El tel (II) (una petita història catalana)

ullastret_-_torre_de_la_presoAquest cap de setmana de l’11 de setembre ens han visitat l’Ann-Sophie i en Fabrice, els millors amics que vam fer a la Corresa (“El tel“). Han fet una estada de quatre o cinc dies per terres gironines, i ens els hem endut a visitar la ciutat de Girona i l’Empordanet.

El primer dia vam fer una passejada pel barri vell de Girona i vam sopar en un dels nostres restaurants preferits. El segon dia vam anar fins a Púbol —com a bons francesos són uns enamorats de Dalí— i, havent dinat, vam visitar les ruïnes d’Ullastret, abans de prosseguir la ruta per poblets i racons agradables.

També com a bons francesos, l’Ann-Sophie i en Fabrice només parlen francès i no saben cap altra llengua. Estan al cas del que passa a Catalunya perquè els n’hem parlat sovint i perquè aquests dies han pogut veure la gran quantitat d’estelades que onejaven a qualsevol dels racons que visitàvem. Saben que volem constituir un nou estat, saben que lluitem per la supervivència de la nostra llengua i la nostra cultura. I saben que som esquizofrènics.

pastis-esteladaPerquè al llarg d’aquests dies hem menjat en bars i restaurants, els hem acompanyat a comprar en xarcuteries, cellers i pastisseries, hem visitat museus, i gairebé sempre hem trobat un cambrer, un dependent, una botiguera, alguna persona que no sabia francès i que se’ls adreçava automàticament en castellà, a ells, a l’Ann-Sophie i en Fabrice, que no entenen ni el castellà ni el català. I llavors hem hagut de córrer a interrompre el cambrer o la botiguera per dir-los que no ho fessin, que no els parlessin en castellà perquè no l’entenen, que tant per tant podien continuar parlant en català i ja els ho traduiríem.

Aquest és el nostre, de tel, la malaltia que fa anys va diagnosticar molt bé Enric Larreula a Dolor de llengua. Tenim la ment captiva, obnubilada per aquest tel que se’n riu de les estelades i de la lluita per un país nou. Un tel que, com el dels francesos, sembla que tampoc no marxarà mai més.

Anuncis

One thought on “El tel (II) (una petita història catalana)

  1. El que primer hauríem de fer és trencar aquest tel que cadascú de nosaltres té instal·lat al cervell. D’acord que són 300 anys de sotmetiment. Però si no ens n’alliberem individualment, poca cosa farem col•lectivament. Potser arribarem a ser políticament independents, però continuarem mentalment colonitzats. Cada dia, al llevar-nos, hauríem de dir-nos: La nostra llengua catalana no és de segona divisió. I si està interferida per l’espanyol jo tinc l’obligació i el deure de posar-hi remei sense esperar que els altres em treguin les castanyes del foc que pugui treure jo.

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s