Bòvids

Ens hi passem la vida,
en aquests prats.
Tastem qualsevol bri
que tenim a l’abast,
llepem la sal d’alguna roca,
i ens abeurem en el primer
toll que trobem.
Rarament alcem el cap
per admirar el cel, els núvols,
i cada tempesta ens agafa
de sorpresa.
Que convençuts que estem
de no haver-ne provocat mai cap.

Amb pneumàtics nous

Aquesta setmana el cotxe oficial de L’Acció Paral·lela ha hagut de passar pel taller per fer un canvi de pneumàtics. Cosa d’un parell d’hores. El taller, situat en un clàssic no-lloc dels afores d’una ciutat qualsevol, tenia a prop una autopista, una ronda i un gran centre comercial. Com que tot just estava acabant la lectura de Walter Benjamin. Avís d’incendi (Editorial Flâneur, 2020), l’assaig amb què Michael Löwy glossa de manera esplèndida les tesis sobre el concepte d’història del filòsof alemany, em va semblar que no era mala pensada acostar-me al centre comercial i comprovar de primera mà com sobreviuen en ple segle XXI aquesta mena de passatges, un hàbitat que no solc freqüentar.

Encara no havia fet les primeres passes per un dels amplis passadissos flanquejats de botigues que ja em va venir al cap un fragment del llibre que tenia molt fresc: «Els gestos repetitius, buits de sentit i mecànics dels treballadors que es barallen amb la màquina s’assemblen als gestos d’autòmats dels vianants submergits en la multitud que descriuen Poe i Hoffmann. Tant els uns com els altres, víctimes de la civilització urbana i industrial, ja no coneixen l’experiència autèntica —basada en la memòria d’una tradició cultural i històrica—, sinó tan sols la vivència immediata i, en particular, el Chockerlebnis (‘la vivència del xoc’) que els provoca un comportament reactiu, talment autòmats “que han esborrat per complet la seva memòria”» (pàg. 33).

Impacient, vaig començar a mirar l’hora de manera compulsiva. A cada minut sentia la necessitat de comprovar si faltava gaire perquè m’avisessin que ja podia anar a recollir el cotxe, un procediment ideal per allargassar els segons fins a l’absurd. Era evident que m’havia de calmar. Tenia a la bossa el volum de Löwy: tan sols em restaven per llegir les darreres pàgines, corresponents al tercer capítol del llibre. Així doncs, vaig optar per sortir d’aquell passatge i buscar un banc on pogués seure i aprofitar l’estona que tenia per endavant. Al cap d’uns instants, llegint, prenent notes, ja no tenia cap pressa perquè enllestissin el canvi de pneumàtics.

En aquest magnífic assaig, Löwy ens ofereix la seva interpretació de les tesis benjaminianes sobre el concepte d’història i les il·lumina amb les seves aportacions. Sovint contrasta la seva visió amb la d’altres pensadors que també han analitzat i divulgat l’obra de Benjamin en general i aquestes tesis en particular, fet que enriqueix enormement el discurs. Löwy, a més, no s’està de portar a col·lació fets històrics ocorreguts al llarg de la segona meitat del segle XX per demostrar fins a quin punt les idees de Benjamin eren, a més d’encertades, premonitòries, com ara la irrupció de la teologia de l’alliberament o la revolta de Chiapas. Löwy, que ha estudiat a fons el marxisme a Llatinoamèrica, considera que aquests exemples fan visible que el filòsof alemany anava molt ben encaminat en les seves intuïcions.

Llegides i rellegides avui, en allò que contenen de crítica de la concepció del progrés que tenien la socialdemocràcia o el marxisme i de la manca d’acció d’aquests davant del feixisme, les tesis són d’una actualitat i d’una vigència atordidores. En la seva glossa, Löwy aclareix el significat de les al·legories per mitjà de les quals Benjamin exposa el seu pensament, una crítica sense pal·liatius a la idea del progrés infinit, basat en el desenvolupament tecnològic i en la idea que l’home pot disposar dels recursos que li ofereix la natura de forma il·limitada. Un progrés que es basa en els avenços tècnics i que no té en compte ni la petjada de l’home damunt del planeta ni els retrocessos en l’àmbit social que el sistema econòmic capitalista assumeix sense cap mena de problema.

Löwy remarca l’aversió que Benjamin sentia per aquesta socialdemocràcia acríticament positivista, que parla del progrés, de la igualtat entre classes, de la revolució, en definitiva, però sempre des del punt de vista utòpic i amb la intenció que aquesta utopia no arribi a esdevenir mai una realitat: «Allò que Benjamin retreu a la socialdemocràcia d’inspiració neokantiana és, sobretot, el seu immobilisme, la calma olímpica amb què espera, còmodament instal·lada en un temps buit i homogeni, com un cortesà a l’avantcambra, la vinguda ineluctable de la “situació revolucionària”, que, és clar, mai no arribarà» (pàg. 198).

Davant d’aquest immobilisme, davant dels qui creuen en el fatalisme històric que dicta que el que ha de passar passarà, que no hi poden haver imprevistos que canviïn el curs de la història —són, per tant, els que neguen la possibilitat que triomfi cap revolució—, Benjamin esgrimeix el messianisme imprescindible per dur a terme canvis reals, per fer que l’imprevist succeeixi. Però alerta que, si les forces que es denominen progressistes no actuen i s’asseuen a esperar els esdeveniments,  aquest cop de timó al rumb de la història pot provenir d’aquells que només poden dur la civilització cap a la catàstrofe. Esclar, mentre Benjamin escriu les tesis, el feixisme s’estén per Europa i executa la seva obra macabra.

Aquí, Löwy posa molt oportunament l’exemple de la Guerra Civil Espanyola, que tot just havia acabat amb la victòria del feixisme: «És cert que d’ençà de l’article sobre el Surrealisme de 1929, Benjamin s’havia marcat l’objectiu d’aportar a la sobrietat i la disciplina marxistes la participació de l’ebrietat (Rausch) i l’espontaneïtat anarquista que representaven els surrealistes. Però l’objectiu no és tant decretar la revolució com advocar per una concepció de la història com a procés obert i no determinat a priori, on les sorpreses, les possibilitats inesperades i les oportunitats imprevistes poden sorgir en qualsevol moment. No es tracta tant de cap putsch com de ser capaç de copsar l’instant fugisser en què l’acció revolucionària és possible, com van fer, amb una gran presència d’esperit, els anarquistes de la FAI i de la CNL, o els marxistes del POUM, l’estiu de 1936 a Catalunya —només per citar un exemple que Benjamin segur que coneixia, encara que sembla que no en va comprendre tot l’abast—, bo i enfrontant-se, amb les armes, a l’alçament feixista i establint un vertader “estat d’excepció” socialista i llibertari, malauradament efímer. Però en què consisteix la tradició dels oprimits, si no és en el seguit discontinu de moments rars en què es trenca la cadena de dominació?» (pàg. 211-212).

És exactament això. Era així quan Benjamin escrivia les seves tesis sobre el concepte d’història. És així avui. Ni el socialisme ni cap de les forces autodenominades progressistes que governen actualment a l’Estat espanyol ho voldran admetre ni ho voldran sentir dir. Per a ells, la revolució és un puny alçat un cop l’any, una utopia desada al sagrari. Mentrestant, el feixisme es reforça i guanya impuls. Davant d’aquest panorama, des de Catalunya hi ha tot un moviment de gent impulsat per la creença que la història no està tancada, que hi ha lloc per a les sorpreses, per a una veritable acció revolucionària. Una acció que té el seu germen en la voluntat de deixar enrere la condició d’oprimits, però també en el civisme, en la solidaritat, en la igualtat o l’ecologisme.

És utòpica, aquesta acció? No. Per això els cops dels dominadors han estat reals. En tot cas, ara ja ho sabem: Benjamin assenya el camí, Löwy ens l’explica, i nosaltres, amb pneumàtics nous, ens disposem a fer ruta.

 

 

 

La descoberta

La notícia té una rellevància tal que no mereix la indiferència amb què l’han rebuda els grans mitjans de comunicació: el coronavirus que provoca la COVID-19 té moltes dificultats per estendre’s quan regna el silenci. En altres paraules: el soroll, la fressa, el xivarri, la cridòria permeten que el virus s’escampi sense cap mena de control.

Aquesta és la conclusió a què han arribat diversos estudis independents que ha impulsat L’Acció Paral·lela —tot s’ha de dir, sense gaire suport de les diferents administracions. En aquests estudis queda a bastament demostrat que el virus utilitza el soroll per decidir cap on ha de desplaçar-se per trobar nous individus sobre els quals poder reproduir-se amb facilitat. En els diversos experiments i assajos que s’han dut a terme, els resultats han estat concloents: el 99,7% de les persones que s’han mantingut quietes i en silenci davant d’un individu que tenia la malaltia i que estossegava i estornudava contínuament, fins i tot sense mascareta, han donat negatiu en els testos per detectar la malaltia. En canvi, aquells qui cridaven, feien escarafalls i deixaven clara la seva presència davant de l’individu malalt han donat positiu en el 100% dels testos.

Els mateixos estudis han demostrat encara que el virus, en el cas que es produeixi alguna fressa, és sensible a la qualitat d’aquesta. Així, si bé reacciona amb celeritat davant de qualsevol cop, davant de sons estridents o en el cas de qualsevol so electrònic (com ara la música electrònica, el tecleig de dispositius mòbils, etc.) —i, per tant, aprofita aquests indicis per localitzar els individus que colonitzarà—, no és capaç, en canvi, de relacionar el frec del paper amb la presència d’un ésser viu, amb la qual cosa es manté quiet i no s’acosta a la persona que, per exemple, està asseguda en actitud passiva, fent l’únic gest de passar les pàgines d’un llibre.

Conscients que la informació sobre aquesta descoberta crucial no la trobareu en els grans portals informatius, la pengem aquí perquè hi pugueu accedir. El virus l’aturarem entre tots, no pas junts, sinó vetllant pel silenci.

Una comèdia deliberada

En una filmografia tan extensa com la de Woody Allen hi ha de tot: algunes grans pel·lícules, d’altres de prou bones i unes quantes de francament mediocres. En totes assistim al desplegament —amb més o menys encert, amb més o menys gràcia o brillantor— dels recursos que fan d’Allen un director amb veu pròpia i distingible. Uns recursos que, òbviament, Allen posa a disposició de les seves dèries, de les seves fixacions, dels temes que inevitablement acaben apareixent en tots els seus films.

Com també és inevitable que certes situacions i, sobretot, certs tipus humans es vagin repetint en molts dels llargmetratges, senzillament perquè són els que permeten a Allen dir tot el que vol expressar. Ara bé, en veure tota la trajectòria d’Allen, un té la sensació que els anys en què el director va ser capaç de treure el millor de si han quedat ja molt enrere. Es tracta d’una època en què va rodar seguides un bon grapat de pel·lícules admirables, en què tot: personatges, situacions, diàlegs, escenaris…, tot estava perfectament conjuntat per donar com a resultat obres molt rodones. Allen s’hi mostra en plenitud de forces.

A partir d’un cert moment, la producció comença a decaure, comença a perdre qualitat, esdevé més irregular. Encara farà pel·lícules prou destacables, però de manera més ocasional. Les forces, la inspiració, ja no són les mateixes. A poc a poc, el discurs sembla que va quedant esgotat, que les idees ja han estat expressades abans, i davant la persistent sensació de déjà-vu un comença a preguntar-se si cal que Allen continuï allargant la trajectòria amb nous títols.

Fa de mal dir, esclar. Els incondicionals sempre en volen més. Els detractors mai no n’han volgut saber res. Entre uns i altres, hi ha els qui de tant en tant han sentit la curiositat d’arribar-se fins a un cinema per veure alguna pel·lícula d’Allen que algun amic o conegut els ha recomanat molt: si els ha agradat potser hi tornaran; si els ha decebut els costarà més donar-li una nova oportunitat.

Apreciacions, judicis de valor, impressions que queden en un pla excessivament subjectiu, ja ho sé. Perquè, des de quin punt de vista faig aquesta breu reflexió? No la faig com a incondicional que ha vist totes les pel·lícules d’Allen i les ha trobat totes estupendes, algunes, fins i tot, veritables obres mestres. Tampoc no la faig com a detractor que a penes n’ha vist cap però que, per raons que ell sabrà, sent una antipatia insuperable cap al cineasta i ha decidit que res del que ha fet paga la pena de veure. La faig des del punt de vista d’algú a qui li agrada el cinema, que ha vist la majoria de films del director i que en alguns hi ha sabut apreciar el talent, l’originalitat, el to, la capacitat de dir segons què i de dir-ho d’una manera molt determinada, però que se sent obligat a ser crític amb d’altres films que, en la seva modesta opinió d’espectador, no aporten res de nou i ni tan sols li permeten passar una bona estona al cinema.

Mònica Mir, darrera obra de Miquel de Palol (Angle Editorial, 2020) és un exemple perfecte del que vull dir. Si bé no deixa de plantejar algunes reflexions interessants, oportunament posades al dia, el conjunt de l’obra em confirma que les obsessions de l’autor ja han estat a bastament expressades anteriorment, i que situacions i personatges cauen en una redundància, una prolixitat i una superfluïtat que m’aboquen inevitablement al tedi, fins al punt que, quan a la pàg. 426 el narrador es pregunta: «per això la deliberada comèdia de la Mònica-llibre per prendre’ns el pèl a tots?», tan sols se m’acut respondre-li que, efectivament, ja és ben bé això.

El turment de les relacions personals

Em trobava llegint el relat La Leda sense cigne, de Gabriele d’Annunzio, quan de sobte la lectura se’m va fer insuportable: tot aquell preciosisme vacu, aquella «exuberància tediosa de la fatuïtat» de què parla en el pròleg el mateix traductor, Jordi Cornudella, se’m va fer present per damunt de tota altra cosa. Llegia i només podia copsar l’exhibicionisme carregós, gens dissimulat, de l’escriptor mascle que descriu una dona bella i freda com una estàtua de marbre. Vaig tenir una sensació semblant a la que em provoquen certes pel·lícules dels anys setanta exultantment masclistes, on les dones apareixen a la pantalla per embellir l’escena, fer veure que són retardades o ser bufetejades en qualsevol moment. I, de la mateixa manera que deixo de veure aquestes pel·lícules de seguida que veig que no m’aporten res i que tan sols ofenen els meus sentits i la meva intel·ligència, vaig abandonar la lectura d’aquell relat.

M’havia de fer passar el mal regust, i vet aquí que en el moment just va arribar a casa un paquet d’una llibreria del país amb un parell de volums, un dels quals era Noches insomnes, d’Elizabeth Hardwick (Navona Editorial, 2018, traducció de Marta Alcaraz). Vaig decidir, doncs, canviar la Leda de D’Annunzio per una obra de Hardwick escrita, ves per on, als anys setanta, que ens parla d’una Amèrica que hem vist retratada mil vegades en pel·lícules de totes les èpoques i que té per localització els habitatges on viuen, malviuen o conviuen tot un seguit de personatges, la major part anònims o desconeguts, però entre els quals també hi ha figures com Billie Holiday, algun escriptor camuflat o la mateixa autora.

Aquests habitatges són, doncs, l’escenari on totes aquestes persones experimenten «el tormento de la relaciones personales», i poden ser un apartament de finestres altes al capdamunt d’un edifici de maons vermells de Nova York, un bungalou instal·lat en un parc de cases mòbils, una modesta casa de dimensions reduïdes i parets fràgils o, estirant el concepte d’habitatge, un local nocturn on cada nit petarrellegen els instruments d’una banda de jazz, tot perfumat per la sentor de la temporalitat i la provisionalitat, per l’amenaça dels canvis constants, volguts o forçats, que sotraguegen les vides que ens són narrades. Res no dura —llevat de la dissort d’alguns, que és immutable— perquè res no està fet perquè sigui durador: ni els habitatges, ni la situació personal de cadascun d’aquests éssers, ni les relacions que s’estableixen entre ells. Tot són anades i vingudes.

Com les anades i vingudes de l’autora («Ir cambiando de ciudad me lo ha dado todo y me lo ha quitado todo», confessa), que ella mateixa ens explica de forma fragmentària, el·líptica, en aquest llibre inclassificable, que no és ben bé una novel·la, que no són unes memòries, que no és un assaig ni un dietari, però que conté elements de tots aquests gèneres mesclats sàviament i amb molt de gust. Hardwick, molt sovint, ens parla d’ella mateixa indirectament, mentre fa un retrat volgudament parcial, però alhora molt autèntic i versemblant, d’unes ciutats, d’uns ambients i d’uns personatges determinats al llarg de gairebé tres dècades. I tan sols de tant en tant ens ofereix retalls més explícits de la seva pròpia història.

En tot cas, si Noches insomnes s’alça com una obra destacada és gràcies al to del llibre i a la prosa de Hardwick, que, a diferència de la de D’Annunzio, no és ni vàcua ni preciosista, sinó precisa i admirablement efectiva. A l’hora de retratar els homes i dones que poblen el relat, l’habilitat de Hardwick és extraordinària.

Este hombre hablaba de la atracción que sentía por la «experiencia», y yo deduje que se refería a una atracción a algo opuesto a uno mismo, un ser o una costumbre generalmente más bajos, más peligrosos y más arriesgados. Su experiencia incluía un matrimonio ya olvidado, líos con camareras, peluqueras, vendedoras de cigarrillos de hoteles, los tumbos que había dado por la vida, mujeres guapas, perdedoras todas. Una de sus pasiones era educar a las mujeres. (…) Su sed de experiencia era más extensa que profunda. Como un actor, creaba espacios a su alrededor, y cuando los demás hablaban, en su rostro se instalaba un silencio dramático y premeditado. (Pàg. 32)

Judith no es una mujer feliz. Pero se diría que sus malas elecciones irradian felicidad; en sus elegías se aprecia cierta corrección estética y cierto orden. (…) Tiene un doctorado, título extremadamente agradable y sorprendente, puesto que su vida giraba alrededor del amor y la decepción, com si, en lugar de académica, hubiera sido una cortesana. (…) Los hombres la han tratado mal; ha sido un maltrato leve, leve como un caso leve de bronquitis, por poner. (Pàg. 76-78)

Michael era un hombre bajo e inseguro que no destacaba por su inteligencia y que siempre andaba trabajando, muy nervioso. (…) Parecía un hombre del siglo pasado: respetaba la jerarquía, y él ocupaba el último escalón. (…) Su falta de inteligencia, sumada a su sentido del deber, había hecho de él un hombre miedoso. Era uno de esos hombres que esperan que les griten en cualquier momento sin saber cómo responder.

Les relacions que entaulen aquests personatges Hardwick ens les presenta amb una finor i una intel·ligència inimitables, sense estalviar-nos la duresa de la imatge que en resulta. I, tot i que les dones no en surten ben parades, és inevitable —i aquest inevitable ve carregat de raons— que als homes els toqui més el rebre. Hi té a veure, esclar, la pròpia experiència vital de Hardwick i la llarga relació que va mantenir amb el poeta Robert Lowell, amb qui es va casar el 1949. El 1972 ell va voler divorciar-se per anar-se’n amb una altra dona. Fets, situacions, vivències que formen el substrat d’aquest llibre. I reflexions esparses que donen gruix i sentit al relat:

El tiempo: eso es otra cosa. Para el intelectual vacilante, los años vuelan como si fueran días; la vida se acorta con obras incompletas que amarillean. El «libro» es una excrecencia que no crece, sino que se adhiere, se pega; un compañero tumoral hecho de las células corruptas del aprendizaje, la experiencia y el pensamiento. (Pàg. 86)

Tot el que llegirem ens sonarà a déjà-vu, cert, i pot ben ser fins i tot que no ens acabi d’interessar —aquesta Amèrica…—, però la prosa de Hardwick és capaç d’enderrocar tots aquests obstacles. Un bon llibre.

Sobre les passes de SdB

La literatura del jo avui dia ho infesta jo. Sense el jo no hi hauria literatura. Dues frases, dues veritats. Dues obvietats, més aviat. Tot el que vulguem dir sobre el jo i la literatura ja ha estat dit abans. Com sempre, el que és important és veure què som capaços de fer amb aquest jo i de quina manera el presentem. No, no estem parlant de cap pandèmia del segle XXI: el segle XX és l’era daurada del gènere memorialístic, i alguns dels volums publicats són considerades obres mestres i la producció més destacada dels seus autors. És el cas d’Elias Canetti, per exemple, o de Narcís Oller, nom oblidat de les nostres lletres, autor d’unes memòries esplèndides i del tot recomanables.

Simone de Beauvoir és un d’aquests escriptors: les seves memòries són tan voluminoses com interessants. Atreuen per l’època i el món que hi apareixen reflectits i per la vida mateixa de l’autora, plena de llums i també d’unes quantes ombres. És indubtable que ella va saber aprofitar tot el que va viure per convertir-ho en matèria literària, seguint la seva vocació precoç d’esdevenir escriptora. Bona part d’aquesta matèria la va fer servir per produir obres de ficció, novel·les tan excel·lents com Les mandarins. La seva experiència vital també va ser la font d’una obra assagística cabdal com El segon sexe. Però, no prou satisfeta amb la manera com el seu jo s’explicava en totes aquestes obres, farcides de passatges autobiogràfics, de situacions i fets i personatges extrets directament de la realitat viscuda, De Beauvoir va emprendre amb cinquanta anys la redacció de les seves memòries, que va recollir en quatre volums: Mémoires d’une jeune fille rangée, La force de l’âge, La force des chosesTout compte fait, als quals cal afegir encara algun altre volum, com Une mort très douce, on parla de la mort de la seva mare.

L’autora avisa en els pròlegs d’aquests llibres que a les memòries no hi diu cap mentida, però alhora admet que tampoc no ho diu tot. Segons ella, en general se li reconeix que una de les seves qualitats és una sinceritat tan allunyada de la fanfarronada com del masoquisme. El cas és que després de llegir Les mandarins un no sap fins a quin punt De Beauvoir podia anar més enllà en unes memòries a l’hora de reconstruir una part de la seva vida i de la dels qui eren al seu costat. No en va, la publicació de la novel·la va fer enfadar Camus, en el qual està inspirat un dels protagonistes, ja que aquest entenia que l’escriptora havia revelat massa intimitats que tenien a veure amb ell.

Ara, però, mesclarem memòries d’altri amb records propis, pel plaer del joc. A Mémoires d’une jeune fille rangée, De Beauvoir parla dels seus primers anys de vida, del precoç descobriment de la literatura, de la situació de la seva família, vinguda a menys per culpa d’un daltabaix econòmic, i de les ànsies dels seu pare de tenir un fill en comptes d’una filla, fets que inevitablement la van marcar per sempre. En aquest volum també parla dels estius que va passar a la Corresa, al parc de Mairinhac que va crear el seu avi el 1880. Es tracta d’un indret situat a prop d’Usèrcha, un bonic poble del nord d’aquest departament on, ves per on, va néixer L’Acció Paral·lela.

Doncs bé, a Usèrcha mateix hi ha una breu ruta a peu senyalitzada que ressegueix la riba de la Vézère. Duu per nom Sur les pas de Simone de Beauvoir, i transcorre per espais verds i ombrívols, sota frondosos arbres de ribera, al llarg de cinc quilòmetres. Fent aquesta passejada, imaginant-nos que seguim les passes de l’escriptora, podem fer-nos el càrrec de fins a quin punt De Beauvoir devia aprofitar aquells estius per evadir-se de la complicada vida familiar, per agafar forces abans de decidir-se a prendre el seu propi camí. Va ser prop d’aquí que va coincidir en una ocasió amb Sartre. Es veié més d’un cop amb ell d’amagat, i el 1929, amb vint-i-un anys, va seguir-lo cap a París, decidida a començar la seva trajectòria literària i a jugar un paper en la vida intel·lectual de la capital.

El que va fer ho podem llegir a les seves novel·les i també a les memòries. No diu mentides, afirma. Tampoc no ho diu tot. Qui és que ho faria, oi?

L’home lligat

Un home es desperta enmig del bosc lligat de mans i peus. S’adona que ha estat inconscient perquè l’han colpejat (nota als llavis el gust de la sang que li llisca rostre avall). Amb esforç, tot i que les cordes li seguen la pell amb cada moviment, aconsegueix posar-se dempeus i avançar cap a alguna banda. Desorientat, no sap ben bé cap on tirar. Patint esgarrinxades, fent saltets i caient contínuament, arriba al capdamunt d’un talús, al peu d’un camí. Encara passarà per diverses vicissituds abans de descobrir al fons d’una vall la vela d’un circ. Pensa que podria demanar-hi ajuda i s’hi acosta. Qui el troba és el mateix director del circ, que queda astorat per la perícia que té a moure’s malgrat la lligada que el constreny. Per això li ofereix formar part de la funció i tenir un número propi aquella mateixa nit. L’home lligat fa la seva actuació i té un gran èxit. Un cop acabada, però, demana que no el deslliguin; vol continuar com està.

El relat, a partir d’aquí, continua. Així comença el primer conte del volum que recull la narrativa breu de l’escriptora austríaca Ilse Aichinger (1921-2016) traduïda al francès, un volum publicat per Verdier (2007) amb el títol d’Eliza Eliza. Que jo sàpiga, no hi ha cap obra d’aquesta autora traduïda al català. En castellà, Editorial Minúscula va publicar el 2004 la seva primera novel·la, La esperanza más grande, que havia aparegut el 1948. Aichinger, filla de mare jueva, va patir la persecució dels nazis, i en aquesta novel·la narra justament la persecució que pateixen uns nens jueus que volen emigrar a Amèrica. Però, compte, en Aichinger res no és mai explícit ni simple ni convencional. Ho hem vist amb la història de «L’home lligat», que de seguida pren un rumb inesperat i on ens sobta que en cap moment no se’ns digui què li ha passat al protagonista, per què s’ha esperat lligat, per què després no vol que el deslliguin.

En aquest cas, com en la resta de relats, la interpretació dels fets va a càrrec del lector, a qui Aichinger no posarà les coses fàcils. Però ja sabem que els grans autors mai no ho fan: és un tret que tenen en comú. Un altre tret que comparteixen és que són únics, inconfusibles. I Aichinger és una veu indiscutiblement singular. Ho és per la manera de construir els relats, de presentar —i especialment d’escollir— els personatges, d’expressar tot allò que vol dir. I és molt conscientment que no he dit «allò que ens vol dir». Ella escriu, parla, i tu ja t’ho faràs. Mai no es mostra com una autora complaent cap als lectors. I bona part de la contundència que tenen els seus relats ve d’aquesta llibertat, d’aquesta gosadia amb què escriu.

Els lectors no estem acostumats, per exemple, a llegir relats que tinguin com a protagonistes una llengua, un dia —sí, un dia que neix, que va a llocs, a qui li passen coses—, unes nines… Aichinger no s’imposa cap límit, no deixa que cap convenció l’encotilli. L’acció pot començar pel final i anar retorcedint cap al començament; l’espai i el temps es difuminen i confonen; els escenaris solen ser buits i poc habituals; la coherència argumental esdevé cada cop més prescindible. Un cert lirisme, tenyit de desengany vital, d’escepticisme, cobreix la prosa d’Aichinger d’una pàtina que la fa molt fàcil de reconèixer. Alguns parlen d’una prosa postkafkiana, i és cert que Kafka ve sovint al pensament quan llegim els textos de l’austríaca.

Tot plegat: aquesta pàtina, les vicissituds que pateixen uns personatges impensats, la desorientació que provoquen els relats, certs detalls en què l’autora fixa l’objectiu, tot acaba prenent un sentit que cada lector farà seu a la seva manera. Un ratolí poruc, que prefereix mantenir-se amagat i que és feliç amb la seva por, o l’home lligat que no vol ser alliberat són algunes de les metàfores que trobarem a Eliza Eliza. Però aquí no hi ha lloc per a interpretacions úniques que siguin les bones. Cadascú descobrirà un món diferent en cada narració, cadascú hi trobarà claus diverses. Qualsevol intent de reduir l’univers Aichinger a unes quantes frases està abocat al fracàs.

La llàstima, com tantes altres vegades, és que no tenim a l’abast cap d’aquests relats traduïts al català. Breus com són, però, estic segur que algú deu estar disposat a desconfinar Aichinger per a nosaltres.

Un far

Fa trenta-quatre anys, jo era un adolescent que havia llegit moltes joyas literarias juveniles transformades en còmics gràcies a Bruguera, uns quants clàssics de la literatura espanyola —l’única que vaig tenir a l’abast a l’escola on vaig cursar l’EGB— i els llibres que, amb encert o sense, apareixien a les llistes de lectures obligatòries de literatura espanyola i catalana durant el batxillerat. En començar el COU l’any 1985 el meu bagatge de lectures era francament pobre. Però aquell curs va suposar un tomb: tant el professor de literatura catalana com la professora de literatura espanyola em van posar en contacte amb grans obres i em van animar a anar més enllà. Vaig topar amb aquestes dues persones en el moment just, quan un encara va perdut i no sap què vol ser, a què vol dedicar la vida. Ell em va parlar per primera vegada de J. V. Foix i l’esplèndid Sol, i de dol. Ella, en acabar el curs, em va fer apuntar una llista de títols que tard o d’hora havia de llegir si de debò volia saber què era la gran literatura.

Aquella llista la vaig conservar  i em va servir de guia durant molts anys, però en aquella primavera del 1986 ja vaig voler fer un tast del que s’hi amagava. La novel·la que vaig triar per començar, per fer la meva entrada triomfal en la gran literatura, em va deixar baldat. Mai abans no havia llegit res de semblant: un llibre en què a penes succeïa res, on tot el protagonisme era per als pensaments que uns pocs personatges tenien al cap. Evidentment, encara no havia sentit a parlar del monòleg interior o el corrent de consciència, i la novel·la em va deixar estupefacte i esbalaït. Al faro, de Virginia Woolf (en la traducció de Carmen Martín Gaite), va ser l’obra amb què em vaig convertir en lector.

Ara, tres dècades i mitja més tard, l’he rellegida i he comprès per què em va deixar tan esclafat. A Al faro Woolf està en estat de gràcia. La seva capacitat per descriure i convertir en paraules les impressions i els matisos és colossal, aclaparadora, si cal recorrent a metàfores impecables i eloqüents fins a límits insospitats. Vull dir-ne, esclar, alguna cosa més; però abans he d’advertir que qui no l’hagi llegit, qui no en sàpiga res, farà bé d’iniciar-ne la lectura sense mirar abans ressenyes ni solapes que diguin més del compte —totes diuen més del compte.

Així és com vaig llegir Al faro el 1986, desconeixent-ho tot de la novel·la, sabent tan sols que era un dels títols de la llista que m’havia fet arribar la Pepa. (Avui costa fer-se el càrrec que, de fet, en aquell temps no hi havia cap altra manera de saber res d’un llibre com aquest que no fos acudint a una bona biblioteca per consultar un assaig o un volum d’alguna història de la literatura universal. I vivint en un poble petit les opcions de trobar gaire informació sobre el llibre eren escasses.) Així és com l’he rellegida ara, evitant saber-ne gaire res, guiant-me només pel record de la impressió que em va causar la primera vegada. No cal dir que no recordava pràcticament res de la trama. Quantes vegades ens ha estat robada —o hem deixat perdre— bona part del plaer que ens pot produir una lectura pel fet d’encarar-la carregats d’informació i d’expectatives! Una altra cosa és que, un cop acabada, vulguem saber què en diu la crítica, què se n’ha escrit, ja sigui per corroborar idees o impressions, ja sigui per saber què hi han vist altres lectors. Parlo dels clàssics, per descomptat. Amb la literatura d’avui cal anar més ben informat, més ben protegit.

En qualsevol cas, Al faro és una novel·la magnífica, de la qual només cal saber que comença amb la promesa que la senyora Ramsay fa al seu fill petit que si l’endemà al matí fa bo aniran amb barca fins al far. L’escena té lloc dins la casa on el senyor i la senyora Ramsay solen passar els estius amb els seus vuit fills, acompanyats sovint d’altres convidats. Som cap a l’any 1910. La senyora Ramsay la trobarem asseguda amb el seu fill James a prop d’una finestra a través de la qual pot contemplar el jardí que envolta la casa, els camps que s’estenen més enllà, el mar, que comença més a sota, i al fons, lluny dins d’aquest mar, la silueta del far, que al vespre presidirà aquell racó de món amb els feixos de llum.

La llum és, justament, una de les grans protagonistes d’aquest llibre on tot queda sotmès a l’imperi dels matisos: cada frase dita en un to o altre, cada gest, cada fracció de segon de més que és mantinguda una mirada, tot té una repercussió en l’estat d’ànim de l’interlocutor, del qui rep l’acció o fins i tot del qui es mira una escena des de lluny. De la mateixa manera, la llum ens és descrita amb una minuciositat extraordinària: la que desprèn el mar, la que escampen els prats verds que envolten la propietat, la que emana d’un cel crepuscular i que va canviant a mesura que la nit s’atansa, la que Lily Briscoe intenta reflectir en el quadre que està pintant des del jardí, la que primer es filtra cap a l’interior de la casa a través de les cortines i més tard surt cap enfora…

Sota l’influx d’aquesta llum els homes i les dones viuen, respiren, esperen, parlen, callen, exerceixen el seu paper, s’hi limiten o el depassen. Tot el que Woolf vol dir-nos sobre la condició femenina, sobre la dependència o independència de les dones respecte dels homes —i a l’inrevés—, sobre la creació artística, les regles i els hàbits socialment imposats, sobre el destí d’uns i altres, siguin el que siguin i hagin fet el que hagin fet al llarg de la vida, tot ens ho diu sense necessitat de retocar gaire el decorat que ens presenta d’un bon començament.

Perquè tota la novel·la és com una mena de visió. L’únic que ha de fer el lector és entrar-hi, no defallir davant l’esforç que demanen les primeres pàgines, quan la llum de l’obra ens cega amb la seva brillantor. És l’esclat de les grans obres, l’esclat dels fars. Woolf n’és un.

El molinet de cafè

A casa, des de fa més de vint anys, comprem el cafè en gra i el molem cada matí amb un molinet elèctric. No ens fiem de paquets de cafè molt on ves a saber què s’hi barreja, i encara menys de càpsules que no sabem quina mena de substàncies contenen. Però, més que no pas aquesta malfiança, el que ens indueix a moldre’ns el cafè és la seguretat que dona recórrer a aquest ritual ancestral i tan infal·lible com tot allò que és producte de la lentitud, de la paciència i d’un cert sentit de fer les coses a consciència. Això que vull dir i que tant em costa d’expressar, Olga Tokarczuk ho diu de manera impecable a la pàgina 42 de la novel·la Un lloc anomenat Antany, just abans de descriure el molinet de la Misia, «obra d’unes mans que van unir fusta, porcellana i llautó en un sol objecte»:

La gent es pensa que viu amb més intensitat que els animals, els vegetals i, no cal dir-ho, les coses. Els animals intueixen que viuen amb més intensitat que els vegetals o les coses. Els vegetals somien que viuen amb més intensitat que les coses. I les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc.

«Les coses duren, i en aquesta duració hi ha més vida que enlloc.» És exactament en aquesta idea on rau la fascinació que ens produeixen els objectes antics que han perdurat fins als nostres dies o els que ens han acompanyat tota una vida, llestos encara per dur a terme la funció per a la qual van ser creats.

A partir d’aquí, la narradora continua explicant-nos la història del molinet de cafè que un bon dia arribar a Antany i va a parar a les mans de la Misia, una nena que el conservarà al llarg de tota la seva vida. I la vida de la Misia coincideix pràcticament amb l’època que coneixerem d’un poble anomenat Antany, una mena de centre de l’Univers amagat en un racó de Polònia, tan real i tan imaginari com el lector vulgui creure, amb cases i algun palau, prats i horts, dos rius que travessen el terme, boscos, un turó, pobles veïns i límits tan concrets que no tothom pot creuar-los. En coneixerem uns quants habitants just quan són a punt de presenciar l’esclat de la Primera Guerra Mundial: homes i dones, àngels i arcàngels, esperits, animals, plantes, coses, cadascun fent valer en un moment o altre el pes de la seva existència, de la seva raó de ser, i, per damunt de tots, un Déu a voltes enfeinat i a voltes mandrós, despistat, matusser…

Veurem com transcorren les dècades i s’amplien o es redueixen les famílies mentre la Misia mol el cafè de cada matí. Assistirem a l’esclat d’una nova guerra, més terrible que l’anterior i per a la qual Antany farà de camp de batalla, l’hàbitat perfecte perquè s’hi arrosseguin les pitjors bèsties, els homes ensalvatgits que destrueixen tot el que toquen, i el que toquen són sovint les dones que no aconsegueixen escapolir-se’n. Però aquesta guerra també quedarà enrere per deixar pas a una nova època sota un nou règim, gràcies al qual campen comissaris polítics i energúmens d’altra mena, mentre les dones continuen assegurant l’existència mateixa d’Antany, preservant la vida dins de cada casa amb el seu esforç, el seu patiment, els seus anhels.

Tokarczuk, premi Nobel de literatura del 2018, recorre a la seva pròpia versió del realisme màgic per crear Antany i explicar-nos la vida i les vicissituds d’un racó de món i dels éssers —no dic persones expressament— que l’habiten. Òbviament, no crea el poble del no-res; ja ho diu la narradora: «L’home no és capaç de crear del no-res. Aquest és un privilegi de Déu», tot i que aquest Déu no surti gaire ben parat. Tokarczuk s’inspira en la tortuosa història de la Polònia del segle XX, marcada per tota mena de calamitats que no sempre troben el culpable a fora.

Tampoc no hi surten gaire ben parats els homes —amb les excepcions oportunes—; Tokarczuk passa comptes, i no és estrany, per la manera com aquests s’han comportat amb les dones al llarg de la història. En aquest sentit, aquesta és una novel·la escrita des d’un feminisme tan fi com punyent, tan intel·ligent com eficaç, sense que en cap moment ens faci l’efecte que estiguem llegint una proclama: això és literatura. El relat combina passatges lírics, fins i tot onírics, amb pàgines d’una cruesa sense filtres —la vida— i amb reflexions de la narradora sobre tota mena de qüestions.

Potser, si filem prim, de vegades trobem que queda massa al descobert l’engranatge del llibre, la bastida damunt la qual se sosté la història. Alhora, algunes consideracions de la narradora sobre certs fets o personatges semblen sorgides directament de la consulta d’un psicòleg. Però res d’això no espatlla una novel·la ben travada, que va molt progressivament de menys a més i que acaba embolcallant el lector en una atmosfera única.

Al final queda en el pensament el molinet de cafè de la Misia, potser perquè, com fa el molinet, el món sempre gira, les vides arriben i se’n van, el temps tot ho converteix en pols. Alguna mena de pòsit queda, però: no serà aquesta la darrera obra que llegirem de Tokarczuk.