La crítica literària, de nou

Feia temps que la crítica literària no era tema de conversa i discussió en el grau en què ho és aquestes darreres setmanes. I això és bo. És bo perquè se n’ha de parlar, de la crítica. És impossible reduir a quatre ratlles tot allò que se’n pot dir; tampoc no es pot pensar que amb un parell de debats resoldrem la qüestió —el que sigui que hi hagi per resoldre. Però tot el que es digui o s’escrigui sobre la crítica amb ànim de reflotar-la, d’aclarir el panorama, en definitiva, amb ànim constructiu, és un pas endavant. Com aquest article de Xavier Aliaga.

El que no podem fer és amagar el cap sota l’ala. Deia Melcior Comes en un tuit que això s’arregla pagant 400 € per cada crítica publicada. Sí. Bé, no, esclar; aquest no serà el camí, ja es veu. Cal pensar-hi una mica i no deixar anar la primera cosa que ens passa pel cap —i això no ho dic per ell, evidentment.

En el fons, tots sabem que sempre hi haurà ressenyes interessades i parcials, les que són d’encàrrec i es confonen amb peces publicitàries. Aquest fet no el podem evitar. Tampoc no podem evitar —ni cal, ben mirat— el comentari entusiasta i naïf de qui creu que qualsevol llibre que li agrada és una obra mestra sense que hagi llegit mai cap de les veritables obres mestres que ha donat la literatura al llarg de la història, fet que li permetria, si més no, comparar.

L’imperi de la novetat també és un virus difícil de combatre. Ja està bé que llegim novetats, és necessari que ho fem, però si no llegim mai els clàssics com podem fer avançar el nostre gust, afinar el nostre criteri?, com podem ser millors lectors?

Perquè al capdavall es tracta d’això. La crítica no és res més que una de les eines que té el país per produir bons lectors, gent que sàpiga destriar el gra de la palla i aprendre a afinar el propi gust. Si es menysté aquesta eina, si no s’esmola, arribarà el dia que, de la mateixa manera que certs professors d’avui escriuen a la pissarra fent faltes d’ortografia, certs crítics lloaran pastitxos impresentables on la literatura no se la veu per enlloc.

Parlem-ne, sí, llargament.

Anuncis

L’Acció Paral·lela

Damunt l’Atlàntic es trobava un mínim baromètric. Es desplaçava cap a l’est, en la direcció d’un màxim estacionat damunt de Rússia, sense manifestar encara la tendència d’esquivar-lo dirigint-se cap al nord. Les isotermes i les isòteres complien el seu deure. La temperatura de l’aire guardava la proporció deguda amb la mitjana anual, tant pel que fa a la temperatura del mes més fred com a la del més calorós, i també a la fluctuació mensual aperiòdica de la temperatura. La sortida i la posta del Sol, de la Lluna, les variacions de la llum de la Lluna, de Venus, dels anells de Saturn i molts fenòmens significatius més corresponien a les previsions dels anuaris astronòmics. El vapor d’aigua de l’aire assolia la seva màxima pressió i la humitat de l’aire era lleugera. O, per dir-ho d’una manera que ho descriu prou bé, encara que estigui una mica passada de moda: era un bonic dia d’estiu de l’any 1913.

Així, i no de cap altra manera, comença una de les més grans novel·les del segle XX: L’home sense qualitats, de Robert Musil. I des del primer paràgraf ja podem intuir d’on devien venir les objeccions que, segons Musil, sempre li feien: que explica massa i massa poc. Doncs bé, aquest explicar-massa-i-massa-poc-alhora és el principi motor que fa avançar aquesta novel·la prodigiosa, colossal, desmesurada…, inacabada. Thomas Bernhard deia que Musil conreava la prosa absoluta, segurament admirat per la quantitat de recursos que desplega, per l’ambició amb què es planteja el fet d’escriure i pels riscos que assumeix a cada pàgina.

Tot això —aquest esforç, aquesta ambició— no voldria dir res si el resultat no fos una obra de mèrit. L’home sense qualitats és, com ja hem dit altres vegades, un monstre, una obra imperfecta, inacaba perquè és inacabable, i malgrat tot és un dels més grans llibres que s’hagin escrit mai. Malauradament, en català només disposem dels dos primers llibres, dels quatre de què consta la novel·la, traduïts per Ramon Monton (MOLU/s.XX, Edicions 62, 1993). Potser és per això que l’entrada de la Viquipèdia sobre la novel·la només esmenta l’acció dels primers dos llibres i s’oblida d’un personatge cabdal que no apareix fins al tercer llibre: Agathe, la germana d’Ulrich, l’home sense atributs. I és una llàstima perquè aquesta segona part de la novel·la és per a qui escriu aquestes ratlles un cim de la literatura.

El jove Ulrich, que de fet té moltes qualitats —el problema és més aviat que no les posa en joc—, es troba de sobte involucrat en una empresa descomunal, una «Gran Acció Patriòtica» amb la qual es vol commemorar el jubileu de l’emperador de Cacània (un imperi que retira molt a l’Imperi Austrohongarès, esclar). Aquesta empresa, en la qual participen una infinitat de personatges i estaments de l’Estat, és coneguda com l’Acció Paral·lela (vet aquí…). Tot plegat serveix a Musil per fer una dissecció acurada de la seva època per mitjà de la reflexió, la ironia i sovint, també, l’humor més intel·ligent. Els personatges implicats en l’Acció Paral·lela analitzen els fets més insignificants, discuteixen, conversen, reflexionen. L’esperit de l’època, la moral, la relació de l’individu amb l’estat, les relacions entre els diferents protagonistes, tot això forma el gruix d’una obra que sorprèn el lector tant pel plantejament com per l’execució. Musil descriu l’ensulsiada del món tal com el coneixien els seus contemporanis, i —cosa únicament a l’abast dels genis— ens avança una descripció del món tal com serà més endavant: el nostre. Una mostra d’això:

De vegades, avui dia no es pot evitar la impressió que els conceptes i les regles de la vida moral no són més que al·legories esterilitzades, a l’entorn de les quals flota l’insuportablement greixós tuf de cuina de la humanitat, i si aquí és lícit fer una digressió, només pot servir per dir que aquesta vaga sensació que s’estenia damunt de totes les coses també va tenir com a conseqüència el que l’actualitat hauria de qualificar francament de veneració de la baixesa. Perquè avui dia es menteix menys per feblesa que per la convicció que un home que domina la vida ha de poder mentir. Es fa ús de la violència perquè, després de molts discursos inútils, la claredat de la violència fa l’efecte d’un alliberament (…). Això té molt menys a veure amb la qüestió de si l’home és bo o dolent que amb la de si ha perdut la noció d’elevació i de planura. Una altra conseqüència contradictòria d’aquest ensorrament és, també, el recarregament espiritual amb què avui dia s’adorna la desconfiança envers l’esperit. L’acoblament entre la filosofia i activitats que no la suporten gaire, com la política; la mania general de convertir de seguida un punt de vista en una convicció i de considerar tota convicció un punt de vista; la necessitat que experimenta tot fanàtic de qualsevol tendència de reproduir al seu voltant, com en un gabinet de miralls, el coneixement que li ha tocat; tots aquests fenòmens tan corrents no representen el que pretenen, un esforç a favor de la humanitat, sinó un menyscapte.

De tot el paràgraf no em puc estar de repetir encara aquesta idea: «la mania general de convertir de seguida un punt de vista en una convicció i de considerar tota convicció un punt de vista». Quina manera de retratar-nos, de retratar el moment que vivim.

L’Acció Paral·lela va fent el seu curs, cada cop més envitricollada, més inflada; cada cop involucra més gent, més col·laboradors de tota mena que es reuneixen per elaborar proclames, dissenyar programes, discutir punts diversos…, fins que comencen a adornar-se que perquè pugui tirar endavant falta un detall important: la idea que doni sentit a l’Acció. Al final, l’Acció Paral·lela acaba essent una roda estacada en el fang: com més gira més fang arrossega, més impossible es fa el moviment, més absurd esdevé l’esforç.

És en aquest punt que la novel·la fa un canvi de centre d’interès, just a l’inici del tercer llibre: l’Ulrich es retroba després de molts anys amb la seva germana, l’Agathe. Tots dos se senten abocats a viure sense una raó concreta i es pregunten com poden viure, com han de fer-ho. Musil s’endinsa —i ens endinsa— ara per un terreny nou amb el seu intent de descriure la relació dels dos germans, els seus sentiments, el sentit de l’existència de dos éssers que van descobrint què són l’ún per a l’altre, què senten, com es perceben, com es transformen.

No és gens fàcil parlar dels capítols que se succeeixen a partir d’ara. La densitat de la narració, la complexitat del que se’ns explica, la bellesa que amara les escenes, les converses, cada moment descrit, fan d’aquestes pàgines una font de gaudi inigualable per al lector que ha arribat fins aquí. Llegint-les un comprèn perfectament per què l’obra va quedar inacabada.

Potser hem trigat massa a parlar d’aquesta novel·la a L’Acció Paral·lela. Tot té un perquè. Però els freds que arriben ens han fet pensar en la calidesa d’un dia d’estiu viscut per l’Ulrich i l’Agathe. Ara només desitgem que un dia es completi la traducció al català amb els dos llibres que falten. Mentrestant, l’home sense atributs us espera.

 

 

En el pot petit…

Sovint, les grans obres dels grans mestres són llibres monstruosos, farcits d’encerts i, tanmateix, no exempts de defectes. De vegades, l’ambició de l’escriptor convençut del seu talent i de les seves forces ha estat tan elevada, tan fora mida, que l’obra projectada ha acabat sent pràcticament irrealitzable. Un dels exemples més clars d’aquest tipus d’obres —a les quals ja hem fet referència en aquest blog en més d’una ocasió— és L’home sense atributs, de Robert Musil.

Un perfeccionista com Gustave Flaubert, tan obsedit a cisellar cada frase amb la finor més extrema, a polir cada pàgina fins que no s’hi pogués detectar cap defecte, era en aquest sentit carn de canó: per força les seves grans novel·les, unes més que d’altres, pateixen algun excés, i de fet ell mateix va ser incapaç de dur fins al final un llibre com Bouvard i Pécuchet, obra d’altra banda moderna, deliciosa en la seva imperfecció, que van admirar Walter Benjamin, Kafka i Vilà Padró, entre d’altres. Després de tenir-la al cap al llarg de molts anys i de començar-ne la redacció, la va abandonar durant un temps; no en va reprendre l’escriptura fins als darrers temps i hi va treballar fins al final de la seva vida.

Però abans de reprendre-la va fer una altra cosa: entre el 1875 i el 1877 va escriure «Un cor senzill», «La llegenda de sant Julià l’Hospitalari» i «Herodies», relats que va publicar el mateix 1877 en un volum titulat Tres contes. Aquestes tres narracions, d’una quarantena de pàgines cadascuna, són segurament les obres més rodones que va escriure Flaubert. Podria dir perfectes en comptes de rodones si no fos que en literatura la perfecció no arriba a produir-se gairebé mai.

En plena maduresa creativa, Flaubert concep tres relats molt diferents pel tema i l’ambientació, però molt semblants pel to, per la frase destil·lada amb què estan escrits, pel despullament verbal, en definitiva, per l’exactitud de l’engranatge que sosté cadascuna de les tres peces narratives. Tots tres semblen emparentats amb sengles grans obres aparegudes anteriorment. «Un cor senzill» sembla sorgit de la mateixa massa mare de Madame Bovary. Se sol dir que les altres dues retiren a La temptació de sant Antoni i Salambó, respectivament.

En qualsevol cas, són una ocasió immillorable per comprovar com excel·lia Flaubert en la distància curta. Fent bona la dita que diu que en el pot petit hi ha la bona confitura, aquí no hi ha lloc per a excessos ni defectes, i el gaudi d’una lectura així és concentrat, complet. L’esforç és recompensat amb escreix.

Llegits per primera vegada fa molts, molts anys, ara hi he tornat just després de llegir L’art de portar gavardina, de Sergi Pàmies perquè no només de literatura contemporània viu l’home. No m’ha sobtat comprovar que en tots dos casos hagi arribat a la mateixa òbvia conclusió: de vegades tant se val que el que t’expliquen t’interessi gens o gaire; si t’ho expliquen així de bé, cada minut de lectura és ja una recompensa.

Pares i fills

Pares i fills és el títol d’una magnífica novel·la que l’escriptor rus Ivan Turguénev va publicar el 1862, una d’aquelles obres eternament recomanables. Però no és d’aquests pares ni d’aquests fills que ara vull parlar.

Dissabte passat vam visitar el monestir de Poblet amb uns amics francesos. Entre la colla que vam entrar a primera hora de la tarda, hi havia dues parelles que anaven juntes, cadascuna amb dues mainades. La filla petita d’una de les parelles va trobar divertit experimentar amb l’acústica de totes les sales que visitàvem: el refectori, la sala capitular, el claustre i, no cal dir, el temple. A tot arreu, assajava crits i esgarips, mentre cridava ara mamaaaa, ara papaaaa, tot ben barrejat amb unes dosis de ploricó i de «fiferia», «fifamenta» o digueu-ne com us plagui més. La nena no feia res més que «expressar-se» tal com és, i els pares deixaven que s’expressés, i a la resta de visitants que els donin pel sac perquè el món té un centre, i no és Poblet, és la seva filla, o dos, si també hi comptem l’altre fill.

Els pares no enganyaven, cert: l’estètica, econaturalimpostada-però-del-tot-estàndard ja feia preveure una visita complicada. Sí, ho heu endevinat: eren uns xupiguais que llegeixen molts llibres sobre com pujar les criatures, van a classes, funden grups de pares compromesos amb l’educació, deixen que els nens s’expressin i, de fet, no entenen res. Els nostres amics francesos dirien: «Mais qu’ils emmerdent.» I amb raó, perquè ho emmerden tot. De crits, de malcriamentes i de malentesos.

Aquesta mena de pares fa temps que treuen el cap en monestirs visitables, en carrers tranquils de pobles bonics, en museus recòndits, en xerrades a porta tancada, en actes al bell mig d’una ciutat. Pertot. Amb els seus fills. Amb les seves visions esperpèntiques del que vol dir educar.

I no és consol pensar que quan els fills siguin grans els demostraran en què s’equivocaven. Potser si llegissin Turguénev…

Un clàssic del segle XXI

Quants anys han de transcórrer des de l’aparició d’una obra fins que aquesta pugui ser considerada un clàssic? Trenta? Cinquanta? Un parell de segles? Una obra no sol guanyar-se el dret a rebre l’epítet de clàssic fins que no ha passat un cert temps: prou temps perquè la crítica, els lectors i l’acadèmia arribin de forma majoritària a treure aquesta conclusió, a diferència del que passa amb les obres mestres, almenys avui dia, que apareixen com bolets i reben aquesta consideració des del primer moment.

Doncs bé, puc afirmar que acabo de llegir un clàssic: Austerlitz (Editorial Flâneur, 2018), la novel·la que W. G. Sebald va publicar el 2001, el mateix any de la seva mort. Aquest és, doncs, en la meva modesta opinió, un clàssic del segle XXI, un dels pocs, esclar, al costat per exemple del 2666 de Roberto Bolaño.

I la primera raó per la qual afirmo que Austerlitz és un clàssic té una base del tot subjectiva, com no podia ser d’una altra manera: mentre un llegeix aquesta novel·la no té mai la sensació d’estar llegint un llibre publicat al segle XXI, sinó una d’aquelles grans obres escrites en el període d’entreguerres o just després de la Segona Guerra Mundial —aquest immens tall mental forjat en el nostre imaginari cultural. És a dir, en una època daurada per a les lletres, poblada per grans autors i grans obres.

I dient això no vull dir, per descomptat, que sigui una obra anacrònica o que hagi envellit als ulls del lector del 2018; vull dir justament que la qualitat que desprèn, que el to que s’hi respira, que el talent de què vessen les pàgines amb què Sebald trena el relat la converteixen en una obra atemporal, decididament moderna i vigent, que defuig qualsevol cotilla i que no té res a envejar a les grans obres de l’edat d’or de les lletres europees del segle XX.

Però, de què ens parla Austerlitz? En general, com ha quedat demostrat en altres entrades del blog, m’agrada poc parlar de l’argument dels llibres. Qui vulgui saber de què va ho trobarà a la Viquipèdia, en altres ressenyes o en solapes d’edicions poc curoses (no patiu, no és el cas d’aquesta). Però saber de què va un llibre no sempre és una bona idea, com no ho és conèixer-ho tot d’un racó de món que voleu visitar gràcies a Google i a l’Streetview.

Qui o què és Austerlitz? Per mi és un to: el to amb què està concebut el relat, o més aviat el to amb què està concebut el passeig, un passeig per la història, per espais interiors i recòndits de l’ésser humà, per espais oberts i perfectament recognoscibles de la geografia europea, pels diferents paisatges —ah, els paisatges de Sebald!— que passen per davant de la nostra mirada. Una mirada que ara s’atura en un objecte insignificant, que fàcilment passaria desapercebut, ara en una construcció colossal, ara en un gest. Sebald ens arrossega cap a aquest passeig assossegat i intranquil·litzador alhora, ens introdueix enmig d’una llarga conversa i ens mostra un món que tan aviat s’allunya de nosaltres com a voltes se’ns apropa fins al punt que la visió arriba a incomodar-nos.

Si extreure frases aïllades d’un llibre és gairebé sempre un exercici absurd que descontextualitza passatges memorables i sovint els fa semblar ridículs injustament, en el cas d’Austerlitz l’intent està directament condemnat al fracàs. La prosa de Sebald, sòlida i consistent —i bella, un cop la jutgem a la llum de la traducció que ens ha proporcionat Anna Soler Horta—, no permet gaires frivolitats d’aquesta mena. Les frases, llargues i complexes quan cal, s’insereixen les unes dins les altres com les peces del mecanisme d’un rellotge, amb la mateixa precisió.

Comenceu-lo, si us ve de gust, llegiu-lo a poc a poc, i no n’extirpeu cap paraula. La recompensa us arribarà també completa.

Jo ho confesso

Aquest agost passat el crític literari francès Juan Asensio va publicar al seu blog Stalker una entrada sobre Confiteor, la traducció francesa del Jo confesso de Jaume Cabré. El llibre, èxit de vendes a tot Europa i també a França, no surt gaire ben parat del comentari d’Asensio. Entre les expressions que el crític utilitza per parlar d’aquesta obra hi trobem «didactisme feixuc», «pseudocomplexitat», «simplicitat de llenguatge periodístic», «exemplaritat política», «frase naïf, si no ridículament escolar», i perles d’aquest estil.

En un dels paràgrafs, Asensio dispara: «Encore plus banalement, plus facilement, plus paresseusement, les moyens qu’utilise Jaume Cabré, sous une apparente complexité de trames narratives, de multiplication de personnages et de détails, sont d’une simplicité résolument journalistique», i acaba exclamant: «Dieu quelle lourdeur didactique».

No tothom està d’acord amb aquesta visió del crític francès. Més aviat, el consens va per una altra banda; per a molts, Jo confesso és una gran obra, una novel·la rodona, magna, immensa. Qui té raó? Aquesta pregunta, esclar, és absurda i no té resposta. Que cadascú pensi el que vulgui, que cadascú ho vegi com vulgui.

El que sol ser determinant és el posicionament inicial del lector: què vol? Vol una història ben narrada? Doncs llavors Jo confesso és la seva obra: capes i capes de trames ben cosides, amb un bon grapat de personatges, cadascun amb la seva vida i els seus pensaments, cadascun amb el seu món. Les veus del Pamano ja ens oferien tot això, però a Jo confesso la densitat i l’extensió pugen uns quants graons.

Recordo que en una visita que Jaume Cabré va fer a la biblioteca de Santa Coloma de Farners per parlar de Les veus del Pamano li vaig preguntar per què feia passar tantes vicissituds a la Tina Bros, la mestra que serveix per estirar el fil de la història. Ell em va contestar que volia que cada personatge tingués el seu món. Vaig entendre la seva justificació. A més, com a escriptor té tot el dret a concebre la història i el llibre com vulgui. Però la meva manera de ser lector m’allunya dels llibres tan rodons, tan perfectes —alguns de llibres així en diuen la «novel·la total»—. Jo necessito alguna aresta, alguna imperfecció que deixi lloc per a les meves pròpies elucubracions. Altrament, em sento excessivament conduït, agombolat. 

I m’acaba passant que començo a veure inecessàries tantes capes de trames i fils narratius, i em fa l’efecte que al final no n’hi ha per a tant, que el missatge és en el fons prou senzill; que tot estigui tan ben dit em fa pensar en la lourdeur didactique de què s’exclama Asensio. És per això que a mi sempre m’ha semblat que Les veus del Pamano i, sobretot, Jo confesso bestselleregen.

Hi ha molts autors capaços d’explicar bones històries. Però a mi m’agrada trobar-hi alguna cosa més: algun detall que m’incomodi, una dificultat que no sigui merament el nombre de pàgines, una singularitat en la forma o en el to…

Ho confesso: no puc evitar pensar que si algú exemplifica a la perfecció la distinció entre ser un bon escriptor i ser un gran escriptor aquest és Jaume Cabré. Tot són bones intencions, en Cabré, i la gran literatura sol estar carregada de males intencions.