Homo Faber

Aquestes darreres hores convulses les he passat força allunyat de pantalles i dispositius mòbils, connectant-me de tant en tant a la xarxa a penes uns breus moments a fi que la desinformació no em fes sentir irresponsable o més alienat del compte. Perquè, si la informació ja em fa sentir molt alienat, no es tracta que la desinformació encara em faci sentir pitjor. Tot plegat és un precari joc d’equilibris, un intent de defugir actituds excessives condemnat al fracàs gairebé amb tota seguretat. No són temps per estar gaire contents, i tot el que es pot fer és buscar un mínim confort que no sembli gaire mesquí ni egoista.

El cas és que ho he aprofitat per llegir Homo Faber, de l’escriptor suís Max Frisch (1911-1991), un llibre que tenia pendent des de feia temps. En aquesta novel·la, Walter Faber ens narra la seva història, la història d’un tècnic que té una visió de la vida molt racionalista, pròpia d’un matemàtic. Ell és un autèntic homo faber, l’home que fa, l’home que fabrica, que creu en la ciència i en la tècnica. Però aquesta visió es veurà progressivament modificada per un seguit de circumstàncies que l’afecten de prop.

Com ja he aconsellat altres vegades, aquesta és una lectura que caldria encarar sense haver llegit prèviament cap ressenya que expliqui més detalls del compte de l’acció, ni tan sols la solapa del llibre, si el que volem és gaudir de la història i de com l’ha bastida l’autor sense que cap bestreta desbarati el pla traçat per Frisch per fer-nos entrar en el seu món. Per això no n’explico pràcticament res.

Homo Faber és una novel·la sòlida, ben assentada sobre la base estilística que Max Frisch teixeix a partir de l’alternança de frases breus, a manera d’acotacions teatrals, i passatges narratius més extensos, que es combinen amb uns diàlegs escassos però efectius. El resultat és un text ben travat que permet seguir el curs dels esdeveniments, els pensaments i els excursos d’aquest tècnic suís que es troba en la cinquantena, assetjat per reflexions com aquesta:

La superproducció natural (si continuem reproduint-nos sense aturador, com animals) portarà a la catàstrofe; no a la conservació de l’espècie, sinó a la destrucció de l’espècie. Quants éssers humans alimenta la terra? (…) És una qüestió d’espai vital. No hem d’oblidar l’automatització: ja no ens fa falta tanta gent. Seria més intel·ligent augmentar el nivell de vida. Tota la resta porta a la guerra i a la destrucció total.

(Homo Faber, Edicions 62, traducció de Judith Vilar)

Ens estem autodestruint? Aquests dies trobar un pensament d’aquesta mena en una novel·la sembla una casualitat morbosa, però la reflexió és del tot oportuna. Un reflexió que ens arriba per mà d’aquest autor suís que va conèixer els principals desastres del segle XX. Esclar que un suís havia de tenir-ne una visió particular: mirar-s’ho tot des d’una certa distància no vol dir que no t’hagi d’afectar, que no t’hi hagis de sentir implicat, que els fets terribles que contemples no t’hagin d’interpel·lar. Però la visió d’aquests fets i els efectes que provoquen han de ser per força diferents.

En l’obra de Max Frisch planen sempre uns dubtes sobre l’existència de l’home, sobre la seva identitat, sobre el sentit de tot plegat, que són el reflex d’aquesta mirada diferent, i Homo Faber n’és un bon exemple. Una lectura interessant per a aquesta mena d’estius que ens toca viure, o per a qualsevol altra època.

Els bells camins que no menen enlloc

No tot són rutes amples i planes les que enxarxen la terra; no tot són vies utilitàries marcades en el mapa, enginyades amb teolodit, profanadores de belles solituds, obertes amb detestables eines que esberlen muntanyes, foraden roques i enlletgeixen riberes i per on passa de pressa l’angoixa, la vanitat, les tristeses més horribles i les més vils alegries. No tot són tampoc humils carreteres que onegen i divaguen per molt enllà, aspres i desnivellades. Ni tot són corriols afressats per la petja de l’home que mata l’herbei, brunyeix les penyes, afetgega l’argila i mol la gresa.

Entre uns i altres, com subtils fils de teranyina, invisibles, desconeguts, pels quals no transita ningú que porti pressa, ni que sàpiga gaire del cert el lloc on va i el que cerca, hi són els meus, els que jo segueixo, els que a mi m’agraden.

Camins d’atreviment, de gosadia; solcs imperceptibles en les ufanors dels matissers, rengles de petges en els mulladius; rastres que amb treballs esfloren les molses en els baguenys, que foraden les bardisses en els rierals o que esllavissen la pedruscalla en els avencs.

No són marrades ni dreceres, ni van enlloc, car s’interrompen i recomencen capriciosament, es fonen i es retroben a la impensada com esteles de vagància o d’exploracions atzaroses.

Segons com, fineixen al caire d’un penya-segat, o al llindar d’una boscúria impenetrable, o al fons d’un clotaral obstruït de malesa, o al peu d’un roqueter encinglat que s’esllavissa. Sembla que cerquin el més ingrat a la petja humana, el perill, l’impossible. I ningú no sap si el traspassen. Perquè el rastre es perdi, no vol dir que s’hagi aturat el caminant. ¿Qui pot aturar els caminants d’aquests camins? (…)

Proses bàrbares, Prudenci Bertrana

No són sensacions comparables perquè l’experiència que ens ofereix cadascuna de les situacions següents conté elements diversos, tant des del punt de vista sensorial com intel·lectual, però el caminant que arriba a un promontori des d’on contempla de sobte un panorama majestuós, el melòman que escolta un fragment d’una obra musical que fa que se li ericin els pèls de tot el cos, el visitant d’un museu que topa de cop amb un quadre o una escultura que el deixa clavat enmig de l’estança o el lector que comprèn que el passatge que està llegint és un cim d’una certa manera d’entendre la literatura comparteixen un esfereïment que els aïlla de tot el que els envolta i els deslliura de la consciència plena d’estar respirant, de tenir cos, d’estar sotmesos a la llei de la gravetat, a qualssevol lleis físiques que no siguin les que en aquell precís instant els permeten continuar sentint el que senten mentre admiren, escolten, llegeixen.

Un dels moments culminants en aquesta mena d’experiències relacionades amb el gaudi de la bellesa es pot produir quan dues d’aquestes situacions coincideixen en un lloc i un mateix temps, una coincidència que tenim a l’abast quan trepitgem un espai escrit.

M’ha vingut al cap aquesta reflexió arran de la relectura de Proses bàrbares, un recull de relats que conté algunes de les pàgines més fines que va escriure Prudenci Bertrana. Aquests relats descriuen un univers format per racons perduts, paisatges modestos, masies abandonades, habitat per tota mena de personatges rudes, tristos, crepusculars, tot plegat situat en una època que ja ha quedat enrere: han quedat enrere el tipus de vida que s’hi feia, les històries que s’hi vivien, les penúries que s’hi passaven, les alegries que hi tenien cabuda.

Però l’espècie humana continua intacta, tal com Prudenci Bertrana la va saber copsar, i, tot i que alguns hostals, alguns masos i camins han desaparegut, en essència el paisatge continua existint tal com ell el va descriure, fins al punt que el lector que quedi meravellat per aquestes pàgines no ho tindrà difícil per anar a trobar aquests espais escrits. D’aquesta manera, passejant-hi, podria afegir la seva experiència de caminant a l’experiència de lector, i assolir així un dels moments culminants de gaudi de què parlava abans.

Qui ho vulgui provar només necessita una motxilla, un grapat d’ametlles, una mica de beure i el volum Tots els contes, que Edicions de la Ela Geminada va editar l’any passat. La plana de la Selva i els voltants de Santa Coloma de Farners us esperen en silenci amb camins que no menen enlloc.

 

L’imperi de la novetat

Vivim sota l’imperi de la novetat. Les nostres vides estan marcades per l’última moda: comprem roba de la nova temporada —o, a tot estirar, de l’anterior—; mengem quinoa, civada i altres superfoods populars; ens interessem pels vehicles híbrids o elèctrics; piulem amb iPhones, i avorrim ja els gintònics.

Tot és nou, acabat de sortir, fresc, flamant, actual. Com podria ser d’una altra manera? El món és una maquinària de produir novetats que ens enllamineixen. Sí, de tant en tant algú busca i remena en trocs i botigues d’antiguitats. Sí, per les carreteres corren furgonetes bigarrades de fa cinquanta anys. Però fins i tot els vins que bevem solen ser joves.

El domini de la novetat és tan abassegador i autoritari que molts cauen sota el seu influx fins i tot en àmbits on podem escapar-ne. Per exemple, en el de la literatura. Hi ha gent que només llegeix novetats, llibres acabats de publicar i, especialment, llibres acabats d’escriure.

És evident que s’escriuen i publiquen llibres perquè la gent els compri i els llegeixi, i és encara més evident que si la gent no els compra —llegir-los, en aquest cas, no és tan imprescindible— les llibreries i les editorials es veuran obligades a tancar. Entre els escriptors potser hi hauria de tot: alguns continuarien escrivint tot i que no tinguessin cap possibilitat de publicar —la situació actual és tan precària que ja no els vindria d’aquí—, d’altres decidirien deixar-ho córrer. Al capdavall s’acabaria fent una mena o altra de tria.

Però res d’això no passarà encara. Mentre puguin fer-ho, les editorials continuaran publicant obres d’autors coetanis que les llibreries col·locaran a la vista, en taulells situats a primera fila, perquè els vegin els lectors interessats a comprar novetats.

Què passa amb les magnífiques obres que van veure la llum en una altra època? Doncs que continuaran soterrades, amagades, relegades a l’oblit, lluny de l’abast dels possibles lectors que podrien tenir i que no les reclamaran perquè no sabran que existeixen.

I és una llàstima perquè, ben mirat, hi ha pocs àmbits de la nostra vida en què puguem invertir uns dinerons i unes quantes hores de gaudi en obres producte de la creació humana que tinguin més de deu, trenta, noranta, cent setanta, vuit-cents o dos mil cinc-cents anys. Podem beure un vi envellit, degustar un armanyac que tindrà unes poques desenes d’anys. Tenim, és cert, la música composta al llarg d’altres segles. Però res no és comparable al cabal d’obres literàries que ens han arribat fins avui. Per quins set sous, doncs, ens hem de limitar a les obres escrites en els nostres dies, si tenim a disposició centenars de llibres esplèndids que arrenquen dels dies d’Homer?

Moltes d’aquestes obres les tenim —o les hem tingut— a l’abast en edicions recents, per bé que en els temps que corren ja no puguem titllar de recent un llibre aparegut tres mesos enrere.

Per això, en aquesta època de llibreters agosarats, em pregunto si no seria possible que algú decidís dedicar de forma permanent un racó, un prestatge o un taulell a recomanar grans llibres no descatalogats, clàssics de la literatura que es poden trobar i comprar sense gaires problemes. I penso tant en clàssics de la literatura catalana com de la literatura universal: Homer, Virgili o el Dant al costat de Llull, Jordi de Sant Jordi, Gógol o Eça de Queirós; Víctor Català o Sagarra al costat de Katherine Mansfield o Pavese; Calders, Tísner o Ventura Ametller entre Céline i Camus; Moncada o Serés davant de Musil… Ho aturo aquí perquè no es tracta ara de fer cap llista. Els caçadors de novetats potser no se sentirien atrets pels cants de sirena d’aquestes cobertes, però el lector curiós hi descobriria algun tresor ignot.

I, ves, per què no?: una idea semblant podria plantejar-se alguna bibliotecària inquieta, exigent amb les usuàries sexagenàries que ja fa uns quants anys que acudeixen a la biblioteca a la recerca de lectures i a qui l’imperi de la novetat no els deixa veure el bosc de grans llibres que s’amaguen al darrere.

Cròniques d’estiu (I): autocaravaning

Els coneixereu per la vestimenta: van de dos en dos; poden dur pantalons curts de butxaques grosses i una samarreta qualsevol, la motxilla a l’esquena, les sandàlies més lletges del mercat i el posat estult, tot i que de vegades també van amb aquell parrac anomenat pantaló pirata que baixa sota el genoll i es queda per sobre del turmell, en terra de ningú. Aquesta mena de parelles campen pel món lluint aquell aspecte mig esportiu, mig excursionista, mig de venedor de melons en una cruïlla de carretera, mig décalés.

Són bastant inconfusibles quan deambulen pels carrers de qualsevol poble o ciutat, fàcils de detectar, perquè miren aparadors, consulten pissarres de restaurants, baden davant les parades d’un mercat, però, no patiu, no els veureu mai gastar un sol euro. Ells no gasten, no mengen fora, no col·laboren a la bona marxa de l’economia local. A tot estirar entraran en un gran supermercat per comprar quatre coses: pa, sal, paper de vàter, allò que se’ls hagi acabat en el seu petit món autosuficient: l’autocaravana.

Mal vestits, garrepes, talossos, comencen a esdevenir legió. Ocupen les carreteres, alenteixen el trànsit, taponen accessos, saturen pàrquings, obstaculitzen les bones vistes, estorben. L’únic que gasten són grans quantitats de combustible per alimentar aquelles bèsties deformes, bonyegudes, que infesten cada cop més zones d’aquesta vella Europa. Enfilats als seients, a tres o quatre metres de distància del parabrisa, contemplen la llenca d’asfalt que tenen al davant. I quan es creuen amb una altra autocaravana fan allò: se saluden, com si formessin part d’una germandat.

Sí, esclar, n’hi deu haver fets d’un altre patró —amics meus, us estimo—, d’aquells que fins i tot deuen tenir algun bon llibre a l’autocaravana per a les hores capvesprals. Però són les excepcions que confirmen la plaga, perquè és així com s’estenen, s’escampen, es multipliquen.

Avui viatjar en cotxe per Europa és un intent frustat per trobar carreteres lliures d’aquestes parets ambulants que se us posen al davant i ja no us deixen veure res. A voltes van carregats de bicicletes, de remolcs, de tota mena d’embalums imprescindibles, sembla, per anar pel món.

La sort és que mai no coincidireu amb aquests personatges a la sala de lectura d’un petit hotel, ni en els passadissos amables d’un museu, ni tampoc en el saló tranquil d’un restaurant, a la taula convivial d’una chambre d’hôtes, Individualistes com són, soparan en un aparcament als afores, en un voral de carretera, en un carrer d’una zona comercial. Encara hi ha refugis…

 

Veus al ras

En uns temps com els que vivim, en què els premis literaris són motiu de tota mena de polèmiques i sospites i la mateixa crítica literària està en discussió, reconforta comprovar que encara hi ha abrics on aixoplugar-se, agafadors sòlids a què aferrar-se. Un pensa això després de llegir Veus al ras (Club Editor, 2016), de Sebastià Perelló, obra que ha rebut el darrer Premi de la Crítica.

Aquest és un d’aquells llibres inclassificables que de tant en tant, molt de tant en tant, apareixen en el panorama literari per ampliar-lo, per engrandir-lo, no pas a cops de colze, sinó a còpia d’ambició i de resolució literàries. Podríem convenir a titllar Veus al ras de novel·la, per entendre’ns, si voleu, però el monòleg que travessa el llibre de punta a punta no admet gaires cotilles.

És el que passa amb els llibres que s’endinsen per terrenys poc fressats, que fugen dels patrons, dels models ensenyables que es poden aprendre en cursos i tallers d’escriptura i repetir fins a l’infinit. Veus al ras és una d’aquestes obres que penetren àrees poc explorades de la narrativa, una temeritat perpetrada per un autor no només decidit, valent, sinó també capaç, com demostra ser Sebastià Perelló en el seu intent de dir el que encara no ha estat dit, i el que de fet no es pot acabar de dir perquè és el silenci mateix.

Més enllà dels fets, de l’acció, també passen coses; allà on no passa res hi passa de tot: dins d’una gola que no parla, d’una boca que fa ganyotes i d’on no surt cap so, d’una ment que mastega constantment frases i idees que no seran dites. En aquests llocs hi ha un silenci eixordador que espera les paraules que l’expressin, i Perelló juga a fer-les escriure a una dona que no pot aturar el seu monòleg, el seu i el de l’home que seu cada dia davant de casa seva.

A Veus al ras hi ha aquest propòsit d’expressar el silenci, i també hi ha l’intent d’expressar l’alienació, la incapacitat de trobar un lloc en aquest món estrident, la follia que assetja l’home d’avui dia i que sovint el conquereix irremissiblement.

No tot s’acaba aquí, esclar. El lector que decideixi seguir el camí poc fressat per on el durà aquesta lectura tindrà l’ocasió de descobrir què més amaga, sabent que aquest no és un d’aquells llibres que s’assemblen a la literatura; això és literatura autèntica.

Noves tendències en poesia


Tenim el goig de presentar-vos les noves tendències en poesia per a la temporada 2017-2018. Si us interessa saber què trobareu a les llibreries, què es recitarà als festivals, en què s’inspiraran els poetes veterans i les noves fornades d’autors, a continuació us oferim un tast dels temes i els estils que estaran més de moda.

Tal com ja s’ha pogut veure en les presentacions de llibres i els recitals de poesia d’aquesta passada temporada, que tot just ha entrat en el període de rebaixes estivals, així com en la major part de ressenyes, veredictes de premis importants i articles publicats, es manté entre els poetes consagrats el predomini del vers llarg i elegant, exempt de rima —reservada per a les grans ocasions—, i amb tirada a la divagació dialèctica. Sembla que la propera rentrée confirmarà aquesta línia i que no serà fins a l’hivern que es combinarà amb una amplifiació de la presència dels grans temes universals, especialment de la mort i el pas del temps, per bé que aquests vindran més carregats que mai de matisos procedents del ressentiment, l’agror o el fastig.

Entre els poetes novells o més joves, en canvi, s’accentuarà la perseverança en el vers irregular, o bé molt llarg o bé molt curt, sense rima ni ritme ni arrítmia, dedicat sobretot a dissertar sobre el sexe, la feminitat, la masculinitat i l’avorriment, o a descriure la vida desvagada de les nits urbanes.

Com a novetat, i sobretot a partir de la primavera del 2018, es preveu un repunt del vers de tall més clàssic, de mètrica sòlida i rima carneriana, una opció que no anirà adreçada al gran públic, però que atraurà poetes solitaris, no adscrits a grups ni capelletes. Per ara, desconeixem els temes que recorreran aquests versos de bella factura i regust arcaïtzant, tot i que en aquest apartat no s’esperen grans sorpreses.

En definitiva, tot i que la propera temporada estarà marcada per un cert continuisme, no es poden descartar petites novetats. Això sí, no es preveu en cap cas que els tres grans grups descrits estableixin gaires contactes ni comparteixin gustos i maneres, encara que es puguin produir algunes coincidències dalt dels escenaris.

Des d’aquestes línies reconeixem que el panorama podria ser més complet. Però perquè fos així ens caldria l’opinió dels editors, que fins ara no han exposat les seves preferències per a la propera temporada, cosa que sí que han fet pel que fa a la narrativa de ficció. Per a més informació podeu consultar el meravellós article “Què busquem els editors de narrativa?“.

Per cert, si us interessen les noves tendències en ficció no us perdeu una altra aportació gloriosa: “Com serà la ficció en el futur?

I tu, amb quin vers vestiràs els teus temes?

 

La crítica i l’elogi

Comencem amb una obvietat: un llibre pot rebre comentaris elogiosos i crítiques negatives. Si ens centrem en aquestes darreres, hem d’afirmar que no hi ha crítiques justes i crítiques injustes. Hi ha crítiques fetes de bona fe i crítiques fetes de mala fe. Una crítica feta de mala fe no hauria de ser presa mai en compte. El problema és que les crítiques de bona fe, honestes, de vegades poden ser dures, punyents, i algú les pot confondre amb crítiques malicioses.

En aquests casos un escriptor ho té molt difícil per saber què té al davant, quina mena de crítica ha rebut una obra seva, i l’únic refugi que tindrà serà la tranquil·litat d’esperit, una consciència neta; és a dir: estar segur que l’obra que ha publicat és bona i que la voldrà i podrà defensar fins al final. Aquest és un pensament que tot escriptor ha de tenir present mentre escriu —mentre escriu i reescriu i revisa i corregeix i torna a reescriure. Només quan estigui convençut que es veurà amb cor de defensar sense cap mania el que ha escrit hauria de donar per acabada l’obra i enviar-la a un editor.

Naturalment, no és tasca de l’escriptor defensar-se de les crítiques, per bé que hi hagi que ho fa. Aquí totes les postures són lícites. En tot cas, ell ha d’estar preparat, carregat de raons i d’arguments. Alhora, serà bo que sigui capaç d’entomar la crítica quan l’encerti en alguna de les apreciacions que faci, capaç d’acceptar allò d’oportú i indiscutible que aporti el comentari o la diatriba. Perquè, per molt convençut que estigui del que ha fet, és probable que l’obra no estigui exempta de defectes i aspectes millorables, qüestions que podrà tenir en compte en el moment de tornar a posar-se a escriure.

Però, com dèiem, l’escriptor pot perfectament guardar silenci davant d’una crítica, postura lògica i habitual. En canvi, els lectors que han lloat l’obra, que n’han escrit elogis, que l’han defensat i aconsellat fervorosament, aquests farien santament si rebatessin les crítiques, perquè sovint aquests lectors i admiradors es limiten a rebutjar-les, a dir que no hi estan d’acord, sense aportar cap argument, cap prova que desmunti la diatriba. Si eren aptes per lloar l’obra, també haurien de ser-ho per defensar-la, ja que estan en joc el seu criteri i el seu gust com a lectors.

Tot plegat ens condueix a una idea final: si l’autor sap que pot ser criticat, treballarà més i millor per escriure una bona obra. Els elogis inflen els ànims i sempre es paeixen bé, però mai no t’aporten res que et permetin ser un més bon escriptor.