Postdates

«Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» Aquesta frase apareix en… Un moment, tornem enrere, repetim-la: «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» No, no hi ha cap errada de picatge: un locutor diu aquesta frase tal com la transcrivim; bé, no és una frase, és el contingut sencer d’un programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). No enteneu res?

Tornem enrere, doncs. «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» és un breu poema del llibre I Déu en algun lloc, de Sònia Moll. El poema, titulat «Així», és aquest:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?

El canvi de «somriuries» per «somriures» estrafà la composició i la fa incoherent i incomprensible. El locutor no es va adonar de l’error en enregistrar-la? Ni la persona encarregada de la realització? Ningú? Algú sabia què estaven llegint? Així és com tracta la literatura la CCMA?

Abans hem dit que aquesta poema breu era el contingut sencer d’un programa. No exagerem. El programa es diu “Postdates”, dura mig minut escàs, i consisteix en una frase, un vers o un poema breu extret de l’obra d’algun escriptor català. El text en si sol tenir una llargada d’entre cinc i dotze paraules, més o menys, i una durada de tres o quatre segons. La resta del programa, fins a arribar al mig minut, l’ocupen la sintonia d’entrada i de sortida, el nom del programa mateix i l’anunci de la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes amb la CCMA per dur-lo a terme.

Els textos, òbviament, apareixen sense context, completament aïllats, cosa que sovint dificulta la feina de l’oient de trobar-hi sentit. No cal dir que això s’agreuja si el locutor té una dicció defectuosa o, com és el cas que esmentem, comet un error en dir el text.

Aquest és el màxim de presència que la literatura pot tenir a la CCMA? Tot ha de ser consumit per mitjà d’aquestes píndoles tan breus com inútils? Perquè són inútils, sense cap mena de dubte. Sense context, sense cap informació afegida, fora de lloc, aquests versos i aquestes frases no diuen res a l’oient, que en la major part dels casos es veu incapaç d’extreure’n cap sentit.

La literatura només pot ser present a la ràdio o a la televisió en dosis tan petites que serveixin per fer bonic, per dotar una franja horària d’una pàtina de qualitat i profunditat. En dosis més elevades provocaria avorriment, cansament, i posaria en risc el bagatge i la capacitat dels periodistes culturals: si en la distància curta ja cometen errors, ja queden en evidència, què no farien al llarg d’uns quants minuts.

Per tant, amb tres o quatre segons de contingut ja fem, encara que en aquest espai de temps alguns siguin capaços d’esguerrar un poema.

 

 

La barcelonització de Girona

girona_riverside_hdrUn dels locals de moda de Girona —parlo d’una gamma baixa— és un restaurant de cuina imitació de la japonesa on trobes la carta únicament en castellà i una selecció de vins sense cap representant de les DO catalanes. No cal dir que, si en el cas de la llengua escrita el català hi és del tot absent, en el cas de la llengua oral passa tres quarts del mateix. Però el local sol estar ple de gironins de gamma no tan baixa.

Hi ha una altra mena de locals que han proliferat a Girona darrerament, fins al punt que ja en trobes un al costat d’un altre: les franquícies de venda de pernil. Si decideixes arriscar-te a entrar en un d’aquests establiments i demanar un entrepanet dels que tenen a l’aparador, et trobaràs que si el vols amb tomàquet se te l’enduran dins, a la barra, i allà algú amb davantal de la casa, amb l’ajuda d’un pinzell, te l’empastifarà amb una substància rogenca —mescla de llavors de tomàquet, olis i altres ingredients desconeguts—, l’introduirà dins d’una bossa de plàstic i paper estampada amb una frase en castellà i et cobrarà l’ull de la cara amb què mires, absort, tot el que està passant davant teu. Novament, el català oral i escrit és absent d’aquests llocs; a tot estirar apareix en algun rètol en forma del mot “pernil”.

Hi ha molts locals nous: llocs on es pot prendre una copa de vi o fer un mos sense gaires pretensions, però com més nou sigui el local més et costarà trobar-hi algú que t’atengui en català, que et serveixi un entrepà que no sigui de cartró pedra o que t’ofereixi un menú cuinat in situ i no pas provinent d’un servei d’àpats extern. Demanar una carta de vins coherent i arrelada al tros de món sobre el qual s’aixeca el local és encara demanar la lluna en un cove.

Compte: hi ha bons locals a Girona, bones adreces, petits restaurants honestos que treballen bé i que no tenen la intenció d’enganyar turistes babaus i catalans despistats. Però cal saber-los. Ja no pots anar a l’aventura i deixar-te dur per les ganes de provar llocs nous; el risc de fracàs és escandalosament alt, com ho és des de fa molt de temps a Barcelona.

A Barcelona has de saber on vas, o és millor quedar-te a casa. Algú em dirà que això sempre ha estat així a Barcelona i a tot arreu. No, no és cert. No tant com ara. No pas en tots els aspectes: qualitat, autenticitat, preu, llengua. En altres èpoques podia fallar alguna cosa, no tot alhora. I Girona s’està barcelonitzant a marxes forçades. És una barcelonització lingüística i és una barcelonització turística. Tot el que s’obre de nou en nou, tot el que s’empesquen els “emprenedors” va destinat a agradar als turistes.

I així passa que els gironins comencen a fugir de la ciutat quan arriben els festivals de cada any, i els qui vivim prop de Girona comencem a deixar d’anar-hi als vespres. Les xancletes, menstrestant, comencen a envair els carrers; hom les ha vist ja aquests dies de bonança carrer Santa Clara amunt —hom les ha vist ja. L’estiu es farà molt llarg a la riba de l’Onyar.

 

Veredicte del I Premi de Novel·la de L’Acció Paral·lela

En data 16 de febrer de 2017, el jurat del I Premi de Novel·la L’Acció Paral·lela, format per persones de renom del món de la cultura, beverris, poca-soltes i altres espècies, tots prèviament comprats i silenciats amb prebendes i compensacions diverses, ha emès el seu veredicte, dictat pel Consell de Redacció, inapel·lable, inopinable, impelable.

Després de valorar les 39 obres presentades, per unanimitat, s’ha decidit atorgar el premi a la novel·la El final, de Benet Beneit.

El jurat ha valorat la coherència de l’obra, el to sostingut i la capacitat de dir tant amb tan poc.

Tal com preveien les bases, el llibre s’ha editat en format electrònic perquè tothom pugui gaudir d’una obra que supera tot el que s’ha escrit fins ara en aquesta i altres llengües.

Descarregueu-vos la novel·la guanyadora: El final (2a edició)

Glaciació

img_2612

Som a l’inici d’una nova era glacial,
encara que els indicis indiquin el contrari.
Mor de fred la calma, mor el silenci,
moren la solitud i el confort.
Viuen virus que no erradicarem mai més.
Es glacen els ànims, els desitjos,
les darreres esperances de veure un tomb
en el curs de la història.
Xoquem amb tota mena d’icebergs.

Bolaño deia

bolano2Diu que Bolaño deia que és més difícil ser un bon lector que no pas un bon escriptor.

Ser un bon escritor és dificilíssim; no n’hi ha prou amb res: ni amb tenir talent, ni amb treballar incansablement damunt dels textos, ni amb tenir coses a dir, ni amb haver adquirit un gran domini de la llengua, ni amb ser un bon lector… No n’hi ha prou amb tot això, però tot això és imprescindible. Escriure bé —escriure bona literatura, sentint-se escriptor, no pas escrividor— és complicadíssim. I els editors, publicant-nos massa, ens fan un flac favor als que ho intentem. Haurien de ser molt més selectius, molt més exigents, implacables; ens haurien de llançar a la cara els originals i dir-nos: «No, no, això no és publicable. Almenys jo no t’ho publicaré.» Seria una bona cosa que passessin uns quants anys sense que es publiqués res de nou: seria una època daurada i una gran oportunitat per a les reedicions.

Però si els editors no actuen així —o no ho fan prou—; si els crítics literaris lloen obres que no són cap meravella, obres que de vegades són directament mediocres; si al gran públic lector li agraden en general la mena de llibres que es venen més, si tot això passa és justament perquè ser un bon lector és també molt difícil. Cal posar-hi molta voluntat: la voluntat de no abaixar el llistó, de perserverar en certes lectures que ens situen davant dels nostres límits com a lectors. Llegir és un procés d’aprenentatge i de creixement continu que admet pocs retrocessos, poques concessions —i sempre ben justificades.

De fet, quan algú s’endinsa en el món de les grans obres se li fa difícil tornar a certa mena de llibres, o triar a l’atzar en una llibreria, o deixar-se aconsellar per segons qui. Per què cal arriscar-se al fracàs? Això no vol dir que ens hagin d’agradar totes les obres cabdals de la literatura universal, ni que no puguem tenir ganes de llegir la novel·la que ha escrit algú que coneixem, algú que rep molt bones crítiques —allò d’«estar al dia» del que es publica. Però, amb el sentit afinat, ja sabrem valorar per nosaltres mateixos la qualitat del que passa pels nostres ulls.

Sí, llegir bé és difícil. Però sobretot és imprescindible per a qui vol ser escriptor. Perquè la relació entre una cosa i l’altra diria que és inevitable: un escriptor mediocre sol ser també un lector mediocre. Si és un bon lector, tindrà més possibilitats d’escriure bé, o d’aprendre’n, o de modelar-se a ell mateix; i, si no, tindrà almenys la capacitat de decidir que allò que escriu no és prou bo per ser publicat. I això ja evitarà que el vegem com a escriptor mediocre, atès que no ensenyarà el que fa, i de retruc no jutjarem mediocres ni l’editor, ni el lector, ni el crític que haurien editat, llegit o lloat l’obra.

Recordo que una escriptora de renom que ha guanyat premis importants, que ha venut força i que té un catàleg d’obres extens —totes mediocres, cap de les quals no passarà a cap història de la literatura—, em va dir una vegada: «A mi l’escriure m’ha fet perdre el llegir.» I així era que escrivia com escrivia.

Bolaño, esclar, era totes dues coses: un immens lector i un immens escriptor. Per a la resta de mortals la cosa és clara: si no podem ser bons escriptors, perquè això no està a l’abast de tothom qui ho intenta, mirem de ser almenys bons lectors. No hi ha excusa per no fer l’intent.

I, sobretot, que l’escriure no ens faci perdre el llegir.

I Premi de Novel·la L’Acció Paral·lela

L’Acció Paral·lela convoca el I Premi de Novel·la i en fa públiques les bases en els termes següents:

  1. Les obres hauran de tenir una llargària mínima d’un milió de caràcters sense espais.
  2. La temàtica és lliure.
  3. Per optar al guardó cal tenir un mínim de 50.000 seguidors en un compte de Twitter i escriure en un parell de columnes, preferentment de l’Ara i La Vanguardia. Es valoraran les col·laboracions a Núvol.
  4. El premi és sucós.
  5. El jurat estarà format pels clàssics noms de prestigi reconegut que no llegiran una sola ratlla de les obres presentades perquè ja ho haurà fet algú de la màxima confiança del consell de redacció de L’Acció Paral·lela.
  6. La decisió del jurat serà tan inapel·lable com vulguin els responsables de L’Acció Paral·lela.
  7. El termini de presentació d’originals acabarà quan ho decideixi l’entitat que convoca el premi.
  8. L’obra guanyadora serà publicada en format digital.
  9. L’Acció Paral·lela es reserva el dret de fer escarni públic de les obres que consideri que no tenen la qualitat mínima exigida per ser mostrades al món.
  10. Els autors que presentin cap obra al premi renuncien a tots els drets d’autor.

Rellegir o no rellegir

Hi ha una prova infal·lible per determinar si un llibre és bo o no: que un cop l’hàgim llegit el col·loquem a la pila de les obres que estaríem disposats a rellegir o a la pila d’obres que mai no rellegirem. Perquè —no en tingueu cap dubte— tots els llibres que llegirem al llarg de la vida es divideixen en aquests dos grups:

  • els que rellegiríem
  • els que no rellegiríem mai

És cert que encara podríem desdoblar el primer ens dos subgrups: els que ja hem rellegit i els que encara no hem rellegit, però per al cas que ens ocupa aquesta distinció té poca transcendència.

En canvi, el grup dels llibres que no rellegiríem és indivisible, inclement, implacable: el llibre que cau allí no en surt mai més. I si algun aconsegueix sortir-ne o és indultat deu ser gràcies a motius justificadíssims —i potser no sempre confessables.

La pregunta que sorgeix és: què hem de fer amb els llibres que no rellegiríem? Ves per on, la resposta no té cap importància per a la majoria de lectors; que cadascú en faci el que vulgui. Si ens adonem que és un llibre d’aquesta mena a mitja lectura o quan tot just l’hem començada, podem tancar-lo i oblidar-nos-en per sempre. Si es tracta d’un llibre curt i, tot i que no hi tornarem mai més, ens suscita alguna curiositat, podem acabar-lo. En fi, tots som prou grandets per decidir una cosa o altra.

El que és important és la pregunta en si; de fet, el que és fonamental és qui se l’ha de fer: aquesta qüestió se l’hauria de plantejar qualsevol persona que tingués la intenció d’escriure una crítica del llibre. “El rellegiré? No el rellegiré?”

Aquesta és la qüestió. I la crítica que s’escrigués hauria de partir del o del no i ser conseqüent. Perquè un llibre bo és un llibre que voldrem rellegir. Ja està. La resta és fer-nos trampa jugant al set i mig o besar culs d’ampolla.

Per acabar aquesta entrada us proposo un exercici i us deixo un exemple pràctic:

Exercici 1. Seguint l’exemple de sota, ordena la teva biblioteca no pas per autors, sinó a partir del criteri “llibres que rellegiria” / “llibres que no rellegiria”. Si vols, pots oferir una mostra dels resultats, un cop aplicat el nou criteri.

img_3960-2