Noves formes de bellesa

Hi ha una imatge que no em puc treure del cap: a la inefable Piazza dei Miracoli de Pisa, dotzenes de persones alhora, les unes a curta distància de les altres, es disseminen com estaquirots amb les cames flexionades i els braços estirats cap a una paret invisible, amb la cara deformada per la ganyota estulta de qui simula fer un esforç enorme i, a més, prova de somriure. Miren a la càmera mentre fan veure que aguanten la torre inclinada. Qui es mira l’escena des de fora només veu unes figures estrafolàries que no aguanten res, sinó el buit, sinó el pes de la imatge grotesca que ofereixen, absurda de tan repetida. Tots fan el mateix gest. Tots donen l’esquena al monument.

No tothom es presta a fer el ridícul, per descomptat; no tot és estultícia. Aquest és un patró de viatger molt estès, però no tots són així ni viatgen de la mateixa manera. Avui que hi ha tanta gent que es desplaça —que puja i baixa dels avions, fa centenars de fotografies que s’amunteguen a la memòria del mòbil, arriba a llocs i en torna sense poder explicar-ne gaire re—, avui també podem topar amb un llibre com Indi visible (Tushita Edicions) i una viatgera com Gemma Gorga.

Efectivament, hi ha molta gent que volta, i que fins i tot fa estades a l’estranger d’una certa durada; no n’hi ha tants que sàpiguen aprofitar els viatges que fan en un o altre sentit, i encara menys que sàpiguen parlar-ne, extreure’n alguna cosa que valgui la pena que sigui escoltada per un tercer. Un tercer que pot tenir a priori moltes, poques o nul·les ganes de visitar els llocs que li seran narrats. Jo, per exemple, viatger esporàdic tirant a escàs, situo l’Índia molt avall en la llista de països que m’agradaria conèixer. L’Índia, a més, és aquell subcontinent sobre el qual tant han escrit turistes i escriptors rodamons de totes les èpoques. Què més se’n pot dir? Aquesta era la mena de dubtes amb què encarava la lectura d’Indi visible, però els dubtes es van fondre després de llegir el primer paràgraf del llibre, el primer apunt d’aquest dietari sense dates amb què Gemma Gorga ens —anava a dir convida— arrossega per la força a acompanyar-la en la seva experiència. Per la força de la bellesa, esclar. Perquè Indi visible és literament una delícia —«un plaer exquisit, intens, que transporta», en paraules del diccionari.

Se m’acosta. Amb un marcat accent indi em pregunta d’on sóc. Where from. Em pregunta com em dic. What name. D’acord. Barcelona. Gemma. Segueixen uns segons de silenci concentrat, mentre s’esforça a retenir la informació que acabo de confiar-li. Sembla suficient. Em dóna les gràcies i marxa per on ha vingut.

O sigui, que no volia res.

No puc dotar l’anècdota de sentir. Potser ni cal, i aquest és el meu error.

Gorga té el do de la destil·lació: sap extreure de les seves vivències el moll de l’os que, amb paciència, acabarà convertint en poema, en il·luminació, en mena d’epifania joyceana, i ho fa sense que es noti per enlloc l’esforç que cal esmerçar per dur a terme una tal operació. Els seus textos ens apareixen perfectament polits, sense costures, sense rebaves. N’ha eliminat amb cura tota bastida, els senyals que hi podria haver deixat el motlle de realitat, d’experiència viscuda amb què han estat modelats. Diries que escriure és per a Gorga tan natural com l’acte de respirar.

Indi visible té, d’altra banda, la particularitat de fondre notes de dietari, poesia, reflexions i apunts del natural en uns textos en prosa que parlen tant de les profunditats de l’Índia que Gorga coneix com de les mateixes fondàries de l’autora, sense que sigui fàcil decidir a quin dels avencs li és permès al lector d’endinsar-se més. Assistim a les seves passejades pels carrers intransitables d’Old Delhi i l’acompanyem com l’acompanyen els seus dubtes, la seva fragilitat, els estats d’ànim canviants amb què encara cada nou dia, els impactes que es transformaran en futurs poemes. L’extrema sensibilitat de Gorga, sempre allunyada del més mínim contacte amb el sentimentalisme, contribueix a definir amb precisió la seva poètica, tan fina com ben cisellada, com ho són les reflexions que esquitxen el llibre, sovint contundents, sempre carregades d’agudesa.

Si tot això no fos prou, Gorga ens obsequia de tant en tant amb la traducció d’alguns poemes dels autors que són l’excusa de l’estada a la Sankriti Foundation de Delhi: poetes contemporanis indis que van triar l’anglès per produir la seva obra. La tria que se’ns ofereix inclou alguns textos esplèndids, com aquest «Espai viu» d’Imtiaz Dharker:

Senzillament, no hi ha prou
línies rectes. Aquest
és el problema.
Res no és pla
o paral·lel. Les bigues
fan equilibris de gairell sobre suports
empesos lluny de la vertical.
Els claus s’arrapen a juntures que es baden.
L’estructura sencera s’inclina perillosament
cap al miracle.

En aquest marc precari,
algú li ha fet un raconet
a un espai viu

i fins i tot ha gosat col·locar
aquests ous en una cistella metàl·lica,
fràgils corbes blanques
repenjades sobre les vores fosques
d’un univers esbiaixat,
acollint la llum
dins seu,
com si fossin
les parets lluents i primes de la fe.

Al final del recorregut, la Delhi que Gorga ens ha donat a conèixer —en un retrat que semblarà poc amable perquè és sincer— tenim la sensació d’haver-la viscut com si hi haguéssim estat: els carrers atapeïts de vehicles, d’homes, d’olors i pudors, de sorolls, de brutícia, de colors, de contaminació, de misèria, de vida. En coneixem el clima, la calor impossible, el bestiari, els arbres, els costums dels qui l’habiten. Però dit així és com si no diguéssim res, o pitjor, és falsejar els que ens oferix aquest volum, perquè tots els ingredients apareixen dosificats, mesclats amb l’ingredient secret que no falta mai en els textos de Gorga: el to que ho relliga tot amb finor, intel·ligència i precisió.

Comencen a aparèixer els primers bigotis indis. Les primeres cabelleres d’atzabeja enllustrades amb oli de coco. El cercle fosc sota els ulls. Les mans més aviat aspres, amb les ungles tenyides de groc-cúrcuma. Els peus clivellats, de color de terracota. Els cossos prims, segons com vulnerables, segons com forts. La dringadissa de les dones quan caminen. Noves formes de bellesa.

No és fàcil topar amb viatgers així. No es fàcil trobar llibres com aquest.

Passant comptes

De tant en tant, els humans ens sentim impel·lits a mirar enrere, a fer balanç i, en últim terme, a passar comptes. Arriba un punt en què necessitem treure algunes conclusions del que ha estat la nostra vida fins a un cert moment, ja sigui per fer algun cop de timó, ja sigui per prendre alguna decisió més definitiva. Els escriptors se solen servir de les seves obres per passar revista a les seves vides i a les dels qui han estat a prop seu. A tal fi, un dels gèneres que han donat més rendiment ha estat l’epistolar.

Un dels darrers exponents d’aquest gènere és la Carta a D. Història d’un amor, d’André Gorz, que Edicions de 1984 acaba de publicar en català (traducció de Mia Tarradas).

Estàs a punt de fer vuitanta-dos anys. T’has encongit sis centímetres, només peses quaranta-cinc quilos i continues sent bonica, graciosa i desitjable. Fa cinquanta-vuit anys que vivim junts i t’estimo més que mai.

Així comença aquesta carta per mitjà de la qual Gorz repassa prop de sis dècades de vida en comú amb Doreen Keir, la seva dona, que va jugar un paper més que crucial en el desenvolupament personal, professional i intel·lectual de l’autor. Un paper que ell mateix lamenta no haver reconegut prou o gens al llarg de tots aquells anys, cosa que l’empeny a esmenar la falta i, alhora, a revisitar els moments més transcendentals de la seva pròpia existència.

Aquesta carta, doncs, mostra un itinerari personal i és un cant —no pas naïf, tampoc mancat de realisme— a l’amor madur i de llarga durada, tan poc de moda en la literatura dels nostres temps. Però Gorz també fa un recorregut pels fets que van marcar la segona part del segle XX i en què ell mateix va poder jugar un paper gràcies al suport constant, a l’empenta i a la feina de Doreen. Gorz, filòsof, ecologista, mena de precursor de la teoria del decreixement, aprofita aquesta epístola per mirar enrere, fer balanç i passar comptes, en aquest cas, amb ell mateix.

Carta a D. Història d’un amor s’inscriu, per tant, en una tradició de relats autobiogràfics que prenen la forma de l’epístola per glossar —o glosar, si ho preferiu— una relació entre l’autor i una altra persona. Potser un dels exponents més sobresortints d’aquest gènere és la Carta al pare de Franz Kafka, un document excepcional, com tot allò que va sorgir de la ploma del més gran escriptor del segle XX. Només cal que en llegir-la sapiguem extreure’n allò que conté més enllà de la mera anècdota personal —expressió, ara que ho penso, molt desafortunada, perquè en Kafka res no és mer ni anecdòtic.

El cas és que la Carta al pare pot ser considerada una mena de pedra de Rosetta de l’univers kafkià on està gravada la clau que permet desxifrar i interpretar en bona part les obres de l’escriptor txec. Efectivament, en aquesta carta trobem pistes que il·luminen els temes, els personatges i els escenaris que poblen aquestes obres. Kafka s’hi descriu com un «animaló presumptuós», imatge que ens porta de seguida cap a les primeres pàgines de La metamorfosi. Fins i tot veiem el pare perseguint els fills al voltant de la taula del menjador, escena que veurem repetida  en aquest mateix relat, amb l’escarabat —i fill— corrent per fugir del cop mortal. I llavors hi llegim:

Creu-me, però, que si estem junts no és per enginyar-nos la teva perdició; en realitat ens esforcem, de debò i de per riure, amb amor i amb obstinació, amb ira, repugnància i resignació, amb sentiment de culpa, amb totes les facultats del cap i del cor, a discutir plegats i punt per punt, de prop i de lluny, en tots els aspectes i ocasions, des de tots els angles, aquest terrible procés que s’entortolliga entre tu i nosaltres, aquest procés en què contínuament t’erigeixes en jutge, quan en rigor, almenys en la matèria principal (aquí deixo la porta oberta a tots els errors que naturalment poden enganyar-me), hi ets part litigant, tan dèbil i encegada com nosaltres.

Cadascuna de les paraules d’aquest paràgraf ens condueix cap a les profunditats d’El procés, l’obra culminant de Kafka i, segurament, peça angular del cànon del segle passat. Amb aquesta carta escrita als trenta-sis anys, Kafka passa comptes amb el seu pare, cert, però també busca respostes a la seva pròpia inseguretat davant de moments vitals de gran transcendència: l’orientació professional que va prendre, la impossibilitat de tirar endavant cap compromís amb cap dona, el seu lloc al món com a escriptor…

Però Groz i Kafka tenen un predecessor extraordinari, algú que ens va deixar una altra mostra d’aquest gènere epistolar, tal vegada el més esborronador, el més brillant —tant, que esdevé una lectura encegadora i dolorosa. El 1897, des de la presó, Oscar Wilde va escriure De profundis. Epistola: in carcere et vinculus, adreçada a lord Alfred Douglas. Pocs documents literaris són tan esbalaïdors com aquest. En aquesta carta extensa Wilde passa comptes amb Bosie, amb ell mateix, amb el món, però també reivindica el seu art —l’Art en majúscula, de fet— i es referma en les seves conviccions sobre la condició humana.

Poques persones hi deu haver hagut tan intel·ligents com Wilde, tan autènticament civilitzades, tan punyents i, per sobre de tot, tan lliures. Rellegir-lo, més que no pas parlar-ne, és el millor que podem fer.

El vici suprem és la superficialitat. Totes les coses de què ens adonem són correctes.

Vet aquí tres bons exemples per endisar-se en aquest gènere singular, tot passant comptes.

Sobre mons desapareguts

Europa, encara que els mapes oficials només ensenyin les coloraines diferents amb què es delimiten els estats, petits o grans, està plena d’enclavaments singulars que han tingut vida pròpia —la dels que hi han viscut. Són ciutats o comarques habitualment situades en zones frontereres, que han passat per tota mena de vicissituds històriques, unes vicissituds que han marcat d’una manera determinant la vida dels que hi han nascut.

Un d’aquests enclavaments és l’actual Rijeka croata, és a dir, l’antic estat lliure de Fiume, situat a la costa nord de la mar Adriàtica. La història d’aquest racó de món és atzarosa i plena de girs argumentals. En ple segle XX va viure mil i una situacions, va arribar a constituir-se en estat lliure, va ser annexionat per la Itàlia de Mussolini i, després de la Segona Guerra Mundial, va ser incorporat a la República Federal de Iugoslàvia. Finalment, el 1992 va passar a formar part de l’actual Croàcia.

Tots aquests canvis van provocar la transformació demogràfica de Fiume arran de l’èxode forçós de la major part de la població d’origen italià, que havia estat majoritària durant molt de temps. Molts dels qui en van haver de marxar van anar a parar a Itàlia, on els van rebre no pas de bon grat i atorgant-los la condició de refugiats. Aquesta gent deixava enrere un tros de mon que havia estat casa seva la llarg de generacions, on es parlava la seva llengua i on es vivia d’una determinada manera.

Entre aquests refugiats hi havia una jove Marisa Madieri, que va viure en primera persona la precarietat i les dificultats dels qui són expulsats de casa seva i han de començar de zero en un país on no són benvinguts —quan ha estat benvinguda enlloc una horda de forasters? Aquesta peripècia vital és la que Madieri narra a Verd d’aigua (Editorial Minúscula, 2010, traducció de Marta Hernández Pibernat), un breu relat que pren la forma d’un dietari i al llarg del qual l’autora fa afluir els seus records sobre una joventut obsessivament dura, marcada per la pèrdua.

Madieri trena amb encert la seva circumstància personal amb els fets històrics i ens ofereix un bon retrat no només de l’època, sinó també d’unes figures humanes que li són properes i que condicionen la manera com aquella jove afronta tot el que li toca viure. A Verd d’aigua hi ha alguns trets que recorden el bildungsroman, ja que al llarg del dietari veiem com es forgen tant el caràcter com el futur de la protagonista. Alhora, és inevitable que ens vingui a la memòria un llibre com La llengua salvada, de Canetti, les pàgines del qual ressonen sovint en l’obra de Madieri. No en va, totes dues obres parlen d’uns mons que desapareixen per sempre, un cop queda completament transformat el component humà que els donava forma.

No obstant això, el punt de contacte entre Verd d’aigua i La llengua salvada no va gaire més enllà d’aquesta coincidència. Si aquest volum de les memòries de Canetti és considerada una obra mestra de la literatura del segle XX és perquè l’autor aconsegueix enlairar el relat molt per damunt de les anècdotes que configuren una trajectòria personal determinada, per molt singular que sigui. I això és així perquè Canetti sap fer sobresortir per sobre d’aquesta història personal el retrat d’un món quedarà esborrat, un pèrdua de la qual el lector esdevé testimoni —un testimoni tan implicat com impotent.

Madieri també ens descriu un món que s’esvaneix, però, a diferència de Canetti, el relat queda sempre massa llastat per la peripècia personal, per petites anècdotes que en alguns moments no són més que això: anècdotes. Per això Verd d’aigua no assoleix una volada literària major. Llegint-lo hi descobrim un món, una vida; gaudim d’una estona de bona lectura. No és poc. Un clàssic, però, és una altra cosa.

Au-dessus de la mêlée

Vivim en una època convulsa per moltes raons, conflictiva, en què molts drets que ens semblaven garantits des de fa dècades ara es veuen qüestionats, si no completament conculcats. En aquesta situació de naufragi mirem d’aferrar-nos on sigui per mantenir-nos surant, a l’espera d’un rescat que no sabem si es produirà mai. Un d’aquests agafadors han estat tradicionalment aquesta mena de persones que anomenem «intel·lectuals»: la gent que pensa, que escriu, que reflexiona sobre els fets i mira d’explicar-los —a ells mateixos i als altres—, d’escatir-ne les causes, els efectes. Si aquests intel·lectuals no apareixen, si s’amaguen o senzillament donen suport a l’statu quo, ens sentim traïts, abandonats, fins que ens adonem que no hem de confiar en ningú més que en nosaltres mateixos.

Klaus Mann, a mitjan anys vint del segle passat, era un jovenet d’a penes vint anys, fill d’un escriptor famós; un noi amb ganes d’obrir-se camí en l’ambient intel·lectual d’una Alemanya agitada, sacsejada per la crisi econòmica i per la situació creada després de la Primera Guerra Mundial. Que no era tan sols el fill de Thomas Mann, sinó un escriptor ambiciós i capaç, amb tremp propi, ho demostraria al llarg de la seva trajectòria literària. Però, com dèiem, als anys vint era encara un noi en plena formació, farcit d’idees i carregat de propòsits, que buscava el contacte amb les personalitats de l’època per tirar endavant els projectes que tenia al cap.

És en aquest context que s’inscriu la correspondència que Klaus Mann manté a partir del 1925 amb un dels escriptors de més renom de la seva època: Stefan Zweig. Es tracta d’una vuitantena de cartes que ens han arribat gràcies a Editions Libretto, que el 2016 les va publicar traduïdes al francès i recollides en el volum Stefan Zweig – Klaus Mann. Correspondence, perfectament anotades i completades amb diversos annexos. L’edició és remarcable perquè és l’única que inclou totes les cartes que s’han trobat fins ara corresponents a la relació que van mantenir tots dos escriptors, fins al punt que encara no se n’ha publicat l’edició en alemany amb els textos originals.

Quan arrenca aquesta relació epistolar, Klaus Mann té dinou anys acabats de fer; Stefan Zweig en té quaranta-quatre. El jove Mann ha publicat la seva primera novel·la i busca l’aprovació i l’encoratjament d’un autor consolidat com Zweig. L’epistolari ofereix nombrosos centres d’interès, però al llarg dels setze anys que va durar —la darrera carta l’escriu Zweig un parell de mesos abans de suïcidar-se— hi ha dos moments cabdals. El primer té a veure amb la postura que l’austríac va adoptar l’any 1930 arran de les eleccions legislatives alemanyes del 14 de setembre, en què el partit nazi va passar de tenir dotze diputats a aconseguir-ne cent set. Zweig va escriure un article en el qual interpretava aquest increment de representació dels nazis al Reichstag com un senyal de revolta de la joventut davant l’estancament de la situació política. Klaus Mann, que de seguida va veure venir el perill que s’amagava rere el moviment nazi, va fer saber per carta a Zweig el seu desacord amb les tesis que defensava i va publicar un article on afirmava que l’extremisme d’aquest jovent adoctrinat per Hitler només podia conduir a una catàstrofe.

La precocitat de Klaus Mann a l’hora d’intuir el que havia de venir contrasta, doncs, amb les primeres interpretacions que en va fer Zweig, que no va ser l’únic a mirar-se els nazis amb condescendència i amb una calma excessiva: aquesta mateixa actitud van mostrar altres grans escriptors de l’època, com Robert Musil o el mateix Thomas Mann. És inevitable pensar que en la tranquil·litat amb què aquests intel·lectuals es van prendre els esdeveniments de principis dels anys trenta a Alemanya hi tenia un pes important la posició que ocupaven en el món de la cultura d’aquell moment. Adoptar segons quins postulats, fer segons quines crítiques, podia tancar-los algunes portes pel que fa al mercat editorial alemany, i per tant preferien actuar amb cautela. A més, ells eren els grans intel·lectuals del seu temps, cosa que els podia fer sentir per sobre de segons quines polèmiques.

Aquesta actitud apareix molt ben reflectida en el segon moment destacat de l’epistolari entre Klaus Mann i Stefan Zweig. Som a l’any 1933 i Mann s’ha exiliat d’Alemanya, on no tornarà fins al cap de dotze anys, un cop derrotat el Tercer Reich. Instal·lat temporalment a Zuric, vol tirar endavant la publicació d’una revista literària però amb pretensió d’exercir també l’oposició política al règim nazi, i amb la finalitat de fer sentir la veu de tots els intel·lectuals que han hagut de seguir el camí de l’exili. Per això busca la complicitat i la col·laboració d’autors coneguts, ja que la presència de plomes de renom li obriria les portes a les fonts de finançament que necessita per dur a bon terme el projecte i atrauria noves col·laboracions.

Així doncs, escriu a Zweig per comentar-li les seves intencions i demanar-li que escrigui un text per al primer número de la revista. Aquest el felicita per la idea i li diu que, efectivament, compti amb ell. Però passen els mesos i la col·laboració de Zweig no arriba. Mann hi insisteix un i altre cop, i es desespera davant els retards. Zweig s’excusa, demana més temps, dona allargues…, fins que a l’últim li confessa que no col·laborarà amb la revista perquè aquesta té una orientació política massa marcada. Mann se sent completament decebut, trist. Per a ell, Zweig representa en tots els sentits l’intel·lectual que se situa au-dessus de la mêlée, tancat a la torre d’ivori, des d’on se submergeix en la seva recerca de les profunditats de l’ànima humana i des d’on es mostra indiferent als fets històrics que afecten els homes de carn i ossos que té al costat.

Uns fets que aviat donarien la raó al jove Mann i davant els quals van haver de reaccionar personalitats com Thomas Mann, guardonat amb el premi Nobel de literatura, Robert Musil o el mateix Zweig, que en aquell temps s’havia convertit en l’autor de més èxit en llengua alemanya. Tots van acabar exiliant-se, testimomis de la barbàrie que va assolar Europa.

Zweig va instal·lar-se a Londres, i d’allà va passar als Estats Units i finalment al Brasil; és aquí on escriu la seva gran obra, El món d’ahir, on narra la seva visió sobre les darreres dècades de la història d’Europa amb una perspicàcia, una capacitat d’anàlisi i una potència narrativa inigualables. En aquestes memòries evoca un món que ha desaparegut per sempre; també admet que ell, com altres, no va ser capaç de preveure el desastre que s’acostava. Davant del reconeixement d’aquesta manca de visió, Klaus Mann s’hauria sentit segurament disposat a disculpar-lo. Hi ha, però, un problema. El 1940, instal·lat al Brasil, torna a escriure a Mann per cantar-li les lloances d’aquest país magnífic, encantador, on ha ensopegat amb la formidable hospitalitat dels brasilers. I afegeix:

És veritablement un dels darrers bastions de la tolerància i la gent, aquí, és d’una bondat natural. Un dia m’agradaria molt parlar d’aquesta experiència única de l’assimilació completa dels indis, els negres, els blancs i els mulats duta a terme pel Brasil, cas únic entre tots els països —i fins avui amb èxit.»

Zweig va arribar a publicar un llibret sobre el Brasil adreçat als estrangers que hi anaven de visita, en el qual idealitzava el país: el mateix país que es trobava sota la dictatura de Getúlio Vargas, que presidia un règim autoritari, i on la misèria feia estralls als barris de favelas que Zweig no va saber veure. Un cop més, l’intel·lectual refugiat a la torre d’ivori, allunyat de la realitat del món fins on li era possible —fins on li va ser possible: el 1942 ell i la seva dona es van suïcidar.

Tornem al començament, tornem a l’època que ens ha tocat viure. Els nostres temps són plens d’intel·lectuals que es creuen au-dessus de la mêlée. Tal faran… Però, a diferència dels dies en què Klaus Mann i Stefan Zweig es creuaven les seves cartes, avui cap jove no se sentirà decebut: fa temps que amb aquests intel·lectuals no hi compten per a res.

El darrer or d’astres en runa

Un vers com «El darrer or d’astres en runa» podria haver estat pronunciat pel replicant Roy Batty en el seu famós monòleg final de Blade Runner, però el cert és que es remunta a unes quantes dècades abans, a principis del segle XX, i apareix en el poema «A l’infant Elis»,  escrit per un dels poetes més obsessivament singulars qua han existit mai: Georg Trakl (1887-1914).

Llegir Trakl és endinsar-se en un món pertorbador, carregat d’una bellesa mòrbida, fosca, estrident; tres adjectius que fan de mal casar però que, a parer meu, es combinen per oferir-nos una primera impressió d’aquesta poesia única i trasbalsadora.

Occident

2

Són tan quiets els boscos verds
De casa nostra,
L’onada cristal·lina
Que mor vora murs enrunats,
I hem plorat tot dormint;
Fem camí amb pas incert
Vora el clos de la bardissa,
Tot cantant al capvespre d’estiu,
En el repòs sagrat de la vinya
Que de lluny ens envia el darrer esclat;
Ara, ombres a la falda freda
De la nit, àguiles endolades.
Tan tènuement encercla un raig de lluna
Les cicatrius purpúries de la tristor.

Si la poesia són sensacions, idees, imatges que ens fan experimentar un estat d’ànim determinat, que ens condueixen cap a una altra manera de veure, entendre i sentir el món, Trakl assoleix del tot l’objectiu d’arrossegar-nos cap al seu univers propi. I ho fa per mitjà d’unes eines simples i efectives, com ara la repetició incessant de temes, de paraules, d’imatges. El repertori, exigu, no pot ser més eficaç. Trakl ens atrapa en una teranyina d’obessions on les rates pul·lulen lliurement, els arbres són foscos i amenaçadors, les aigües puden sempre a podridura i el blau fosc ho tenyeix tot de tenebra.

I tanmateix hi ha lloc per a l’amor, per a un raig de llum arribat per sorpresa, per a un rostre calmat, encara que sigui d’un foll. Perquè els folls, com els morts i les desferres humanes, també presideixen moltes de les escenes que trobem en els poemes de Trakl. No, per a ell el món no era un lloc acollidor, i aquesta impressió ens arriba diàfana quan llegim els seus versos. Per això la seva vida —i la seva mort prematura— va estar marcada per les drogues, que se’l van endur abans que pogués veure l’ensulsiada d’Occident que s’estava preparant en forma de dues guerres mundials.

Ja sabem que els grans escriptors són éssers d’una clarividència enlluernadora, que veuen més enllà del que som capaços de veure la resta de mortals. Sovint les seves obres anticipen els temps que vindran: de vegades de forma explícita, narrant-nos fets que imagen i que, d’una o altra manera, acaben produint-se; de vegades en forma d’intuïcions que duen implícita una predicció. Trakl és d’aquests darrers: l’enfonsament d’Occident s’intueix gairebé en cada poema.

Però el poeta austríac és molt més que una veu que fa d’oracle. En els seus versos, l’ésser humà s’aprima, es dissol en ombres, s’evapora dins la tenebra, o s’endureix i enrigideix com el marbre… És fàcil, llegint Trakl, arribar a la conclusió que els humans ens hem donat massa importància a nosaltres mateixos. En el fons, habitem espais comdemnats a desaparèixer, que és el que farem tots: eclipsar-nos, finar. Potser, al capdavall, només restarà una figura solitària, potser només una ombra: la germana.

Grodek

Al vespre ressonen els boscos tardorals
Per les armes que maten, les planures daurades
I els llacs blaus, i el sol damunt
Rodola ombrívol; la nit estreny
Guerrers agonitzants, el foll lament
De les boques malmeses.
Però al fondal de salzes s’agrupa en silenci,
Núvol roig on habita un Déu de còlera,
La sang vessada, fredor de lluna;
Tots els carrers desemboquen en negra putrefacció.
Sota el brancatge daurat de la nit i dels astres,
L’ombra de la germana fluctua pel bosc silenciós,
A fi de saludar els esperits dels herois, les testes sangonents;
I sonen tènues entre els joncs les flautes fosques de la tardor.
Oh dol més ple d’orgull! Altars d’aram.
La flama ardent de l’esperit nodreix avui un dolor immens,
Els descendents no nats.

El paper clau que té la germana en l’obra i en la vida de Trakl, tal com molt bé assenyala Feliu Formosa, autor d’aquestes versions en català, emparenten aquesta poesia amb les obres de Kafka i de Musil, on trobem també unes germanes que esdevenen referents, si no directament objecte de veneració i desig.

A la germana

Allà on camines es fa tardor i vespre,
Blava salvatgina que sota els arbres ressona,
Bassa solitària al vespre.

Lleument el vol dels ocells ressona,
L’aflicció damunt l’arc dels teus ulls.
El teu somriure prim ressona.

Déu t’ha arquejat les parpelles.
Estrelles busquen de nit, filla del Divendres Sant,
L’arc del teu front.

Amb un altre to, Joan Vinyoli, que va ser un bon lector de Trakl, també té poemes dedicats a la seva germana. De fet, en molts dels seus versos és fàcil trobar ressons de l’obra de l’austríac.

Avança l’octubre. Venen bons dits per tornar a Trakl. O per descobrir-lo.

Quan la bona literatura entra pels ulls

En literatura, tots hi estarem d’acord, tan important és el contingut com el continent, el fons com la forma, fins al punt que tots dos, quan l’obra és bona, formen un conjunt indissociable, perfecte. Si això és així pel que fa al text de l’obra, el mateix podríem dir pel que fa al volum que la conté, que li dona corporeïtat, en definitiva, que la fa venal.

Hi ha editorials que s’hi miren molt a l’hora de definir l’aspecte dels llibres que publiquen. Bé, segurament totes s’hi miren, o això voldríem creure. Una altra cosa és que el criteri de l’encarregat del disseny sigui més o menys encertat. De fet, sovint és prou discutible.

Per començar, ningú que no sigui un bon lector no hauria de dissenyar un llibre, i encara menys decidir-ne la tipografia. Els tipus de lletra minúsculs poden ser molt elegants, però haurien d’estar desterrats: quin sentit té editar llibres il·legibles? Al capdavall, els qui llegeixen més llibres en paper són persones d’una certa edat i amb força probabilitat de patir de vista cansada, de miopia o de qualsevol altre transtorn ocular.

Podem continuar amb les cobertes, paraula entranyable que ja no utilitza gairebé ningú, per bé que la portada i la coberta no són la mateixa cosa. Avui s’editen llibres interessantíssims amb cobertes espantoses, i en aquest error hi cauen fins i tot les editorials independents, les que més cura tenen en allò que publiquen.

Recordo la gran impressió que em causà la visió d’una llibreria del centre de França el primer dia que la vaig descobrir. La primera cosa que sorprenia el vianant que s’aturava davant de Preférences —quin nom tan ben triat per a una llibreria, a més d’un homenatge absolut a l’obra homònima de Julien Gracq— era la claror que traspuava de l’interior: una llum neta que procedia tant de la il·luminació generosa, que arribava a tots els racons de l’establiment, com del reflex dels lloms i les cobertes dels llibres, en què dominaven els tons crus o blanquinosos. Era difícil veure damunt les taules i les piles de llibres cobertes acolorides, negres, vermelles, estridents, carregades de dibuixos o fotografies. Qui decidia entrar-hi a tafanejar aviat comprenia per què s’imposava aquella paleta de tons suaus, mats: els best-sellers i les col·leccions de thrillers i altres gèneres no eren enlloc; allí només hi havia bona literatura ben triada.

Doncs bé, encara avui, els colors crus, el beig, el blanc són les millors opcions per a una coberta d’una obra veritablement literària. Hi ha dissenys que mai no passen de moda, que sempre són moderns, vigents. En canvi, hi ha cobertes acolorides i plenes d’imatges estridents o fotografies que d’aquí a uns anys hauran passat de moda i es veuran desfasades, velles. D’altres opten decididament per la infantilització, potser perquè les editorials creuen que cobertes així cridaran més l’atenció. Són llibres que difícilment fullejarà segons qui —nosaltres, per exemple—, perquè cadascú té els seus propis prejudicis, i rarament imatges estridents i cobertes cridaneres parlen de bona literatura.

O és que creieu que cap d’aquestes cobertes passarà mai de moda?

Editors, no us deixeu enredar pels dissenyadors. Parlant de cobertes, less is more. La finor convida, l’estridència espanta. I és que tothom sap on trobar la bona confitura.