La novel·la tranquil·la

Un temps per a cada cosa; però, sobretot, el temps que calgui per a cada cosa. Aquesta és una de les idees que ens ofereix com un regal Verano tardío (Pre-textos, traducció de Carmen Gauger), la novel·la que Adalbert Stifter (1805-1868) va publicar un llunyà 1857 sota el títol de Der Nachsommer i que a L’Acció Paral·lela hem llegit en castellà perquè, com a bona GOTIP, no n’existeix cap versió en català.

Just passat Sant Jordi —perquè la calma en què s’ha sumit tot allò que fa olor de llibre fa intuir que ja hem deixat enrere el dia 23—, hem reprès i acabat la lectura d’aquesta obra que ens havia recomanat fervorosament un amable lector del blog. No podia ser un moment més oportú: una obra del 1857 llegida en una traducció del 2008 per celebrar un Sant Jordi del 2017. Una novetat de fa 160 anys.

Verano tardío és el relat que el jove Heinrich ens fa dels seus anys de joventut i aprenentatge; parlem, per tant, d’un clàssic Bildungsroman. I aquest és un relat tranquil, extens, meticulós, alentit, construït sobre una base sòlida feta de frases llargues i molt fluides que no estalvien al lector cap detall que el narrador consideri important, fins al punt que mentre llegim la descripció d’uns roserars ens sembla percebre com es baden les roses, com arriben al màxim de l’esclat, com comencen a pansir-se, i que tot passa davant dels nostres ulls, en el moment precís que estem immersos en la lectura.

Des d’aquest punt de vista, aquesta és una lectura gairebé subversiva en ple segle XXI, en aquesta època en què proliferen les obres de frases simples i paràgrafs curts, llibres escrits perquè arribin a un públic majoritari, pensats perquè no cansin el lector mitjà. Per això i perquè al llarg de les prop de 900 pàgines del llibre no hi apareix cap personatge desagradable o envilit, cap escena on treguin el cap la decadència, la perversió, la maldat. No calen girs argumentals. I tanmateix res aquí no és naïf.

Adalbert Stifter no escrivia pensant en el lector mitjà; Adalbert Stifter escrivia potser perquè tenia la necessitat d’ordenar un món que a ell se li desordenava en excés. O ves a saber per què escrivia. Però llegint Verano tardío comprenem que l’únic que ell tenia en compte era la seva voluntat d’expressar unes determinades idees, de fer-ho des de la màxima ambició com a escriptor i fer-ho amb absoluta i completa llibertat, sense estar pendent dels lectors, sinó només de la seva pròpia exigència.

Aquest és un llibre —com tants altres, certament— que caldria llegir sense haver mirat prèviament solapes ni contracobertes, sense googlejar més del compte, sense voler-nos informar massa del que hi trobarem. Per això aquí tampoc no direm res més del que s’hi pot trobar, a banda del que ja hem comentat: els anys de formació d’un jove que ha deixat enrere l’adolescència i que se sent molt atret pel paisatge. Bé, i una altra idea: aquesta obra, tot i ser un Bildungsroman, pot ser llegida també com un elogi de la maduresa. Mireu, si no, quina reflexió fa el jove Heinrich davant el rostre de Mathilde, una dona d’edat avançada:

Se es muy injusto, y soy consciente de que también lo he sido —y sin duda lo son asimismo otras personas jóvenes—, cuando se eliminan enseguida los rostros de mujeres, casadas o solteras, que ya tienen cierta edad, y se los tiene por algo que ya no vale la pena considerar. Ahora empecé a pensar que las cosas eran distintas. La juventud, la belleza extremada, atraen con fuerza nuestra atención y provocan hondo deleite; pero ¿por qué no vamos a contemplar también con los ojos del espíritu un rostro por el que han pasado los años? ¿No hay en éste una historia desconocida llena de dolores o de belleza, que se refleja en los rasgos de tal forma que podemos leerla o vislumbrarla con emoción? La juventud señala hacia el futuro, la senectud narra un pasado. ¿No tiene éste derecho a nuestro interés?

La resta ja l’anirà descobrint el lector sense haver de córrer, amb tota la calma, perquè hi ha un temps per a cada cosa i, sobretot, coses que necessiten el seu temps.

Ves què ensenyem


Ensenyar o no ensenyar, aquesta és la qüestió. O, si voleu més concreció, ensenyar a escriure o ensenyar a llegir. És allò de començar la casa per la teulada.

Avui ens ensenyen a buscar bolets, a trobar gorgs ons refrescar-nos a l’estiu, a collir les herbes per fer ratafia, a degustar vins, a practicar tota mena d’esports a la ciutat i a la muntanya. I com que som tants i el país és tan petit aviat ens fem nosa els uns als altres: ocupem carrers i places, camins i boscos, a peu o en bicicleta, experts o neòfits, curosos o maldestres, equipats fins a les dents o amb les mans a la butxaca, tots barrejats, i no parem fins que se’ns acaben els bolets, les voreres, la paciència. Som massa gent fent massa coses sense que ens importi gens si emprenyem els altres, sense plantejar-nos quin sentit té tot plegat.

Ara també s’ensenya a escriure: a escriure poemes, contes, novel·les. Aules i tallers proliferen arreu i s’omplen de gent que vol saber construir un relat, produir uns versos. I, de la mateixa manera que en molts boscos ha acabat havent-hi més buscadors que bolets, ara hi ha més escriptors que lectors, una afirmació dolorosament exacta si parlem de poesia. En un país on hi ha dos-cents compradors de llibres de poesia, quedaríem parats de la quantitat de persones que escriuen poemes, que van a classes per aprendre a fer versos i, sobretot, que s’autoproclamen poetes.

En narrativa hi ha encara molts més aprenents, però la proporció entre escriptors i lectors no és tan escandalosa perquè hi ha més compradors —que tampoc són tants— i usuaris de biblioteques.

Això és un despropòsit. Primer cal educar la gent a anar pel món —per les voreres, pels boscos—, a practicar el civisme, a ser capaços de comportar-se sense estultícia; després ja estaran en disposició d’aprendre a circular en bicicleta, a córrer pel carrer o a trepitjar boscos.

El mateix passa amb l’escriptura: primer cal ensenyar a llegir. És imperiosament necessari que la gent aprengui a llegir, a saber destriar el que és bo del que no ho és, a saber formar-se una trajectòria com a lectors, sobretot en el cas dels qui tenen el cuc d’escriure. Perquè si mai volen posar-s’hi, aquests coneixements fornits per bones lectures els ajudaran a embrutar paper en blanc molt millor del que ho pugui fer qualsevol professor d’una d’aquestes aules d’escriptura, i amb un avantatge afegit: el professor no els protegirà, no els dirà mai que potser no cal que escriguin, o que està molt bé que ho facin però que val més que no intentin publicar res; en canvi, les bones lectures això els ho diran a cada moment, amb sinceritat, sense manies. Seran la millor protecció.

Esclar, en un país on els escriptors no es guanyen la vida amb els llibres que publiquen, on alguns troben una mínima remuneració en aquestes aules d’escriptura, pot semblar injust criticar aquesta font d’ingressos. Però aquests mateixos escriptors podrien ensenyar a llegir en comptes de dedicar-se a ensenyar a escriure. De fet, aquesta feina la fan des d’alguns clubs de lectura, pocs, que són veritables acadèmies de lectors. No n’hi ha prou.

I com que ens coneixem, com que sabem que una idea com aquesta —reconvertir les acadèmies d’escriptors en acadèmies de lectors— no té cap possibilitat de tirar endavant si no va acompanyada d’alguna mesura ferma, des d’aquestes pàgines, humilment, proposem que el 2018 quedin abolits tots els premis literaris, del més petit al més podrit gros, i que es creï un únic guardó: el Premi *Tísner de Lectura.

Potser d’aquesta manera s’aconseguirà girar la truita. Però també pot ser que ja no hi siguem a temps. Potser tot això no té cap importància.

(*El nom està justificadíssim, i ara no és el nostre propòsit allargar-nos amb explicacions sobreres.)

Un booktown sempre fa bonic

Montblanc, 1 d’abril. És una plaça de dimensions reduïdes que dona al carrer Major, presidida per la façana d’una església. En un racó, mig a l’ombra, cinc poetes esperen el moment de posar-se darrere un micròfon per començar un recital. A la plaça hi ha unes quantes parades de llibres que uns quants editors han muntat a primera hora del matí. Ara és migdia en punt. Els poetes esperen que una mica de públic faci cap a la plaça. No hi ha cadires —seria massa formal—, i costa de saber que allà ha de tenir lloc cap esdeveniment. De sobte, però, una colla de persones ocupa la plaça. El públic que esperaven? Falsa alarma: és un grup que fa una visita guiada al poble. La guia els mostra la façana de l’església i després els fa entrar cap dins.

«Bé, comencem?», proposa un dels poetes. Però llavors els arriba, acostant-se pel carrer Major, el terrabastall que provoquen les trompetes i els tambors de la banda del poble, que de manera imprevista en aquella hora fa un recorregut pel centre. Els cinc poetes contemplen la desfilada i deixen que la banda s’allunyi carrer enllà. I finalment, sense més dilacions, decideixen començar el recital. La gent continua passant de llarg; algú s’atura un instant, sorprès de veure que allà s’hi està fent alguna cosa. Just llavors, quan el recital ja ha arrencat, d’una gran plaça situada darrere l’església arriba el xumba-xumba estrident d’un espectacle infantil amb música i focs d’artifici programat a la mateixa hora.

El que havia de ser un recital sobre paisatges interiors acaba convertit en una lectura a la intempèrie i contra els elements, sense que en cap moment ningú de l’organització hagi aparegut per allà per presentar l’acte o donar la rebuda als poetes. Per rematar-ho, el grup de la visita guiada surt de l’església en ple recital i ocupa la plaça sense parar atenció al que s’hi fa. S’abaixa el teló.

Així és com es munten les coses avui dia. «Poseu una fira de llibres a la vostra vida: nosaltres us la muntem.» En una fira que es diu «Vila del Llibre», en què hi ha una programació que gira al voltant de la literatura, un espera que els llibres, i per tant els textos, i per tant els autors, rebin un tracte adequat i disposin d’un espai idoni. Però aviat descobreixes que això és el que menys importa, que no té cap importància que un recital programat pugui tenir lloc en condicions. L’únic que importa és que estigui programat, que dies abans s’hagi pogut difondre i publicitar una programació extensíssima on els noms dels autors desconeguts serveixin de farcit per acompanyar els tres o quatre actes protagonitzats per noms mediàtics, tot plegat amb la finalitat d’omplir el poble de gent, i els bars i restaurants, i les botigues. Aquest és el veritable objectiu de la fira.

Com ho era el de les fires medievals que anys enrere van començar a proliferar a molts pobles de Catalunya, tinguessin o no un sol carrer de l’edat mitjana a la seva geografia urbana. Quina importància tenia aquest petit detall? Doncs com qui abans muntava fires medievals, ara es munten fires de llibres, booktowns i esdeveniments semblants on la literatura, que vesteix molt, és l’excusa, que no la protagonista. Normalment hi ha una empresa que cobra per fer-se càrrec de l’organització, pels estands, per la publicitat, i de vegades fins i tot fa pagar entrada i rep subvencions. A l’altra banda hi ha els editors, que paguen per tot, i els escriptors, que no cobren per res i que són els que omplen els programes de franc: ni remuneració per l’actuació, ni dietes, ni les gràcies. I sovint ni tan sols poden dur a terme el que havien preparat perquè l’organització ha estat nefasta o directament absent.

Fins quan ens deixarem prendre el pèl d’aquesta manera? Què costa fer les coses ben fetes? Diuen que volen estendre aquestes «Viles del llibre» a cada vegueria. Doncs si és així comencem a repensar-ho tot, comencem a agafar-nos-ho seriosament, comencem a deixar les programacions en mans d’algú que hi entengui i que vetlli perquè cada acte es pugui fer en les millors condicions. Perquè des d’aquestes ratlles no ens carreguem pas la idea: ens carreguem la manera com es duu a terme.

Postals poètiques

A L’Acció Paral·lela hem decidit sumar-nos a la iniciativa de difondre els millors versos de la poesia catalana amb una sèrie de postals. Més endavant no descartem dedicar unes quantes postals a poetes d’altres literatures, atès que aquesta idea ens sembla absolutament genial i una de les millors maneres de fer que la poesia arribi a dallò, arribi a alguna banda, arribi, rribi, ibi. Vet aquí un tast de les primeres postals. Continuarà…

GOTIP (grans obres de traducció inexcusable encara pendent)

Aquests dies he acabat la lectura d’un llibre diria que excepcional: Éloge des voyages insensés, de l’escriptor rus Vassili Golovànov (Moscou, 1960). Golovànov no és ben bé de la mateixa fornada que Maksim Óssipov (Moscou, 1963), però gairebé, i de fet tots dos autors comparteixen una ambició i una capacitat literàries que queden paleses en les seves obres i que els converteixen en dos bons representants de la més alta literatura russa del segle XXI.

Però, si a Catalunya hem tingut la possibilitat de descobrir Óssipov gràcies a la traducció del recull de relats El crit de l’ocell domèstic (Club Editor, 2016), Golovànov ens és encara un autor desconegut. Malauradament, aquest elogi dels viatges insensats no ha estat traduït al català, i ara mateix veig bastant complicat que aquesta obra inclassificable, meravellosa, arribi a estar mai disponible en la nostra llengua.

Els grans grups editorials no tenen en el seu punt de mira obres veritablement literàries d’autors poc coneguts i que estan predestinades —almenys a priori— a interessar un públic reduït, exigent. Amb aquesta gent no hi podem comptar: els riscos que estan disposats a córrer són nuls, i ara ja no sabrien tampoc com posar-se a editar bons llibres que no garanteixin un mínim de vendes. Ni en tenen ganes.

Tota la feina queda, doncs, per a les editorials petites, independents, que fan miracles amb els seus catàlegs i publiquen any rere any una quantitat destacable de traduccions d’obres de bons autors clàssics i actuals. Però és normal que quedin buits sense cobrir: ni es pot traduir tot el que val la pena, ni hi ha segurament prou lectors per fer rendibles totes aquestes edicions pendents —o per fer, si més no, que les pèrdues no siguin insuportables.

I així van quedant relegades a l’oblit obres mestres de totes les èpoques. Les que ho tenen més complicat, esclar, són les més voluminoses. Les editorials independents prenen riscos, algunes publiquen de forma temerària, si no suïcida, però fins a un cert punt. S’entén perfectament. Qui s’atreviria a publicar, per exemple, Les deux étendards, de Lucien Rebatet, una de les obres cabdals de tot el segle XX —poseu-la al costat de qualsevol altra gran obra que us vingui al cap, i en la comparació no defallirà—, un monument de 1.200 pàgines de lletra petita i atapeïda en l’edició francesa? Com és que no tenim una traducció íntegra de L’home sense atributs, de Robert Musil, o la versió catalana d’Els sonàmbuls, de Hermann Broch?

Per això ho té tan difícil un llibre voluminós com Éloge des voyages insensés, per bé que la història d’un home atret per una petita illa de l’Àrtic, on el paisatge de la tundra té un protagonisme absolut, sembla que podria cridar l’atenció dels lectors catalans, tan pendents darrerament de les històries que parlen d’exploradors, de gels i de freds —històries que han aparegut en llibres molt diferents, d’ambició i qualitat ben diversa, que de cap manera poso ara dins del mateix sac.

I és una llàstima, perquè aquest llibre és literatura de la més gran: pel to, per la manera com està plantejat i, sobretot, per la manera com està escrit.

Hi ha hagut excepcions que obren una porta a l’esperança: qui hauria pogut pensar anys enrere que avui podríem llegir en català les gran obres de Hans Fallada? No és ben bé el mateix: Fallada va ser un supervendes, i els seus llibres, bons, tenen un cert aire de bestseller. Amb tot i això, aquestes traduccions suposen un esforç editorial digne de menció.

Rebatet, Broch, Musil, Golovànov… Sí, ja sé que cadascú faria la seva llista: la llista de les grans obres de traducció inexcusable encara pendent. Doncs fem-la. I que algú s’hi arrisqui.

 

 

Postdates

«Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» Aquesta frase apareix en… Un moment, tornem enrere, repetim-la: «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» No, no hi ha cap errada de picatge: un locutor diu aquesta frase tal com la transcrivim; bé, no és una frase, és el contingut sencer d’un programa de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). No enteneu res?

Tornem enrere, doncs. «Somriures així, mare, si no haguessis oblidat?» és un breu poema del llibre I Déu en algun lloc, de Sònia Moll. El poema, titulat «Així», és aquest:

Somriuries així,
mare,
si no haguessis oblidat?

El canvi de «somriuries» per «somriures» estrafà la composició i la fa incoherent i incomprensible. El locutor no es va adonar de l’error en enregistrar-la? Ni la persona encarregada de la realització? Ningú? Algú sabia què estaven llegint? Així és com tracta la literatura la CCMA?

Abans hem dit que aquesta poema breu era el contingut sencer d’un programa. No exagerem. El programa es diu “Postdates”, dura mig minut escàs, i consisteix en una frase, un vers o un poema breu extret de l’obra d’algun escriptor català. El text en si sol tenir una llargada d’entre cinc i dotze paraules, més o menys, i una durada de tres o quatre segons. La resta del programa, fins a arribar al mig minut, l’ocupen la sintonia d’entrada i de sortida, el nom del programa mateix i l’anunci de la col·laboració de la Institució de les Lletres Catalanes amb la CCMA per dur-lo a terme.

Els textos, òbviament, apareixen sense context, completament aïllats, cosa que sovint dificulta la feina de l’oient de trobar-hi sentit. No cal dir que això s’agreuja si el locutor té una dicció defectuosa o, com és el cas que esmentem, comet un error en dir el text.

Aquest és el màxim de presència que la literatura pot tenir a la CCMA? Tot ha de ser consumit per mitjà d’aquestes píndoles tan breus com inútils? Perquè són inútils, sense cap mena de dubte. Sense context, sense cap informació afegida, fora de lloc, aquests versos i aquestes frases no diuen res a l’oient, que en la major part dels casos es veu incapaç d’extreure’n cap sentit.

La literatura només pot ser present a la ràdio o a la televisió en dosis tan petites que serveixin per fer bonic, per dotar una franja horària d’una pàtina de qualitat i profunditat. En dosis més elevades provocaria avorriment, cansament, i posaria en risc el bagatge i la capacitat dels periodistes culturals: si en la distància curta ja cometen errors, ja queden en evidència, què no farien al llarg d’uns quants minuts.

Per tant, amb tres o quatre segons de contingut ja fem, encara que en aquest espai de temps alguns siguin capaços d’esguerrar un poema.

 

 

La barcelonització de Girona

girona_riverside_hdrUn dels locals de moda de Girona —parlo d’una gamma baixa— és un restaurant de cuina imitació de la japonesa on trobes la carta únicament en castellà i una selecció de vins sense cap representant de les DO catalanes. No cal dir que, si en el cas de la llengua escrita el català hi és del tot absent, en el cas de la llengua oral passa tres quarts del mateix. Però el local sol estar ple de gironins de gamma no tan baixa.

Hi ha una altra mena de locals que han proliferat a Girona darrerament, fins al punt que ja en trobes un al costat d’un altre: les franquícies de venda de pernil. Si decideixes arriscar-te a entrar en un d’aquests establiments i demanar un entrepanet dels que tenen a l’aparador, et trobaràs que si el vols amb tomàquet se te l’enduran dins, a la barra, i allà algú amb davantal de la casa, amb l’ajuda d’un pinzell, te l’empastifarà amb una substància rogenca —mescla de llavors de tomàquet, olis i altres ingredients desconeguts—, l’introduirà dins d’una bossa de plàstic i paper estampada amb una frase en castellà i et cobrarà l’ull de la cara amb què mires, absort, tot el que està passant davant teu. Novament, el català oral i escrit és absent d’aquests llocs; a tot estirar apareix en algun rètol en forma del mot “pernil”.

Hi ha molts locals nous: llocs on es pot prendre una copa de vi o fer un mos sense gaires pretensions, però com més nou sigui el local més et costarà trobar-hi algú que t’atengui en català, que et serveixi un entrepà que no sigui de cartró pedra o que t’ofereixi un menú cuinat in situ i no pas provinent d’un servei d’àpats extern. Demanar una carta de vins coherent i arrelada al tros de món sobre el qual s’aixeca el local és encara demanar la lluna en un cove.

Compte: hi ha bons locals a Girona, bones adreces, petits restaurants honestos que treballen bé i que no tenen la intenció d’enganyar turistes babaus i catalans despistats. Però cal saber-los. Ja no pots anar a l’aventura i deixar-te dur per les ganes de provar llocs nous; el risc de fracàs és escandalosament alt, com ho és des de fa molt de temps a Barcelona.

A Barcelona has de saber on vas, o és millor quedar-te a casa. Algú em dirà que això sempre ha estat així a Barcelona i a tot arreu. No, no és cert. No tant com ara. No pas en tots els aspectes: qualitat, autenticitat, preu, llengua. En altres èpoques podia fallar alguna cosa, no tot alhora. I Girona s’està barcelonitzant a marxes forçades. És una barcelonització lingüística i és una barcelonització turística. Tot el que s’obre de nou en nou, tot el que s’empesquen els “emprenedors” va destinat a agradar als turistes.

I així passa que els gironins comencen a fugir de la ciutat quan arriben els festivals de cada any, i els qui vivim prop de Girona comencem a deixar d’anar-hi als vespres. Les xancletes, menstrestant, comencen a envair els carrers; hom les ha vist ja aquests dies de bonança carrer Santa Clara amunt —hom les ha vist ja. L’estiu es farà molt llarg a la riba de l’Onyar.