Recordo, quan era petit, haver sentit a casa el nom de Simone de Beauvoir; no sé si n’havia parlat la mare o l’àvia, potser totes dues. Tampoc no sé si n’havien llegit cap llibre, però sé que l’admiraven perquè havia estat una dona forta, lliure, d’esquerres, que havia aconseguit fer-se un lloc entre els intel·lectuals del seu temps.
A casa admiraven Simone de Beauvoir com admiraven Katherine Hepburn, M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig, Neus Català i tantes altres dones. Però jo era petit, encara. Quan vaig anar a la Universitat no vaig sentir mai gaires noms d’escriptores, a banda de Mercè Rodoreda. L’únic esment interessant de Simone de Beauvoir que em va arribar procedia de “Rattlesnakes”, una cançó mítica de Lloyd Cole and The Commotions que l’Anna Lloveras m’ha fet escoltar almenys un cop per setmana els darrers gairebé trenta anys.
En aquells temps de facultat de filologia i bona vida, si llegia algun comentari referent a Sartre o De Beauvoir era més aviat per fugir-ne ràpidament. Eren gent complicada, intel·lectuals pesats, foscos, ortodoxos, avorrits, xerraires… Cada paraula que sentia amb relació a aquesta parella s’afegia a les següents per teixir una prima –però eficient– capa de prejudicis que me n’allunyava cada cop més. D’aquella colla només se salvava –i se salva encara avui, i se salvarà sempre– Albert Camus, l’intocable. I és cert, Camus és intocable perquè és molt gran. A COU havia llegit L’étranger i aquesta novel·la ja m’havia fascinat. Inevitablement, hi he tornat en més d’una ocasió. Al llarg d’aquell curs també vaig llegir Les mains sales, de Sartre, i també em va agradar, però ja no vaig tornar a Sartre fins molt més endavant; no va ser sinó vencent un bon tou de prejudicis que un dia vaig decidir llegir Els mots en una espantosa edició que em va proporcionar la meitat de les diòptries que tinc avui.
En canvi, fins fa pocs mesos no havia llegit res de Simone de Beauvoir. Feia temps que em ballava pel cap intentar-ho, i vaig aprofitar una certa embranzida a l’hora d’immergir-me en la literatura francesa per encarar la lectura de Les mandarins, un dels llibres importants de l’escriptora. Bé, de l’escriptora i de la literatura francesa de la postguerra. Les mandarins és una obra fonamental per entendre què passava a França després de l’alliberament, en plena Segona Guerra Mundial, què pensaven els intel·lectuals de l’època, quines relacions s’establien entre les diferents faccions i entre els diferents partits polítics, quin paper jugaven els mitjans de comunicació, com s’estimaven i es deixaven d’estimar parelles, amics i coneguts, com es vivia, en definitiva, a la França de mitjan anys quaranta.
Però bàsicament és un llibre important perquè és un llibre molt ben escrit, que ofereix moltes hores de lectura plaent, tantes que em costa d’entendre que no hagi estat mai traduït al català. Suposo que de nou cal pensar en aquelles capes de prejudicis amb què aquí hem cobert sempre la vida i l’obra de Simone de Beauvoir. Aquesta és una d’aquelles llacunes inexplicables que convindria omplir. Però De Beauvoir és una dona, i això no l’ajudarà a ser més present en el nostre univers literari. Quina paradoxa més dura de pair, tractant-se de la persona que va escriure El segon sexe!
L’any 2016, trenta anys després de la seva mort, Simone de Beauvoir continua sent vigent, continua sent necessària, continua massa absent. Les mandarins, Les belles images o les memòries de l’autora són llibres magnífics, que ens parlen d’un moment històric que fa de frontissa entre un món desaparegut per sempre i el món que coneixem. Tenen un indiscutible valor com a obres literàries, però també com a documents que ajuden a entendre moltes coses i, de passada, molts racons poc explorats de l’ànima humana.
L'Acció Paral·lela 