Llibres de vell

A principis del 2015, quan duia llegides un centenar de pàgines de Le côté de Guermantes, vaig patir una crisi lectora que em va fer abandonar la lectura d’À la recherche du temps perdu. Poques setmanes després d’haver decidit aturar-la, vam rebre a Briva la visita del mai prou enyorat Pierre Landry, que a causa d’una greu malaltia estava a punt de traspassar Préférences, la seva llibreria de Tula. Com sempre que coincidíem, de seguida vam establir una conversa tranquil·la i fructífera sobre tota llei de coses. En un moment donat li vaig confessar que havia fracassat llegint Proust. Llavors ell em va dir que no m’amoïnés, que era ben normal, que ja hi tornaria, perquè la Recherche era una lectura que només es podia emprendre amb garanties a partir d’una certa edat, era una lectura de maduresa.

En Pierre, gran lector, no tenia cap problema a bescantar autors de renom, fins i tot guardonats amb el premi Nobel, si considerava que no n’hi havia per tant. Seguint l’estela marcada en una altra època per Julien Gracq («La littérature à l’estomac», «Pourquoi la littérature respire mal»), veia amb pessimisme el panorama literari francès i era molt crític amb el cofoisme i l’autobombo que segons ell dominaven el món cultural francòfon, atiats a més pel Nobel del 2014 atorgat a Patrick Modiano. Alhora, però, defensava aferrissadament les obres que considerava indiscutibles, i ho feia parlant-ne i tenint-les sempre a disposició del públic a la seva llibreria. I la Recherche, esclar, era indiscutible.

Després d’aquella conversa amb en Pierre no vaig poder esperar a fer-me vell, i vaig reprendre la lectura de la Recherche en el punt on l’havia deixada. Aquesta experiència en carn pròpia la vaig deixar apuntada en aquest mateix blog a Qüestionant Proust i Qüestionant Proust (2). Tot i que al final vaig aconseguir culminar la lectura de tota l’obra, avui encara penso que Pierre Landry tenia raó: hi ha llibres que, si més no, és aconsellable llegir en una certa època de la nostra vida, quan ja hem acumulat unes quantes dècades a les espatlles. No vull dir amb això —tampoc no volia dir-ho en Pierre— que aquesta mena de llibres no es puguin llegir en qualsevol altre moment. Hi ha lectors molt precoços, gent preparada per encarar-se als cims més alts des de ben joves. Però és cert que hi ha lectures que cal fer de forma reposada, gens precipitada, i que són més plaents i es paeixen molt millor quan el lector ja té al darrere una certa perspectiva. El tarannà impetuós del lector més jove, les ganes de menjar-se el món, és a dir, d’empassar-se prestatges sencers de llibres, no són bons companys de camí quan tenim al davant obres com la Recherche

La mateixa impressió m’ha provocat aquests dies la lectura de Les ones, de Virginia Woolf, una novel·la que gairebé diria que exigeix aquesta perspectiva que a parer de Pierre Landry ha de tenir el lector. El ritme d’aquesta obra demana no tenir gens de pressa, ser capaç d’aturar-se de tant en tant, de tornar enrere per tornar a avançar —just tal com fan les onades, oi?—, i, si pot ser, tenint una certa noció de les fluctuacions que cadascun dels individus patim al llarg de la vida, sabent com ens anirem transformant a partir de les nostres decisions i tries, de les circumstàncies, de l’atzar…

Això no passa amb tots els grans llibres; n’hi ha que no exigeixen haver bufat tantes espelmes. És molt més fàcil, per bé que no mancat de risc, llegir de ben joves les novel·les de Kafka, per exemple, malgrat que siguin cims culminants de la literatura universal. En aquest cas no cal esperar a ser vells, i de fet els lectors més precoços solen atrevir-se ben aviat amb les obres de Kafka. Ara bé, no cal dir que la relectura posterior d’aquestes obres ens permetrà gaudir-les molt més, penetrar-hi fins més endins.

O l’Ulisses de Joyce, que em sembla potser el cas contrari: una novel·la que cridarà l’atenció del lector jove i curiós, envalentit, i que continuarà atraient-lo mentre aquest es trobi en el pic de les seves forces vitals —en la trentena, en la quarantena—, però que a poc a poc deixarà d’interessar-lo a mesura que s’acosti a la maduresa. Però aquesta potser és una altra història…

Ara som al 2021, i he començat a rellegir la Recherche. Tinc la lliçó apresa, molta paciència i tot el temps per endavant.

Les ones

Hi ha obres que s’entesten a recordar-nos que la literatura no és escriure una paraula rere una altra paraula, sinó una determinada paraula rere una altra determinada paraula. Aquesta obvietat queda perfectament exemplificada amb Les ones, novel·la que Virginia Woolf va publicar el 1931 i que hem llegit en la contundent versió de Maria Antònia Oliver (La Temerària, 2016).

Cap dels llibres que hem llegit de Woolf no deixa indiferent el lector. Tots el fan rumiar, a vegades perquè se sent del tot identificat amb alguna idea que hi troba, potser perquè comparteix els dubtes que té algun dels personatges que els habiten; a vegades perquè se li fa molt evident l’elevada exigència del text i ha de multiplicar l’esforç que ha de fer per no defallir i continuar la lectura. Sovint per tot alhora, com passa amb Les ones, considerada una de les obres clau de l’autora i també una de les més importants del segle XX.

(Si a hores d’ara ja heu decidit llegir Les ones, deixeu estar aquest apunt i aneu a buscar el llibre: no us cal saber res més. Si esteu indecisos, feu el que us plagui.)

Les ones és, efectivament, un exemple immillorable del talent i la capacitat de Woolf, una demostració de força i d’ambició literària que l’autora duu a terme en plena maduresa. En direm novel·la, per bé que el lirisme que la travessa de punta a punta ha portat certs crítics a considerar-la una mena de poema en prosa. L’obra està composta a partir dels soliloquis de sis personatges —Bernard, Susan, Rhoda, Neville, Jinny i Louis— que es van succeint i alternant, i a través dels quals, a mesura que avança el relat, el lector es fa una idea —parcial, això sí— de com evolucionen les seves vides des de la infantesa fins a la vellesa. Hi ha un setè personatge, Percival, del qual només tenim notícia per mitjà de la veu dels altres sis. 

Entremig, nou fragments descriptius escrits en tercera persona separen en blocs diversos la tirallonga de monòlegs, de manera que cada bloc correspon a una època de la vida dels personatges. Aquests fragments corresponen alhora a diferents parts del dia i arrenquen en el moment en què el sol és a punt de sortir per l’horitzó, mentre les ones trenquen suaument contra la costa: «Quan arribaven a la costa, cada barra s’elevava, s’amuntegava, es trencava i estenia un vel tènue d’aigua blanca per la sorra. L’ona s’aturava, i després reculava de bell nou, com la respiració d’un dorment, que alena sense adonar-se’n» (pàg. 7). Aquest vel que s’estén damunt la sorra bé pot ser cada fet, cada instant viscut pels protagonistes, tot allò que succeeix cada dia de les seves vides, i els anhels, els desitjos, els pensaments.

«La vida és agradable. La vida és bella. Viure, en si, ja és satisfactori. Agafeu un home corrent amb bona salut. Li agrada menjar i dormir. Li agrada respirar l’aire fresc i caminar a pas ràpid per l’Strand. O al camp, on un gall canta enfilat a una tanca i un poltre galopa per un prat. Sempre hi ha alguna cosa a fer a continuació. Dimarts segueix dilluns i dimecres a dimarts. Cada dia escampa les mateixes onades de benestar, cada dia repeteix la mateixa corba de ritme, cada dia mulla la sorra freda amb un calfred o es retira mandrosament sense mullar-la». (Pàg. 228)

Woolf copsa i evoca esplèndidament el moment en què una persona d’una certa edat mira enrere i fa recompte, no tant de tots els fets concrets que ha viscut, sinó del conjunt d’esdeveniments, de situacions, de coneixences i de decisions que fan que la vida de cada individu hagi pres un o altre rumb, s’hagi convertit en una o altra cosa, i li hagin acabat provocant la sensació d’èxit o de fracàs, de plenitud o de buidor, d’acompliment o de decepció. Al cap i a la fi, Woolf aconsegueix transmetre la impressió mateixa del que vol dir ser viu, ser-ho conscientment, amb tot el que aquesta consciència, si és massa plena, comporta de bo i de dolorós.

«Déu meu, que n’és d’absolutament fastigosa la vida!» (Pàg. 256)

Per arribar a aquesta —o a qualsevol altra— conclusió, però, el lector ha de anar penetrant en el corrent de mots que li proposa aquesta novel·la experimental, gens complaent, sense que en un primer moment sàpiga cap on el vol arrossegar l’onatge. L’existència dels protagonistes, sacsejada pels diferents embats que la vida destina a cadascun, s’entremescla i es confon en els soliloquis fins a acabar oferint-nos una única existència, o, per expressar-ho amb més precisió, una única impressió del que és sentir-se viu. El lector té al davant els mots, les peces del trencaclosques, per compondre la seva propia visió del llibre i del que Woolf hi vol dir.

Cap al final de l’obra, un dels personatges exclama: «I ara, quina situació s’havia d’esfumar? Ensopiment i destí. I què hi havia per explorar? Les fulles i el bosc no amagaven res. Si s’enlairava un ocell, jo ja no en faria cap poema, repetiria el que havia dit abans» (pàg. 235). No és el cas de Woolf; ella sí que escriu el poema, potser perquè viu per escriure’l —i ho continuarà fent fins al dia que l’ona se l’endugui definitivament. 

Pels aspectes formals, per la idea que recorre el llibre, pel resultat final, Les ones és en tots els sentits una obra culminant.

L’art de Bishop

Llegir Elizabeth Bishop avui és acostar-se a una certa mena de poesia que vol poc soroll, poca immediatesa, que demana una mica de temps. És allunyar-se de les ocurrències i l’enginy, del mer joc i del foc d’encenalls. És tornar a la poesia.

L’edició de Flâneur, bilingüe evidentment, proposa una tria de trenta poemes acompanyats de les versions que n’ha fet Jaume C. Pons Alorda, peces d’una extensio que pel que s’estila avui seria considerada prou llarga. Hi trobem els trets principals que se sol destacar de l’obra de Bishop: una preponderància del paisatge i la cartografia, l’absència de sentimentalisme, la mescla de certs elements autobiogràfics amb tot el que prové de la percepció del món que envolta l’autora en cada moment, llocs, instants, persones, fets que són descrits amb precisió, segurament perquè és molt precisa la idea que vol transmetre. Potser per això aquests poemes no donen mai cap sensació de precipitació; ben al contrari, tot hi sembla molt pensat, modelat amb calma, col·locat a lloc amb una intenció determinada.

Són poemes que també produeixen aquella impressió de «veu pròpia» que desprenen les obres dels bons poetes, ben diferent de la sobrevalorada idea de l’originalitat, que avui sovint només s’entén com a qualitat d’allò que és estrany o rar, la qual cosa duu molta gent a cometre tota mena de delictes en nom de la poesia. Bishop no pretén mai ser original, ho és. Ho és pels detalls en què fixa la seva atenció, però sobretot per allò que en fa, d’aquests detalls, per la manera com s’hi recolza per concebre i desenvolupar cada idea i cada poema. I ho és pel to que travessa els poemes, que no és mai exaltat, que no denota mai cap «sobreactuació», amb la qual cosa aconsegueix amb escreix allò que segurament busca: transmetre una visió que, al cap i a la fi, té tota la força per trasbalsar el lector. Aquest trasbalsament a voltes ve provocat pel fet que el lector s’adona d’alguna cosa en què mai no havia parat esment (per exemple, que els colors que empren els cartògrafs en els seus mapes són més delicats que els dels historiadors), a voltes el desencadena una imatge descrita quan aquesta desemboca en una reflexió que ens arriba de bursada, amb una contundència inusitada, tal com passa en els meravellosos darrers versos del poema «A les cases dels pescadors»: «És com ens imaginem el coneixement: / fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, / obtingut de la freda i dura boca / del món, nascuda dels pits rocosos / per sempre, fluint i enretirant-se, i com que / el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.»

O en el poema «Estació de servei», convertit en un retrat d’un no-lloc, un espai desolat, brut, calcigat, habitat per uns éssers que podrien semblar miserables però davant els quals Bishop només pot exclamar: «Algú ens estima a tots.»

Aquesta selecció ens permet viatjar amb Bishop, conèixer alguns dels indrets per on va transcórrer la seva vida atzarosa, però sense que el jo ho taqui tot. El to serè, calmat, de què parlàvem abans no sembla provenir d’una gran tranquil·litat d’esperit, tampoc de la parsimònia o despreocupació amb què l’autora es pugui mirar el món; més aviat sembla el resultat d’una contraposició de forces, d’una compensació entre el que la neguiteja i el que la tranquil·litza, un equilibri precari que manté els plats de la balança al mateix nivell. No en va, el poema «La badia» acaba amb aquesta observació: «Tota la desordenada activitat continua, / horrible però alegre.»

Costa —i no cal— destacar un poema per sobre d’un altre. Ara, és inevitable transcriure aquí «Un art», una veritable joia que ens parla de la pèrdua i de la millor manera d’assumir-la. Molta saviesa, molta poesia, en aquests Trenta poemes d’Elizabeth Bishop que ens ha regalat Flâneur.

Les engrunes (Casasses in concert)

Foto de David Rueda / Ajuntament de Santa Coloma de Farners

Divendres 16 de juliol. El pati de la Casa de la Paraula és ple —les entrades fa una setmana que es van exhaurir—, fa una nit perfecta, ni massa càlida ni massa fresca. El silenci tan sols és destorbat pels quarts que, puntualment, anuncia el campanar modest que s’alça sobre la plaça Farners. En un escenari buit, sense attrezzo, sense micròfon, amb la il·luminació justa, al costat d’una cadira on s’amunteguen fulls, llibrets i plecs relligats d’una o altra manera, Enric Casasses comença a dir un poema de Joan Sebastià Pons, un text bell que el públic agraeix entusiasmat. Tot seguit, el poeta recita unes quantes peces pròpies que, tal com avisa, són un preàmbul a l’espectacle que avui oferirà, Marramaus.

A partir d’aquí, una hora llarga de recital en què Casasses treu a la llum de la nit d’estiu les seves lectures, les idees que li han inspirat els autors que ha llegit, els artistes i músics que ha admirat, els fets històrics que ha viscut, material que converteix en versos nous, en paràfrasis, en apunts crítics, en acudits, en boutades

Al començament de l’actuació, els aplaudiments, breus, se succeeixen després de cada composició. A poc a poc, però, es van espaiant —no es pot aplaudir després de cada poema de dues línies si n’hi ha un enfilall—, fins que gairebé desapareixen. Tan sols tornen quan Casasses exalta els ànims amb alguna referència a l’1 d’Octubre —l’acte forma part del cicle Paraules Nocturnes, organitzat des de fa anys per Òmnium i l’Ajuntament— o quan diu algun acudit ben trobat.

Foto de David Rueda / Ajuntament de Santa Coloma de Farners

Tots els poemes o textos recitats són brevíssims, sense excepció. En la major part de casos, l’interès rau en l’explicació prèvia del mateix Casasses, que sap generar una certa expectativa i dotar de context la peça que dirà a continuació. El problema és que l’expectativa massa sovint no es veu sadollada pel minúscul poema que clou cada secció del recital. Perquè, esclar, entre peça i peça hi ha el remenament de fulls, l’etern passar pàgines de Casasses a la recerca del poema que no troba, un gest que a l’auditori primer li provoca un somriure, després una ganyota d’impaciència i finalment el convenciment que tot plegat és massa improvisat i poc preparat. Hi ha bones idees, per descomptat, s’intueix tot el saber que hi ha al darrere, i algun incondicional dirà que Casasses destil·la tant el seu coneixement que al final aconsegueix dir en dos versos el que un altre autor diria en dues pàgines. D’altres hi veiem un pèl de grafomania i textos massa instantanis, poc treballats.

Casasses, per molts motius, avui sembla tenir carta blanca quan puja a l’escenari. Sembla que tot li hagi de ser aplaudit: els buits, les esperes, els acudits dolents. Però passa que no tothom ho veu així. D’algú que té el seu bagatge i el seu prestigi, que està dotat d’una presència i d’una veu que anuncien grans moments, i que ha escrit tot el que ha escrit, el públic n’espera molt més que un recull de sortides, troballes i facècies. I, sobretot, espera que el tractin amb respecte, que no el considerin d’entrada massa llec o massa incapaç de degustar segons quines menges. A aquest públic, les engrunes i sobralles no l’alimenten prou, encara que siguin d’en Casasses. Tímids, molt tímids, els aplaudiments finals.

Baudelaire, Benjamin: de llegats i xarneres

Abans de llegir Els llegats, l’esplèndid assaig de Lluís Calvo aparegut al març, havíem gaudit amb la lectura dels dos volums de Baudelaire publicats també enguany per Flâneur: El pintor de la modernitat i L’spleen de París, tots dos traduïts per David Cuscó i Escudero, i havíem llegit encara les pàgines que Walter Benjamin dedica al poeta francès, un dels autors que més el van interessar. A Els llegats hi hem trobat de nou Walter Benjamin, i així hem tancat un cercle que no és cap cercle ni vols ser tancat de cap manera.

El cas és que el llibre de Lluís Calvo esdevé un magnífic botó de la roda que permet aturar el temps —és a dir, parar-se a pensar—, o si més no el moviment —que diria Vinyoli— constant en què s’ha convertit el nostre dia a dia, un punt des d’on podem observar com giravolten els radis que constitueixen la carcassa del món tal com l’entenem a L’Acció Paral·lela. Cadascun d’aquests radis són imprescindibles perquè la roda avanci i duen gravat el nom de figures com Baudelaire o Benjamin, és a dir, de figures que formen part de la tradició que, seguint Calvo i coincidint-hi plenament, cal conèixer, cal tenir present i cal valorar críticament, sense enlluernar-se per la seva presència perquè toca o queda bé fer-ho. Això mai.

Baudelaire és una figura clau de la tradició i de l’evolució de les lletres occidentals en el camí que va de l’Antic Règim a la contemporaneïtat. És una xarnera que uneix dos mons i que permet obrir la porta cap endavant i cap endarrere, com ho fan les que separen certs menjadors de les cuines on es preparen els grans banquets. Un gran banquet és el que ens espera. Llegit avui, Baudelaire se’ns mostra modern, avançat, pioner, revolucionari, però només si som capaços d’acostar-nos-hi sense la mirada anacrònica que un lector dels anys vint del segle XXI pot estar temptat d’adreçar-li. Vivim en una època complexa, des de la qual qui dona un cop d’ull al passat corre el risc de trobar agosarat allò que no ho és tant i retrògrad allò que no ho és gens. Avui costa llegir textos de fa 150 anys sense que el nostre enteniment i el nostre gust no es vegin enterbolits per la tirada a interpretar-ho tot partint del nostre present. El marasme provocat pel llenguatge —i el pensament— políticament correcte no ens permet a voltes ser capaços —o no permet que alguns siguin capaços— de gaudir del que van escriure autors d’altres èpoques.

Els temps, inevitablement, canvien, i hem d’acceptar que alguns textos escrits pels nostres antecessors i que formen part de la tradició —del cànon, si voleu— no complauran tothom. Admetem-ho. Cal que llegim críticament, no pas des del presentisme de què parla Calvo, sinó des del coneixement, com més complet millor, i des de la capacitat de relligar visions i interpretacions diverses, d’entendre les èpoques passades i comprendre que, si bé avui no escriuríem de segons què segons com, té tot el sentit que en altres moments s’hagin escrit determinades pàgines que no feien res més que copsar l’esperit del segle. No cal dir que aquest exercici sempre exigirà més dosis de benevolència i d’indulgència a una lectora que no pas a un lector, perquè qualsevol dona haurà d’estar disposada a fer més concessions davant les mateixes lectures. Uns i altres farem bé de llegir Baudelaire, de llegir-lo sense pensar que és un tòtem del segle XIX, un llegat intocable i indiscutible, sinó veient-hi un autor que va obrir nous camins i que va produir una obra que ens podrà agradar més o menys, que ens podrà entusiasmar o irritar, però que rarament ens deixarà indiferents.

Walter Benjamin tampoc no és un tòtem inamovible. A la seva obra, de fet, hi podem trobar fils tot just embastats, contradiccions, un oceà de fragments on ens perdrem un i altre cop, potser perquè amb cada lectura que feia el seu pensament anava evolucionant —i també perquè va dur la vida que va dur. Endinsar-se en els seus textos, però, és sempre una experiència il·luminadora. Les pàgines que va dedicar a Baudelaire tenen un interès de primer ordre i permeten acostar-se a l’obra del poeta que va cantar l’spleen amb una visió més neta i acurada. Benjamin sent una atracció irresistible per un món que Baudelaire va descriure com pocs: el París dels passatges i les galeries, la metròpolis que en un moment donat decideix desempallegar-se de l’aspecte medievalitzant i preparar-se per rebre amb els braços oberts la modernitat. París s’eixampla per entrar en una nova època marcada per una certa manera d’entendre el progrés que ha arribat fins als nostres dies, amb tot el que tenia de bo, però també sense esquivar les amenaces que s’intuïen i que s’han vist confirmades en ple segle XXI en forma d’individualisme, de narcisisme, de capitalisme desbocat que ha transformat l’ésser humà en una mera mercaderia.

El dandisme és un sol que es pon; com l’astre que declina, és superb, poc càlid i ple de malenconia. Però, ai!, la marea creixent de la democràcia, que tot ho envaeix i anivella, ofega dia rere dia els últims representants de l’orgull humà i aboca onades d’oblit damunt les petjades d’aquests mirmídons prodigiosos. («El pintor de la vida moderna», Baudelaire, pàg. 91)

Baudelaire va intuir aquests canvis i en va assajar les primeres descripcions, Benjamin va mirar d’explicar-los i de bastir-hi una teoria; nosaltres en vivim les conseqüències i les notem en carn pròpia. I, potser perquè ens ha tocat patir-les, avui som més capaços d’entendre les intuïcions de Baudelaire. Al seu costat seguim les passejades del flâneur, nosaltres mateixos convertits en individus astorats davant del món, a voltes passejadors, a voltes col·leccionistes, consumidors i consumits, compradors de mercaderia i mercaderia venuda a les nostres espatlles. Ens queda el temps i la gestió que en fem cadascun: aprofitem-lo per llegir aquests autors, per llegir-los críticament, per conèixer la tradició, aquest llegat que ha arribat fins a nosaltres, i per decidir què en volem fer. 

En el fons, en siguem conscients o no, també som xarneres, també estem entre dos mons, un que s’acaba i un que comença. Els qui vindran decidiran, sense que hi puguem fer gaire res, si volen o no donar un cop d’ull per veure què hi ha a l’altra banda de la porta. Almenys, que no se la trobin tancada amb clau.

Els llegats

Després d’haver llegit Els llegats de Lluís Calvo (Arcàdia, 2021) és forta la temptació de transcriure una enfilall de citacions extretes del llibre i deixar que l’obra ens parli amb les seves pròpies paraules. De fragments seleccionats no en falten: aquest assaig ens proporciona a balquena frases lluminoses que voldrem subratllar i difondre perquè molta altra gent les coneguin. Però procedint així no faríem sinó fragmentar un discurs ben travat que denuncia justament, entre moltes altres característiques dels nostres temps, la fragmentació en què han caigut el coneixement, la cultura, el saber.

Com a assaig que pretengui sacsejar el lector i fer-lo pensar sobre el paper de la tradició i l’estat actual no ja de la cultura, sinó de tot un conjunt d’elements que configuren la nostra civilització, només té un problema: hi estàs d’acord amb tot. Esclar que això no és culpa de Calvo, i que vulgui sacsejar el lector ho diem nosaltres; és més probable que la reflexió que duu a terme la faci en primer lloc per a si mateix, per bé que la decisió de donar-li forma de llibre i, finalment, fer-la arribar a l’editor ens permet compartir-la com a lectors, per la qual cosa li estem immensament agraïts. En qualsevol cas, Calvo trena un discurs que, tot i ser clarament benjaminià en el fons, avança ondoyant, que diria Montaigne, deixant anar fils que reprèn repetidament, idees sobre les quals torna, en un vaivé que ens ajuda a anar interioritzant el pensament que travessa l’obra.

Calvo comença preguntant-se què n’hem fet del passat: què en recordem, què ens n’arriba, què n’hem oblidat. És la pregunta que desencadena tota la reflexió i, alhora, l’encamina per la sendera que va desbrossar Walter Benjamin, especialment amb les seves tesis sobre la història (que ara tenim a l’abast gràcies a l’esplèndida edició de Flâneur). Després d’insistir en la necessitat de rescatar de l’oblit els vençuts i els silenciats, i de recordar qui escriu la història, qui defineix els cànons i qui estableix què passa a formar part de la tradició, Calvo s’encara —i ens encara com a lectors— amb una dicotomia que cal vèncer: ni la tradició pot ser un bagatge elitista, incontestable i modificable, a l’abast de ben pocs, ni la nostra civilització pot viure completament d’esquena a tot el que implica aquesta tradició, ignorant-la o menystenint-la, si no volem que el món que coneixem no vagi definitivament pel pedregar.

La tradició no pot basar-se en un sistema jeràrquic i vertical, en què es veneren persones i obres com si fossin incontestables, però tampoc no pot esvair-se en el present més immediat. La tradició tampoc no és un sistema fet a mida, en què un mateix, o bé una comunitat determinada, pot anticipar el discurs públic que ha de restar després de la mort. La tradició és plural. La tradició implica un conjunt de bagatges, de sapiències, d’elements susceptibles de ser transmesos. I per aconseguir aquest substrat és requereix una continuïtat en el temps, una successió d’instants que conformin diferents camins i un conjunt plural de trajectòries. L’important, en aquest cas, és afrontar les clivelles i cauteritzar-les. Reparar els talls. Uni, recosir i recompondre els fragments sense caure en cap pretensió despòtica de totalitat, sinó actuant a través d’il·lusions, de punts d’acoblament, de nexes, de semblances i de parentius. (Pàg. 226)

A partir d’aquí, Calvo dissecciona des del punt de vista cultural i social l’època que vivim. Molts dels problemes que patim arrenquen de les dues grans guerres que van sotraguejar la primera meitat del segle XX, malgrat que alguns autors com Balzac o Oscar Wilde ja havien intuït quin mal patia l’home sorgit de la Revolució Francesa. Per una banda, a causa dels grans desastres del segle passat, s’estén la desconfiança envers les institucions que fins a un cert moment havien mantingut l’autoritat i el prestigi als ulls dels ciutadans; el passat, a més, es converteix en un temps que cal deixar enrere, que convé oblidar. Tot plegat, amb l’ajut inestimable de les noves formes de vida i d’un capitalisme que accentua el caràcter individualista de l’home contemporani, instal·lat en un presentisme que el duu a rebutjar tot allò que impliqui perdre el temps, és a dir, accions com ara mirar enrere o pensar gaire en el futur. Tot el que s’ha esdevingut les darreres dècades ha alimentat el narcisisme, que s’ha estès com una pandèmia aprofitant les noves corretges de transmissió de fets, sabers o vel·leïtats del nostre temps: Internet i les xarxes socials, que compten, no cal dir, amb la força de l’arma definitiva, el telèfon mòbil.

Recolzant-se en els diversos autors que cita, Calvo descriu molt bé el moment actual, analitza els perills a què ens enfrontem i no escatima la crítica cap als posicionaments elitistes i academicistes que, lluny de servir per trobar solucions, no fan res més que tancar possibles vies de sortida. L’auge del totalitarisme s’explica en bona part pel presentisme, l’individualisme i el narcisisme imperants, actituds que difícilment poden dur la nostra societat a res de bo. La fragmentarietat dels coneixements actuals, l’excés abassegador d’informació, la universalització dels canals de difusió de les opinions de cadascú, tot això també passa pel microscopi de Calvo. I de retruc, esclar, la crítica, sempre necessària, però avui exercida de qualsevol manera, amb o sense criteri, convertida en mera opinió no sostinguda en cap coneixement aprofundit.

Els llegats ens parla de tot això i de molt més. I ens fa rumiar encara que, com dèiem més amunt,  estiguem massa d’acord amb el que s’hi diu. Fins i tot ens fa plantejar el paper que ha de tenir —si és que n’ha de tenir cap— un blog com L’Acció Paral·lela. L’exhibicionisme, l’afany de protagonisme, l’exabrupte o l’opinió immediata formen part d’un món en què no podem evitar viure. Són també ingredients de la «sorollada» que tant irrita el narrador d’Els angles morts, novel·la amb què Borja Bagunyà retrata també una bona colla dels mals de la nostra època i que es complementa magníficament bé amb l’assaig de Calvo.

La pregunta que obria la reflexió —«què n’hem fet del passat?»—, i que prenia la forma d’un lament, reapareix al final de tot i es desdobla en una formulació nova: «Què podem fer-ne?», pregunta que bandeja el lament i deixa intuir noves possibilitats, noves opcions, tota la feina que tenim per endavant. Calvo, per tant, defuig el plany i aposta per trobar una sortida a l’atzucac en què sembla que ens hàgim instal·lat.

Davant del postulat que enarbora una tradició única i coherent caldria contraatacar des de la proliferació de veus, tot remembrant els ecos de la dissidència, les ombres soterrades i la llavor dels vençuts. Contra els bustos. Contra les galeries d’estàtues i els museus de cera. Així s’hauria de trenar el lligam amb el passat i refer els nusos, la ballestrinca dels llegats amb què el recercador tempsut atrapa el temps d’antany. Sense representació, i sense unitat, els llegats han de sadollar la nostra fam, la recerca de respostes i la formulació, enterca, de traces i d’interrogants. ¿Què n’hem fet del passat? ¿Què podem fer-ne? La resposta es troba en aquest mateix instant. (Pàg. 238-239)

Un llibre important, aquest. No en tingueu cap dubte.

La inevitabilitat

Tot allò que passa de forma absurda i estúpida perquè ningú no ho ha demanat, perquè no té cap interès, perquè demana l’esforç —i recursos materials i econòmics— d’algú, de diverses persones o de tot un organisme a fi que passi, i que a més es perllonga en el temps, tot allò que es mostra sota el signe de la inevitabilitat més frustrant és una de les característiques dels nostres temps. La inevitabilitat imposa el seu domini en els àmbits més diversos de l’existència i és a la base de la nostra societat: la vida civil, el marc polític i jurídic, la cultura, l’entreteniment, les relacions humanes… S’escola en els gestos i els esdeveniments més insignificants i també en actes i moments carregats de transcendència. Sense cap ànim de ser exhaustius, però amb la voluntat d’exemplificar l’omnipresència —mai innòcua— de la inevitabilitat, a continuació n’esmentem uns quants casos detectats des de fa anys en el nostre dia a dia.

1. Les entrevistes breus que ràdios i televisions dediquen als esportistes abans o després d’una actuació seva i que ocupen molts minuts dels espais informatius cada dia de l’any. Aquestes entrevistes, o l’extracte breu que se’n acaba difonent, són absurdes, repetitives i estèrils fins a límits insospitats. Els esportistes hi repeteixen frases fetes, paraules que no diuen res, idees que no són idees, tòpics i llocs comuns que ja han estat expressats milers de cops, sense que ningú pugui aportar-hi mai una espurna d’originalitat ni res que les pugui fer interessants. Són declaracions —és el mot exacte que se sol utilitzar per referir-s’hi— que ningú no ha demanat: els oients o espectadors no les necessiten ni les volen sentir; el periodista que aconsegueix el tall de veu és conscient que tota la feina i l’esforç que hagut de fer per obtenir la gravació, una frase que no té cap mena d’interès, és una despesa absurda que la maquinària informativa exigeix per continuar alimentant-se de buidor i d’obvietats, de mediocritat i d’inanitat. I, encara, el periodista que condueix l’informatiu i anuncia les declaracions es veu obligat a fingir una certa excitació pel que estem a punt de sentir. Tot és un despropòsit que es perllonga en el temps i que comença a travessar èpoques sense que ningú no sàpiga com aturar-ho. «Hay que ir partido a partido», «nosotros a lo nuestro», «ha sido una etapa dura». No cal dir que aquest fenomen passa només en l’àmbit de l’esport; mai no fan aquesta mena de preguntes a un poeta després d’un recital, a un escriptor després de la presentació d’un llibre o la participació en un club de lectura, i mai, no cal dir, cada trenta minuts en un informatiu de la ràdio pública.

2. Persones que accepten formar part d’un jurat d’un premi literari tot i saber que hi faran un paperot. Què és el que els impulsa a prendre part en aquesta farsa? Què hi ha de tan poderós que passi per damunt de l’opció de perdre tot el prestigi que poguessin haver guanyat fins aleshores, sobretot quan es tracta d’escriptors que s’han passat anys picant pedra, escrivint la seva pròpia obra? Només hi deu haver una resposta lògica: els diners; els diners i la possibilitat de continuar publicant o de continuar accedint a alguna mena d’aparador, de no caure en l’oblit en què cau la major part d’escriptors. Aquesta és una conducta inevitable que es perpetua des de fa ja una bona colla d’anys sense que se n’arribin a saber les raons veritables, perquè els diners sense prestigi, els diners que emmerden i fan desaparèixer tot el prestigi, els diners a canvi de ser uns empestats de l’àmbit cultural i literari són massa poca cosa, una mera llaminadura que no hauria de servir per temptar gent amb quatre dits de front. Esclar que això cadascú s’ho sap.

3. La proliferació desbocada, absurda i tendent a l’infinit del llenguatge políticament correcte. És inevitable la crema constant de mots i d’expressions, paraules que ens fan nosa i que no té cap sentit que anem substituint per d’altres de noves que tampoc no trigaran a fer-nos nosa, perquè el que ens molesta, esclar, és el que designen, i com que el que designen no desapareixerà mai sempre ens farà nosa tot el que s’hi refereixi. Afegim-hi l’inevitable llenguatge inclusiu que vol visibilitzar les dones i que acaba esdevenint exclusiu, separador i espuri, per culpa de l’ús irracional que se’n fa. És trist veure que no hi ha res a fer, que cada cop va a més, convertit en un postureig inevitable. Costarà fer marxa enrere, no pas per tornar allà on érem, perquè no es tracta d’això, sinó per trobar la manera d’avançar des del sentit comú, el bon criteri i les ganes de contribuir de debò a la causa que es diu voler defensar. L’incessant desdoblament ha arribat per quedar-se en contra de tot el que diguin els que hi entenen una mica, i malgrat tot el dany que provoca i continuarà provocant en el futur. No en va, té la política i l’escola com a màxims paladins.

4. La denúncia que avui dia es publiquen massa llibres. Aquesta també és una queixa inevitable, repetida, que corre paral·lela a l’afirmació que la desproporció creixent entre el nombre d’escriptors i el nombre de lectors no para d’augmentar. No és evident que això sigui cert, que avui hi hagi més escriptors que lectors, però tampoc es pot descartar que sigui així. La solució és a l’abast de tothom: l’excés de títols publicats s’acabaria si hi hagués una tarifa mínima que haguessin de cobrar els autors. Per exemple, 500 € per endavant per un llibre de poesia, 1.000 € per una novel·la. Si els editors haguessin de pagar aquestes quantitats tant sí com no en el moment que accepten publicar l’obra d’un autor, s’hi mirarien molt més abans de prendre la decisió. I abans que ningú al·legui la primera objecció, ja la rebatem: no, no és cert que només es publicarien llibres d’autors capaços —per nom, per prestigi o per la consideració de mediàtics— de vendre quantitats suficients de llibres per justificar la inversió; sempre hi hauria l’editor que apostaria per obres de qualitat que tindrien dificultats per ser publicades en altres bandes, sempre hi hauria algú disposat a arriscar-se. Ara, la reducció de títols seria un fet. I tots, evidentment, hi sortiríem guanyant.

Avui ho deixem aquí, però hi tornarem: la llista de fets, usos i costums marcats per la inevitabilitat és llarga.

Nivell superior

A Els angles morts Borja Bagunyà fa un retrat demolidor de la institució universitària i de l’actual concepció que l’Administratació té dels plans d’estudis, de la investigació, de l’ensenyament en general. Aquests dies es parla molt també del baix nivell que tenen aquells qui aspiren a ser mestres, persones que en molts casos no llegeixen o llegeixen molt poc, que tenen un nivell de coneixement de la llengua molt limitat i una cultura general més aviat escassa.

Davant d’aquest panorama sempre hi ha l’optimista que treu importància al suposat problema i que afirma despreocupadament que avui hi ha tants alumnes bons com unes dècades enrere. Deixeu-me posar un exemple que mostra molt bé, em fa l’efecte, on érem i on som. Fa trenta anys, qui volia obtenir el nivell superior de català, aquell D de principis dels noranta, havia de dominar força bé l’ortografia i la gramàtica, tenir un bon cabal lèxic i conèixer els diferents mecanismes per crear o formar mots, saber analitzar sintàcticament oracions complexes, tenir nocions de català antic, dialectologia i història de la llengua, dominar l’alfabet fonètic internacional i tenir nocions de fonètica, saber redactar, saber resumir textos i extreure’n la informació clau, ser capaç de llegir correctament textos en veu alta amb fluïdesa mostrant una bona pronúncia i saber dur a terme una intervenció oral exhibint capacitat, recursos i correcció. A més, si per preparar l’examen assisties a un curs, havies de llegir un llibre i fer-ne una ressenya sense poder recórrer a Internet per pescar-hi informació i tota mena de comentaris d’aquells qui ja l’havien llegit, és a dir, per copiar-hi la ressenya.

Avui, per obtenir el nivell superior, l’actual C2, cal redactar un parell de textos fent poques errades, si pot ser, i saber exposar un tema amb un mínim de destresa.

El canvi en el grau d’exigència és aclaparador. Algú dirà —aquell optimista— que avui hi ha el mateix percentatge d’alumnes brillants que fa trenta anys. Pot ser. El que segur que no hi ha és el mateix percentatge d’aprovats, que s’ha disparat fins a extrems absurds. Alguns dels coneixements que s’exigien als qui volien obtenir el nivell D eren superflus? És probable. Calia posar al dia els programes? De ben segur. El problema és que gairebé tot ha acabat sent superflu; no hi han deixat res, tan sols l’os, l’esquelet: han buidat el certificat de nivell superior de tot contingut que justifiqui aquest adjectiu. I, per si amb això no n’hi hagués prou, han acabat reblant el clau amb la consigna no escrita que calia augmentar el nombre d’aprovats, que els suspesos no són ni bons ni desitjables.

Fins aquí l’exemple. El que ha passat en el cas del nivell superior de català ha passat en tots els àmbits educatius, formatius i intel·lectuals. El mateix descens vertiginós, la mateixa estimbada, la mateixa decadència programada i justificada pels qui governen —i aplaudida per la majoria dels qui són governats.

No sé si calia que un alumne de nivell D sabés fer transcripció fonètica o conegués el significat de  midons; sé que algú que va amb el certificat de nivell C2 sota el braç no té els coneixements ni la preparació que tenia el qui aprovava aquell examen dels anys noranta.

Bon Bloomsday tingueu!

La vida que es menja la vida

En aquest llegir que és anar passant la vida, de tant en tant topem amb llibres que fan de l’absència de literatura una lliçó de literatura. En aquest blog ja hem parlat de l’aliteratura, un concepte encunyat l’any 1956 per l’escriptor Claude Mauriac per referir-se a obres en què la literatura apareix «alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». En aquell apunt n’esmentàvem uns quants exemples. Doncs bé, ara n’hi podem afegir un altre: L’hora de l’estrella, la novel·la que va publicar l’escriptora brasilera —d’origen judeoucraïnès— Clarice Lispector el 1977, poc abans de morir.

A L’hora de l’estrella (traducció de Josep Domènech Ponsatí, Club Editor, 2020), Lispector narra la vida de Macabéa, una humil mecanògrafa. De fet, el narrador és Rodrigo S. M., personatge a qui Lispector cedeix la veu perquè ens expliqui les vicissituds d’aquesta noia procedent de la regió del Sertão —nom que inevitablement ens remet a una de les grans novel·les del segle XX, l’obra magna de João Guimarães Rosa— i que no sap ben bé què hi ha vingut a fer, al món. Per sort per a ella, no té ni tan sols la capacitat de fer-se una pregunta com aquesta. El narrador, però, ja ens avisa: «Qui s’interroga és incomplet.» Macabéa no va triar venir al món; tampoc no va triar que els seus pares morissin molt aviat i que la pugés una tia que no li tenia gaire afecte. Potser per això ella es limita a viure i a acceptar els fets que s’esdevenen, a viure en el present sense imaginar què deu ser el futur, o com pot ser, en el cas que n’hi hagi. I és aquest present el que Rodrigo S. M. s’inventa i ens explica, sense recórrer a la literatura, sense condiments, de la manera més senzilla i austera de què és capaç. «Vivim exclusivament en el present perquè sempre i eternament és el dia d’avui i el dia de demà serà un avui, l’eternitat és l’estat de les coses en aquest moment» (pàg. 24).

I malgrat tot Macabéa arriba a preguntar-se un sol cop: «Qui soc jo?» La seva és una vida miserable als ulls de gairebé tothom menys d’ella mateixa. «Quan es despertava ja no sabia qui era. Només després pensava amb satisfacció: soc mecanògrafa i verge, i m’agrada la coca-cola. Només aleshores es vestia de si mateixa, i es passava la resta del dia representant amb obediència el paper de ser» (pàg. 50). Just després d’una frase com aquesta, el narrador es qüestiona sobre la manera d’escriure la història: «L’enriquiria, aquest relat, si fes servir uns quants termes tècnics d’allò més enrevessats? Justa la fusta: aquesta història no té gens de tècnica, ni d’estil, és feta a la babalà. Jo tampoc no tacaria per res del món, amb paraules brillants i falses, una vida senzilla com la de mecanògrafa.»

No en va, el narrador confessa estar cansat de la literatura. I a pesar d’això, a mesura que se succeeixen les pàgines ens anem assabentant de l’origen de Macabéa, de la vida que fa, de les relacions —poques— que estableix amb altres persones; la veiem festejant amb un noi també procedent del Sertão, i acabem sabent que té els pulmons malalts. També pateix dels pulmons la Chloé de L’escuma dels dies, l’obra de Boris Vian que a voltes ve al cap en llegir L’hora de l’estrella, potser per la tristesa que plana en l’ambient, per la inevitabilitat dels fets que han d’arribar, per bé que Lispector despulla el seu relat d’artifici fins a límits insospitats i sorprenentment efectius. Un dels seus objectius com a autora és allunyar de l’obra tota ombra de sentimentalisme, i ho aconsegueix amb escreix, fins al punt que  la figura de Macabéa ens fa pensar també en una altra heroïna castigada pel fat, per aquesta acció no triada d’haver vingut al món, com és la Bess McNeill de Breaking the waves, una de les pel·lícules clau de Lars von Trier.

«I aleshores —aleshores el sobtat esgarip ranerós d’una gavina, de sobte l’àguila voraç que aixeca la tendra ovella cap a ben amunt, el suau gat que trinxa una rata bruta qualsevol: la vida es menja a la vida» (pàg. 123).

Per la manera com està plantejada l’obra, per la manera de ser escrita, diria que aquesta novel·la pot ser considerada el testament literari de Lispector; algunes pàgines semblen extretes d’una poètica, són un document que explicita com concebia l’acte d’escriure aquesta autora indefinible i sorprenent: jugar a no saber escriure quan se’n sap tan del cert. Literatura sense concessions, aliteratura de primer ordre.

L’epopeia de l’home postmodern

Vivim en una època en què la deformitat ha anat esdevenint la norma en la major part d’aspectes de la nostra vida: els usos i costums, les maneres de viure i de relacionar-nos els uns amb els altres, la manera de treballar, les expectatives vitals i laborals, el paper de l’Administració, el paisatge urbà —especialment l’urbà—, la societat, la política, la forma de ser pares i tenir fills a càrrec, la concepció de l’esport i del fet de mantenir-se en forma, etc. Tot s’ha modificat i deformat, com si aquests àmbits de la nostra existència s’haguessin vist abocats a emmirallar-se en un d’aquests miralls de fira que et retornen una imatge grotesca, uns miralls que són capaços de reflectir també el so ambiental de l’època i de retornar-nos-el en forma d’estridència constant, de xerrameca infinita i abstrusa: de sorollada.

Aquesta imatge monstruosa és la que descriu Borja Bagunyà a Els angles morts (Persicopi, 2021), una novel·la que és un cop de puny sobre la taula d’un escriptor que es revela enorme i, alhora, una escopinada als peus del respectable, carregada de totes les substàncies indesitjables que poden secretar el cos i la ment de l’home postmodern. Perquè en aquesta novel·la és justament l’home postmodern qui veiem deambular per la ciutat, per la quotidianitat, enfrontant-se als perills de cada dia: el tracte amb els col·legues i els alumnes a la feina, l’angoixa per una circumstància professional i satisfactòria, el cafè dolent que li serveixen en un bar, la preocupació per una salut dental deficitària, el soroll que envaeix els carrers, tots els racons, el món en general —un soroll instal·lat en tots els àmbits i que pren totes les formes: acústica, visual, olfactiva, verbal…

Però en aquesta ocasió —som al segle XXI— l’home postmodern és una figura complexa que es desdobla en un home i una dona: en Morella i la Sesé, un professor universitari i una ginecòloga. Tenen més de cinquanta anys, camí de la seixantena, i en fa prop de trenta que estan casats. La novel·la també és, doncs, el retrat d’una relació de parella prou llarga, d’un matrimoni sense fills que viu un moment complicat però no pas per cap dels motius que una obra convencional del nostre temps portaria a col·lació: aquí no hi ha infidelitats amb terceres persones que malmetin la relació. No en va, un dels encerts de Bagunyà és que rarament cau en el tòpic i que sap fressar camins propis, basant-se en la seva capacitat d’observació i en una destresa descomunal a l’hora de descriure i cisellar amb una precisió i una exactitud inaudits fets, gestos, relacions, actituds.

I, malgrat tot, sí que hi ha un tercer personatge que entra en acció: l’Olof, nebot d’en Morella, que aterra a Barcelona procedent dels Estats Units, on viu el germà del protagonista. Els èxits laborals i econòmics d’aquest germà fan de contrapunt a la mediocritat i insipidesa d’en Morella, convertit en un veritable antiheroi del nostre temps. Tot just en començar el relat, assistim a la decepció del professor, que veu com una plaça de catedràtic a què aspirava va a parar a les mans d’un altre col·lega, una mena d’arribista que encaixa millor en els nous temps que es respiren a la universitat. Aquest fet permet a Bagunyà fer un retrat despietat de la institució universitària i de l’evolució que ha patit en les darreres dècades tot el sistema educatiu i el món de la investigació. En el segon capítol veurem en acció la Sesé, que assistirà a un part que la marcarà profundament. Són 175 pàgines inicials enlluernadores, en què Bagunyà posa en joc tots els recursos que té a disposició —que són molts, i que encapçala una altíssima intel·ligència narrativa— per presentar-nos els personatges i la seva circumstància —el perfil psicològic dels personatges principals és impecable—, i per parlar-nos de tot el que ens vol parlar.

A partir d’aquí, la intensitat de la narració —alguns diran «l’interès», «el ritme»— experimenta un lleu descens, diria que inevitable, però no pas definitiu. De fet, Bagunyà manté la destresa, la força a l’hora de narrar; i no enganya pas a ningú: qui ha llegit les primeres pàgines sap què pot trobar a continuació: poca acció, molta disquisició, excursos, idees, una massa verbal a voltes espessa, a voltes més fluida —segons el gust del lector—, amb pics de genalitat indiscutible. El que és evident és que l’autor aconsegueix fer un retrat de la nostra època que tothom, d’una manera o altra, es pot fer seu, un retrat marcat per dos elements predominants: la reflexió entorn de la relació entre l’art i la vida i la denúncia de la «sorollada», paraula clau que es repeteix al llarg de l’obra al costat d’una gran multitud de sinònims i expressions semblants («paraulada», «mortadel·la verbal», «xerrameca reverberada», «verborràgia», «sopa acústica», etc.) i que remet a un món en què el silenci —i per tant la calma, la reflexió, el pensament— és combatut per tots els mitjans. 

No cal dir que l’obra mateixa acaba exemplificant la deformitat de què parla i que esmentàvem al començament. Bagunyà n’és conscient. Entre els seus referents literaris hi ha obres monstruoses i deformes com Moby Dick, Els somnàmbuls o Ulisses, esclar. Els angles morts admet la confrontació amb l’obra de Joyce a la recerca de certs paral·lelismes que van més enllà de l’anècdota, tal com ja passava amb una altra gran novel·la, El món de Joan Ferrer, de Cèsar A. Jordana. Així, a Els angles morts també veiem en acció un antiheroi que deambula per la ciutat i que cerca en la figura d’un jove algú que pugui ser, si no el seu fill, almenys el seu deixeble. Ara bé, és cert que en aquest cas en Morella és una síntesi de Bloom i de Stephen alhora, mentre que l’Olof es limita a ser el nebot a qui podria fer de mentor però que exerceix de contrapunt post-postmodern. La Sesé, en canvi, té poc a veure amb la Molly: treballadora fins a l’extenuació, pràcticament asexuada, tan sols comparteix amb l’heroïna joyceana la incapacitat per mantenir l’ordre i la higiene a casa. Si Joyce ens parla de la paràlisi de la metròpoli dublinesa, Bagunyà ens remet a la paràlisi que tenalla Barcelona, una ciutat que no sap ben bé cap on va.

Podríem dur la comparació al terreny formal: Bagunyà també juga amb els estils, també força les convencions del gènere narratiu, violenta la sintaxi, inventa paraules. O a la concepció d’algunes escenes: una de les escenes també passa en un hospital, veiem figures ciclòpies i agegantades, i en Morella assisteix a un enterrament, visita el despatx d’un editor, passeja pel carrer, entaula discussions sobre qüestions artístiques i literàries…, i fins i tot s’angunieja davant la visió de boques obertes plenes de tendrums i restes de menjar, tot i que Bagunyà trasllada aquesta famosa escena joyceana als lavabos de la facultat. Una escena, per cert, exagerada, estrafeta, esguerrada, que contribueix a la deformitat de l’obra.

Però l’excés, com ja ha quedat clar, és a la base d’Els angles morts —qui no suporti els excessos farà bé de triar altres lectures—. L’excés i el talent, esclar, la capacitat, el caràcter d’un narrador nat que ha escrit una obra que, a més de descriure-la, segurament marcarà una època. En llibres així no serveix gaire de res clicar el like o el dislike. Llegint-lo és lícit avorrir-s’hi, és impossible no treure’s el barret.