Quatre sonets

Ara que tornem a viure en un quasiconfinament, que els amics són lluny encara que siguin a prop, que la solitud ens deixa hores per llegir i hores per veure-les passar, ens refugiem en quatre sonets que parlen d’això: de la solitud i del pas del temps. Pero no són quatre sonets. Són quatre cims des d’on es contempla meravellosament bé el paisatge dels nostres dies.

1

Solo et pensoso i più deserti campi
vo mesurando a passi tardi et lenti,
et gli occhi porto per fuggire intenti
ove vestigio human l’arena stampi.

Altro schermo non trovo che mi scampi
dal manifesto accorger de le genti,
perché negli atti d’alegrezza spenti
di fuor si legge com’io dentro avampi:

sì ch’io mi credo omai che monti et piagge
et fiumi et selve sappian di che tempre
sia la mia vita, ch’è celata altrui.

Ma pur sì aspre vie né sì selvagge
cercar non so ch’Amor non venga sempre
ragionando con meco, et io co·llui.

Petrarca. Sonet 35 del Cançoner

2

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m’aturen, astuts.

I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D’astre ignorat m’adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M’és present el paisatge
De fa mil anys, l’estrany no m’és estrany:
Jo m’hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure’m tot. O del diable engany.

J.V. Foix. Sol, i de dol

3

Mientras por competir con tu cabello
Oro bruñido al sol relumbra en vano,
Mientras con menosprecio en medio el llano
Mira tu blanca frente al lilio bello;

Mientras a cada labio, por cogello,
Siguen más ojos que al clavel temprano,
Y mientras triunfa con desdén lozano
Del luciente cristal tu gentil cuello,

Goza cuello, cabello, labio y frente,
Antes que lo que fue en tu edad dorada
Oro, lilio, clavel, cristal luciente,

No sólo en plata o vïola troncada
Se vuelva, más tú y ello juntamente
En tierra, en humo, en polvo, en sombra, en nada.

Luis de Góngora

4

L’ennemi

Ma jeunesse ne fut qu’un ténébreux orage,
Traversé çà et là par de brillants soleils ;
Le tonnerre et la pluie ont fait un tel ravage,
Qu’il reste en mon jardin bien peu de fruits vermeils.

Voilà que j’ai touché l’automne des idées,
Et qu’il faut employer la pelle et les râteaux
Pour rassembler à neuf les terres inondées,
Où l’eau creuse des trous grands comme des tombeaux.

Et qui sait si les fleurs nouvelles que je rêve
Trouveront dans ce sol lavé comme une grève
Le mystique aliment qui ferait leur vigueur ?

– Ô douleur ! ô douleur ! Le Temps mange la vie,
Et l’obscur Ennemi qui nous ronge le cœur
Du sang que nous perdons croît et se fortifie !

Baudelaire. Les fleurs du mal

Petrarca en paper dolent

L’espera ha estat llarga. Una espera de segles. I tan sols els qui som vius aquest 2016 ho hem pogut veure: el Cançoner de Petrarca ha aparegut publicat en català. Una notícia magnífica, per felicitar-nos-en. El traductor, Miquel Desclot, hi ha dedicat més de dues dècades de feina, una feina descomunal que s’ha traduït en un pobre volum de l’editorial Proa.

Mireu, ja ho reconec: tot són ganes de buscar problemes on no n’hi ha, em direu. Però aquesta edició no fa justícia a la feina del traductor ni a la grandesa de l’obra. És un llibre gros, i tanmateix de poc pes, amb un format més propi d’una novel·la, editat amb paper bast, amb els sonets encavallant-se a cada pàgina… Esclar, ja ho entenc, aquesta devia ser la manera de treure el llibre a un preu raonable i d’assegurar-se que tingués sortida.

Però de vegades cal fer apostes més arriscades. Les grans obres han de ser accessibles a tothom, i tant, però també han de tenir bones edicions, lluïdes, curioses. Digueu-me el que vulgueu, però el Cançoner de Petrarca mereix paper bo, un format més propi de la poesia i, per damunt de tot, un sonet per pàgina. Perquè els sonets de Petrarca —i les versions de Desclot— es mereixen almenys una pàgina sencera.

Un llibre així seria més car, però quants no faríem l’esforç! M’entristeix pensar que la llengua catalana no tingui prou força per donar peu a bones edicions al costat de volums de butxaca o de presentació més modesta. I m’entristeix veure que les editorials més fortes no aposten per llibres de bona presència. Són sovint les editorials més petites les que tenen més cura de l’aspecte de les seves edicions. Com pot ser això, si econòmicament són les que pateixen més per tirar endavant?

Per casa corre una edició bilingüe del Canzoniere amb la traducció al castellà dels sonets que va treure Bosch a principis dels vuitanta. Sí, només inclou els sonets, però veure com queden distribuïdes les pàgines és ja tot un plaer i un convit a la lectura, a llegir almenys un sonet al dia, que és la manera com he llegit Petrarca al llarg dels anys.

Però si no ho han fet així deu ser perquè no podia ser. Ja ho sé. I ho lamento.