En el pot petit…

Amb més d’una prevenció, i per motius que no venen al cas, he decidit llegir Eroica, de l’escriptora Cristina Masanés (L’Avenç, 2021); amb més d’una prevenció però, tot s’ha de dir, també esperonat per algun al·licient. Els dubtes venien del fet que Eroica és la primera obra fruit del confinament que llegeixo: és, doncs, un llibre escrit arran de l’esclat de la pandèmia i que pren la forma d’un dietari clàssic, per bé que no ho sigui en sentit estricte. Els estímuls els provocaven saber que Masanés és una autora que es prodiga poc, que espaia molt la publicació dels seus llibres —un prejudici més…— i que aquest text parla del suïcidi d’una mare, que no és pas un tema com un altre.

Sense saber-ne res més, vaig anar a comprar el llibre a la llibreria de sota casa. La primera sorpresa va ser formal: el volum conté a les pàgines senars les anotacions de cada dia, de l’1 al 65; a les pàgines parells hi apareix, petita, la fotografia d’un requadre de cel en blanc i negre, el tros de cel que l’autora veia des de casa seva estant confinada. Al final de tot es repeteixen les mateixes fotografies ara en color, agrupades en quatre pàgines.

En començar a llegir t’adones de seguida que aquest no és, com he avançat, un dietari en sentit estricte. Segurament no ho pot ser, segurament no n’hi ha cap que ho sigui. En tot cas, es fa del tot evident que l’autora ha utilitzat els materials d’un diari i els ha reescrit amb una intenció determinada, incorporant-hi un fil que travessa l’obra i que la dota de consistència i de volada. Gràcies a aquest procés de reescriptura, que per força ha comportat una reelaboració dels materials i una esporga de tot el que fos sobrer, el que podria haver estat un mer conjunt d’apunts de sensacions i d’idees provocades pel confinament es converteix en una interessant reflexió sobre la vida, la bellesa, la tristor, la por. Des de la solitud del confinament, l’autora enyora la filla que ara mateix no pot veure i recorda la mare que es va suïcidar trenta anys enrere, i ho fa mentre escolta i li ressonen al cap els primers compassos de l’Eroica, la tercera simfonia de Beethoven. I mentre llegeix La pesta, de Camus.

Els apunts de cada dia parlen d’un món aturat, silenciat, d’impressions que cadascun de nosaltres pot haver viscut. Però l’autora hi afegeix material propi i trena una mínima història que va més enllà de la peripècia personal. Per moments, aquests apunts prenen també la forma de petites proses poètiques. El resultat, senzill però honest, és prou convincent. Eroica es pot llegir com un testimoni d’uns dies que cap de nosaltres esperava viure, com una breu crònica familiar que descriu adolescències viscudes en moments molt diferents, com una reflexió sobre la bellesa i els altres temes que ja hem esmentat.

Quan un til·ler és adult, s’esmorza sota la seva copa, ampla i voluminosa, s’hi assisteix a les videoreunions, s’hi treballa, s’hi dina, s’hi dorm la migdiada, curta, s’hi torna a treballar, s’hi fan les trucades de telèfon, primer a la filla, després als que estan sols i després als altres, s’hi llegeix i s’hi sopa sota el llum de paper vermell que penja de les branques més baixes. La plenitud de viure amb un til·ler al pati. (Pàg. 111)

Sobre els aspectes formals, entenc que raons de cost no devien fer possible que les fotos apareguessin en color enmig del llibre, però no em convenç trobar-les en blanc i negre al costat de cada apunt i repetides al final en color. A més, les fotos es transparenten en excés i molesten una mica a l’hora de llegir. També caldria afinar algun detall de llengua que ha quedat per polir.

Malgrat aquests detalls, Eroica és una lectura gens mancada d’interès, un bon intent de reflectir un moment vital molt concret que no es limita a fer exactament això. Un bon exemple de pot petit i bona confitura.

El fil

En llegir les obres dels grans escriptors, inserides com estan en la tradició, en aquell fil que ve d’Homer i que arriba fins als nostres dies —per molt que algun lletraferit xaruc afirmi de tant en tant que aquest fil es va tallar amb la Segona Guerra Mundial—, al lector li solen venir al cap tota mena de connexions, de referències i de ressons. 

A El doble, la segona novel·la que va publicar Dostoievski, i que hem llegit en la traducció de Xènia Dyakonova (Quid Pro Quod Edicions, 2021), trobem un funcionari de rang modest que no és gaire feliç amb la seva vida malgrat que les coses no li vagin malament del tot. És una mena d’inadaptat a qui li costa seguir les convencions de la vida en societat, cosa que li provoca ensurts a la feina i fora de la feina. Fins al dia que anant pel carrer li passa pel costat un home que és idèntic a ell mateix i que es diu exactament igual: Iàkov Petróvitx Goliadkin. Es tracta d’una semblança física, perquè aquest doble es comporta ben altrament que el protagonista: és algú que sap adaptar-se a tot, a la gent i a les circumstàncies; algú que sap adoptar el posat que calgui i seguir les convencions, tot amb la finalitat d’aconseguir els seus propòsits. El conflicte, doncs, està servit. Al llarg de la novel·la assistirem a totes les trifulgues per què passa el protagonista en el seu intent de contrarestar les accions del seu doble, que sembla voler suplantar-lo. Dostoievski descriu una rere l’altra escenes incòmodes, situacions incomprensibles, peripècies desesperants patides o protagonitzades per Goliadkin.

Però qui és aquest doble? És una al·lucinació de Goliadkin? Una imatge en qui ell projecta totes les seves ànsies i frustracions? Una argúcia dels seus suposats amics per desestabilitzar-lo? Un personatge inventat que reuneix moltes de les característiques menys agradoses de la condició humana, en general, i funcionarial, en concret? El lector ha de treure les seves pròpies conclusions. En qualsevol cas, El doble és una obra típicament dostoievskiana, que avança alguns trets del que seran les seves obres posteriors i on el geni rus ja assaja de dotar la narració d’un clima angoixant, amb personatges cap als quals és complicat sentir cap mena d’empatia. És en aquest sentit una obra molt moderna, que beu d’un altre autor modern i avançat a la seva època com és Gógol, i que avança elements que retrobarem més endavant a l’obra d’un altre geni, Kafka.

Per això parlàvem de connexions i de ressons. Perquè si la vida i les vicissituds d’un funcionari o fins i tot d’un simple ciutadà enfrontat amb l’aparell de l’Estat, amb la maquinària burocràtica, ens fan pensar en Gógol i Kafka, les anades i vingudes del protagonista pels carrers de Petersburg ens fan remuntar fins als viatges d’Ulisses, aquell heroi mític que es veia sempre embolicat en situacions complicades, lligat a éssers i persones que no el deixaven avançar en la seva aventura vital. Passejades per la ciutat que retrobarem en obres posteriors, ja en ple segle XX, d’autors com Robert Walser o fins i tot Joseph Roth, sovint tenyides amb les mateixes dosis de desesperació que són presents a El doble. En canvi, quan Goliadkin es troba en la situació d’haver de fer una cosa que no li ve de gust, deixa anar un «m’estimaria més…» que ens recorda de seguida la cèlebre determinació de l’escrivent de Melville, l’inoblidable Bartleby.

Encara hauríem de parlar del criat de Goliadkin, en Petruixka, que se suma a la llista de criats inimitables que poblen les novel·les russes, al costat del més impressionant de tots, en Zakhar, el fidel servidor de l’Oblómov de Gontxarov. Aquests personatges, però, mereixen un capítol a part de la història de la literatura.

Una cosa és certa: ja des d’un bon començament en la seva carrera com a escriptor, amb a penes 25 anys, Dostoievski demostra que no està disposat a fer cap concessió. Aquesta obra rocosa, a voltes frenètica, a voltes desesperant, és tota una declaració d’intencions. I sortosament la podem llegir en una molt bona edició gràcies a la bona gent de Quid Pro Quod. Una bona manera, ara sí, de començar l’any.

Game over

Hi deu haver alguna forma d’escriure que avui és molt apreciada i que escapa del tot a la meva concepció del que és bona literatura, una manera d’entendre la narrativa que alguns veuen molt posada al dia pel que fa a estils, llengua i recursos, i que a mi, honestament, no em diu res; de fet, no em convenç en absolut. Els llocs on ha dormit Jonàs, l’ultima novel·la publicada per Adrià Pujol Cruells (Empúries, 2021), és un exemple immillorable d’aquesta mena d’obres.

A priori la història és prou clara: tenim un protagonista, Jonàs, programador de videojocs, que sembla —no n’està segur—que ha matat una dona, un amor de joventut; per mirar d’esbrinar què és el que ha passat, s’embranca a fer una repassada de la seva vida, que passa també pels llocs on ha dormit. Ràpidament, els videojocs, als quals és addicte, prenen tot el protagonisme. S’estableix així la inevitable metàfora de la vida com a joc, i la novel·la comença a sumar pàgines. Jonàs, casat i amb tres fills, té una petita empresa, també fa de professor en una acadèmia i, per sobre de tot, se sent frustrat perquè no ha acabat mai d’assolir un gran èxit.

Amb aquests materials i aquest punt de partida, Pujol construeix la seva obra. De seguida, per al lector queden clares unes quantes tries: una alternança en la veu narrativa, que es mou entre la segona persona i la tercera, però que tampoc no deixa de banda la primera; un ritme àgil, marcat per la preponderància de frases molt breus, amb la inclusió de períodes més llargs cada cop que topem amb alguna reflexió; una llengua desimbolta, que vol ser fresca i alhora reflectir bé la parla dels joves —ho aconsegueix?, com parlen els joves?, els joves de quin moment concret?—, i que és precisa quan es revesteix de llenguatge d’especialitat… Una llengua prou rica, indiscutiblement, però que pot arribar a cansar el lector poc amant de la faramalla, una faramalla que ve alimentada per certs excessos, comuns a moltes obres que es publiquen avui dia: el més clar, la voluntat de lluir acudits i troballes lingüístiques, de provocar el somriure en el lector i demostrar el gran enginy de l’autor («Samsung Déu», «totes les capes de la lasanya humana», «el televisor, arrencat de la paret, que crida socors i es fa el plasma a sobre», etc.).

El problema és que tot queda massa a la vista: les intencions, els recursos emprats, la bastida… I que el resultat final és una obra desendreçada, caòtica, malgirbada. Ho és el ritme, ho és la frase. Una cosa és voler donar la impressió de prosa desimbolta, una altra és deixar un text desgavellat, precipitat, poc polit. Hi ha frases barroeres («Ara és el moment, després de sopar sopes de sobre bullides el fogonet, d’anar a dormir»), comparacions impossibles («Al voltant dels billars, de l’entrefosc en surten les puntes blavisses dels tacs, com les antenes erectes d’uns insectes ocults»), tòpics exacerbants («S’han pres mig tripi cadascun, per celebrar que són vius. Els ha portat un que tot just comença a traficar, se’ls fa baixar d’Holanda, un noi de Cotlliure que deu anys més tard trobaran mort per sobredosi sota un pont de la carretera nacional») i afirmacions que no sé per què cal llegir-les en una novel·la dels nostres temps («l’anglès és l’idioma que obre les portes, la llengua franca que entén tothom»)… 

Sí, ja admeto que deu ser cosa de gustos, i que no tot ha de seguir un mateix patró. Però a mi m’agrada que els materials que contribueixen a donar cos a una obra hi quedin ben integrats, i a Els llocs on ha dormit Jonàs això no passa, sigui o no per voluntat de l’autor. Així, molts dels fragments en què es parla dels videojocs semblen extrets d’un llibre sobre la història d’aquests, de la Viquipèdia o d’un catàleg d’una exposició; no en va, el narrador ja avisa de tant en tant que segons què ho ha tret d’Internet —si més no, és honest. És informació. I a mi les novel·les que informen de coses em cauen de les mans.

També em cauen de les mans les novel·les que alliçonen, i aquí de lliçons se’n donen unes quantes. Quan Jonàs exerceix de professor d’uns adolescents troba una ocasió immillorable per il·lustrar el personal cada dos per tres:

Benvolguts alumnes mil·lenistes del meu cor, avui tocava parlar de les aplicacions que sol comprar l’administració local, nacional o intergalàctica. Aplicacions per quedar bé, a l’espanyola, una administració moderna en necessita moltes, però a l’últim són aplicacions que la ciutadania no necessita i de propina no ho sap. Les xarxes socials fan la seva feina, vosaltres feu la feina, i l’administració simplement se n’aprofita. L’administració i els mitjans de comunicació que us roben fotos i vídeos i tuits. Però no em ve gens de gust parlar-vos d’això. (Pag. 123)

Dels videojocs passem a l’altre gran tema de la novel·la: les noves paternitats, les noves maternitats, les noves natalitats. Moltes pàgines estan dedicades a parlar del fet de ser pares avui dia, pàgines que podrien aparèixer en un manual per conduir una sessió d’alguna Associació de Progenitors Anònims. D’acord, tot això podria tenir un cert interès, però jo no l’hi he sabut trobar.

Finalment, drogues i sexe, per descomptat. I presentisme: boomers, Me Too i tot el que calgui per amanir el còctel. És una llàstima, perquè bé hi ha pàgines bones, bé s’intueix que l’autor és capaç de produir una obra més rodona. No és el cas.

Per a mi en aquest llibre tot és massa evident (he de reconèixer que la coberta no enganya a ningú). S’hi veuen les intencions, els procediments, les ganes de ser irreverent, graciós o modern. Literatura sense subtilesa, basta, de traç gruixit, ble que crema bé… i es consumeix amb rapidesa. Posats a ser tan explícits, en el volum hi trobo a faltar la data de caducitat. I és que no sé pas què en quedarà d’això.

El coneixement segons Bishop

Un darrer pensament abans d’acabar l’any. Tot i que al juliol ja vam parlar de Bishop i dels Trenta poemes publicats per Editoral Flâneur, ara que hi hem tornat no ens podem estar de fer un comentari a propòsit dels darrers versos del poema «A les cases dels pescadors». Bishop comença descrivint un barri de cinc cases a tocar d’un moll. A l’hora del crepuscle, un vell cus una xarxa, l’aire ve carregat d’una fortor de bacallà, les escates cobreixen tines i estris en un vespre fred d’hivern. Al mar, l’aigua, gairebé glaçada, puja i baixa lentament. El vell és un antic amic de l’avi de la narradora, que ara recorda altres moments, la presència d’una foca en aquella aigua «freda fosca profunda i absolutament clara, / element insuportable per a tot mortal». És de l’aigua que ens parla Bishop? Sí, esclar. De l’aigua que per un procés meravellós d’osmosi poètica es transforma als darrers versos del poema en allò que a Bishop li ha suggerit la imatge:

Si la tastessis, primer tindria un gust amarg, 
després salobrenc, després segur que et cremaria la llengua. 
És com ens imaginem el coneixement: 
fosc, salat, clar, mòbil, totalment lliure, 
obtingut de la freda i dura boca 
del món, nascuda dels pits rocosos 
per sempre, fluint i enretirant-se, i com que 
el nostre coneixement és històric, fluent i fluid.

Aquest poema, del qual citem els darrers versos, va aparèixer inclòs en el llibre A cold spring, publicat el 1955. A mitjan segle XX Bishop s’imaginava el coneixement com una mena de substància fosca, salada, plana, mòbil, lliure, que hom obtenia del món amb esforç, que naixia de pits rocosos i fluïa en un anar i venir incessant. Com se l’imaginaria avui, en aquests anys vint del segle XXI? Em temo que en els nostres temps el coneixement ja no és fluid, fluent, en el sentit que deia Bishop. A penes és líquid; més aviat s’ha transformat en una substància gasosa, volàtil, poc cohesionada, que surt de qualsevol escletxa i s’escampa ràpidament fins a acabar esvaint-se, dissipant-se, quedant en no res. Aquest substància amb prou feines mereix el nom de coneixement: és mera informació poc contrastada barrejada amb opinió sense criteri, tot posat a l’abast de la majoria de mortals, que l’absorbeixen sense haver de fer cap esforç. I així és que respirem aquesta substància gasosa com l’oxigen que necessitem per viure, i amb la mateixa rapidesa l’expulsem del nostre cos, que queda buit, enllardat amb l’únic pòsit d’unes noves ànsies de consumir i de viure en la inanitat intel·lectual més absoluta.

No tot està perdut: hi ha antídots. Bishop, per exemple, n’és un. I aquests Trenta poemes són una molt bona manera d’entrar en el seu corpus poètic… i aspirar a una altra mena de coneixement. Aspirem-hi, aquest 2022.

Kundera

Fa temps que no se sent a parlar gaire de Milan Kundera. Ho fa la seva edat —92 anys— i el fet que la seva darrera obra publicada dati de 2014. Tampoc abans d’aquell any se’n solia parlar en excés. La seva coneguda aversió a deixar-se entrevistar o a deixar-se veure en públic ja l’havia convertit en una figura reservada, zelosa de la seva privacitat. Són inseparables del record que en tenim el posat sorrut i l’antipatia declarada a tot el que signifiqui fama, reconeixement i exposició als mitjans. Per a Kundera, la feina d’escriptor vol poc soroll i viure allunyat dels focus, i així és com ha concebut la seva vida. Un allunyament que va haver de guanyar-se a pols des del mateix moment que va decidir exiliar-se de la Txecoslovàquia de mitjan anys setanta i instal·lar-se a França, a Rennes. En l’època de la guerra freda, pocs anys després de la Primavera de Praga, un escriptor dissident com ell era massa interessant per als mitjans de comunicació occidentals. Cal no oblidar, a més, que Kundera és un bon exemple d’escriptor inserit en dues literatures diferents alhora, la txeca i la francesa. Són prou ingredients per convertir-se en una figura amb ressò mediàtic.

Al llarg dels anys, a L’Acció Paral·lela hem llegit força Kundera, i en general hem de dir que tenim una clara preferència per la seva obra assagística. Un volum com Els testaments traïts, per exemple, mostra segurament una de les millors versions de l’autor, que se sent molt còmode parlant de les seves lectures i de la manera com s’ha anat construint —i a partir d’un cert moment obviant i deixant de banda— la tradició literària. Fins i tot quan es posa el barret de teòric de la literatura, Kundera té sempre un discurs tan interessant com amè i engrescador. És un d’aquells escriptors que contagien en el lector les ganes de llegir i rellegir certes obres, de tornar als grans clàssics, sense oblidar les aportacions que fa en altres camps, especialment la música, sens dubte gràcies al fet d’haver tingut un pare musicòleg.

En canvi, com a narrador és més desigual. Té relats bons, obres que es llegeixen bé i que venen carregades d’idees i d’innovacions, perquè a Kundera li ha agradat sempre jugar amb els gèneres i fusionar-nos, sobretot la narrativa i l’assaig. Però també té algunes obres menys rodones, com ara la que acabem de llegir: El llibre del riure i de l’oblit (Cercle de Lectors, 1989, traducció de Monika Zgustová). Apareguda el 1979 a França —feia quatre anys que Kundera hi havia arribat—, aquesta novel·la va ser escrita encara originàriament en txec; és a partir de 1993 que començarà a escriure narrativa en francès. L’obra està dividida en set parts, la majoria independents les unes de les altres, tot i que presenten situacions i personatges que es complementen per dibuixar un retrat de la Txecoslovàquia posterior a l’ocupació dels tancs russos. Com en les obres primerenques de Kundera, la situació política dels països que estaven sota la tutela soviètica té un pes decisiu en el relat. L’autor hi inclou obertament reflexions sobre els règims totalitaris i la mena de vida que duen els que es troben en aquests països; parla dels somnis d’aquests habitants, del paper de la cultura, de la llibertat —política, sexual, creativa… I ho fa per mitjà d’uns quadres que, com hem dit, es complementen com si fossin unes variacions musicals que reprenen un i altre cop un mateix tema.

A El llibre del riure i de l’oblit Kundera posa en joc estratègies i recursos narratius que més endavant reapareixeran en obres posteriors. El problema és que aquí queden massa al descobert els mecanismes, les intencions, la bastida que vol aguantar —sense aconseguir-ho sempre— l’edifici novel·lístic. No ens sembla una obra rodona ni de les que destacaríem de l’autor txec. El pas del temps tampoc no li ha acabat de fer bé. I, tanmateix, hi trobarem bons passatges, moments de tensió narrativa interessant i, per damunt de tot, reflexions que fan que se’ns posi la pell de gallina en comprovar fins a quin punt les paraules que feia servir Kundera per denunciar els règims totalitaris serveixen a la perfecció per retratar la mena de democràcia en què vivim avui dia.

El 2021 s’acosta al final. Ho fem enmig d’una pandèmia. Ho fem recordant Kundera. Bones festes!

Cert, la constitució garanteix la llibertat d’expressió, però les lleis castiguen qualsevol cosa que pugui ser qualificada de subversió contra l’estat. No es pot saber mai quan l’estat es posarà a cridar que aquesta o aquella paraula el subverteix. (Pàg. 10)

L’assassinat d’Allende va eclipsar ràpidament el record de la invasió russa de Bohèmia, la matança sagnant de Bangladesh va fer oblidar Allende, la guerra del desert del Sinaí va fer callar el plor de Bangladesh, la matança de Cambodja va fer oblidar el Sinaí, etcètera, etcètera, fins a l’oblit complet de tot per tothom. (Pàg. 14)

La grafomania (l’obsessió d’escriure llibres) esdevé fatalment una epidèmia quan el desenvolupament de la societat assumeix tres característiques bàsiques:

  1. un alt nivell de benestar general que permet a la gent dedicar-se a una activitat improductiva;
  2. una elevada proporció d’atomització de la vida social de la qual es deriva la solitud generalitzada dels individus;
  3. la manca radical de grans canvis socials en la vida interna de la nació. (Des d’aquest punt de vista em sembla simptomàtic que a França, on no passa pràcticament res, el percentatge d’escriptors sigui vint vegades més alt que a Israel. Bibí es va expressar amb precisió quan va dir que vist des de fora no havia viscut res. És justament aquella absència de contingut vital, aquest buit, el que li suscita la necessitat d’escriure.)

Però l’efecte reverteix sobre la causa. L’aïllament general causa la grafomania, però la grafomania generalitzada confirma i augmenta alhora l’aïllament general. El descobriment de la impremta va permetre, fa temps, que la humanitat és comuniqués mútuament. A l’època de la grafomania generalitzada el fet d’escriure llibres pren el sentit contrari: cadascú està envoltat per les seves lletres com per un mur de miralls que no deixa filtrar cap veu forana. (Pàg.104-105)

La incontenible proliferació en massa de la grafomania entre els polítics, els taxistes, les parteres, les amants, els assassins, els lladres, les prostitutes, els prefectes, els metges i els pacients em demostra que tots els homes sense excepció porten dins seu un escriptor en potència, de manera que la humanitat podria amb tot el dret irrompre en els carrers i cridar: «Tots nosaltres som escriptors!» I és que cadascun de nosaltres pateix pensant que desapareixerà sense que ningú l’hagi escoltat, desapercebut en un univers indiferent, i per això vol transformar-se a temps en un univers de paraules. Quan un dia (i això serà ben aviat) es desperti l’escriptor en tots els homes, arribarà l’època de la sordesa i de la incomprensió universals. (Pàg. 119)

—Quan es vol liquidar una nació —va dir Hübl— es comença per sostreure-li la memòria. Es destrueixen els seus llibres, la seva cultura, la seva història. I algú altre escriu uns altres llibres, dóna un altre cultura inventa una altra història. Aleshores, lentament, la nació comença a oblidar qui és i qui havia estat. El món al seu voltant oblida encara més ràpidament.

—I la llengua?

—Per què ens l’haurien de treure? Es convertirà en una cosa folklòrica que morirà tard o d’hora o de mort natural. (Pàg. 177)

Fill d’Europa

Per què no he llegit fins ara una bona tria de la poesia de Czesław Miłosz, això no ho sé pas. Hi ha una veritat com un temple: ni el lector més àvid, més selectiu i dotat de més hores lliures per dedicar-les a la lectura no podria abastar-ho tot, no podria evitar que li passessin per davant, sense veure’ls, noms d’autors i títols d’obres, que se li escapessin a través de la xarxa parada amb la màxima cura per pescar el bo i millor d’aquest vast oceà que és la Literatura en majúscula. Sempre hi haurà forats per tapar, llacunes per cobrir. Aquesta és la realitat de tot lector. Per sort, passa ben sovint que una determinada lectura n’arrossega una altra, ja sigui arran d’una citació, d’un comentari, d’una casualitat, o de qualsevol de les infinites connexions que els lectors poden establir entre obres i autors diferents. Cal comptar que també juguen un paper en tot això les dèries i els prejudicis de cadascú, un seguit de circumstàncies que fan justament el contrari: allunyar-nos de certs llibres de forma dramàtica, lamentable i a voltes definitiva, ja que és ben possible que determinats títols no tornin a posar-se mai més sota la nostra òrbita.

Vet aquí, però, que la lectura d’un recull d’assajos d’Adam Zagajewski va tornar a situar a l’abast del meu radar l’obra de Miłosz, de qui fins ara tan sols havia llegit l’esplèndid assaig La ment captiva, en la traducció del 2005 de Guillem Calaforra. Sortosament, encara és possible encarregar a la libreria el volum Travessant fronteres (Proa, 2006), una extensa antologia de la seva poesia preparada i traduïda per Xavier Farré. I així és com les darreres setmanes m’he immergit en la poesia d’un dels autors més destacats del segle XX.

La primera impressió que provoquen els versos d’aquest poeta d’origen lituà però de llengua i cultura poloneses —va néixer el 1911 a Šeteniai, quan la ciutat formava part de l’Imperi Rus— és que pesen més i alhora s’eleven més enlaire que molts dels versos que estem acostumats a llegir i, sobretot, que se solen publicar avui dia. «Ja hi som», deu pensar algú, i no pas sense un pèl de raó, «una altra d’aquestes generalitzacions que no van enlloc, un altre d’aquests estirabots de qui no té res més a dir.» És clar que jo podria contestar: «Ves, som en l’àmbit de la poesia; aquí tot és subjectivitat, tot s’hi val, cadascú opina el que vol i tothom té [la seva] raó.» No és ben bé així, cert: ni tot s’hi val, ni tothom té una certa raó, jo menys que ningú. Però els versos de Miłosz s’entossudeixen a suggerir-me aquesta idea: pes i volada. O potser no és una idea, potser és una impressió. El pes vindria de les idees que hi apareixen, del món de què parla, dels temes que travessen la seva obra poètica. Havent estat testimoni de fets clau del segle XX, especialment dels estralls de la Segona Guerra Mundial i dels règims totalitaris, Miłosz utilitza els versos per reflexionar i mirar de transcriure en paraules no només records i vivències, sinó també tota una meditació sobre els fets viscuts i la pròpia condició humana, en tants moments de la història marcada per les contradiccions que comporta ser conscients de l’existència del bé i del mal, de la veritat i la mentida… Una meditació que s’estén inevitablement cap a altres qüestions de pes, com ara la religiositat, la consciència moral o el paper que juga l’art en tot plegat.

La volada la proporciona la manera com Miłosz du a terme aquesta meditació: si per una banda és capaç d’establir un mínim de distància amb els fets, necessària per no convertir els textos en un plany personal i centrat en el «jo que pateix» —com passa en altres casos, com passa tant avui dia—, per l’altra aconsegueix inserir la seva obra en el fil de la tradició literària, fent que esdevingui una baula que connecta l’herència poètica dels qui l’han precedit amb el món contemporani. No li calen, per assolir els seus objectius, cops d’efecte ni imatges ben triadíssimes. Això sí, Miłosz, com bé destaca Xavier Farré al pròleg que ha inclòs a l’antologia, busca i explora formes diverses per anar adequant l’obra a les seves necessitats, cosa que desemboca en la gran diversitat de materials que es poden trobar als seus poemaris: composicions líriques, aforismes, reflexions, textos en prosa, etc.

No cal dir que la vigència d’aquesta obra és absoluta. Una altra cosa és pensar quina recepció pot tenir en els nostres dies. Vivim en uns temps grisos i tristos, a penes dissimulats sota una capa de pintura perquè no semblin tan decadents. Això la poesia de Miłosz encara ho pot resistir. El que no pot resistir és l’infantilisme d’aquesta època, la insostenible insubstancialitat que fa que papes i mames només es preocupin perquè els seus fills i filles no donin cops als tions i les tiones, perquè aquesta violència resulta que no és tolerable. Aquesta violència… La poesia de Miłosz, que no defuig cap ni un dels conflictes que ha sotraguejat l’home, es dreça com un monument literari que esdevé tot un testimoniatge del segle XX i un recordatori de les misèries que s’arrapen amb insistència a la condició humana. Llegint-lo, ineluctablement, ens empetitim, però també rumiem sobre el nostre pas per aquest món. Així doncs, llegim-lo, llegim-ne un poema:

Fill d’Europa

1

Nosaltres, a qui la dolçor del dia ens penetra els pulmons 
I veiem les branques que floreixen al maig, 
Som millors que aquells que periren.

Nosaltres, que fruïm del menjar mastegant-lo
I valorem plenament els jocs de l'amor, 
Som millors que els que enterraren.

Dels forns crematoris, de rere el filferro on xiula el vent de les inacabables tardors, 
De les batalles quan en l'espasme xicla el vent ferit 
Ens hem salvat gràcies a l'enginy i el saber.

Enviant els altres a un lloc més exposat, 
Esperonant-los amb crits per a la batalla, 
Fent-nos enrere en la previsible causa perduda.

Podent triar entre la pròpia mort i la mort de l'amic 
Vam triar la seva mort, pensant fredament: tant de bo passi.

Vam cloure les portes de les cambres de gas, vam robar pa, 
Sabent que el dia següent seria més dur que l’anterior.

Com correspon a la gent vam conèixer el bé i el mal.
La nostra maliciosa saviesa no te parió a la terra.

Cal reconèixer com a provat que som millors que aquells 
Crèduls, inflamables i dèbils que valoraven poc la seva vida.

2

Respecta les habilitats adquirides, oh fill d'Europa. 
Hereu de les catedrals gòtiques, de les esglésies barroques 
I de les sinagogues on ressonava el plor de la gent humiliada, 
Successor de Descartes i Spinoza, hereu de la paraula «honor», 
Fill pòstum dels Leònides, 
Respecta les habilitats adquirides en l'hora del terror.

Tens la ment entrenada, podent reconèixer a l'instant 
La cara bona i la dolenta de cada cosa. 
Tens la ment escèptica i elegant, que et dóna un plaer 
Desconegut els pobles primitius.

Guiat per aquesta ment, reconeixes a l'acte 
La justícia dels consells que et donem: 
Que la dolçor del dia penetri als pulmons. 
Per a això hi ha sàvies, però estrictes, normes.

3

No es pot parlar del triomf de la força 
Ja que aquesta és l'època en què venç la justícia.

No facis esment de la força, o t'acusaran 
Que d'amagat reconeixes doctrines antigues.

Qui te poder, l’agraeix a la lògica de la història. 
Torna a la lògica de la història el respecte que mereix.

Que els llavis que formulen una hipòtesi no sàpiguen 
Res de les mans que tot just falsifiquen l’experiment.

Que les teves mans que falsifiquen l'experiment no sàpiguen 
Res dels llavis que tot just formulen una hipòtesi.

Sàpigues preveure un incendi amb una precisió infal·lible.
Després crema la casa i s'esdevindrà allò que ha de ser.

4

Fes créixer la planta de la mentida d'una llavor petita de veritat, 
No imitis els que menteixen, tot menyspreant la realitat.

Que la mentida sigui més lògica que els fets, 
Perquè els cansats de voltar hi trobin consol.

Després d'un dia de mentida agrupem-nos en un grup triat, 
Ens picarem les cuixes rient quan algú faci menció dels nostres actes.

Prodigarem lloances anomenant-les comprensió enginyosa 
O alabances anomenant-les gran talent.

Nosaltres, els últims que del cinisme sabem extreure'n alegria.
Els últims que tenim l'enginy no gaire lluny de la desesperació.

Ja neix una generació mortalment seriosa 
Que pren literalment el que preníem nosaltres de per riure.

5

Que les teves paraules no signifiquin pel que signifiquen 
Sinó pel fet que han estat usades en contra d’algú.

De les paraules ambigües fes-ne la teva arma, 
Les paraules clares soterra-les a la foscor de les enciclopèdies.

No jutgis cap paraula, abans que els funcionaris 
No comprovin als fitxers qui la diu.

La veu de la passió és millor que la veu de la comprensió, 
Ja que els mancats de passió no poden canviar la història.

6

No estimis cap país, els països desapareixen fàcilment.
No estimis cap ciutat: fàcilment esdevenen ruïnes.

No conservis records perquè del teu calaix 
S’alçarà un fum verinós per al teu respir.

No tinguis afecte a la gent: la gent fàcilment desapareix 
O és ultratjada i demana el teu ajut.

No miris els llacs del passat: la seva superfície coberta de rovell 
Et mostrarà una cara diferent d'aquella que esperaves.

7

Qui parla de la història està sempre segur, 
En contra d'ell no s'aixecaran els morts per testimoniar.

Els pots atribuir els fets que vulguis, 
La seva resposta sempre serà el silenci.

Del fons de la nit sobresurt la seva cara buida.
Li conferiràs les faccions que et siguin necessàries.

Orgullós del poder sobre la gent desapareguda fa molt de temps 
Canvia el passat per a la teva pròpia, millor semblança.

8

El riure que provoca el respecte a la veritat 
És un riure amb què riuen els enemics del poble.

S'ha acabat el segle de la sàtira. A partir d'ara no ens mofarem 
De monarques ineptes amb paraules enginyoses.

Severs com correspon als constructors de la causa 
Ens permetrem solament agudeses falagueres.

Amb els llavis tancats, obedients a la comprensió 
Passem cautament a l'era del foc alliberat.

			Nova York, 1946
			(La llum del dia, 1953)

L’ànima

Havíem llegit La llegenda del sant bevedor fa uns deu anys, i ara hi hem tornat aprofitant l’ocasió que ens brinda l’Editorial Flâneur, que aquesta tardor ha tret al carrer una nova traducció, aquesta a càrrec de Pilar Estelrich, del darrer relat que va escriure Joseph Roth abans de morir.

En una època en que tot sembla tendir a la complicació, a l’excés i a l’exageració, un llibret com La llegenda del sant bevedor és un glop de senzillesa i brevetat que ve molt de gust. El relat narra la peripècia d’un vagabund que viu sota els ponts de París i que tot d’una és envestit per un home que li ofereix una generosa almoina de dos-cents francs. Andreas, que és el nom del vagabund, primer es mostra reticent a acceptar els diners perquè és un «home d’honor» i sap que no els podrà tornar, i si no els ha de poder tornar tampoc no els ha d’acceptar. El benefactor li respon que no els hi ha pas de tornar, que en tot cas, si mai es troba en la situació de poder tornar-los, els ha d’oferir a la petita santa Thérèse de la capella de Sainte Marie de Batignolles. A partir d’aquí assistim a totes les aventures i trobades amb què topa el vagabund fins al desenllaç final. En el seu vagareig diari per la ciutat, retroba la seva exdona, algun antic amic, personatges diversos, i l’atzar o les circumstàncies li proporcionen l’ocasió de tenir de nou diners a la butxaca, que sempre acaben fonent-se per una o altra raó, sovint relacionades amb les visites a les innombrables tavernes on sol anar a parar. Perquè Andreas és un bevedor confés.

Si la història és senzilla, la manera com ens l’explica Roth la fa encara més diàfana. L’autor no recorre a cap artifici engavanyador; narra els volts d’aquest rodamon per la gran ciutat per mitjà d’una prosa fluida —que en la versió d’Estelrich ens arriba a més molt polida—, deslliurada de tot el que pugui ser considerat sobrer. El lector, però, sap intuir que rere aquesta senzillesa no s’amaga la simplicitat. Aquest beverri erra pel món com un exiliat, sense un lloc fix on viure, sense recursos econòmics estables, lliurat als embats de l’atzar i perseguit per fets i gent que constitueixen el seu passat. La seva vida depèn d’aquestes casualitats que apareixen a la vida de qualsevol persona però que són especialment recurrents quan el dia a dia no segueix una pauta determinada ni recolza en la seguretat que dona una adreça, una feina, una família concretes. No només l’atzar condiciona la vida d’aquest rodamon, d’aquest exiliat de la societat; també la condicionen les pròpies decisions —i més encara, les indecisions—, i una addicció que li marca ben sovint la ruta a seguir, una addicció que ara l’allunya dels seus propòsits, ara l’acosta de nou a un cert abisme.

No patiu, però: Roth defuig tot dramatisme. Ell explica els fets amb la seguretat d’algú que sap de què parla —si diàfana és la història, límpid és també el lligam d’aquesta amb la pròpia aventura vital de Roth—. A tot estirar estén sobre la narració una pàtina d’entranyabilitat que penetra en el lector a mesura que llegeix, mentre transcorren les dues hores de lectura plàcida que demana La llegenda del sant bevedor. Una d’aquelles ocasions en què queda ben clar que menys és més, que una petita dosi de bona literatura dona per molt. Tant com l’ànima de Flâneur.

Som el que no hem llegit

Diu un vell proverbi català que les persones som el que llegim. És impossible estar-hi d’acord al cent per cent; és impossible estar-hi en desacord en la mateixa mesura. Un altre proverbi, aquest mitteleuropeu, diu que les persones som les nostres llacunes literàries. Segurament tampoc és del tot cert… ni del tot mentida. En tot cas, és aquest segon proverbi, no pas el primer, el que va aparèixer gravat a mà en una prestatgeria de la biblioteca que tenien a casa seva una parella d’avis dels quals se n’ha perdut el nom. Tan sols se sap que vivien a ca la Dorila, una vella mansió que habitaven des de feia dècades i de la qual feia anys que a penes sortien. Havien renunciat al món, gest d’altra banda ben comprensible i gens extraordinari, ja que en aquella època el món tenia poca cosa a oferir-los.

La descoberta de la inscripció va ser fortuïta, com solen ser la major part de desobertes. L’home, que malgrat l’edat avançada mostrava una certa temeritat que li venia de l’adolescència, va decidir un bon dia enfilar-se dalt d’una cadira per abastar un volum de W. G. Sebald que havia llegit molts anys enrere. En estirar-lo va perdre momentàniament l’equilibri i va estar a punt de caure. Amb l’estrebada van caure els volums que hi havia al costat del de Sebald. Va ser llavors que va quedar visible la inscripció: mitja frase pujava pel plafó lateral de la llibreria i fins aquell moment havia estat amagada rere el llibre L’enciclopèdia dels morts, d’un tal Danilo Kiš, que ara havia quedat tombat sobre el prestatge. En sentir el terrabastall, una dona prima i vigorosa, amb els cabells curts, ben blancs, es va plantar al llindar de la cambra. L’home li va ensenyar aquell volum: «D’on surt aquest llibre? No l’havia vist mai.» «Ah, així ja l’has trobat», va respondre ella abans de dir-li que fes el favor de baixar. «I has vist això que hi ha escrit aquí?», va continuar ell. Mentre la dona recollia els set o vuit llibres que havien caigut, tots pertanyents a una extensa col·lecció de més de tres mil títols d’una editorial llegendària, l’home va anar a buscar una escala i va poder llegir sencera la inscripció sencera. «Les persones som les nostres llacunes literàries», va repetir en veu alta. La dona no l’havia esperat; havia deixat els llibres sobre una tauleta i havia tornat a la galeria, on s’havia enfonsat en una butaca, amb una manta sobre les cames. Des d’allí contemplava el petit jardí que s’estenia al davant i es repetia: «Per fi l’ha trobat, per fi l’ha trobat», mentre la guanyava una dolça passió de son.

L’home va seure en un butaca que hi havia a la biblioteca i va començar a llegir L’enciclopèdia dels morts. De seguida el van sorprendre les ressonàncies que hi trobada. Tan aviat li semblava estar llegint un relat de Jorge Luis Borges com creia endinsar-se en una passejada de Sebald, o fins i tot introduir-se en un paisatge nocturn que podria haver descrit Maurice Blanchot. En cada relat hi havia una fusió d’erudició, fantasia i realitat que servia per trenar la història i crear una ambientació molt determinada. Tot el que llegia, però, li semblava mantenir una pàtina distintiva; l’autor, després d’haver acumulat un gran pòsit d’experiències i de lectures, devia haver sentit la necessitat de donar-li sortida en forma d’una lenta però inaturable colada de sediments que lliscava davant dels ulls del lector i li modificaven l’ànim com si aquesta colada desprengués, en comptes de gasos, grans quantitats de significació, de sentits, d’ecos.

«Qui era Danilo Kiš?», es va preguntar. Aquest escriptor nascut a Subotica el 1935, un poble del llavors Regne dels Serbis, Croats i Eslovens, és a dir, la futura —però ja antiga— Iugoslàvia, i mort el 1989 a París, devia tenir els peus ben assentats en una mena de centre del món que se situava en un punt difícil de determinar, però que en tot cas era prou equidistant entre l’Orient i l’Occident, entre l’Àrtic i la Mediterrània. Al vell lector li va semblar que aquella colada de mots sintetitzava materials procedents de tots els punts cardinals que podia indicar la brúixola, però també materials que havien sorgit en èpoques molt diverses, des de l’origen dels temps històrics fins al moment mateix que eren expulsats en forma de regueró de tinta. Reis, apòstols, mags, xarlatans, homes i dones de lletres, filòsofs, pares i fills, persones corrents i no tan corrents…, tota mena d’éssers poblaven aquelles històries, cadascun amb la seva idiosincràcia, cadascun distint dels altres, com ho eren els relats entre si, que malgrat tot apareixien relligats per un mateix fil: la idea que el mal, la mentida i el dolor sempre volen vèncer; a voltes se’n surten, a voltes també. La mort, però, sempre arriba per a tothom.

Quan va haver arribat al final, va anar cap a la galeria. La dona s’havia adormit —quantes hores havien transcorregut?—, però es va desvetllar de seguida en sentir el grinyol de la porta. «Ja estàs?», va preguntar tan bon punt l’home va arribar al seu costat. «Sí…, però per què no me n’havies parlat mai, d’aquest llibre? Com és que m’havia passat per alt fins ara? I qui va gravar aquella inscripció en el moble?» «Ai, fill, si no vas ser tu, jo tampoc. Vine, seu. No ho vulguis saber tot. Seu i parla-me’n, del llibre.» L’home va atansar una cadira i es va instal·lar a prop de la dona. Llavors va començar a parlar. 

«L’enciclòpedia dels morts, no sé si ho recordes, inclou nou relats i un post-scriptum on el mateix autor apunta algunes claus del llibre. La religió i la metafísica són presents a la major part de narracions, uns textos on l’aparença històrica dels fets que s’expliquen sovint es barreja amb elements fantàstics -amb la mort sobrevolant-ho tot. Aquest procediment permet a Kiš crear una atmosfera determinada que embolcalla el lector mentre aquest assisteix a les vicissituds d’uns personatges assetjats a voltes per l’atzar, a voltes per les conseqüències de les seves pròpies decisions, i ben sovint pel mal, aquest component indestriable de l’ànima humana. Un mal que Kiš associa al poder i, per tant, a aquells qui l’exerceixen: els règims totalitaris i els seus líders i servidors són examinats per l’autor amb un bisturí ben posat a punt. Almenys a mi m’ha fet aquest efecte. Un dels relats més destacats és sens dubte el que dona títol al volum. Explica el viatge d’una dona a Suècia per visitar la biblioteca que acull una colossal enciclopèdia on hi ha recopilada la vida sencera de totes les persones que han viscut al món de manera anònima des del principi dels temps. Hi va per trobar informació sobre el seu pare, que acaba de morir fa poc, i al llarg d’una nit llegeix tot el que se’n diu, que de fet és tot: qui va ser, que va fer, què va pensar, què va prendre tal dia en una taverna, quines persones va conèixer, quines va estimar, en quins carrers va viure, quins records va tenir, les circumstàncies que van envoltar una determinada acció… L’acumulació de dades és monumental, absoluta, com si es tractés d’analitzar científicament allò que aquella persona va ser i va fer. Diria que la filla compara aquestes dades amb el record que té del pare per intentar fer-se una idea més precisa de com va ser la seva vida. Però en el llibre hi ha moltes més coses… Mira, te’n llegeixo un fragment:»

Els seus miracles són una mentida. Menteixen perquè el seu Déu és una mentida, el Déu en què creuen. Menteixen sempre i, com que s’han embolicat amb un garbuix tan enorme de mentides, ja no saben ni ells mateixos que estan mentint. Allí on tothom menteix, ningú no menteix. Allí on tot és mentida, res no és mentida. El regne del cel, el regne de la justícia és una mentida. Cadascun dels atributs del seu Déu és una mentida. Que sigui just, mentida. Que estimi la veritat, mentida. Que sigui l’únic, mentida. Que sigui immortal, mentida. I els seus llibres també són una mentida perquè prometen una mentida. Prometen el paradís i el paradís és una mentida perquè és a les seves mans. Ells són els guardians de la porta del paradís, els seus àngels armats amb espases de foc i els seus jutges amb una balança trucada. (Pàg. 16-7)

L’home va continuar el seu comentari sobre la lectura, i així, parlant de l’Enciclopèdia, van deixar que la nit arribés a poc a poc sense encendre cap llum. Com si fossin dins una caverna, van adormir-se l’un al costat de l’altre. Si féssim cas del vell proverbi català, podríem arribar a la conclusió que Danilo Kiš era en bona part el que llegia, almenys quan escrivia, i devia llegir molt Borges, i segurament també Bruno Schulz, i la Bíblia i tantes i tantes altres obres. Nosaltres ara també som una mica Danilo Kiš. I mentrestant continuem cercant quines llacunes literàries ens identifiquen, com ho va fer aquella parella d’avis fins a la fi dels seus dies.

(L’enciclopèdia dels morts, Danilo Kiš. Editorial Flâneur, 2021. Traducció de Simona Škrabec.)

Contra la poesia

El març d’aquest any ens va deixar Adam Zagajewski (Lviv, 1945 – Cracòvia, 2021), un dels poetes polonesos més importants dels nostres temps i un assagista també molt destacat. A L’Acció Paral·lela no volíem acabar l’any sense dedicar un apunt a aquest escriptor tan sovint admirat com a voltes bescantat al seu propi país, d’on va haver d’exiliar-se el 1982, perseguit pel règim comunista. Després de passar per París i pels Estats Units, el 2002 va poder tornar a Polònia. Però les crítiques que va rebre no provenien tant del règim —els règims no critiquen, persegueixen—, sinó de tots aquells que veien en ell un intel·lectual excessivament elitista, primmirat a l’hora de parlar de poesia, de literatura, de tot el que té a veure amb la cultura i l’humanisme.

Efectivament, Zagajewski era un intel·lectual exigent, minuciós. I s’hi mostra encara més quan parla de la poesia, gènere que ell despulla i deixa al descobert en els seus assajos. Un d’aquests és «Contra la poesía», inclòs en el llibre En defensa del fervor (Acantilado, 2006, traducció al castellà d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski), un text on recull el guant llançat per Gombrowizc amb el seu famós assaig «Contra els poetes». Zagajewski hi deixar clar d’entrada que Gombrowicz no ataca tota la poesia en general, sinó una determinada manera d’entendre-la, de fer versos; potser, al capdavall, una certa actitud que alguns poetes adopten davant de la creació i tot allò que el fet d’escriure comporta. De fet, Zagajewski es mostra aquí prou crític, especialment quan descriu la mena de versos que segons ell es limiten a fer els poetes de finals del segle XX i d’aquest nostre segle XXI. Al començament es pregunta sobre els arguments que hi ha contra la poesia. Parla dels poetes amateurs, de la inspiració, de la ingenuïtat…, de la poesia dedicada a cantar els sentiments, i rebat sense gaires problemes els arguments dels qui menystenen la poesia al llarg d’un discurs que avança a còpia de preguntes retòriques que ell mateix respon. Però el seu objectiu es concreta de seguida: la poesia que es fa avui. Vegem-ho:

Hoy en día, tal vez el material más utilizado en la poesía sea una especie de ironía disecada por la tristeza. No es fácil, pues, hacer de los poetas mensajeros de la euforia. (…) Tanto en los poemas románticos como en los contemporáneos no faltan ni la melancolía ni la ironía. Las encontramos ya en la poesía antigua; en el exilio, Ovidio no escribió versos alegres. Los románticos lloraron mucho. Los contemporáneos ya no lloran, sino que más bien permanecen en un estado de desesperación fría y elegante, interrumpido de vez en cuando por una carcajada lúgubre. (Pàg. 149)

Segons Zagajewski, el que molesta als enemics de la poesia és que aquesta es limiti a descriure estats d’ànim o a reflexionar sobre ella mateixa i no s’esforci a indagar gens en la condició humana, a jugar un paper més destacat en el món de les idees. Tornen, doncs, les preguntes: «¿Por qué tanta gente inteligente, ilustrada y culta vuelve hoy la espalda a la poesía? (…) Los pensantes, los que buscan respuestas a las preguntas de peso, tienen que dar la espalda a una poesía así: seca, narcisista y hermética.» 

No és així bona part de la poesia que es publica avui dia? Som prou exigents i autocrítics? Diria que Zagajewski l’encerta de ple, i ho fa dient el que pensa sense embuts:

He aquí una propensión a mostrarse indulgente no sólo para con los poetas, sino también para con los novelistas, a tratarlos como se trata a los niños. ¡Has dicho una bobada, pero eres tan mono (qué carita tan linda)! Pero si tratamos la literatura en serio, a veces hay que rechazar alguna creación por muy «ingeniosa» que sea —por exemplo, debemos rebatir la mayor parte de la obra de Mayakovski, a pesar de que difícilmente se le puede negar una gran talento. (Pàg. 152)

Pensem-hi. A casa nostra ha acabat essent pràcticament impossible que aparegui una crítica negativa d’un llibre de poemes, un gest mal vist i condemnat sense pal·liatius. Qui s’hi atreveix sol ser vist com un envejós, un mediocre, un intrús o un llec. Aquesta inviolabilitat no tant de la poesia, sinó dels poetes, haurà de canviar tard o d’hora.

Per a Zagajewski una poesia que no encari els debats intel·lectuals de la seva època i que no busqui la veritat sobre l’home està destinada a quedar arraconada, a tenir una presència insignificant en el seu temps. No cal dir que l’assaig, magnífic, val la pena llegir-lo sencer. Tant aquest com els altres que estan inclosos a En defensa del fervor. L’autor polonès hi desplega les seves idees entorn de la literatura i l’art partint del comentari que fa d’altres autors i artistes polonesos, entre els quals hi ha el seu admirat Czeslaw Milosz, Simone Weil o Josef Czapski. Les seves reflexions són sempre acerades, concises, però apareixen endolcides pel to tranquil que desprèn la prosa de Zagajewski, fluida i capaç d’arrossegar el lector per tot un entrellat de connexions, a l’estil del millors llibres de Magris.

La poesia de Zagajewski també comparteix aquesta dualitat: és serena i contundent alhora, calmada i incisiva. Vegem-ne un exemple:

Tarde avanzada 

El sol quedó atascado entre ramas de árboles,
el tiempo se detuvo en la vitrina del relojero.
Largas sombras de casas y chimenas
yacían cansadas en la acera.

Enormes cuerpos de iglesias barrocas
casi gemelos de galeones españoles
se detuvieron por un momento en la bahía
aunque no echaron el ancla.

Las golondrinas quedaron inmóviles en los cielos,
los paseantes quedaron atascados, algo inseguros,
como pasajeros de un tren en medio del campo.
Los que se sentaban en butacas de mimbre

sorbían, más lentos que de costumbre, líquidos
violetas; los camareros, tiesos en la carrera,
como una inmóvil película muda. Un gato
rojizo se entumece, alguien lo lleva de la correa.

Y en un delirium tremens de éxtasis
todos miramos sólo hacia una parte:
allí donde crecía lenta la montaña de la noche,
allí donde lento crecía nuestro exterminio.

(Dins d'Antenas, traducció de Xavier Farré)

Zagajewski és un poeta que reflexiona sobre la poesia, un intel·lectual que es pregunta sobre el sentit i la funció de la seva tasca, sobre el paper de les lletres, l’art i la cultura en el món en què li ha tocat viure. Viatja, llegeix, observa, treu les seves pròpies conclusions, i tot plegat acaba apareixent sota la forma dels versos o narrat als assajos, a punt perquè el lector curiós gaudeixi d’una obra molt personal, que planteja moltes preguntes, assaja unes quantes respostes i ve carregada de ressonàncies: hi trobem il·luminacions benjaminianes, elucubracions que podrien pertànyer a un personatge de Musil…, i tot queda perfectament integrat en el discurs.

La cultura de masas actual, a veces divertida y no siempre nociva, se caracteriza por no tener ni la menor idea de qué diablos es la vida espiritual. No sólo es incapaz de crearla, sino que la mina, destruye y corroe. (Pàg. 156-157)

Un bon any per descobrir Zagajewski.

Mentida i vulgaritat

La setmana passada, és a dir, en ple novembre de 2021, vaig tenir l’ocasió de llegir uns quants textos redactats per estudiants de 18 a 20 anys que van a la universitat. Bé, no sé si «redactats» és un mot que escaigui als textos que vaig veure. En tot cas, els van produir nois i noies que estudien i que, a més, participen en iniciatives diverses i que tenen determinades inquietuds. Aquests textos es caracteritzaven per compartir un mateix tret: a penes eren intel·ligibles. Estaven tan mal escrits que era complicat entendre què volien dir. Per descomptat, estaven farcits d’errades d’ortografia: b/v, o/u, absència de guionets, accents mal posats —si és que n’hi havia cap—, però també hi havia confusions lèxiques i errors més greus de gramàtica. Els pronoms febles i els relatius apareixien sense cap criteri, les frases estaven mal lligades… En fi, un despropòsit.

Estudiants. Universitaris. Ho sé: no cal generalitzar, potser he tingut mala sort, hi ha gent bona pel món… I tant. Però també és cert que els nois que van escriure aquells textos no saben expressar el que volen dir, no saben fer-se entendre. Ha arribat un moment en què la llengua, la literatura i les humanitats en general han perdut tant de prestigi, han estat tan maltractades a l’ensenyament —i fora d’aquest àmbit—, han estat tan arraconades per l’imperi de la imatge, la rapidesa, la veritat i la comoditat del mínim esforç, que una gran majoria dels joves s’han convençut que no les necessiten per a res. I així hem arribat a aquests nivells tan atordidors de manca de domini de l’escriptura. Continuant per aquest camí toparem de cop amb un analfabetisme generalitzat.

Aquests joves no s’adonen —potser perquè ningú no els ha ajudat a fer-ho, ni a casa ni a l’escola— que sense un mínim domini de la llengua no hi ha capacitat de pensar, de copsar i desenvolupar idees, i que et converteixes en un lleny sense timó enmig del corrent. Falta poc perquè es produeixi el tall definitiu entre la que serà la darrera generació de lectors i la primera que no posarà els peus en cap llibreria ni estirarà cap llibre de la prestatgeria dels pares o de la biblioteca de sota casa.

Mentrestant, pel que fa a l’educació, fa dècades que ens hem entestat a fer les coses malament, a mal entendre la necessitat d’introduir canvis pedagògics en el sistema, a repetir certs mantres absurds fins més enllà de l’absurd, a desprestigiar la memorització i l’adquisició de coneixements i a posar al davant l’adquisició d’unes suposades habilitats que no són sinó fum, un procediment que ha obligat a abaixar cada cop més el llistó a les avaluacions i a valorar com a suficients quatre nocions de ben poca cosa. En el cas de la llengua, la davallada ha estat clara, neta, indiscutible. Res no fa pensar que no hagi passat el mateix amb d’altres assignatures i disciplines.

És curiós que els pares no siguin més exigents —però, esclar, com poden ser-ho si ja han estat víctimes del mateix sistema educatiu, si ja l’han patit i ja han estat privats de la capacitat d’analitzar i jutjar críticament i amb criteri el que passa al món— i que els polítics, sense excepció, continuïn equivocant-se tant quan arriben als llocs des d’on poden prendre decisions.

En totes aquestes qüestions, cadascú té la seva opinió i ningú, nosaltres encara menys, pot pretendre saber què és el que s’ha de fer i quina és la solució més idònia. El que no es pot discutir és la tossuda realitat: que hi ha universitaris que no saben escriure, no saben expressar-se, i que a més no semblen adonar-se’n. Hem de preguntar-nos com és que han arribat a la universitat amb aquestes mancances i com és que aprovaran una carrera —perquè és evident que molts d’aquests estudiants aprovaran la carrera— sense solucionar aquesta incapacitat per escriure de forma intel·ligible, amb un mínim de concisió i de correcció.

Entre les causes de tot plegat hi ha l’aparició i la proliferació del mòbil, que ha passat a ser una extensió més del nostre cos. Aquesta mateixa setmana, la pedagoga Inger Enkvist avisava en una entrevista a La Vanguardia que l’abús del mòbil degrada la nostra capacitat d’aprendre. Enkvist diu que avui dia els països amb millors resultats en educació són els que restringeixen molt l’ús de les pantalles a les aules, cosa que passa a l’Àsia. També insisteix en la importància de tornar a prestigiar l’esforç i nega que l’educació hagi de ser per força divertida. Enkvist parla des de l’experiència i el sentit comú i, esclar, diu coses que no poden agradar a tothom.

Volem joves que pensin? Volem gent que pensi, preparada per barallar-se amb les idees? Llavors, comencem a canviar la manera com planifiquem els estudis. No oblidem que l’evolució d’aquests darrers anys ha dut una altra conseqüència: la disminució exagerada d’estudiants de filologia, una carrera que sembla anar contra els temps, fins al punt que en aquests moments hi ha un gran dèficit de professors de llengua (i també de liter…, deixem-ho córrer) catalana als centres escolars, i fins i tot als centres de formació d’adults. Així, aquesta signatura la imparteixen en molts casos docents que no són especialistes en la matèria, i per tant el bucle es recargola, el forat s’aprofundeix. Moltes d’aquestes apreciacions venen de lluny i ja en coneixem les causes. Però la constatació del drama per mitjà de exemples reals no deixa de fer mal. 

Adam Zagajewski, de qui parlarem ben aviat, diu en un dels seus assajos sobre la situació de la cultura i la literatura a Polònia: «La gran y algo fortuita victoria de la democracia sobre el totalitarismo puede revelarse también como un triunfo de la vulgaridad sobre la mentira; la mentira era la esencia del comunismo, en cambio la democracia no protegerá a nadie de la vulgaridad.» Situats en aquest 2021, ja sabem que la democràcia no ens protegirà de la vulgaritat, però tampoc de la mentida. Permetre que les noves generacions facin un pas enrere i tornin a un estat de semianalfabetisme és la millor manera de garantir que triomfin juntes tant l’una com l’altra. La resta és literatura, que diria la poeta.

(Adam Zagajewski, dins En defensa del fervor, pàg. 214. Acantilado, 2005. Traducció d’Anna Rubió i Jerzy Slawomirski)