Pornografia

Witold Gombrowicz va publicar Pornografia el 1960, quan encara residia a l’Argentina, país on va viatjar convidat el 1939 —a mig trajecte Alemanya va envair Polònia i Gombrowicz es va trobar sense possibilitat de retorn. Aquesta és, per tant, la tercera de les seves quatre grans novel·les, i segurament l’obra ideal per a aquell qui un bon dia decideixi entrar en l’univers particular de l’autor polonès més simpàtic que ha trepitjat la Terra.

És també un llibre ideal per a qui vulgui tastar una cosa diferent. La literatura té molts vessants, moltes bifurcacions que ens duen per tota mena de senders, els uns més fressats, d’altres menys transitats i que ens permeten enfilar-nos per rutes no tan conegudes. Sí, sona molt tòpic, però si el tòpic té validesa és perquè hi ha un mínim de fonament que el sosté. El lector cansat de certs mecanismes narratius, àvid de paisatges literaris nous, trobarà a Pornografia una immillorable porta d’entrada a tot un món nou.

La història és senzilla: dos homes, Witold —l’autor s’identifica de ple amb aquest personatge, que a més és el narrador— i Fryderyk van a visitar el terratinent Hipolit a casa seva, al camp. Corre l’any 1943 i Polònia es troba sota l’ocupació nazi, en plena Segona Guerra Mundial. A la casa coincideixen, entre d’altres, amb Henia, la filla adolescent d’Hipolit, i Karol, el fill de l’administrador. Henia i Karol són amics i companys de jocs des que eren infants, per bé que ella està promesa amb un jove advocat fill d’una propietat propera. Fryderyk i Witold intueixen des del moment de la seva arribada que la relació que hi ha entre el noi i la noia adolescents va més enllà del que seria una amistat d’infantesa i es proposen fer-ho evident.

Segurament hauria pogut trobar una manera pitjor d’explicar de què va el llibre, però hauria hagut d’esforçar-m’hi molt. Admeto que, expressada així la trama, és difícil que gaires lectors se sentin empesos a llegir aquesta novel·la. I tanmateix aquesta és —degudament complementada— la història que se’ns explica. Com sempre, el que ens interessa aquí és la manera com són narrats els fets pel mateix Witold en la triple condició d’autor, narrador i personatge; el que ens interessa és tot el seguit de reflexions que travessen el relat de punta a punta, i, per descomptat, les intencions que s’amaguen en la narració —que en el cas de Gombrowicz no són mai «bones»…

Però Gombrowicz, de fet, no amaga res. En un prefaci ja ens adverteix que, tot i ser filla de Ferdydurke, publicada vint anys abans, a Pornografia l’humor és deixat de banda: l’autor no vol escudar-se rere la distància que aquest proporciona. En aquesta novel·la pretén explorar els vincles entre la joventut i la maduresa, però d’una manera diferent de com ho feia a Ferdydurke. Si allà volia «desemmascarar la Gran Immaduresa de la humanitat», ara pretén revelar els vincles que uneixen la joventut i la maduresa a fi que «es complementin l’una a l’altra». «Sí, Pornografia ha sorgit de Ferdydurke. És un cas particularment grinyolant del món ferdydurkià: el Petit creant el Gran. Quan és el Gran qui forma el Petit, tot va molt bé des del punt de vista social i cultural. Però si el Gran se sotmet al Petit, quines tenebres! Quanta perversitat i vergonya! Quants paranys!» Els paranys, justament, cap on Gombrowicz vol arrossegar el lector amb les seves reflexions.

Ja intuïm, doncs, què trobarem a Pornografia: una mena d’estudi sobre el comportament humà en una situació concreta, quan l’home adult vol influir en el jove però se sent seduït per aquest. Les tensions que sorgeixen, i que Gombrowicz descriu i analitza amb mestria, estan marcades per una sensualitat sempre latent. No en va, en els seus diaris l’autor reconeix que un altre dels seus propòsits en escriure Pornografia era tal vegada renovar l’erotisme polonès.

Aquesta és, formalment, la novel·la més accessible de Gombrowicz. Ho és perquè manté una estructura força tradicional —introducció, nus, desenllaç— i perquè els fets ens són presentats seguint un fil lògic i temporal que facilita la lectura. Però hi trobem els temes clàssics que travessen tota l’obra del polonès i la seva particular manera d’expressar la realitat, de parlar del caos del món de les coses, d’explorar el comportament humà, d’encarar la religió… i de reflexionar sobre la immaduresa de l’adult i, esclar, sobre la joventut.

Vaig observar Karol durant el dinar. Una criatura i un truà. Un assassí simpàtic. Un esclau somrient. Un soldat jove. Una suavitat dura. (…) Per moments la veu se li enfosquia, es tornava mat. Tenia alguna cosa de comú amb el ferro. Amb una corretja i amb un arbre recentment tallat. A primera vista completament normal, tranquil i amistós, obedient i servicial. Dividit entre la criatura i l’home (i allò el feia al mateix temps innocentment ingenu i despiatadament experimentat), no era tanmateix ni l’un ni l’altre sinó un tercer terme; era la joventut, en ell impetuosa i pugnaç, que el lliurava a la crueltat, a la violació i a l’obediència, el condemnava a l’esclavitud i a la humiliació. Inferior per jove. Pitjor per jove. Sensual per jove. Carnal per jove. Destructor per jove. I en aquella joventut —menyspreable.

Llegit avui, Gombrowicz continua interpel·lant-nos amb les seves fixacions, amb les reiteracions, amb l’obstinació amb què intenta explorar i retratar la immaduresa dels adults, potser perquè la infantilització és un tret absolutament predominant en la nostra societat, en tots els estrats, en tots els àmbits, i especialment en la relació entre l’Estat i  l’individu. Que profètiques que ens semblen ara les ridiculitzacions de Gombrowicz. Que oportú que és tornar-lo a llegir.

Sweet – safe – Houses

Un pensa ara en tots els confinaments memorables que ha conegut per mitjà dels llibres. Deu ser inevitable. Paris, potser, va ser un dels primers confinats: ho va ser a palau, rere els murs de Troia, rere la fortalesa malgrat tot massa humana del seu germà Hèctor, rere els seus remordiments i la seva por. Què n’hem de dir de Penèlope, tancada a casa, assetjada permanentment pels pretendents, enfeinada a teixir i desteixir el sudari per al rei Laertes, mentre espera, sense perdre mai del tot l’esperança, el retorn d’Ulisses.

Uns segles més tard, Virgili també va haver de confinar-se, ja vell i greument malalt, abraçat al cofre on desava el manuscrit de l’Eneida, covant el desig de destruir-lo perquè no considerava la seva obra prou reeixida. Però no és ell qui ens ho diu; d’aquesta reclusió ens en parla Hermann Broch en una de les novel·les més poètiques i radicalment antinovel·lístiques que s’hagin escrit mai.

Molt més endavant, un altre poeta va viure confinat durant dècades en una cambra: Hölderlin, i en aquella cambra va escriure molts dels seus versos, a voltes rarament lluminosos malgrat l’entenebriment que l’havia allunyat del món. Oblòmov també s’autoconfinava, al llit o al sofà, i limitava la seva activitat a un mínim vital imprescindible, tenallat pel fastig i assistit per l’inefable Zakhar. Foren altres les raons que van dur Gregor Samsa a la reclusió, sotmès a una transformació que l’alienava de tot…, o potser va ser justament aquesta alienació el que va dur-lo a patir una metamorfosi que rellegirem perpètuament.

Hans Castorp es va confinar en un balneari dels Alps, en part com un joc, en part perquè sentia que el món que havia conegut fins llavors ja no li podia oferir res més. No pas al Alps, sinó als Vosges passa confinat una bona temporada el tinent Grange, dins una casamata situada enmig d’un bosc imaginat per Julien Gracq, a l’espera que arribin els alemanys i que la guerra que no sembla que ho sigui acabi esclatant de veritat.

Molts d’aquests autors i personatges no passen tot sols el confinament, com tampoc no ho fa Úrsula, reclosa en la seva soledat centenària a la casa de Macondo. N’hi ha molts d’altres, de confinaments. El d’un noi que solca els mars a bord d’un balener i que es fa dir Ismael, o el d’un innombrable que no es fa dir de cap manera i que Beckett confina entre les seves pròpies paraules, entres les seves preguntes sense resposta, mentre roman en una immobilitat desesperant.

Què més es pot escriure sobre el confinament? Probablement tot, perquè cada època té la seva manera d’encarar la captivitat, sigui voluntària o forçosa, d’una part de la humanitat. Només ens cal mantenir l’esperança com ho va fer Penèlope i no dubtar a destruir els nostres esborranys, com volia fer Virgili, si és el que mereixen.

Una de les més grans confinades va ser, sens dubte, Emily Dickinson, que va deixar un llegat poètic impressionant sense sortir de la seva cambra. Seu és aquest poema sobre la casa del confinament definitiu:

Sweet — safe — Houses —

Sweet — safe — Houses —
Glad — gay — Houses —
Sealed so stately tight —
Lids of Steel — on Lids of Marble —
Locking Bare feet out —

Brooks of Plush — in Banks of Satin
Not so softly fall
As the laughter — and the whisper —
From their People Pearl —

No Bald Death — affront their Parlors —
No Bold Sickness come
To deface their Stately Treasures —
Anguish — and the Tomb —

Hum by — in Muffled Coaches —
Lest they — wonder Why —
Any — for the Press of Smiling —
Interrupt — to die —

 

Cases — adorables — segures —

Cases — adorables — segures —
Cases — alegres — animades —
Segellades, tan senyorialment hermètiques —
Tapes d’acer — sobre tapes de marbre —
Tanquen a fora el qui va descalç —

Els rierols de pelfa — en vores de setí
No baixen amb tanta delicadesa
Com les rialles — i els mormols —
De la perla dels qui són els seus —

Que cap mort calba — no ofengui els seus salons —
Que cap mal excessiu no vingui
A desfigurar els seus tresors imponents —
L’angoixa — i la tomba —

Brunzen a prop —en còmodes carruatges —
No fos cas — que preguntin per què —
Algú — sota el pes d’un somriure —
Ho interromp tot — per morir

(Traducció: Roger Vilà Padró)

Pedres d’un marge (II)

Els dies de confinament són també dies de lectura i reflexió. I de retrobament amb certs llibres que havíem llegit en una altra època. Ara fa dos anys i mig vam penjar al blog una llista dels llibres que per a L’Acció Paral·lela són pedres de toc, peces que constitueixen la base sobre la qual se sustenta la nostra visió del món i de la literatura. Passat aquest temps, i aprofitant la calma d’aquests dies, hem revisitat el marge i hem vist que hi havíem d’afegir unes quantes pedres més. L’ordre, ara sí, és més o menys cronològic.

  • La Ilíada, Homer
  • L’Odissea, Homer
  • L’Eneida, Virgili
  • La Divina Comèdia, Dante
  • Guerra i pau, Lev Tolstoi
  • Els dimonis, Fiódor Dostoievski
  • Solitud, Víctor Català
  • De profundis, Oscar Wilde
  • Obra poètica, Georg Trakl
  • À la recherche du temps perdu, Marcel Proust
  • Ulisses, James Joyce
  • Tot Kafka
  • Diari de Moscou, Walter Benjamin
  • L’home sense qualitats, Robert Musil
  • El llibre del desassossec, Fernando Pessoa
  • Poemes d’Alberto Caeiro, Pessoa
  • Sol, i de dol, J. V. Foix
  • L’étranger, Albert Camus
  • La lluna i les fogueres, Cesare Pavese
  • Les deux étendards, Lucien Rebatet
  • Les mandarins, Simone de Beauvoir
  • Vida i destí, Vassili Grossman
  • Un balcon en fôret, Julien Gracq
  • Tiempo de silencio, Luis Martín-Santos
  • Pornografia, Witold Gombrowicz
  • Ada o l’Ardor, Vladímir Nabókov
  • Incerta glòria, Joan Sales,
  • El món de Joan Ferrer, Cèsar A. Jordana
  • Camí de sirga, Jesús Moncada
  • Els testaments traïts, Milan Kundera
  • Ígur Neblí, Miquel de Palol
  • Austerlitz, W. G. Sebald
  • De fems i de marbres, Francesc Serés
  • Éloge dels voyages insensés, Vassili Golovànov
  • 2666, Roberto Bolaño
  • Obra completa, Joan Vinyoli
  • Kruso, Lutz Seiler

Veredicte del I Premi de Dietari de Confinament L’Acció Paral·lela

Doncs ja tenim aquí el guanyador del I Premi de Dietari de Confinament. El consell de redacció de L’Acció Paral·lela ens hem assegurat que tant l’autora del text com l’obra mateixa complien tots els requisits de les bases del premi. Efectivament, el text presentat no és ben bé un fragment de dietari, però a nosaltres tant se’ns en fot. De fet, els soferts membres del jurat, persones reputades del món de la cultura, n’havien triat un altre, però això dels premis literaris ja sabeu com va: mana qui mana. En fi, aquí teniu l’obra guanyadora:

 

Aplaudiments a les vuit

Finalment, vam sacrificar el gos, un bonic exemplar de Teckel que feia les delícies de grans i petits. Tampoc teníem els recursos suficients per alimentar-lo com calia. El vam repelar a consciència i el rostírem a poc a poc. No fou una peça gaire generosa per a tots, però en vam fer un parell d’àpats ben profitosos. Ningú no va fer-ne escarafalls, ni els més petits, que conservaven l’energia intacta i la gana pròpia de la seva edat. Començàrem, llavors, a estudiar l’avi de cua d’ull. Anàvem curts de provisions i, golafre com era, representava un jerolífic de càlculs díficils de resoldre. Ho vam fer ràpid, a consciència un cop més, i tot d’una va alleugerir-nos una cadira menys a taula, un plat menys per omplir. Amb un parell de sortides nocturnes, ben equipats, vam solucionar la qüestió. Ens sentíem forts, hàbils en discernir què calia i què havíem de suprimir. Si el confinament s’allargava més, estàvem atents i érem curosos amb totes les directrius que ens indicava el govern, sabríem entomar noves i dràstiques decisions.

Ningú no ho havia verbalitzat, però sabíem que la més petita seria el pròxim escull a esquivar. La situació era cruel, obstinada, i el curs dels esdeveniments, inescrutable. El que ens donava conhort en aquells moments, i tota la força per continuar, era la certesa que després de tot allò ja no seríem com abans. En sortiríem més forts, més dignes, més aptes per a suportar-ho tot.

Dorila Calau

Les cortines a la casa del metafísic

Diu Sam Abrams en el pròleg que encapçala Estructures en la boira, l’antologia de poemes de Wallace Stevens que Josep M. Capilla va seleccionar i traduir i que Godall Edicions va publicar el 2018:

Tot i l’abundància de l’atenció extraordinària que la crítica acadèmica ha dispensat a Stevens, durant molts anys han persistit una sèrie de malentesos sobre la poesia de l’autor que han acabat danyant greument la seva correcta recepció, malentesos que sortosament la tendència actual de la crítica ha començat a esmenar de manera definitiva.

El primer malentès gira a l’entorn de la figura de Stevens, que se l’ha vist com un poeta fred i distant, però la pura veritat és que estem davant d’un vitalista apassionat, això sí, que no es va enganyar gens sobre la realitat del món que l’envoltava. El segon malentès és que Stevens era un poeta ultramundà i molt poc compromès, però en realitat va seguir atentament els esdeveniments històrics de la seva època, que es poden rastrejar perfectament en els seus poemes. El tercer malentès és que el nostre poeta era hermètic, abstracte i obscur, però en realitat no  ho era més que els seus contemporanis Eliot, Pound o Joyce. El quart malentès, fruit del tercer, és que no cal entendre del tot la poesia perquè no es pot entendre del tot, però no hi ha cap poema del cànon stevensià que no es pugui entendre o que no calgui que s’estengui.

L’obra poètica de Wallace Stevens és una de les obres més originals, més belles, més emocionants, més sensibles, més potents i més intel·ligents de la lírica moderna i contemporània.

Déu-n’hi-do. És a dir, som davant d’un dels més grans poetes del segle XX, afirmació compartida per Abrams, Harold Bloom i un bon grapat dels millors acadèmics i crítics literaris, però les dificultats que imposa la lectura de la seva obra demana advertir el lector perquè sàpiga amb qui se les heu. Certament, llegir Wallace Stevens no és fàcil. En molts poemes la intel·ligibilitat dels versos cau fins a fondàries d’on només la pot rescatar una lectura molt atenta i perseverant, obstinada, que maldi un i altre cop per trobar sentit a la concatenació d’imatges, sovint deslligades, que es van succeint. Paga la pena l’esforç? No hi ha manera que ningú trobi la resposta en un altre. Cadascú l’ha de buscar per un mateix, per a un mateix. Qui la cerqui ha de llegir Wallace, i decidir.

D’ell s’ha dit que és el poeta de la ment, i, efectivament, la seva és una poesia que està al servei de la reflexió: Wallace utilitza els versos per explorar el món i obtenir coneixement, per explorar la relació entre imaginació i realitat, i per examinar el mateix llenguatge, la matèria de què estan fets els poemes. Que el lector hi entengui res o no en aquesta reflexió és cosa seva; que arribi a gaudir de l’intent, també. Però tot aquell qui en llegir busqui alguna cosa més que el gaudi immediat trobarà en l’obra de Stevens camp per córrer, camps desconeguts, de fet, que li permetran forçar fins al límit la capacitat de trobar sentit en allò que llegeix, d’establir connexions, de treure les seves pròpies conclusions. Això no treu que del pròleg d’Abrams potser hauríem esperat algunes pistes més, alguna clau interpretativa més enllà de l’afirmació ambigua que no hi ha cap poema «que no es pugui entendre o que no cal que s’entengui».

George Steiner també tenia Stevens en molt alta consideració. Segons el crític, era un poeta metafísic. Probablement Stevens també s’hi considerava, com fa pensar uns dels poemes més breus i accessibles, i bells, de l’antologia de Josep M. Capilla:

«Les cortines a la casa del metafísic»

El fet és que obrir les cortines comporta
llargs moviments: com les feixugues
desinflors de la distància; o com els núvols
inseparables de les seves tardes;
o els canvis de la llum, la caiguda
del silenci, l’ample son i la solitud
de la nit, quan tot moviment
se’ns escapa, com el firmament,
que ara s’alça, ara davalla, despulla
la darrera grandària, audaç en la mirada.

Literatura anglosax… catalana

Tot lector passa per èpoques d’acostament i d’allunyament. D’acostament cap a una certa mena de literatura. D’allunyament d’una altra mena de llibres i d’autors. I no sempre és fàcil trobar un perquè per a aquest moviment serpentí de les afeccions literàries. Fa quinze o vint anys, bona part de les lectures de què em nodria procedien del món anglosaxó. Hi havia, llavors sí, raons de pes per a aquesta atracció, raons que arrelaven profundament en terra irlandesa: Wilde, Yeats, Joyce, el primer Beckett, Synge, o també un autor tan singular com Flann O’Brien. El salt des d’aquesta illa a la del costat no va ser difícil, i aviat vaig emprendre la lectura d’alguns Dickens, d’alguns Woolf, de Forster, mentre amb un ull començava a mirar cap al continent americà. De seguida em vaig sentir atret pels relats de Poe, per la poesia de Whitman, i a poc a poc em vaig endinsar en els grans autors del segle XX, sobretot per mitjà d’obres de Faulkner, Dos Passos, Cheever, la narrativa anglesa de Nabòkov…

Mentrestant no havia abandonat mai els autors del Vell Continent. De fet, si a la facultat, a finals dels vuitanta, havia entrat en contacte amb la Mitteleuropa, aquesta em va anar cridant cada cop més l’atenció fins a ocupar la major part del temps que tenia disponible per llegir, fins al punt que els autors anglosaxons van anar quedant en un segon o tercer terme. Després, circumstàncies diverses m’han apropat a altres literatures diferents de l’escrita en anglès, per bé que de tant en tant, si no he sentit la necessitat de tornar-hi, almenys m’he obligat a revisitar-la.

I vet aquí que és en aquest context que decideixo llegir El camí dels esbarzers (Angle Editorial, 2019), la darrera novel·la d’Alba Dalmau. I algú es deu preguntar: què té a veure aquest llibre amb el que s’acaba d’explicar? Doncs és molt senzill: per a mi ha sigut un retorn sorprenent a la literatura anglosaxona. Sí, Alba Dalmau és filla de Cardedeu i, sí, escriu en català. Però la mestria amb què narra les vicissituds dels habitants de Sandville, un poblet perdut a l’interior de l’Amèrica profunda, feia que més d’una vegada, mentre avançava en la lectura, m’envaís la sensació d’estar llegint una traducció excel·lent d’un autor americà. L’ambient, els personatges, la geografia, les cases, els carrers, la pols, tot el retrat està tan ben perfilat, és tan aconseguit, que és fàcil oblidar que l’autora del text és una jove escriptora vallesana. És cert que Dalmau va fer una estada de tres anys a Nova York, i intueixo que va aprofitar molt bé el temps per conèixer en profunditat l’Amèrica que descriu en aquest llibre, ja fos trepitjant-la, ja fos a través de les obres d’altres autors, de pel·lícules (Hud, sense anar més lluny, em ve ara al cap), etc.

El cas és que els vint-i-cinc relats que configuren el volum, i que s’entrellacen per acabar oferint-nos el que bé podríem considerar com una novel·la, semblen escrits seguint la traça dels grans narradors americans. Un relat com El poni roig, de Steinbeck, per exemple, m’ha semblat sentir-lo ressonar en moltes pàgines d’El camí dels esbarzers.

Però més enllà d’aquests ressons, de les influències en què s’hagi inspirat Dalmau, és indiscutible que el llibre s’aguanta per si sol, sense necessitat de comparacions, i que les diferents històries ens permeten immiscir-nos en les vides modestes de tot un seguit de personatges intranscendents que habiten un racó de món oblidat, homes i dones en els quals veiem reflectits els impulsos universals que mouen qualsevol habitant de qualsevol altre racó i qualsevol època: els anhels, les pors, les frustracions, les alegries, els petits moments de pau o d’angoixa…

Com que vaig començar a llegir El camí dels esbarzers sense saber-ne pràcticament res —amb prou feines m’havia mirat la solapa o la contracoberta—, les primeres pàgines em van agafar per sorpresa. De seguida vaig tenir la impressió que per a mi era una mena de retorn a la literatura anglosaxona i a un univers narratiu que havia deixat una mica enrere. Em costava trobar-hi el sentit i l’originalitat. Però a mesura que avançava en la lectura m’anava vencent una evidència: aquesta és una obra molt ben pensada, molt ben construïda i escrita per algú que sap molt bé què vol explicar, què vol reflectir i com ho vol fer, i que té les eines per fer-ho. Aquí no hi ha efectismes gratuïts ni frases preciosistes escrites per enlluernar no sé quin públic lector. Aquí hi ha domini de la narracció, atenció als petits detalls, tremp i destresa.

Bona literatura, vaja.

Un bon antídot

Vivim una època de recerca d’antídots, de necessitat de trobar la vacuna que ens lliuri de certs mals. En el camp de la literatura i les idees, els antídots hi són des del principi dels nostres temps històrics, de la nostra civilització: des de la Ilíada, els clàssics s’han convertit en una vacuna sempre eficaç que ens immunitza davant els atacs sempre presents, cada cop més furibunds, de la literatura fresca, liquada i intranscendent. Ara bé, de la mateixa manera que no tothom creu en la necessitat de les vacunes, no tothom sent que li calgui defensar-se d’aquests atacs. Cadascú farà el que li convingui, per descomptat.

En tot cas, aquests dies de confinament he gaudit d’un assaig que m’ha semblat un dels antídots més poderosos que he llegit darrerament contra el perill de perdre el temps amb una certa mena de lectures. Em refereixo a La poesia del pensament, que George Steiner, recentment desaparegut, va publicar el 2011 (traducció al català de Josefina Caball, Arcàdia, 2012).

En aquesta obra Steiner fa un repàs, des d’Homer fins als nostres dies, de la relació que han establert la literatura i la filosofia, una relació que comença amb l’ús inevitable de la paraula, de la gramàtica, i que s’expandeix a partir de les intencions semblants que de vegades han compartit filòsofs i poetes, a partir de les reflexions que uns i altres han fet per mitjà de les seves obres i, no cal dir, a partir dels contactes entre uns i altres i la influència que s’han exercit mútuament. És, per tant, un repàs al llegat filosòfic i literari que ens han transmès els qui ens han precedit, i que Steiner aprofita per mostrar la seva pròpia visió d’aquesta tradició cultural, sempre posant el focus d’atenció de forma especial en els autors i les obres que han estat considerats els cims d’aquest llegat.

Com no pot ser d’altra manera, La poesia del pensament és una lectura exigent, que demana al lector la màxima concentració, sobretot si no està avesat a la terminologia pròpia de l’assaig filosòfic, a fi de no perdre el fil i poder resseguir totes les connexions que Steiner estableix a cada moment. L’esforç, però, val la pena i queda a bastament compensat per l’enorme capacitat de Steiner de transmetre coneixement, de posar ordre en les idees, d’estimular el lector perquè s’endinsi per mons literaris complexos i gens complaents. Aquí no es fan concessions, ni el discurs s’adreça a ningú que persegueixi aquestes concessions quan tria les lectures que vol fer.

Diria que en els nostres temps ningú —o pràcticament ningú— no pot viure només llegint clàssics, llegint les grans obres de què ens parla Steiner. Tothom sent la necessitat de tant en tant de relaxar-se una mica, de prendre un cert contacte amb el que s’escriu avui dia. Però, esclar, aquesta no és la realitat. La realitat ens situa més aviat en l’extrem contrari: pocs lectors acudeixen alguna vegada a aquestes grans obres. Steiner acaba l’assaig reconeixent que els temps actuals, mancats de calma i de silenci, són poc propicis perquè es continuï creant obres on la reflexió i les idees se situïn a la base del text. No són tampoc propicis perquè aquesta mena d’obres trobin lectors. I el llibre s’acaba amb un intent gens convincent de veure una llum, un bri d’esperança enmig del camí.

És cert: la xerrameca, el soroll i la dependència absoluta de les pantalles, grans o petites, ens allunyen de la possibilitat de saber gaudir de tot un seguit de llibres que han sorgit de la reflexió i la capacitat somniadora de l’esperit humà. La prova és que certs intents recents de produir obres que puguem situar en el fil que ressegueix Steiner no són sinó mers pellingots ridículs que no diuen res ni duen enlloc. Tampoc a cap Atlàntida.

Ves, però, que aquest confinament no dugui alguna cosa de bo, si en comptes d’escriure, si en comptes de llegir n’importe quoi, ens dediquem a llegir el que de debò val la pena. Tasteu l’antídot, i ja direu.