Formigó armat

Probablement, ressenyar cada novel·la que llegim de Thomas Bernhard pot ser considerat un exercici sense gaire sentit, perquè la major part de narracions de l’austríac formen un bloc prou homogeni per afirmar que és un d’aquells autors que escriuen un i altre cop el mateix llibre. Una afirmació que, si goséssim fer-la, no tindria en aquest cas cap connotació pejorativa; ans al contrari, serviria més aviat per deixar clara la idea que l’obra de Bernhard és, no tan sols sòlida i contundent com un bloc de formigó armat, sinó també excepcionalment distingible i coherent d’una punta a l’altra.

Però no és del tot cert, esclar: Bernhard no escriu sempre el mateix llibre. Moltes de les seves narracions tenen sens dubte molts punts en comú: solen ser breus —Extinción és una excepció—, tenen per narrador un personatge malalt o pertorbat i estan escrites com a monòlegs asfixiants, vertiginosos, al llarg dels quals assistim a la confessió de totes les obsessions a què Bernhard ens té acostumats: la incapacitat d’actuar, la bogeria, la impossibilitat de relacionar-se amb altres persones, la putrefacció de la societat austríaca… Però cada obra planteja una situació determinada, presenta unes personatges i culmina amb un desenllaç propi; totes afegeixen matisos al compactíssim discurs bernhardià.

Ara acabem de llegir Formigó (traducció de Clara Formosa Plans, Quid Pro Quo, 2020), publicada el 1982. El narrador, Rudolf, està a punt començar un treball sobre Mendelssohn Bartholdy, per al qual fa deu anys que es prepara, però no se sent capaç d’asseure’s a escriure la primera frase, una decisió que ajorna indefinidament amb tota mena d’excuses. La principal és la presència, primer, i l’absència, després, de la seva germana, amb qui aparentment manté una relació molt complicada. N’hi ha d’altres, com el fet de viure a Àustria, ja sigui a Viena, ja sigui a la casa de camp que ocupa en el moment inicial del relat. Finalment pren la decisió de fer un viatge a Mallorca, una destinació que ha sovintejat al llarg de molts anys. Així doncs, s’instal·la en un hotel de Palma amb tot el material que necessita per començar a redactar l’estudi sobre el músic. Vagi on vagi, però, Rudolf no aconseguirà dur a terme el treball, de la mateixa manera que mai no ha aconseguit dur a terme res, fer realitat cap propòsit.

Un fil ben prim, per tant, però suficient perquè Bernhard ens presenti un personatge transtornat, sumit en l’aïllament, queixós, rendista: un paràsit, i ens torni a parlar de tot allò que l’obsedeix. Totes les senyes d’identitat de l’autor són aquí presents, tant temàtiques com formals, com les repeticions i reiteracions contínues, la mescla de frases breus i tallants amb llargues oracions enrevessades i plenes d’incisos, l’absència de cap punt i apart. I l’hostilitat del món a què s’ha d’enfrontar algú tan fràgil com Rudolf. Una hostilitat que ha anat esdevenint cada cop més profètica. Si fa anys llegint una d’aquestes novel·les de Bernhard no podies evitar un somrís davant les exageracions, els exabruptes i la incontinència verbal de l’autor a l’hora de descriure la seva època, avui el somrís, si apareix, queda glaçat quan ens adonem que la distància entre el món que descriu i el món en què vivim s’ha escurçat pràcticament fins a desaparèixer.

Si pogués no llegir més els diaris fastigosos que s’editen a casa nostra, que no són en absolut diaris, sinó només papers plens de brutícia, que són publicats per uns arribistes cobdiciosos, si pogués no veure més tot això que m’envolta!, vaig dir-me. Una falsedat, com ara veig, em seguia, mentre seia a la meva butaca esperant el moment de la partida, una altra. Deixo un país completament desfet, una forma d’estat repugnant, del qual un s’horroritza cada matí. Primer el van explotar i el van llançar els anomentats conservadors, ara els anomentas socialistes. (Pàg. 91)

Potser aquesta constatació ens pot servir de consol fins a un cert punt; el consol que ens pot proporcionar comprovar novament que el món ja fa molt de temps que va a mal borràs —o, si més no, que ens ho sembla als qui l’habitem—, que Bernhard, com altres abans que ell, ja pensava el mateix: que el nostre món occidental no pot estar més en decadència, que la nostra societat supura per tot arreu, amb la massa d’individus irresponsables que la formen, amb els polítics corruptes i mediocres, amb la cultura relegada al fons de l’armari o convertida en tot menys en cultura, amb el sistema d’ensenyament desballestat, amb les relacions entre uns i altres pervertides o malsanes, etc. Sí, podem pensar que les coses estan molt malament avui: no serem els primers a fer-ho, ja ho sabem, ni serem gaire originals.

Aquesta és la grandesa dels escriptors canònics: que allò que escriuen respecte del seu temps serveix per a tots els temps. Per això la seva obra no passa mai de moda ni prescriu, no queda ultrapassada, i ens permet emmirallar-nos-hi per conèixer millor el món en què vivim i, quan cal, aprendre a treure ferro als discursos més desesperançats. I és que, en el fons, rere la desesperació bernhardiana sol haver-hi sempre algun lloc on aferrar-se per evitar ser arrossegats cap a l’abisme. Cert, n’hi ha pocs, d’agafadors, però n’hi ha algun. A Formigó, per exemple, trobem la figura  de la Kienesberg, la dona que té cura de la casa de Rudolf, discreta i eficient, o també, al capdavall, la mateixa germana…

La traducció de Clara Formosa Plans és fluida, molt llegidora. Ara, al llarg del text hi ha diferents errades de llengua que una bona correcció hauria polit, un defecte que ja remarcàvem en parlar d’una altra traducció de Bernhard, la novel·la . Aquí el problema és menor, però en un volum tan bonic ens agradaria que la correcció del text també fos òptima.

Desenes de milers de vídues alemanyes troben cada any per Nadal sota l’arbre de Nadal, uns dels anomentats tiquets d’hivernada, una de les anomenades llargues estades, com ho ofereixen a grapats les agències de viatges a tots els hotels possibles entre els més abominables de Mallorca, i les envien de viatge a Mallorca, d’on, aquest és el desig secret dels seus fills i compradors dels bons de viatge, si és possible no tornaran mai més i si tornen, serà només com els anomenats joschi, que en l’argot de les agències de viatges vol dir com a cadàver embolicat en una bossa per a congelats. Naturalment jo també conec aquesta Mallorca i aquesta Palma. Viure al Zenith és la cosa més depriment, esmorzar al que en diuen un menjador, que és un soterrani fosc i sense aire, pudent, amb uns mobles de plàstic bruts i trencats i amb uns ancians i unes ancianes ja agonitzants que es mouen amb crosses a dures penes, i gaudir de les vistes al mar a través dels murs infranquejables de formigó de les altes cases de pisos de lloguer només a cinc o sis metres de la finestra. (Pàg. 118)

El formigó ens envolta a tots, és omnipresent en el nostre paisatge, i al final a tots ens espera el mateix destí: un forat de formigó. Mentrestant ens salva la literatura.

Què et demanem, poeta?

Què et demanem, poeta? Doncs què saps, què has llegit, què n’extreus de l’entrellat de ser viu i que aquesta amalgama de recepcions i bagatge es fixi en el poema i, ja fora de tu, exhali l’autèntica emoció. Que siguis pare o mare, que t’ho facis amb la veïna o t’agradi el rock and roll, francament, ens la bufa.

Civilitat

He cridat, he bramulat,
he esgaripat durant hores
des del sofà de casa,
begut l’enteniment,
saturada la capacitat de comprensió,
com si fos ara jo l’únic
habitant del món
—monstruós, ensalvatgit—,
com a única manera
de mantenir encara una espurna
de consciència, i, doncs,
de capacitat de recuperar
seny i constants vitals.

Llavors he llençat bosses
plenes d’escombraries
i de llibres dolents
pel balcó sense por
que ningú pugi a dir-me res,
perquè ningú no puja
a dir-te res mai quan
crides i bramules i esparipes
i empastifes i abandones
la senda de la civilitat.
Fas i vius.
I mai no mors.

La casa de foc

I finalment Francesc Serés ha escrit una novel·la. D’acord, sí, arreu llegireu que De fems i de marbres és una trilogia formada per tres novel·les, però De fems i de marbres admet poques etiquetes i cap cotilla, pot ser considerada moltes coses alhora —i totes bones. La casa de foc (Proa, 2020) no és que admeti, sinó que accepta de bon grat aquesta cotilla: és una novel·la amb tots els ets i uts, amb uns personatges protagonistes, uns fets, una intriga, una introducció, un cos i un desenllaç. Res no hi falta.

Tampoc no hi falten, evidentment, les senyes d’identitat de la narrativa del saidinenc: la frase sempre ben construïda, la precisió, el punt de vista singular de l’autor sobre tot allò de què parla, el nervi que imprimeix a qualsevol text que escrigui, la capacitat —i la voluntat— d’analitzar esdeveniments i comportaments… Els narradors de Serés són éssers que observen amb atenció el que passa al seu voltant: fets i persones desfilen sota la lent del microscopi i són objecte d’estudi dins les provetes del seu laboratori. I d’aquesta observació en sorgeixen dubtes, preguntes, comentaris i reflexions.

Vet aquí la gràcia, vet aquí per què els llibres de Serés ofereixen sempre alguna cosa més: perquè, a més de descriure’ns un món —i convidar-nos a entrar-hi—, l’analitza i dissecciona davant la nostra mirada Com a lectors, assistim en directe a les elucubracions que el narrador fa sobre es fets que ens explica. I no tan sols això, sinó que veiem com ell mateix rep els efectes d’aquests fets perquè no deixa mai d’involucrar-s’hi. La seva no sol ser una mirada des de fora, sinó des de l’interior de la història que ens narra, ja sigui perquè l’ha viscuda en primera persona, ja sigui perquè ha intentat entendre-la tant que s’ha identificat amb les persones o les situacions de què ens parla.

A La casa de foc, el lloc, el temps i els personatges són un enclavament de la Garrotxa —el Sallent—, els anys previs i posteriors a la crisi del 2008 i una família formada per una neta, una mare i un avi amb els quals entra en contacte el narrador. Hi ha més personatges, per descomptat. El narrador viurà en una antiga masia d’aquell poble sis anys llargs. La novel·la relata la seva experiència i la relació amb els tres protagonistes, una relació que li deixa una marca indeleble. Així doncs, Serés deixa enrere el paisatge natal, que tan bé va descriure a De fems i de marbres i al qual va tornar a La pell de la frontera, la seva altra obra cabdal, i situa el relat en un racó de la Garrotxa tan esplèndid paisatgísticament, fins i tot idíl·lic, com dur i a voltes sòrdid quan es tracta no pas de passejar-hi un cap de setmana, sinó de viure-hi tot l’any.

La novel·la té força al·licients, el menor dels quals no és la fluïdesa de què Serès aconsegueix dotar la seva prosa, fins al punt que les prop de sis-centes pàgines del volum poden llegir-se en un parell de dies de lectura intensa. La narració dels fets, les reflexions i els diàlegs s’entrellacen al llarg del llibre i fan que la història avanci sense entrebancs gràcies a la consistència de la frase seresiana, sempre sòlida i eficaç, si més no en els dos primers terços de la novel·la, que coincideixen amb les dues primeres parts. A la tercera, els diàlegs guanyen un protagonisme absolut, que ja ve anunciat pel títol: «La conversa infinita». És per mitjà d’aquests diàlegs que el narrador va lligant tots els fils que havien quedat encetats en els altres dos capítols; les converses entre el narrador i la resta de personatges principals ens serveixen el desenllaç de la història.

Aquesta és la solució que tria Serés per construir la novel·la, solució que al meu parer provoca que l’obra es desequilibri sensiblement, una sensació que s’accentua per la necessitat que té l’autor d’explicar-ho —i d’explicar-s’ho— tot, fins a l’últim detall, amb pèls i senyals, insistint en cada fet i en cada idea, en les causes i en les conseqüències, donant-hi voltes, portant a col·lació veus diverses per parlar dels mateixos esdeveniments fins que pràcticament totes les cares de cada acció, de cada episodi, quedin exposades, aclarides, explicades. Dic pràcticament, perquè és cert que alguna incògnita es resisteix a ser desvelada.

Tot plegat fa que La casa de foc sigui una novel·la molt llegible, un tast de la bona literatura que pot oferir Serés, però que quedi unes passes enrere respecte de dos cims com De fems i de marbres o La pell de la frontera. Tal vegada, en aquesta novel·la la involucració de l’autor ha tingut un component sentimental més intens, potser Serés s’ha refrenat menys o ha volgut ser deliberadament prolix. Hi ha qui diu que Serés «se’ns ha estovat», o que el títol betsellereja. Com a lector de les seves obres, prefereixo el Serés més contingut, més fred. La casa de foc em deixa el regust d’un llibre excessivament llarg i reiteratiu. Però aquesta és una impressió molt personal que altres lectors no compartiran en absolut; més aviat crec que serà una obra que obrirà el ventall de seresians. A més, inclou pàgines esplèndides i frases d’una lucidesa que enlluerna.

I, sigui com sigui, Serés continuarà sent un dels escriptors més grans que tenim. Al capdavall, els poemes de Pomes Penyeach de Joyce tampoc no són res de l’altre món, i això no treu que l’irlandès continuï sent el monstre que va escriure «Els morts» o Ulisses. Llegiu-lo, i ja direu.

El sacrifici més gran

Si la narrativa es va dotar del concepte de «novel·la total» per referir-se a un selecte grup d’obres enormement ambicioses, que enclouen en elles mateixes tot un món —sense limitar-s’hi— i que abasten una infinitat de temes, d’idees, de personatges i de situacions, el gènere memorialístic també hauria de disposar d’un terme com «llibre de memòries total» per parlar d’algunes obres que són inexhauribles per les mateixes raons que ho són aquelles novel·les. És fàcil que vinguin al cap títols com El món d’ahir, de Stefan Zweig, o la trilogia d’Elias Canetti encapçalada per La llengua salvada, totes dues considerades grans obres canòniques de la literatura universal.

Cap d’aquestes no em sembla superior en ambició, envergadura, profunditat i mestria literària a les memòries que ens va deixar Nadejda Mandelstam, la vídua del gran poeta rus, publicades el 1970 amb el títol Contra tota esperança (Quaderns Crema, 2012, traducció de Jaume Creus). «La vídua del gran poeta rus»… La denominació és exacta, però té el problema que relega Nadejda al paper de cònjuge, de consort, i això és una gran injustícia perquè Contra tota esperança és un monument literari impressionant que converteix l’autora en una de les escriptores més brillants del segle XX.

Cal reconèixer que el volum comença bé, amb un prolèg imprescindible de Joseph Brodsky que fa d’obertura perfecta per a l’espectacle que ens espera. Brodsky s’admira que Nadejda, una dona petita, prima, d’aspecte fràgil, que, un cop mort Mandelstam, va deambular durant dècades per tota la Unió Soviètica, sense un domicili fix i, en tot cas, allotjada habitualment en habitacions minses i mal acondiciades, sense un espai privatiu per a ella, passant tota mena de penúries, hagués conservat no sols la memòria del seu company, sinó també la seva poesia, que va memoritzar perquè no es perdés en uns temps en què no tenia cap opció d’aparèixer publicada, ja que més aviat comportava un greu perill per a qualsevol persona que en conservés fragments copiats en qualsevol tros de paper. Però Nadejda no va fer només això —és a dir, sobreviure, escapar un i altre cop a una detenció que hauria estat fatal, conservar l’obra d’un dels més grans poetes russos i lluitar perquè tard o d’hora acabés veient la llum—, sinó que amb seixanta-cinc, malgrat tot el que havia viscut, va treure forces d’on semblava impossible que n’hi pogués haver per escriure unes memòries que són un cim literari del segle XX.

Brodsky mateix afirma que aquestes memòries «són alguna cosa més que un testimoni del seu temps; són una visió de la història a la llum de la consciència i de la cultura». Cert. De cap manera no són un mer relat de la vida de l’autora i dels principals fets que la van marcar, ni una crònica de l’època estalinista, per bé que tot això també hi és. Hi és perquè aquí hi és tot. Evidentment, les vicissituds que Nadejada i Óssip Mandelstam van viure mentre van estar junts formen el nucli central del llibre. La seva relació arrenca el 1919 i acaba amb la mort del poeta en un cam de trànsit, a Sibèria, en una data indefinida entre el 1938 i el 1939. Hi ha un tercer personatge clau que és present en tota l’obra: la poeta Anna Akhmàtova, gran amiga d’Óssip, amb qui va compartir filiació entre el reduït grup dels poetes acmeistes, però també de Nadejda, amb qui va mantenir l’amistat i el contacte al llarg de tota la vida. Algunes de les pàgines més brillants de les memòries són justament les que Nadejda dedica a descriure la relació entre tots dos escriptors i a analitzar amb molta perspicàcia i profunditat la mena de poetes que eren, com escrivien, com concebien l’acte mateix de la creació poètica.

El llibre s’obre amb el poema que Mandelstam va dedicar a Stalin, escrit el novembre de 1933, que va ser la causa directa de la seva primera detenció el 1934 i, al capdavall, de la seva condemna definitiva. Mandelstam solia ironitzar respecte de la sort que podien córrer els escriptors de l’època; per a ell era una mostra del poder immens que tenia la poesia: el poder de matar —de matar els mateixos autors que n’escrivien, esclar. El llibre és ple d’anècdotes que ajuden a entendre el personatge —òbviament, des de la perspectiva personal de qui va ser la seva parella durant prop de dues dècades— i l’època en què va viure. De les innombrables vetllades que Óssip i Nadejda van compartir amb Anna Akhmàtova, l’autora de les memòries n’extreu els moments més significatius. Les hores més dures, en què uns i altres es consumien de fam, immersos en la misèria i en unes condicions de vida pèssimes, tot agreujat per la por constant a una detenció, alternen amb estones de bon humor, hores de converses inacabables, discussions literàries al final de les quals solien fer broma sobre els anys de condemna a Sibèria que s’havien guanyat amb tot el que havien dit al llarg d’una nit.

Actualment, la meva capacitat de control i d’autodisciplina s’ha afeblit i escric aquestes pàgines, malgrat que em diguin que aquells anys han de ser recordats amb molt de tacte. L’única forma autoritzada de deixar pas als records és demostrant que la persona en qualsevol circumstància continua essent un fidel constructor del comunisme i sap distingir entre el que realment compta —el nostre objectiu— i el que és accessori —la pròpia vida mutilada i trepitjada. (Pàg. 462)

Com no podia ser d’altra manera, quan van aparèixer publicades l’any 1970, aquestes memòries van disgustar molta gent, especialment un gran nombre d’escriptors i intel·lectuals de renom que no hi sortien gaire ben parats. Nadejda va explicar-ho tot: les dificultats amb què Óssip i ella es van haver d’enfrontar en mil i una ocasions, les traves que alguns els van posar, les enveges i els odis, les actuacions dels qui s’adherien plenament al règim estalinista, les dels qui optaven per callar i simular que no veien res o que hi podien fer menys. En l’època de les grans purgues, quan centenars de milers de russos van ser deportats als camps de treballs forçats, on els esperava una mort gairebé segura, la por justificava moltes actituds. I, tanmateix, al cap dels anys, les misèries de molts individus van quedar al descobert perquè una doneta insignificant com Nadejda va decidir narrar-les sense pèls a la llengua.

Però Nadejda no es conforma a explicar la seva visió del que va passar; també reflexiona, intenta comprendre el perquè de certs comportaments, i és així que les seves disquisicions converteixen alguns capítols en petits tractats sobre el feixisme, l’antisemitisme, el comportament de la massa davant d’un poder totalitari —una massa abocada a sostenir el règim que la reprimeix—, la vida als camps de treballs forçats o als pobles i petites ciutats on van a parar els deportats que no tenen permís per residir en cap gran ciutat i on malviuen enmig de grans dificultats econòmiques. La seva narració de les corrupteles, la xarxa d’informadors i delators o els petits dictadors que ocupen càrrecs en totes les escales de l’Administració, per bé que crua, no està exempta a voltes d’un cert sentit de l’humor tan fi… com despietat.

Blok ja parlava de la fi d’una civilització que havia substituït la cultura, i comparava la nostra època amb la caiguda de Roma. Segons Blok, la civilització individualista, mancada d’integritat, havia quedat destruïda, i havia arrossegat al mateix temps en la caiguda l’humanisme i els valors ètics. A ocupar el seu lloc venien masses de bàrbars, no tocats per la civilització, que conservaven l’«esperit de la música» i eren portadors d’una cultura nova. És interessant fer notar que per a Blok aquestes masses havien de ser germàniques o eslaves, com si ja el 1918 pressentís el feixisme… (Pàg. 406)

En altres moments s’entreté en petits detalls de la vida en comú amb Óssip, de la intimitat d’altres famílies amb qui van tenir relació. El relat pren llavors un to més intimista, i Nadejda ens parla de la felicitat, del pensament de la mort i l’instint de supervivència, de la idea del suïcidi, o del petit plaer d’un àpat frugal improvisat. Totes les anècdotes i històries, tots els records, estan cosits per mitjà d’una narració precisa, enriquida per tota sort de matisacions, sovint per les mateixes interpretacions que fa l’autora dels fets explicats, de manera que el text resultant guanya profunditat, interès, i també bellesa.

A la guerra, als camps de treball i en el període de terror la gent pensa molt menys en la mort i encara menys en el suïcidi que en la vida normal i corrent. Quan a la terra es formen concentracions de terror letal i munts de problemes absolutament insolubles, les qüestions de caràcter general passen a un segon terme. ¿Per què hem de témer les forces de la natura i les lleis eternes de l’existència si la por ja adopta entre nosaltres una forma social plenament tangible? Per molt estrany que sembli, en això consisteix justament no tan sols l’horror, sinó també la riquesa de la nostra vida. ¿Qui sap què és, això de la felicitat? La plenitud i la intensitat de la vida són conceptes més concrets que la tan celebrada felicitat. (Pàg. 424)

Nadejda Mandelstam va tenir un objectiu a la seva vida —més enllà de conservar-la, cosa que va exigir bona part de les seves forces i la concurrència d’unes quantes casualitats—: preservar la memòria d’Óssip Mandelstam i els poemes que aquest va escriure durant un llarg període de temps sense poder-los publicar. Gràcies a ela podem avui llegir l’obra d’un dels poetes russos més grans. Per assolir els seus fins, Nadejda va haver de fer tota mena de sacrificis, però del més gran tan sols en prenem consciència un cop llegides aquestes memòries: va sacrificar la seva pròpia vida com a escriptora. I ara sabem de què hauria estat capaç. Llegim-la almenys, retem-li aquest homenatge, gaudim del seu talent.

Un sol llibre

L’any 1919, segons relata a les seves memòries la vídua d’Óssip Mandelstam (Contra tota esperança, Quaderns Crema), el poeta va dir a Nadejda que el millor lector és aquell que al llarg de tota la vida llegeix un sol llibre. A continuació, ell mateix reconeixia que es veia incapaç de seguir una declaració d’intencions com aquesta; de fet, unes ratlles més avall Nadejda explica on volia anar a parar el poeta: «Quan Mandelstam parlava del “lector d’un llibre únic” es referia a la capacitat, odiada per ell, d’absorbir amb indiferència elements incompatibles, l’atròfia del sentit selectiu, i allò que ell qualificava d'”omnitolerància”.» Mandelstam no suportava aquell lector que diu que s’ho llegeix tot, que es mostra incapaç de mostrar un cert criteri, de triar.

Ser lector d’un sol llibre: esplèndid propòsit i idea immillorable per treure’ns de sobre l’estrès davant de les novetats que arriben constantment als nostres ulls, per espolsar-nos el neguit de no ser capaços de llegir-ho tot, per foragitar el temor que se’ns escapi alguna gran obra, que com a lectors no puguem cobrir tots els fronts en la contesa en què ens trobem involucrats. Perquè és així, acceptem-ho: als lectors, les editorials ens han declarat la guerra, i per això ens bombardegen per terra, mar i Twitter amb nous títols. La guerra, a més, s’ha anat tornant els darrers temps encara més cruenta, perquè entre les novetats no hi ha tan sols obres d’autors vius, coetanis nostres, sinó que cada vegada hi trobem més reedicions de grans clàssics de tots els temps i, fins i tot, noves traduccions d’obres mestres que ja havíem llegit. Els atacs, doncs, venen per totes bandes. I sí, és cert: malgrat tot, encara podem detectar llacunes, llibres injustament oblidats i introbables, obres que ningú no ha traduït.

Davant d’aquesta guerra, la consigna «ser lectors d’un sol llibre», ben entesa, ens pot ser molt útil, pot esdevenir una immillorable arma per defensar-nos… i per ampliar el nostre coneixement. Potser no cal seguir-la al peu de la lletra: un sol llibre…! N’hi ha prou que cadascú l’adapti a les seves circumstàncies com a lector i a les necessitats que li generi el seu propi criteri. Alguns ja fa temps que, en part inconscientment, en part posant-hi una dosi de voluntat, hem anat acotant la literatura que ens interessa, que ens crida l’atenció, que volem llegir. No es pot llegir tot: ho sabem. No cal llegir-ho tot: n’estem convençuts. Cal rellegir: és indiscutible. Com també és indiscutible que el nostre «llibre únic» pot canviar diversos cops al llarg del nostre recorregut vital. Obres que ens van marcar durant la joventut van ser fàcilment substituïdes per altres obres al cap de deu o vint anys, i aquestes, al seu torn, han cedit el pas a d’altres títols en superar el període incert de la mitjana edat.

A la Unió Soviètica, el 1919, però especialment en anys posteriors, com el 1937, Mandelstam tenia molts motius per continuar considerant-se lector d’un sol llibre: la vida dels deportats o els exiliats era un vagareig constant a la recerca d’un sostre i quatre parets on poder dormir, i rares vegades l’espai de què disposaven els individus condemnats a errar i a viure precàriament els permetia conservar gaires pertinences. Els llibres ocupaven espai, eren cars i sovint representaven una amenaça. Per aquest motiu, un cop llegits solien passar a altres mans. La Divina Comèdia va ser un dels «llibres únics» de Mandelstam.

Avui tenim la fal·lera d’anar eixamplant les nostres biblioteques personals. Si examinéssim bé els prestatges que tenim a casa, hi descobriríem dotzenes de llibres que no ens van agradar, que vam deixar a mitges, que mai no intentarem rellegir o que ni tan sols hem llegit i ara ja sabem que no llegirem mai. Per què els conservem, doncs? No és millor mantenir una biblioteca més triada, més curta de títols però on cada volum ens sembli imprescindible i rellegible?

No, no som lectors d’un sol llibre, però l’esforç que hauríem de fer per convertir-nos en un lector així és el camí per afinar el criteri, per no empassar-nos-ho tot i, de retruc, per no angoixar-nos davant cada anunci d’una novetat de què tenim notícia. I ara, editors, podeu continuar les hostilitats: us esperem a la trinxera.

Despullant Zweig

Fa just un any publicàvem al blog un comentari sobre la relació epistolar entre Stefan Zweig i Klaus Mann, després d’haver llegit la correspondència entre tots dos escriptors, apareguda el 2016 en una edició en francès. En aquell apunt (Au-dessus de la mêlée) expressàvem un seguit de reticències respecte de la imatge de Zweig que ha arribat fins als nostres dies, que ens el feia veure com un gran cronista de l’època que li va tocar viure i un home de món compromès amb el pacifisme. Doncs bé, les nostres sospites s’han vist confirmades gràcies a les aportacions que fa Antoni Martí Monterde en l’assaig Stefan Zweig i els suïcidis d’Europa (Lleonard Muntaner Editor, 2020).

Martí Monterde centra el seu assaig en el comentari dels articles que Zweig va escriure just a l’inici de la Primera Guerra Mundial i, sobretot, en l’exegesi del relat «El llibreter de Mendel». L’anàlisi d’aquests textos li permet despullar el personatge i demostrar el que ja intuíem: que Zweig va ser un individu complex, no exempt de contradiccions, una constatació que Martí Monterde recull a les conclusions de l’assaig, quan afirma que Zweig és un bon reflex de la complexitat i les contradiccions que han caracteritzat la història d’Europa, especialment la de la primera meitat del segle XX. De fet, aquesta és la matèria de què està constituïda qualsevol persona, i els intel·lectuals, éssers que solen defugir les simplificacions i els camins massa planers —altrament, quina mena d’intel·lectuals serien?—, no queden al marge de les dificultats que els planteja cada època ni de la possibilitat d’equivocar-se en certes tries i haver de rectificar posteriorment.

Zweig, per raons que queden ben exposades i demostrades per Martí Monterde amb la relectura que fa de l’obra del vienès, va escriure l’any 1914, i en altres moments, articles i cartes on es mostrava exultant amb l’esperit que animava el poble alemany a estendre el seu domini sobre una Europa emmalaltida. L’evolució dels esdeveniments —en primer terme, el desenllaç de la Gran Guerra i, posteriorment, el caire que va prendre la situació política europea fins a l’esclat de la Segona Guerra Mundial— va dur Zweig a matisar la seva postura, a reformular les seves opinions i, finalment, a voler sepultar sobre milers de pàgines els textos que havia escrit en certs moments de la seva vida, fins al punt que a El món d’ahir ens acaba oferint una visió d’ell mateix i del seu capteniment que poc tenia a veure amb el que va passar en realitat. Bé, per descomptat, l’evolució dels fets va tenir per a l’escriptor —i per a la seva dissortada parella— encara una conseqüència última: el suïcidi. 

És ben probable que durant una bona part de la seva vida Zweig es considerés una figura inviolable, protegida rere els murs infranquejables de la seva projecció com a escriptor i intel·lectual de renom. Fill d’una família benestant, podia viatjar, visitar els centres culturals del moment, establir relacions amb altres grans personatges del món de les lletres i el pensament. Formava part d’una certa aristocràcia de la intel·lectualitat europea, i actuava com si no li calgués prendre cap precaució tot i el seu origen jueu. El cas, però, és que els seus errors en el diagnòstic de la situació europea no van limitar-se a la Gran Guerra. L’any 1930 va interpretar el gran auge del partit nazi a les eleccions legislatives alemanyes com una mostra de les ànsies de revolta de la joventut, una anàlisi que li va merèixer els retrets amargs de Klaus Mann, molt més clarivident davant tot el que estava succeint.

Sigui com sigui, més tard que d’hora i forçat per les evidències, Zweig comprendrà la gravetat del moment històric. I, malgrat tot, sembla que mai no acabarà de baixar de la seva torre d’ivori, com si no pogués evitar mantenir-se allunyat de la realitat —que, paradoxalment, tant li agradava comentar—, sumit en la impossibilitat de deixar de ser el cronista de la nostàlgia, d’un món que potser mai no va existir però que ell s’entesta a descriure’ns. Com es pot entendre, si no, que l’any 1940 escrigués a Klaus Mann per dir meravelles del Brasil i que fins i tot publiqués un llibret sobre el país adreçat a estrangers amb el mateix to laudatori, prescindint del fet que en aquells moments el Brasil es trobés sota la dictadura de Getúlio Vargas o passant per alt l’existència de les favelas i de la misèria en què vivia una part de la població?

No és estrany que un altre intel·lectual de molt de pes com Karl Kraus afirmés que Zweig era «un dels xarlatans més representatius de la cultura europea», o que, més recentment, Claudio Magris el considerés —cito Martí Monterde— «un humanista endarrerit i fora del seu temps, una personalitat simpàtica i cordial però inadequada als problemes de l’època que, a còpia d’evocacions bonhomioses, acaba imposant una visió clàssica, gairebé obligatòria, de Viena i d’Europa; un escriptor que arruïna el notable interès d’alguns dels seus relats amb un llast d’ingenuïtat estilística i èmfasi sentimental. “Zweig és el clàssic exponent del vague cosmopolitisme humanista sorgit de la civilització habsbúrgica; un confús humanitarisme internacional au dessus de la mêlée, que hauria hagut de ser la superació de les contradiccions habsbúrgiques, i que només va ser la conseqüència cultural”» (pàg. 152). Com veiem, la visió esbiaixada no la va tenir només d’Europa, sinó d’arreu on va posar els peus, com el mateix Brasil. Quant al llast d’ingenuïtat estilística i èmfasi sentimental, en tindríem un bon exemple en la seva novel·la més extensa, La impaciència del cor.

Tot plegat semblaria fornir-nos prou material per fer una esmena a la totalitat de la seva obra. No seria just. No ho seria perquè, com ja ha quedat dit, l’home és un ésser complex i marcat per les contradiccions, i el lector d’avui, susceptible de rebre els atacs d’un enemic infame com són els prejudicis, farà bé de recordar que, si ha gaudit amb les obres d’un Céline o d’un Rebatet, també podrà continuar gaudint de l’obra de Zweig, i de voler gaudir-ne coneixent-ne tots els aspectes, per bé que estigui convençut que avui un personatge com aquest li seria ben antipàtic: elitista, ciutadà del món, defensor de causes que no interessen a ningú, interessat a cercar el contacte amb els grans noms de l’època i vessant condescendència amb joves com Klaus Mann, incapaç de tocar de peus a terra i, malgrat tot, impel·lit a dir-hi la seva sobre tota mena de coses —el xarlatà de Kraus, els xarlatans dels nostres dies.

L’assaig de Martí Monterde, sempre sòlid i ben travat —per bé que no mancat d’una certa redundància, com ara en la tria de citacions amb què acompanya el discurs, o també necessitat d’una darrera revisió que hauria polit algunes errades i evitat algun vici, com la repetició obsessiva en poques ratlles del concepte de metalepsi, una llicència d’acadèmic—, ens forneix material per comprendre’l i per fer-nos adonar que no hem de defallir: ens anima a rellegir Zweig, a descobrir-ne llums i ombres, i a continuar gaudint-lo fent un esforç per treure’ns del damunt aquests prejudicis que tot lector acumula inevitablement al llarg dels anys i de les lectures. Siguem capaços de fer-ho.

Quatre sonets

Ara que tornem a viure en un quasiconfinament, que els amics són lluny encara que siguin a prop, que la solitud ens deixa hores per llegir i hores per veure-les passar, ens refugiem en quatre sonets que parlen d’això: de la solitud i del pas del temps. Pero no són quatre sonets. Són quatre cims des d’on es contempla meravellosament bé el paisatge dels nostres dies.

1

Solo et pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi et lenti,
et gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio human l’arena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi:

sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
et fiumi et selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, et io co·llui.

Petrarca. Sonet 35 del Cançoner

2

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

J.V. Foix. Sol, i de dol

3

Mientras por competir con tu cabello
Oro bruñido al sol relumbra en vano,
Mientras con menosprecio en medio el llano
Mira tu blanca frente al lilio bello;

Mientras a cada labio, por cogello,
Siguen más ojos que al clavel temprano,
Y mientras triunfa con desdén lozano
Del luciente cristal tu gentil cuello,

Goza cuello, cabello, labio y frente,
Antes que lo que fue en tu edad dorada
Oro, lilio, clavel, cristal luciente,

No sólo en plata o vïola troncada
Se vuelva, más tú y ello juntamente
En tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.

Luis de Góngora

4

L’ennemi

Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils ;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu’il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.

Voilà que j’ai touché l’automne des idées,
Et qu’il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux.

Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Le mystique aliment qui ferait leur vigueur ?

– Ô douleur ! ô douleur ! Le Temps mange la vie,
Et l’obscur Ennemi qui nous ronge le cœur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie !

Baudelaire. Les fleurs du mal

Un bon garçon

Un vespre de l’any 2014, mentre sèiem a la taula rodona que presidia la llibreria Préférences, situada al cor de Tula, capital administrativa de la Corresa, el millor llibreter que he conegut mai, l’enyorat Pierre Landry, ens va deixar degustar unes gotes d’un whisky francès sorprenent. Aquest era un gest habitual. Ja el primer dia que vam entrar a la llibreria, i en qualitat de perfectes desconeguts, en Pierre va venir a la porta a donar-nos la benvinguda amb els braços oberts i tota la seva gran corpenta per oferir-nos, com a amfitrió, casa seva. Al centre del local hi vam veure aquella taula rodona amb un sobre de vidre on descansaven piles de llibres acabats d’arribar, els títols que el mateix Pierre llegia en aquell moment i alguna ampolla —de whisky, de licor de nous o del que ell tingués a punt aquell dia—, a més de tasses de te o de cafè. Sota el vidre jeien els volums més preuats per a en Pierre: al mig, Préférences, de Julien Gracq. Tota una declaració d’intencions. Rere el taulell lluïa la col·lecció gairebé completa de la Pléiade.

En Pierre, a primer terme, assegut a la taula rodona

El visitant, doncs, era convidat a acomodar-se al voltant de la taula i entaular conversa amb el mateix Pierre o altres clients, assidus o esporàdics —en Pierre no feia diferències de tracte amb ningú que s’interessés per la bona literatura. I això era el que hi havia a Préférences: bona literatura. En Pierre era quebequès. Un bon dia va deixar el Canadà —i la taverna…— seguint les passes d’una dona i es va instal·lar en un dels departaments més rurals d’Occitània, on va obrir la llibreria amb la intenció de no fer concessions. Allí no hi podies anar a buscar best-sellers ni obres destinades al gran públic, llevat que ell considerés que tenien prou qualitat per entrar en aquelles parets. Era habitual veure piles enormes d’obres excel·lents però de difusió escassíssima —recordo per exemple una columna amb la traducció al francès de l’immens Gran Sertao, de Guimaraes—, i també volums rars i edicions magnífiques de les quals ell s’havia enamorat.

Aquell vespre vam comentar la notícia del dia: el premi Nobel de literatura havia estat concedit a l’escriptor francès Patrick Modiano. Jo no n’havia llegit mai res, i li vaig preguntar a en Pierre què en pensava, de Modiano. La seva resposta va ser clara com l’aigua de la pluja que picava contra els vidres:

—Un bon garçon.

Però escriu bé?, vaig insistir.

—Un bon garçon —va repetir.

Tot seguit, en Pierre va llegir les frases inicials de l’assaig de Gracq «La littérature à l’estomac», inclòs al volum Préférences, on l’escriptor descriu un panorama devastador de la literatura francesa a principis dels anys cinquanta. Segons el llibreter, el panorama no havia fet sinó empitjorar.

—Però un premi Nobel no el donen a qualsevol— vaig objectar.

—Gallimard aime de se donner un prix de temps en temps…

Així, per a Pierre, es tractava d’això. La totpoderosa Gallimard, quan li convenia, feia premiar un autor del seu catàleg. La idea, en el fons, no em semblava escabellada. L’editorial tenia els diners i la influència per comprar un Nobel i els que calgués. En Pierre va tornar-nos a omplir el vas amb una mica més de whisky i vam continuar conversant mentre la pluja regava els carrers i el cel s’anava enfosquint. De sobte ens va treure un llibret de poesia bilingüe: era una antologia de poemes de Joan Vinyoli que s’havia fet dur. I és que en Pierre era un gran conversador, d’aquells que es deleixen per escoltar. I algun dia Vinyoli devia haver aparegut a la conversa…

Dins la llibreria, la il·luminació, sempre esplèndida, ens va permetre badar encara una estona davant les prestatgeries. Vam sortir de casa d’en Pierre, com sempre, amb algun bon llibre sota el braç i havent après alguna cosa nova. Ens va deixar el 2018, però el recordarem sempre.

…hi ha la bona confitura

Si en l’anterior apunt ens pronunciàvem en contra de la tendència actual a escriure poemes molt breus, ara no ens sap greu repescar el tòpic que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura per parlar d’una novel·la breu molt interessant. Ben mirat, de vegades els tòpics fan prou servei. Un altre diu que cada família és un món —si més no les que no són felices, com estableix la cèlebre frase inaugural d’Anna Karenina—, i també ens ha vingut al cap després de llegir Proleterka, novel·la que l’escriptora suïssa Fleur Jaeggy, de llengua italiana, va publicar el 2001. Es tracta, doncs, d’una obra del nostre segle i que ara hem llegit en català gràcies a la traducció d’Anna Casassas (Editorial Les Hores, 2018).

Proleterka ens narra la relació, quasi inexistent, entre un pare i una filla. Una relació que queda restringida pràcticament a un viatge de quinze dies que fan tots dos quan la noia és una adolescent. Es tracta d’un creuer a bord del Proleterka, un vaixell d’aspecte gris i aire militar, noliejat per la corporació en què treballa el pare i per mitjà del qual aquesta corporació s’endú de vacances els seus treballadors. La filla narra ara en primera persona, ara en tercera, moments del viatge que els ha de dur per diversos racons de la Mediterrània i fins a Grècia. En paral·lel ens explica altres moments de la seva vida, tot allò que li pot servir a ella mateixa per comprendre per què molts anys més tard, un matí qualsevol, li ve el desig de recuperar les cendres del seu pare.

Estirant el tòpic, podríem afirmar que en el pot petit hi ha poca confitura però sol haver-hi molta fruita, perquè per fer-la bé i perquè quedi ben espessa n’han calgut grans quantitats. Això passa en aquest relat de 75 pàgines on la història es condensa en uns quants moments, en un grapat de records, sense que a l’autora li calgui explicar-ho tot, dels personatges, de les seves vides, i on per tant cada paraula compta. Jaeggy domina els silencis, les el·lipsis; a voltes sembla que esculpeixi el relat per mitjà dels buits. Un pensa que se situa davant de l’obra com ho devia fer Gargallo quan concebia les seves escultures. De tanta síntesi provenen tant un punt d’aridesa que fa molt de bé a la història, com també tota la contundència que exhala el text.

Les criatures es desinteressen dels pares quan les deixen. No són sentimentals. Són passionals i fredes. En certa manera, n’hi ha que abandonen els afectes, els sentiments, com si fossin coses. Amb determinació, sense tristesa. Es converteixen en estranys. De vegades en enemics. Ja no són els éssers abandonats, sinó que es baten mentalment en retirada. I se’n van. Cap a un món obscur, fantàstic i miserable. I tot i així de vegades demostren felicitat. Com un exercici de funambulisme. Els pares no són necessaris. Hi ha poques coses necessàries. Hi ha criatures que es governen soles. El cor, cristall incorruptible. Aprenen a simular. I la ficció esdevé la part més activa, més real, atractiva com els somnis. Ocupa el lloc del que considerem real. Potser és únicament això, hi ha criatures que tenen la gràcia del distanciament. (Pàg. 16-17)

La difícil relació d’una filla amb el seu pare, però també amb res que tingui a veure amb una família: drama universal que Jaeggy narra amb mestria, fent de l’economia de mitjans una excel·lent marca de la casa. En aquestes pàgines hi passa tot el que passa a la vida sense que calgui que tot ens sigui explicat; cada lector omplirà els buits a partir de la seva experiència vital —i lectora. Però Jaeggy també fa les seves tries: tria què diu i què calla, evidentment, i què no vol que sigui trobat ni explícitament ni implícita, com ara la tendresa, una de les grans absents —al costat de les paraules, esclar— de les vides que ens dona a conèixer. No hi ha tendresa entre pare i filla, no n’hi pot haver; ni entre la filla i altres parents, ni tampoc en les experiències sexuals que tindrà a bord del Proleterka davant la mirada absent, però no tant com això, del seu pare.

L’instint homicida patern. L’instint del meu i del teu. De la possessió. Dein Vater. Meine Tochter. El teu pare. La meva filla. Una colla de possessions inútils. (Pàg. 82-83).

Què més no hi trobarà el lector, a Proleterka? Reserveu-vos una tarda llarga, un dia qualsevol d’aquesta tardor grisa i agradable, i comproveu-ho per vosaltres mateixos.