Elogi dels llibres insensats

El dia 13 d’abril ens va deixar Vassili Golovànov, sembla que després d’una llarga malaltia. De la seva mort no en tenim gaire notícia; queda velada rere una boirina freda i grisa com la que sol abatre’s damunt l’illa ignota i miserable de Kolgúiev. Però on és Kolgúiev, qui és Golovànov?, us deveu preguntar per poc que sigueu mínimament curiosos. Doncs són, respectivament, la protagonista i l’autor d’una de les millors novel·les que s’han escrit en el que portem de segle XXI: Elogi dels viatges insensats, obra publicada el 2002 i de la qual n’hem llegit la versió en francès d’Hélène Châtelain—malauradament també desapareguda—, que va veure la llum el 2008 i va servir per donar a conèixer Golovànov al gran món.

I encara us deveu preguntar què és el que fa tan especial aquest llibre, si més no per a nosaltres, perquè el cert és que no ens costa gens afirmar que a parer nostre aquesta novel·la completa una tríada magnífica al costat de l’Austerlitz de Sebald i el 2666 de Bolaño. La resposta la trobareu en les línies que segueixen.

Éloge dels voyages insensés narra l’eterna recerca del sentit de la vida. L’autor se la proposa en un moment de profunda crisi personal. Tot just superada la trentena, ja ha viscut una separació respecte de la seva primera dona, professionalment no sap cap a on tirar i el món, després del 1991, ha fet un tomb molt brusc, més encara per a un ciutadà rus. Massa coses per poder pair-les, probablement, i d’aquest excés sorgeixen unes ganes irrefrenables de fugir, de fer-se fonedís. En un món cada cop més habitat, més calgigat, els racons perduts comencen a ser escassos —fins i tot per a un rus…—, llevat que la mirada s’adreci cap al nord, cap a l’Àrtic. És el que decideix fer Golovànov: buscar un punt prou inaccessible del Gran Nord. Algunes lectures que ha fet —els mots són la seva gran passió— li parlen d’una illa situada al mar de Barents. Tenim, doncs, ja tots els ingredients: la recerca del sentit de la vida, les ganes de fugir i un punt marcat damunt el mapa cap on adreçar les passes amb l’objectiu d’explicar aquest viatge insensat a una illa inhòspita.

A la motxilla mental que prepara per a la seva expedició, Golovànov hi duu altres lectures que l’han acompanyat al llarg de la seva vida i que parlen de viatges i d’illes: l’Odissea, l’Eneida, Robinson Crusoe, L’illa del tresor, Moby Dick…; hi duu els motius que l’impulsen a fugir i a embrancar-se en aquesta aventura; hi duu un somni. Per parlar-nos-en, per parlar del viatge a una illa perduda de l’Àrtic, Golovànov posa en joc amb mestria tota mena de materials, gèneres i disciplines: el relat és alhora quadern de bitàcola, dietari, estudi etnogràfic i sociològic —sobre els nenets, sobres els komis, sobre ell mateix—, inventari de mites i llegendes, assaig sobre poètica… L’encert de Golovànov és aconseguir que totes les peces encaixin en una narració fluida, molt ben travada, farcida de pensaments i d’idees que sempre s’enlairen per sobre de qualsevol expectativa. El resultat és una simfonia narrativa d’una qualitat que és a l’abast de pocs autors i en la qual es combinen els passatges èpics amb els moments més foscos, l’humor amb la malenconia, la desesperació vital amb l’esperit de supervivència.

Car, vois-tu, on fuit toujous les mêmes choses: les espoirs non réalisés, la banqueroute d’un amour malheureux que plus rien ne nourrit, le quotidien que tu as mis toi-même en place en attendant de te construire une prison confortable avec vue sur le mur du voisin, et tout cela payé au prix fort, en temps de vie. On fuit —et c’est ce qu’il y a de plus difficile à expliquer alors que tu viens à peine de finir tes études et que le monde entier t’appartient— on fuit le talent dilapidé. (Pàg. 46)

L’illa de Kolgúiev esdevé un marc geogràfic únic per a l’aventura que es proposa Golovànov i un marc mental habitat pels anhels, les pors, les angoixes, els dubtes i les resolucions de què serem testimonis en llegir aquesta nova odissea de l’home modern. Una odissea que també pot ser entesa com la recerca de l’espai perdut: perdut en el sentit que està fora dels mapes, lluny de les rutes habituals, en un racó de món encara ben inaccessible, però perdut, també, perquè l’home ja hi ha arribat per malmetre’l, destrossar-lo, pol·luir-lo ambientalment i moralment, per convertir-lo en un no-lloc. 

Potser per això el somni comença més aviat com un malson: la primera incursió a l’illa té lloc el 1992 i esdevé un fracàs estrepitós. L’autor ha de vèncer d’entrada totes les dificultats que suposa moure’s pels territoris situats al nord-oest dels Urals: la República de Komi i Nenètsia. Primer ha d’anar amb avió fins a Petxora; allà puja a un ferri que fa el recorregut pel riu fins a Narian-Mar, on un helicòpter el durà fins a Kolgúiev. Un itinerari per ciutats i pobles mal comunicats, sense intal·lacions destinades a turistes, oblidats per les autoritats i on a principis dels anys noranta a penes hi han arribat els nous aires del postcomunisme. A Bugrino, únic nucli de població de l’illa, l’espectacle que se li ofereix a Golovànov és de desolació i sordidesa; la ferralla i les deixalles cobreixen la platja i els accessos al poble, els estralls que fa l’alcohol són visibles arreu. L’única escapatòria és allunyar-se de Bugrino i endinsar-se cap a la tundra, cap a l’interior de l’illa, on campen els rens i bufa el vent. Però això no ho podrà fer fins a la segona visita a l’illa, el 1994.

Kolgúiev, el vell somni, esdevé el simbol perfecte de la deshumanització de la nostra època contemporània, un lloc salvatge convertit en no-lloc per l’acció de la civilització humana, que no pot fer res més que provocar desastres allà on decideix deixar la seva petja. I tanmateix, quan Golovànov penetra cap a l’interior, entre maresmes i fangars, sota una incessant pluja fina, comença una nova aventura que justifica i engrandeix el viatge, que el converteix en epopeia: l’epopeia de convertir aquesta fugida en relat, l’aventura d’escriure —al capdavall, la raó de tot plegat.

Vassili Golovànov va morir el passat 13 d’abril de 2021 sense poder venir a Catalunya a presentar la traducció al català d’aquesta obra majestuosa. Bé, la part positiva de tot plegat és que ara cap editorial no es veurà apressada a treure la traducció en una data determinada. Qui decideixi posar aquesta novel·la a disposició dels lectors catalans tindrà tot el temps del món i la seguretat d’incloure en el seu catàleg una obra insensatament bona, un títol imprescindible del segle XXI.

Ariles

De vegades, un exemple és millor que mil paraules:

Las clavadistas

Algunas tardes me paro a verlas frente a la piscina. Son dos, y por el parecido se diría que hermanas. Ensayan desde el mástil de cemento, una y otra vez. Ajenas al clima: lo mismo un día radiante que otro con cielo preñado y dramático. La caída perfecta es el rito sagrado de estas criaturas de sangre fría. Monótonos preparativos antes del temblor de unos segundos en los que también yo, a distancia, contengo la respiración. Cuerpos robustos, germánicos, donde la potencia ha domado la gracilidad, si es que alguna vez existió. Músculos de una adolescencia sacrificada demasiado aprisa. Pero las clavadistas no parecen interesadas en su aspecto: son sacerdotisas de una secta, vestales que comunican acciones incompatibles para los no iniciados: surcar el aire, hundirse en el agua. Otra belleza, consagrada a otros dioses. Dos, tres, cuatro horas en lo mismo: preparación, impulso, salto, pirueta, desplome, zambullida, escalerillas… Al caer la tarde salen cargadas con sus mochilas inmensas, el pelo medio mojado (rubias con las marcas reconocibles de muchos años de trato con el cloro), los ojos esquivos, también amarillentos, y esa distancia definitiva del mundo: cierto desconsuelo o tristeza inexpugnable, como niños de circo o animales abandonados.

No espereu una recomanació per Sant Jordi. A L’Acció Paral·lela no sabem ni tan sols en quin dia cau —si d’abril, si de juliol o setembre—, i hem oblidat què s’hi celebra. Sabem que un 23 d’abril va ser enterrat Cervantes i que aquest dia van morir Shakespeare, Josep Pla, Otto Preminger o Borís Ieltsin, i que a Catalunya arriben vaixells de la Maersk carregats de roses ecològiques. No. No farem cap recomanació per a cap dia en concret, sinó per a qualsevol dia de l’any, i, per tant, amb l’avantatge que no prescriu. Qui la vulgui seguir només necessita exhibir una certa dosi de curiositat barrejada amb un mínim gust per la precisió de l’expressió poètica. Curiositat i precisió. Res més. Ariles.

I què és Ariles? Doncs és el títol del darrer volum de poesia que ha publicat Ernesto Hernández Busto (l’Havana, 1969), autor cubà establert a Barcelona des del 1999 i en la trajectòria del qual hi ha estudis fets a Rússia, una emigració a Mèxic i una capacitat per llegir i traduir en llengües ben diverses. El llibre (Godall Edicions, 2021) està organitzat en tres parts —quatre si comptem l’apartat de notes que el tanca—: «Ariles», «La grieta» i «Disfraces». Parlem-ne.

La primera part, «Ariles», que dona nom a tot el conjunt, és una col·lecció de deu proses que són com deu epifanies, segons la idea que Joyce donava a certes il·luminacions, breus textos que reflecteixen un moment molt concret, una imatge qualsevol sobre la qual el poeta ha posat el focus. «Ariles», ens avisa Hernández Busto, és una paraula en desús pròpia d’una regió mexicana i vol dir «somni» o «ensoñación», mot difícil de traduir al català. A mi em sembla que l’epifania joycenana ens permet copsar què són exactament aquestes proses, on la perícia de l’autor llueix amb més força i d’una manera més personal. «Las clavadistas» són un bon exemple de les composicions incloses en aquesta primera part: una capacitat d’observació majúscula, molta precisió, un final perfecte. Són peces d’orfebreria on tot encaixa per expressar una determinada idea o provocar una sensació molt concreta. Per dir allò que el poeta vol dir, o per descriure un instant precís —o el precís instant: no cometéssim l’error de pensar que és el mateix—, un matís, una idea a voltes fugaç.

Recalco aquest «d’una manera més personal» perquè a les altres dues parts, sobretot a la tercera, Hernández Bustos cedeix la seva veu per fer d’eco d’altres autors que ha llegit. El títol de la secció, «Disfraces», ja ho indica prou: el poeta es posa al damunt la disfressa que li permet donar vida als poetes que ha llegit i que l’han influït. També podríem dir que és a l’inrevés: no és ell qui cedeix la veu; són els altres els qui l’hi cedeixen perquè ell pugui compondre els seus poemes imitant els dels altres. Però a mi em sembla que és més exacte —i just— afirmar que és ell qui els cedeix la veu, perquè en l’exercici hi veig una generositat i una honestedat extraordinàries, que queden del tot manifestes a les imprescindibles notes finals que fan d’epíleg; unes notes que no només complementen molts dels poemes, sinó que permeten rellegir-los sota una nova llum. A «Disfraces», doncs, tant podem veure Hernández Busto sota la pell de Catul, com convertit en un poeta sànscrit, en un poeta xinès de l’era Tang —alguns textos són directament versions d’originals de la poesia xinesa clàssica— o fins i tot en un Brodsky del segle XXI.

Els poemes de la segona part, «La grieta», són a mig camí de la primera i la tercera part. Per bé que alguns ens mostren l’estil més personal del poeta, el joc metaliterari s’hi manté. De fet, Hernández Busto demostra una capacitat il·limitada per convertir en poema qualsevol material, fins i tot els anuncis classificats d’un diari publicat a l’Havana al final del segle XVIII.

Minuciositat, concreció, recerca d’una poesia ancestral i, alhora, intel·lectualitzada, que fa aflorar el pòsit que han deixat en el poeta les lectures que ha fet, la seva biografia singular, una trajectòria tan sorprenent com el llibre que en resulta. Tot això hi trobarem a Ariles… qualsevol dia de l’any.

Primavera abans d’hora

La lectura de Primavera, tercer llibre de la tetralogia estacional de l’autora escocesa Ali Smith (traducció de Dolors Udina, Raig Verd, 2021) presenta uns quants al·licients: és la nova obra d’una autora de prestigi, molt aclamada, que sol obtenir sempre molt bones crítiques i molt de ressò, i que es caracteritza per ser una narradora vigorosa, que escriu amb una força abassegadora. Efectivament, un cop comences a llegir les primeres pàgines de la novel·la, aquesta expectativa queda confirmada per una arrencada enlluernadora; tenim la percepció d’encarar-nos amb una narració molt àgil i contundent, amb un remolí d’imatges i d’idees que se t’endú per endavant mentre, en paral·lel, la història començar a caminar.

Un història que ens presenta, per començar, un home —un director de cinema— palplantat en una estació de tren del nord d’Escòcia. De seguida sabrem que ha perdut una amiga que era molt especial per a ell, una dona que durant dècades li ha donat suport i en qui ell s’ha pogut recolzar sempre que ho ha necessitat —i professionalment ho ha necessitat molt. El contrast entre les dues figures és meravellós i marca tota la primera part del llibre, al llarg de la qual trobem un altre emparellament fascinant: Katherine Mansfield i Rainer Maria Rilke. A la segona part surten a escena dues altres figures: una vigilant d’un centre d’internament d’estrangers i una nena molt especial, revestida amb atributs de fada. Totes dues històries, esclar, acaben coincidint al final d’aquesta segona part i formen el gruix de la tercera i última secció del llibre.

Sisplau, diu la Paddy. No m’ataquis per saber coses. Soc una espècie en extinció, soc allò que allà fora ja no hi ha ningú que pensi que és rellevant. Llibres. Coneixement. Anys de lectura. Tot això què significa? Que «sé» coses. (Pàg. 49)

Aquest esquelet de l’obra apareix enriquit per uns breus capítols que encapçalen cada part a manera d’obertura i que deixen ben clar, des del primer moment, que Ali Smith té moltes coses a dir-nos i no està disposada a deixar-se res en el tinter. Per això, tot allò que vol dir i que no queda integrat dins del relat ho inclou en aquesta mena d’excursos a banda que funcionen com a proclames ideològiques, pamflets que denuncien l’estat en què es troba el món, el control a què estem sotmesos els ciutadans per mitjà de les xarxes, el desatre ecològic, la hipocresia d’Occident davant dels fenòmens migratoris, el masclisme i la violència contra les dones…

A Primavera es percep una necessitat imperiosa d’expressar idees. Si cal sacrificar res, no seran les idees; en tot cas, serà el ritme o la consistència del relat. La prioritat és una altra. Aquí no hi ha cap intenció d’entretenir-se amb segons què, de preparar gaire el terreny. Smith té ganes de dir coses i pressa per dir-les. I aquesta pressa condiciona el ritme de la narració, que a voltes és sincopat, entretallat, supeditat a una successió de frases generalment molt breus —sovintegen els paràgrafs d’una, dues, tres paraules— i a una sintaxi senzilla, trencada, marcada per una puntuació ferotge, a voltes inexistent, a voltes tallant, esquarteradora, fins al punt que llegint Primavera un té la impressió d’estar mirant una d’aquelles pel·lícules en què la narració salta contínuament cap endavant i cap endarrere i en què la càmera no para mai quieta, sinó que va seguint els personatges a un pam de distància, calcant-ne els moviments, les oscil·lacions, el balanceig.

Qüestió d’estil —direu—, voluntat de l’autora. Probablement. Sumem-hi, doncs, una altra tria estilística de Smith: la barreja de veus, un recurs que Raül Garrigasait destaca en el pròleg que encapçala el volum. Afegim-hi encara la mescla de tons que trobem al llarg del llibre: fragments que semblen extrets d’un conte de fades, d’altres que, com hem dit, s’acosten a la proclama o al discurs polític, llistes d’idees pròpies d’un informe o d’una memòria, passatges de gènere epistolar, piulades de Twitter, etc. Segurament tota aquesta acumulació de materials, aquesta mescla de temes, de tons, de veus, són marca de la casa, una característica pròpia de l’obra de Smith, allò que en definitiva la singularitza.

Hi veig, però, un problema: l’elaboració. Construir una bona novel·la amb materials tan heterogenis demana un gran esforç per fusionar-los bé a fi que l’edifici narratiu no tan sols s’aguanti dret, sinó que també es vegi ben acabat. La impressió que ens provoca la lectura de Primavera no és pas aquesta. Si l’edifici s’aguanta —concedim-ho—, l’obra no ens sembla pas que es vegi ben acabada. Les diferents històries queden lligades d’aquella manera. Podem intentar fer virtut del defecte, si voleu, però el defecte hi continuarà sent. Fa la sensació com si la pressa que l’autora té per dir coses l’hagués empesa a donar per acabat el llibre abans d’hora. Hi insistim: algú ens dirà que Smith escriu així —no hem llegit ara per ara cap altra obra seva—, però nosaltres veiem massa precipitació en aquesta novel·la, com si la primavera hagués arribat abans d’hora. Ja passa sovint que en aquesta estació tot es precipita… Però en literatura la precipitació no és mai bona companya de viatge.

L’actitud

Imaginem per un moment que has sentit a parlar sovint d’una obra com El Mestre i Margarita, de Mikhaïl Bulgàkov, però que a penes saps de què va, quina mena de narració és. Doncs bé, si és el cas, deixa de llegir aquestes ratlles, no consultis cap altra ressenya sobre el llibre ni en busquis informació enlloc —et diria que ni tan sols et cal llegir la contraportada del volum— i disposa’t a llegir-lo així, nu de qualsevol referència, desconeixent en quin món t’endinsaràs. De tota manera, si has continuat llegint, no pateixis: no revelarem res de significatiu ni de la trama ni dels personatges; no ens embolicarem a parlar de la dimensió de l’obra, de les diferents lectures o interpretacions que se’n poden fer, una tasca impossible de dur a terme en unes poques ratlles quan el que tens a les mans és una de les grans obres de la literatura universal que ens arriba traduïda per Xènia Dyakonova (Proa, 2021).

Ens centrarem, en canvi, en un parell d’actituds: la que va prendre Bulgàkov a l’hora d’escriure la seva obra capital i la que pren en un moment donat un dels personatges de la narració. Bulgàkov va treballar en aquesta novel·la ja durant els anys vint, i el 1929 en va acabar una primera versió, molt més breu que la que va donar per definitiva. Al llarg dels anys trenta va continuar escrivint-la i reescrivint-la, i no va deixar de fer-ho fins a la seva mort, el 1940. El que és determinant, com dèiem, és la seva actitud: Bulgàkov va dedicar tots aquests anys a escriure El Mestre i Margarita tot i saber que mai no podria veure publicada la novel·la, que mai obtindria el permís per publicar una obra així a l’URSS dels seus temps. Bulgàkov és l’artista que té una obra per fer i que per res del món no renunciarà a voler enllestir-la, a tirar endavant el seu objectiu. El públic, el reconeixement, la possibilitat de viure de la feina que un duu a terme també eren importants per a Bulgàkov, i per força havia de patir molt quan a principi dels anys trenta, després d’alguns èxits inicials, va caure en desgràcia i va veure com li prohibien publicar o estrenar les seves obres de teatre. Res, però, no li va impedir continuar escrivint i treballar en una novel·la que amb els anys, ampliada i modificada constantment, amb un títol diferent de l’inicial, acabaria esdevenint aquesta obra inabastable, fruit d’una imaginació desbordant i un talent immens.

Avui, en els temps que vivim, la figura de l’escriptor que prescindeix del tot dels fruits que podrà collir amb la seva obra se’ns fa gairebé impensable, fruits que —no podent ser pecuniaris si no és en prou comptades ocasions— es limitaran al ressò immediat a les xarxes, a un retorn fàcil i simple en forma de ressenyes laudatòries, de tuits de lloança, en definitiva, de fugaç fanfara falaguera a càrrec d’una cort d’amics i seguidors més o menys nodrida segons el cas, a la qual s’hi afegiran amb sort uns quants lectors anònims. Com que assumim que l’únic que podrem obtenir és aquesta recompensa, no estem diposats a prescindir-ne, i fins sembla que l’exigim abans i tot de posar-nos a escriure. Per descomptat, exceptueu-vos tots els qui vulgueu.

Però a El Mestre i Margarita hi trobem encara una altra actitud que es personalitza en un dels personatges i que complementa la primera: la del poeta que, reconeixent que fins al moment no ha escrit cap vers veritablement bo, decideix deixar d’escriure. I això que es tracta d’algú que ja ha publicat obra seva, que forma part de l’elit intel·lectual i literària, en la qual hi és perfectament acceptat com un poeta jove que té una carrera prometedora per endavant. Però, malgrat això, quan algú li pregunta si creu que els seus poemes són bons, ell, en un esclat de clarividència, comprèn que tot ha estat un error, un miratge, que no només és un poeta dolent, sinó que a més és un ignorant, i reconeixent la seva manca de talent conclou que el millor que pot fer és callar.

Tenim, doncs, l’artista que crea la seva obra sabent que no la veurà publicada en vida, que ningú no la podrà llegir, i l’artista que, tot i poder escriure i publicar, decideix deixar de crear perquè pren consciència de la seva mediocritat. És fàcil imaginar que bé que aniríem si aquestes dues actituds fossin avui vigents i predominants. No és estrany, d’altra banda, que la lectura d’El Mestre i Margarita ens faci qüestionar la nostra pròpia època: una de les característiques que fan universals certes obres és la possibilitat d’emmirallar-s’hi que ofereixen als qui han viscut en èpoques posteriors, de trobar-hi un motlle amb el qual podran intentar acomodar la pròpia imatge per veure si hi encaixa o si no hi té res a veure, i del resultat de l’operació extreure’n conclusions.

Tot això i més ens permet fer aquesta obra atemporal, vigent, abassegadora. Trista i feliç, com ho són moltes faules, molts contes. Hi trobarem reflectides, no cal dir, moltes altres actituds que l’ésser humà adopta al llarg de la seva vida en les situacions més diverses, especialment quan el tempta algun dels set pecats capitals, com l’enveja, la supèrbia, la luxúria, la ira, etc., que campen lliures per les pàgines de la novel·la. Veurem quina actitud pren l’individu davant de l’Estat que li marca el camí, o enmig de la massa de què forma part. Inevitablement, algunes pàgines semblen haver estat escrites pensant en els nostres dies. Per sort, l’humor i la ironia —una ironia que adopta tota mena de matisos— ajuden a disfressar el caire grotesc que pren a voltes la vida i a fer passadores certes escenes que, altrament, farien de mal digerir. Però no cal patir: llegir El Mestre i Margarita és un plaer. Poques vegades una novel·la tan complexa esdevé una lectura tan fluida i gratificant. Poques vegades, també, una narració tan fantàstica i fantasiosa ens fa tocar tant de peus a terra. Tothom qui escriu o voldria fer-ho hauria de passar unes hores amb el Mestre i la Margarita, amb el jove poeta o amb en Woland, tot i el perill, ben real, de perdre el cap… o de decidir no tornar a escriure mai més.

—Els seus carnets? —va repetir la senyora.

—No soc cap tresor —va interrompre la senyora.

—Quina llàstima! —va fer en Koróviev, decebut, i va continuar—: D’acord, si no vol ser un tresor, cosa que hauria estat molt bé, no cal que ho sigui. Bé, doncs: per convèncer-nos que Dostoievski és un escriptor, que potser cal demanar-li el carnet? Agafi qualsevol novel·la seva, llegeixi’n cinc pàgines i veurà, sense carnet ni res, que el que té davant és un escriptor. De fet, m’imagino que de carnet, no en tenia cap! Què et sembla? —va dir en Koróviev, adreçant-se a en Behemot.

—Segur que no! M’hi jugo qualsevol cosa —va respondre el gatot, posant el fogonet sobre la taula, al costat del registre, i eixugant-se la suor del front, tacat de sutge.

—Vostè no és Dostoievski —va dir la senyora, desubicada, a en Koróviev.

—Qui sap, qui sap —va respondre aquest.

—Dostoievski és mort —va dir la senyora, però no se la veia gaire segura.

—Protesto! —va exclamar en Behemot amb passió—. Dostoievski és immortal!

Falles folles

Al llarg de la vida recordem d’una manera molt especial aquells moments en què hem sentit que formàvem part d’un grup de happy few, potser després d’haver assistit a un concert memorable en una capelleta amb un aforament reduït, després d’una sobretaula de conversa llarga i ben regada en bona companyia, dalt d’un promontori des d’on uns quants contemplàvem un paisatge magnífic en un dia fred i lluminós de principis d’hivern, o després de llegir un llibre com Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», d’Amadeu Fabregat.

Posem-hi context. Aquesta novel·la d’un únic paràgraf va ser publicada per primera vegada el 1974 per Edicions 3 i 4, després que el 1973 guanyés el I Premi Andròmina de Narrativa, atorgat per un jurat format per Vicent Andrés Estellés, Raimon, Maria Aurèlia Capmany, Josep Iborra i Joan Francesc Mira. Per començar, no està gens malament. Després del limitat però inevitable i justificat rebombori inicial, l’obra va caure en l’oblit i l’autor ja no va tornar a escriure narrativa. El 2019, coincidint amb el 45è aniversari de l’aparició del llibre, Perifèric Edicions en va publicar una reedició, presentada en una capsa amb dos volums: un conté la versió de 1974 acompanyada dels principals estudis i articles que es van publicar en aquell moment i en anys posteriors sobre l’obra; l’altre presenta una versió revisada expressament per l’autor. Una versió, però, que no és tan sols una mera revisió del text, sinó un text nou, que aporta modificacions i afegitons substancials, fins al punt que no pot ser llegit com un text publicat el 1974, per bé que es tracti de la mateixa obra.

Així doncs, aquesta reedició revisada estableix amb la primera un diàleg que amplifica el joc que és a la base de l’obra que va escriure l’autor quan a penes tenia 25 anys, un joc que queda ben anunciat des del títol mateix. Però, què és exactament Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc»? L’obra representa la carta que Amadeu Fabregat —la identificació entre el jo narratiu i l’autor del llibre es produeix cap al final del relat— escriu a l’editor de Falles Folles Fetes Foc, llibre mític escrit per Lluís Montanyà i Villaroya. El motiu de la carta és la demanda que l’editor fa a Fabregat perquè redacti un pròleg per a una edició en facsímil de l’obra de Montanyà, que fa dècades que està exhaurida, una demanda justificada per l’amistat que va unir en el seu moment Fabregat amb Montanyà. La carta acaba esdevenint pròleg, exegesi, assaig contextualitzador, retrat d’una època, excurs sobre poètica, tot a partir de l’excusa de parlar d’un llibre que s’esmentarà contínuament, sobre el qual se’ns dirà en realitat poca cosa —ni tan sols sabrem a quin gènere pertany—i que, òbviament, mai no podrem llegir.

Basant-se en aquest joc, Amadeu Fabregat escriu una obra fonamental de la literatura catalana i, especialment, de la narrativa produïda al País Valencià, on la novel·la es donava per extingida des d’èpoques molt llunyanes. A Catalunya, i també a les Illes, havien anat sorgint narradors que prenien el relleu de les primeres generacions de novel·listes que havien publicat les seves obres abans de la Guerra Civil. Autors com Villalonga, Rodoreda, Perucho, Vicenç Riera Llorca, Cèsar A. Jordana o Avel·lí Artís-Gener escrivien i publicaven des del país mateix o des de l’exili, i estaven al dia dels nous corrents narratius. Alguns ja s’atrevien a forçar i eixamplar la cotilla de la novel·la més tradicional, cosa que veiem fer a Tísner en un relat com Les dues funcions del circ. Al País Valencià, en canvi, la presència de narradors era nul·la. Fins que el 1974 apareix una obra que arriba per inaugurar la casa per la teulada, com han assenyalat alguns crítics: Amadeu Fabregat publica Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc», una obra innovadora escrita per un jove que amb vint-i-pocs anys coneix allò que s’està fent per Europa, una obra trencadora que trenca el que encara no existia, és a dir, una tradició novel·lística amb tots els ets i uts.

De tota manera, quan llegim l’edició revisada de 2019 hem de ser cauts perquè, com hem dit, aquesta versió és una reescriptura ampliada del text original, i incorpora noms i al·lusions que difícilment podien haver aparegut en un text de 1974. Per exemple, les referències velades a una certa Europa que conté el relat primigeni es concreten el 2019 en el concepte de Mitteleuropa, i les citacions d’autors, filòsofs i intel·lectuals de la cultura europea i universal s’amplien amb molts d’altres noms. És, doncs, un text nou, que accentua els punts de contacte amb obres que van marcar la segona meitat del segle XX, com ara la narrativa de Thomas Bernhard, en la qual l’Assaig d’aproximació fa pensar sovint, sobretot per l’ús de la repetició com a motor per fer avançar el relat, o també per la crítica crua cap a la Ciutat, denominació rere la qual no s’amaga gens una València que a voltes rep de Fabregat un tracte semblant al que rebia el Salzburg de Bernhard. Però en llegir l’Assaig també se’ns fa present el Dublín de Joyce, aquella metròpolis adormida, ancorada en el passat i la tradició, sumida en la paràlisi, just com se’ns descriu la Ciutat de les «Falles Folles».

Era una autofecundació incontrolada que assetjava la Ciutat, i era també com un càstig, aquell pul·lular de la massa, signe envilidor (però magnètic i contagiós alhora) d’una decadència que, aleshores ho ignoràvem, acabaríem per assumir, enfangats per sempre més en els aiguamolls de l’estètica ciutadana, sota el mestratge encomanadís d’una abarrocament que creuava els segles i que rebria, en Falles Folles, la descodificació més aclaridora. (Pàg. 132)

Però, tornem-hi encara: així doncs, què és Assaig d’aproximació a «Falles Folles Fetes Foc»? Aquesta carta adreçada a l’editor d’una obra mítica, aquest pròleg, aquest excurs sobre tantes coses, és el capdavall una excusa per parlar d’uns anys —els primers dels setanta, els últims d’una dictadura que encara tenia capacitat per fer mal—, d’un lloc —la València de l’època, però també l’Horta del voltant, amenaçada per l’expansió de la ciutat, i el País Valencià per extensió— i d’una generació —uns altres happy few— que en aquells anys i en aquell lloc volia irrompre en el món cultural sacsejant-ne els fonaments, calant foc a l’statu quo establert per les tradicions, les forces vives, l’immobilisme, la por, els dubtes.

El resultat és sorprenent: un relat que defuig l’estructura clàssica de la novel·la i que confessa les fonts en què s’ha abeurat l’autor, entre les quals hi ha els grans dolls literaris del segle XX —Proust, Joyce, Kafka, Woolf, Musil, Broch— i tota mena d’altres afluents: Becket, la nouvelle vague, Bernhard, Sontag, etc. Gosadia, atreviment, irreverència, desvergonyiment, ànsies de provocar, però també ganes de dir, de denunciar, de proclamar; de pronunciar-se i de no arronsar-se davant de res. El llibre ens parla de somnàmbuls, d’absència de qualitats i d’atributs, de fugides cap a Europa. I de foc, per descomptat, del foc purificador i destructor. Ens parla del despertar cultural i sexual d’uns joves, del despertar d’una certa consciència, i, d’una manera insistent, de la mateixa creació literària i poètica.

I en tot allò que es diu hi ressona l’autenticitat, com si fos un crit que havia quedat somort massa temps. Tota la impostura, l’ampul·lositat o la verbositat buida que en els nostres dies hem vist i criticat en obres com Serem Atlàntida, de Joan Benesiu, brillen aquí per la seva absència. El crit és autèntic, la necessitat de reivindicar la connexió amb una Mitteleuropa tan mítica com la novel·la de Lluís Montanyà que mai no podrem llegir és inqüestionable i arrenca de molt endins; és també una necessitat insadollable, cosa que devia comprendre l’autor, que no va tornar a escriure mai més cap altra novel·la i va decidir conduir la seva vida cap a d’altres verals, allunyats de la literatura. I, tanmateix, què és aquesta edició revisada del 2019 si no un intent de tornar a escriure, de posar al dia un relat que va esclatar en el panorama literari valencià com una mascletà; una manera de continuar el joc i fer-lo perviure en els nostres dies.

Perquè ens en cal molt, de joc, i aquesta és una bona oportunitat per enjogassar-nos i gaudir, de sentir de nou que formem part dels happy few.

El món d’abans-d’ahir

Ah, el món d’ahir! Què se n’ha fet! Que recurrent que és aquest pensament en els dies que ens toca viure. Fins a quin punt s’ha arribat a intensificar i a fer present arran de la pandèmia! Però el fet és que el plany ve de lluny. Fa anys que trobem a faltar xarxes que parin el cop si ens estimbem, agafadors segurs cap on estirar els braços en cas de perill: un sostre decent, una feina prou estable, un país que sembli que funcioni, uns poders econòmics mantinguts a ratlla, criteri, valors, ànsies de descoberta i llibertat de debò… Ens estranya i tot que encara siguem capaços de surar en les aigües pantanoses en què s’han convertit els temps líquids dels nostres dies. El món d’ahir se n’ha anat per sempre… de nou.

Perquè ja se n’havia anat, ja s’havia esvaït per als qui cap al primer terç del segle XX miraven enrere i buscaven, entre les cendres, un passat brillant, esplendorós i, sobretot, segur i estable. Quants escriptors no van aturar-se a contemplar una imatge que ja tan sols existia en el seu record! Des de l’imponent exercici de memòria de Proust, fins al nostàlgic àlbum de fotos de Zweig —sovint trucades, com ja deixava palès Klaus Mann i, més recentment, Antoni Martí Monterde—, són molts els qui van veure’s impel·lits a escodrinyar els records i plasmar el que veien, a voltes amb la intenció de trobar en aquell passat gloriós les causes d’un present depriment i d’un futur que, a les portes de la Segona Guerra Mundial, s’anunciava infaust.

Aquell és per a nosaltres el món d’abans-d’ahir, ja. Però en ple segle XXI estem en disposició d’entendre prou bé què devien sentir tots aquells escriptors i intel·lectuals. Un dels més destacats va ser Joseph Roth, de qui L’Avenç acaba de reeditar la seva obra més destacada: La marxa Radetzky (traducció de Jaume Creus). El ritme de la reaccionària i exaltadora marxa que Johann Strauss va compondre el 1848 per honorar un victoriós militar austríac, i que és la tradicional cloenda del concert de Cap d’Any de la Filharmònica de Viena, presideix la trajectòria de tres generacions de la família Trotta. Les arrels de la nissaga s’enfonsen en la pagesia eslovena, però un incident a la batalla de Solferino fa de Joseph Trotta un heroi que rebrà el favor de l’emperador Francesc Josep I per haver-li salvat la vida. A partir d’aquí, la vida dels Trotta queda marcada per aquest fet i correrà paral·lela a la sort de l’emperador, que allargarà el regnat durant set dècades, fins a la seva mort el 1916, en plena Gran Guerra.

La novel·la ens narra sobretot la trajectòria de Carl Joseph Trotta, net de l’heroi de Solferino, personatge indecís, tocat per un fastig vital que el duu a no fer res de bo i a fer sempre tries desencertades. El seu pare, un cap de districte rigorós en el tracte i en la feina, de costums sòlids i ben arrelats en una tradició de la qual és un ferm mantenidor, es desesperarà amb la indolència del fill, un tinent que no sap ben bé què hi fa a l’exèrcit. Tant per a l’un com per a l’altre, però, i per a la resta de personatges que desfilaran davant dels nostres ulls, el que s’acosta és l’ensulsiada definitiva, una catàstrofe inimaginable per a la majoria d’ells que s’endurà per endavant el vell món, i, amb ell, les tradicions, l’honor militar, l’emperador, l’Imperi i les velles maneres de viure, mentre l’orquestra continua interpretant als carrers la triomfal marxa Radetzky.

Aquesta és una gran novel·la, indiscutiblement. La prosa de Roth —sota la batuta de Jaume Creus— és fluida, lluminosa, sovint brillant. Roth no és d’aquells autors que es limiten explicar una història; sempre hi trobem alguna cosa més, un pensament camuflat que ens fa somriure, un comentari afilat que es clava a la diana. I això que el relat queda circumscrit a uns personatges i a una esfera molt determinats: els Trotta i l’ambient militar. És un món petit, resclosit, que de vegades ens pot provocar una certa sensació de déjà-vu: oficials que juguen a cartes i perden grans quantitats de diners, que beuen massa i es barallen per qüestions d’honor. Però Roth té molt clar el món que ens vol mostrar, que encara que sigui xaró i conservador dona marge a un punt de despreocupació i banalitat, cosa que ja no passarà amb el nou món que arriba.

A la contrada va ser la primera vaga. Les autoritats polítiques es van espantar. Estaven acostumades des de feia desenes d’anys a organitzar tranquils censos de població, a festejar l’aniversari de l’emperador, a participar en l’allistament anual de reclutes i a enviar a governació informes calcats. De tant en tant, detenien ucraïnesos russòfils, un popa ortodox, jueus capturats fent contraban de tabac, i espies. Des de feia dècades en aquella contrada es netejaven crins que s’enviaven a Moràvia, Bohèmia, Silèsia, a les fàbriques de raspalls, i d’allà retornaven els raspalls acabats. Feia anys que els obrers tossien, escopien sang, emmalaltien i morien als hospitals. Però no feien vagues. (Pàg. 225)

En el fons, Carl Joseph Trotta no és sinó un d’aquells somnàmbuls que trobem a la trilogia de Hermann Broch, un personatge que podria aparèixer a la primera part: Pasenow o el romanticisme. Les obres de Roth i Broch tenen certament força punts de contacte. Ara, en Broch l’ambició és descomunal, superior, i les dues segones parts de la trilogia acaben configurant un retrat de l’època més complex i profund, més dur i aclaridor.

En qualsevol cas, La marxa Radetzky és un clàssic que ens parla avui del món d’abans-d’ahir, potser per oferir-nos el trist consol de comprovar que el món fa molt de temps que se’n va en orris. Tan sols hauríem esperat que en aquesta nova traducció que ens ofereix L’Avenç no hi haguéssim trobat certes errades de llengua o de picatge. Però corren aquests temps, ves.

Elogi de la modèstia

Tot i que són prou escadusseres, a L’Acció Paral·lela fem de tant en tant alguna excursió per la literatura que es conrea avui dia, que es ven bé i que rep elogis a tort i a dret. La primera marrada de l’any ens ha dut fins a La drecera (Edicions del Periscopi, 2020), l’última novel·la publicada per Miquel Martín i Serra. Apareguda al juny de l’any passat, al setembre ja anava per la cinquena reimpressió.

Aquest relat de dimensions contingudes —es llegeix en dues tardes de lectura reposada— narra el moment just en què un noiet d’un poble empordanès fa el pas de la infantesa a l’adolescència. Els seus pares són masovers i treballen a sou d’una família d’estiuejants benestants que passen les vacances i molts caps de setmana al xalet de l’Empordà, lluny de la gran ciutat. Al llarg de la narració assistirem al dia a dia del noi i veurem com evoluciona la seva relació amb els pares, els amics, els amos del xalet i tot un altre seguit de personatges, algun amb un pes determinant en la història que se’ns explica. De coses en passen poques, perquè així sol ser la vida d’un vailet, però tot el que passa juga un paper en el trànsit del protagonista cap a l’adolescència. Paral·lelament, el món que l’envolta també pateix transformacions: els costums, els modes de vida, el paisatge…

Miquel Martín té a les mans un argument molt senzill i gens nou, per descomptat, però trena bé els fils per construir un relat ben travat i al qual se li poden retreure ben pocs defectes. Els defectes, més aviat, cal atribuir-los als ditirambes, a les lloances desmesurades que s’han escrit sobre aquesta obra i que omplen les xarxes i els pocs espais que encara queden reservats a la crítica literària. Com sol passar en aquests casos, els elogis que hàgim pogut llegir prèviament amb relació al llibre són un mal company de viatge. I amb això no volem dir que La drecera no tingui qualitats dignes d’esment; volem dir que les expectatives creades fan més mal que bé a l’hora d’encarar-ne la lectura.

Hem d’admetre de seguida que tampoc no és just criticar un llibre així només perquè no ha complert amb les expectatives que hi teníem dipositades. Aquest és el nostre problema, com a lectors. Segurament, Miquel Martín no pretenia fer cap bildungsroman, com ha afirmat algú, sinó simplement parlar d’un lloc, d’un temps i de com viu i es veu afectat pel que viu un noi de poble. I és això el que trobem a La drecera. En aquest llibre res no hi grinyola, tot hi està ben articulat, començant per la llengua i pel to, que en general casen perfectament amb la veu narrativa i amb el que se’ns explica.

Ara bé, si res no hi grinyola no és tan sols perquè totes les peces del relat encaixen bé; és també perquè el mecanisme, sòlid, té poques complicacions. En general, quan un comença a llegir intueix aviat per on aniran els trets, i les primeres pàgines confirmen les sospites: la història és prou previsible i el retrat de l’època ens durà per tota mena de llocs comuns: els jocs d’infantesa, les referències a la gastronomia (l’arròs a la cassola de la mare, les postres dels diumenges, la matança del porc), l’escola, el despertar sexual, les amistats, les excursions, el Barça, les contraposicions amos/masovers, camp/ciutat, pagesia/progrés, etc. Hi trobem la professora que creu en les possibilitats del nen i l’esperona, l’amic més gran que fa de conseller i confident, la noia que provoca el primer enamorament…

Malgrat la impressió del déjà-vu, el cert és que tots aquests elements troben el lloc adient en aquest relat modest, gens pretenciós i ben resolt. Estic segur que Miquel Martín ha reexit a fer el que pretenia.

A partir d’aquí, inflar els elogis o subratllar en excés la importància del llibre són accions que, a més de ser contraproduents, diuen molt del moment que vivim literàriament.

Ce monde est horrible

Explica Simone de Beauvoir a les seves memòries que el món a principis dels anys seixanta li semblava una cosa horrible. Ella i Sartre, sovint junts però de vegades també per separat, havien viatjat molt i havien visitat i conegut països que a mitjan segle XX vivien uns moments molt convulsos, sinó revolucionaris, o que si més no es trobaven en plena transformació: Grècia, la Xina, la Unió Soviètica, el Brasil, l’antiga Iugoslàvia, etc. En molts llocs d’Europa, com Alemanya, Itàlia, els països de l’Est o el mateix Estat espanyol, encara s’hi veien el rastre de la guerra i els estralls causats per una primera meitat del segle XX demolidora. Rastres que quedaven al descobert en el paisatge, a les ciutats, en l’urbanisme i les infraestructures, però també en la mateixa societat, en les cares dels homes i les dones que ells trobaven en els seus viatges.

Però les imatges més doloroses, l’experiència més dura, no les van haver d’anar a buscar fora: la França de finals dels cinquanta i principis dels seixanta era un país devastat socialment i políticament, una societat dividida en què cada facció veia en els altres l’enemic a combatre i a aniquilar: dretes i esquerres, burgesia i proletariat… Els enfrontaments eren constantment atiats per una extrema dreta cada cop més forta i omnipresent que tenia lligams amb els cossos policials i amb l’exèrcit, que en aquell marasme campava lliurement. Els rumors d’una possible guerra civil eren constants, fins i tot d’un cop d’estat, mentre De Gaulle es deixava estimar i s’oferia com a solució a tots els mals.

Però, quin era l’origen d’aquesta situació? La resposta: la guerra d’Algèria. Feia anys que a Algèria la situació era insostenible. La colònia francesa era un polvorí, i les autoritats i l’exèrcit francès, per mantenir el país sota control i el domini en tots els àmbits, actuaven emprant tots els mitjans que se’ls acudien: la persecució dels opositors, la repressió, l’empresonament, la tortura, els afusellaments, les violacions massives, els camps de concentració… De tot això, a França no n’arribava pràcticament res. Si algú denunciava certes pràctiques, les autoritats les negaven i el denunciant era considerat un traïdor. La premsa va patir tant la censura com l’autocensura, i els intel·lectuals que gosaven reclamar una solució per a Algèria, una sortida que passés perquè els algerians hi diguessin la seva, a més de córrer el risc de ser processats, esdevenien l’objectiu de l’extrema dreta, que multiplicava els atemptats i les intimidacions per tot el país.

Aquest període va ser llarg. Sartre i Beauvoir van significar-se i van donar suport a la causa algeriana: promovien i signaven manifestos, protagonitzaven actes i conferències, assistien a manifestacions, i difonien el conflicte internacionalment aprofitant els seus viatges. De tot això en parla Beauvoir al volum La force des choses. Val la pena cedir-li la veu*:

«Algèria guanyaria. Jutjàvem —com Mollet havia fet abans— «imbècil i cruel» la prolongació de les hostilitats, perquè aquesta condemnava a mort i a tota mena de suplicis centenars de milers d’algerians; a França, sacrificava milers de joves, exigia una mistificació sistemàtica de l’opinió, l’escanyament de les llibertats, la perversió de les ideologies, el deteriorament d’un país encebat de mentides fins al punt de perdre el sentit mateix de la veritat, alienat, despolititzat, passiu, madur per a totes les dimissions, i per a la primera dictadura que vingués.» (Pàg. 89)

«Jo soc una intel·lectual, jo dono valor als mots i a la veritat; jo pateixo cada dia, indefinidament repetida, l’agressió de les mentides escopides per totes les boques. Generals i coronels explicaven que ells menaven una guerra generosa i fins i tot revolucionària. Vam veure aquest fenomen digne d’una barraca de fira: un exèrcit que pensava!» (Pàg. 120-121)

«La independència d’Algèria és un fet incontestable. Arribarà en un any o en cinc anys, amb un acord amb França o contra França, després d’un referèndum o per mitjà de la internacionalització del conflicte, això ho ignoro, però és un fet, i el mateix general De Gaulle, portat al poder pels campions de l’Algèria francesa, es veu avui forçat a reconèixer: “Algerians, Algèria és vostra”. Per tant, ho repeteixo, aquesta independència és certa. El que no ho és pas és el futur de la democràcia a França. Perquè la guerra d’Algèria ha corromput aquest país. La disminució progressiva de les llibertats, la desaparició de la via política, la generalització de la tortura, la insurrecció permanent del poder militar contra el poder civil, marquen una evolució que podem qualificar, sense exagerar, de feixista. Davant d’aquesta evolució, l’esquerra és impotent, i ho continuarà sent si no accepta unir els seus esforços a l’única força que lluita avui realment contra l’enemic comú de les llibertats algerianes i les llibertats franceses. I aquesta força és el FLN. (…) D’una banda, els francesos que ajuden el FLN no se senten pas empesos solament per sentiments generosos cap a un poble oprimit ni es posen tampoc al servei d’una causa estrangera; treballen per a ells mateixos, per la seva llibertat i pel seu futur. Treballen per la instauració a França d’una veritable democràcia. D’altra banda, no estan pas sols, sinó que reben un suport cada cop més nombrós, una simpatia activa o passiva que no para d’augmentar. Ells han sigut l’avantguarda d’un moviment que potser ha desvetllat l’esquerra, enfonsada en una prudència miserable.» (Pàg. 359-360: declaració de Sartre davant dels jutges.)

«Aquest món és horrible.» (Pàg. 411)

«Ell [Lanzmann] em va explicar amb ràbia les pallisses de l’Arc de Triomf: els policies esperaven els algerians a les sortides del metro, els immobilitzaven amb els braços enlaire i els colpejaven; va veure amb els seus propis ulls com els trencaven la cara i els obrien el cap; per protegir-se, els algerians es cobrien la cara amb les mans: les hi colpejaven; van trobar cadàvers penjats als arbres del Bois de Boulogne i d’altres, desfigurats i mutilats, al Sena.» (Pàg. 430)

«En aquest estat policial que era actualment França, l’esquerra no tenia gairebé cap possibilitat d’actuar.» (Pàg. 432)

«Ningú no dubtava que la independència no fos a tocar. Hi havia negociacions en curs, tota la premsa en parlava. De Gaulle es trobava forçat a declarar la pau pel FLN, per l’opinió i perquè aquesta guerra feia nosa a la seva política de la ‘grandeur’. Quan va anunciar a Bastia “l’últim quart d’hora”, ens va semblar que per primera vegada aquestes paraules es corresponien amb la realitat. Però abans que Ben Khedda no s’instal·lés a Alger, els feixistes ens farien passar mals moments. Ens havíem d’organitzar.» (Pàg. 434)

«La nit del 31 de desembre, De Gaulle va parlar i jo vaig tancar la ràdio al cap de dos minuts, exasperada per aquell narcisisme neuròtic, per aquell buit grandiloqüent.» (Pàg. 443-444)

«Silencioses, disciplinades, aquelles masses li demostraven [al Govern] que no utilitzaven la llibertat per posar París sota el foc i sota la sang, i que, si la policia no els apallissava, ningú no seria esclafat ni trepitjat. Uns quants militants asseguraven, tot al llarg del recorregut, un servei d’ordre impecable.» (Pàg. 452-453)

Sí, un se’n fa creus de com estaven les coses a França a principis dels seixanta…

*Tots els textos citats han estat traduïts per L’Acció Paral·lela a partir del text francès de La force des choses II, Éditions Gallimard, Collection Folio.

Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

L’aliteratura

Una bona representació del nouveau roman

I si la millor literatura fos l’aliteratura? Esclar: però què és l’aliteratura? L’escriptor i crític francès Claude Mauriac s’empesca aquest terme l’any 1956 i el fa aparèixer en un article publicat a Le Figaro on defineix l’aliteratura com «la literatura alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». Mauriac considera que l’aliteratura és «un centre mai no assolit, però cap al qual s’adrecen, des que hi ha homes i des que aquests escriuen, els autors honestos». El 1958 desenvolupa llargament les seves idees en l’assaig L’Alittérature contemporaine, on continua parlant d’aquesta classe de literatura «purificada de tot allò que és simulació, mentida, pretensions, inflació verbal».

A què fa referència Mauriac? El crític francès pensa en la mena de narrativa que en aquella segona meitat dels anys cinquanta conreen els escriptors pertanyents al moviment del noveau roman: Robbe-Grillet, Sarraute, Butor i companyia, autors que tenen com a referents figures com Huysmans, Joyce, Proust o Kafka. Mauriac, a la literatura llastada pels defectes esmentats hi contraposa una manera d’escriure que partint de la veritat busqui l’autenticitat i la precisió verbal, si pot ser recorrent a l’economia de recursos. No es tracta d’imitar els grans referents, sinó d’endinsar-se en els camins poc fressats que aquests havien obert en el camp de la narrativa, tal com havia intentat abans Samuel Beckett. També Valéry és un antecedent a tenir en compte per a ells gràcies a l’exercici que es proposa amb el seu Monsieur Teste.

És innegable que en l’òrbita del nouveau roman van aparèixer un bon grapat d’obres destacades, com La modification (Butor) o La jalousie (Robbe-Grillet), que posen en joc alguns dels principis del moviment. És curiós que a les seves memòries Simone de Beauvoir, sempre atenta a tot allò nou que es produeix, no en parli pràcticament gens, d’aquestes obres. A penes fa un comentari d’esquitllentes al terme alittérature, sense mostrar-hi gaire interès. Però, ben mirat, no és curiós, és lògic: la seva narrativa, de concepció gens experimental, s’allunya del que feien Sarraute, Butor, etc. Tant Beauvoir com Sartre es movien literàriament per terrenys molt diferents dels que trepitjaven els nouveauromanistes, i en la França convulsa de finals dels cinquanta, sacsejada per la guerra d’Algèria i conflictes de tota mena, esvalotada per l’extrema dreta i gairebé abocada a una guerra civil, amb l’ombra de De Gaulle inflant-se amb cada disturbi, els intel·lectuals, cadascun des de la seva trinxera, dosificaven tant com sabien els elogis als adversaris. I gairebé tothom era un adversari.

Llegit avui, el terme aliteratura continua essent suggeridor. És forta la temptació de robar-li el mot a Mauriac per referir-nos a certs autors que van escriure en dècades posteriors com Thomas Bernhard, W. G. Sebald o Ilse Aichinger, noms que ens remeten a una narrativa molt particular i distintiva, que defuig tot encasellament i, sobretot, els camins fressats. Però en els nostres temps, tant o més convulsos socialment i políticament que els de la França de finals dels cinquanta però, per descomptat, molt més aterridors des del punt de vista cultural o intel·lectual, hi ha encara una altra temptació: la d’entendre aquesta absència de «facilitats» de què parlava Mauriac com una mera absència de qualitat literària. La de considerar, doncs, que l’aliteratura abasta tot aquell conjunt d’obres que no només no estan alliberades d’aquelles facilitats, sinó que justament s’hi recolzen i n’abusen fins a aconseguir enfarfegar el lector mínimament exigent. ¿Què són, si no, aquelles novel·les que ho donen tot mastegat al lector, que el condueixen per un camí absolutament ben marcat, farcit de roderes, ratlles, avisos i recordatoris perquè no es perdi mentre llegeix, a fi que no se li escapi cap punt primordial de la trama i senti la necessitat de passar de capítol, de continuar avançant fins al final?

Sí, la temptació és forta. Per evitar aquesta confusió potser hauríem d’atrevir-nos a crear un altre mot i a parlar de eliteratura… D’acord, no cal; encara ens hi faríem mal. El que cal ja ho sap cadascú. No s’hi valen receptes ni consells. Tan sols recordar que, com ja estat dit tantes vegades, quan al davant se’ns presenten dos camins seguir el menys fressat sol fer la diferència. I aquesta és una tria que hem de fer sovint quan ens plantem davant d’una taula plena de volums en una llibreria. De concessions, ben poques.