L’experiència total

L’experiència total no sempre arriba a la impensada, quan menys t’ho esperes: de vegades saps perfectament on anar-la a trobar, on aplegar uns quants ingredients indispensables per fer-la real, gairebé corpòria. De vegades saps el lloc, sigui quin sigui el moment:

El Priorat. El Montsant.

És a dir, una comarca, dos mons, un únic univers. Un cosmos configurat pel paisatge —per paisatges diversos, enlloc tan completament fosos com aquí per crear un atmosfera única—, per les persones, i sobretot pel silenci, la solitud, la duresa, l’harmonia, la bellesa, el fred i la calor, l’oli i el vi, les ametlles i les avellanes, la pols ara sangonosa, ara ocre, ara blanquíssima. Els turons…

Al Priorat, els turons simulen la forma de grans onades fossilitzades, convertides en mineral sobre el qual suren els ceps raquítics que enfilen els bancals o s’arrapen a costers impossibles. Arreu, al descobert, amagats, en ús, en la seva plenitud o en la màxima decadència, s’alcen quilòmetres i quilòmetres de murs de pedra seca, d’espones centenàries que desafien els anys, la llei de la gravetat, el record i l’oblit.

Els marges.

El Priorat és a la seva manera la terra promesa: exemplar en la seva inclemència, intacta en la seva severitat, però sempre disposada a acollir-te, a fer-te sentir la singularitat que l’ha convertida justament en un dels centres del món. Un centre del món que cal preservar tot mantenint-lo en vida, bategant, encara que el batec sigui tan lleu com el dels ceps que malden per sobreviure damunt la pissarra.

El Priorat i el Montsant. Junts sempre, dues cares d’una mateixa Lluna, el lloc on l’experiència és total perquè també és profundament espiritual, ontològica. Aquelles solituds, aquells senders pedregosos —entres feixes i costers, al fons dels barrancs, per sobre de les carenes— acosten el caminant a moments que no ha viscut mai abans, a una mena d’ascesi que només és fruita prohibida per a l’estult, per a l’incívic, per al qui duu amb ell la cridòria. Qui tingui la feblesa de deixar-se dominar per la niciesa o el baladreig farà bé d’abstenir-se de trepitjar el Priorat.

Visitar aquest centre del món vol dir assumir el perill d’acabar formant-ne part en una o altra mesura, de perdre’s pels marges infinits.

Tot el Priorat és ple de costers escrits, travessats per aquestes línies cal·ligràfiques on les lletres han estat substituïdes per un traç ferm i segur de rocs; saber-hi llegir el que ens han volgut dir, el que hi han deixat gravat, és arribar al moll de l’os del territori, comprendre com eren els que hi van treballar en altres èpoques. Aquesta és la idea que em ronda i que no sé com expressar. Potser al final, un dia qualsevol, ho hauré de provar amb pedres.

Marges. Editorial Barcino. Pàg. 173

 

Anuncis

Ulisses reloaded

Tots tenim els nostres llibres preferits, aquells que per una o altra raó més ens han agradat, més ens han impressionat, més ens demanen que els rellegim (acabem fent-ho o no). Tots tenim el nostre propi cànon. I després hi ha el cànon compartit, les obres tradicionalment més valorades pels lectors, els crítics i el món acadèmic. Aquest cànon pren la forma de llistes que per força han de situar al capdamunt un títol determinat; però les llistes són injustes per naturalesa. Quan parlem de les grans obres literàries de la nostra civilització, com és possible encimbellar-ne una per sobre de les altres? Totes les grans obres mereixen ser a dalt de tot per alguna de les seves característiques, perquè cadascuna aporta a la humanitat alguna cosa que no aporta cap altra; però també totes són superades per altres obres en certs aspectes. Per això són injustes, les llistes.

L’Ulisses de James Joyce, no cal dir, forma part d’aquest cànon (que cadascú la situï en el lloc que vulgui), i ara en parlem a propòsit de la recent aparició d’una nova traducció al català a càrrec de Carles Llorach-Freixes (Editorial Funambulista, 2018). Sembla que la publicació d’aquest volum ha estat una notable sorpresa per als lectors i per al món de l’edició en català. Diria que ningú l’esperava i, en canvi, força gent s’ha preguntat si calia, aquesta nova versió, tenint com tenim la sempre molt ben considerada traducció de Joaquim Mallafrè, apareguda el 1981 i revisada el 1996.

És cert que els qui llegim en català no estem acostumats a disposar de dobles versions de les grans obres universals, tal com passaria si es dugués a la pràctica aquella idea segons la qual cada generació ha de poder gaudir d’una nova traducció posada al dia dels grans llibres; si més no, n’hi hauria d’haver una de nova cada quaranta anys. Per a nosaltres, que encara llegim els russos traduïts per Andreu Nin, aquesta idea és una mena d’utopia, contradita per poques excepcions —em ve al cap el Pickwick de Miquel Casacuberta aparegut el 2012 a A Contravent—, i per la coincidència avui dia de la doble traducció de la Recherche proustiana.

El cas és que la traducció de Llorach fa unes quantes setmanes que és a les llibreries i vull aprofitar l’entrada número 100 d’aquest blog per parlar-ne. Per començar, una obvietat: cadascú ha de llegir els llibres com vulgui, sense haver de seguir receptes ni consells. Això també serveix per a Ulisses, l’obra que deu disposar de més guies de lectura, volums d’anotacions, ajudes i crosses de tots els que s’han escrit fins als nostres dies. Ara bé, hi ha una cosa certa: qui llegeix Ulisses per primera vegada, més que llegir-lo el pateix; però si aconsegueix arribar fins a l’última pàgina, fins al «sí» que tanca la novel·la, és molt probable que aquest mateix «sí» li inoculi ben endins el verí que el condemnarà a rellegir-la. No en va molta de la gent que conec que ha llegit Ulisses hi ha tornat més endavant.

Com deia abans, que cadascú llegeixi com vulgui, però la meva experiència em diu que la primera lectura d’Ulisses va bé que sigui a pèl, sense ajudes, sense crosses —i em sembla que això mateix pensa Mallafrè, motiu pel qual no ha volgut mai carregar la seva traducció amb notes i aclariments. Cal començar aquesta novel·la amb valentia, amb agosarament, sense deixar-se desanimar per les dificultats que anirem trobant. Si arribem al final, és probable que un dia decidim tornar-hi, i podem estar segurs que llavors haurà arribat l’hora de gaudir-ne plenament. Serà el moment perfecte per fornir-nos de context, per llegir-ne alguna introducció, per aproximar-nos al text per mitjà d’una edició ben proveïda de resums, notes i aclariments.

Fins ara en català no disposàvem d’una edició amb aquest aparat crític i complementari i havíem de recórrer a traduccions d’altres llengües. El volum d’Editorial Funambulista omple, doncs, un buit. Aquest fet justifica la decisió d’encarregar una nova traducció, la feinada de fer-la?

Llorach ha reconegut que la seva intenció era proporcionar als lectors una versió del text joyceà que, gràcies a l’aparat que l’acompanya, facilités una primera aproximació a l’obra abans de rellegir-la en la versió de Mallafrè. La declaració és tota una mostra d’honestedat i situa el volum de l’Editorial Funambulista en el lloc precís: a l’avantsala del gaudi que podem obtenir amb el text mallafrenià, un dels cims de la traducció d’obres estrangeres al català. L’únic problema que hi veig és que això obliga a fer el camí invers que abans proposava: primer llegir el text a pèl i després recórrer a la versió anotada. O, si més no, obliga a una tercera lectura: Mallafrè-Llorach-Mallafrè… D’acord, no hi insistiré.

En qualsevol cas, qui vulgui encarar la lectura d’Ulisses amb ajudes està de sort. Llorach proporciona una bona introducció, uns esplèndids resums al principi de cada capítol, útils i encertats —ajuden a seguir el fil de la novel·la i a veure’n els paral·lelismes amb l’Odissea d’Homer—, i un gran nombre de notes i aclariments, a voltes més útils, a voltes més prescindibles, però que delectaran els fanàtics de l’obra del dublinès. Si la informació de les notes no és sempre transcendental, almenys permet fer-se una idea de la manera com Joyce treballava, de la seva precisió i el seu domini global sobre l’obra.

Però la versió de Llorach no aporta únicament la novetat de l’aparat crític, esclar; també ofereix un text nou de cap a peus, en el qual les bones troballes imprescindibles per traduir els sovintejats jocs lingüístics i de tota mena presents a l’obra—, els encerts, la bona feina a l’hora de construir un text modern i posat al dia, conviuen amb solucions discutibles, alguns passatges no tan encertats i un grapat generós de qüestions de llengua i puntuació que caldria haver polit amb una bona correcció del text.

No diré que es tracti d’una edició descurada, però sí millorable. Curiosament, tinc la impressió que la traducció va de menys a més. No es pot jutjar la tasca ingent de traduir un llibre com Ulisses a partir d’uns quants exemples esparsos, però és cert que en els primers capítols és fàcil detectar més «defectes» que en els capítols centrals o finals. Tot just en el primer paràgraf de l’obra, quan se’ns presenta el personatge de Buck Mulligan, trobem ja una solució estranya. Diu Joyce:

«A yellow dressing-gown, ungirdled, was sustained gently behind him by the mild morning air.»

Mallafrè proposa una frase carregada de finor i elegància:

«Per darrere, l’oreig del matí aguantava suaument la bata groga, descordada.»

La solució de Llorah fa:

«L’airet suau del matí li aixecava la bata groga lleugera per darrere, que duia descordada.»

Potser és aquest «lleugera» que fa que hàgim de llegir dues vegades la frase, no ho sé. Uns paràgrafs més endavant Buck Mulligan es pregunta amb referència a Stephen Dedalus:

«Will he come? The jejune jesuit.»

Jejune és un adjectiu que admet diverses traduccions segons el matís que se li vulgui donar. Algunes versions en castellà parlen del «jesuita seco» i «jesuita enjuto». Mallafrè ho resolt reproduint l’al·literació de l’original sense desviar-se gaire del sentit: «El jesuïta dejú.» Llorach, en canvi, fa una tria prou desconcertant, ja que, a més de forçar el sentit, recorre innecessàriament a un barbarisme: «El jesuïta que no pita.»

Un darrer exemple servirà per veure la distància que hi ha entre algú que té interioritzat el geni de la llengua i que la domina en tots els sentits i un simplement bon traductor que coneix el seu ofici. Encara en el primer capítol, tot esmorzant, Buch Mulligan remuga aquests versos:

—For old Mary Ann
She doesn’t care a damn,
But, hising up her petticoats…

Mallafrè ens els ofereix així:

—La vella Mary Ann
se’n fot del que diran.
S’aixeca les faldilles…

Finalment, Llorach:

—Perquè a la vella Mary Ann
tant se li’n fot tot plegat.
S’arromanga els enagos…

Les comparacions poden ser odioses, però aquí n’hem fet algunes perquè venen perfectament a tomb. No obstant això, Llorach fa una bona feina i en molts moments se’n surt de forma destacada. Al llarg del capítol XIV, per exemple, resol de manera brillant els canvis d’estils de l’original. Joyce converteix aquest capítol en una mena de resum de la història de la llengua anglesa, des del grec i el llatí fins als dialectes i l’argot del segle XX, amb una trentena de canvis d’estil que Llorach indica a peu de pàgina i tradueix de forma brillant fent un repàs paral·lel de l’evolució de la llengua catalana.

És una llàstima que algunes errades de puntuació (sobretot en l’ús de les comes) i, sobretot, algunes errades de picatge i de llengua en general emmascarin el resultat final. Parlo d’aspectes molt diversos: «olor a ranci» o «olor a encens», algun «perquè» junt que hauria d’anar separat, alguns «que» que haurien de dur accent, badades com «la dóna d’en Bloom», etc. O les mal resoltes combinacions col·loquials de verb i pronom feble, que al llarg de tot el llibre produeixen formes com:

desempalleguem’se’n
converti’lse
fes’els
mata’use
fote’li
mor’et

L’Optimot ens dona la clau per resoldre correctament aquestes combinacions. És una llàstima que no s’hagin revisat aquests i altres aspectes, perquè la feinada de Llorach mereixia una mica més de cura per part de l’editorial a fi que en sortís una edició més rodona.

Tot plegat pot fer pensar que una reedició de la traducció de Mallafrè completada amb els resums i les notes d’aquesta nova versió haurien resultat un volum excel·lent, amb el millor de cada casa. Però afirmar això seria novament injust, perquè la traducció de Llorach és meritòria, presenta notables encerts i ofereix alguns passatges brillants. La conclusió és clara: la versió de Llorach no substitueix la de Mallafrè; la complementa. I omple un buit.

Ara ja és cosa de cadascú.

Elogi de la lleialtat

La literatura que ens parla d’illes i de personatges que s’hi reclouen per una o altra raó ens ha deixat obres extraordinàries. Podríem recular fins a la mateixa Odissea, i seguir un fil que ens portaria a l’illa de Robinson Crusoe, a l’illa del tresor i a tantes altres que ara no cal recordar. Més properes en el temps són l’Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera, publicada el 1990, o l’illa Kolgúiev on Vassili Golovànov situa Éloge des voyages insensés, obra immensa apareguda en rus el 2002, publicada en francès el 2008 i de la qual encara esperem la traducció al català.

A aquesta llista selecta —i, ja ho hem dit, incompleta— cal afegir-hi sense cap mena de dubte la primer novel·la del poeta alemany Lutz Seiler: Kruso (Club Editor, 2017). Si algú, en llegir aquest nom, ha pensat de nou en Crusoe no haurà anat gaire lluny d’osques, perquè la connexió hi és. I aquesta no és l’única connexió de Kruso amb altres obres literàries, amb altres mons ficticis, imaginats o reals, perquè l’univers de Kruso és prou vast per contenir una multitud ingent de referències i correlacions literàries, però també històriques, culturals i sociològiques.

L’acció de la novel·la arrenca quan l’Ed, un jove ciutadà de la República Democràtica Alemanya, va a passar un estiu de finals dels vuitanta a la petita illa de Hiddensee, situada a la mar Bàltica. Allà entra a treballar en un restaurant com a ajudant de rentaplats, al costat de Kruso, amb qui establirà amistat. L’Ed té la sensació que no té res a perdre, i decideix involucrar-se plenament en el ritme de vida d’aquest restaurant freqüentat per turistes i altres personatges que anirem descobrint al llarg de la lectura.

El context de l’obra està marcat per la ranera de la mort del règim comunista, per les ànsies de llibertat dels joves que es desplacen a Hiddensee buscant la possibilitat de fugir per mar cap a Dinamarca. Aquest n’és el marc, i Seiler se’n serveix per bastir una obra complexa i molt personal, que transcendeix la mateixa autobiografia de l’autor i va més enllà del que seria una novel·la convencional, és a dir, una novel·la que no fos tan ambiciosa com aquesta.

Perquè, per sobre de tot, Kruso és això: una obra ambiciosa i personal. I singular. Si sovint tendim a afirmar amb massa facilitat que una novel·la és poètica pel sol fet d’haver estat escrita per algú que ha publicat poesia, en el cas que ens ocupa l’afirmació està del tot justificada. Aquesta és una novel·la essencialment lírica: lírica en la seva cruesa; lírica en les descripcions del paisatge, en la configuració dels personatges i les relacions humanes; lírica en la narració dels fets i les vicissituds de què som espectadors.

La mar Bàltica, per exemple, apareix reflectida amb imatges que semblen definitives; n’arribem a percebre el respir (pàg. 91):

S’acostà a l’espadat i mirà al fons. Un bombolleig suau. fluix. La mar empenyia l’aigua entre els còdols i la tornava a xuclar. El respir pesant i asmàtic de la mar Bàltica.

La mateixa feina al restaurant és presentada alhora amb una dosi rotunda de realisme, si no d’hiperrealisme —no ens són estalviats els bafs, les pudors, els greixos, la brutícia de les piques plenes de plats llardosos—, i amb una càrrega de poesia i de sensualitat insuperables —el capítol del galàpet n’és una prova meravellosa.

A Kruso trobarem aventura, reflexió, petits però clarividents excursos sobre poètica —el rentaplats Ed és un gran lector de poesia, començant per Trakl, i no és l’únic. Seiler té un peculiar estil de narrar; el relat esdevé sovint oníric, i els somnis, els pensaments i la realitat es fonen al llarg dels capítols per crear una atmosfera única que exigeix al lector que hi posi els cinc sentits si no vol perdre el fil; a més, a l’autor li agrada jugar amb els equívocs, amb les dobles interpretacions. La recompesa per a qui fa l’esforç és generosa, i el lector atent la cobra en passatges així (pàg. 120):

La reserva ornitològica estava coberta de malesa, però hi havia un rastre de camí que portava cap a la llengua de terra. Avançà, es desvià i trepitjà una absència total. Un soroll… Sense més, va fer una passa de costat i s’ajupí. No estava espantat, no tenia por. Mentre s’ajupia va veure com s’aixecava el verd fresc al seu voltant. La verdor es movia i deia “herba” tan suaument com si li amanyagués la volta interna del crani.

«Res del que succeïa es limitava a succeir», es diu en un moment donat. Així és aquest llibre: res del que s’hi explica només s’hi explica. Tot té una forma determinada, tot ofereix o amaga alguna cosa més, com passa amb la relació entre l’Ed i en Kruso, feta d’explícits i d’implícits i de tot el que no es diu; una relació que deixa al descobert un dels temes que travessen l’obra de punta a punta: la lleialtat, la fidelitat a un amic, a unes persones, a unes idees. Kruso és també un gran elogi de la lleialtat.

És fàcil imaginar que la tasca del traductor, Joan Ferrerons, no ha estat fàcil. La versió catalana és fluida i transmet el lirisme amb què Selier devia voler impregnar la seva obra. Es tracta d’un text bellament escrit, tot i la presència d’alguna incorrecció, alguna badada que no enterboleix pas el resultat final.

Un llibre important.

Canícula

La butaca, la còmoda butaca on m’assec a llegir perquè ofereix el punt òptim de duresa i de confort, perquè em permet tenir l’esquena prou dreta i els braços recolzats damunt dels seus, de braços, amples i elegants, aquesta butaca que fa tants anys que m’acompanya i em suporta té aquests dies la bonica fusta enganxifosa per culpa de la suor que em regalima colze avall.

La netejo, per descomptat, un i altre cop, però l’estiu s’escola dins la penombra i em rebrega la pell com si fos un drap de cuina humit perquè deixi anar tota la humitat que supuro. L’estiu. Llegir, provar de llegir, forma part d’un pla, és un intent d’oblidar les circumstàncies, la calor incivilitzada que fa tornar eixorcs aquests dies inevitables. Solament els grans llibres poden aconseguir que m’abstregui dels 36º C que xiulen rere la persiana, i encara.

Escriure, esclar, és ja impossible. Poden baixar tots els Bukowski del món i plantar-se a la porta del menjador per dir-me allò de:

si no t’esclata de ben endins,
malgrat tot,
no ho facis.
si no és que et surt sense permís del cor
i de la ment i de la boca
i de les entranyes,
no ho facis.
si t’has d’asseure durant hores
amb la mirada fixa a la pantalla de l’ordinador
o encorbat damunt la màquina d’escriure
buscant paraules,
no ho facis.
si ho fas per diners o per fama,
no ho facis.
si ho fas perquè vols endur-te dones al llit,
no ho facis.
si has d’asseure’t
i reescriure-ho una i altra vegada,
no ho facis.
si t’esgota només pensar a fer-ho,
no ho facis.
si estàs intentant escriure
com escriu qualsevol altre, oblida-ho.

(“O sigui que vols ser escriptor?” Fragment traduït per Eva Piquer)

Sí, poden baixar i dir-me el que vulguin, que els engegaré a tots. Ja me’ls imagino amb els retrets a punt:

si has d’esperar que afluixi la calor,
no ho facis.
si et cal tenir els colzes eixuts
i el coll fresc,
no ho facis.

Doncs no ho faré. No escriuré fins que no quedi enrere aquesta canícula que tot ho empastifa. Que fa que els carrers bruts semblin més bruts. Que m’obnubila i em constreny a reduir tota activitat al mínim possible. L’oracle de la Riuada:

Oracle

          A Pep Giralt

Un pont romànic sobre
un llit eixut,
sentors de romaní escaldat,
caragolines mortes,
brunziments de borinots
desorientats,
dèdals estimbats
entre les feixes.
Estiu que no marxes,
t’acabaràs el món.

A l’hivern, tota cuca surt de l’avern. Com civilitza, el fred.

El món d’ahir. El món d’avui

La literatura, ho sabem prou bé, no pot canviar el món. Pot mirar de descriure’l, explicar-lo, examinar-lo; no pas canviar-lo. I, amb tot i això, no puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir, les memòries que Stefan Zweig va deixar enllestides just abans de suïcidar-se el 1942, fos avui el llibre de capçalera dels polítics d’aquesta Europa en què vivim, tant dels principals dirigents (que ample que els ve el mot líder) com dels petits càrrecs intermedis i personatges a l’ombra que poblen institucions públiques, òrgans de govern i aparells de partit.

No puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir fos el llibre de capçalera de professors i de metges, d’alumnes i de pacients, d’empresaris i d’assalariats, d’autònoms i d’aturats, de ciutadans de renom i de ciutadans anònims, d’espectadors de teatre i d’espectadors de partits de futbol, d’actors i de jugadors, de músics i de poetes, de forners i de restauradors, de pares, de mares, d’oncles i de tietes, d’agents de l’ordre, de banquers, de jubilats. Què passaria si tothom llegís aquest llibre, si tothom fos conscient de què va passar amb les llibertats ara fa prop de cent anys. Diu Zweig:

I vaig haver de recordar les paraules que un exiliat rus m’havia dit feia anys: «Abans l’home només tenia cos i ànima. Ara, a més, necessita un passaport, si no no és tractat com un home.»

En efecte: potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments de l’home i la reducció del seu dret a la llibertat. Abans del 1914 la Terra era de tots els homes. Tothom anava on volia i s’hi quedava tot el temps que volia. No hi havia salconduits ni autoritzacions, i em diverteix cada vegada la sorpresa dels joves quan els explico que abans del 1914 jo vaig anar a l’Índia i a Amèrica sense passaport i que, de fet, no n’havia vist mai cap. La gent pujava i baixava dels trens i dels vaixells sense preguntar ni ser preguntada, no havia d’omplir ni un del centenar de papers que s’exigeixen avui dia. No hi havia permisos ni visats ni cap d’aquestes coses empipadores; les mateixes fronteres que avui, gràcies a la desconfiança patològica de tots envers tots, duaners, policies i gendarmes han convertit en una barrera de filferro, no representaven res més que línies simbòliques que es travessaven tan despreocupadament com el meridià de Greenwich. Va ser després de la guerra que el nacionalsocialisme va començar a trasbalsar el món, i el primer fenomen visible d’aquesta epidèmia espiritual va ser la xenofòbia: l’odi o, si més no, la por a l’estrany. A tot arreu la gent es defensava dels estrangers, a tot arreu se’ls excloïa. Totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge. T’havies de fer retratar de la dreta i de l’esquerra, de perfil i de cara, tallar-te els cabells ben curts perquè se’t poguessin veure les orelles, havies de deixar les empremtes dactilars, primer les del dit gros, després les de tots deu dits, a més havies de presentar certificats de tota mena: de salut, de vacunació i de bona conducta, recomanacions, invitacions i adreces de parents, garanties morals i econòmiques, omplir formularis i firmar-ne tres o quatre còpies i, només que et faltés un sol d’aquest munt de papers, estaves perdut. (…) Constantment ens feien adonar, a nosaltres que havíem nascut amb una ànima lliure, que érem objecte i no subjecte, que no teníem dret a res i que tot ens era donat per gràcia administrativa. Constantment érem interrogats, escorcollats, numerats, fitxats i marcats, i encara avui —com a home incorregible que soc, d’una època més lliure, i ciutadà d’una república mundial ideal— considero un estigma els segells del meu passaport i una humiliació les preguntes i els escorcolls. Són foteses, només foteses, ja ho sé, foteses en una època en què el valor de la vida humana ha caigut encara més ràpid que qualsevol moneda.

El que no puc imaginar-me és què pensaria Zweig del món d’avui, si ens veiés gaudint de la mena de llibertat que ens pensem que tenim.

Aquestes Memòries d’un europeu són, però, molt més que una reflexió sobre el canvi que van patir les llibertats personals a principis del segle XX, per bé que hi són perfectament descrites tant la construcció dels totalitarismes que van dur Europa a l’ensulsiada com la beneiteria i ingenuïtat dels qui defensaven la democràcia i els drets dels ciutadans. Més enllà de les pàgines dedicades a examinar els fets històrics i polítics, hi trobarem les reflexions d’un autèntic creador entorn de l’art, la literatura, la mateixa creació artística, el debat sobre les idees de l’epoca, les relacions humanes. Hi llegirem apunts magnífics sobre l’ambient cultural d’un moment ple de canvis i transformacions: són els anys dels ismes que van deixar enrere el segle XIX.

Zweig fa de cronista d’un món poblat de personatges extraordinaris, amb alguns dels quals va establir una amistat llarga i profitosa: Romain Rolland, Benedetto Croce, Rilke, Freud, James Joyce, Gorki… La llista és interminable.

Si les memòries de Zweig són un dels grans llibres del segle XX és perquè l’ànima d’una època hi és descrita com poques vegades; hi veiem la llum més enlluernadora, l’ombra més tràgica: les raons que ens han dut al món d’avui.

La Medusa

Fotografia de Puri Ovejas

Un dels verbs més bells de la llengua francesa deu ser méduser, que el diccionari tradueix «per deixar de pedra (parat, enrampat)». Això és el que feia justament la Medusa mitològica, una de les tres Gòrgones: convertia els homes en pedra amb la seva sola mirada.

He vist recitar Gemma Gorga dues vegades en directe a Santa Coloma de Farners —no pas en cap dels múltiples programes sobre recitals poètics que hi ha a la programació de la TV—: l’any 2006, quan presentava el Llibre dels minuts, i aquest mateix juliol, i totes dues vegades ho ha fet: ens ha médusés, ens ha hipnotitzat, ens ha fascinat. No, no ens ha convertit en pedra, però ha captat d’una manera tan completa l’atenció dels qui assistíem al recital, el nostre silenci, que ens hem mantingut immòbils, estupefactes, sense permetre que se’ns escapés cap vers, cap matís —gosaria dir— de la poesia que hem sentit dir.

I aquest no és un fet gaire corrent. Hi ha pocs recitals on actuï una sola persona; el més habitual és trobar tres o més poetes dalt de l’escenari. I si bé la concurrència de moltes veus vol dir diversitat, menys possibilitat de monotonia, també pot comportar dispersió, més enrenou, un ritme entretallat del mateix recital, una llargària excessiva, cacofonia de veus i d’estils. La gràcia és que, si no t’agraden els versos d’una poeta o la seva manera de dir-los, pots esperar que els del següent t’arribin més.

Però quan al davant tens algú que escriu bé, que recita bé i que sap trenar els buits entre poema i poema amb els comentaris justos i seguint un fil precís, t’adones que no cal ningú més. I això és el que passa en els recitals de Gemma Gorga: amb molta intel·ligència, sense necessitat de fer escarafalls, la poeta ens va atrapant en la seva xarxa teixida amb poesia i amb poètica, amb raons i amb il·luminacions. Presenta els versos, els llegeix, deixa espai per al silenci, mira, reprèn la lectura, somriu, et fa somriure, hi torna de nou. I així al llarg de tres quarts d’hora que transformen la nit de juliol i ens transformen als que assistim a un acte tan bell.

Diu Gorga que no li fa res haver de llegir un determinat poema moltes vegades, fins i tot davant de persones que ja l’hi han sentit dir, perquè en cada ocasió ja no som els mateixos, ni ella que el diu, ni aquells que l’escolten; i per això un poema pot ser repetit, perquè cada vegada ens dirà coses diferents. Una nit d’aquest juliol això ha quedat demostrat al pati de Can Ferriol.

Literatura del jo(cós)

Pot molt ben ser que m’hagi deixat entabanar, però no n’estic del tot segur. El cas és que em sento un pèl desconcertat, incapaç de treure conclusions respecte del llibre que acabo de llegir. I això no em passa sovint. No em passa sovint no atrevir-me a assegurar que no m’han donat gat per llebre i, alhora, ser prou conscient que el plat que he degustat ha estat a voltes exquisit, que el plaer que he sentit està justificat, que el temps que hi he destinat ha valgut la pena.

Pensaments que em venen al cap arran d’una lectura que m’ha acompanyat al llarg de moltes setmanes: Le Dossier M. Livre 1, de Grégoire Bouillier (Flammarion, 2017). Aquest bouquin, adquirit a la bonica llibreria La Bagnoire d’Archimède, de Briva, en una escapada hivernal, és un volum de prop de 900 pàgines emmarcades de ple en el corrent inevitable que avui s’ho endú gairebé tot per endavant: la literatura del jo.

Un, poc amant de deixar-se arrossegar pels corrents i de passejar per rambles massa poblades, té tendència a fugir de certes recomanacions. Però un també sap que quan actua o decideix a partir de prejudicis es perd per força alguna cosa que pot valdre la pena. Tot això ja ho assumeix, especialment quan es tracta de triar lectures: com que sap perfectament que no ho podrà llegir tot —tot el que voldria—, opta per fer cas d’aquests prejudicis i garbellar al seu gust.

Tanmateix, en aquest cas vaig abaixar la guàrdia, ho reconec, i vaig seguir el consell de la llibretera de Briva. Le Dossier M podia ser una bona ocasió de comprovar l’estat de la literatura francesa actual, que més d’un bon llibreter confessa que no passa pel seu millor moment, i aquest era un motiu suficient per encarar-ne la lectura. Si més no del Livre 1, perquè poques setmanes després d’aparèixer el primer volum es va publicar el Livre 2, de 868 pàgines, i a tot aquest paginam cal afegir les desenes i desenes de pàgines que es poden consultar a http://ledossierm.fr i a les quals ens remet el llibre al llarg dels diferent capítols. Ja es veu que la dimensió de la tragèdia ens acosta cada vegada més a l’obra del noruec Karl Ove Knausgård. Sigui com sigui, he fet cas de l’autor, que afirma que el primer tom inclou de fet l’obra principal i és un text independent i més o menys tancat, i m’he limitat a llegir aquest Livre 1.

Com és previsible, Le Dossier M conté el que es pot esperar en aquests casos: excés, més excés, el jo per tot arreu i en totes les formes i amb totes les conseqüències, excursos llarguíssims, parèntesis dins dels excursos, digressions dins dels parèntesis, afany d’explicar-ho tot —el que ve a tomb i el que no ve a tomb—, necessitat de no deixar-se res, com si tot fos imprescindible, com si tot tingués una mena o altra d’interès. I inventaris, catàlegs, relacions de lectures, de pel·lícules, de cançons, de llocs, de personatges històrics i desconeguts, d’anècdotes, de fets, de minúcies. I tot per explicar una història d’amor: l’amor entre el Grégoire protagonista i M.

Le Dossier M ho té tot per ser un llibre abominable. I en canvi no considero que ho sigui. No em sembla que sigui una obra completament avorrible, mancada de mèrits. Encara més, penso més aviat que no és qualsevol cosa, que és una novel·la remarcable. I si faig aquest judici és per una raó ben concreta —potser no pas l’única—: perquè té humor, perquè té molt d’humor. I avui que costa tant llegir llibres intel·ligents i carregats d’humor reconec que Le Dossier M m’ha fet somriure i fins i tot m’ha fet esclatar a riure.

Sí, l’autor és prou hàbil per transformar una història trista, de vegades puntualment escabrosa, en un llibre divertit. Però no només. També és hàbil a l’hora de teixir una narració que, a més de deixar al descobert les seves dèries personals, les fòbies, els neguits, les batalletes, s’endinsa en les profunditats i les misèries i els tresors i les banalitats de la condició humana, de la societat en què vivim, de la civilització que ens ha tocat conèixer. Le Dossier M es converteix així és un panorama vast, en un repertori ben plantejat de l’època contemporània que repassa els fruits —bons o podrits— que han donat la literatura, la música, el cinema, l’art, la gastronomia, la política, la ciència… També és un compendi dels comportaments humans, dels matisos que tenyeixen els gestos, els mots, els detalls que intervenen en les relacions entre les persones.

I gairebé és un tractat sobre l’autoficció, també, ja que Bouillier no s’està d’intentar definir el que està fent. Quan cal, recorre a la paròdia, i a l’autoparòdia, encara que només sigui fer-se perdonar el pecat de tants excessos. Diria que el Dossier inclou pàgines memorables, com el capítol en què parla de Richard Wagner i l’esmenta incessantment, a cada ratlla, a cada moment, amb una insistència aclaparadora, malaltissa, fins que acaba confessant que no n’ha escoltat mai una sola nota, «alors que j’ai lu Thomas Bernhard, comme tu peux le constater.»

Grégoire Bouillier ha publicat una obra monstruosa que em té despistat. És molt més del que aconsegueixen fer molts llibres d’avui dia.