El símptoma com si

IMG_3613Molt de tant en tant, la maquinària editorial fa arribar a les llibreries un llibre monstruós, fenomenal. Abans que això passi, esclar, cal que hi hagi hagut un escriptor que, per un motiu o altre, s’hagi vist impel·lit a escriure l’obra monstruosa en qüestió. Aquests solen ser llibres diferents, que se surten dels cànons establerts pel cúmul d’obres que es publiquen any rere any, o que proven de jugar-hi, amb aquests cànons, si no subvertir-los.

La nostra literatura té llibres així; pocs, però en té. Són obres que campen soles, que solen ser força desconegudes, que no creen escola, però que són necessàries perquè, fugint com fugen d’una certa endogàmia literària i dels camins fressats, trenquen esquemes, comporten l’entrada d’aire fresc i, en definitiva, fan avançar l’espècie, que en aquest cas és el corpus literari català. Res no tenen a veure entre si novel·les com Summa kaòtica i Resta kaòtica, de Ventura Ametller (Cossetània Edicions, 2008), i París-Bis, de Quim Soler (Lleonard Muntaner, 2013), excepte aquesta voluntat de fressar camins nous amb la premissa de fer-ho des d’una exigència i una ambició literàries màximes.

No sé si la collita novel·lística d’enguany ens permetria afegir a aquest grup un nou títol: D’incògnit, de Ponç Puigdevall (Tusquets Editors, 2016). Dic que no ho sé perquè aquest no és un llibre que es deixi estimar ni comentar fàcilment. I potser aquest és ja un dels seus al·licients. Des de la primera frase, D’incògnit avisa el lector de què té al davant, de quina relació vol establir el llibre amb aquell qui s’ha decidit a llegir-lo: aquest és un llibre que intenta contínuament expulsar-te com a lector i, alhora, fer-te venir ganes de lluitar per mantenir-ne la lectura. El lector que aconsegueixi perseverar s’endinsarà en la ment turmentada de Benet, un home que acaba de separar-se i que arriba a una Girona sotmesa per la pluja per instal·lar-se a casa d’uns oncles mentre espera saber quin serà el proper pas que haurà de fer. Al llarg d’uns quants dies assistirem a les passejades de Benet sota la pluja constant i sota l’embat encara més constant dels seus dubtes i les seves pors.

IMG_3616El relat és tan fascinant com depriment —no cal buscar en aquestes pàgines cap espurna d’humor—, i, com bé apunta en una crítica sensacional Xavier Dilla, tanta desolació acaba sent un pèl redundant. Però no hi ha cap dubte que justament això és el que persegueix Ponç Puigdevall: tot el llibre és una redundància fantàstica, una exageració que impregna tant el fons com la forma, tal com passa en una obra com Extinción, de Thomas Bernhard, a les grans novel·les de Kafka o a la major part de llibres de Witold Gombrowicz, amb qui Puigdevall comparteix la tírria als poetes.

Perquè D’incògnit, que permet moltes lectures, també pot ser vist com una mena de revisió del famós libel Contra els poetes de l’escriptor polonès, si tenim present que el protagonista, Benet, passa per ser poeta i que els poemes que tenim l’oportunitat de llegir al llarg de la novel·la són absolutament abominables. I és curiós que això passi en un llibre alineat amb el trobar clus, adscripció que podem fer si ens atenim a l’estil que llueix Puigdevall: frases llargues, enrevessades, plenes d’incisos i repeticions, que amaguen el sentit i demanen la màxima atenció al lector, on les comparacions prenen una importància decisiva, fins al punt que la fórmula “com si” és utilitzada obsessivament per enllaçar oracions. Si en terminologia mèdica es parla del “símptoma com si” a l’hora de tractar certs casos clínics, podríem dir que tota la novel·la és un monument alçat en pro d’aquest concepte.

És aquesta profusió de “com si” —en els tres primers capítols n’he comptat 199 i en algúnes pàgines se n’acumulen fins a 8— un problema d’estil? No m’ho sembla. És una tria de l’autor, conscient, que produeix un efecte concret i que fa avançar el relat d’una manera determinada. A més, no hi ha dubte que l’estil és un dels aspectes més treballats del llibre, cosa que avui dia no és tan habital com seria d’esperar en tot allò que es publica. L’edició, de fet, és força acurada, i tot i que no està exempta d’algunes errades de correcció, aquestes són escadusseres i no destorben la lectura en absolut.

IMG_3617El regust final que deixa D’incògnit és, com deia al començament, difícil de descriure. És un llibre agosarat, ambiciós, fins i tot diria que necessari —veient el que es publica avui dia, fa de contrapunt magnífic—, que té un inconvenient destacat: no és fàcil de recomanar-ne la lectura. Esclar que jo tampoc no recomanaria mai a ningú que llegís l’Extinción de Bernhard, el Cosmos de Gombrowicz o el París-Bis de Quim Soler. I doncs? Almenys hi ha una cosa certa: tot això és, sense embuts, literatura.

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s