Lo mig… de quin món?

La cosa ha anat així: els alumnes d’un curs de nivell superior de català havien de fer una tasca d’expressió escrita consistent en una ressenya d’un llibre que prèviament havien d’haver llegit. El llibre era Lo mig del món, de Roser Vernet. Uns quants d’aquests alumnes —entre els quals hi ha professionals de la docència— van presentar una ressenya generada per l’inefable ChapGPT. Això, si voleu, no és nou. El que és més sorprenent és que hagin presentat la ressenya sense revisar-la abans i, per tant, sense adonar-se que la tèrbola ment de ChatGPT se l’havia inventada de dalt a baix. Perquè efectivament la IA, si no troba una informació, se la inventa. Així, en les diferents ressenyes de Lo mig del món presentades per aquests alumnes apareixen personatges que viatgen a països exòtics i que viuen aventures emocionants, o una tal Blanca que, després de la mort del seu pare, decideix retornar al poble on va néixer i revisitar els llocs de la infància a la recerca del seu passat, o un tal Lucian que veu el món amb uns ulls carregats de poesia i de misteri… Lo mig del món, doncs, convertit en una novel·la d’aventures, en una saga familiar i, fins i tot, en un relat de ciència-ficció.

Jo mateix vaig decidir fer la prova i demanar una ressenya del llibre de Roser Vernet a ChatGPT; en el meu cas, la IA es va treure del barret un protagonista anomenat David que vivia tot un seguit de peripècies. Per treure-se’l, el barret.

L’anècdota faria gràcia si no fos que expressa amb cruesa la situació que vivim a les acaballes del primer quart del segle XXI. Adults que s’alimenten acríticament i cegament de tot el que la IA els aboca a la menjadora; que s’empassen tot el que els diu la IA sense plantejar-se ni la veracitat, ni la qualitat, ni el to, ni la intenció de la informació que els proporciona. Adults que, en alguns casos, són també professors d’institut, o metges, o qualsevol altra cosa. Adults que es posen en mans de la IA, a la qual cedeixen la seva facultat de pensar, de triar, d’opinar, de saber. Què no faran els adolescents!

No debades l’escriptor francès Grégoire Bouillier afirma en algun moment de la seva magna i indefinible obra Le Dossier M que per primera vegada a la història l’ésser humà ha iniciat un procés de degradació de les seves capacitats cognitives. L’evolució s’ha transformat en involució. Per poc que ens hi parem a pensar ens adonarem que la seva no és una afirmació gratuïta, la típica boutade escopida per un provocador. No. Mirem què ha passat amb l’ensenyament arreu els darrers trenta anys; mirem què diuen tots els informes, totes les anàlisis, sobre el nivell dels alumnes, sobre la capacitat d’atenció, de retenció, de concentració dels joves d’avui. El retrocés i la baixada del llistó són imparables. I aquest és un procés que coincideix amb l’arribada i la generalització del telèfon mòbil, un canvi cap a pitjor que la IA acabarà d’agreujar.

Les conseqüències les pateixen els alumnes, les pateixen els professors, les patim tots. La incapacitat per llegir i comprendre —no diguem ja gaudir— un text llarg i complex, per extreure’n conclusions pròpies, per analitzar —en general—, avaluar i decidir, aquesta incompetència es farà cada cop més acusada a mesura que els éssers humans deixem d’exercitar aquestes habilitats que bé teníem, perquè ja ens està bé que la IA faci la feina per nosaltres. Una IA que es comporta com una bona pel·lícula de Walt Disney: entreté, alliçona —“sin que se note el cuidado”—, condueix, moralitza, garbella i embelleix a fi que ens empassem la píndola sense protestar.

A les universitats l’ambient a les aules és cada cop més depriment. De seixanta alumnes, cinc o sis paren atenció, prenen apunts, estan al cas. Els altres no hi són, tot i ser-hi. Suspendre no és cap drama, aprovar és indiferent, aprendre alguna cosa és dany col·lateral.

Com sempre, hi ha les excepcions, la gent brillant, una mínima base de talent que fa que tot el sistema no s’esfondri com un castell de cartes. I potser l’ensulsiada no acabarà mai d’esdevenir-se perquè en el moment més crític arribarà per apuntalar-ho tot la mateixa IA: per apuntalar la sanitat, per exemple, amb màquines que diagnosticaran i operaran amb més precisió que qualsevol metge; per apuntalar la producció, cosa que ja passa, amb robots que faran la feina amb més eficàcia i rapidesa que qualsevol operari; per assegurar una certa forma de transmetre coneixement, amb professors virtuals que explicaran la lliçó millor que qualsevol docent; per perpetuar la primacia dels poders econòmics, amb centres virtuals de decisió que governaran millor que qualsevol polític. Segurament el veurem de ben a prop, aquest món. Que no és pas el món de Roser Vernet. Que no és pas el nostre. No pot ser-ho de cap manera. Nosaltres advoquem per una altra via, per l’Acció Paral·lela. Fins al final.

Vida d’un escriptor (III)

Deixem que el dietari de Pierre Bergounioux parli per si mateix. Tercer volum del Carnet de notes.

Dv. 15.11.2002

   M’he llevat a un quart de set. A Massy dues hores més tard. Després de dos mesos i mig de docència, tinc una visió precisa de l’abast del desastre, la premonició del món de demà. Hi ha l’exterioritat de les classes populars respecte de la cultura escolar, l’absència de qualsevol curiositat per l’especial interès que les idees poden despertar. Hom va a l’escola perquè és obligatori. No sospiten que aquesta obre la porta a un univers diferent. Mai no escaparan del sentit comú, de l’espai mental tancat, ensopit, que és com el reflex del món material i social que resta aïllat en el garbuix dels grans suburbis. Però els professors també han canviat. Ja no són el tipus ideal weberià al qual, durant gairebé trenta anys, m’havia acostumat. De sobte els falta allò que finalment els diferencia: cultura, curiositat, una certa obertura. Em fa l’efecte d’haver-me equivocat de lloc, de feina, i m’ha vingut de cop una impaciència per marxar. L’any escolar serà llarg. De tornada sota el sol baix, enlluernador, de novembre.

   Llegeixo Entre chien et loup, de J. Harrison. Prosa psicoecològica d’aquesta generació d’americans que s’esforcen, tant com poden, per preservar una visió contemplativa, desinteressada, artística de les coses en una societat totalment fidel al mercat, a la recerca conscient, racional, del benefici, al fetitxisme de la mercaderia i al culte del cos.

Dj. 20.4.2006

   A les set el despertador m’arrenca del son. El bon temps s’ha instal·lat ja sobre la ciutat i sento, per la finestra entreoberta, el crit dels falcillots. Dono un cop d’ull al ciel i els veig.

   He sortit de l’hotel caminant i, a tres-cents metres, he tirat pel carrer Bayard, que Yves Reboul em va dir que portava a Matabiau, on són l’una al costat de l’altra les dues estacions, la d’autobusos i la del tren. La ciutat s’està despertant. Em creuo amb col·legials, amb alumnes d’institut; travesso el Canal du Midi i a l’estació d’autobusos agafo un bitllet cap a Blanhac. Esperem el bus sota una gran llosa de formigó. Els sensellar s’entaforen als lavabos per netejar-se una mica. No puc decidir-me a creure que es toleri tanta misèria, que els poders públics es desentenguin d’aquesta aflicció, de la desgràcia que afecta centenars de milers de persones. Sí, però les forces d’esquerres van perdre la batalla fa uns trenta anys, i el que està passant a l’alçada dels ulls, a les estacions d’autobusos i a altres llocs, n’és la conseqüència. Amb la degradació de l’element personal han arribat el cinisme i la vulgaritat, el desastre de l’ensenyament, l’anihilament en què hem caigut.

   L’autobús apareix a les nou i segueix el canal durant molt de temps. La bella estació ja ha arribat, aquí. Els arbres estan coberts de fulles, les glicines han florit. A Blanhac ja s’anuncia un retard de quaranta minuts. Massa cansat per tornar a Müller. Llegeixo el diari, m’avorreixo una mica. A pocs passos, a la mateixa fila de seients, una noia d’uns vint anys, com se’n veuen a tot arreu, totes semblants, parla pel mòbil en veu alta, en un to precipitat, vulgar, sobre coses indigents, amb un llenguatge deplorable. Repeteix un paper, diu un text extret de la televisió, de determinats canals, d’una determinada premsa destinada a adolescents. L’acció pedagògica racional, de les institucions públiques, no té cap poder sobre aquestes ànimes assetjades per la cultura comercial, que produeix, massivament, identitats paral·leles, buides, autistes, gràcies a la teleporqueria i els mòbils. Ja no visc en aquest temps, en aquest món. Pertanyo del tot al passat.

   Són dos quarts de dues quan per fi embarquem. Com ahir, m’assec a prop d’una finestra però damunt d’un reactor. Ens enlairem amb un cel clar i puc veure el país que sobrevolem, la Garona, que s’allunya, els meandres de l’Òlt, Briva, Llemotges sobre la vertical. Aleshores el cel es va ennuvolant a poc a poc. La mateixa impressió que ahir de dominar un mar polar ple de blocs de gel i després, un cop se solden entre si, un prat inculte i cobert de neu. A casa a les tres de la tarda. Massa cansat per fer res durant la resta del dia.

Dg. 9.5.2010

   Cel ennuvolat. Astènia, malenconia. Enllesteixo en poques ratlles la conferència que faré a Nantes d’avui en vuit i emprenc la que pronunciaré a la Biblioteca Nacional el dia 29. Però em falta empenta; deixo aviat la taula i passo a les cròniques que Vialatte va escriure el 1968 per a La Montagne. Són ben estrafolàries, divertides en petites dosis, però de seguida es fan pesades.

   Cathy, que s’ha passat el dia a l’institut, m’arrenca de la reclusió i m’arrossega a fer un passeig. Els boscos semblen ramats atapeïts estesos damunt dels flancs de la vall. Avancem entre mates de lilàs, parterres plens de lliris, glicines penjades a les branques dels arbres.

(Traducció de Roger Vilà Padró)

Set milions de roses, menys una

Diu que aquest Sant Jordi es vendran set milions de roses. Que en restin una, que jo no en compraré cap. Resulta que som un país que ven en un sol dia set milions de roses però que no té qui en cultivi perquè tots els productors de roses han anat tancant o han deixat de cultivar-ne atès que no els surt a compte, i, per tant, les hem de fer venir de fora. 

És com si per Sant Joan tanquessin totes les fleques i pastisseries perquè fer coques ja no els sortís a compte i mengéssim coques vingudes de ves a saber on. O, tornant a Sant Jordi, com si durant aquesta diada els autors catalans deixessin de signar llibres perquè tots els que es venen són en castellà… Ah, calla!

En fi, no ens cansem de guanyar derrotes, que deia el poeta. No ens cansem d’infligir-nos càstigs i humiliacions a nosaltres mateixos. Som un poble mesell que és capaç de deixar podrir la seva millor festa, la més envejada i exportable: la del llibre i la rosa. Tot ho corrompen l’avarícia i la manca d’autoestima. Una diada com la de Sant Jordi, única al món sencer, tenia gràcia per l’espontaneïtat amb què va créixer els primers anys, per la solidesa que exhibia després. Fa anys, però, que agonitza d’èxit. I si plou, esclar, editors i llibreters lamentaran les enormes pèrdues sofertes —fa temps que hem acostumat els no lectors a comprar un llibre a l’any. 

Sense coherència, sense fer les coses perquè pensem que tot té un sentit més enllà del fet venal, les festes com aquesta moren o es podreixen o es converteixen en una altra cosa. No, aquest any no compraré cap rosa. I rellegiré molt: Kavafis, Elizabeth Bishop, Wallace Stevens, Vicent Andrés Estellés… 

Kavafis 2.0

Com l’esperàvem una edició així de la poesia de Konstandinos P. Kavafis! Completa, posada al dia, rigorosa, i fins i tot, afirmo sense cap reticència, capdavantera. I dic això perquè el text que ens ofereix el professor i traductor Eusebi Ayensa és fruit d’una recerca incansable i d’un treball intens basat en la comprovació i confrontació d’originals i de documentació diversa, una tasca que li ha permès qüestionar criteris adoptats per les edicions gregues aparegudes fins ara, suggerir solucions alternatives i apuntar lectures noves. Cal tenir present que bona part d’aquesta documentació que ha pogut consultar s’havia mantingut tancada a clau i pany fins fa quatre dies, a penes accessible als estudiosos de l’obra kavafiana. Per tant, no seria exagerat afirmar que Ayensa s’ha proposat i ha aconseguit oferir-nos la millor versió possible actualment en català de l’obra poètica d’aquest poeta alexandrí, tan esmentat —especialment a Catalunya— com parcialment llegit.

Dels responsables de l’Editorial Flâneur n’esperem sempre grans coses, i per descomptat aquesta edició de la poesia completa de Kavafis no ha decebut les nostres expectatives. Es tracta de dos volums dotats de pràcticament tot allò que el lector necessita per llegir la poesia de Kavafis posant-hi els cinc sentits. Per llegir-la i per gaudir-ne. Algú podrà argüir un però: no és bilingüe. Cert. Tanmateix, és fàcil arribar a la conclusió que la inclusió del text original hauria pogut fer inviable la publicació d’aquesta obra —si és que és viable, almenys econòmicament, de cap manera… A més, a diferència del que passa amb l’anglès, el francès, i en menor mesura amb l’alemany, l’italià o el portuguès, són pocs els lectors de poesia que poden llegir grec i, per tant, els qui podrien treure suc d’una edició bilingüe. Tal com l’han ideat i dut a terme, ja deu haver estat un maldecap per als editors treure al carrer les més de 850 pàgines que sumen aquests dos volums.

El primer llibre recull una introducció del traductor i els poemes canònics, és a dir, els que Kavafis va donar per bons, ensenyava i considerava aptes per ser publicats. El segon recull els poemes refusats, reservats —aquesta és la manera com Ayensa denomina les composicions que van quedar inèdites— o inacabats, a més de tres poemes en prosa. La major part de peces van acompanyades d’un comentari, més o menys extens, en què s’aclareix el context i el possible sentit del poema, s’informa de certes variants destacables i es detallen altres aspectes de les circumstàncies que van envoltar la seva creació o difusió. Aquests comentaris estan perfectament agrupats després dels poemes i no interfereixen gens en la lectura. No cal dir el que és evident: el lector que no vulgui saber res dels poemes que Kavafis no va donar per bons en farà prou amb el primer volum…, però no sé si aquest lector existeix. I, de fet, perdria l’ocasió de gaudir d’un bon nombre de poemes que valen molt la pena.

La poesia de Kavafis és molt particular; la seva és una d’aquelles veus que es materialitzen com una baula singular de la llarga cadena que uneix els clàssics grecs amb els autors del segle XIX i principis del segle XX. Un dels trets que la fa particular és el fet que molts dels poemes semblen la mera anotació o explicació d’un moment, d’una escena concreta. Són composicions molt narratives, que a priori diries que amaguen pocs secrets; vull dir amb això que semblen prou diàfanes perquè calgui descobrir-hi més lectures del compte. Que no sempre és així, que ben sovint hi ha rere un fet narrat més significacions que les òbvies i més interpretacions possibles que no pas una primera lectura ens pot suggerir, ho deixen ben clar molts dels comentaris d’Ayensa. En altre casos, però, no caldra buscar tres peus al gat. Els poemes sensuals són un bon exemple d’això. 

Una altra peculiaritat de molts poemes de Kavafis és que sovint parlen de personatges històrics —o pseudohistòrics— i estan basats en fets i anècdotes recollits pels historiadors. Però aquests personatges no sempre són figures de primera fila, i per tant el lector necessita una mínima contextualització per copsar el sentit del poema. El comentari addicional, doncs, és imprescindible per poder gaudir plenament de la composició, per apreciar-hi els matisos, la ironia, les intencions que van dur Kavafis a escriure-la; de fet, acaba sent indispensable per descobrir tot el que l’autor va introduir en un text que, ben sovint, podria semblar prosaic —sobretot per al lector que no pot llegir el poema en la llengua original—, una mera narració, sintètica, amb mots ben triats i mesurats, però narració al capdavall d’un esdeveniment concret.

Evidentment, aquesta no és una qüestió que tingui a veure només amb la poesia de Kavafis. Per entendre i apreciar bé qualsevol obra escrita per un autor clàssic sempre ha calgut tenir un coneixement mínim de l’època en què va escriure, de la tradició en què s’inscriu, dels mites i les llegendes de què es va alimentar. Això ja ho sabem. Ara bé, no és el mateix exigir al lector que tingui un mínim coneixement de la història i els mites clàssics —el pòsit cultural inexcusable—, que demanar-li que conegui quina una en va fer el germà petit d’un faraó del segle III aC o per on passejava les seves cogitacions un místic del segle IV dC. En tot cas, avui ja no és tan habitual haver de conèixer certes minúcies de la història per saber què volen dir exactament la major part de poetes… Són altres temps. Compte: que ningú no llegeixi aquesta reflexió com una crítica cap a l’obra de Kavafis, sinó com l’explanació d’uns dubtes que m’assalten a mi com a lector, fruit —els dubtes— segurament de la meva manca de pràctica en la lectura d’una obra tan singular com la de l’alexandrí. El que és indiscutible és que en aquestes pàgines trobarem alguns dels grans poemes que s’han escrit els últims cent cinquanta anys.

Si la poesia de Kavafis és particular, no ho són menys les peripècies que ha patit aquest corpus poètic per arribar fins a nosaltres. Per començar, com assenyala Ayensa a la introducció, Kavafis tan sols va publicar alguns poemes esparsos en revistes literàries. De la majoria en feia reproduir còpies que agrupava en opuscles per fer-los arribar a amics i coneguts. D’aquesta manera, la difusió que en el seu moment van tenir molts d’aquests poemes va ser mínima. De fet, la primera edició del conjunt de la seva poesia no va sortir fins al 1935, dos anys després de la mort del poeta. A més, l’arxiu de Kavafis va quedar en mans particulars fins al 2012 —una data ben recent—, any en què el va adquirir la Fundació Onassis. És a partir d’aleshores que aquest arxiu es fa més accessible als estudiosos; es tracta d’una gran quantitat de documents que inclouen esborranys, correspondència, notes i papers de tota mena, un material fonamental per a qui volgués tirar endavant una bona edició de la poesia de Kavafis. És a dir, per a Eusebi Ayensa i els còmplices inevitables de l’Editorial Flâneur.

Un dels heterònims de Pessoa, Ricardo Reis, va deixar escrit que «al poema més petit d’un poeta hi ha d’haver alguna cosa que indiqui que Homer ha existit» —una citació que no ens cansarem de portar a col·lació a L’Acció Paral·lela. Doncs bé, podríem assegurar sense gaires dificultats que gairebé cada poema de Kavafis, en un sentit o altre, per una raó o altra, ens recorda que al principi del camí s’alça la figura d’Homer. Pessoa, animal de ciutat, de cafès i carrers concorreguts, li fa dir això a Ricardo Reis a propòsit de la poesia d’Albert Caeiro, aquell que obre la seva obra poètica amb dos versos tan senzills com immortals: «Eu nunca guardei rebanhos, / Mas é como se os guardasse.» («Mai no he guardat ramats, / però és com si en guardés.» Trad. de Joaquin Sala-Sanahuja). Un altre animal de ciutat, aquest més proper, fa la seva entrada en la poesia amb un altre vers que remet a un món ancestral: «I la natura em crida»: Joan Vinyoli, esclar. Quantes similituds no trabaríem entre tots trets: la ciutat, els cafès, l’alcohol, l’estretor econòmica, la poesia. 

En el cas de Kavafis, la biografia marca l’obra amb uns elements característics. No podia ser d’altra manera: era un homosexual nascut a Alexandria el 1863 en el si d’una família grega i que va viure l’època en què l’ideal de l’hel·lenisme sucumbia davant els embats d’una primera meitat de segle XX dominada per la barbàrie. No en va, un dels seus més grans poemes és el prou conegut «Tot esperant els bàrbars»: «—Què esperem, reunits a la plaça? / És que els bàrbars arribaran avui.»

Sí, van arribar els bàrbars, i ho van fer per quedar-se. Per sort, la poesia de Kavafis també va arribar per quedar-se. Quanta poesia per tornar-hi!

Infàmia! Infàmia!

De debò? De debò que els catalans hem de llegir Thomas Bernhard en edicions com aquestes que ens ofereix El Gall Editor? No podem aspirar a alguna cosa més? Ja n’hem parlat abans, ho sé, ja ens hem queixat repetidament de les versions de Clara Fromosa Plans, que ens han arribat sense passar per cap mena de revisió. Com pot ser que una calamitat així hagi pogut esdevenir-se amb cada nou volum publicat, que no hi hagi hagut cap propòsit d’esmena en cap moment?

Si Bernhard aixequés el cap i veiés com el llegim en català exclamaria: «Infàmia! Infàmia!» I diria que no som un poble ni una cultura respectables. I, ves, què li podríem replicar? Aquest darrer plany l’ha provocat la lectura del tercer dels llibres autobiogràfics, Alè. Sempre hi ha algú disposat a creure que no n’hi ha per a tant, o a pensar que som uns exagerats. Per això el millor és que el text parli per si sol. Vet aquí, doncs, uns quants exemples del que trobarem en aquest volum.

A la pàgina 38, trobem això.

Més endavant.

I encara.

Per si fos poc.

Els exemples són inexhauribles. Bernhard i els lectors de Bernhard mereixem una altra cosa.

(Nous i breus) consells a un jove poeta

Apuntats després d’assistir a un nou recital de poesia, vet aquí quatre consells per a un jove poeta que ni ell no ha demanat ni trobarà a faltar ningú.

1. Si tens la dicció que tens i dius [kuyó] quan escrius colló, no recitis el poema on inclous repetidament aquesta paraula, o demana a algú altre que el reciti per tu.
2. De fet, considera amb calma si és bona idea que en recitis cap, de poema, si no és millor que algú altre els reciti tots per tu.
3. No intentis emular, copiar o imitar Allen Ginsberg, Joseph Brodsky o Enric Casasses. Sobretot, no intentis imitar Enric Casasses.
4. No busquis ser graciós parlant de Joan Grinyoli ni t’hi comparis.
5. Torna a llegir el primer consell, per si de cas.

Sota sospita

Editors, un consell de franc: que cap llibre vostre no tingui mai una errada a la primera pàgina. I un segon consell de propina: que tampoc no en tingui cap a la tercera. Si això passa, tota l’edició quedarà sota sospita. El lector s’haurà tornat malfiat i ja no sabrà si confiar que allò que té a les mans és un bon text, editat amb cura, ben revisat, que pagarà la pena de llegir. Si es tracta d’una traducció i les errades no són de les que un puntimirat cercaria amb microscopi —la clàssica i solitària mosca que conté qualsevol volum—, llavors les sospites arrelen en terreny adobat.

Efectivament, una bona edició es fonamenta en un text impecable. El 2022 Viena Edicions va publicar dins la col·lecció Club Victòria la traducció que Ferran Ràfols Gesa havia fet de Wuthering Heigths, la famosa novel·la d’Emily Brontë. El volum fa patxoca: tapes dures estampades amb un disseny amb nom i cognoms, paper bo, tipografia ben triada, belles filigranes… Tot a lloc. Un títol i una autora que formen part del cànon i que deixen el lector en la millor predisposició d’ànim per gaudir d’unes quantes hores de bona lectura. El lector, doncs, comença a llegir, i vet aquí que al cap de poques línies, quan encara no ha girat la primera pàgina de la novel·la, queda encallat en una frase: 

«(…) les seves paraules, i em que penso que ha sigut això (…)»

De seguida veu que aquest que no hi ha d’anar. Una badada. Arrufa el nas i continua llegint. Arriba a la pàgina 3 i troba aquest fragment:

«D’individus així se’n veuen molts, en qualsevol ronda de vuit o deu quilòmetres que es faci per turons aquestes muntanyes, asseguts en una butaca amb la gerra de cervesa escumejant a la taula, sobretot si el passeig és havent dinat.»

Això s’embolica, pensa: «per turons aquestes muntanyes»? Decideix consultar l’original, tot i que ja s’ensuma què ha passat. I l’original fa així: 

«Such an individual seated in his arm-chair, his mug of ale frothing on the round table before him, is to be seen in any circuit of five or six miles among these hills, if you go at the right time after dinner.» 

Per una banda, ni el traductor ni cap corrector, ningú no s’ha adonat que calia esborrar turons. Per l’altra, el traductor ha optat per canviar l’ordre de la frase original, cosa que no té cap explicació perquè aquesta solució empitjora la redacció: és evident que «asseguts en una butaca» ha d’anar al costat dels «individus» a què fa referència el complement.

Al lector ja li ha pujat la mosca al nas, però té l’esperança que la cosa millori de seguida i no torni a haver-hi cap ensurt més. I sembla que és així. Però en arribar a la pàgina 18 —la novena des que ha començat a llegir— se li fa estrany que un visitant que arriba a una casa, després de picar repetidament a la porta, digui un cop és dins:

«Em temo, senyora Heathcliff, que el terra haurà de patir les conseqüències de la desídia del servei: m’ha costat Déu i ajuda que em sentissin!»

El terra? Quin terra? Per què diu això, l’hoste? El lector recorre de nou a l’original:

«I’m afraid, Mrs. Heathcliff, the door must bear the consequence of your servants’ leisure attendance: I had hard work to make them hear me.»

Vaja, el text en anglès no diu pas «the floor», sinó «the door», és a dir, la porta contra la qual ha picat repetidament el visitant.

A partir d’aquí, el lector ja desconfia de tot. Què haurà de fer? Anar consultant l’original? No, no ho farà. Però està temptat de tornar el llibre a la llibreria i de demanar a canvi la traducció que ja existia de Wuthering Heiths. Al final no ho fa, no ho farà, i continuarà llegint, però la sensació que l’han estafat ja no se la podrà treure de sobre. D’errades en continuarà trobant, esparses, no pas sovintejades —entre altres raons perquè ha decidit relaxar-se i no fer servir cap lupa—, ara un pronom que brilla per la seva absència, adés un tan per un tant, ara i adès alguns detalls de picatge, o alguna frase que li fa posar els pèls de punta, com aquell «el seu nebot i ell deixarien aquest món de la mà». «Deixarien aquest món de la mà»…! Déu vulgui que el flamant 56è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes no hagi vist mai aquest fragment.

De fet, el lector tenia ganes de parlar de la novel·la, no pas de l’edició. Però ara ja no sap si trauria cap a res. Segurament tampoc no podria fer cap aportació digna d’esment per afegir-la a tot el que ja s’ha escrit sobre una obra com Cims Borrascosos. Això sí, com passa amb qualsevol clàssic, pensa que és inevitable fer avui, el 2024, dues lectures —pel cap baix— paral·leles de la novel·la d’Emily Brontë: la que es fa amb la mirada actual, d’aquests anys vint del segle XXI, i la que es fa situant-se a la primera meitat del segle XIX, provant d’imaginar què devia significar l’obra per als lectors d’aquella època. He dit «lectures paral·leles», però potser hauria hagut de dir més aviat superposades, entremesclades, inconscientment coincidents en el temps.

El que no canviarà és la sorpresa que suposarà per a nosaltres veure el vigor amb què són narrades les escenes, descrits els personatges, trenats els diàlegs; la força de què dota l’acció Emily Brontë. És evident que una veu tan personal i gairebé diria que rabiüda havia de sobtar els lectors de fa prop de cent vuitanta anys. L’ambient opressiu que predomina al llarg de tota l’obra —sense ser tampoc l’únic ambient que hi trobarem— i l’exacerbació del caràcter d’uns quants personatges i de les relacions i situacions plantejades fan que aquesta obra desprengui una llum molt particular. S’hi suma, per descomptat, la manca de certes cotilles pròpies de les obres d’aquell temps; un exemple d’això és la presència de diversos narradors i el recurs a certes estratègies per fer avançar el relat.

En definitiva, aquesta és una novel·la que avui podem gaudir molt i que mereix un text veritablement ben revisat. Està molt bé que els llibres els aguanti una bona carrosseria, que l’atrezzo dels volums estigui ben cuidat, fins i tot que puguem llegir-los mentre fem un xarrup de te servit en una tassa a joc amb les cobertes. Però el text…, el text!

Contra els imbècils

Vet-me aquí, finalment, llegint un llibre rabiosament actual, una obra escrita i publicada en el que podem dir que són, sense matisos, els nostres dies. Em refereixo a Panxacontent, un recull de textos (proses?, relats?) de l’humorista i escriptor nord-americà David Sedaris. L’original en anglès va aparèixer publicat l’any 2022, i aquest març l’editorial Comanegra ha inclòs a la seva col·lecció Cul-de-Sac la traducció que n’ha fet Borja Bagunyà.

Desconnectat com estic de la major part de coses que passen culturalment parlant —i no ho dic pas enorgullint-me’n— al país de les barres i les estrelles, reconec que no havia sentit mai a parlar de Sedaris. Per això, quan va arribar a la bústia de casa aquest Panxacontent el vaig fullejar amb un punt inevitable d’escepticisme, però també prou encuriosit en veure que Borja Bagunyà havia decidit dedicar temps i esforç a traduir aquest autor al català. El cas és que vaig posar-me a llegir de seguida el primer capítol del volum, «Franctirador» —una peça que deixa clar d’entrada que en aquestes pàgines hi trobarem molta més ironia que no pas humor—, i ja no el vaig deixar fins a arribar al final.

Efectivament, llegint Panxacontent, tot i que hi trobem uns quants acudits, no esclatarem a riure, potser ni tan sols somriurem, perquè el Sedaris humorista cedeix tot el protagonisme al Sedaris irònic, realista i, per damunt de tot, crític. A mesura que avancem pels diferents capítols, entrarem plenament en contacte amb el nostre dia a dia, la nostra època, vista —o viscuda— sobretot des d’Amèrica, però no exclusivament, ja que Sedaris volta molt i al llarg de la seva vida també ha viscut a Europa. A més, la seva visió està molt allunyada del clàssic american way of life, i quan no és així ell mateix s’encarrega d’autocriticar-se i parodiar-se. L’autor defuig qualsevol visió tòpica del món en què ha nascut i crescut, cosa que fa que els europeus, i en tot cas els catalans, puguem identificar-nos amb moltes de les situacions que descriu. Hi ajuda la naturalitat que impregna la seva prosa.

Sigueu vosaltres mateixos. Tret que vosaltres mateixos sigueu uns imbècils. (Pàg. 59)

Una cosa bona de la narrativa de Sedaris és també la delicadesa; tot i la cruesa de moltes de les escenes que relata, l’autor gairebé mai no deixa anar el seu doll de paraules pel broc gros, no fa més soroll del compte. Mesura el que diu, té cura dels detalls i parla de qüestions espinoses amb tanta contundència i llibertat com finor. La realitat ja és prou crua, sembla voler dir-nos, i per tant no cal exagerar més els fets. També és veritat que la realitat dels nostres dies dona de si el que dona de si. Vull dir amb això que Sedaris escriu de vegades de la mateixa manera que pinten molts dels artistes que avui conreen l’hiperrealisme: en saben molt, saben què volen pintar, tenen tècnica, però l’interès del que pinten és molt relatiu. Dies enrere, per exemple, vaig visitar a Barcelona, al Museu Europeu d’Art Modern, una àmplia exposició d’obres del pintor Mark Tennant. Tot el talent que té l’hi reconec, però les seves obres no em diuen res, res que m’interessi.

Per sort, la literatura demana més temps al lector que la pintura a l’espectador. Més temps, més esforç, i a canvi dona també una millor recompensa, sobretot si l’escriptor és intel·ligent, i Sedaris n’és molt, d’intel·ligent. Ho és parlant de si mateix i de la seva família, que de fet és la matèria primordial de què es nodreixen els seus relats. Sí, esclar, podríem afirmar que ens movem en el terreny de la literatura del jo, un concepte que d’altra banda avui ja no vol dir gaire res, atès que pràcticament tot el que s’escriu i es publica, si no és literatura de gènere, és literatura del jo. Però també exhibeix altes dosis d’intel·ligència quan fa aparèixer a la narració la major part de temes que avui ens preocupen o afecten a tots: les relacions familiars, l’amistat, l’amor, la mort, la identitat, els diners, el desencís de la política, el clima, la pandèmia, el comportament de les masses…

És especialment remarcable el despullament públic que fa Sedaris respecte de la seva família, una història en què hi ha de tot: amor fraternal, un pare —evito cap adjectiu—, felicitat, amor, abusos, drogues, èxits, fracassos, aïllament… En més d’una ocasió, els relats comencen amb un to tranquil, sovint amb una pinzellada prou destacada d’humor —com la posada en escena a l’inici de «Temporada d’huracans»—, però a poc a poc l’ambient s’anirà enfosquint, segurament a causa del pes de la realitat, sense que el relat desemboqui mai en un excés de patetisme o desesperança. Al contrari, en els textos de Sedaris sempre hi veiem una mica de llum, molt d’amor, molta humanitat, i, cosa no gaire habitual, una manera brillant de descriure una relació de llarga durada entre dues persones, una forma de parlar de tot allò que des de fora de la relació altres persones no poden arribar a entendre.

Sí, Panxacontent m’ha sorprès i m’ha interessat. Carregat amb els meus prejudicis, no esperava trobar-hi el que he trobat. Aquesta és una bona lectura per reflexionar sobre la nostra època, per mantenir-nos crítics, però també per saber surar enmig de la tempesta en què ens sembla viure permanentment. L’edició, no exempta d’algun error de picatge —és difícil trobar avui un text impol·lut, però no hi hauríem de renunciar—, es llegeix molt bé gràcies a la bona feina de Bagunyà. Ho he dit al començament: aquesta és una obra molt actual. I no, no és un llibre més a la lleixa.

Els sots feréstecs

Confessem-ho: ja no llegim. Ja no llegim res. Ja no llegim gens. El verb llegir admet còmodament tant el pronom com l’adverbi. Però no ens desviem del tema principal: el cas és que hem perdut el ritme, o si més no hem perdut les ganes de seguir un determinat ritme, el que marca el mercat editorial. Per això potser seria més exacte dir que ja no llegim res de nou. De poesia —confessem-ho tots— a penes en compràvem, i els pocs llibres que compràvem quedaven abandonats en algun prestatge recòndit després d’haver-los fullejat o haver-los llegit a correcuita una sola vegada com a màxim, com aquell qui fa un glop apressat d’un got d’aigua que quedarà mig dia mig buit al costat de la pica. I de novel·les… Ens hem cansat de les novetats: de les novetats, dels premis, dels no premis, de les obres coetànies que ens parlen d’un món que ja coneixem i que tenim massa vist.

Aleshores, què fem en el temps lliure? Ah, rellegim… Què dius!, rellegir és llegir. Què vols dir, que no? La gent, que pensi el que vulgui. No llegim pas per a la gent; llegim per a nosaltres mateixos, i ja n’hi ha prou. Al capdavall, el món va com va i les coses són com són. I els qui escriuen sobre el nostre món ja s’ho faran. No t’entenc… Doncs que escriure sobre la nostra època no és engrescador. Tan sols si sacrifiques la teva obra per dedicar-la a una causa concreta trobaràs que val la pena l’esforç de produir-la, i això és una llàstima, una veritable llàstima, perquè saps perfectament que tota obra dedicada a donar suport a una causa està condemnada a l’empetitiment i al fracàs. Les causes són males companyes de viatge de l’art i de l’obra literària. També ho són les històries del segle XXI sobre sagues familiars, sobre fills de no sé qui i filles de no sé qui més, sobre avis curiosos i singulars, sobre gent més o menys real, sobre grans empreses dutes a terme per gent emprenedora, per dones empoderades, per artistes independents, per éssers miraculosament ben plantats, rics i preparats. De fet, hi ha ben poca cosa avui que pugui ser la base d’una novel·la que no caigui en la mediocritat més lancinant.

Ets un exagerat. Si seguim per aquest camí, pel fil d’aquest raonament, potser arribarem a la conclusió que escriure és llastimosament superflu. I malgrat tot, quines grans novel·les s’han escrit sobre els fets més fútils i minúsculs, oi? Pensem en El menyspreu de Moravia, per exemple, una obra que gira entorn d’un instant de dubte d’un bon marit que estima la seva dona; un gest no fet té unes conseqüències que descobrirem per mitjà d’una narració esplèndida… i dura. Kundera és un altre especialista a escriure relats que parteixen d’un gest. De vegades no cal res més. O pensem en la trilogia beckettiana, que ens permet seguir els moviments, no sempre coherents, de personatges tancats en un espai cada cop més reduït i indefinit, la importància o l’interès dels quals rau en l’únic fet que són literatura, excusa per a un relat, material per provocar la ignició creativa. Com passa amb l’obscur Thomas de Marice Blanchot. Excuses, excuses… No pot ser d’altra manera; molts escriptors solen haver de buscar-ne alguna per vèncer la inèrcia i acabar plantant-se davant del full en blanc.

I Pierre Bergounioux? Què fa a Miette? Perquè ara, efectivament, tornem a Bergounioux, un autor pel qual he d’admetre que tinc una certa fixació, una fal·lera rere la qual hi ha, per descomptat, raons literàries, però també algunes d’extraliteràries. Aquest escriptor m’interessa per molts motius. En primer lloc, els seus llibres no són complaents: ni és fàcil entrar-hi ni se’n surt del tot indemne. Soc incapaç de dir si les novel·les seves que he llegit fins ara m’agraden o no, cosa que tampoc no té cap importància. El cas és que m’interessa el que diu i com ho diu: defugint la palla i el preciosisme, buscant la màxima concisió, però alhora utilitzant una llengua rica i precisa, una sintaxi complexa i exigent. Malauradament, en català no hi ha gaire re traduït, a penes algun títol a Minúscula; en castellà hi ha alguna cosa més.

Diu algú que Bergounioux és un filòsof que escriu novel·les, i de fet les seves obres de narrativa, sempre breus, espesses, condensen tot un pensament. Semblen concebudes gairebé com a tractats dedicats a reflexionar sobre tesis concretes, sempre a la recerca dels orígens: els orígens familiars i els del món on va passar la infantesa i la joventut. Bé, els orígens… i la fi: la fi d’aquell mateix món, d’unes formes de vida, d’unes idees i d’unes inquietuds. Què pot ser més actual? Avui sentim tothora que hi ha una manera de fer que desapareix, que s’engruna davant la nostra mirada atònita. Res no és com era, res no tornarà a ser-ho. Bergounioux mira d’explicar-s’ho, i de passada ens ho explica a nosaltres amb la seva obra.

Miette va aparèixer el 1995 (Gallimard), i és, com ho són les obres publicades anteriorment, una mirada enrere per intentar entendre com eren, no pas els seus avantpassats, sinó els de la seva companya de tota la vida, i per explicar-se com han arribat tots dos al punt en què es troben en un moment precís de la història. El recorregut arrenca en un punt també molt concret de la geografia i la història de França: un poblet situat en un altiplà remot, a l’extrem del Massís Central, en terra llemosina. Coneixerem Miette, l’àvia de la seva dona, i els quatre fills, entre els quals hi ha, doncs, el pare. El relat ens contarà les vicissituds d’aquests personatges, unes peripècies que per al lector català no seran excessivament estranyes, en part perquè en la narració hi percebrem ecos dels nostres propis sots feréstecs i dels drames rurals que coneixem bé, en part perquè aquest atípic, prou desconegut i exigent autor francès aconsegueix dotar el seu relat de la dosi d’universalitat que fa que puguem veure reflectida en aquesta història la vida de moltes famílies que ens són properes: les dels nostres avantpassats. 

Els gairebé trenta anys que han passat des de la publicació del llibre no han servit sinó per constatar que el món que s’hi descriu s’ha esfondrat, s’ha volatilitzat de manera sobtada, en el mateix moment en què han desaparegut unes persones concretes que eren la darrera baula d’una cadena de generacions que es remunta a una eternitat. No tot és negatiu: les formes de vida antiga implicaven una duresa, una brutalitat en forma de costums i mals usos, una implacabilitat que també queden enrere. Però en les escasses 150 pàgines de la novel·la hi trobarem més coses. Bergounioux hi parla de la França despoblada, de la dificultat de mantenir en vida el rerepaís, una tasca àrdua condemnada al fracàs. Els qui n’han marxat hi tornen no pas per treballar-hi la terra, no pas per renovar els esforços que van fer els qui els precediren, sinó per allunyar-se momentàniament del tràfec de la vida moderna, del soroll de l’urbs; hi busquen un refugi. I, sortosos ells, encara hi troben la bellesa que hi van deixar els que ja no hi són. Què se’n farà d’aquells prats, d’aquells boscos ben cuidats, dels murs plàcidament coberts de molsa? Segurament patiran la mateixa sort que han patit les feixes del Priorat, la major part de murs de pedra seca del nostre país, tants camps envaïts avui per pins i bardisses. Sabem de què parla Bergounioux.

També hi parla de la història recent de França, d’aquest turbulent segle XX que es va endur tantes vides. Ja en la Primera Guerra Mundial van morir al front molts homes procedents del Migdia francès, una catàstrofe que en va arrossegar una altra: la de la pèrdua de l’occità com a llengua predominant i d’ús habital del Llemosí cap avall. Per a Bergounioux queda ja només el patois, aquest mot-concepte maleït que cap intel·lectual de l’Hexàgon no ha aconseguit mai treure’s del damunt. Fa mal, sí. Nosaltres estem avisats: quan vegis la barba de ton veí pelar…

Tard o d’hora haurà de sortir en català alguna obra més de Bergounioux, ni que sigui per desmentir les primeres ratlles que hem escrit. No seria una mala cosa.

El puzle i el com

És ben cert que de vegades —o més aviat ben sovint— les obres que llegim parlen de personatges i expliquen històries que d’entrada no ens susciten cap mena d’interès. Què pot cridar-nos l’atenció, per exemple, d’un gris oficinista que treballa en una casa d’assegurances a la Praga de principis del segle XX? Pot la seva vida tenir cap mena d’interès per a nosaltres? O per què hem de voler saber què passa pel cap d’un encara més gris venedor d’anuncis publicitaris que veiem vagarejar amunt i avall per Dublín al llarg d’un dia qualsevol? Què ens importa el que pensen els membres d’una família avorrida que passa unes dies arran de mar mentre decideixen si faran o no una visita al far proper? O —i més val que ho deixem aquí…— per quina raó hauríem de sentir-nos atrets pels records interminables d’un misogin malaltó i desvagat que passa els dies espiant la gent que l’envolta, desitjant ser un escriptor sense escriure mai, esperant tothora la invitació per ser rebut a casa de la societat parisina més selecta i encarcarada? És un enigma, però un de ben petit, oi?, perquè sabem prou bé què ens interessa de totes aquestes obres: no tan sols què ens expliquen, sinó com ens ho expliquen. 

Per sort, a voltes també ensopeguem llibres que narren històries que ens captiven, que parlen de personatges que ens atrauen poderosament: de figures com Hèctor, Ulisses, Enees, Genji o Stavroguin. No, no és el cas de la novel·la que acabo de llegir: El soroll i la fúria, una de les obres més destacades que va deixar-nos William Faulkner (Proa, 2008, traducció de Jordi Arbonès revisada per Mercè Costa Clos). Aquesta és la realitat: a mi la història d’una família que va viure a principis del segle XX al sud dels Estats Units no em suscita cap curiositat. I malgrat tot he llegit aquesta novel·la publicada el 1929, quan tot just l’autor tenia 31 anys. L’obra marca un notable pas endavant en la producció de Faulkner, que decideix desfer-se de qualsevol cotilla i dur la narració pels verals de l’experimentació, seguint el solc que a l’altra banda de l’Atlàntic imprimien en el panorama literari autors com Joyce, Woolf i companyia. Per trenar la seva crònica de la família Compson, Faulkner recorre al molòleg interior, a la multiplicitat de veus o punts de vista, a la fragmentació del relat, als salts en el temps narratiu i al joc. Al joc, per exemple, amb els noms dels personatges, una manera de crear confusió en el lector i de retardar el moment en què aquest aconseguirà fer-se càrrec de la situació.

Matisem tot això, però. Se sol dir i repetir que Faulkner explica aquí uns mateixos fets des de punts de vista diferents. És així? No ben bé. I dic no ben bé perquè cadascun dels personatges als quals dona veu no explica exactament els mateixos fets. Hi ha coincidències en els esdeveniments narrats, per descomptat, però l’obra funciona més aviat com un puzle que cada personatge ajuda a completar amb les peces que aporta: algunes encaixen bé entre si; d’altres són peces esparses que omplen buits, gairebé sempre a mitges, de manera que el lector, si s’hi esforça, aconsegueix amb prou feines formar-se una visió aproximada del conjunt, sense arribar a obtenir una imatge perfecta i acabada.

Esclar, com en qualsevol puzle, els instants inicials són els més complicats: el tauler és buit, tot està per fer. Potser és per això que en les dues primeres parts del llibre les dificultats amb què es troba el lector per capir de què va el relat són majors. Damunt del tauler van caient peces que no sap on situar, les unes independents de les altres —tant en l’espai com en el temps del fil narratiu. En les dues parts següents, amb les normes del joc ja ben interioritzades, avançarà amb  més facilitat i acabarà formant-se una idea de tot el conjunt. Llavors podrà fins i tot sospitar que aquesta desintegració del relat en peces minúscules és la manera com Faulkner ha traslladat a la forma el contingut de la narració: la desintegració de la família Compson.

Què més en traurà el lector? A mi —com a lector… europeu?—, d’aquest Faulkner m’interessa el com, no pas el què. Dit amb altres paraules: hi ha novel·les de les quals diria moltes coses sobre el que expliquen i sobre com ho expliquen. Fons i forma. Idees i estil. Respecte d’altres novel·les, tan sols en comentaria el que diuen, perquè la forma és convencional, és a dir, l’obra no fa cap aportació destacada des d’aquest punt de vista. I encabat hi ha les obres de les quals tan sols en destacaria la forma, la manera com, perquè el contingut se m’apareix absolutament anodí. Ja hem arribat al Faulkner d’El soroll i la fúria. I mira que en sap, d’escriure; això és indiscutible. I també és indiscutible que és un autor americà, que escriu en anglès i que a finals dels anys vint del segle passat renova la narrativa nord-americana i la porta cap a camins poc fressats.

A mi és fàcil que em pugui interessar molt més la peripècia d’un parell de catalans perduts a l’illa de la Martinica en el seu camí cap a l’exili, que és la història que ens explica Avel·lí Artís-Gener a Les dues funcions del circ, obra amb la qual Tísner renova la novel·lística catalana als anys seixanta. Però, esclar, Tísner la va escriure en català i en època de dictadures, i per tant sense tenir al darrere la maquinària publicitària que sempre han tingut les grans literatures.

La vellor em fa ser una mica repatani, segurament. El cas és que després de molt de temps he tornat a la literatura nord-americana. Em penso, però, que continuaré dosificant aquestes visites. Potser perquè amb el com ja no en faig prou.