Els culpables de L’Acció Paral·lela hem confessat en més d’una ocasió, amb unes o altres paraules, que —lectors temorencs com som— certes lectures ens fan una mica de por o, si més no, ens aboquen a extremar les precaucions. De vegades, aquesta por s’ha mostrat justificada; en d’altres, hem reconegut que no calien tantes prevencions. Prevenció és justament el que ens provocava un títol com Fugir és el més bell que teníem, obra de Marta Marín-Dòmine, publicada per Club Editor el 2019 i guardonada amb diferents premis. Però cal dir d’entrada que tots els temors es van esvair després de llegir les quatre primeres pàgines del llibre, és a dir el primer capítol, que a més de ser excel·lents deixen ben clar que no ens trobem davant d’una novel·la, sinó més aviat davant d’un text assagístic. Les pàgines següents ens van confirmar aquesta impressió.
Fugir era el més bell que teníem és, efectivament, un assaig memorialístic presentat per mitjà d’un text literàriament consistent. Marín-Dòmine narra les vicissituds de la història familiar a partir de la seva pròpia experiència i la del seu pare, de qui llegim extractes de les seves memòries. Aquest recurs, que si estiguéssim parlant d’una obra de ficció potser trobaríem massa convencional, queda aquí ben justificat pel caràcter testimonial d’aquests fragments: l’autora se’n val per reforçar les seves reflexions amb un exemple concret i, alhora, per perfilar la figura del pare i certs detalls del context històric.
És quan trena aquestes reflexions amb els records propis i d’altres personatges que l’autora es mostra més hàbil. I, com que aquesta és l’essència del llibre, el resultat és una obra que ofereix nombrosos al·licients al lector que gaudeix amb llibres on l’autor, partint d’una peripècia personal, aconsegueix transcendir-la per aprofundir en l’anàlisi de determinats fets històrics i d’idees d’abast universal. En aquest cas, el recorregut que traça l’autora arrenca pràcticament des de la Gran Guerra i ens porta pels esdeveniments més dramàtics que van sacsejar el nostre país i Europa al llarg del segle passat: la Guerra Civil Espanyola, la Segona Guerra Mundial, els diversos conflictes que van tenir lloc durant la segona meitat del segle XX, fins a arribar als nostres dies, amb la guerra de Síria i els processos migratoris que situen el drama actual a la Mediterrània.
Aquest itinerari se superposa a l’itinerari vital més personal en un intent de trobar respostes a les qüestions que Marín-Dòmine es planteja per intentar explicar-se la pròpia condició de persona errant, exiliada o incapaç d’arrelar en alguna banda. Per trobar aquestes respostes, com hem dit, a voltes se serveix de les memòries del pare; però en d’altres ocasions recorre als grans pensadors que al segle passat van dedicar les seves obres a parlar de la història, de la memòria, de l’exili, com ara Ernst Jünger o Walter Benjamin, o a altres referents literaris —Erich Maria Remarque, Romain Rolland, Mercè Rodoreda— o cinematogràfics —Ladri di biciclette, de Vittoria De Sica, per exemple.
Tot plegat li serveix per desgranar les reflexions que donen gruix a l’obra entorn d’aquestes i altres idees, sempre relacionades amb la condició d’exiliat o de desplaçat, com ara el concepte de dépaysement, la mirada sobre el paisatge del qui erra, el dolor, el sentiment de pèrdua, però també la llibertat de qui no té arrels que el lliguin, el gaudi de la sensació de sentir-se estranger:
Qui erra recorda els paisatges, qui arrela recorda els anys. (Pàg. 8)
Com tothom, qui erra de vegades oblida, però l’errant, en canvi, sempre és oblidat. L’oblit és el preu de la seva llibertat. Només és recordat qui erra com a càstig —i com Caín, en duu l’estigma al front. (Pàg. 9)
Faig esforços per sentir-lo meu, aquest paisatge, però malgrat la bellesa tranquil·la que transmet no m’hi sento a casa. El paisatge no és universal. (Pàg. 28)
El dépaysement, sense cursiva perquè no és pas una paraula estrangera per als qui es troben fora de lloc. És part del llenguatge de l’exili, de tots els exilis, de qui ha passat del paisatge familiar a no ser res en el paisatge. (Pàg. 61)
«Estranger» equivalia a ser convocat en un món de possibilitats infinites, com qui diu «abracadabra» i sent que el seu cos es trasllada a un altre paisatge i que de sobte es torna savi, parla bé i menja coses amb els ulls i la boca. Que habita un món rodó, i que la fruïció li recorre l’espinada. Pronunciar «estranger» era sentir que la vida et travessava. L’estranger era la vida, la vida simplement. L’embriaguesa de viure. (Pàg. 84)
Que el resultat sigui un bon llibre es deu en bona part al to que Marín-Dòmine sap imprimir al relat. La proximitat amb el gènere assagístic facilita a l’autora defugir certs excessos en què es pot caure fàcilment quan es vol fer ficció amb els ingredients que l’autora té a les mans. No, aquí no hi ha excessos: ni quan es tracta de descriure els fets, prou dramàtics de per si, ni en l’ús de les citacions i els referents, sempre ben trobats i ben inserits en el discurs. A més, l’escriptora demostra que sap enfocar l’objectiu cap als elements més interessants i necessaris per al relat i que té les eines per expressar el que vol dir. La subtilesa i la precisió a l’hora de descriure un mer gest ens indiquen que el que tenim a les mans és bona literatura:
L’Odette parla i de tant en tant s’atura —aturar-se quan es parla, reminiscència d’un passat rural que ella ni tan sols ha conegut, magnífica herència dels gestos. (Pàg. 173)
El llibre no s’acaba aquí. Marta Marín-Dòmine, ens hi descriu l’errant, aquell qui, a la manera dels cactus, viu amb poca arrel, que diria el poeta. Però cada lector, a partir de la seva experiència, podrà treure les seves pròpies conclusions d’un text bell i sorprenent, que ens fa rumiar i que ens alerta, per si ens pensàvem que era d’una altra manera, que «la memòria és l’altre».
Aquests dies les llibreries del país han rebut els exemplars de la nova edició de La mort i la primavera (Club Editor), la darrera obra en què va treballar Mercè Rodoreda. Vaig llegir-la fa més de deu anys, i fins ara no hi he tornat: no pas perquè no sigui una gran obra, sinó més aviat perquè poques grans obres són tan pertorbadores.
L'Acció Paral·lela 