que hi puguem fer res. Una de les més temibles i esteses des de fa anys, però especialment severa en aquests darrers temps, és la tirania de l’emoció. Tot ens ha d’emocionar: la vida, els viatges, els vehicles, els perfums, la cultura… Quants anuncis publicitaris de productes i serveis, ja siguin oferts per empreses privades o per la mateixa Administració pública, no exalten les emocions i ens exhorten a emocionar-nos, com si aquest fos l’objectiu principal que hem de perseguir els humans. Fixem-nos, si no, en l’última campanya del Departament de Cultura de la Generalitat: «Emociona’t amb la cultura.» Sí, emocionem-nos amb els concerts, amb els museus, amb el teatre, amb els llibres…

Reduir la cultura a emoció és terrible, és perillós, i, per damunt de tot, és pervers. És invalidar-ho tot, no entendre res. I potser ja és això el que persegueixen els que fan tantes crides a emocionar-nos: que els ciutadans no entenguin res ni tinguin cap necessitat de fer-ho, perquè del que es tracta és que tot els entri pels ulls, per la pell, pels narius, per les orelles, a fi que se’ls remogui una mica el cor i treballi la glàndula lacrimal. I el cervell? Què hi va a parar? Què en fem? Ben res. Tots ben distrets i amb la pell de gallina, però incapaços de generar algun pensament que tingui una mica de gruix.

Per sort, podem triar més del que ens pensem, i d’ocasions per fugir d’aquesta tirania no en falten. Llegint Canetti, per exemple, queda clar que hi ha altres maneres de viatjar, de viure, de veure la cultura, sense que forçosament hàgim de deixar l’emoció de banda. Ho hem comprovat amb Les veus de Marràqueix, una petita obra que Canetti va publicar el 1967 i que Editorial Flâneur ens ofereix en la versió de la sempre solvent i eficaç Anna Soler Horta. Per mitjà dels catorze relats d’aquest volum, Canetti ens convida a passejar per paisatges humans i urbans carregats d’històries personals i col·lectives, de mites, de colors, d’efluvis, de comèdia i de tragèdia, sempre acompanyats per les veus de què ens parla el narrador. És un recorregut molt concret, acotat, al llarg del qual podem arribar a emocionar-nos amb algunes de les vicissituds per què passen els homes i les dones —i les bèsties— que desfilen davant nostre. Mentre llegim, tan aviat somriurem com deixarem escapar una ganyota de fàstic o de dolor. Ens sorprendrem compadint-nos d’algú o alegrant-nos-en per alguna raó, però també mourem el cap assentint o dissentint del que diu el narrador, estant o no d’acord amb alguna afirmació, i posarem en joc la nostra capacitat d’acceptar certs fets —usos, costums que ens poden semblar aliens—, aprendrem coses que no sabíem i, esclar, gaudirem. Llegirem amb la pell i amb el cor, però també amb el cap.

Les veus de Marràqueix és un llibre de viatges, breu, modest —no cal que tot sigui una obra mestra—, per mitjà del qual Canetti ens dona a conèixer un lloc, una època i una gent; gent molt diversa, atès que àrabs, jueus i europeus habiten els carrers que l’autor ens deixa compartir gràcies a la seva mirada singular. Efectivament, no es tracta només del que veu, sinó de com ho veu: en què es fixa, què li crida l’atenció —uns camells, un ase maltractat, una dona amagada rere una reixa—, què busca en aquells carrers antics, entre botigues i parades davant les quals es comporta com un veritable flâneur, com un d’aquells éssers que tant interessaven Poe, Baudelaire o Benjamin, perdut enmig de la multitud i enlluernat per les mercaderies.

No hi ha res que separi el vianant dels productes exposats, ni portes ni vidres. El comerciant, assegut entre els seus articles, no exhibeix cap nom i, com ja he dit, ho té tot a l’abast de la mà. El transeünt es troba cada objecte exposat d’una manera sol·licita. Pot tenir-lo a la mà l’estona que vulgui, en pot parlar llargament, pot fer preguntes, expressar dubtes i, si en té ganes, esplaiar-se sobre la seva història, la història de la seva estirp i la història del món sencer sense comprar res. L’home envoltat de les seves mercaderies és, per damunt de tot, una persona tranquil·la. Hi és sempre. Sempre està disposat a negociar. Té poc espai i poques possibilitats de fer gestos expansius. Pertany als seus productes tant com els productes li pertanyen a ell. Les mercaderies no es desen mai enlloc, el botiguer hi té sempre les mans i els ulls a sobre. S’estableix una intimitat seductora entre ell i els objectes que ven. Els vigila i els manté en ordre, com si fossin la seva família nombrosa. (Pàg. 21)

En aquests relats hi trobem, doncs, venedors, bevedors de te, grans contadors d’històries, éssers venerables i éssers detestables, nens cridaners, i captaires —desenes de captaires. Sons i veus de tota mena combinats en una simfonia que canta en un sol moviment l’existència d’un món que s’acaba, la mateixa condició humana, la vida i la mort. Una mort que plana damunt de moltes de les figures —humanes o animals—; o potser és, a voltes, una sensació d’inevitabilitat que es confon amb la mort. No en va, un sap que si avui viatja a Marràqueix ja no hi trobarà el món que ens descriu Canetti. Això, de ben segur, és inevitable.

Retorn al passat

D’Antonio Sassone (1906-1983) només en sabem que va néixer a Amendolara, un poblet del sud d’Itàlia dedicat al conreu de l’ametller, que el 1923 va emigrar a l’Argentina fugint del feixisme, i que va ser escultor i també autor d’uns quants llibres de poesia. Tan sols hem pogut llegir-ne un poema, «Ritorno al passato», i ens ha vingut de gust traduir-lo. Potser pels temps que corren, sí.

Retorn al passat 

Tan baixa, l'Ossa més gran 
Sembla venir a trobar-me en aquest vespre temperat 
O esperar-me ajaguda sobre la cresta 
De la muntanya, disponible, sincera, 
Potser agraïda perquè de totes les constel·lacions de la volta 
És l'única que conec, que puc dir pel nom.  
Entre totes les estrelles, estimo aquestes set germanes bessones.  
Per a mi, la porta s'obre vers l'infinit, suggerint com  
Seguir el camí del desig, donar cos a projectes de fugida,  
I la del Nord és la via més cobejada, per bé que fatigosa.
En una pujada 
Que han recorregut al llarg dels anys tants germans amb bosses i flassades
Rosegades pels cucs,
Traço amb el dit, amb els ulls, una línia recta, i en un instant 
S'anul·la la distància abismal que separa els cossos celestes.
Petita, revoltada com aquell qui no vol ser trobat, balbuceja
La Polar.
Però més m'atreu, a l'altra banda, plena i palpitant,
La fascinant Venus, aliada amb la Lluna. 
Apunta cap al Nord l’imant, sobre la N queda clavada l'agulla
De la brúixola.
Més inculte que els meus pares, no sé penetrar en el llenguatge
Dels estels; o m’hi nego o no me’n fio. No soc Ulisses. 
No faré el seu viatge. 
De l’emigrant tinc sols l'esperit, no el coratge,
Ni les botes amb claus, ni el sac de dormir.
Contemplo l'hemisferi meridional, contraposat, 
Em captiva l'altre cel més brillant,
M'aferro a la llum; sota la brisa dels mars càlids 
Em refresco i m’endormisco.
Escruto els amplis horitzons
Que en la ment perden els confins i cedeixen als somnis.
M’uneixo a la meva gent, 
A la Creu del Sud, suspesa sobre un continent no submergit,
No arrossegat per les onades dels ciclons, 
No dessecat pels vents del desert,
Que en canvi alça el cap per trobar el seu lloc en el futur.

Antonio Sassone (traducció de Roger Vilà Padró)

La solitud del lector de llarga distància

El lector àvid de bones lectures viu en els nostres dies un malson terrible del qual no sap com despertar. No pas per manca de lectures, com es podria pensar, sinó per excés. Ell, aquest amic nostre lector, havia desitjat sempre estar al dia de les novetats que anaven sortint: seguia de prop un bon grapat d’autors i editorials, s’informava des dels seus canals preferits a la xarxes i visitava sovint les llibreries que solia freqüentar. Però aquest 2022 s’ha col·lapsat, ha vist que li era impossible seguir el ritme, estar al cas de cada nova publicació, i ha comprovat sobretot que li era impossible econòmicament adquirir tots els volums que li feien el pes i, encara menys, llegir-los: la columna de noves adquisicions que s’alça a casa seva amenaça de caure-li al damunt i endur-se’l a l’altre barri.

L’entenem. A nosaltres ens ha passat el mateix. Hem desistit de seguir el ritme. I, ves, no és pas culpa de ningú en concret; aquí tothom fa el que ha de fer: els autors escriuen, els editors publiquen, els distribuïdors distribueixen i els llibreters venen. Bé, matisem això darrer: els llibreters omplen les llibreries, venen uns quants llibres i fan devolucions. El cicle —el temps de vida d’un llibre a les llibreries— s’ha escurçat amb els anys, cosa inevitable si als aparadors disponibles cal donar cabuda a les novetats.

Però aleshores sorgeix una pregunta que també és inevitable: si nosaltres, lectors i compradors de certa mena de llibres —de certa mena de literatura, per exemple, publicada per certes editorials petites o independents—, no podem seguir el ritme i deixem de comprar molts dels nous títols que apareixen perquè no donem l’abast, llavors qui els comprarà? No, per descomptat que no som els únics lectors i compradors d’aquests llibres, però això que ens passa a nosaltres no els deu passar a molts d’altres? No hi ha el perill que grans llibres, bons, interessantíssims, molt ben editats, es quedin sense vendre perquè a massa gent els han passat per alt?

Totes les preguntes retòriques són un pèl tramposes, venen carregades d’un punt de mala fe i poden ser injustes. En som conscients. Però la realitat és la que és, la que ja sabem. Els autors, la part més feble del negoci, sobretot des del punt de vista dels drets i de la remuneració, viuen un moment efervescent: escriuen com no ho han fet mai abans, i les editorials estan colgades d’originals. Amb bona voluntat, volen donar sortida a molts d’aquests originals, als quals s’afegeixen els encàrrecs i les traduccions d’obres d’altres literatures i altres èpoques, les reedicions, etc. Per sobreviure cal fer bullir l’olla, i això vol dir no aturar la màquina, no parar d’editar. Potser aquesta és la raó que s’editin tants volums petits, de poques pàgines, bufons, llaminers: permeten fer bullir l’olla. Comparativament són molt més cars que els llibres gruixuts —hi ha un preu mínim independent del nombre de pàgines—, i són més fàcils d’editar: costa menys preparar-ne l’edició i la impressió, treure’ls al carrer, vendre’ls. Tenen uns avantatges indiscutibles, ningú no ho nega: són manejables, vendibles, i sovint es tracta de petites perles, obres escarides d’un gran interès i de molt valor literari i artístic; a més, són fàcils de dur d’una banda a l’altra, ràpids de llegir, s’adeqüen a moltes situacions dels lectors. Econòmicament, són com els cafès per als bars: el producte que ofereix més rendiment i que garanteix un mínim de calaix.

Tanmateix, aquesta mena de volums té un problema: infesta el mercat, accelera el ritme d’edició, esgota el lector. El lector que, per exemple, s’ha embrancat en una lectura llarga, que es troba al bell mig d’una d’aquelles obres de 600, 1.000 o 2.400 pàgines, un d’aquells llibres que en un any com aquest —en un any de molts Anys en majúscula, farcit de celebracions i efemèrides literàries— pot ben ser l’Ulisses, A la recerca del temps perdut o l’obra completa de Joan Fuster, o qualsevol altra d’aquesta envergadura. Què deu pensar aquest lector? Més val que no pensi en res de tot això; més val que, solitari, immers en la seva lectura, miri de concentrar-se en allò que està fent sense distreure’s per tot el que s’esdevé al seu voltant. Prou que s’ho trobarà quan arribi a meta, quan enllesteixi la lectura que té entre mans i, exhaust però content, aturi els ulls en l’aparador d’alguna llibreria. El panorama amb què ensopegarà serà desolador: veurà desenes, centenars de noves obres que corren davant seu i que ja no es veu amb forces de perseguir, multitud de títols que jeuen per aquí i per allà, amb ganes de cridar-li l’atenció. Atabalat, sentint-se de cop un ésser desfasat i sobrepassat, un lector d’una altra època, ves que no acabi fent allò que tant temen d’amagat els editors, els distribuïdors i els llibreters: tornar cap a casa amb les mans buides, escollir qualsevol vell volum de la seva biblioteca i rellegir.

Fuster i els descrèdits

Per començar —per començar-lo a L’Acció Paral·lela— l’Any Fuster, per donar-lo per inaugurat, hem llegit dos assajos del savi de Sueca: El descrèdit de la realitat i Les originalitats, que són justament els que obren el volum segon de l’Obra completa de Joan Fuster (Edicions 62, 2011). Han passat gairebé set dècades des que Fuster va escriure aquests textos, i el cert és que les reflexions que inclouen se’ns mostren del tot vigents. Són vigents pel fons, pels raonaments que s’hi esgrimeixen. Segur que aquests setanta anys transcorreguts permeten matisar, ampliar o completar els postulats de Fuster, però no hi ha res del que diu que no continuï sent vàlid avui, o que en tot cas no mereixi ser tingut en compte en qualsevol debat sobre l’art. Són vigents per la llengua, perquè el català de Fuster és impol·lut, eficaç, ric i genuí; té una força natural que només pot provenir d’un domini molt profund de la llengua, d’aquella seguretat que atorguen els coneixements no només lingüístics, sinó més aviat filològics, històrics i culturals —en el sentit més ampli— que tenia aquest gran intel·lectual. I són vigents per l’interès que susciten: les idees que posa en joc Fuster continuen generant polèmica avui dia, potser perquè formen part d’un debat irresoluble i que, malgrat això, sempre troba algú disposat a plantejar-lo.

El descrèdit de la realitat és un assaig estètic de primer ordre. Arrenca amb la visió d’un nen que dibuixa una ovella enmig d’un camp cap allà el 1275. Aquest gest, dibuixar una ovella del natural, ho canvia tot. Fuster explica per què un pintor romànic o un pintor gòtic no podien dibuixar del natural: no podien perquè no volien. A partir d’aquesta idea, Fuster ens convida a acompanyar-lo en un viatge per totes les èpoques, des de Giotto fins a la primera meitat del segle XX, un itinerari al llarg del qual analitza les actituds dels artistes de cada període a l’hora de dur a terme la seva obra i encarar-se amb la realitat que els envolta. El recorregut arriba fins als corrents que de sobte —o potser no és tan de sobte com això— miren de deixar de banda la realitat: el surrealisme, l’art abstracte… L’assaig està constituït per una successió de capítols molt curts que funcionen gairebé a manera d’il·luminacions. El discurs avança, sòlid, precís, amè, i condueix el lector fins a les portes del gran i etern debat sobre el valor de l’art contemporani, de l’obra abstracta, deslligada completament de la realitat. Fuster no deixa de banda cap qüestió, encara que estigui clafida d’arestes; hi diu la seva entorn de temes com la funció de l’art, l’interès de l’obra artística, el sentit dels museus, la fina ratlla que separa —o no— l’obra d’art abstracta de l’art decoratiu, etc. Tampoc no defuig mostrar què pensa de segons qui, tot i que la seva opinió sobre la figura no li impedeix saber jutjar amb claredat la seva obra («I del surrealisme no queda més que el senyor Dalí, amb les seves pretensions de deixeble de Rafael i una carabassa damunt el cap»). Les opinions més contundents, no cal dir, arriben justament quan parla de l’art del segle XX. Vet aquí un paràgraf per emmarcar:

«L’art —diguin el que vulguin els esteticistes que es pensen pensar com Wilde— no ha estat mai inútil: és més, si algun dia comença a ser inútil, deixarà de ser art per a passar a ser una altra cosa. L’art abstracte es veu condemnat, pels seus propis principis, a no dir res: i és allò que diu, que comunica, el que fa útil un art. L’art abstracte, mut, resulta només bell —i una obra d’home exclusivament bella té una qualificació específica: és decorativa. L’art abstracte és, doncs, decoratiu —com un estampat de tela, com una catifa persa, com bona part de l’art oriental. Cobra, d’aquesta forma, una utilitat nova, que no és la que, a l’Occident, ha tingut i té l’art: una utilitat, si es pot dir així, inferior, material, de confort. L’altra utilitat, la de l’art tradicional —incloent-hi el cubisme i el surrealisme, Picasso i Rouault, Miró i els grans jueus: Marc Chagall, Modigliani, Soutine—, és espiritual: ens aporta, sempre, alguna cosa més que el delit visual; ens proporciona, sempre, un eixamplament del nostre món personal, en posar-lo en contacte amb mons aliens —amb el món de l’artista, més lúcid en tot cas i en cert aspecte, que el nostre.» (Pàg. 67-68)

El segon assaig, Les originalitats, manté, si no accentua, l’interès que pugui tenir el primer. Es tracta d’un paper que reflexiona sobre una qüestió que avui dia, als anys vint del segle XXI, continua preocupant molt els artistes i creadors de qualsevol especialitat, però en especial els escriptors: la imperiosa necessitat de ser originals. De fet, sota aquest títol, tal com el mateix Fuster aclareix en el pròleg, s’apleguen dos textos diferents però complementaris. El primer, titulat pròpiament «Les originalitats», és un intent de aprofundir en les raons que fan que una obra literària esdevingui original, distinta, en la mesura que l’estil prové d’una personalitat determinada, de la singularitat de cada ésser humà. El segon duu per títol «Maragall i Unamuno, cara a cara», i serveix a Fuster per exemplificar les seves idees per mitjà d’un cas concret, és a dir, mitjançant la comparació de dos autors que, tenint a priori certs punts de contacte, de coincidència, es revelen completament diferents l’un de l’altre. Hom pot imaginar que Fuster fa molt més que això que acabo de dir, i que en unes poques pàgines aconsegueix no només retratar les figures d’Unamuno i Maragall, així com la relació que hi havia entre tots dos a partir de la correspondència que van intercanviar, sinó també retratar l’esperit del poble català i del poble castellà i explicar —potser explicar-se si mateix— els fets històrics que es van esdevenir unes poques dècades després del final de la relació entre aquests intel·lectuals. Novament, Fuster ens deixa pàgines magistrals pel contingut, per la prosa, per tot.

«En la poesia moderna —que és aquella de què podem judicar amb coneixement de causa—, en la poesia que després del simbolisme es fa en tots els països europeus, trobaríem esplèndides corroboracions del que dic: l’estupre de la sintaxi, capgiraments semàntics, etimologismes exhumats, les més insinuants catacresis, responen al principi de la metàfora. Aquesta, tal com jo la veig, deixa de ser circumloqui, manera indirecta de dir, i es converteix en camí recte i expeditiu per a arribar a la cosa —una cosa que encara no estava dita i no tenia nom—: un camí recte i expeditiu, però més difícil i complex. “Poesia és l’art de dir bellament les coses…”. Hauríem de rectificar la definició: “poesia és l’art —o la virtut— de dir exactament les coses”. Exactament. El treball per obtenir l’exactitud expressiva ho justifica tot. Ho justifica tot: des del preciosisme a l’escriptura automàtica o a l’hermètica.» (Pàg. 116-117)

Un dels pocs dubtes que sorgeixen quan llegim aquestes pàgines és si Fuster continuaria pensant avui que «el temps assumeix allò que és definitivament útil, allò que sobreviu a les circumstàncies transitòries, i ho afegeix a la fluència històrica de l’esperit» (pàg. 120). Costa pensar que els nostres temps siguin capaços de garbellar res, o que en un futur no gaire llunyà continuïn tenint valor les grans obres del passat i les bones obres dels nostres dies. Sigui com sigui, Fuster avisa els qui malgrat tot decideixen escriure:

«Això no obstant, l’artista i l’escriptor no es refien massa de la posteritat: no s’hi haurien de refiar. Si intenten escapar als vincles del moment i de l’espai on són inserits, enduts per una ambiciosa ànsia d’universalitat, d’assegurar-se la perdurança indefinida, s’arrisquen a encartornar-se, a caure en els miratges de la utopia, a renunciar al testimoniatge d’ells mateixos que seria la seva salvació. Perquè la posteritat tindrà raó, respecte a nosaltres, quan jutjarà de la nostra validesa per a ella; però no en encara —no existeix: mentrestant, mentre nosaltres hi som, la raó és de la nostra part. Mentrestant, mentre nosaltres som entre els nostres contemporanis, i en som contemporanis, serà de cara a ells que haurem de reflexionar l’estructura i la destinació de l’obra a crear.» (Pàg. 120)

Hi ha raons per pensar que aquest assaig es podria haver titulat «El descrèdit de l’originalitat». 

Tenim tot el temps per endavant per continuar llegint Fuster. Ho farem. La seva obra és un far que il·lumina la nostra cultura, el nostre pensament, la nostra pròpia època, fins i tot setanta anys després d’haver estat escrita, com és el cas d’aquests assajos.

El recital

Distretament, l’esprimatxat Eliseu Casals va pujar a l’escenari amb un cabàs penjat a l’espatlla i un parell de llibres a les mans. Sense mirar en cap moment el públic ni pronunciar cap mot, va situar-se rere el faristol, hi va deixar els dos volums i va estar-se un parell de minuts ajustant el micròfon. Llavors va ajupir-se per treure del cabàs un tercer llibre i un grapat de fulls solts. Van passar encara tres o quatre minuts més: s’havia assegut sobre l’empostissat i girava fulls amb parsimònia, traient-se i posant-se unes ulleres rodones fetes amb un tros de filferro que semblava que s’havien de desmuntar en qualsevol moment. Entre els assistents regnava un silenci que havia anat canviant des del primer instant: d’entrada proemial, esquitxat de breus estossecs i de sorolls que indicaven bosses que es tancaven, mòbils que desapareixien, culs que buscaven la millor posició sobre el seient; després expectant, gairebé absolut, eliminades totes les fresses i distraccions, llevat de les que procedien de l’escenari; a continuació impacient, rogatiu, decorat amb les ganyotes provocades pels dubtes, o més aviat per la incomprensió, que es dibuixaven a les cares dels qui seien a les darreres files, perquè els qui seien al davant se sentien impel·lits a dissimular una mica el neguit; finalment d’indignació, la mena de silenci en què es manté aquell qui no entén res, que no comprèn què passa però que sap que alguna cosa no rutlla. I just quan algú anava a exclamar: «Noi, què hem de fer?», el poeta es va incorporar de cop, va acostar els llavis al micròfon i sense mirar cap paper va dir de memòria els primers versos del recital amb una veu forta i clara:

L'amor és un Crist en patinet,
pa amb codonyat.
Les teves ales desplegades
fins arran del meu nas.

En dir-los va estendre els braços cap als costats i va dibuixar unes quantes ones. Des del fons de la platea, a més d’un li va semblar que el poeta s’havia enlairat uns centímetres i levitava damunt l’escenari, però la impressió, evidentment falsa, es va esvair tan bon punt Casals va ajupir-se de nou per collir algun dels fulls que havien quedat estesos per terra mentre sonaven alguns aplaudiments inoportuns, una operació que va repetir diverses vegades al llarg de tota l’estona que va ser a l’escenari. Oh, Casals, poeta llorejat, parla’ns del que pobla el teu ínclit magí, eleva la teva veu melodiosa per sobre dels nostres caps, lliura’ns els teus versos despullats d’artifici, directes, a voltes tan sagradament llardosos com els teus texans vells, espellifats com el jersei desgastat que et vesteix l’esquelet sense amagar-lo a penes, tu, gran entre els grans, que saps com t’admirem i venerem. Casals, impertèrrit, va perpetrar una actuació sublim per a uns, lleugerament afectada per a altres, que es va allargar mitja hora més del previst i va permetre descosir l’horari del recital. Quan va haver acabat, un llarg aplaudiment el va acomiadar i el va empènyer cap al seu seient, el centre de la primera fila. Aleshores va pujar a l’estrada Sandra Boya. Duia a les mans un parell de llibres, una ampolla d’aigua i un lliri blanc i impol·lut. A la cara hi duia un somrís perpetu que li ametllava els ulls i un parell de rínxols a banda i banda que li baixaven galtes avall. Un cop es va haver situat rere el faristol, va adreçar una mirada cap a la sala amb la qual volia abraçar cadascuna de les persones que assistien al recital i que va acabar fixant-se en una noieta que hi havia asseguda a primera fila, al costat de la paret. «Permetin-me», va dir després de les inevitables paraules d’agraïment al públic i als organitzadors, «que comenci amb un dels primers poemes que vaig dedicar a la meva filla, tot just després de tenir-la», i va tornar a fixar mirada, somrís i rínxols cap a la noieta asseguda a primera fila:

Primer va ser el desig de tu.
I d'aquest desig primigeni
va venir més desig, la pell que crema,
i després l'espera, deixar passar les llunes, 
fins a arribar al crit, a l'empenta,
al dolor que fa néixer. 
I tu, flor de torrentera,
cuca de llum del meu cor,
vas treure el nas per l’espitllera,
com un regal em vas dar el plor.

Un «oh» entendrit es va escapar d’algunes boques i la poeta va mirar cap al lluny, per sobre dels caps, com si al final de la sala no hi hagués cap paret, sinó l’horitzó més vast que haguessin contemplat mai uns ulls. Van transcórrer un segons de deliciosa suspensió fins que Boya va reprendre el fil. Al cap d’un quart d’hora va deixar el seu lloc a l’escenari al tercer i darrer poeta: una senyora d’aspecte venerable va pujar a la tarima; tot i l’edat avançada és movia amb agilitat. Sense prolegòmens, va obrir l’únic llibre que portava, un volum gruixut que recollia la seva obra completa, i va començar a recitar amb veu forta i decidida un poema que duia per títol «Tornant del camp de batalla»:

Hem alçat els estendards
i brandat les espases ben alt,
però ens hem adonat de sobte
que el camp de batalla era buit.
Capcots, hem tornat cap a casa. 
Pel camí, el nostre cap ens ha dit:
«No podem lluitar contra tots els enemics,
defensar totes les causes nobles,
provar de derrotar totes les infàmies.
Però mireu al voltant:
podem vèncer la tristor i el desencant,
fer desaparèixer l'agror del nostre rostre,
recordar que també hem sabut estimar 
i ser estimats. No ens rebran amb honors.
Sabem prou bé que no ens calen.» 
Llavors hem continuat el camí, 
menys tristos per no haver plantat cara
—a qui?—, més reconfortats, 
sabent que hi érem per intentar-ho,
que al món encara hi ha bellesa,
que un dia vam estimar,
que en algun moment vam ser estimats.

Quan va acabar de llegir-lo no va aplaudir ningú, un silenci dens va perllongar-se uns quants segons fins que la poeta va reprendre la paraula. Feia poc que havia arribat a la vuitantena i l’editorial on sempre havia publicat el seus llibres havia preparat l’edició de la seva obra completa per celebrar l’aniversari. Seriosa, tímida com sempre s’havia mostrat en públic, va llegir una selecció de poemes que cobria bona part de la seva trajectòria. Tan sols de tant en tant hi afegia algun comentari, o s’adreçava al públic per formular una pregunta retòrica, preguntar-los si estaven bé, anunciar que ja arribava al final. Quan va haver dit l’últim vers, els assistents van esclatar en una ovació. Ella va convidar l’Eliseu Casals i la Sandra Boya perquè l’acompanyessin a l’escenari mentre duraven els aplaudiments. Se’ls va unir la regidora de Cultura, que duia un ram de flors per a cadascun dels poetes. Els va adreçar unes paraules d’agraïment i va anunciar que al jardí de la casa hi havia una taula amb llibres dels tres autors i que s’hi serviria una copa de vi. A poc a poc la gent va anar sortint; algunes dones van córrer cap a la parada que custodiava el llibreter del poble, d’altres es van dirigir cap a la taula plena de copes que el tècnic de cultura anava omplint amb poca traça i prou entusiasme. El dia era brillant. Les heures que es despenjaven per la paret des de la part superior del jardí lluïen una verdor fresca, desempolsinada. A deu quilòmetres a la rodona, en el revolt d’un carril d’accés a l’autovia, un camioner llançava per la finestra una ampolla de plàstic plena d’orina, un indi tallava pins en una obaga sense nom i una àvia passejava pel carrer amb un pastís acabat de comprar per a la seva neta petita el dia que aquesta feia sis anys. La vida s’entestava a ser recitada per si sola. Era un migdia tebi i lluminós de finals de març.

En el pot petit…

Amb més d’una prevenció, i per motius que no venen al cas, he decidit llegir Eroica, de l’escriptora Cristina Masanés (L’Avenç, 2021); amb més d’una prevenció però, tot s’ha de dir, també esperonat per algun al·licient. Els dubtes venien del fet que Eroica és la primera obra fruit del confinament que llegeixo: és, doncs, un llibre escrit arran de l’esclat de la pandèmia i que pren la forma d’un dietari clàssic, per bé que no ho sigui en sentit estricte. Els estímuls els provocaven saber que Masanés és una autora que es prodiga poc, que espaia molt la publicació dels seus llibres —un prejudici més…— i que aquest text parla del suïcidi d’una mare, que no és pas un tema com un altre.

Sense saber-ne res més, vaig anar a comprar el llibre a la llibreria de sota casa. La primera sorpresa va ser formal: el volum conté a les pàgines senars les anotacions de cada dia, de l’1 al 65; a les pàgines parells hi apareix, petita, la fotografia d’un requadre de cel en blanc i negre, el tros de cel que l’autora veia des de casa seva estant confinada. Al final de tot es repeteixen les mateixes fotografies ara en color, agrupades en quatre pàgines.

En començar a llegir t’adones de seguida que aquest no és, com he avançat, un dietari en sentit estricte. Segurament no ho pot ser, segurament no n’hi ha cap que ho sigui. En tot cas, es fa del tot evident que l’autora ha utilitzat els materials d’un diari i els ha reescrit amb una intenció determinada, incorporant-hi un fil que travessa l’obra i que la dota de consistència i de volada. Gràcies a aquest procés de reescriptura, que per força ha comportat una reelaboració dels materials i una esporga de tot el que fos sobrer, el que podria haver estat un mer conjunt d’apunts de sensacions i d’idees provocades pel confinament es converteix en una interessant reflexió sobre la vida, la bellesa, la tristor, la por. Des de la solitud del confinament, l’autora enyora la filla que ara mateix no pot veure i recorda la mare que es va suïcidar trenta anys enrere, i ho fa mentre escolta i li ressonen al cap els primers compassos de l’Eroica, la tercera simfonia de Beethoven. I mentre llegeix La pesta, de Camus.

Els apunts de cada dia parlen d’un món aturat, silenciat, d’impressions que cadascun de nosaltres pot haver viscut. Però l’autora hi afegeix material propi i trena una mínima història que va més enllà de la peripècia personal. Per moments, aquests apunts prenen també la forma de petites proses poètiques. El resultat, senzill però honest, és prou convincent. Eroica es pot llegir com un testimoni d’uns dies que cap de nosaltres esperava viure, com una breu crònica familiar que descriu adolescències viscudes en moments molt diferents, com una reflexió sobre la bellesa i els altres temes que ja hem esmentat.

Quan un til·ler és adult, s’esmorza sota la seva copa, ampla i voluminosa, s’hi assisteix a les videoreunions, s’hi treballa, s’hi dina, s’hi dorm la migdiada, curta, s’hi torna a treballar, s’hi fan les trucades de telèfon, primer a la filla, després als que estan sols i després als altres, s’hi llegeix i s’hi sopa sota el llum de paper vermell que penja de les branques més baixes. La plenitud de viure amb un til·ler al pati. (Pàg. 111)

Sobre els aspectes formals, entenc que raons de cost no devien fer possible que les fotos apareguessin en color enmig del llibre, però no em convenç trobar-les en blanc i negre al costat de cada apunt i repetides al final en color. A més, les fotos es transparenten en excés i molesten una mica a l’hora de llegir. També caldria afinar algun detall de llengua que ha quedat per polir.

Malgrat aquests detalls, Eroica és una lectura gens mancada d’interès, un bon intent de reflectir un moment vital molt concret que no es limita a fer exactament això. Un bon exemple de pot petit i bona confitura.