Elogi de la modèstia

Tot i que són prou escadusseres, a L’Acció Paral·lela fem de tant en tant alguna excursió per la literatura que es conrea avui dia, que es ven bé i que rep elogis a tort i a dret. La primera marrada de l’any ens ha dut fins a La drecera (Edicions del Periscopi, 2020), l’última novel·la publicada per Miquel Martín i Serra. Apareguda al juny de l’any passat, al setembre ja anava per la cinquena reimpressió.

Aquest relat de dimensions contingudes —es llegeix en dues tardes de lectura reposada— narra el moment just en què un noiet d’un poble empordanès fa el pas de la infantesa a l’adolescència. Els seus pares són masovers i treballen a sou d’una família d’estiuejants benestants que passen les vacances i molts caps de setmana al xalet de l’Empordà, lluny de la gran ciutat. Al llarg de la narració assistirem al dia a dia del noi i veurem com evoluciona la seva relació amb els pares, els amics, els amos del xalet i tot un altre seguit de personatges, algun amb un pes determinant en la història que se’ns explica. De coses en passen poques, perquè així sol ser la vida d’un vailet, però tot el que passa juga un paper en el trànsit del protagonista cap a l’adolescència. Paral·lelament, el món que l’envolta també pateix transformacions: els costums, els modes de vida, el paisatge…

Miquel Martín té a les mans un argument molt senzill i gens nou, per descomptat, però trena bé els fils per construir un relat ben travat i al qual se li poden retreure ben pocs defectes. Els defectes, més aviat, cal atribuir-los als ditirambes, a les lloances desmesurades que s’han escrit sobre aquesta obra i que omplen les xarxes i els pocs espais que encara queden reservats a la crítica literària. Com sol passar en aquests casos, els elogis que hàgim pogut llegir prèviament amb relació al llibre són un mal company de viatge. I amb això no volem dir que La drecera no tingui qualitats dignes d’esment; volem dir que les expectatives creades fan més mal que bé a l’hora d’encarar-ne la lectura.

Hem d’admetre de seguida que tampoc no és just criticar un llibre així només perquè no ha complert amb les expectatives que hi teníem dipositades. Aquest és el nostre problema, com a lectors. Segurament, Miquel Martín no pretenia fer cap bildungsroman, com ha afirmat algú, sinó simplement parlar d’un lloc, d’un temps i de com viu i es veu afectat pel que viu un noi de poble. I és això el que trobem a La drecera. En aquest llibre res no hi grinyola, tot hi està ben articulat, començant per la llengua i pel to, que en general casen perfectament amb la veu narrativa i amb el que se’ns explica.

Ara bé, si res no hi grinyola no és tan sols perquè totes les peces del relat encaixen bé; és també perquè el mecanisme, sòlid, té poques complicacions. En general, quan un comença a llegir intueix aviat per on aniran els trets, i les primeres pàgines confirmen les sospites: la història és prou previsible i el retrat de l’època ens durà per tota mena de llocs comuns: els jocs d’infantesa, les referències a la gastronomia (l’arròs a la cassola de la mare, les postres dels diumenges, la matança del porc), l’escola, el despertar sexual, les amistats, les excursions, el Barça, les contraposicions amos/masovers, camp/ciutat, pagesia/progrés, etc. Hi trobem la professora que creu en les possibilitats del nen i l’esperona, l’amic més gran que fa de conseller i confident, la noia que provoca el primer enamorament…

Malgrat la impressió del déjà-vu, el cert és que tots aquests elements troben el lloc adient en aquest relat modest, gens pretenciós i ben resolt. Estic segur que Miquel Martín ha reexit a fer el que pretenia.

A partir d’aquí, inflar els elogis o subratllar en excés la importància del llibre són accions que, a més de ser contraproduents, diuen molt del moment que vivim literàriament.

Ce monde est horrible

Explica Simone de Beauvoir a les seves memòries que el món a principis dels anys seixanta li semblava una cosa horrible. Ella i Sartre, sovint junts però de vegades també per separat, havien viatjat molt i havien visitat i conegut països que a mitjan segle XX vivien uns moments molt convulsos, sinó revolucionaris, o que si més no es trobaven en plena transformació: Grècia, la Xina, la Unió Soviètica, el Brasil, l’antiga Iugoslàvia, etc. En molts llocs d’Europa, com Alemanya, Itàlia, els països de l’Est o el mateix Estat espanyol, encara s’hi veien el rastre de la guerra i els estralls causats per una primera meitat del segle XX demolidora. Rastres que quedaven al descobert en el paisatge, a les ciutats, en l’urbanisme i les infraestructures, però també en la mateixa societat, en les cares dels homes i les dones que ells trobaven en els seus viatges.

Però les imatges més doloroses, l’experiència més dura, no les van haver d’anar a buscar fora: la França de finals dels cinquanta i principis dels seixanta era un país devastat socialment i políticament, una societat dividida en què cada facció veia en els altres l’enemic a combatre i a aniquilar: dretes i esquerres, burgesia i proletariat… Els enfrontaments eren constantment atiats per una extrema dreta cada cop més forta i omnipresent que tenia lligams amb els cossos policials i amb l’exèrcit, que en aquell marasme campava lliurement. Els rumors d’una possible guerra civil eren constants, fins i tot d’un cop d’estat, mentre De Gaulle es deixava estimar i s’oferia com a solució a tots els mals.

Però, quin era l’origen d’aquesta situació? La resposta: la guerra d’Algèria. Feia anys que a Algèria la situació era insostenible. La colònia francesa era un polvorí, i les autoritats i l’exèrcit francès, per mantenir el país sota control i el domini en tots els àmbits, actuaven emprant tots els mitjans que se’ls acudien: la persecució dels opositors, la repressió, l’empresonament, la tortura, els afusellaments, les violacions massives, els camps de concentració… De tot això, a França no n’arribava pràcticament res. Si algú denunciava certes pràctiques, les autoritats les negaven i el denunciant era considerat un traïdor. La premsa va patir tant la censura com l’autocensura, i els intel·lectuals que gosaven reclamar una solució per a Algèria, una sortida que passés perquè els algerians hi diguessin la seva, a més de córrer el risc de ser processats, esdevenien l’objectiu de l’extrema dreta, que multiplicava els atemptats i les intimidacions per tot el país.

Aquest període va ser llarg. Sartre i Beauvoir van significar-se i van donar suport a la causa algeriana: promovien i signaven manifestos, protagonitzaven actes i conferències, assistien a manifestacions, i difonien el conflicte internacionalment aprofitant els seus viatges. De tot això en parla Beauvoir al volum La force des choses. Val la pena cedir-li la veu*:

«Algèria guanyaria. Jutjàvem —com Mollet havia fet abans— «imbècil i cruel» la prolongació de les hostilitats, perquè aquesta condemnava a mort i a tota mena de suplicis centenars de milers d’algerians; a França, sacrificava milers de joves, exigia una mistificació sistemàtica de l’opinió, l’escanyament de les llibertats, la perversió de les ideologies, el deteriorament d’un país encebat de mentides fins al punt de perdre el sentit mateix de la veritat, alienat, despolititzat, passiu, madur per a totes les dimissions, i per a la primera dictadura que vingués.» (Pàg. 89)

«Jo soc una intel·lectual, jo dono valor als mots i a la veritat; jo pateixo cada dia, indefinidament repetida, l’agressió de les mentides escopides per totes les boques. Generals i coronels explicaven que ells menaven una guerra generosa i fins i tot revolucionària. Vam veure aquest fenomen digne d’una barraca de fira: un exèrcit que pensava!» (Pàg. 120-121)

«La independència d’Algèria és un fet incontestable. Arribarà en un any o en cinc anys, amb un acord amb França o contra França, després d’un referèndum o per mitjà de la internacionalització del conflicte, això ho ignoro, però és un fet, i el mateix general De Gaulle, portat al poder pels campions de l’Algèria francesa, es veu avui forçat a reconèixer: “Algerians, Algèria és vostra”. Per tant, ho repeteixo, aquesta independència és certa. El que no ho és pas és el futur de la democràcia a França. Perquè la guerra d’Algèria ha corromput aquest país. La disminució progressiva de les llibertats, la desaparició de la via política, la generalització de la tortura, la insurrecció permanent del poder militar contra el poder civil, marquen una evolució que podem qualificar, sense exagerar, de feixista. Davant d’aquesta evolució, l’esquerra és impotent, i ho continuarà sent si no accepta unir els seus esforços a l’única força que lluita avui realment contra l’enemic comú de les llibertats algerianes i les llibertats franceses. I aquesta força és el FLN. (…) D’una banda, els francesos que ajuden el FLN no se senten pas empesos solament per sentiments generosos cap a un poble oprimit ni es posen tampoc al servei d’una causa estrangera; treballen per a ells mateixos, per la seva llibertat i pel seu futur. Treballen per la instauració a França d’una veritable democràcia. D’altra banda, no estan pas sols, sinó que reben un suport cada cop més nombrós, una simpatia activa o passiva que no para d’augmentar. Ells han sigut l’avantguarda d’un moviment que potser ha desvetllat l’esquerra, enfonsada en una prudència miserable.» (Pàg. 359-360: declaració de Sartre davant dels jutges.)

«Aquest món és horrible.» (Pàg. 411)

«Ell [Lanzmann] em va explicar amb ràbia les pallisses de l’Arc de Triomf: els policies esperaven els algerians a les sortides del metro, els immobilitzaven amb els braços enlaire i els colpejaven; va veure amb els seus propis ulls com els trencaven la cara i els obrien el cap; per protegir-se, els algerians es cobrien la cara amb les mans: les hi colpejaven; van trobar cadàvers penjats als arbres del Bois de Boulogne i d’altres, desfigurats i mutilats, al Sena.» (Pàg. 430)

«En aquest estat policial que era actualment França, l’esquerra no tenia gairebé cap possibilitat d’actuar.» (Pàg. 432)

«Ningú no dubtava que la independència no fos a tocar. Hi havia negociacions en curs, tota la premsa en parlava. De Gaulle es trobava forçat a declarar la pau pel FLN, per l’opinió i perquè aquesta guerra feia nosa a la seva política de la ‘grandeur’. Quan va anunciar a Bastia “l’últim quart d’hora”, ens va semblar que per primera vegada aquestes paraules es corresponien amb la realitat. Però abans que Ben Khedda no s’instal·lés a Alger, els feixistes ens farien passar mals moments. Ens havíem d’organitzar.» (Pàg. 434)

«La nit del 31 de desembre, De Gaulle va parlar i jo vaig tancar la ràdio al cap de dos minuts, exasperada per aquell narcisisme neuròtic, per aquell buit grandiloqüent.» (Pàg. 443-444)

«Silencioses, disciplinades, aquelles masses li demostraven [al Govern] que no utilitzaven la llibertat per posar París sota el foc i sota la sang, i que, si la policia no els apallissava, ningú no seria esclafat ni trepitjat. Uns quants militants asseguraven, tot al llarg del recorregut, un servei d’ordre impecable.» (Pàg. 452-453)

Sí, un se’n fa creus de com estaven les coses a França a principis dels seixanta…

*Tots els textos citats han estat traduïts per L’Acció Paral·lela a partir del text francès de La force des choses II, Éditions Gallimard, Collection Folio.

Vinyoliana

Qualsevol excusa és bona per tornar a Vinyoli: per rellegir-lo, per aprofundir-hi, per saber com el llegeixen d’altres. En aquesta ocasió, l’excusa ens la proporciona la publicació del volum El vol i la corda. Sobre la poesia de Joan Vinyoli, un recull de tres assajos del poeta i catedràtic Josep M. Sala-Valldaura (Publicacions de l’Institut de Llengua i Cultura Catalanes, UdG, 2020).

Vinyoli és un autor perfectament inserit en la tradició, en un recorregut que va dels mites grecs als nostres dies, passant per Hölderlin, Rilke, Riba…, i que té continuïtat per mitjà de la influència que ha exercit —i exerceix— en molts autors del nostre temps. Malgrat això, l’acadèmia el va ignorar durant molts anys, fins al punt que sentir, no ja els seus versos, sinó tan sols el seu nom a les facultats de filologia del país era pràcticament impossible. Amb el canvi de segle i de mil·lenni es va produir una inflexió en el reconeixement i també en la difusió de l’obra vinyoliana. No dic pas que abans no fos un autor llegit i admirat en certs cercles, però ho era de manera minoritària. Dos fets clau van donar l’empenta definitiva perquè Vinyoli fos conegut i comencés a ser llegit d’una manera més intensa i extensa: la publicació de l’Obra poètica completa el 2001, a cura de Xavier Macià, i l’organització del I Simposi Internacional Joan Vinyoli el 2004, esdeveniment que va tenir lloc a Santa Coloma de Farners i en el qual va participar una destacada representació del món intel·lectual i artístic del país.

En anys successius, la presència de Vinyoli es fa ben patent arreu. Noves —i no tan noves— fornades de poetes reconeixen que el tenen com un dels autors de capçalera. El 2008 apareix l’edició de butxaca de la Poesia completa, que incorpora un pròleg d’Enric Casasses. El 2010 Pep Solà en publica la biografia que ha preparat durant anys, La bastida dels somnis, i el 2011 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners i els fills del poeta signen una document de cessió del seu llegat, que a partir de llavors es conserva a a capital de la Selva. Un any més tard, a la mateixa ciutat obre les portes la Casa de la Paraula, que acull l’Espai Vinyoli, una instal·lació que exposa objectes del poeta, primeres edicions de les seves obres, i que funciona com a espai interpretatiu de la figura i l’obra vinyoliana, alhora que posa en relleu el lligam del poeta amb el paisatge que li va fer desvetllar la vocació poètica. El 2014 es produeix l’eclosió definitiva del vinyolianisme gràcies a la celebració de l’Any Vinyoli amb motiu del centenari del naixement del poeta, un Any comissariat per Jordi Llavina i que va estar marcat per l’organització d’una infinitud d’actes i esdeveniments de tota mena. Tot i que anteriorment els versos de Vinyoli ja havien estat musicats en més d’una ocasió, el 2014 van ser diversos els músics i rapsodes que van presentar espectacles dedicats al poeta. Entre aquests destaca l’esplèndid treball del cantautor Xavi Múrcia A través de Vinyoli, on aquest gran músic aconsegueix casar lletra i música amb un encert i una excel·lència que no han estat igualats.

La creació de la Càtedra Joan Vinyoli a la Universitat de Girona confirma que l’acadèmia s’involucra de ple en la difusió i l’estudi del poeta i serveix perquè es multipliquin les activitats de tot tipus destinades a aquesta finalitat: jornades, col·loquis, festivals, concerts, estudis, etc. I és justament sota els auspicis de la Càtedra que el passat 2020 es va publicar el volum El vol i la corda, de Sala-Valldaura. Aquest volum aplega tres textos que són tres il·luminacions sobre la poesia vinyoliana que ajuden a ordenar i completar les intuïcions que el lector de Vinyoli pot tenir mentre s’encara amb la seva obra. Sala-Valldaura fa molts anys que la llegeix i estudia; de fet, va ser un dels primers a reivindicar-la, al costat d’un grup de poetes joves que començaven a sobresortir a finals dels setanta.

El primer dels textos, i el més breu, «Joan Vinyoli: “La finitud és una vaixell varat”», és la traducció al català d’un article prèviament publicat el 2015 en castellà, per bé que Sala-Valldaura aprofita l’ocasió per revisar-lo i ampliar-lo. Aquí el crític pretén subratllar les fonts d’on beu Vinyoli a l’hora de donar cos i forma a la seva poesia, i remarca la importància que hi prenen les imatges, les metàfores o els elements onírics. Atesa la brevetat de l’article, però, les idees que vol transmetre Sala-Valldaura queden tot just apuntades.

El segon, «Els fonaments de la poesia de Joan Vinyoli», és ja un estudi més aprofundit on s’insisteix en la importància dels somnis en el procés de creació del poema vinyolià, al costat, això sí, de la pròpia vivència del poeta, de la realitat mateixa. Sala-Valldaura parla de la lluita de Vinyoli per extreure de la seva experiència vital la matèria que es convertirà en poema, una lluita que ben sovint acaba en el silenci per la impossibilitat de dir: «(…) el cant provoca un silenci a l’interior del poeta. Es tracta d’un silenci degut almenys a tres causes: a la impossibilitat d’assolir el que l’autor pretenia, a l’ambició extrema que l’impulsa a escriure, i a la ignorància i la incertitud que la creatura, el poema, genera en el creador» (pàg. 38). Les aportacions del crític en aquesta qüestió van comportar que el llibre fos presentat en el marc del «Col·loqui de Tardor 2020. Poesia i silenci», que va tenir lloc el 21 de novembre de l’any passat i en el qual Sala-Valldaura va pronunciar la ponència inaugural. Una mica més endavant trobem la justificació del títol del volum: «Quan llegim Vinyoli, fill del segle XX, sempre detectem una absència en les seves referències al món. Això explica el perquè la poesia de Joan Vinyoli vola sempre amb el fre posat, amb una corda fermant-la al terra, tant se val que s’hagi enlairat poc o molt» (pàg. 39). En aquest assaig Sala-Valldaura ofereix noves pautes per llegir el Llibre d’amic i insisteix en les arrels romàntiques de la poesia del barceloní. 

Finalment, el tercer assaig se centra a analitzar les fonts simbolistes d’El callat, tot i que a la part final, en un moment en què parla de la «veritat» poètica que s’amaga rere un poema com «El gall», considerat per alguns un dels cims de la poesia vinyoliana, Sala-Valldaura no s’està de posar en qüestió la qualitat de certa poesia que es conrea avui dia ni la capacitat que tindran certs lectors per interpretar bé poemes inserits en la tradició i carregats de símbols que segurament desconeixen. Sala-Valldaura no es mossega la llengua: «Pel que toca a la part negativa, la recepció és perjudicada per la mateixa indeterminació i per l’«afàsia» cultural d’una part dels lectors —una mena d’afàsia que, per exemple, fa que hom ignori els valors d’Orfeu o no se sàpiga descodificar la significació de l’àngel—. En tot cas, això darrer pertany a l’àmbit de les diverses competències lectores, que aquí només cal apuntar i prou» (pàg. 68).

En definitiva, aquest petit volum és una bona aportació que acompanyarà el lector que torni a Vinyoli i que encara no pateixi l’afàsia diagnosticada per Sala-Valldaura i, segurament, intuïda ja per molts.

El gall 

Gall que cimeges en la torre més alta, 
heus-me aquí en la partió de la nit i l’aurora. 
En la nit del temps crida sempre el teu cant. 

Temps difunt, temps difunt, et veig 
com un riu allargant-se en la fosca. 
De la terra sóc hoste inexpert, 
sempre en exili, dintre meu, 
mirant les aigües entre murs 
de la ciutat abandonada. 

Gall que cimeges en la nit, 
gall salvatge endinsat 
en la boscúria espessa -qui no es mou 
de la ribera trista, contemplant 
el pas feixuc de l’aigua morta, 
mai no et veurà ni sentirà el teu crit. 

Però el bon caçador que es lleva 
a l’hora greu entre la nit i l’alba, 
sent la crida en el bosc, 
ple de secretes aigües vives, 
i pren el camí que duu 
cap a la veu intacta. 

Penell tocat per l’aurora, 
al cim de tot de la flama, 
pausadament gira el gall.

L’aliteratura

Una bona representació del nouveau roman

I si la millor literatura fos l’aliteratura? Esclar: però què és l’aliteratura? L’escriptor i crític francès Claude Mauriac s’empesca aquest terme l’any 1956 i el fa aparèixer en un article publicat a Le Figaro on defineix l’aliteratura com «la literatura alliberada de les facilitats que han donat a aquest mot un sentit pejoratiu». Mauriac considera que l’aliteratura és «un centre mai no assolit, però cap al qual s’adrecen, des que hi ha homes i des que aquests escriuen, els autors honestos». El 1958 desenvolupa llargament les seves idees en l’assaig L’Alittérature contemporaine, on continua parlant d’aquesta classe de literatura «purificada de tot allò que és simulació, mentida, pretensions, inflació verbal».

A què fa referència Mauriac? El crític francès pensa en la mena de narrativa que en aquella segona meitat dels anys cinquanta conreen els escriptors pertanyents al moviment del noveau roman: Robbe-Grillet, Sarraute, Butor i companyia, autors que tenen com a referents figures com Huysmans, Joyce, Proust o Kafka. Mauriac, a la literatura llastada pels defectes esmentats hi contraposa una manera d’escriure que partint de la veritat busqui l’autenticitat i la precisió verbal, si pot ser recorrent a l’economia de recursos. No es tracta d’imitar els grans referents, sinó d’endinsar-se en els camins poc fressats que aquests havien obert en el camp de la narrativa, tal com havia intentat abans Samuel Beckett. També Valéry és un antecedent a tenir en compte per a ells gràcies a l’exercici que es proposa amb el seu Monsieur Teste.

És innegable que en l’òrbita del nouveau roman van aparèixer un bon grapat d’obres destacades, com La modification (Butor) o La jalousie (Robbe-Grillet), que posen en joc alguns dels principis del moviment. És curiós que a les seves memòries Simone de Beauvoir, sempre atenta a tot allò nou que es produeix, no en parli pràcticament gens, d’aquestes obres. A penes fa un comentari d’esquitllentes al terme alittérature, sense mostrar-hi gaire interès. Però, ben mirat, no és curiós, és lògic: la seva narrativa, de concepció gens experimental, s’allunya del que feien Sarraute, Butor, etc. Tant Beauvoir com Sartre es movien literàriament per terrenys molt diferents dels que trepitjaven els nouveauromanistes, i en la França convulsa de finals dels cinquanta, sacsejada per la guerra d’Algèria i conflictes de tota mena, esvalotada per l’extrema dreta i gairebé abocada a una guerra civil, amb l’ombra de De Gaulle inflant-se amb cada disturbi, els intel·lectuals, cadascun des de la seva trinxera, dosificaven tant com sabien els elogis als adversaris. I gairebé tothom era un adversari.

Llegit avui, el terme aliteratura continua essent suggeridor. És forta la temptació de robar-li el mot a Mauriac per referir-nos a certs autors que van escriure en dècades posteriors com Thomas Bernhard, W. G. Sebald o Ilse Aichinger, noms que ens remeten a una narrativa molt particular i distintiva, que defuig tot encasellament i, sobretot, els camins fressats. Però en els nostres temps, tant o més convulsos socialment i políticament que els de la França de finals dels cinquanta però, per descomptat, molt més aterridors des del punt de vista cultural o intel·lectual, hi ha encara una altra temptació: la d’entendre aquesta absència de «facilitats» de què parlava Mauriac com una mera absència de qualitat literària. La de considerar, doncs, que l’aliteratura abasta tot aquell conjunt d’obres que no només no estan alliberades d’aquelles facilitats, sinó que justament s’hi recolzen i n’abusen fins a aconseguir enfarfegar el lector mínimament exigent. ¿Què són, si no, aquelles novel·les que ho donen tot mastegat al lector, que el condueixen per un camí absolutament ben marcat, farcit de roderes, ratlles, avisos i recordatoris perquè no es perdi mentre llegeix, a fi que no se li escapi cap punt primordial de la trama i senti la necessitat de passar de capítol, de continuar avançant fins al final?

Sí, la temptació és forta. Per evitar aquesta confusió potser hauríem d’atrevir-nos a crear un altre mot i a parlar de eliteratura… D’acord, no cal; encara ens hi faríem mal. El que cal ja ho sap cadascú. No s’hi valen receptes ni consells. Tan sols recordar que, com ja estat dit tantes vegades, quan al davant se’ns presenten dos camins seguir el menys fressat sol fer la diferència. I aquesta és una tria que hem de fer sovint quan ens plantem davant d’una taula plena de volums en una llibreria. De concessions, ben poques.

La gran simfonia

«Passar, parlar», dèiem l’altre dia a propòsit de Jaccottet, de Gracq, de poetes i narradors que han caminat per paisatges molt concrets i que ens han explicat què hi han vist, què els han suggerit els llocs per on han passat, quines descobertes hi han fet. Sospitem prou que de vegades el passeig ha estat del tot premeditat, o fins i tot que no ha estat sinó una excusa per parlar-nos de tot allò que l’autor volia dir-nos.

Doncs bé, en aquella llista d’escriptors no hi podia faltar W. G. Sebald, que amb Els anells de Saturn se’ns revela com un excursionista particular i un narrador excepcional. Això ja ho sabíem, esclar. Des de l’any 2018 hem pogut llegir i rellegir tant com hem volgut Austerlitz, la seva obra cabdal, gràcies a l’Editorial Flâneur i a l’Anna Soler Horta, que en va fer la traducció al català. Ara, traductora i editors s’han tornat a aliar per oferir-nos aquest nou esplèndid volum en què Sebald descriu la seva «peregrinació» per un racó força deshabitat de la costa est anglesa. Una peregrinació que no és només per llocs físics, sinó també per diferents moments històrics, i amb la qual Sebald ens permet acompanyar-lo en la seva descoberta de tota una sèrie de fets, d’obres, de personatges, d’indrets que configuren un retaule formidable, que no deixa de ser esglaiador, de la nostra civilització.

L’ excursió té lloc al comtat de Suffolk i comença l’agost del 1992, tal com se’ns indica a la primera frase del llibre. La data és rellevant perquè quan llegim Sebald, nascut l’any 1944, tendim a oblidar que va produir la seva obra narrativa a finals dels vuitanta i, bàsicament, durant els anys noranta del segle passat, i que Austerlitz va aparèixer publicada el 2001, just abans de la seva mort prematura. I tendim a oblidar-ho perquè la sensació que ens envaeix en llegir-lo és que som davant d’un clàssic, davant d’un autor tan singular, tan irrepetible i tan bo que no ens sembla que pugui pertànyer a la nostra època. Per això no ens deixa de sorprendre que Els anells de Saturn aparegués per primera vegada en alemany el 1995, o que Austerlitz sigui una obra del nostre segle.

El relat, doncs, arrenca l’agost de 1992, però, abans que sapiguem res dels llocs que visitarà el narrador, aquest ens assabenta que un any més tard va caure malalt i va haver de ser hospitalitzat; havia quedat pràcticament immobilitzat, un fet que el duu a parlar-nos de Michael Parkinson, un personatge que també solia fer excursions a peu motivades per les seves recerques, i de la professora Janine Dakyns, bona amiga del primer i gran especialista en Flaubert. Tots dos havien mort en poc temps de diferència, però seguint el fil de les seves recerques Sebald va a parar a Thomas Browne, un metge i escriptor del segle XVII, i d’aquest a Rembrandt, Descartes, Borges… Comença així el perible per èpoques, llocs, obres, que Sebald enfila dins la narració amb el seu estil únic, insòlitament fluid. Al lector li fa sempre la sensació que està immers dins un relat, que li estan explicant una història, un conte, per bé que les dades, la informació, la quantitat de coneixement que acompanyen aquest relat i li donen cos siguin immenses. El to, crepuscular, també ve marcat perfectament des d’aquestes primeres pàgines: malalties, decessos, decadència són mots i estats que van apareixent mentre la narració avança. Que sapiguem, a Saturn no hi ha pas indicis de vida.

Com la cua d’un vestit, les ombres nocturnes s’arrosseguen per l’esfera terrestre, i continua Browne, com que gairebé totes les criatures, meridià rere meridià, s’ajacen després de la posta de sol, si acompanyéssim el sol ponent podríem veure el món que habitem ple tothora de cossos ajaguts, com si els hagués segat i collit la dalla de Saturn —un cementiri interminable per a una humanitat epilèptica. (Pàg. 87)

En el segon dels deu capítols en que està dividida l’obra tornem a l’agost del 1992 i, ara sí, ens assabentem que el narrador es dirigeix a Lowestoft procedent de Norwich. Des de la modesta i vinguda a menys localitat de Lowestoft anirà resseguint la costa en direcció sud. Acompanyarem Sebald en les seves marrades per carreteres i corriols, prats i jardins, platges i maresmes, camp a través, i en les visites que fa a monuments i ruïnes, antigues mansions i edificacions que tenen un passat que sovint ens serà també narrat: sabrem qui hi va viure i prosperar, qui va patir la decadència i va morir entre aquelles parets; quins lligams s’hi establien amb el món exterior. Coneixerem la història de famílies i llinatges, l’auge de grans fortunes i l’ensulsiada posterior.

A voltes Sebald també visitarà algun amic que viu a la zona. Amb uns i altres, el passeig per aquell racó de la costa est d’Anglaterra es convertirà en un passeig per l’art i la literatura, per la història —per descomptat, pels grans desastres de la civilització humana, que inevitablement passen per les grans guerres del segle XX, l’Holocaust, els Balcans, però també pel convuls i desconegut segle XIX xinès, pels estralls que la colonització va fer a l’Àfrica, pels Estats Units, etc.—, en definitiva, per la condició humana en tota la seva dimensió.

La vida, escriu a la seva atractiva tia Marguerite Poradowska, que acaba d’enviudar i resideix a Brussel·les, és una tragicomèdia —beaucoup des rêves, un rare éclair de bonheur, un peu de colère, puis le desillusionnement, des années de souffrance et la fin— en què, per bé o per mal, cadascú ha de fer el seu paper. (Pàg. 128)

Al llarg d’aquest passeig, del recorregut que ens proposa Sebald, assistim a moments d’una intensitat altíssima, en què el lector es pot sentir commocionat pel que s’explica. Hi ha pàgines on la descripció del paisatge —sempre dramàtic— guanya protagonisme; en d’altres ho fan les històries personals que desfilen davant els nostres ulls. No tot el llibre, però, manté la mateixa intensitat. Un té la sensació que des de la pàgina inicial hi ha un in crescendo que no s’atura durant dues terceres parts de la novel·la. A partir de llavors ve una baixada suau fins al final, aquell desinflament que trobem també en algunes grans simfonies —ara em ve al cap la quarta simfonia de Xostakóvitx—, just abans del final, una distensió, si més no il·lusòria, que ens ajuda a fer-nos càrrec del que acabem d’escoltar o, en el cas que ens ocupa, del que acabem de llegir.

Tots els mecanismes que Sebald posa en joc a Els anells de Saturn els afinarà definitivament en la seva obra mestra, Austerlitz. El nivell, però, ja és estel·lar.  

La més gran declaració d’amor

Poques vegades trobarem una novel·la en què l’autor mateix —per mitjà de la veu del narrador, per descomptat— reveli els principals defectes que el lector hi podrà trobar, o en què s’hi inclogui un epíleg que expliqui el llibre a fi que a aquest lector li sigui més fàcil interpretar el que acaba de llegir. Aquestes i altres particularitats fan de Fins a la mort un llibre singular i inclassificable. L’escriptor francès Louis Aragon (1897-1982) la va publicar el 1965, per bé que l’any 1969 hi va afegir l’epíleg que apareix en la versió definitiva, que hem llegit en la traducció de Joan Casas (Edicions 62, 1992).

Es tracta d’una obra experimental que sabran gaudir els qui busquen de tant en tant alguna d’aquelles novel·les que se salten la major part de normes establertes i que exigeixen del lector que sàpiga deixar-se dur per camins poc fressats, fins i tot enrevessats, sense amoïnar-se gaire si tot sovint perd el fil de la història —o de les històries— que ens estan narrant, si confon personatges i situacions, si la lectura el fa endinsar per un caos tot just il·luminat ara i adés per esclats de comprensibilitat o de bellesa.

Començar a llegir un llibre com aquest, doncs, és un risc. Tal com hem insistit en altres apunts del blog amb relació a certes obres, aquesta no és una novel·la que es deixi recomanar. Cadascú ha de decidir si vol entrar o no en el món que ens proposa Aragon, a pesar de la seva pròpia confessió: «Ja ho sé que soc un novel·lista mediocre, sense imaginació, sense poder humà. Dotat potser d’un cert sentit poètic, i d’una mena de facilitat verbal. Les meves novel·les, fet i fet, són només obres de llenguatge. No és perquè m’ho diguin els crítics. Agraden o no agraden. Per què la Falguera no n’hauria de notar la buidor, ella en qui el cant és substància, a la vegada l’ànima i la carn unides?» (pàg. 283).

Buidor? Faramalla? No ens enganyéssim, en aquest món hi ha molt més del que sembla. Hi trobarem un narrador que es desdobla en dos personatges i que estima una dona, la Falguera; l’estima amb bogeria, i d’aquí ve que de seguida confessi que està gelós del personatge en qui es desdobla, és a dir, d’ell mateix, fins al punt que pren la determinació de matar-lo. Aquest és el punt de partida que el duu a escriure el llibre que tenim a les mans i a fer-se preguntes sobre la manera d’escriure’l, a teoritzar sobre la construcció de la novel·la. Aviat comencen a treure el cap digressions de tota mena, històries secundàries, referències a altres llibres i altres autors; els paràmetres d’espai i temps es desdibuixen com ho fa el fil que segueix el relat, i el lector se sent engolit per un xuclador de la mateixa manera que Alícia és engolida pel mirall.

I és que la cosa, com podrà comprovar qui llegeixi Fins a la mort, va de miralls: de la imatge que aquests reflecteixen del narrador —o del que passa quan no en reflecteixen cap…—; del mirall que Stendhal passeja al llarg del camí mentre escriu i del que fa servir Aragon per mirar de fer avançar el relat dins del solc del realisme per on transita aquesta novel·la gairebé impossible. També del mirall que feien servir els pintors per fer els seus autoretrats, una idea que el narrador fa seva i que situa l’obra a l’avantsala de l’autoficció dels nostres dies.

En fi, estic a punt de dir que «Fins a la mort», al capdavall, no és més que una variació sobre la idea de mirall, on, per a mi, l’escala dels reflexos va de la llum enlluernadora a les tenebres, i el mirall tant pot ser obscur com lluminós, tant pot servir per mostra com per deformar, per amagar… Mirin. (Pàg. 362)

Teoria de la novel·la, reflexió sobre la idea del mirall… Tot això i molt més hi trobarem. Però si haguéssim de definir Fins a la mort amb ben poques paraules potser hauríem de dir que és una immensa declaració d’amor de l’autor cap a la seva dona, Elsa Triolet. Aragon, que en els seus inicis va participar activament en moviments com el dadaisme o el surrealisme, al costat de Paul Éluard, Tristan Tzara o André Breton, signa amb aquest llibre una veritable obra d’amour fou, que el confirma com el poeta de l’amor.

Tot Dinamarca ignora que tu m’ets Murmuri, tot Dinamarca ignora els nostres amors, com el sol, a ple migdia, una finestra oberta sobre el cel. Ningú no sap que t’estimo, i que tu m’estimes, molt menys. Ah, podria cridar el teu nom dalt de les teulades, fer-ne campanes, portar a la vista de tots aquest anell amb un sàfir blau que tothom ha vist al teu dit, ensenyar l’estoig que ningú llevat de mi no pot obrir, on guardo el teu retrat, pintat pel jove Abildgaar, que acaba de tornar de Roma, podria dir qualsevol cosa, després d’emborratxar-me a les tavernes, rodolar pels reguerots amb les paraules de la teva orella, o enfilar-me dalt d’una oca salvatge per proclamar damunt les teulades de turquesa aquesta glòria de tu als meus braços, la gent és sorda, estimada, tenen les ninetes foradades, el cor immòbil i qui sap on, no saben que t’estimo, i encara que ho sabessin no ho sabrien, Murmuri! Pensa que hauria pogut deixar escapar el ressò del teu nom com un vague Petrarca, i haurien rigut de mi, dient Laura Laura, ja hi torna amb la seva Laura. Es pensa que n’hi ha prou amb dir Laura perquè sigui primavera, xiuxiuejar Laura i que el rossinyol respongui, cantar Laura i ja som a Sant Joan quan floreix el llorer. Ah, maleït aquell a qui l’amor se li escapa, i serà la riota de tots, vinga, ensenya’ns aquesta Laura, que la puguem comparar… Jo soc aquell que mai no ha dit a l’eco el nom de Murmuri, el nom murmurat als murs, dins la nit pels murs emmurallada… (Pàg. 165)

No podia ser d’altra manera: en un llibre que parla de l’amor hi havia d’aparèixer Laura, com hi apareixerà Otel·lo quan es parla de la gelosia, o Mr. Teste quan ens mostra un autor al costat del seu personatge estimat, o Dr. Jekill i Mr. Hyde quan… Bé, no cal que hi insistim. El cas és que hi ha moltes maneres d’acabar l’any: Aragon ens proposa enfilar-nos a les teulades i declarar-nos. Esclar, no s’hi val fer-ho davant del mirall.

Bon 2021!

Quants llibres heu llegit?

S’acaba l’any. És temps de fer llistes, de fer recompte, de plantejar-se nous propòsits. Alguna cosa hi tenim a dir. Per començar, no busqueu en una llista res que no hi vulgueu trobar; no deixeu que ningú faci la feina per vosaltres, i no seguiu consells, tampoc aquests. Però, per sobre de tot, no digueu quants llibres heu llegit al llarg de l’any perquè és una dada que no interessa a ningú i que tan sols us farà quedar malament.

Primer, pel sol fet de dir-la, perquè farà l’efecte que us penseu que el món està pendent de vosaltres i no pot viure sense aquesta informació. Segon, perquè si són pocs —per a algú o altre, si més no, seran pocs— quedareu malament, com un que no llegeix prou o que no sap aprofitar el temps. Tercer, perquè si és una xifra normal (?) no tindrà cap rellevància. Quart, perquè si són molts algú pensarà —i probablement amb raó— que són masses, que segurament llegiu a preu fet, a la babalà, de qualsevol manera, passant pàgines sense fixar-vos en el text i sense ser capaços de gaudir-ne, potser perquè l’únic que us interessa és apuntar un nou títol a la llista de lectures de l’any.

I, finalment, perquè la xifra en si no vol dir res. Hi faltarà la informació primordial, que és què heu llegit, i com, i seguint quin criteri, i sempre trobareu algú a qui no li sembli bé la vostra tria. Esclar que aquest serà el seu problema, no pas el vostre, però si no haguéssiu pecat d’excés d’exhibicionisme us hauríeu estalviat les crítiques i, de passada, no hauríeu deixat al descobert les vostres febleses, mancances i limitacions. Penseu que si teniu la temptació de dir quants llibres heu llegit —i encara més si hi caieu, en la temptació— teniu moltes probabilitats de ser algú que s’enlluerni amb obres mediocres, que s’entusiasmi amb llibres del tot prescindibles i, per tant, de fer un ridícul espantós.

S’acosta un nou any. Feu-vos, doncs, aquest propòsit: no digueu quants llibres heu llegit, no feu llistes i, per damunt de tot, no seguiu els nostres consells. D’aquesta manera tindreu més temps lliure i podreu dedicar els vostres esforços a obres que valen la pena. Com ara les Elegies de Duino. Però això ja ho sabeu…

Bones festes!

Temps d’espera

Hi ha obres que es resisteixen a mostrar-se, que es mantenen a l’ombra, com si volguessin passar desapercebudes. Obres i autors, de fet. Un no sap si es parapeten rere una modèstia injustificada o si, senzillament, han sofert algun cop de mala sort. El cas és que, quan un lector encuriosit les descobreix, aquestes obres esdevenen una sorpresa en tota regla. Dino Buzzati (1906-1972) és un d’aquests autors de nom poc conegut, molt menys que no pas noms com Cesare Pavese, Alberto Moravia o Elsa Morante, figures amb les quals va compartir època. I potser tampoc no ens dirà gaire res un títol com El desert dels Tàrtars, novel·la publicada el 1940, en plena Segona Guerra Mundial, i que ara hem llegit en la traducció de Rosa M. Pujol i Mercè Senabre (Edicions 62, 2016).

El desert dels Tàrtars ens explica la senzillíssima història de Giovanni Drago, un jove tinent que té com a primera destinació la fortalesa Bastiani, un reducte situat en terra de frontera, perdut entre muntanyes i aïllat del món, sense cap valor estratègic, des d’on uns quants soldats vigilen que pel desert inhòspit que tenen al davant no arribi cap exèrcit enemic. Mai, de fet, no s’ha produït cap invasió, o, si més no, no se’n té el record. L’esperança, però, dels qui estan destinats en aquella fortalesa és descobrir un bon dia que pel desert s’acosta un exèrcit enemic i que, per tant, la seva presència en aquell reducte pren per fi tot el sentit. Mentre això no passa, Drago, com altres soldats més veterans han fet abans que ell, haurà de vèncer les ganes prematures de marxar d’aquell enclavament isolat i absurd i aprendre a viure esperant el que potser s’esdevindrà més endavant, un dia qualsevol. Però el que s’acaba esdevenint és l’arribada d’aquella que mai no falta a la cita.

Abans he parlat de modèstia. La novel·la de Buzzati és modesta en tots els sentits: ho és per les dimensions; ho és per la trama, prima, simplíssima, sense històries ni fils paral·lels, sense gaires personatges; ho és per la forma, una narració lineal de concepció clàssica. En efecte, es tracta d’una obra sense complicacions formals, fàcil de llegir, que a penes oculta gaire la capa de sota, la que condensa la interpretació dels fets que se’ns expliquen, el sentit de la peripècia del protagonista i la resta de personatges que l’envolten. Tot hi és prou diàfan; i, tanmateix, el lector es veu arrossegat a una lectura continuada, gairebé ininterrompuda, impel·lit per l’interès que el relat aconsegueix suscitar. Aquesta és la clau que fa gran aquesta novel·la: que amb una història mínima, amb pocs fets i pocs personatges i pràcticament una sola localització, amb un gran estalvi de recursos, des d’una simplicitat atorditora, aconsegueixi no tal sols captar l’interès del lector, sinó embolcallar-lo en un estat d’ànim molt concret i dur-lo a reflexionar sobre temes tan universals com el sentit de la vida, l’inexorable pas del temps, les il·lusions de joventut…

Tampoc podem oblidar que aquest llibre va aparèixer en un moment molt concret de la història d’Itàlia, quan Mussolini es debatia entre la política de la no-bel·ligerància o la possibilitat de donar suport a Hitler davant dels èxits que aquest estava obtenint en els primers mesos de guerra. Ja sabem què va triar finalment, el líder feixista italià, i les conseqüències de la seva tria. Amb El desert dels Tàrtars queda ben clar que Buzzati era partidari de seguir la via antibel·licista, però diria que no és possible forçar la interpretació de l’obra per anar més enllà.

Se sol dir que aquesta és una de les novel·les més importants del segle XX; aquest és una mena d’epítet que acompanya el títol en moltes ressenyes i comentaris, un epítet que no necessita ni li fa cap favor. És indiscutiblement una molt bona novel·la, i amb això ja en fa prou. Ho demostra el fet que, com sol passar en aquests casos, l’obra, llegida avui, sembla escrita per als nostres temps de pandèmia i reclusió. Els soldats de la fortalesa Bastiani són homes confinats que esperen alguna cosa, joves amb un futur prometedor que pensen que han de jugar un paper en el món, que han de protagonitzar alguna gesta heroica. Però els temps no són propicis per als heroismes i l’únic que els envaeix és un buit vital mentre comproven que el temps passa inexorablement, que les il·usions es marfonen, que res del que s’havia d’acomplir acaba d’arribar mai.

Ara en Giovanni Drogo dorm dins del tercer reducte. Somia i somriu. És una de les últimes vegades que se li apareixen a la nit imatges dolces d’un món totalment feliç. Déu nos en guard que es pogués veure ell mateix com serà un dia allà on la ruta s’acaba, dret a la vora d’aquell mar de plom, sota un cel gris i uniforme, i al seu voltant ni una casa, ni un home, ni un arbre, ni tan sols un bri d’herba, tot així, des d’un temps immemorial. (Pàg.64)

Buit és el paisatge que s’entén davant de la fortalesa; buits són els crepuscles que se succeeixen, els hiverns que venen i se’n van sense que res mai no canviï. Tot plegat fa d’aquesta una obra melancòlica, l’eco de la qual ressona en una novel·la com La ribera de les Sirtes, que Julien Gracq va publicar el 1951, o fins i tot en Un balcon en forêt, del mateix autor. Tot i tenir un plantejament divers, en totes aquesta obres s’hi parla de confinament, d’enemics a l’aguait per bé que improbables, d’un temps d’espera que no sembla que s’hagi d’acabar mai. Però no és cert, esclar, el temps d’espera sempre troba un final.

Mentrestant, vivim, llegim.

Passar, parlar

«Dante passa, i parla; sent riure, plorar, parlar. No farà altra cosa a la Divina Comèdia, en un paisatge infinitament més ampli i més aspre; però la passa serà més ferma, les trobades, molt més diverses i més greus, les paraules, més segures també, més profundes, més plenes», diu Philippe Jaccottet a Cahier de verdure, a propòsit d’uns fragments que cita corresponents a l’obra Vida nova, de Dante, on el florentí explica la trobada amb Beatriu que li va canviar la vida.

Dante: l’home que passa, que camina, que passeja, que avança per un o altre camí, i que aleshores parla, o pensa i diu els seus pensaments —en veu alta, o més tard, escrivint-los. La literatura n’és plena, d’individus que passen per un lloc i parlen, en parlen. Ho fa Jaccottet i ens ho explica al seu Cahier de verdure, un exquisit volum aparegut l’any 1990 (Gallimard). Ara topa amb un cirerer carregat de fruit, i el poeta se sent impel·lit a descriure l’esclat interior que li provoca la imatge, a mirar d’explicar-se’l. O amb un codonyer que entreveu en un verger, després d’una llarga caminada, i que li fa preguntar-se si per ell, algú que en aquest món no comprèn pas gaire re, «la cosa “més bella”, sentida instintivament com a tal, no és pas la cosa més propera al secret d’aquest món, la traducció més fidel del missatge que hom creuria tal volta llançat a l’aire fins a nosaltres». 

La visió del codonyer, una imatge presidida pels colors verd i blanc, li fa pensar en obres que ha llegit o contemplat en què aquests mateixos colors són protagonistes. És així que el pensament el duu fins a Dante, Botticelli o el Quixot. El llibre de Jaccottet, doncs, és un passeig pels seus passejos, un acompanyar-lo per les seves rêveries, acompanyats alhora per les impressions que li provoca allò que veu, per les idees que li venen al cap. «Amb un lleuger canvi de punt de vista n’hi ha prou de vegades per fer redescobrir allò que l’habitud havia entelat, velat.» Jaccottet ens parla de les seves visions, sovint un arbre entrevist fugisserament, un prat sembrat de flors, un riu que s’escola als peus d’un promontori: aigües apressades o alentides, sempre fugitives, però que permeten al qui les observa de retrobar un moment de calma, de pau: «Aquell que dubtaria que el món sigui, que dubtaria, ell mateix, de ser, es guareix aquí del que no és més que malaltia, o feblesa, o covardia» (pàg. 113). 

Julien Gracq, un altre d’aquests homes que passen i parlen, també ens descriu un breu recorregut pel riu Evre a Les aigües estretes (Quaderns Crema, 2007, traducció de Ramon Girbau). En aquest cas, Gracq no va a peu, sinó que avança a cop de rem damunt d’una barca que solca les aigües fosques, llotoses i espesses d’aquest afluent del Loira que forma part del paisatge d’infantesa de l’autor. «Una excursió sense aventures i sense imprevistos que ens retorna en poques hores el nostre punt d’amarratge, al clos de la vida familiar», diu Gracq, que contraposa aquest passeig a la idea del gran viatge sense retorn. Però el modest recorregut pel riu que llisca al costat de casa provoca en el poeta tota mena d’estrebades interiors: «Els meandres bruscos de l’Evre, el camp de visió estret que obria el pla d’aigua, passat el casal, donaven a l’aparició de cada nou indret un caràcter, no ja de lent canvi de vista, sinó més aviat d’estrebada, com a les diapositives que se succeeixen i se substitueixen en el projector» (pàg. 27).

Els records se superposen a la visió, i entre els records no hi ha tan sols escenes d’excursions anteriors, sinó també lectures, altres moments viscuts que s’afegeixen al moment present i fan que al final del recorregut, quan la barca ja torna a ser de nou amarrada a la riba, el so familiar del cadenat sigui percebut com «la tanca de la jornada transcorreguda, una jornada fora dels dies. El present i l’imperfet, inextricablement, es mesclen en la desfilada d’imatges d’aquesta excursió que he fet vint vegades, que res no m’impediria de fer de nou avui mateix» (pàg. 56-57).

Una frase, aquesta, que ens recorda la d’un altre gran passejador, Robert Walser. A La passejada (Editorial Flâneur, 2017, traducció de Teresa Vinardell Puig), justament llegim:

Potser hi ha hagut repeticions, aquí i allà. Voldria confessar que em miro la natura i la vida humana com un seguit encisador de repeticions i, a més, voldria confessar que aquest fenomen justament em sembla bell i una benedicció. A molts llocs hi ha rapinyaires o adoradors de novetats, persones que a cada minut es deleixen per qualsevol plaer que encara no hagi existit mai. El poeta mai no escriu per a persones com aquestes, així com tampoc el músic no hi compon, ni el pintor no hi pinta. En termes generals, la necessitat constant de gaudir i d’alimentar-se una vegada i una altra de coses noves del tot és un tret que denota petitesa, falta de vida interior, alienació de la natura i una capacitat mediocre o defectuosa de comprensió. Són nens petits, als quals sempre s’ha de donar alguna cosa nova i diferent, per tal que no estiguin insatisfets. (Pàg. 60)

Quanta raó té el passejador de Walser. La novetat no cal buscar-la. Quan cal ja apareix, fins i tot en una caminada rutinària, com el cirerer de Jaccottet, o com el magraner de Jordi Llavina, un altre home que passa i parla, que avança per camins que coneix bé i que no es cansa de recórrer, sempre amb un llibre a les mans i, malgrat tot, sempre atent a qualsevol matís nou que sorgeixi el seu voltant, a mesura que fa camí en el seu passeig de costum, sabent com sap que de qualsevol d’aquests passejos un en pot tornar renovat, sacsejat per estrebades casuals com les que també pateix Gracq. Llavina ha caminat molt, ha pujat ermites no pas perdudes, ha voltat pels afores del seu poble, passant un i altre cop entre les mateixes cunetes, entre els mateixos camps, i també ha descobert que, al capdavall, en la simplicitat de les coses conegudes s’amaguen molts descobriments pendents. Potser per això li sentim exclamar a Vetlla (Editorial 3i4, 2012, pàg. 83):

Quin estèril excés de transcendència
solem posar en les coses quan som joves,
i quin fervent treball amb estructures
que al cap d’uns anys es desconjuntaran!

Hi ha un altre Jordi que també passa, que també parla: Jordi Mas. Recorre els camins coneguts pels vols de Sant Gallard, i en les seves caminades també observa estampes que li són ben familiars i que, tanmateix —o potser per això mateix—, li provoquen pensaments inusitats procedents de tota mena de connexions. Un dia és un ametller el que fa néixer un fil d’idees que no s’atura: la visió de l’arbre sobre un marge de pedra i sota un núvol que passa li fa venir al cap Lorca, Dalí, Buñuel… El pensament zigzagueja sol, autònom, fins que el poeta fa mitja volta i emprèn el camí del retorn. Al cap te les paraules arbre, ametller, pedra, núvol, de les quals no sap si n’haurà de fer alguna cosa. O potser sí que ho sap, si ens atenem al que ens diu a El crit i l’eco (Godall Edicions, 2016, pàg. 89):

Del passeig, t’endús només les paraules —arbre, ametller, pedrà, núvol—, que no pesen —o sí, però d’una manera diferent— ni ocuparan lloc a la vitrina o als prestatges de casa. Quan engeguis l’ordinador i hi escriguis arbre o ametller —perquè no gosaràs escriure-hi arrbre o ammetller—, la soca ja no tindrà l’escorça rugosa, ni les cloves seques; la pedra haurà perdut les taques de molsa grogues i verdes; el cim de la muntanya no estriparà el núvol immòbil, fossilitzat en l’articulació inalterable d’un repertori tancat de sons. L’única esperança que et queda, si vols que els mots que has aplegat conservin res de la caminada d’aquesta tarda, és escriure’ls amb la consciència que neixen al caire de l’abisme que el passat cava rere teu, que el nom de la cosa és el petit guany —¿l’únic?— que obtens en perdre-la.

No hi sabria afegir res més.

Veritat i justícia

Veritat i justícia és tot el que cal per delatar l’Anticrist, per conjurar-ne el perill, per fer que fracassin tots els seus intents de corrompre els humans i dur-los pel camí de l’odi i la violència. Ah, però què difícils que són de trobar i mantenir en els temps que corren, devia pensar Josep Roth mentre escrivia L’Anticrist, un assaig narrat que va publicar el 1934, un any després de l’ascens definitiu d’Adolf Hitler al poder i de veure com els seus propis llibres eren cremats arran de la famosa i infausta «Acció contra l’esperit antialemany».

Però no ens penséssim que el llibre de Roth es limita a comparar la figura de l’Anticrist bíblic amb Hitler. Les coses són més complexes: el mal campa lliure entre els homes —entre tota classe d’homes—, entre els diferents pobles del món —inclòs el jueu—, entre gent de qualsevol ideologia, i només se’l pot foragitar esgrimint la veritat i la justícia com a armes. Dos anys després de l’aparició de L’Anticrist de Roth, Klaus Mann continuaria demostrant fins a quin punt l’enemic s’amaga on menys t’ho esperes amb la seva magnífica novel·la Mephisto.

Semblarà un tòpic dir que Roth fou un visionari, però no es pot negar que la dissecció que fa de l’època que li va tocar viure demostra que es va avançar a altres intel·lectuals contemporanis seus, com Stefan Zweig o Thomas Mann, i la seva obra, llegida avui, sorprèn per la vigència i oportunitat: és un mirall que ens retorna la imatge dels nostres temps, una imatge en què preferiríem no veure’ns representats. La seva anàlisi és tan fina, abasta aspectes tan diversos, penetra tan endins en les contradiccions de la condició humana, que per força supera el pas del temps i arriba fins a nosaltres amb tota la força per fer-nos adonar que, tot referint-se a uns anys concrets, ens parla d’avui, d’ahir, de qualsevol moment al llarg de la història de la humanitat.

A L’Anticrist (Adesiara, 2020, traducció de Pilar Estelrich i Arce), Roth es posa en la pell d’un intel·lectual que és contractat per un diari perquè volti pel món i descrigui el que veu —però perquè ho descrigui d’una determinada manera si no vol ser despatxat. Els seus viatges el porten a la Rússia comunista, als Estats Units, on floreix la indústria de Hollywood, a la mateixa Alemanya de la postguerra, castigada per la inflació. Arreu parla amb homes justos i injustos, busca les causes que han provocat el triomf de l’Anticrist en tantes nacions, en tants àmbits de la civilització, i treu les seves pròpies conclusions.

La dignitat de l’ésser humà resideix en el poder. La llibertat es troba situada en forma d’estàtua davant les portes del país: l’han feta fora. I ha quedat petrificada. (Pàp. 108)

Una idea travessa el relat amb insistència: sense veritat ni justícia —i sense amor—, les intencions més belles poden veure’s corrompudes. Que fàcil que és que les paraules perdin el seu sentit veritable quan són dites amb ànsia de fer mal, de mentir, de tergiversar els fets, i aleshores la gent comença a repetir frases i expressions que van quedant buides de sentit.

Noms! Noms! Sons sense forma: despulles que retrunyen, buides, per designar fenòmens inimaginables, és a dir, mancats de cos i de vida. (Pàg. 35)

I pertot arreu, fins i tot on no es trobava escrita, es percebia la presència de la frase que iguala en niciesa la que afirma que la religió és l’opi: em refereixo a la frase «La cultura és poder». (…) Així doncs, a conseqüència d’aquesta frase estúpida, la gent que havia estat impotent durant tant temps, ben igual que els infants, es veia obligada a creure que la cultura comporta alguna recompensa diferent de la que constitueix ella mateixa: cultura, precisament. (Pàg. 102-103)

L’ús que fan del poder els poderosos, el paper que s’atorga a la cultura, la tergiversació del sentit dels mots, la confusió entre veritat i mentida o entre justícia i injustícia… Roth repassa totes les estratègies que posa en joc l’Anticrist per dur a terme les seves maquinacions, per fer que el mal prevalgui i perduri per damunt del bé, sobretot en un món on el silenci i la calma són cada cop béns més escassos, i on la gent viu amuntegada i apressada («la bondat necessita temps i espai», rebla Roth).

L’Anticrist és una bona lectura per als nostres dies de semiconfinament, de frases repetides fins a l’extenuació, de paraules buides —i buidades— de sentit. Ho és perquè no hi manca l’humor —aquell humor que a tot estirar et fa esbossar un lleu somrís— i malgrat que alguna pàgina hagi resistit menys bé el pas del temps. Ho és perquè ens fa veure que tots, cadacun de nosaltres, estem exposats a ser temptats per l’Anticrist. Sap prou bé per què ho diu.