Abans de la relectura

Aquests dies les llibreries del país han rebut els exemplars de la nova edició de La mort i la primavera (Club Editor), la darrera obra en què va treballar Mercè Rodoreda. Vaig llegir-la fa més de deu anys, i fins ara no hi he tornat: no pas perquè no sigui una gran obra, sinó més aviat perquè poques grans obres són tan pertorbadores.

Després d’aquests deu anys, el que en retinc és un record de les sensacions que em va provocar i algunes imatges clavades al cervell. Els arbres foradats, el ciment, el túnel per on s’escola el rierol, i l’aigua, l’aigua com a element viu, autònom, atordidor. No sé si aquesta és la millor Mercè Rodoreda, però és la que més m’interessa. Poques novel·les són tan singulars dins del nostre panorama literari, per bé que en la nostra literatura hi hagi una certa tradició d’obres estranyes, obscures, que no encaixen en cap classificació, llibres solitaris com el díptic de Ventura Ametller (Summa Kaòtica, Resta Kaòtica), el París-bis, de Quim Soler, o el més recent i odiosament literari D’incògnit, de Ponç Puigdevall.

No, no comparo aquests llibres. Ja he dit que són espècies solitàries, novel·les que demanen gosar llegir-les, gosar poder que no t’agradin massa —i que Gabriel Ferrater em perdoni. Llibres així cal llegir-los una mica desprevinguts —sempre hi estarem, de fet—, sense pensar si són un testament literari, si en les seves pàgines amaguen centenars de símbols que caldrà interpretar, sense fer-nos cap idea prefixada que ens condicioni massa la lectura. Fem, deixem fer: que les paraules ens diguin el que vulguin.

I a mi em diuen, ara que he tornat a fullejar el volum, que és un bon moment per rellegir La mort i la primavera. Deu anys després, no en faig prou amb les sensacions, amb les imatges que en retinc. Una bona lectura per als freds que s’acosten i les nits més llargues.

 

 

Les 10 millors novel·les del 2017

A L’Acció Paral·lela odiem les llistes. Aquí podríem acabar l’entrada. Però la gent vol llistes. Doncs bé, aquí en teniu una: la llista de les 10 millors novel·les del 2017. És a dir, la llista de les 10 novel·les que, si les llegiu, considerareu que són del millor que heu llegit en molt de temps. No són obres acabades de sortir (cal?), algunes tampoc deuen ser fàcils de trobar (això ja caldria més), però totes valen l’esforç de buscar-les i de llegir-les. I totes tenen un punt en comú: són massa poc llegides, massa poc conegudes, massa poc editades.

L’ordre és el que hem estimat adient nosaltres:

1. El món de Joan Ferrer, de C. A. Jordana
2. Les dues funcions del circ, d’Avel·lí Artís-Gener
3. K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella
4. El purgatori, de J. F. Mira
5. Summa kaòtica / Resta kaòtica, de Ventura Ametller
6. La veu melodiosa, de Montserrat Roig
7. Illa Flaubert, de Miquel Àngel Riera
8. Ronda naval sota la boira, de Pere Calders
9.  Paraules d’Opòton el vell, d’Avel·lí Artís-Gener
10. L’Hotel París, de Vicent Andrés Estellés

Algú, ja ens ho temem, al·legarà que l’última no és una novel·la, sinó un llibre de poemes. Doncs resulta que és totes dues coses, així ho veiem nosaltres. Tampoc és cap error que Tísner hi tingui dues obres (també les hi té Ventura Ametller), i continuaria sense ser un error que n’hi tingués tres.

Vistes les coses, vist com va el món, serà complicat que el 2017 surti cap novel·la que pugui competir amb aquestes. Cadascú pot perdre el temps com vulgui. Ara, penseu que els Reis s’acosten: encara sou a temps de firar-vos.

El símptoma com si

Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.