Som el que no hem llegit

Diu un vell proverbi català que les persones som el que llegim. És impossible estar-hi d’acord al cent per cent; és impossible estar-hi en desacord en la mateixa mesura. Un altre proverbi, aquest mitteleuropeu, diu que les persones som les nostres llacunes literàries. Segurament tampoc és del tot cert… ni del tot mentida. En tot cas, és aquest segon proverbi, no pas el primer, el que va aparèixer gravat a mà en una prestatgeria de la biblioteca que tenien a casa seva una parella d’avis dels quals se n’ha perdut el nom. Tan sols se sap que vivien a ca la Dorila, una vella mansió que habitaven des de feia dècades i de la qual feia anys que a penes sortien. Havien renunciat al món, gest d’altra banda ben comprensible i gens extraordinari, ja que en aquella època el món tenia poca cosa a oferir-los.

La descoberta de la inscripció va ser fortuïta, com solen ser la major part de desobertes. L’home, que malgrat l’edat avançada mostrava una certa temeritat que li venia de l’adolescència, va decidir un bon dia enfilar-se dalt d’una cadira per abastar un volum de W. G. Sebald que havia llegit molts anys enrere. En estirar-lo va perdre momentàniament l’equilibri i va estar a punt de caure. Amb l’estrebada van caure els volums que hi havia al costat del de Sebald. Va ser llavors que va quedar visible la inscripció: mitja frase pujava pel plafó lateral de la llibreria i fins aquell moment havia estat amagada rere el llibre L’enciclopèdia dels morts, d’un tal Danilo Kiš, que ara havia quedat tombat sobre el prestatge. En sentir el terrabastall, una dona prima i vigorosa, amb els cabells curts, ben blancs, es va plantar al llindar de la cambra. L’home li va ensenyar aquell volum: «D’on surt aquest llibre? No l’havia vist mai.» «Ah, així ja l’has trobat», va respondre ella abans de dir-li que fes el favor de baixar. «I has vist això que hi ha escrit aquí?», va continuar ell. Mentre la dona recollia els set o vuit llibres que havien caigut, tots pertanyents a una extensa col·lecció de més de tres mil títols d’una editorial llegendària, l’home va anar a buscar una escala i va poder llegir sencera la inscripció sencera. «Les persones som les nostres llacunes literàries», va repetir en veu alta. La dona no l’havia esperat; havia deixat els llibres sobre una tauleta i havia tornat a la galeria, on s’havia enfonsat en una butaca, amb una manta sobre les cames. Des d’allí contemplava el petit jardí que s’estenia al davant i es repetia: «Per fi l’ha trobat, per fi l’ha trobat», mentre la guanyava una dolça passió de son.

L’home va seure en un butaca que hi havia a la biblioteca i va començar a llegir L’enciclopèdia dels morts. De seguida el van sorprendre les ressonàncies que hi trobada. Tan aviat li semblava estar llegint un relat de Jorge Luis Borges com creia endinsar-se en una passejada de Sebald, o fins i tot introduir-se en un paisatge nocturn que podria haver descrit Maurice Blanchot. En cada relat hi havia una fusió d’erudició, fantasia i realitat que servia per trenar la història i crear una ambientació molt determinada. Tot el que llegia, però, li semblava mantenir una pàtina distintiva; l’autor, després d’haver acumulat un gran pòsit d’experiències i de lectures, devia haver sentit la necessitat de donar-li sortida en forma d’una lenta però inaturable colada de sediments que lliscava davant dels ulls del lector i li modificaven l’ànim com si aquesta colada desprengués, en comptes de gasos, grans quantitats de significació, de sentits, d’ecos.

«Qui era Danilo Kiš?», es va preguntar. Aquest escriptor nascut a Subotica el 1935, un poble del llavors Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, és a dir, la futura —però ja antiga— Iugoslàvia, i mort el 1989 a París, devia tenir els peus ben assentats en una mena de centre del món que se situava en un punt difícil de determinar, però que en tot cas era prou equidistant entre l’Orient i l’Occident, entre l’Àrtic i la Mediterrània. Al vell lector li va semblar que aquella colada de mots sintetitzava materials procedents de tots els punts cardinals que podia indicar la brúixola, però també materials que havien sorgit en èpoques molt diverses, des de l’origen dels temps històrics fins al moment mateix que eren expulsats en forma de regueró de tinta. Reis, apòstols, mags, xarlatans, homes i dones de lletres, filòsofs, pares i fills, persones corrents i no tan corrents…, tota mena d’éssers poblaven aquelles històries, cadascun amb la seva idiosincràcia, cadascun distint dels altres, com ho eren els relats entre si, que malgrat tot apareixien relligats per un mateix fil: la idea que el mal, la mentida i el dolor sempre volen vèncer; a voltes se’n surten, a voltes també. La mort, però, sempre arriba per a tothom.

Quan va haver arribat al final, va anar cap a la galeria. La dona s’havia adormit —quantes hores havien transcorregut?—, però es va desvetllar de seguida en sentir el grinyol de la porta. «Ja estàs?», va preguntar tan bon punt l’home va arribar al seu costat. «Sí…, però per què no me n’havies parlat mai, d’aquest llibre? Com és que m’havia passat per alt fins ara? I qui va gravar aquella inscripció en el moble?» «Ai, fill, si no vas ser tu, jo tampoc. Vine, seu. No ho vulguis saber tot. Seu i parla-me’n, del llibre.» L’home va atansar una cadira i es va instal·lar a prop de la dona. Llavors va començar a parlar. 

«L’enciclòpedia dels morts, no sé si ho recordes, inclou nou relats i un post-scriptum on el mateix autor apunta algunes claus del llibre. La religió i la metafísica són presents a la major part de narracions, uns textos on l’aparença històrica dels fets que s’expliquen sovint es barreja amb elements fantàstics -amb la mort sobrevolant-ho tot. Aquest procediment permet a Kiš crear una atmosfera determinada que embolcalla el lector mentre aquest assisteix a les vicissituds d’uns personatges assetjats a voltes per l’atzar, a voltes per les conseqüències de les seves pròpies decisions, i ben sovint pel mal, aquest component indestriable de l’ànima humana. Un mal que Kiš associa al poder i, per tant, a aquells qui l’exerceixen: els règims totalitaris i els seus líders i servidors són examinats per l’autor amb un bisturí ben posat a punt. Almenys a mi m’ha fet aquest efecte. Un dels relats més destacats és sens dubte el que dona títol al volum. Explica el viatge d’una dona a Suècia per visitar la biblioteca que acull una colossal enciclopèdia on hi ha recopilada la vida sencera de totes les persones que han viscut al món de manera anònima des del principi dels temps. Hi va per trobar informació sobre el seu pare, que acaba de morir fa poc, i al llarg d’una nit llegeix tot el que se’n diu, que de fet és tot: qui va ser, que va fer, què va pensar, què va prendre tal dia en una taverna, quines persones va conèixer, quines va estimar, en quins carrers va viure, quins records va tenir, les circumstàncies que van envoltar una determinada acció… L’acumulació de dades és monumental, absoluta, com si es tractés d’analitzar científicament allò que aquella persona va ser i va fer. Diria que la filla compara aquestes dades amb el record que té del pare per intentar fer-se una idea més precisa de com va ser la seva vida. Però en el llibre hi ha moltes més coses… Mira, te’n llegeixo un fragment:»

Els seus miracles són una mentida. Menteixen perquè el seu Déu és una mentida, el Déu en què creuen. Menteixen sempre i, com que s’han embolicat amb un garbuix tan enorme de mentides, ja no saben ni ells mateixos que estan mentint. Allí on tothom menteix, ningú no menteix. Allí on tot és mentida, res no és mentida. El regne del cel, el regne de la justícia és una mentida. Cadascun dels atributs del seu Déu és una mentida. Que sigui just, mentida. Que estimi la veritat, mentida. Que sigui l’únic, mentida. Que sigui immortal, mentida. I els seus llibres també són una mentida perquè prometen una mentida. Prometen el paradís i el paradís és una mentida perquè és a les seves mans. Ells són els guardians de la porta del paradís, els seus àngels armats amb espases de foc i els seus jutges amb una balança trucada. (Pàg. 16-7)

L’home va continuar el seu comentari sobre la lectura, i així, parlant de l’Enciclopèdia, van deixar que la nit arribés a poc a poc sense encendre cap llum. Com si fossin dins una caverna, van adormir-se l’un al costat de l’altre. Si féssim cas del vell proverbi català, podríem arribar a la conclusió que Danilo Kiš era en bona part el que llegia, almenys quan escrivia, i devia llegir molt Borges, i segurament també Bruno Schulz, i la Bíblia i tantes i tantes altres obres. Nosaltres ara també som una mica Danilo Kiš. I mentrestant continuem cercant quines llacunes literàries ens identifiquen, com ho va fer aquella parella d’avis fins a la fi dels seus dies.

(L’enciclopèdia dels morts, Danilo Kiš. Editorial Flâneur, 2021. Traducció de Simona Škrabec.)

Contra la poesia

El març d’aquest any ens va deixar Adam Zagajewski (Lviv, 1945 – Cracòvia, 2021), un dels poetes polonesos més importants dels nostres temps i un assagista també molt destacat. A L’Acció Paral·lela no volíem acabar l’any sense dedicar un apunt a aquest escriptor tan sovint admirat com a voltes bescantat al seu propi país, d’on va haver d’exiliar-se el 1982, perseguit pel règim comunista. Després de passar per París i pels Estats Units, el 2002 va poder tornar a Polònia. Però les crítiques que va rebre no provenien tant del règim —els règims no critiquen, persegueixen—, sinó de tots aquells que veien en ell un intel·lectual excessivament elitista, primmirat a l’hora de parlar de poesia, de literatura, de tot el que té a veure amb la cultura i l’humanisme.

Efectivament, Zagajewski era un intel·lectual exigent, minuciós. I s’hi mostra encara més quan parla de la poesia, gènere que ell despulla i deixa al descobert en els seus assajos. Un d’aquests és «Contra la poesía», inclòs en el llibre En defensa del fervor (Acantilado, 2006, traducció al castellà d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski), un text on recull el guant llançat per Gombrowizc amb el seu famós assaig «Contra els poetes». Zagajewski hi deixar clar d’entrada que Gombrowicz no ataca tota la poesia en general, sinó una determinada manera d’entendre-la, de fer versos; potser, al capdavall, una certa actitud que alguns poetes adopten davant de la creació i tot allò que el fet d’escriure comporta. De fet, Zagajewski es mostra aquí prou crític, especialment quan descriu la mena de versos que segons ell es limiten a fer els poetes de finals del segle XX i d’aquest nostre segle XXI. Al començament es pregunta sobre els arguments que hi ha contra la poesia. Parla dels poetes amateurs, de la inspiració, de la ingenuïtat…, de la poesia dedicada a cantar els sentiments, i rebat sense gaires problemes els arguments dels qui menystenen la poesia al llarg d’un discurs que avança a còpia de preguntes retòriques que ell mateix respon. Però el seu objectiu es concreta de seguida: la poesia que es fa avui. Vegem-ho:

Hoy en día, tal vez el material más utilizado en la poesía sea una especie de ironía disecada por la tristeza. No es fácil, pues, hacer de los poetas mensajeros de la euforia. (…) Tanto en los poemas románticos como en los contemporáneos no faltan ni la melancolía ni la ironía. Las encontramos ya en la poesía antigua; en el exilio, Ovidio no escribió versos alegres. Los románticos lloraron mucho. Los contemporáneos ya no lloran, sino que más bien permanecen en un estado de desesperación fría y elegante, interrumpido de vez en cuando por una carcajada lúgubre. (Pàg. 149)

Segons Zagajewski, el que molesta als enemics de la poesia és que aquesta es limiti a descriure estats d’ànim o a reflexionar sobre ella mateixa i no s’esforci a indagar gens en la condició humana, a jugar un paper més destacat en el món de les idees. Tornen, doncs, les preguntes: «¿Por qué tanta gente inteligente, ilustrada y culta vuelve hoy la espalda a la poesía? (…) Los pensantes, los que buscan respuestas a las preguntas de peso, tienen que dar la espalda a una poesía así: seca, narcisista y hermética.» 

No és així bona part de la poesia que es publica avui dia? Som prou exigents i autocrítics? Diria que Zagajewski l’encerta de ple, i ho fa dient el que pensa sense embuts:

He aquí una propensión a mostrarse indulgente no sólo para con los poetas, sino también para con los novelistas, a tratarlos como se trata a los niños. ¡Has dicho una bobada, pero eres tan mono (qué carita tan linda)! Pero si tratamos la literatura en serio, a veces hay que rechazar alguna creación por muy «ingeniosa» que sea —por exemplo, debemos rebatir la mayor parte de la obra de Mayakovski, a pesar de que difícilmente se le puede negar una gran talento. (Pàg. 152)

Pensem-hi. A casa nostra ha acabat essent pràcticament impossible que aparegui una crítica negativa d’un llibre de poemes, un gest mal vist i condemnat sense pal·liatius. Qui s’hi atreveix sol ser vist com un envejós, un mediocre, un intrús o un llec. Aquesta inviolabilitat no tant de la poesia, sinó dels poetes, haurà de canviar tard o d’hora.

Per a Zagajewski una poesia que no encari els debats intel·lectuals de la seva època i que no busqui la veritat sobre l’home està destinada a quedar arraconada, a tenir una presència insignificant en el seu temps. No cal dir que l’assaig, magnífic, val la pena llegir-lo sencer. Tant aquest com els altres que estan inclosos a En defensa del fervor. L’autor polonès hi desplega les seves idees entorn de la literatura i l’art partint del comentari que fa d’altres autors i artistes polonesos, entre els quals hi ha el seu admirat Czeslaw Milosz, Simone Weil o Josef Czapski. Les seves reflexions són sempre acerades, concises, però apareixen endolcides pel to tranquil que desprèn la prosa de Zagajewski, fluida i capaç d’arrossegar el lector per tot un entrellat de connexions, a l’estil del millors llibres de Magris.

La poesia de Zagajewski també comparteix aquesta dualitat: és serena i contundent alhora, calmada i incisiva. Vegem-ne un exemple:

Tarde avanzada 

El sol quedó atascado entre ramas de árboles,
el tiempo se detuvo en la vitrina del relojero.
Largas sombras de casas y chimenas
yacían cansadas en la acera.

Enormes cuerpos de iglesias barrocas
casi gemelos de galeones españoles
se detuvieron por un momento en la bahía
aunque no echaron el ancla.

Las golondrinas quedaron inmóviles en los cielos,
los paseantes quedaron atascados, algo inseguros,
como pasajeros de un tren en medio del campo.
Los que se sentaban en butacas de mimbre

sorbían, más lentos que de costumbre, líquidos
violetas; los camareros, tiesos en la carrera,
como una inmóvil película muda. Un gato
rojizo se entumece, alguien lo lleva de la correa.

Y en un delirium tremens de éxtasis
todos miramos sólo hacia una parte:
allí donde crecía lenta la montaña de la noche,
allí donde lento crecía nuestro exterminio.

(Dins d'Antenas, traducció de Xavier Farré)

Zagajewski és un poeta que reflexiona sobre la poesia, un intel·lectual que es pregunta sobre el sentit i la funció de la seva tasca, sobre el paper de les lletres, l’art i la cultura en el món en què li ha tocat viure. Viatja, llegeix, observa, treu les seves pròpies conclusions, i tot plegat acaba apareixent sota la forma dels versos o narrat als assajos, a punt perquè el lector curiós gaudeixi d’una obra molt personal, que planteja moltes preguntes, assaja unes quantes respostes i ve carregada de ressonàncies: hi trobem il·luminacions benjaminianes, elucubracions que podrien pertànyer a un personatge de Musil…, i tot queda perfectament integrat en el discurs.

La cultura de masas actual, a veces divertida y no siempre nociva, se caracteriza por no tener ni la menor idea de qué diablos es la vida espiritual. No sólo es incapaz de crearla, sino que la mina, destruye y corroe. (Pàg. 156-157)

Un bon any per descobrir Zagajewski.

Mentida i vulgaritat

La setmana passada, és a dir, en ple novembre de 2021, vaig tenir l’ocasió de llegir uns quants textos redactats per estudiants de 18 a 20 anys que van a la universitat. Bé, no sé si «redactats» és un mot que escaigui als textos que vaig veure. En tot cas, els van produir nois i noies que estudien i que, a més, participen en iniciatives diverses i que tenen determinades inquietuds. Aquests textos es caracteritzaven per compartir un mateix tret: a penes eren intel·ligibles. Estaven tan mal escrits que era complicat entendre què volien dir. Per descomptat, estaven farcits d’errades d’ortografia: b/v, o/u, absència de guionets, accents mal posats —si és que n’hi havia cap—, però també hi havia confusions lèxiques i errors més greus de gramàtica. Els pronoms febles i els relatius apareixien sense cap criteri, les frases estaven mal lligades… En fi, un despropòsit.

Estudiants. Universitaris. Ho sé: no cal generalitzar, potser he tingut mala sort, hi ha gent bona pel món… I tant. Però també és cert que els nois que van escriure aquells textos no saben expressar el que volen dir, no saben fer-se entendre. Ha arribat un moment en què la llengua, la literatura i les humanitats en general han perdut tant de prestigi, han estat tan maltractades a l’ensenyament —i fora d’aquest àmbit—, han estat tan arraconades per l’imperi de la imatge, la rapidesa, la veritat i la comoditat del mínim esforç, que una gran majoria dels joves s’han convençut que no les necessiten per a res. I així hem arribat a aquests nivells tan atordidors de manca de domini de l’escriptura. Continuant per aquest camí toparem de cop amb un analfabetisme generalitzat.

Aquests joves no s’adonen —potser perquè ningú no els ha ajudat a fer-ho, ni a casa ni a l’escola— que sense un mínim domini de la llengua no hi ha capacitat de pensar, de copsar i desenvolupar idees, i que et converteixes en un lleny sense timó enmig del corrent. Falta poc perquè es produeixi el tall definitiu entre la que serà la darrera generació de lectors i la primera que no posarà els peus en cap llibreria ni estirarà cap llibre de la prestatgeria dels pares o de la biblioteca de sota casa.

Mentrestant, pel que fa a l’educació, fa dècades que ens hem entestat a fer les coses malament, a mal entendre la necessitat d’introduir canvis pedagògics en el sistema, a repetir certs mantres absurds fins més enllà de l’absurd, a desprestigiar la memorització i l’adquisició de coneixements i a posar al davant l’adquisició d’unes suposades habilitats que no són sinó fum, un procediment que ha obligat a abaixar cada cop més el llistó a les avaluacions i a valorar com a suficients quatre nocions de ben poca cosa. En el cas de la llengua, la davallada ha estat clara, neta, indiscutible. Res no fa pensar que no hagi passat el mateix amb d’altres assignatures i disciplines.

És curiós que els pares no siguin més exigents —però, esclar, com poden ser-ho si ja han estat víctimes del mateix sistema educatiu, si ja l’han patit i ja han estat privats de la capacitat d’analitzar i jutjar críticament i amb criteri el que passa al món— i que els polítics, sense excepció, continuïn equivocant-se tant quan arriben als llocs des d’on poden prendre decisions.

En totes aquestes qüestions, cadascú té la seva opinió i ningú, nosaltres encara menys, pot pretendre saber què és el que s’ha de fer i quina és la solució més idònia. El que no es pot discutir és la tossuda realitat: que hi ha universitaris que no saben escriure, no saben expressar-se, i que a més no semblen adonar-se’n. Hem de preguntar-nos com és que han arribat a la universitat amb aquestes mancances i com és que aprovaran una carrera —perquè és evident que molts d’aquests estudiants aprovaran la carrera— sense solucionar aquesta incapacitat per escriure de forma intel·ligible, amb un mínim de concisió i de correcció.

Entre les causes de tot plegat hi ha l’aparició i la proliferació del mòbil, que ha passat a ser una extensió més del nostre cos. Aquesta mateixa setmana, la pedagoga Inger Enkvist avisava en una entrevista a La Vanguardia que l’abús del mòbil degrada la nostra capacitat d’aprendre. Enkvist diu que avui dia els països amb millors resultats en educació són els que restringeixen molt l’ús de les pantalles a les aules, cosa que passa a l’Àsia. També insisteix en la importància de tornar a prestigiar l’esforç i nega que l’educació hagi de ser per força divertida. Enkvist parla des de l’experiència i el sentit comú i, esclar, diu coses que no poden agradar a tothom.

Volem joves que pensin? Volem gent que pensi, preparada per barallar-se amb les idees? Llavors, comencem a canviar la manera com planifiquem els estudis. No oblidem que l’evolució d’aquests darrers anys ha dut una altra conseqüència: la disminució exagerada d’estudiants de filologia, una carrera que sembla anar contra els temps, fins al punt que en aquests moments hi ha un gran dèficit de professors de llengua (i també de liter…, deixem-ho córrer) catalana als centres escolars, i fins i tot als centres de formació d’adults. Així, aquesta signatura la imparteixen en molts casos docents que no són especialistes en la matèria, i per tant el bucle es recargola, el forat s’aprofundeix. Moltes d’aquestes apreciacions venen de lluny i ja en coneixem les causes. Però la constatació del drama per mitjà de exemples reals no deixa de fer mal. 

Adam Zagajewski, de qui parlarem ben aviat, diu en un dels seus assajos sobre la situació de la cultura i la literatura a Polònia: «La gran y algo fortuita victoria de la democracia sobre el totalitarismo puede revelarse también como un triunfo de la vulgaridad sobre la mentira; la mentira era la esencia del comunismo, en cambio la democracia no protegerá a nadie de la vulgaridad.» Situats en aquest 2021, ja sabem que la democràcia no ens protegirà de la vulgaritat, però tampoc de la mentida. Permetre que les noves generacions facin un pas enrere i tornin a un estat de semianalfabetisme és la millor manera de garantir que triomfin juntes tant l’una com l’altra. La resta és literatura, que diria la poeta.

(Adam Zagajewski, dins En defensa del fervor, pàg. 214. Acantilado, 2005. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)

El cigne del cant

El lector de La verda és porta tan sols ha de fer una cosa: començar a llegir i deixar-se dur. No ha de fer res més, no ha de patir per res: està en bones mans. Després de les primeres pàgines és probable que dubti per un instant d’estar segur d’on ha anat a parar. Tant se val, endavant. Endavant, sí, sense manies, perquè aquest llibre de Joan Todó, coeditat per Godall Edicions i el Centre Quim Soler, és un esdeveniment literari de primera magnitud. Si aquesta obra havia de ser en principi la biografia de Joaquim Soler i Ferret (1940-1993), un encàrrec per commemorar el vuitantè aniversari del naixement de l’escriptor, el cert és que Todó ha depassat amb escreix les previsions inicials i ha escrit una obra tan audaç i rodona com indefinible, que barreja els gèneres amb una facilitat i una eficàcia fora del comú. En les prop de set-centes pàgines de La verda és porta hi trobarem una novel·la, una biografia, la crònica d’una època, una gran quantitat de recensions literàries i un seguit de tractats amagats entre les pàgines del llibre dedicats a disseccionar tot allò que preocupa Todó i que, aprofitant l’ocasió que li brinda la figura de Soler, no vol deixar de portar a col·lació: el periodisme cultural, el compromís de l’intel·lectual, la recepció de les obres literàries, els premis i les preteses capelletes, la crítica literària i la recepció de les obres, les influències, els corrents, etc.

No us atabaleu: tot hi és perfectament inserit, mesclat, treballat i servit per mitjà de la prosa fluidíssima de Todó. El llibre està dividit en dues parts de llargada desigual: «Realitat» i «Ficció». He de reconèixer que en un primer moment, mentre em trobava al bell mig de la lectura de la primera part del llibre, em vaig impacientar. «Realitat» és un relat que arrenca amb unes paraules introductòries i que a poc a poc ens immergeix en una narració que barreja —ara ja puc dir que magistralment— fets i pensaments de Joaquim Soler i materials preocedents de les seves obres. Todó, després d’haver llegit tot el que va escriure Soler, d’haver recopilat testimonis, parlat amb els qui el van conèixer, furgat en tota mena de materials i arxius, ha sabut destil·lar els elements més característics d’un personatge i d’una obra molt singulars i fer-los servir per construir una novel·la que mimetitza de manera sorprenentment exacta i efectiva la narrativa quimsoleriana. Si el relat de vegades sembla que s’estanca, si la narració segueix camins impossibles i acaba desconcertant el lector, si en definitiva aquesta novel·la combina moments molt bons, escenes hilarants, amb pàgines descoratjadores i quadres absurds que no semblen dur enlloc, és perquè Todó ha sabut posar-se en la pell de Soler d’una forma absolutament convincent.

El sentit d’aquest joc, d’aquesta proposta tan arriscada com sorprenent, el lector l’acabarà trobant quan arribi al final del llibre, quan hagi anat avançant a través de la segona part, «Ficció». No és a l’abast de tothom dur a terme un exercici com aquest: imitar un autor és un repte en què un pot caure fàcilment, si se’n surt, en la paròdia o en la ridiculització del model original; si no se’n surt, en el propi ridícul i el fracàs més estrepitós. No és, esclar, el cas de Todó. Aquest exercici li serveix per arrodonir el contingut que ens oferirà a continuació, per exemplificar determinats aspectes que aniran apareixent a la seva anàlisi, i, encara més, per dotar d’ànima i profunditat el seu estudi sobre Quim Soler. Bé, sobre Quim Soler —la figura i l’obra— i sobre tota una època i tota una generació. El retrat que en fa és portentós. Ho és per la profusió de dades i informacions que dona, per les connexions de tot tipus que estableix, per les anàlisis i valoracions que inclou, per les qüestions que planteja, i perquè tot plegat llisca com si res i esdevé una lectura tan fluida com plaent gràcies a una prosa elaborada, un lèxic amplíssim i unes grans dosis d’intel·ligència i humor. Todó no divaga, és concret, clar, i quan ho creu convenient hi diu la seva, i ho fa amb tanta contundència com elegància.

(…) l’obra de Soler es fonamenta en un estil únic, ben singular, en la capacitat per construir frases on cada paraula, cada gir, són una sorpesa, una invenció inesperada, un joc de paraules (sovint baratíssims, ell mateix ho admet), una rima, un cultisme, un estrangerisme, una provocació perpètua als mestretites, tans als nyerros com als cadells. (Pàg. 283)

Això ens duu inevitablement a plantejar-nos una qüestió clau. Perquè el dubte que plana damunt la lectura de La verda és porta és si finalment cal llegir o no els llibres de Quim Soler. Todó navega sempre —ferm al timó, això sí— entre dues aigües: la constatació que som davant d’una obra que a voltes expulsa el lector amb la seva càrrega d’experimentalisme i la necessitat de no carregar-se del tot aquesta obra que analitza justament arran d’un encàrrec editorial que parteix del mateix Centre Quim Soler. Però val a dir que Todó surt victoriós de l’embat, victoriós i il·lès. Certament, en rares ocasions trobes un llibre que parli d’un autor i en comenti i analitzi les obres amb tanta precisió i tanta honestedat i que el resultat sigui a priori tan «contraproduent» (entre moltes cometes, sí): és a dir, que el lector acabi convencent-se que no cal llegir aquestes obres. Ben mirat, però, no és pas aquesta la conclusió a què arriba el lector. Todó fa sorgir el dubte, però deixa prou oberta la resposta i inocula prou dosis de curiositat en qui llegeix el seu Soler, aquest escriptor irrepetible —per bé que Todó s’entesti a desmostrar el contrari a «Realitat»—, autor d’unes novel·les tan fora dels nostres temps i, tanmateix, tan pròpies d’una determinada època que ja forma part de la història de la nostra literatura.

Todó, doncs, ha fet bé la seva feina, i l’ha feta mullant-se, dient què en pensa de l’obra quimsoleriana. Per poder opinar s’ha armat amb arguments, ha definit com concep la crítica o la recepció de les obres literàries, ha parlat sobre la manera com en cada època gaudim d’un tipus o altre d’obres, i tot això perquè no volia ni podia limitar-se a alçar el polze cap amunt o cap avall, perquè no s’ha limitat a dir sí o no, fet que l’ha obligat a bascular entre opinions que no són contradictòries però sí molt diverses: no volia fer una esmena a la totalitat de l’obra de l’autor de qui parla i s’esforça a salvar-ne aspectes, segons què, segons com, subratllant-ne els defectes amb una precisió de cirurgià. De fet, l’anàlisi és demolidora, sense embuts, i el dubte que concedeix Todó és una manera de passar la responsabilitat al lector, de dir-li que si llegeix (algunes de) les obres de Soler ja sabrà fer-se’n la seva pròpia opinió. Mai no diu: «No us el cal llegir». Si hagués hagut d’arribar a aquesta conclusió potser no hauria dut a terme la tasca ingent de llegir i revisar tota l’obra quimsoleriana.

Ja ho he dit: el llibre se centra en Quim Soler però no s’acaba amb ell. Es podria comentar des de molts altres punts de vista, se’n pot treure molt de suc, moltes lliçons. Al lector no li passarà per alt que molts dels debats que tenim avui sobre la situació del país, la política, la societat, la cultura, la llengua, moltes de les queixes, les preocupacions i els temors que arrosseguem venen de ben lluny i no han quedat mai resolts. Comprovar-ho referma la sensació que vivim un moment delicat, potser traumàtic, la impressió que obres com la que ens ha servit Todó no són sinó el cant del cigne de la nostra literatura. Tant se val. Arribarà el que hagi d’arribar. Mentrestant, que ningú no gosi afirmar que avui no es fa bona literatura. Aquí en teniu una prova definitiva.

Llegint escrivint en la penombra

Julien Gracq és una classe d’escriptor del qual se’n comença a perdre la mena. Nascut el 1910 i desaparegut el 2007, Gracq és un personatge del segle XX que avui se sentiria com peix fora de l’aigua en aquest món dels nostres dies. Solitari, taciturn, poc amant del soroll, les palestres i el vertigen, no sabria com moure’s entre les xarxes ni com vendre figura i obra, i acabaria amagant-se, més del que ja feia, a la seva habitació amb vistes al Loira, d’on tan sols en sortiria per fer alguna passejada matinal pels camins que voregen el gran riu o algun dels rierols que hi van a parar. No en va, a la seva època va rebutjar el premi Goncourt, que li va ser concedit per l’obra La ribera de les Sirtes (1951), un gest amb el qual volia preservar la seva llibertat per crear i exercir la crítica, i de passada defugir prendre part en cap espectacle mediàtic. Ell preferia allunyar-se dels focus i concentrar-se en la seva obra narrativa i també de crítica literària (el 1950 el seu assaig La Littérature à l’estomac havia provocat uns quants èczemes en el panorama literari francès).

Malgrat preservar-se allunyat de l’atenció del públic i els mitjans, dedicat plenament a escriure, la producció novel·lística de Gracq no és pas extensíssima: quatre novel·les i alguns llibres de relats. La resta de la seva obra la formen els volums de crítica literària, una obra de teatre, quaderns d’impressions sobre lectures i viatges i altres textos. Pòstumament, el 2014, va aparèixer la novel·la Les Terres du couchant, una obra que havia començat a escriure el 1953 i que, després de diverses interrupcions, va acabar deixant inacabada —sortosament, podem dir avui, perquè la novel·la insistia en temes i situacions que ja havia tractat en les obres anteriors sense que aquesta aportés gaire re de nou. En canvi, va centrar-se a escriure la seva darrera gran novel·la, Un balcon en forêt, que apareixeria publicada el 1958, un dels llibres fonamentals de l’escriptor.

Doncs bé, aquest 2021 ha aparegut un nou títol pòstum: Noeuds de vie, sempre a Éditions José Corti (Gracq, després que Gallimard rebutgés el seu primer llibre, va ser ben rebut per Corti i ja no va voler mai que cap llibre seu aparegués en cap altra editorial ni en cap edició de butxaca). Noeuds de vie és un recull de textos breus entre els quals hi ha descripcions de rutes i llocs, apunts sobre fets i moments, comentaris de lectures i impressions diverses sobre la literatura i la creació artística. Són textos escrits en èpoques diferents, però bàsicament a finals dels setanta, els vuitanta i fins i tot els noranta. Hi veiem les reflexions d’un home d’edat molt avançada que mostra la seva incredulitat i el seu astorament davant els canvis que pateix el món. En alguns aflora encara la finor poètica amb què Gracq era capaç de descriure un paisatge i vestir-lo amb les idees que li despertava una determinada visió. En d’altres retrobem l’agudesa del bon lector i del crític astut i afuat.

El llibre també inclou passatges prescindibles, fragments repetitius, mals que pateixen tantes obres pòstumes que els autors no han pogut revisar. Ho vam veure amb Les Terres du couchant. Ho hem vist recentment amb un llibre de Thomas Bernhard. El debat, irresoluble, es manté viu: mai no ens posarem d’acord a decidir si cal o no publicar les obres a les quals els autors no van poden donar el vistiplau. Massa exemples demostren que sí que cal, amb Kafka al capdavant; massa exemples demostren que potser no, que l’únic que hi ha darrere de certes publicacions és l’avarícia d’un editor. Ara bé, com també dèiem a propòsit de Bernhard, per a nosaltres una mica de Gracq sovint ja conté prou mateiral per al gaudi. I el Gracq que trobem a Noeuds de vie és un home gran, reclòs a casa, un pèl renegaire, amb ganes encara de provocar el lector, de fer-lo emprenyar per veure si així reacciona i comprèn que no ha de deixar-se endur pel corrent —que tranquils, per cert, quasi estancats, són els corrents de què ens sol parlar als seus llibres. Aquest Gracq és ben capaç d’enlluernar-nos amb la seva lucidesa, amb l’acuïtat d’unes idees que ens faran rumiar, breus apunts que prenen la forma de l’aforisme o fins i tot de l’epifania joyceana i amb els quals no cal que estiguem al cent per cent d’acord. I segurament no hi estarem en un primer moment, però la saviesa d’aquest escriptor pot inocular-nos dubtes que potser ja no ens veurem amb cor d’esvair. Per això el llegim. Per això el continuarem llegint. Vegem-ne algun exemple.

La corba de les nostres relacions afectives amb un llibre reprodueix, si l’estirem i l’aplanem, la corba ordinària de les relacions amoroses, i les dues acaben confluint en el mateix punt terminal de manera apoteòsica: Tendre de Desig, a continuació Tendre d’Estimació, i per acabar Tendre d’Abstenció. De vegades em sembla que la música s’escapa d’aquesta erosió. (Pàg. 86-87)

Rellegir una novel·la. Importa poc al capdavall saber per endavant cap on condueix la intriga, i per quins camins. Si la novel·la té qualitat, és en la navegació en què ella m’embarca, i no en els ports i les contrades que visita, on hi ha el viatge: el text d’una ficció és fort de dalt a baix, i autosuficient. Es tracta tan sols que la potència del moviment sigui prou forta per anul·lar tota idea de destinació. (Pàg. 100)

«El que no ha estat mai dit ‘així’ no ha estat mai dit»: aquest és l’axioma secret al qual es refereix sense discussió el veritable home de lletres. (Pàg.136) 

Per què no confessem que la poesia més encisadora, la més segura del seu poder, no sacseja l’ànim dels seus amants… sinó un cop molt de tant en tant? (Pàg. 96)

Poesia pura: seria l’estat mental pel qual tots els substantius sense excepció es trobarien units per l’indicatiu present del verb «ser» (ex.: Carles V és un rellotge) i del verb «fer» (ex.: L’electricitat fa una becaina). Amb una definció com aquesta n’hi ha ben bé prou per establir el valor poètic absolut del somni respecte a la vida «real». Queda per resoldre una qüestió greu, que és «la» qüestió per excel·lència en matèria de poesia pràctica: per què l’esperit reconeix immediatament com a «poètiques» i legitima només un petit nombre de desviacions fetes per sobre de les fronteres lògiques, mentre que en rebutja la majoria perquè creu que no tenen cap valor? Per què «Estiu, roca d’aire pur» és poètic i «La meva ànima és un infant vestit de gala» és apoètic? (Pàg. 97-98)

La poesia no té definició, només té símptomes, com una causa que es resol del tot en els efectes. Objecte de pur diagnòstic. I com més purament clínic sigui el diagnòstic, millor serà, més segur. (Pàg. 144)

Com es pot confiar que el flux novel·lesc continuarà d’una forma natural d’una sessió de treball a una altra, si a cada represa l’operació d’empalmar el raïl nou a l’últim que havíem col·locat ens provoca els pitjors maldecaps per ajustar-lo bé. (Pàg. 143)

Un text escrit conforme a la llengua, que podia vantar-se fins fa ben poc de «desafiar encara el pas dels segles» sense fer el ridícul d’una forma gaire accentuada, s’assegura avui, atès que el suport lingüístic sobre el qual es recolza es corromp a ulls veients, a tot estirar una esperança de vida de trenta a quaranta anys, i després de mi (i fins i tot abans de mi) el diluvi deu ser en 1975 la perspectiva sense il·lusió de cada escriptor —com a mínim de cada escriptor no traduïble. (Pàg. 137)

Contemplo el turó de Mesnil, el meandre del Loira, la muralla verda dels pollancres de l’illa, darrera la qual s’alcen i es desborden amb lentitud els cúmuls cotonosos d’aquesta primera tarda d’octubre. No m’arriba cap snesació de calma, ni tampoc el sentiment tranquil·litzador d’una certa permanència, sinó més aviat el malestar neguitós que ens venç davant una mola d’arbres destinats a la tala, d’una construcció familiar que està a punt de ser enderrocada; la Terra ha perdut solidesa, base, aquest turó avui pot ser arrasat a voluntat, podem deixar sec aquest riu, desfer aquests núvols. S’acosta el moment en què l’home no tindrà seriosament al davant ningú més que ell mateix, un món refet del tot per la seva mà segons la seva idea, i jo dubto que en aquell moment pugui reposar per gaudir de la seva obra, i jutjar que aquesta obra era bona. (Pàg. 46-47)

Gracq és un bon autor —per a nosaltres, un molt bon autor—, un escriptor amb una obra singular, molt notable, potser no tant per dir que és un dels noms cabdals del segle XX. Però aquí no som gaire amants dels rànquings, i en fem prou de saber que alguns dels llibres de Gracq són una aportació majúscula a la literatura universal, tant des del punt de vista de la creació com de la crítica. Qui hagi llegit els seus llibres més reeixits de crítica i narrativa pot estalviar-se la lectura de Noeuds de vie. Esclar que és ben probable que siguin aquests lectors els qui no puguin estar-se de donar un cop d’ull a aquesta obra pòstuma. En aquest cas, com diria el gran, citadíssim i poc llegit Oscar Wilde, la millor manera de defugir les temptacions és caure-hi. Però això ja ho sabeu.

(Fragments traduïts per Roger Vilà Padró)

Els seus premis

Ens cal molt deixar enrere la mania de lloar exageradament, fervorosament, qualsevol llibre que ens hagi agradat bastant. Això ja ho sabem, però continuem fent-ho, i és un hàbit terrible que no aporta res de bo i que només pot tenir conseqüències molt negatives per a tothom: els lloadors, els lloats i el públic acrític que contempla, més babau que embabaiat, els elogis que li passen pel davant. Hem de saber resistir a aquesta necessitat d’exagerar els mèrits d’un llibre, provocada per la creença que així algú ens escoltarà, la necessitat d’amplificar l’elogi per veure si engalipem algú altre perquè també llegeixi l’obra que ens ha semblat tan bona. N’hi haurà prou amb un comentari més contingut, més serè, i sobretot mínimament argumentat. I un altre sobretot: que no es basi en l’entusiasme que ens provoquen unes quantes pàgines, sinó en l’efecte que ens produeix l’obra un cop l’hem llegida sencera.

Aquest paràgraf, esclar, encara que sembli el contrari, no va adreçat a ningú que no siguem nosaltres mateixos. Cadascú fa i farà el que voldrà, continuarà exclamant-se i cantant meravelles de qualsevol cosa. Nosaltres, els de L’Acció Paral·lela, no podem fer sinó aplicar-nos el nostre propi remei i mostrar un pèl de contenció.

I estem de sort, perquè ara mateix ens hi ajuda l’últim Bernhard que hem llegit: Els meus premis (El Gall Editor, 2014), traducció de Clara Formosa Plans). Bernhard és indiscutiblement un dels escriptors importants de la segona meitat del segle XX, una veu singularíssima i punyent, autor d’una bona colla d’obres que justifiquen el prestigi que ha acabat assolint i el fervor amb què el llegeixen els seus seguidors, entre els quals ens hi comptem. Doncs bé, al costat dels títols més destacats de la seva bibliografia, Els meus premis no pot ser considerada res més que una obra menor, gairebé circumstancial, i fins i tot podríem dir que prescindible. Algú ens rebatrà això afirmant que una obra menor de Bernhard pot tenir molt més interès que bona part dels títols publicats a la mateixa època per altres autors o que la majoria de llibres que es publiquen avui. Hi estaríem d’acord. Una cosa no treu l’altra.

El cas és que Els meus premis és una d’aquelles obres publicades pòstumament, que l’autor no ha pogut revisar i que serveixen per fer bullir l’olla (l’olla de les editorials, dels drets, etc.). I, tanmateix, hem de reconèixer que és una lectura molt plaent, un divertimento per a una tarda llarga o un parell de curtes. El volum recull vuit narracions en què Bernhard relata com va viure l’acte de lliurament de vuit diferents premis literaris, i també quatre dels discursos que va pronunciar, tots d’una llargària sorprenetment escarida. Aquests relats li serveixen per tornar a parlar de l’estat de la cultura, per retratar un cop més els seus contemporanis i per insistir en els temes que apareixen al llarg de les seves novel·les: la seva dificultat per relacionar-se amb les persones, la societat austríaca, la manca de prestigi de la cultura, el paper dels estats… Les situacions que descriu, a voltes kafkianes, sovint humiliants per al guardonat que ha de recollir el premi, gairebé sempre esperpèntiques, són narrades amb les dosis habituals de causticitat i ironia, i amb un punt de comicitat que eleva el resultat final i fa que algun dels relats arribi a semblar prou entranyable, un adjectiu rarament aplicable a l’obra de Berhnard.

Així doncs, qui vulgui passar una bona estona de lectura amb un llibre fàcil, amè i ben entretingut, trobarà en Els meus premis una bona opció. Això sí, li caldrà passar per alt alguns defectes de l’edició, tal com ja és habitual en aquests primers Bernhards que va publicar El Gall Editor: ens referim a algunes errades de llengua i a la puntació caòtica d’alguns fragments, un problema que no s’hauria de justificar al·legant que l’original, mai revisat per l’autor, també el patia.

Un balcó al bosc

Un cop el tren va haver deixat enrere els suburbis i els fumerols de Charleville, a l’alferes Grange li va semblar que la lletjor del món es dissipava: s’adonà que ja no hi havia a la vista ni una sola casa. El tren, que resseguia el curs lent del riu, s’havia endinsat primer entre els modestos contraforts de turons coberts de falgueres i d’argelagues. Després, la vall s’havia anat fent més fonda amb cada colze del riu, mentre el terrabastall del tren rebotia enmig de la solitud contra els espadats i un vent cru, prou tallant a la fi d’un vespre de tardor, li esbandia la cara quan treia el cap per la portella. La via canviava de riba capriciosament, travessava el Mosa sobre ponts fets d’un sol empostissat de bigues de ferro, s’endinsava uns moments en un curt túnel a través de l’engorjat d’un meandre. Cada vegada que la vall reapareixia, amb els trèmols espurnejants sota la llum daurada, el congost s’aprofundia entre els dos llenços de bosc, cada vegada el Mosa semblava més lent i més fosc, com si llisqués sobre un llit de fullam descompost. El tren anava buit; hauríeu dit que feia el servei entre aquestes solituds pel sol plaer de córrer cap a la frescor del vespre, entre vessants de boscos engroguits que mossegaven cada cop més amunt el blau puríssim de l’horabaixa d’octubre; al costat del riu, els arbres deixaven espai només per a una estreta llenca de prats, tan pulcra com un camp de gespa anglès. «És un tren que porta al Domini d’Arnheim», va pensar l’alferes, gran lector d’Edgar Poe, i, encenent una cigarreta, va tombar el cap contra el capçal de sarja per seguir amb la mirada, molt per damunt seu, la cresta esborrifada dels espadats, que es perfilaven en tota la seva esplendor contra el sol baix. En la perspectiva de les gorges afluents, les llunyanies frondoses es perdien rere el blau cendrós del fum de cigar; se sentia com la terra aquí s’encrespava sota aquest bosc espès i nuós amb tanta naturalitat com el cap d’un negre. Amb tot, la lletjor no es deixava oblidar completament: de tant en tant, el tren s’aturava a les petites estacions rònegues, del color del mineral de ferro, que s’arrapaven al terraplè situat entre el riu i el penya-segat; contra el blau de guerra dels vidres, ja descolorit, soldats de caqui dormitaven asseguts, cama aquí cama allà, sobre els carretons de correus —tot seguit, la vall verda esdevenia sòrdida per un instant: es passava per davant de cases llòbregues, esgroguïdes, retallades en l’ocre, que semblaven espolsar tot al voltant, sobre la verdor, el polsim de les pedreres de guix—, i quan l’ull desencantat tornava cap al Mosa descobria de tant en tant les petites casamates, acabades d’aixecar, de maó i formigó, pobrement acabades, i, al llarg del ribàs, els reixats de filferro, on una crescuda havia penjat tiges d’herba arrencada: abans fins i tot de la primera canonada, el rovell, el filferro espinós de la guerra, l’olor de terra esventrada, l’abandó propi d’un erm degradaven ja aquest racó encara intacte de la Gàl·lia escabellada.

Quan baixà a l’estació de Moriarmé, l’ombra de l’enorme cinglera ja enfosquia la petita vila; de sobte feia fred; una sirena li engegà a boca de canó el seu bramul i li encastà un segon entre les espatlles un parrac moll, però era una sirena de fàbrica que tan sols va fer lliscar sobre la placeta un ensopit ramat de nord-africans. Va recordar que a les nits de les vacances de vegades parava l’orella a la sirena dels bombers: un toc volia dir foc en una xemeneia; dos tocs, un incendi al poble; tres tocs, foc en una granja llunyana. El tercer toc feia córrer al llarg de les cruïlles inquietes un sospir d’alleujament. «Aquí serà al contrari», va pensar: «un toc per la pau, tres tocs per les bombes; es tracta de saber-ho distingir.» En aquesta guerra tot s’obria pas de manera estranya. Va demanar a l’oficial de l’estació que li indiqués on era el quarter general del regiment. Deambulava ara per un carrer míser i gris que anava a parar al Mosa; l’apressat crepuscle d’octubre el buidava bruscament de vianants civils, però, pertot, de les façanes engroguides traspuava la remor soldadesca: la dringadissa de cascs i de carmanyoles, el xoc de les soles clavetejades contra el terra; a l’oïda, va pensar Grange, els exèrcits moderns ressonen encara amb les armadures de la Guerra dels Cent Anys.

El Quarter General del Regiment era un pavelló de pedra molera que vorejava el Mosa, suburbial i trist, separat del moll per una reixa i una platabanda famèlica, malmesa ja pel trepig dels militars, on les motocicletes es recolzaven contra el tronc nu dels lilàs: com el forat massa estret d’un rusc, dos mesos d’acantonament havien desgastat fins a l’os, a l’altura d’un home, el trespol, els sòcols i els murs del passadís. Grange va esperar una bona estona en una habitació polsegosa on una màquina d’escriure espetegava en la penombra dels porticons mig ajustats; de tant en tant, sense alçar el cap, el furrier aixafava una burilla a la punta de la taula de dibuix: el pavelló devia haver allotjat un enginyer de foneria. Rere l’escletxa dels porticons, la muralla d’arbres semblava estar enganxada a la finestra fins al sostre, per sobre del Mosa, ara ben ombrívol tot al llarg del marge de cagaferro; alguns crits d’infants arribaven a estones des del carrer, esmorteïts per l’aire pesat de la guerra, insignificants com l’esgüell dels conills. Quan va fer petar els talons al despatx encara força clar del coronel, a Grange el va colpir la mirada dels ulls gris marí i la boca sense llavis sota el raspall dur del bigoti: el coronel s’assemblava a Moltke. Hi havia un impuls de vida brusc i punyent en aquella mirada; llavors, tot d’un plegat un tel velava els ulls i aquests es replegaven sota el pes de la parpella; l’expressió es tenyia de fatiga, però d’una fatiga astuta, estalviadora: darrere d’aquesta immobilitat de falcó encaputxat, es podia pressentir l’urpa llesta.

Grange va lliurar l’ordre de missió del seu destí; el coronel verificà l’horari del viatge. Hi havia davant seu uns quants fulls que rebregà distretament amb el dit. Grange va sentir que aquella paperassa el concernia; devia haver-hi un expedient sobre ell a la seguretat militar.

—El destino a la casa fortificada d’Hautes Falizes —digué el coronel al cap d’un moment, amb el to neutre del servei; tot i així, la frase deixava entreveure una intenció secreta per tal com els ulls se li empetitiren durament un instant—. Hi pujarà demà al matí amb el capità Vignaud. Per avui, estarà sota la dependència de la companyia cuirassada.

La idea de sopar a la companyia cuirassada no entusiasmava gaire Grange; embarcat en aquesta guerra que feia via discretament, com si estigués en un punt mort, no pensava pas fer mala cara a la feina que pogués sorgir, però tampoc no hi participava; instintivament, sempre que podia tirava pel seu costat i mantenia les distàncies. Quan va haver fet carregar la seva maleta a la camioneta que l’havia de dur a les Falizes, va demanar uns ous amb pernil en un pobre cafè obrer del carrer Baix on ja tancaven els porticons; més tard, a través de carrers que aviat quedarien barrats, en què ressonaven els passos de les patrulles, va fer cap a la seva habitació.

La cambra era una mansarda força estreta les finestres de la qual donaven al Mosa; en el racó oposat al llit de ferro hi havia fruites posades a assecar, esteses sobre fulls vells de diari que entapissaven una calaixera guerxa: la fortor obsessiva i ensucrada de les pomes infal·libles era tan agressiva que va sentir basques. Va obrir les finestres de bat a bat i es va asseure en un bagul, completament pansit. Els llençols, les flassades, feien olor de pomes podrides com si fos en un vell trull; va arrossegar el llit cap a una finestra oberta. La flama de l’espelma vacil·là amb el suau corrent d’aire que venia del riu; entre els cairats del sostre s’entreveien les pesades lloses d’esquist del Mosa, d’un estrany color malva. Es va desvestir en un estat d’ànim ombriu; aquell llogarró de foneries, aquells carrerons del color del carbó, el coronel, les pomes, tot en aquesta presa de contacte amb la vida de l’acantonament li desagradava. «Una casa fortificada», pensava, «què deu ser?» Va furgar en els seus records ja llunyans sobre el reglament per a l’ús de les fortificacions de campanya. No, decididament no hi va trobar res. Devia tenir a veure més aviat amb el codi de justícia militar; trobava en l’expressió alguna cosa poc tranquil·litzadora, que feia pensar alhora en un centre penitenciari i en la Force, que també era una presó. Quan va haver bufat l’espelma, tot va canviar. Ajagut de costat, la seva mirada s’enfonsava en el Mosa; la lluna s’havia alçat per sobre del penya-segat. Se sentia només la remor somorta de l’aigua que lliscava per damunt la cresta d’una resclosa submergida, i els esgarips de les òlibes enfilades, ben a prop, als arbres de l’altra riba. La petita vila s’havia dissolt amb els seus fumerols; la flaire dels grans boscos lliscava pels espadats amb la boira i la cobria fins al fons dels carrerons de fàbriques; no hi havia res més que la nit estelada i, al voltant, llegües i llegües de bosc. L’encís de la tarda retornava. Grange va pensar que la meitat de la seva vida li seria restituïda: a la guerra, la nit és habitada «al ras», va imaginar, i pensava confusament en estretes carreteres blanques sota la lluna, entre els bassals negres de pomers arrodonits, en campaments dins de boscos plens de bèsties i de sorpreses. S’adormí amb la mà que li penjava del llit sobre el Mosa com des de la borda d’una barca: l’endemà era ja ben lluny.

(Un balcon en forêt, Julien Gracq. Traducció de Roger Vilà Padró)

La solitud de l’espectador de recitals de poesia

És un fet indiscutible, assumit per tothom i silenciat no pas per la hipocresia —que ves a saber si no n’hi ha també una mica—, sinó per la inseguretat, la timidesa o l’educació excessiva de l’espectador de recitals de poesia, que en la major part d’espectacles acaba arribant aquell moment en què et sents atrapat en el seient, enmig del públic, sense poder fugir —si no és perpetrant el teu propi espectacle— i escapar de la sala on té lloc la representació aberrant que ja no suportes més. Quina solitud que sents, en moments així!

Cert: que pocs recitals estan realment ben plantejats i ben duts a terme! Quina mà de coses poden arribar a fallar! De vegades és el lloc mateix, les condicions de l’espai on es duu a terme l’acte. Però quan el lloc és adequat i les qüestions tècniques estan ben resoltes, és a dir, quan els organitzadors han fet bé la seva feina, aleshores poden fallar els poetes o rapsodes. N’hem parlat a bastament en aquest blog, dels recitals, de les lectures de poesia, dels defectes que s’hi solen detectar, dels malentesos que poden convertir-los en afinats instruments de tortura dels assistents. Però no ens fa res tornar-hi, és el nostre deure. I sempre ho farem, malgrat una certa vehemència que no sabem refrenar, amb esperit constructiu, amb la voluntat de donar un cop de mà a qui l’accepti.

Parlem, doncs, d’un dels últims recitals a què hem assistit, un muntatge dedicat a Felícia Fuster. Un poeta i una poeta feien de rapsodes. Seva era la tria de peces: una selecció de poemes de Felícia Fuster que anaven intercalant entre un seguit de poemes d’altres autors de la poesia universal, bàsicament catalans, sud-americans i anglosaxons. El recital anava acompanyat d’una presentació de diapositives que s’anaven projectant en una pantalla situada al costat de la tarima que feia d’escenari. En cadascuna hi apareixia el nom de cada poeta, any de naixement i de mort, una fotografia i, en molts casos, un fragment del poema que es llegia. Primer error greu. La presentació, tal com estava plantejada, era del tot supèrflua; no només no afegia cap plus al recital, sinó que a més distreia l’espectador, que no sabia si havia de mirar cap a la pantalla i intentar llegir aquells fragments o mirar cap als rapsodes i parar atenció al que estaven recitant. Fer totes dues coses alhora no era fàcil ni aconsellable. El resultat: era fàcil perdre el fil dels poemes, que en general eren tirant a llargs i demanaven tota l’atenció del públic. La presentació, diguem-ho clar, feia nosa. Per acabar-ho d’adobar tenia un disseny molt discretet, cosa que contribuïa a empobrir l’espectacle.

La millor solució hauria estat prescindir-ne, que els mateixos rapsodes haguessin presentat breument els poetes i cada composició recitada. Això hauria permès evitar el segon gran error: 50 minuts de recital ininterromput amb una selecció amplíssima de poemes, sovint llargs, un plantejament que tan sols podia acabar amb l’extenuació de l’espectador. Cap referència prèvia als autors o al perquè de la tria, cap context per als poemes, cap pausa que trenqués el ritme, res. Únicament els textos pelats, que la major part d’espectadors desconeixíem. Al final, després dels aplaudiments inevitables, de compromís, quan el públic començava gairebé a alçar-se, va arribar a destemps una escarida i improvisada justificació de la tria.

Aquests dos errors, sigui com sigui, són fàcils de resoldre. Més complicat és polir els defectes relacionats amb la lectura en si: una dicció no del tot acurada, algunes pauses fora de lloc, un excés d’impetuositat que ranejava en l’afectació… Quan no saps si et parlen d’uns «ulls secs» o d’uns «ulls cecs», quan els rapsodes perden el fil momentàniament perquè han alçat els ulls del faristol i en tornar-hi no troben el vers, acabes desconnectant del text, fixant-te en detalls que et criden més l’atenció —la mà a la butxaca del poeta, l’èmfasi desmesurat de la poeta, etc.— i esperant que la cosa arribi al final. L’èmfasi, per cert, l’espectador l’ha de trobar en les paraules; si el rapsoda hi posa tant d’accent, sol passar que la força del vers es dilueixi enmig de tanta gestualitat.

I és una llàstima, perquè el recital prometia. Una oportunitat desaprofitada, potser. Però encara hi ha temps per esmenar detalls i reconduir l’espectacle. Em sembla que valdria la pena.

La mínima unitat de sentit (poètic)

Ja fa temps que una part de la poesia que s’escriu avui dia està condicionada, conscientment o no, pels mitjans de difusió. Una part molt petita, si voleu, però no pas negligible. Les xarxes, amb Facebook, Instagram i Twitter al capdavant, fa prou anys que existeixen i tenen prou pes i presència per exercir aquesta influència sobre la manera com alguns escriuen els seus versos. En tots aquests casos, esclar, la brevetat és llei (com ja hem remarcat en un altre apunt del blog). Però la brevetat no és per si sola cap problema ni cap defecte. Des de Safo s’han escrit poemes breus, i al llarg dels segles se n’han produït de molt bons. Hi ha tota una tradició de poesia breu que arriba fins als nostres dies i que inclou espècies tan diverses com els monòstics, els haikus, etc., peces que sovint són brillants i que aconsegueixen conjuminar un sentit ben concret i condensat i una gran bellesa. El que no és pas senzill és destriar el gra de la palla. Com més breu és el poema, més àrdua és la tasca de consensuar la manera d’apreciar-lo.

Les xarxes, però, també han modificat la manera de difondre poemes nous i vells: avui s’opta ben sovint per piular versos aïllats d’una poema o per piular algun poema breu separat de l’obra en què estava integrat. Hi ha casos extrems, com les famoses postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes —algú sap per què moltes semblen eslògans extrets de manuals d’autoajuda?— , que inclouen tant fragments de versos com mitges frases sorgides d’obres de narrativa, unes poques paraules que aspiren a tenir ja alguna mena de sentit o a provocar una determinada sensació en el lector. Un es pregunta si no podríem dur aquest exercici fins a l’extrem i acabar piulant una sola paraula d’un poema, o encara millor, un únic fonema, que és la unitat mínima dotada de sentit. Siguem agosarats! (Si us sembla impossible, penseu per un moment en alguns dels poemes de Perejaume inclosos a Obreda: segur que d’algun en podríem destil·lar un únic fonema que ens permetés identificar-lo i… assaborir-lo.)

El resultat d’aquesta pràctica és que molta de la poesia que s’ha escrit i publicat els darrers anys, però també la que va ser escrita anteriorment, és susceptible de ser estrafeta i ridiculitzada. Com que tot queda descontextualitzat —el vers respecte del poema, el poema respecte de l’obra—, pot passar que acabem llegint versos que no sembla que vagin enlloc, que facin més aviat l’efecte de ser meres ocurrències, espurnes d’enginy, res que tingui gaire a veure amb la veritable poesia. Aquí hi tindrà molt a veure el gust del piulador, l’encert o el desencert en la tria del fragment difós, àmbits relliscosos on és fàcil arribar a la conclusió que tants caps, tants barrets.

Com sempre, el millor és portar a col·lació alguns exemples del que vull dir. Vet aquí unes quantes postals de l’ILC. Llegides així, com a text sense context, què ens suggereixen?

Si no sabés retenir paraules / el meu ofici seria el de traficant / d’instants (Joan Elies Adell, Un mateix cel, 2000) 

La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit (Jesús Maria Tibau, Sota la pell hi ha carn encara, 2017)

Els oceans de la nit respiren i respiren (Lluís Solà, A les coves de la llum, 2010)

De vegades es piula un sol poema, però sencer, que ja és alguna cosa… Ara, si és dolent, és dolent, encara que sigui del gran J. V. Foix, com aquest:

L’exercici d’aïllar versos de forma poc encertada és tan desaconsellable com fàcil de fer. Si escric: “Guixa amb blanc les pissarres”, algú pot pensar: “Ves, com les vols guixar, si no?” Potser un lector molt bon coneixedor de l’obra vinyoliana recordarà el vers, extret del poema “Cant partit”, que tampoc no és un dels millors que va escriure Vinyoli. En qualsevol cas, un vers sol és trair vers i poema.

Però, com deia abans, siguem agosarats. Tornem, doncs, a Perejaume i intentem citar d’algun poema seu un únic fonema. Per exemple, del poema «El vent en els poemes» citaríem: [v]

Seria, esclar, una [v] que allargaríem uns segons per reproduir el sentit del text, d’aquests versos:

Oh absoluta escaiença!

El llebeig com una cançó cenyidora sonant pertot.

I els oïstes parant l’orella a aquell cordill tremolós

amb què el vent, ell mateix, es rubrica.

D’un altre poema d’Obreda podríem citar: [ɔ]

Es tracta, esclar, del poema «Les os d’Olot» —de les quals triaríem la darrera, que també hauríem d’allargar uns instants. Ara, no es ho posarà tan fàcil un poema magnífic com «Sac de gemecs», del qual ens costarà escollir un fonema que el representi. Fa així:

El lloc morrut, el bec del pic,

la terra que es pronuncia,

les tintes enasprades de la terra

que es pronuncia, que es reinfla,

la bretxa bufarella,

la collada de Tosses

amb la cornamussal al coll,

l’enserralada cornamusa,

el pic com un bec d’au

que s’obre, que es bada pel mig,

aquesta és la fascinació de muntanyes

com el Pedraforca o els Encantats:

la imatge d’un pic que va a dir-se.

No ho intentem. Quedem-nos amb el poema. Amb tot el poema. Farem santament.

Qüestionant Proust (3). Una escena exemplar

Entre la inclassificable i heterogènia comunitat de lectors sovint sorgeix la qüestió de si cal rellegir certes obres. Hi ha lectors que solen rellegir llibres que els han agradat molt; d’altres asseguren que no rellegeixen mai. Cadascun té els seus motius per fer-ho o no. Entre els primers hi sol haver la necessitat de comprovar si el gaudi que van experimentar en una època passada amb la lectura d’un determinant llibre es manté passats els anys; de vegades també tornen a un llibre que no els va acabar de convèncer i que consideren que no van llegir en un moment adequat. Entre els segons sol predominar la idea que hi ha massa llibres bons esperant ser llegits, que la vida és massa curta i no hi ha temps de llegir-ho tot, i per tant per a ells rellegir vol dir deixar de banda massa títols, la possibilitat de grans descobertes.

Tot és lícit, per descomptat, i difícilment els uns convenceran els altres perquè canviïn d’opinió. Però vet aquí que un dia topem amb Proust, l’autor capaç de tallar en sec qualsevol debat sobre la qüestió: el lector d’A la recerca del temps perdut gaudirà molt més quan rellegeixi l’obra que no pas en llegir-la per primera vegada. En la relectura l’obra no l’agafarà desprevingut, sense saber què esperar, a què atenir-se. Ja no es desesperarà davant de la descripció interminable d’algunes escenes que en un primer instant li havia semblat que no acabaven de dur enllor. Ara ja sap que tot té un sentit, que tot hi és perquè hi ha de ser, i podrà aturar-se amb calma en tal passatge o tal fragment, passar de nou per damunt d’una pàgina que acaba de rellegir. Perquè el lector que torna a la Recerca ja no té cap pressa per avançar, per arribar al final; l’obra continua imposant-li respecte amb les seves dimensions, però la manera com s’hi encara no té res a veure: és un lector més experimentat.

Doncs bé, justament rellegint la Recerca m’ha cridat l’atenció una escena que apareix bastant a l’inici d’A l’ombra de les noies en flor, una escena magistral en què entren en joc els elements més característics i brillants de la narrativa proustiana. El narrador, en Marcel —perquè, per molt que es digui que el narrador no té nom, el nom Marcel apareix a La presonera, fos perquè se li va escapar a Proust, fos perquè al final decidís incloure’l—, deu tenir uns catorze o quinze anys i acaba d’assistir per primer cop a una representació de la Berma, actriu que feia temps que es delia per veure en acció. Els pares del noi han convidat a sopar el senyor de Norpois, personatge adinerat i amb una posició destacada en el panorama polític i social gràcies al càrrec d’ambaixador que ha exercit. Quan el noi arriba del teatre, s’estableix una conversa entre ell, el pare i el senyor de Norpois, mentre la mare s’ocupa dels darrers preparatius perquè el sopar, a càrrec d’una atrafegada Françoise, estigui a punt. Un cop estiguin sopant, la mare també s’afegirà a la conversa.

La manera com està muntada i narrada l’escena, com té lloc la conversa, els temes que hi surten, l’actitud que adopta cadascun dels personatges, tot és impecable. La descripció exhibeix una precisió màxima —un dels trets característics de la prosa proustiana—, una meticulositat que permet al lector copsar i distingir els més ínfims matisos en els moviments, en el capteniment, gairebé diries en la veu dels protagonistes. El pare del narrador adopta la postura d’home ferm, que té unes quantes idees sòlides respecte del funcionament del món, de l’educació del seu fill i d’altres qüestions, però que alhora se sotmet absolutament al criteri del convidat que té a casa perquè és un home poderós, superior a ell en estatus i coneixements, fins al punt que, a mesura que avança la conversa, va modificant les seves opinions i conviccions, a priori consolidades i inamovibles, per anar-les modelant segons el que diu el senyor de Norpois.

I aquest és justament el tracte que espera rebre l’ambaixador: ser respectat pels amfitrions i poder contestar a les seves preguntes amb la condició que la seva generositat —si no magnanimitat— en les respostes serà recompensada amb un acatament i un assentiment incondicionals que, no cal dir, reforçaran la seva posició. En un moment de la conversa, per exemple, el pare del jove li adreça una consulta sobre unes inversions a fi de gestionar un capital que en Marcel ha rebut com a herència de part de la tieta Léonie. El senyor de Norpois li dona, doncs, el consell esperat. El fragment no té pèrdua:

El meu pare, que havia de gestionar aquesta fortuna fins que jo no fos major d’edat, va consultar el senyor de Norpois sobre un cert nombre d’inversions. Li va aconsellar títols de rendiment feble que jutjava particularment sòlids, sobretot els Consolidats anglesos i el 4% rus. «Amb aquests valors de primeríssim ordre —va dir el senyor de Norpois—, la renda no és gaire elevada, però almenys tindrà la seguretat que el capital no disminuirà mai.» A part d’això, el meu pare li va explicar en línies generals què havia comprat. El senyor de Norpois va fer un imperceptible somriure de felicitació: com tots els capitalistes, considerava que la fortuna era una cosa envejable, però trobava més delicat de fer-ne el compliment amb un simple signe d’intel·ligència amb prou feines confessat, a propòsit de la que es posseïa; d’altra banda, com que ell mateix era colossalment ric, trobava de bon gust fer veure que jutjava que les rendes menors d’altri eren considerables, no sense deixar de dedicar un pensament joiós i confortable a la superioritat de les seves. (Pàg. 36-37)

La conversa continua, i el pare treu d’un calaix uns títols per ensenyar-los a l’ambaixador. El fill, en veure’ls, no pot evitar fixar-se en l’aspecte estètic d’aquests documents mercantils:

Em va encantar veure’ls; estaven embellits amb fletxes de catedrals i figures al·legòriques com algunes velles publicacions romàntiques que havia fullejat alguna vegada. Tot allò que és d’una mateixa època s’assembla; els artistes que il·lustren els poemes d’una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. (Pàg. 37-38)

Proust no es cansa d’establir relacions entre objectes, gestos i idees que semblen molt allunyats entre si, i ho fa per mitjà del pensament i la percepció de cada personatge i sobretot, esclar, del narrador, que no fa altra cosa al llarg de tot el relat. El pare, llavors, demana al noi que mostri al senyor de Norpois un poema en prosa que havia escrit temps enrere a Combray. Mentre l’ambaixador el llegeix, la mare treu el cap a la sala per anunciar que ja poden sopar:

La meva mare, plena de respecte per les ocupacions del meu pare, va venir a preguntar tímidament si ja podia demanar que se servís el sopar. Tenia por d’interrompre una conversa en la qual no s’hauria de ficar. I, en efecte, en tot moment el meu pare recordava al marquès alguna mesura útil a la qual havien decidit donar suport per a la propera reunió de la Comissió, i ho feia amb el to particular que tenen plegats en un ambient diferent —i semblant en això a dos col·legials— dos col·legues a qui els hàbits creen records comuns als quals no tenen accés els altres i que s’excusen de tractar-los davant seu. (Pàg. 38)

El pare sembla buscar una certa complicitat amb l’ambaixador, però de fet mostra una absoluta submissió respecte d’algú que és superior a ell; la mare se sotmet al pare davant del convidat; el fill se sotmet a tots tres. Cadascun regna, però, en els seus dominis, que són més amplis o més reduïts segons la posició que ocupen al món. L’ambaixador regna, mentre hi és present, en aquella casa, però se sotmet davant dels monarques i mandataris que té per damunt seu. El pare regna dins el clos familiar, sobretot quan fa d’amfitrió, però en la intimitat només ho fa amb el beneplàcit de la mare, que li cedeix el terreny que el pare necessita segons les convencions i els costums del moment. La mare, en canvi, exerceix el seu domini sobre el funcionament quotidià de la casa i és l’encarregada de fer que tot l’engranatge que manté en marxa el clos familiar mantingui un moviment estable, constant, sense fallades.

Tanmateix, chez Proust les coses no són mai tan senzilles com poden semblar en mirar d’analitzar-les i apuntar-les en un full en blanc. Tot el joc de dominis i submissions queda matisat, si no contradit i escarnit, un cop el senyor de Norpois s’acomiada de la casa. Aleshores, pare i mare comenten algun detall del que ha dit l’ambaixador i somriuen recordant alguna frase que els ha semblat naïf, pròpia d’algú que ja repapieja o es vanta massa obertament i ridícula de si mateix. En absència del marquès, el pare recupera tot l’aplom, la mare s’alça com una figura més important que no semblava i el matrimoni exhibeix una connivència gairebé absoluta.

El fill, mentrestant, regna sobre les seves fantasies i els seus records, en l’àmbit dels desitjos i les esperances, les il·lusions i les decepcions, que sempre depenen de les decisions arbitràries dels seus pares i de les persones més grans que entren i surten de la seva vida, i també, esclar, dels embats de l’atzar i de les circumstàncies. Finalment, el senyor de Norpois no troba gens aconseguit el poema en prosa del jove aspirant a escriptor, i aquest fet, aquesta nova decepció, és determinant perquè la recerca del motiu literari, de la pròpia capacitat per esdevenir escriptor, continuï inalterable, i amb la recerca, esclar, el riu de mots que tenim al davant. Per això en Marcel no té més remei que continuar somiant, recordant, narrant. Què més podríem haver desitjat?

(Els fragments són extrets de la traducció de Josep Maria Pinto publicada per l’editorial Viena.)