La mínima unitat de sentit (poètic)

Ja fa temps que una part de la poesia que s’escriu avui dia està condicionada, conscientment o no, pels mitjans de difusió. Una part molt petita, si voleu, però no pas negligible. Les xarxes, amb Facebook, Instagram i Twitter al capdavant, fa prou anys que existeixen i tenen prou pes i presència per exercir aquesta influència sobre la manera com alguns escriuen els seus versos. En tots aquests casos, esclar, la brevetat és llei (com ja hem remarcat en un altre apunt del blog). Però la brevetat no és per si sola cap problema ni cap defecte. Des de Safo s’han escrit poemes breus, i al llarg dels segles se n’han produït de molt bons. Hi ha tota una tradició de poesia breu que arriba fins als nostres dies i que inclou espècies tan diverses com els monòstics, els haikus, etc., peces que sovint són brillants i que aconsegueixen conjuminar un sentit ben concret i condensat i una gran bellesa. El que no és pas senzill és destriar el gra de la palla. Com més breu és el poema, més àrdua és la tasca de consensuar la manera d’apreciar-lo.

Les xarxes, però, també han modificat la manera de difondre poemes nous i vells: avui s’opta ben sovint per piular versos aïllats d’una poema o per piular algun poema breu separat de l’obra en què estava integrat. Hi ha casos extrems, com les famoses postals literàries que edita la Institució de les Lletres Catalanes —algú sap per què moltes semblen eslògans extrets de manuals d’autoajuda?— , que inclouen tant fragments de versos com mitges frases sorgides d’obres de narrativa, unes poques paraules que aspiren a tenir ja alguna mena de sentit o a provocar una determinada sensació en el lector. Un es pregunta si no podríem dur aquest exercici fins a l’extrem i acabar piulant una sola paraula d’un poema, o encara millor, un únic fonema, que és la unitat mínima dotada de sentit. Siguem agosarats! (Si us sembla impossible, penseu per un moment en alguns dels poemes de Perejaume inclosos a Obreda: segur que d’algun en podríem destil·lar un únic fonema que ens permetés identificar-lo i… assaborir-lo.)

El resultat d’aquesta pràctica és que molta de la poesia que s’ha escrit i publicat els darrers anys, però també la que va ser escrita anteriorment, és susceptible de ser estrafeta i ridiculitzada. Com que tot queda descontextualitzat —el vers respecte del poema, el poema respecte de l’obra—, pot passar que acabem llegint versos que no sembla que vagin enlloc, que facin més aviat l’efecte de ser meres ocurrències, espurnes d’enginy, res que tingui gaire a veure amb la veritable poesia. Aquí hi tindrà molt a veure el gust del piulador, l’encert o el desencert en la tria del fragment difós, àmbits relliscosos on és fàcil arribar a la conclusió que tants caps, tants barrets.

Com sempre, el millor és portar a col·lació alguns exemples del que vull dir. Vet aquí unes quantes postals de l’ILC. Llegides així, com a text sense context, què ens suggereixen?

Si no sabés retenir paraules / el meu ofici seria el de traficant / d’instants (Joan Elies Adell, Un mateix cel, 2000) 

La llum és llum, i jo, un dia i per sempre, vaig ser petit (Jesús Maria Tibau, Sota la pell hi ha carn encara, 2017)

Els oceans de la nit respiren i respiren (Lluís Solà, A les coves de la llum, 2010)

De vegades es piula un sol poema, però sencer, que ja és alguna cosa… Ara, si és dolent, és dolent, encara que sigui del gran J. V. Foix, com aquest:

L’exercici d’aïllar versos de forma poc encertada és tan desaconsellable com fàcil de fer. Si escric: “Guixa amb blanc les pissarres”, algú pot pensar: “Ves, com les vols guixar, si no?” Potser un lector molt bon coneixedor de l’obra vinyoliana recordarà el vers, extret del poema “Cant partit”, que tampoc no és un dels millors que va escriure Vinyoli. En qualsevol cas, un vers sol és trair vers i poema.

Però, com deia abans, siguem agosarats. Tornem, doncs, a Perejaume i intentem citar d’algun poema seu un únic fonema. Per exemple, del poema «El vent en els poemes» citaríem: [v]

Seria, esclar, una [v] que allargaríem uns segons per reproduir el sentit del text, d’aquests versos:

Oh absoluta escaiença!

El llebeig com una cançó cenyidora sonant pertot.

I els oïstes parant l’orella a aquell cordill tremolós

amb què el vent, ell mateix, es rubrica.

D’un altre poema d’Obreda podríem citar: [ɔ]

Es tracta, esclar, del poema «Les os d’Olot» —de les quals triaríem la darrera, que també hauríem d’allargar uns instants. Ara, no es ho posarà tan fàcil un poema magnífic com «Sac de gemecs», del qual ens costarà escollir un fonema que el representi. Fa així:

El lloc morrut, el bec del pic,

la terra que es pronuncia,

les tintes enasprades de la terra

que es pronuncia, que es reinfla,

la bretxa bufarella,

la collada de Tosses

amb la cornamussal al coll,

l’enserralada cornamusa,

el pic com un bec d’au

que s’obre, que es bada pel mig,

aquesta és la fascinació de muntanyes

com el Pedraforca o els Encantats:

la imatge d’un pic que va a dir-se.

No ho intentem. Quedem-nos amb el poema. Amb tot el poema. Farem santament.

Qüestionant Proust (3). Una escena exemplar

Entre la inclassificable i heterogènia comunitat de lectors sovint sorgeix la qüestió de si cal rellegir certes obres. Hi ha lectors que solen rellegir llibres que els han agradat molt; d’altres asseguren que no rellegeixen mai. Cadascun té els seus motius per fer-ho o no. Entre els primers hi sol haver la necessitat de comprovar si el gaudi que van experimentar en una època passada amb la lectura d’un determinant llibre es manté passats els anys; de vegades també tornen a un llibre que no els va acabar de convèncer i que consideren que no van llegir en un moment adequat. Entre els segons sol predominar la idea que hi ha massa llibres bons esperant ser llegits, que la vida és massa curta i no hi ha temps de llegir-ho tot, i per tant per a ells rellegir vol dir deixar de banda massa títols, la possibilitat de grans descobertes.

Tot és lícit, per descomptat, i difícilment els uns convenceran els altres perquè canviïn d’opinió. Però vet aquí que un dia topem amb Proust, l’autor capaç de tallar en sec qualsevol debat sobre la qüestió: el lector d’A la recerca del temps perdut gaudirà molt més quan rellegeixi l’obra que no pas en llegir-la per primera vegada. En la relectura l’obra no l’agafarà desprevingut, sense saber què esperar, a què atenir-se. Ja no es desesperarà davant de la descripció interminable d’algunes escenes que en un primer instant li havia semblat que no acabaven de dur enllor. Ara ja sap que tot té un sentit, que tot hi és perquè hi ha de ser, i podrà aturar-se amb calma en tal passatge o tal fragment, passar de nou per damunt d’una pàgina que acaba de rellegir. Perquè el lector que torna a la Recerca ja no té cap pressa per avançar, per arribar al final; l’obra continua imposant-li respecte amb les seves dimensions, però la manera com s’hi encara no té res a veure: és un lector més experimentat.

Doncs bé, justament rellegint la Recerca m’ha cridat l’atenció una escena que apareix bastant a l’inici d’A l’ombra de les noies en flor, una escena magistral en què entren en joc els elements més característics i brillants de la narrativa proustiana. El narrador, en Marcel —perquè, per molt que es digui que el narrador no té nom, el nom Marcel apareix a La presonera, fos perquè se li va escapar a Proust, fos perquè al final decidís incloure’l—, deu tenir uns catorze o quinze anys i acaba d’assistir per primer cop a una representació de la Berma, actriu que feia temps que es delia per veure en acció. Els pares del noi han convidat a sopar el senyor de Norpois, personatge adinerat i amb una posició destacada en el panorama polític i social gràcies al càrrec d’ambaixador que ha exercit. Quan el noi arriba del teatre, s’estableix una conversa entre ell, el pare i el senyor de Norpois, mentre la mare s’ocupa dels darrers preparatius perquè el sopar, a càrrec d’una atrafegada Françoise, estigui a punt. Un cop estiguin sopant, la mare també s’afegirà a la conversa.

La manera com està muntada i narrada l’escena, com té lloc la conversa, els temes que hi surten, l’actitud que adopta cadascun dels personatges, tot és impecable. La descripció exhibeix una precisió màxima —un dels trets característics de la prosa proustiana—, una meticulositat que permet al lector copsar i distingir els més ínfims matisos en els moviments, en el capteniment, gairebé diries en la veu dels protagonistes. El pare del narrador adopta la postura d’home ferm, que té unes quantes idees sòlides respecte del funcionament del món, de l’educació del seu fill i d’altres qüestions, però que alhora se sotmet absolutament al criteri del convidat que té a casa perquè és un home poderós, superior a ell en estatus i coneixements, fins al punt que, a mesura que avança la conversa, va modificant les seves opinions i conviccions, a priori consolidades i inamovibles, per anar-les modelant segons el que diu el senyor de Norpois.

I aquest és justament el tracte que espera rebre l’ambaixador: ser respectat pels amfitrions i poder contestar a les seves preguntes amb la condició que la seva generositat —si no magnanimitat— en les respostes serà recompensada amb un acatament i un assentiment incondicionals que, no cal dir, reforçaran la seva posició. En un moment de la conversa, per exemple, el pare del jove li adreça una consulta sobre unes inversions a fi de gestionar un capital que en Marcel ha rebut com a herència de part de la tieta Léonie. El senyor de Norpois li dona, doncs, el consell esperat. El fragment no té pèrdua:

El meu pare, que havia de gestionar aquesta fortuna fins que jo no fos major d’edat, va consultar el senyor de Norpois sobre un cert nombre d’inversions. Li va aconsellar títols de rendiment feble que jutjava particularment sòlids, sobretot els Consolidats anglesos i el 4% rus. «Amb aquests valors de primeríssim ordre —va dir el senyor de Norpois—, la renda no és gaire elevada, però almenys tindrà la seguretat que el capital no disminuirà mai.» A part d’això, el meu pare li va explicar en línies generals què havia comprat. El senyor de Norpois va fer un imperceptible somriure de felicitació: com tots els capitalistes, considerava que la fortuna era una cosa envejable, però trobava més delicat de fer-ne el compliment amb un simple signe d’intel·ligència amb prou feines confessat, a propòsit de la que es posseïa; d’altra banda, com que ell mateix era colossalment ric, trobava de bon gust fer veure que jutjava que les rendes menors d’altri eren considerables, no sense deixar de dedicar un pensament joiós i confortable a la superioritat de les seves. (Pàg. 36-37)

La conversa continua, i el pare treu d’un calaix uns títols per ensenyar-los a l’ambaixador. El fill, en veure’ls, no pot evitar fixar-se en l’aspecte estètic d’aquests documents mercantils:

Em va encantar veure’ls; estaven embellits amb fletxes de catedrals i figures al·legòriques com algunes velles publicacions romàntiques que havia fullejat alguna vegada. Tot allò que és d’una mateixa època s’assembla; els artistes que il·lustren els poemes d’una època són els mateixos a qui donen feina les societats financeres. (Pàg. 37-38)

Proust no es cansa d’establir relacions entre objectes, gestos i idees que semblen molt allunyats entre si, i ho fa per mitjà del pensament i la percepció de cada personatge i sobretot, esclar, del narrador, que no fa altra cosa al llarg de tot el relat. El pare, llavors, demana al noi que mostri al senyor de Norpois un poema en prosa que havia escrit temps enrere a Combray. Mentre l’ambaixador el llegeix, la mare treu el cap a la sala per anunciar que ja poden sopar:

La meva mare, plena de respecte per les ocupacions del meu pare, va venir a preguntar tímidament si ja podia demanar que se servís el sopar. Tenia por d’interrompre una conversa en la qual no s’hauria de ficar. I, en efecte, en tot moment el meu pare recordava al marquès alguna mesura útil a la qual havien decidit donar suport per a la propera reunió de la Comissió, i ho feia amb el to particular que tenen plegats en un ambient diferent —i semblant en això a dos col·legials— dos col·legues a qui els hàbits creen records comuns als quals no tenen accés els altres i que s’excusen de tractar-los davant seu. (Pàg. 38)

El pare sembla buscar una certa complicitat amb l’ambaixador, però de fet mostra una absoluta submissió respecte d’algú que és superior a ell; la mare se sotmet al pare davant del convidat; el fill se sotmet a tots tres. Cadascun regna, però, en els seus dominis, que són més amplis o més reduïts segons la posició que ocupen al món. L’ambaixador regna, mentre hi és present, en aquella casa, però se sotmet davant dels monarques i mandataris que té per damunt seu. El pare regna dins el clos familiar, sobretot quan fa d’amfitrió, però en la intimitat només ho fa amb el beneplàcit de la mare, que li cedeix el terreny que el pare necessita segons les convencions i els costums del moment. La mare, en canvi, exerceix el seu domini sobre el funcionament quotidià de la casa i és l’encarregada de fer que tot l’engranatge que manté en marxa el clos familiar mantingui un moviment estable, constant, sense fallades.

Tanmateix, chez Proust les coses no són mai tan senzilles com poden semblar en mirar d’analitzar-les i apuntar-les en un full en blanc. Tot el joc de dominis i submissions queda matisat, si no contradit i escarnit, un cop el senyor de Norpois s’acomiada de la casa. Aleshores, pare i mare comenten algun detall del que ha dit l’ambaixador i somriuen recordant alguna frase que els ha semblat naïf, pròpia d’algú que ja repapieja o es vanta massa obertament i ridícula de si mateix. En absència del marquès, el pare recupera tot l’aplom, la mare s’alça com una figura més important que no semblava i el matrimoni exhibeix una connivència gairebé absoluta.

El fill, mentrestant, regna sobre les seves fantasies i els seus records, en l’àmbit dels desitjos i les esperances, les il·lusions i les decepcions, que sempre depenen de les decisions arbitràries dels seus pares i de les persones més grans que entren i surten de la seva vida, i també, esclar, dels embats de l’atzar i de les circumstàncies. Finalment, el senyor de Norpois no troba gens aconseguit el poema en prosa del jove aspirant a escriptor, i aquest fet, aquesta nova decepció, és determinant perquè la recerca del motiu literari, de la pròpia capacitat per esdevenir escriptor, continuï inalterable, i amb la recerca, esclar, el riu de mots que tenim al davant. Per això en Marcel no té més remei que continuar somiant, recordant, narrant. Què més podríem haver desitjat?

(Els fragments són extrets de la traducció de Josep Maria Pinto publicada per l’editorial Viena.)

Conte d’estiu

la carn, el marbre,

l’implacable present.

la pell i els ossos,

la màscara, el turment.

l’epitafi,

la làpida,

el pergamí,

el testament.

Fragment del poema “El rei leprós”, de Jordi Mas (Brida, 2019, Godall Edicions)

A la princesa li cauen tots els anells.

Assenyalava amb l’índex l’horitzó i, de cop sobte, tremolà la joia. M’estic aprimant, aprovava ella, ja no furto més xocolata negra del rebost. Succeïa el mateix a la resta de dits. Com un prodigi  perdien gruix i llargària; tot d’una els dits de les mans eren deu menovells. 

Silenciosament retrocedien les falanges a palau.

Vingueren de tots els vèrtexs del món metges, investigadors, científics i professors. No s’escatimaren els recursos, no es posaren pegues ni entrebancs a buidar l’erari públic; a la princesa se li desfeien els carpians!!

Començà a aparèixer en societat amb guants. Els súbdits, amansits com corders, ho celebraren com una nova tendència, en ple agost. Com bé havien après, la imaginació sempre al poder. Els de seda lliscaven ràpidament, els de llana la feien suar. Li cosien elàstics als punyets i els hi subjectaven als canyells, però ben aviat s’adonaren que penjaven com espantalls.

Així cada jorn, tancada a la cambra, la princesa comprovava la desfeta. Els seus dits, com pollets expectants i famolencs al niu, sobresortien ja a penes per damunt els artells. Noble i hereva, més aviat lletjota, plorava desconsoladament. Seria la riota a totes les corts d’Europa. Qui la voldria festejar? Com lluiria els robins del prometatge? Com alçaria la mà per saludar la plebs, sempre impacient i ansiosa per veure-la desfilar?

Pobra princesa minvant, pobre cos corcat!! Pobre destí inexorable, quin assumpte més enutjós!

Amb pluma o sense

Un dels gèneres més llaminers que existeixen per a certs lectors és el de l’assaig literari, sobretot quan l’assaig ocupa tot un volum dedicat a il·luminar unes obres i uns autors determinats. És, no cal dir, un gènere que permet moltes variants: des de l’assaig més acadèmic, que se centra a estudiar les obres de què parla, fins a l’assaig més personal, en què l’autor o estudiós barreja l’anàlisi de les obres amb la seva pròpia experiència com a lector o amb altres elements de la seva biografia. En qualsevol cas, en el prestatge que acull aquesta mena de llibres hi podem trobar obres tan diferents —i indispensables, segons els gustos i els interessos de cadascú— com La imagen del mundo, de C. S. Lewis, La orgía perpetua, de Mario Vargas Llosa, La poesia del pensament, de George Steiner, o L’auditori de Görlitz, de Xavier Ferré —aquesta darrera, una perla que mereixeria més atenció i, sobretot, una edició més acurada que la que es pot trobar actualment.

L’assaig, quan és bo, produeix en el lector un efecte immediat: ràpidament se sent impel·lit a llegir o rellegir les obres que s’hi comenten. Tots aquests títols que he esmentat comparteixen aquesta propietat. Doncs bé, des d’aquest mateix any hi podem afegir un nou títol: Un diàleg imaginari, de Lluís Maria Todó (Club Editor, 2021). Aquest és un assaig que pren més aviat la forma i el to d’una narració. Todó ens hi explica com va entrar en contacte amb algunes de les figures més notables de la literatura francesa del segle XIX i principis del XX —Balzac, Stendhal, Flaubert, Rimbaud, Valéry o Proust, entre altres— i allò que les grans obres d’aquests autors van suposar per a ell. El comentari més extens i aprofundit el dedica a Stendhal, Flaubert i Proust, els tres autors que apareixen a la coberta i que dialoguen seguint el fil del relat que Todó planteja des d’un bon començament. Aquest relat s’enriqueix amb la inclusió de textos diversos que l’autor ha anat acumulant al llarg de dècades de lectura i de docència, és a dir, anotacions i impressions pròpies d’un lector i papers generats com a professor d’estudis literaris a la universitat o fins i tot com a traductor.

En aquest sentit, si una cosa té de bo Un diàleg imaginari és que desprèn una honestedat i una humilitat inusuals, que no sempre trobem en llibres semblants. Todó no pretén en cap moment fer-se passar per un gran intel·lectual ni mostrar-se com algú que té l’última paraula sobre els escriptors que analitza o comenta, sinó que es presenta com a lector, un lector que ha acabat esdevenint professor, traductor i finalment escriptor, i que parla dels autors que més l’han influït, que més li han agradat i sobre els quals té unes quantes coses a dir que, pensa, potser poden interessar a altres lectors. Això és el que aconsegueix: que altres lectors ens interessem pels autors i les obres que comenta i que vulguem llegir o rellegir aquestes obres. I això és ja tot un èxit.

També és honest quan parla de la universitat, de la qual en fa un retrat que sembla sorgit de les pàgines inicials d’Els angles morts, l’esplèndida novel·la de Borja Bagunyà. O quan explicita les seves limitacions com a professor —capaç de descriure una obra amb un adjectiu que no té clar què vol dir— o com a escriptor, àmbits, l’un i l’altre, en què reconeix haver tingut un ressò més aviat discret.

Per construir el seu relat, Todó recorre a l’experiència més personal i utilitza —com hem dit i com ell mateix afirma— papers «vells» i nous que queden perfectament inserits en la narració. El resultat és un volum molt amè, agradable de llegir, farcit d’aportacions valuoses sobre els autors i les obres que s’hi comenten, un text que no només entretindrà el lector, sinó que segurament —hi insistim— li farà sentir la necessitat de llegir aquestes obres. L’assaig va fins i tot més enllà del mer comentari literari. Diu Todó: «Aplega pàgines que han sigut escrites expressament, i d’altres que procedeixen d’articles, dietaris, conferències, pròlegs o apunts de classe. Tot ha sigut revisat i adaptat i gira entorn d’uns quants temes: la condició d’escriptor com a problema, els dubtes sobre el propi talent, l’acte de posar-se a escriure viscut com a dificultat, l’art com a transcendència, les relacions entre la literatura i la vida, i el valor de la felicitat enmig de tot això» (pàg. 12). Un plantejament ambiciós i que és alhora tota una invitació a llegir Un diàleg imaginari.

Però encara hi trobarem més coses. Todó se les empesca per relligar la seva atracció per alguns dels autors i de les obres de què parla —i aquí ens referim sobretot a Proust i a la Recherche— amb el descobriment de la seva homosexualitat, un tema que també travessa tot el volum de dalt a baix. Todó en vol parlar i, doncs, ho fa, independentment que alguns dels passatges que tracten d’aquesta qüestió puguin interessar més o menys certs lectors de l’assaig. El que no deixa de ser curiós és que Todó en més d’una ocasió, en referir-se a algun alumne que va assistir a les seves classes i amb el qual va establir alguna o altra mena de col·laboració, remarqui com n’era de guapo, una afirmació que cap professor faria si parlés d’una alumna, ja que el comentari seria considerat sexista, improcedent i, esclar, absolutament prescindible. Ens movem en altres terrenys.

Al llarg del volum Todó deixa clara una altra cosa: l’animadversió que sent pel moviment independentista i per tot allò que suposi una voluntat de desmarcar-se de l’statu quo sociopolític que té com a marc l’Estat espanyol. L’adjectiu «local» apareix en les diverses frases que dedica a ridiculitzar i criticar qualsevol fet que no es mantingui dins de la bombolla del cosmopolitisme enyorat d’una altra època. La crítica, per descomptat, no només es possible i desitjable, sinó imprescindible en qualsevol àmbit per poder avançar i millorar. El problema és que la crítica miri sempre cap a la mateixa banda i s’oblidi de posar el focus en altres llocs. Aquí cadascú té el seu biaix, evidentment, i el de Todó el duu a valorar d’una determinada manera la darrera època des del punt de vista sociopolític i a posar en el mateix sac problemàtic la creació d’un partit com Ciutadans —vingut al món entre el 2005 i el 2006 a crear problemes on no n’hi havia, sobretot respecte de la llengua catalana amb la intenció ben clara d’arraconar-la encara més— i l’independentisme, impulsat posteriorment de forma majoritària, a partir del 2010, com una resposta als atacs que des de dins i des de fora rebia la llengua, l’economia, en definitiva, el país.

En un dels seus estirabots, Todó cita una frase que Stendhal va deixar escrita en una de les seves autobiografies, Vie de Henri Brulard: «Jo escric en llengua francesa, però no en literatura francesa», i a continuació Todó deixa anar això: «Quan m’atabala el terrabastall nacionalista local, procuro pensar en Henri Beyle.» El problema sempre el tenen els mateixos… I això que, al capdavall, malgrat el que pogués haver deixat escrit Stendhal amb determinades intencions gamberres, ningú no ha discutit ni discutirà mai que sigui un dels grans noms de la literatura francesa. En canvi, les grans revistes literàries franceses quan parlaven de Jaume Cabré en el moment en què Confiteor era una de les obres més venudes a França ho feien presentant-lo com un escriptor espanyol, sense ni arribar a esmentar enlloc que Cabré escriu en català. Però el problema és dels localistes nacionalistes.

Sigui com sigui, Todó no ignora que entre els independentistes també hi ha lectors no essencialistes ni excloents, amb «pluma» o sense, capaços de llegir Stendhal, Flaubert i Proust amb criteri, de fer servir paraules com caldo o, si cal, bolso, i de gaudir amb aquest «diàleg imaginari» carregat de molta literatura comparada, de bones observacions, de crítica afinada i, per què no, de molta diversió. Una lectura magnífica per a qualsevol moment de l’any.