Esquivada lectora

En l’àmbit de l’esport l’esquivada és un moviment que s’executa per evitar l’atac de l’adversari (per exemple, en taekwondo). Si parlem d’hípica, l’esquivada fa referència a l’acció del cavall que franqueja un obstacle per fora desobeint el genet. En qualsevol dels casos, es tracta d’un moviment que duu a terme aquell qui vol defugir un cop o un perill imminent, evitar un ensurt, sortir il·lès d’una possible topada.

Aquest concepte, però, no és exclusiu del món de l’esport. Avui també sol aplicar-se —i amb molt bons resultats— en l’àmbit de la lectura. De fet, alguns teòrics afirmen que no es pot ser un bon lector —o potser seria més adequat dir que no es pot progressar com a lector— si no es domina mínimament l’art de l’esquivada lectora (vg. el volum Esquivada lectora i lectura ascendent. Edicions Crítiques, 2018). Aquesta art consisteix a saber afinar el nas i el gust a l’hora de triar un llibre per llegir o a l’hora de seguir certes recomanacions d’altri; una art que només es pot dominar si es posen constantment en joc les habilitats i tècniques que ens permeten detectar des de lluny, amb prou antelació, un possible llibre mediocre. El principal consell per ser un bon esquivador és no baixar mai la guàrdia.

A L’Acció Paral·lela estaríem encantats d’il·lustrar aquesta tècnica amb algun exemple recent, d’aquest mateix any. Malauradament, durant aquest primer semestre del 2019 no hem ensopegat amb cap llibre dolent que poguéssim utilitzar de mostra (tenim una edat… i certes obres ens esquiven a nosaltres directament).

Per això agrairem molt la col·laboració de qualsevol lector que tingui al cap alguna obra recent que demani posar en pràctica l’esquivada lectora. Pot indicar de quina obra es tracta per mitjà d’un comentari a aquest apunt. Aquestes obres seran considerades:

Els pitjors llibres del primer semestre del 2019

Són milers els lectors que us agrairan l’aportació.

Anuncis

La mort i la paraula

Dies enrere Carles Camps Mundó va venir per segona vegada a recitar poemes seus a Santa Coloma de Farners. A recitar i a parlar-nos de poesia, de la seva poesia, de la seva concepció del que és poètic. De fet, venia a presentar La mort i la paraula. Obra poètica (1988-2018), el recull de la seva obra publicada fins ara que ha editat Llibres del Segle. Per aquest motiu l’acompanyava el mateix editor, Roger Costa-Pau. No devíem passar de la dotzena les persones que ens vam reunir a la sala presidida per la biblioteca personal de Joan Vinyoli, que sol ser escenari d’aquesta mena d’actes a la capital selvatana.

Una llàstima, que fóssim pocs; un privilegi, també. Perquè al llarg de pràcticament una hora i quart Camps Mundó ens va delectar amb la lectura de versos que ell mateix s’encarregava d’introduir i comentar. A voltes aclaria un passatge, a voltes explicava d’on sortia una imatge, o simplement ens oferia una pinzellada de la seva poètica personal. Que diferent del recital que un parell d’anys abans ens havien ofert ell mateix i Josep Maria Fulquet en una actuació conjunta que venia carregada d’expectatives, però que va aportar més lloances mútues que no pas versos, més romanços i batalletes sense interès que no pas poemes.

La poesia vol, en general, poca companyia. Un recorda bé lectures solitàries de poetes com Gemma Gorga, Jordi Mas o Jordi Llavina, i s’oblida d’aquestes representacions a dues o tres veus en què cada poeta canta les excel·lències de qui seu al costat.

En aquesta ocasió, Camps Mundó va aconseguir deturar el temps amb versos i idees. «La poesia és en la irresolució. El poema planteja una idea, una mancança, un problema, i no els resol. Per això només són poètics el mal d’amor, la mort, la pèrdua… La felicitat no és poètica.» Aquesta i altres reflexions van trenar els versos amb què exemplificava la seva visió del fet poètic.

El poeta no va donar receptes per escriure poesia. Però va parlar de la recerca de la precisió a l’hora d’expressar una idea, de la feina ingent i constant damunt del full, de l’honestedat amb què encara l’escriptura; una honestedat que no contradiu aquesta afirmació que va fer cap al final: «No m’ho crec, el que escric; faig paraules.» No la contradiu perquè el bon poeta fa literatura, i la literatura és sempre elaboració, no pas simple transposició de la realitat en mots. Hi ha una persona que es diu Carles Camps Mundó i un poeta amb el mateix nom que escriu versos. L’un se serveix de l’altre, però tots dos tenen una vida mínimament independent.

No tots els poetes són prou honestos per reconèixer-ho.

A propòsit de “Petersburg”

A propòsit de la lectura de Petersburg, la novel·la que Borís Bugàiev va publicar sota el pseudònim d’Andrei Beli el 1913 i que va reeditar força modificada el 1922, m’han vingut al cap un parell de reflexions per a les quals aquesta obra notable i singular exerceix d’exemple perfecte.

La primera és la constatació d’un fet clar i diàfan que ja ha estat comentat en altres llocs: pel que fa a la narrativa, en l’actual panorama literari les editorials independents juguen un paper extraordinari, atès que són les que publiquen amb atreviment i gosadia obres que difícilment rebrien l’atenció de cap gran grup editorial. Això evidentment també pot dir-se respecte de la poesia, però aquí hi ha una bona colla d’editorials especialitzades la tasca de les quals mereix un comentari a part.

La literatura universal —inclosa la catalana, per descomptat— té en el seu catàleg una mena de secció amagada, a voltes difícil de trobar, formada per llibres insòlits —anòmals, podríem arribar a dir—, sovint bons, si no extraordinaris, que mai no formaran part del cànon i que quedarien fora de l’abast de qualsevol mena de públic si no fos per la feina i l’entestament d’aquestes editorials; unes editorials que les publiquen malgrat la seguretat que no es produirà cap miracle que les converteixi en supervendes… O potser sí que tenen aquesta esperança, els responsables de les edicions. En tot cas, són conscients que serà complicat que el gran públic compri aquests llibres. Les excepcions, ja ho sabem, hi són per confirmar la regla.

I, amb tot i això, aquests editors treuen al carrer aquestes obres singulars, probablement perquè estan convençuts que la seva tasca no és només aconseguir que el seu projecte empresarial es mantingui sobre la línia de flotació, sinó també posar a disposició dels lectors llibres que consideren imprescindibles. Aquest és el sentit de tot el catàleg d’Editorial Flâneur, per exemple, o de Quid Pro Quo Edicions.

Però la nòmina d’editorials que s’atreveixen a publicar els llibres de què parlo no s’acaba aquí. Qualsevol editor, esclar, defensarà que tots els llibres que decideix publicar són singulars i imprescindibles, i que per això fan l’aposta de treure’ls al carrer. Però jo em refereixo a obres com París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner Editor); Calidoscopi informal, d’Albert Jané (Edicions de la Ela Geminada), Solenoide, de Mircea Cartarescu (Edicions del Periscopi); Joventut sense déu, d’Ödön von Horváth (Editorial Fonoll); L’invisible arreu, de Wu Ming (Godall Edicions); El llibre dels finals, de Joan Bodon,  (Club Editor), o aquest Petersburg, d’Andrei Beli (Edicions de 1984).

No pretenc fer cap relació exhaustiva; sé que hi ha moltes altres obres i moltes altres editorials que podrien formar part d’aquesta tirallonga d’exemples. A més, hi podríem afegir títols no tan singulars però igualment imprescindibles, que formen part del cànon i que avui són reeditades i actualitzats gràcies a aquesta gent valenta, com ara la nova versió de la Ilíada que acaba de publicar Adesiara Editorial.

La segona reflexió que volia fer parteix d’un comentari de Vladímir Nabókov, segons el qual Petersburg era la tercera més gran obra mestra del segle XX, per darrere només de La metamorfosi de Kafka i l’Ulisses de Joyce. Alguns, com ara jo mateix, podrem jutjar exagerat aquest tercer lloc de la novel·la d’Andrei Beli. De seguida venen al cap moltes grans obres que posaria per davant. El cert és que, a l’hora de fabricar cànon, cadascú escombra cap a casa, sobretot quan parlem de les grans literatures —grans en nombre d’autors, obres i lectors. És el que sempre ha fet Harold Bloom, per al qual la literatura anglosaxona és a l’eix del cànon.

I això quina importància té? Doncs la que com a lectors li vulguem atorgar. Jo, per exemple, he d’admetre que vaig decidir llegir Petersburg justament pel comentari de Nabókov, que apareixia a la contracoberta del volum, i a la comparació amb l’Ulisses. Si Joyce i Kafka són per a mi dos dels cims del segle XX, no podia deixar passar de llarg aquest autor rus que segons Nabókov els encalçava de prop. I, encuriosit, em vaig deixar enredar.

No me’n penedeixo, per bé que Petersburg no m’hagi acabat d’entusiasmar, potser a causa dels meus gustos, potser per culpa de les expectatives creades. És innegable, en qualsevol cas, que Andrei Beli va escriure una obra innovadora, on jugava amb el gènere narratiu fins a eixamplar-ne les costures. El to oníric de la novel·la en fa gairebé una precursora del capítol «Circe» de l’Ulisses. Beli juga contínuament: personifica la ciutat, les ombres, les idees, les paraules mateixes. A Petersburg tot és susceptible de prendre cos, de cobrar vida.

A banda de Nabókov, no crec que gaires lectors més la considerin la tercera millor obra de narrativa del segle XX, però té prou al·licients, sobretot per als lectors a qui els agrada el joc. Com passa sovint amb aquesta mena de llibres, fa de mal recomanar. Qui se senti encuriosit, no perdrà res per fer aquest viatge a la ciutat del Nevà.

Temps de silenci

Avui, no sé per què, m’ha vingut al cap una novel·la esplèndida que vaig llegir fa dos-cents anys, quan feia COU, i que posteriorment vaig rellegir amb avidesa. Parlo de Tiempo de silencio, de Luis Martín-Santos, obra apareguda el 1961, a les beceroles, doncs, del règim franquista que es va instaurar el 1939 i que avui dia ja fa vuitanta anys que perdura.

O potser sí que sé per què m’ha vingut al cap. Vivim uns temps foscos. Els bàrbars, que sempre estan en camí, són ja ben a prop. És cert, ja els hi sabíem, ocults entre els matolls, a l’aguait. Volíem creure que no gosarien deixar de ser  ombres, però aquí els tenim, disposats a arrasar-ho tot. Empunyen tota mena d’armes —la incultura, el totalitarisme, la mentida, la mentida, la mentida— i campen desfermats. Vivim instal·lats en una edat mitjana permanent.

Hem, doncs, de ser més forts que ells. Hem de plantar cara. En una època com aquesta un sent l’obligació de triar molt bé les lectures. Ho imposa el moment, greu. Hi ha lloc per a tot: per al coneixement, per al gaudi, per al lleure i la diversió. Per a la diversió n’hi ha d’haver sempre, de lloc. L’humor hauria de formar part de la programació de futures lectures de qualsevol persona mínimament culta i conscient, perquè la manca d’humor és un dels principals signes d’identitat de la barbàrie. L’únic que no ens podem permetre és la frivolitat. Tampoc a l’hora de triar un llibre.

És sumit en aquesta mena de raonaments que m’ha vingut al cap la novel·la Tiempo de silencio, no pas una obra que destaqui per l’humor que destil·la, però sí una novel·la fosca i lluminosa al mateix temps. Fosca per l’època que retrata, pels llocs que ens fa visitar, pels personatges que ens dona a conèixer. Lluminosa per l’ambició que traspua, per l’atreviment formal, pel regust que deixa en el lector que gosa penetrar-hi.

Ara no és temps de silenci. Ara és temps de fer-nos sentir, de combatre els bàrbars. I, tanmateix, no puc evitar pensar que, si m’ha vingut al cap aquest títol de Martín-Santos, és perquè una mica de silenci és també el que desitjo. Hi ha tant de soroll, tanta estridència. Són sorollosos els bàrbars, però també ho és el món en general. Tot crida, tot xiscla. Tot és opinió eixordadora. Lluny és el temps de la reflexió reposada i silenciosa. Abans de pensar —abans, si més no, de tenir prou elements per començar la reflexió sobre el que sigui—, ja cridem, ja segreguem punts de vista, la major part de vegades infundats i, sovint, irrenunciables.

He tornat a rellegir molts fragments de Tiempo de silencio, paràgrafs sencers que m’han fet recordar per què m’havia agradat tant. L’admiració de Martín-Santos per l’obra joyceana hi deu tenir alguna cosa a veure. «Hay que leer el Ulysses», arriba a dir Pedro, el protagonista, en un dels monòlegs interiors que trobem al llarg del llibre. Al costat de Pedro, un metge que fa recerca sobre el càncer amb rates enmig de la misèria i la sordidesa dels baixos fons del Madrid dels anys quaranta, trobem personatges que se’ns quedaran gravats molt de temps: Amador, el Muecas, Florita, Cartucho…

La història és senzilla, suficient, una excusa perfecta perquè Martín-Santos revolucioni la novel·la espanyola. Un toc d’atenció per fer-nos veure que a prop que estem de vegades d’aquells anys quaranta.

De Sants Jordis

Confessem-ho: fa dècades —de tot fa dècades— que Sant Jordi és un bonic dia d’abril en què, curiosament, no compro cap llibre. Qualsevol altre dia de l’any puc entrar a qualsevol llibreria i estar-m’hi l’estona que vulgui triant llibres, passejant entre les taules plenes de volums sense que ningú no m’empenyi.

Com que mai ningú no selecciona els llibres que m’agraden, com que difícilment trobaré cap parada ben assortida amb títols que em cridin l’atenció, Sant Jordi —sinònim de gentada i amuntegament— no és cap data que marqui al calendari per fer descobertes, revisar solapes i contracobertes, fullejar volums, palpar papers, valorar tipografies, agafar llibres, deixar-los, tornar-los a agafar.

Sant Jordi és un dia bonic per parlar-ne, sobretot amb amics estrangers que se sorprenen de veure carrers plens de gent, de roses i de parades de llibres. És un dia per exportar-lo. Però ja no és un dia que em calgui viure de primera mà, que em vingui de gust reviure any rere any. L’expectativa és sempre altíssima; l’experiència és sempre frustrant. Mera mercantilització d’una idea molt bona.

Les masses rarament impliquen progressos qualitatius. Només l’individu, des de la seva solitud, per bé que coneixedor dels temps que li ha tocat viure, de l’esperit del segle, i si cal amb la connivènvia d’altres individus, pot trobar un camí cap endavant, pot proposar-se i assolir noves fites. Les masses seran una nosa fins que aquest individu assoleixi el triomf. Llavors, arribats en aquest punt, elles se sumaran a l’èxit, faran créixer l’objecte preuat, se n’aprofitaran, i finalment el vulgaritzaran i el convertiran en una altra cosa. Això ha passat una infinitat de vegades al llarg de la història, i continuarà passant, cada cop amb més freqüència i de forma més ràpida.

Això ha passat amb Sant Jordi. La idea, el motiu, continuen sent atractius sobre el paper. La realitat és menys engrescadora. Si a l’inici es tractava de potenciar la literatura, ara la literatura n’ha quedat al marge. Si a l’inici es tractava de fer visible la literatura catalana, ara la literatura catalana convé que no faci gaire nosa. La quantitat passa per davant de tot. Manen les llistes, tramposes, absurdes, sempre presents. Tot esdevé estrany.

Per això un dia com aquest és ideal per quedar-se a casa a llegir. Però si no us en podeu estar, si goseu sortir al carrer i passejar entre la gentada, si creieu que aquest dia no podeu tornar a casa sense haver comprat, sense haver regalat cap llibre, busqueu per les parades Brida, de Jordi Mas (Godall Edicions), o El llibre de l’hospitalitat, d’Edmond Jabès (Editorial Flâneur). L’un i l’altre us faran comprendre que heu aprofitat la diada, que tot té encara una mica de sentit. Que a voltes és tan sols aquesta mica de sentit el que ens cal per continuar vivint.

El col·lapse de la poesia

Enguany, de nou, hem fet l’experiment: vam proporcionar una llista de cinc títols perquè els alumnes d’un curs de nivell superior de català triessin el llibre que havien de llegir; un dels cinc que els proposàvem era de poesia. No l’ha triat ningú.

Aquest és un fet que es repeteix any rere any. La poesia fa por. No: provoca pànic. Persones amb estudis, sovint universitaris, no es veuen amb cor d’encarar-se a un llibre de poesia encara que es tracti d’un volum de poesia narrativa, com era el cas. I és una llàstima, perquè estic convençut que tothom pot trobar un poema que li agradi, que li digui alguna cosa, que fins i tot pugui convertir-se en una veritable invitació a entrar en el món dels versos.

Només cal convèncer els porucs i els al·lèrgics als versos —perquè això que passa es pot diagnosticar perfectament com a al·lèrgia— d’aquesta veritat: dir que no ens agrada la poesia és gairebé tan absurd com dir que no ens agrada la música. Hi ha gent a qui no li agrada la música, cap mena, és cert, però aquests casos són raríssims. Al llarg de la meva vida només he conegut una persona que fes una confessió així, i fa tants anys que hi ha moltes possibilitats que hagi canviat d’opinió. Ara, també és raríssima la gent a qui li agrada qualsevol tipus de música; de fet, d’aquests no n’he conegut cap. Cadascú té predilecció per un o altre gènere musical. És fàcil que ens agradi molt un determinat estil i siguem incapaços de suportar-ne d’altres.

Doncs amb la poesia diria que passa el mateix. Qui diu que no li agrada —així, en absolut— no deu haver ensopegat mai amb el poema idoni. I alhora també és estrany que a algú li agradi tota la poesia que s’ha escrit i publicat. El dubte que sorgeix, però, és inevitable: pot sobreviure la poesia si provoca aquest pànic irracional en tanta gent? No està arribant al punt del col·lapse?

Divendres vinent, dia 5 d’abril d’aquest 2019 excessivament assolellat, una taula rodona debatrà sobre la supervivència de la poesia. Serà a les 18.30 h. A la Casa de la Paraula. A Santa Coloma de Farners. A continuació, per si de cas el col·lapse és imminent, Núria Candela dirà Joan Brossa. Tot això que tindrem. Ja ho sabeu (i si no ho sabeu, guaiteu aquí).

No una història qualsevol

«No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res», diu en un moment donat el jove narrador de Lliçó d’alemany, i aquesta afirmació és la clau de volta per entendre el plantejament de la novel·la que Siegfried Lenz (1926-2014) va publicar el 1968, nou anys després de l’aparició de la gran obra de Günter Grass, El timbal de llauna.

Ambdues novel·les comparteixen alguns trets que les emparenten, com ara el fet que els dos protagonistes expliquen la seva història des dels establiments de reclusió on han anat a parar per actes que van cometre en el passat. Però, tot i els elements en comú que hi podem trobar, El timbal de llauna i Lliçó d’alemany són obres molt diferents pel punt de partida des d’on van ser concebudes, fins al punt que semblen de generacions ben allunyades. La novel·la de Günter Grass és una obra més arriscada, fruit d’una ambició literària molt elevada que recorda certa narrativa de la primera part del segle XX, fins i tot prèvia al tall en tots els sentits que suposa la Segona Guerra Mundial. Siegfried Lenz opta per un relat més convencional —o tradicional, si ho preferiu—, cosa que a priori no és necessàriament cap defecte però que, curiosament, confirma que aquesta novel·la està situada de ple en el més conservador panorama literari de la segona meitat del segle XX.

Repeteixo que això no és cap defecte. De fet, Lenz ens ofereix una narració sòlida i molt ben construïda; la història llisca amb la fluïdesa que els bons narradors saben imprimir als seus textos (reconeguem aquí la bona feina que ha fet el traductor, Joan Ferrarons, per a l’edició de Club Editor).

El protagonista, Siggi Jepsen, arran d’un càstig imposat pel professor d’alemany del centre on està reclòs, escriu el relat que llegim sobre una època determinada de la seva vida, que coincideix amb els dos darrers anys de la Segona Guerra Mundial i els primers temps de la postguerra. Siggi viu a Frísia, tocant a la Mar del Nord, a la zona fronterera amb Dinamarca. Viu a casa dels seus pares —ella, una dona que no és mou mai de casa; ell, un agent de policia. A poc a poc anirem coneixent un grapat de personatges d’una petita comunitat situada a prop de la costa, enmig d’un paisatge que Lenz descriu amb mestria, tal com també el pinta un dels protagonistes del relat, el pintor Max Ludwig Nansen. A Nansen li arriba de Berlín la prohibició de continuar pintant, i el pare de Siggi serà l’encarregat de comunicar-li l’ordre i vetllar perquè Nansen no trenqui la prohibició.

A partir d’aquí es descabdella el relat sobre aquella comunitat i aquell període en què la guerra començava a anar de mal borràs per als alemanys. I, tanmateix, al llarg de la novel·la trobem pocs soldats, presenciem escassos fets bèl·lics, a penes algunes escaramusses, algun bombardeig aïllat, fins a l’aparició d’uns quants soldats britànics quan ja s’ha produït la rendició dels alemanys. En cap moment no veiem soldats nazis, agents de les SS… A tot estirar, un vehicle d’on baixen quatre figures vestides amb jaquetes llargues de cuir. Podria semblar que en aquell racó d’Alemanya, envoltat de camps i de pastures, la vida fa el seu curs aliena als fets transcendentals que succeeixen ben a prop i a tot Europa. Però no és així: «No explico una història qualsevol, perquè el que no és concret no obliga a res.» Efectivament, el narrador ens parla de la seva història personal, familiar, de la seva vida camperola, perquè aquesta és la millor manera de parlar-nos del que realment està passant. Lenz no descriu les atrocitats de la guerra, els estralls que provoca el conflicte; no veiem anades i vingudes d’escamots nazis, no assistim a les tribulacions d’un exèrcit en hores baixes. És com si la guerra fos lluny. Però no: la guerra és allí mateix, ben present —el germà gran de Siggi és un desertor—, i l’existència del règim nacionalsocialista, l’asfíxia que produeix l’autoritarisme que marca la vida dels ciutadans, siguin o no adeptes a aquest règim, es fan paleses no pas gràcies als tancs ni a les esvàstiques ni a agents omnipresents, sinó per mitjà d’un parell d’individus tenebrosos i brutals: el pare i la mare de Siggi. Ells són la perfecta representació del règim i són els qui vetllen perquè tothom en aquella petita comunitat adopti l’actitud que s’espera de tots els alemanys: la que duu al compliment estricte del deure.

Per a aquest matrimoni, el sentit del deure passa per damunt de tot, fins i tot dels seus fills. A Lenz no li cal parlar d’esvàstiques ni de grans demostracions de poder; a Lliçó d’alemany tot és petit, domèstic, concret; el mal també. Els tres fills del matrimoni —Siggi viu a casa amb una germana també més gran, Hilke— només tenen al pensament la idea d’abandonar la llar paterna, on viuen sota l’opressió d’uns progenitors obsedits pel compliment del deure i que no poden suportar tenir un fill desertor, de qui reneguen. «Espero que sàpigues el que s’espera de tu», diu el pare a Siggi, a qui vol convertir en un delator que l’ajudi en la seva tasca de policia, que duu a terme amb un zel exagerat, fins i tot després de la derrota de l’exèrcit alemany i l’ensulsiada del règim nazi.

Al costat de la descripció del paisatge —la boira, les maresmes, la sorra, els dics, els turons ondulats, el gris omnipresent ens són presentats de manera brillant, amb tots els matisos—, el retrat d’aquesta parella és contundent i reforça la tensió del relat. Vet aquí una descripció de la mare:

Es va girar en sec i va tirar el cap enrere, tant com li permetia el monyo fixat amb un ret i que recordava un tumor, i d’una estrebada se’m va endur del jardí i de la festa. Aquella dona alta i plana de pit corria davant meu com una desesperada. (Pàg. 88)

El pare:

Vaig constatar que els nusos dels cordons li havien sortit igual de llargs, impecables. Li agradava que els nusos quedessin idèntics. I també li agradava la inquietud, la inseguretat que sabia infondre com un turment en la persona que tenia davant, només mirant-la: quan adoptava aquell posat, un deixava de pensar el millor de si mateix. (Pàg. 258)

Lliço d’alemany és una bona novel·la que ens parla d’una època dramàtica. A partir d’uns pocs personatges d’un poblet de Frísia ens descriu tot un país. Lenz narra amb ofici; només en alguns moments concrets s’entreté un pèl massa en detals que no tenen repercussió en la història, que no afegeixen res de destacable a l’ambientació, un defecte que comparteix amb bona part de la narrativa posterior a la Segona Guerra Mundial i que arriba als nostres dies. Amb tot i això, qui busqui una bona història ben explicada gaudirà amb aquest llibre. Qui prefereixi una literatura menys complaent amb el lector sempre podrà recórrer a El timbal de llauna.