Au-dessus de la mêlée

Vivim en una època convulsa per moltes raons, conflictiva, en què molts drets que ens semblaven garantits des de fa dècades ara es veuen qüestionats, si no completament conculcats. En aquesta situació de naufragi mirem d’aferrar-nos on sigui per mantenir-nos surant, a l’espera d’un rescat que no sabem si es produirà mai. Un d’aquests agafadors han estat tradicionalment aquesta mena de persones que anomenem «intel·lectuals»: la gent que pensa, que escriu, que reflexiona sobre els fets i mira d’explicar-los —a ells mateixos i als altres—, d’escatir-ne les causes, els efectes. Si aquests intel·lectuals no apareixen, si s’amaguen o senzillament donen suport a l’statu quo, ens sentim traïts, abandonats, fins que ens adonem que no hem de confiar en ningú més que en nosaltres mateixos.

Klaus Mann, a mitjan anys vint del segle passat, era un jovenet d’a penes vint anys, fill d’un escriptor famós; un noi amb ganes d’obrir-se camí en l’ambient intel·lectual d’una Alemanya agitada, sacsejada per la crisi econòmica i per la situació creada després de la Primera Guerra Mundial. Que no era tan sols el fill de Thomas Mann, sinó un escriptor ambiciós i capaç, amb tremp propi, ho demostraria al llarg de la seva trajectòria literària. Però, com dèiem, als anys vint era encara un noi en plena formació, farcit d’idees i carregat de propòsits, que buscava el contacte amb les personalitats de l’època per tirar endavant els projectes que tenia al cap.

És en aquest context que s’inscriu la correspondència que Klaus Mann manté a partir del 1925 amb un dels escriptors de més renom de la seva època: Stefan Zweig. Es tracta d’una vuitantena de cartes que ens han arribat gràcies a Editions Libretto, que el 2016 les va publicar traduïdes al francès i recollides en el volum Stefan Zweig – Klaus Mann. Correspondence, perfectament anotades i completades amb diversos annexos. L’edició és remarcable perquè és l’única que inclou totes les cartes que s’han trobat fins ara corresponents a la relació que van mantenir tots dos escriptors, fins al punt que encara no se n’ha publicat l’edició en alemany amb els textos originals.

Quan arrenca aquesta relació epistolar, Klaus Mann té dinou anys acabats de fer; Stefan Zweig en té quaranta-quatre. El jove Mann ha publicat la seva primera novel·la i busca l’aprovació i l’encoratjament d’un autor consolidat com Zweig. L’epistolari ofereix nombrosos centres d’interès, però al llarg dels setze anys que va durar —la darrera carta l’escriu Zweig un parell de mesos abans de suïcidar-se— hi ha dos moments cabdals. El primer té a veure amb la postura que l’austríac va adoptar l’any 1930 arran de les eleccions legislatives alemanyes del 14 de setembre, en què el partit nazi va passar de tenir dotze diputats a aconseguir-ne cent set. Zweig va escriure un article en el qual interpretava aquest increment de representació dels nazis al Reichstag com un senyal de revolta de la joventut davant l’estancament de la situació política. Klaus Mann, que de seguida va veure venir el perill que s’amagava rere el moviment nazi, va fer saber per carta a Zweig el seu desacord amb les tesis que defensava i va publicar un article on afirmava que l’extremisme d’aquest jovent adoctrinat per Hitler només podia conduir a una catàstrofe.

La precocitat de Klaus Mann a l’hora d’intuir el que havia de venir contrasta, doncs, amb les primeres interpretacions que en va fer Zweig, que no va ser l’únic a mirar-se els nazis amb condescendència i amb una calma excessiva: aquesta mateixa actitud van mostrar altres grans escriptors de l’època, com Robert Musil o el mateix Thomas Mann. És inevitable pensar que en la tranquil·litat amb què aquests intel·lectuals es van prendre els esdeveniments de principis dels anys trenta a Alemanya hi tenia un pes important la posició que ocupaven en el món de la cultura d’aquell moment. Adoptar segons quins postulats, fer segons quines crítiques, podia tancar-los algunes portes pel que fa al mercat editorial alemany, i per tant preferien actuar amb cautela. A més, ells eren els grans intel·lectuals del seu temps, cosa que els podia fer sentir per sobre de segons quines polèmiques.

Aquesta actitud apareix molt ben reflectida en el segon moment destacat de l’epistolari entre Klaus Mann i Stefan Zweig. Som a l’any 1933 i Mann s’ha exiliat d’Alemanya, on no tornarà fins al cap de dotze anys, un cop derrotat el Tercer Reich. Instal·lat temporalment a Zuric, vol tirar endavant la publicació d’una revista literària però amb pretensió d’exercir també l’oposició política al règim nazi, i amb la finalitat de fer sentir la veu de tots els intel·lectuals que han hagut de seguir el camí de l’exili. Per això busca la complicitat i la col·laboració d’autors coneguts, ja que la presència de plomes de renom li obriria les portes a les fonts de finançament que necessita per dur a bon terme el projecte i atrauria noves col·laboracions.

Així doncs, escriu a Zweig per comentar-li les seves intencions i demanar-li que escrigui un text per al primer número de la revista. Aquest el felicita per la idea i li diu que, efectivament, compti amb ell. Però passen els mesos i la col·laboració de Zweig no arriba. Mann hi insisteix un i altre cop, i es desespera davant els retards. Zweig s’excusa, demana més temps, dona allargues…, fins que a l’últim li confessa que no col·laborarà amb la revista perquè aquesta té una orientació política massa marcada. Mann se sent completament decebut, trist. Per a ell, Zweig representa en tots els sentits l’intel·lectual que se situa au-dessus de la mêlée, tancat a la torre d’ivori, des d’on se submergeix en la seva recerca de les profunditats de l’ànima humana i des d’on es mostra indiferent als fets històrics que afecten els homes de carn i ossos que té al costat.

Uns fets que aviat donarien la raó al jove Mann i davant els quals van haver de reaccionar personalitats com Thomas Mann, guardonat amb el premi Nobel de literatura, Robert Musil o el mateix Zweig, que en aquell temps s’havia convertit en l’autor de més èxit en llengua alemanya. Tots van acabar exiliant-se, testimomis de la barbàrie que va assolar Europa.

Zweig va instal·lar-se a Londres, i d’allà va passar als Estats Units i finalment al Brasil; és aquí on escriu la seva gran obra, El món d’ahir, on narra la seva visió sobre les darreres dècades de la història d’Europa amb una perspicàcia, una capacitat d’anàlisi i una potència narrativa inigualables. En aquestes memòries evoca un món que ha desaparegut per sempre; també admet que ell, com altres, no va ser capaç de preveure el desastre que s’acostava. Davant del reconeixement d’aquesta manca de visió, Klaus Mann s’hauria sentit segurament disposat a disculpar-lo. Hi ha, però, un problema. El 1940, instal·lat al Brasil, torna a escriure a Mann per cantar-li les lloances d’aquest país magnífic, encantador, on ha ensopegat amb la formidable hospitalitat dels brasilers. I afegeix:

És veritablement un dels darrers bastions de la tolerància i la gent, aquí, és d’una bondat natural. Un dia m’agradaria molt parlar d’aquesta experiència única de l’assimilació completa dels indis, els negres, els blancs i els mulats duta a terme pel Brasil, cas únic entre tots els països —i fins avui amb èxit.»

Zweig va arribar a publicar un llibret sobre el Brasil adreçat als estrangers que hi anaven de visita, en el qual idealitzava el país: el mateix país que es trobava sota la dictatura de Getúlio Vargas, que presidia un règim autoritari, i on la misèria feia estralls als barris de favelas que Zweig no va saber veure. Un cop més, l’intel·lectual refugiat a la torre d’ivori, allunyat de la realitat del món fins on li era possible —fins on li va ser possible: el 1942 ell i la seva dona es van suïcidar.

Tornem al començament, tornem a l’època que ens ha tocat viure. Els nostres temps són plens d’intel·lectuals que es creuen au-dessus de la mêlée. Tal faran… Però, a diferència dels dies en què Klaus Mann i Stefan Zweig es creuaven les seves cartes, avui cap jove no se sentirà decebut: fa temps que amb aquests intel·lectuals no hi compten per a res.

El món d’ahir. El món d’avui

La literatura, ho sabem prou bé, no pot canviar el món. Pot mirar de descriure’l, explicar-lo, examinar-lo; no pas canviar-lo. I, amb tot i això, no puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir, les memòries que Stefan Zweig va deixar enllestides just abans de suïcidar-se el 1942, fos avui el llibre de capçalera dels polítics d’aquesta Europa en què vivim, tant dels principals dirigents (que ample que els ve el mot líder) com dels petits càrrecs intermedis i personatges a l’ombra que poblen institucions públiques, òrgans de govern i aparells de partit.

No puc evitar imaginar-me què passaria si El món d’ahir fos el llibre de capçalera de professors i de metges, d’alumnes i de pacients, d’empresaris i d’assalariats, d’autònoms i d’aturats, de ciutadans de renom i de ciutadans anònims, d’espectadors de teatre i d’espectadors de partits de futbol, d’actors i de jugadors, de músics i de poetes, de forners i de restauradors, de pares, de mares, d’oncles i de tietes, d’agents de l’ordre, de banquers, de jubilats. Què passaria si tothom llegís aquest llibre, si tothom fos conscient de què va passar amb les llibertats ara fa prop de cent anys. Diu Zweig:

I vaig haver de recordar les paraules que un exiliat rus m’havia dit feia anys: «Abans l’home només tenia cos i ànima. Ara, a més, necessita un passaport, si no no és tractat com un home.»

En efecte: potser res no demostra més palpablement la colossal caiguda que va patir el món des de la Primera Guerra Mundial com la limitació de la llibertat de moviments de l’home i la reducció del seu dret a la llibertat. Abans del 1914 la Terra era de tots els homes. Tothom anava on volia i s’hi quedava tot el temps que volia. No hi havia salconduits ni autoritzacions, i em diverteix cada vegada la sorpresa dels joves quan els explico que abans del 1914 jo vaig anar a l’Índia i a Amèrica sense passaport i que, de fet, no n’havia vist mai cap. La gent pujava i baixava dels trens i dels vaixells sense preguntar ni ser preguntada, no havia d’omplir ni un del centenar de papers que s’exigeixen avui dia. No hi havia permisos ni visats ni cap d’aquestes coses empipadores; les mateixes fronteres que avui, gràcies a la desconfiança patològica de tots envers tots, duaners, policies i gendarmes han convertit en una barrera de filferro, no representaven res més que línies simbòliques que es travessaven tan despreocupadament com el meridià de Greenwich. Va ser després de la guerra que el nacionalsocialisme va començar a trasbalsar el món, i el primer fenomen visible d’aquesta epidèmia espiritual va ser la xenofòbia: l’odi o, si més no, la por a l’estrany. A tot arreu la gent es defensava dels estrangers, a tot arreu se’ls excloïa. Totes les humiliacions que s’havien inventat abans només per als criminals, ara s’infligien a tots els viatgers abans i durant el viatge. T’havies de fer retratar de la dreta i de l’esquerra, de perfil i de cara, tallar-te els cabells ben curts perquè se’t poguessin veure les orelles, havies de deixar les empremtes dactilars, primer les del dit gros, després les de tots deu dits, a més havies de presentar certificats de tota mena: de salut, de vacunació i de bona conducta, recomanacions, invitacions i adreces de parents, garanties morals i econòmiques, omplir formularis i firmar-ne tres o quatre còpies i, només que et faltés un sol d’aquest munt de papers, estaves perdut. (…) Constantment ens feien adonar, a nosaltres que havíem nascut amb una ànima lliure, que érem objecte i no subjecte, que no teníem dret a res i que tot ens era donat per gràcia administrativa. Constantment érem interrogats, escorcollats, numerats, fitxats i marcats, i encara avui —com a home incorregible que soc, d’una època més lliure, i ciutadà d’una república mundial ideal— considero un estigma els segells del meu passaport i una humiliació les preguntes i els escorcolls. Són foteses, només foteses, ja ho sé, foteses en una època en què el valor de la vida humana ha caigut encara més ràpid que qualsevol moneda.

El que no puc imaginar-me és què pensaria Zweig del món d’avui, si ens veiés gaudint de la mena de llibertat que ens pensem que tenim.

Aquestes Memòries d’un europeu són, però, molt més que una reflexió sobre el canvi que van patir les llibertats personals a principis del segle XX, per bé que hi són perfectament descrites tant la construcció dels totalitarismes que van dur Europa a l’ensulsiada com la beneiteria i ingenuïtat dels qui defensaven la democràcia i els drets dels ciutadans. Més enllà de les pàgines dedicades a examinar els fets històrics i polítics, hi trobarem les reflexions d’un autèntic creador entorn de l’art, la literatura, la mateixa creació artística, el debat sobre les idees de l’epoca, les relacions humanes. Hi llegirem apunts magnífics sobre l’ambient cultural d’un moment ple de canvis i transformacions: són els anys dels ismes que van deixar enrere el segle XIX.

Zweig fa de cronista d’un món poblat de personatges extraordinaris, amb alguns dels quals va establir una amistat llarga i profitosa: Romain Rolland, Benedetto Croce, Rilke, Freud, James Joyce, Gorki… La llista és interminable.

Si les memòries de Zweig són un dels grans llibres del segle XX és perquè l’ànima d’una època hi és descrita com poques vegades; hi veiem la llum més enlluernadora, l’ombra més tràgica: les raons que ens han dut al món d’avui.