«Ningú no és més insensible que les persones sentimentals», afirma Milan Kundera en una de les seves obres cabdals: Els testaments traïts. Hi he pensat ara que ens acostem al primer aniversari de la seva mort, ocorreguda l’11 de juliol de l’any passat. I hi he pensat aquesta setmana en què sense pena ni glòria s’ha escolat el centenari de la mort de Franz Kafka, un altre txec, i no pas qualsevol, perquè Kafka és una de les figures que poblen el paradís dantesc, el cànon bloomià o —no podia ser d’altra manera— les prestatgeries més cèntriques i més a l’abast del búnquer de L’Acció Paral·lela.
Kundera hi és a prop, en un prestatge més enfilat, no tan a mà, però igulament visible. Podria ser-hi perquè aquest cognom comença també amb la lletra k, o perquè és també un autor lligat a Praga. Però no: hi és sobretot perquè és un autor que també hem llegit molt. Molt i —tot s’ha de dir— força críticament, perquè no tot el que va arribar a escriure Kundera ens sembla prou meritori de passar a la posterioritat. Probablement, tot i ser autor d’algunes bones novel·les, la nostra predilecció per Kundera prové més aviat de les lectures que hem fet de la seva obra assagística. Clarivident, punyent, amè, Kundera demostra en els seus assajos que és un gran lector, un excel·lent crític i un molt bon comunicador. Pocs intel·lectuals saben transmetre idees amb la fluïdesa i la grapa amb què ho fa Kundera. Amb els seus lectors esdevé un veritable encantador de serps: ens fascina i paralitza amb les seves il·luminacions.
«Ningú no és més insensible que les persones sentimentals.» Una frase com aquesta, rigorosament exacta —com podem comprovar cadascun dels dies que vivim d’aquesta nostra època ultraindividualista i ultraemocional—, la podríem haver atribuït a una ment tan brillant com la d’Oscar Wilde, un altre magnífic escriptor que brillava en els seus assajos i a l’hora de comunicar idees, un terreny en què difícilment ningú ha pogut arribar a comparar-s’hi. I és que, de la mateixa manera que Wilde posava sovint les seves idees en boca dels protagonistes de les seves obres teatrals o de narrativa, Kundera també utilitza les seves narracions per deixar anotats pensaments que ens foraden el cervell tan bon punt els llegim, encara que ens els trobem en alguna de les seves obres menys reexides, fins al punt que la lectura d’aquestes obres menors no acaba de ser mai una pèrdua de temps.
És justament el que m’ha passat en llegir La identitat, una novel·la breu que Kundera, ja convertit en escriptor en llengua francesa, va publicar el 1997 (traducció de Lluís M. Todó, Edicions Destino, 2002). Hi narra una relació empantanegada —per dir-ho d’alguna manera— entre una dona divorciada que ha perdut un fill i un home un pèl més jove que no ha tingut gaire èxit a la vida per raons diverses, entre les quals hi ha la manca d’ambició i un cert esgarriament vital. Kundera fa avançar el relat per mitjà de diverses escenes, algunes superposades a les altres, seguint un procediment a priori força convencional, però que s’anirà recargolant a mesura que avanci la història. Una història prou simple, d’altra banda, perquè Kundera no necessita bastir cap gran artefacte narratiu per expressar el que vol transmetre; és a dir, per tenir l’excusa per incorporar al text algunes reflexions marca de la casa que són un bon exemple del que dèiem més amunt.
Així, quan la protagonista —recordem-ho: una mare que ha perdut el seu fill— veu certs homes exercint de pares, pensa: «Els homes s’han papaïtzat. Ja no són pares, són només papàs, cosa que significa: pares sense autoritat de pare. S’imagina que coqueteja amb un papà que empeny el cotxet amb un nen i en porta dos més, a l’esquena i a la panxa; aprofitant un moment en què la dona s’ha aturat davant d’un aparador, ella dona en veu baixa una cita al marit. Què faria ell? L’home transformat en arbre de fills, encara podria girar-se cap a la desconeguda? Les criatures penjades a l’esquena i a la panxa, es posarien a cridar contra el moviment molest del seu portador? Aquella idea li sembla divertida i la posa de bon humor. Pensa: visc en un món on els homes ja no es tornaran a girar mai més al meu pas.» (Pàg. 17)
La primera part d’aquest pensament, tres dècades més tard d’haver estat escrita, es fa sorprenentment lúcida: tots hem vist aquesta mena de papàs als carrers i places de les nostres viles. La segona part vol endinsar-se en la ment de la dona des d’una altra perspectiva, un intent en què Kundera insisteix unes quantes pàgines més endavant, just quan trobem una de les reflexions més penetrants del llibre:
El dia següent se’n va anar al cementiri (tal com feia almenys una vegada al mes) i es va aturar davant de la tomba del seu fill. Quan és allà, sempre parla amb ell, i aquell dia, com si tingués necessitat d’explicar-se, de justificar-se, li diu rei meu, rei meu, no et pensis que no t’estimo o que no t’he estimat, però precisament perquè t’he estimat no hauria pogut convertir-me en el que soc si tu continuessis amb mi. És impossible tenir un fill i menysprear el món tal com és, perquè és en aquest món on l’hem posat. Per aquest fill ens lliguem al món, pensem en el seu futur, participem de bon grat en el seu soroll, en les seves agitacions, ens prenem seriosament la seva incurable estupidesa. Amb la teva mort, em vas privar del plaer d’estar amb tu, però al mateix temps em vas fer lliure. Lliure en el meu enfrontament amb el món que no m’estimo. I si puc permetre’m no estimar-lo, és perquè tu ja no hi ets. Els meus pensaments negres ja no poden ser cap maledicció per a tu. Ara vull dir-te, tants anys després que em deixessis, que he comprès la teva mort com un regal, i que he acabat acceptant aquest regal terrible. (Pàg. 56-57)
Costa no empatitzar amb aquesta mare, adonar-se que el món, certament, el podem menysprear tan sols els qui no hem tingut fills. En canvi, quan Kundera pretén endinsar-se en una altra mena de pensaments íntims de les seves protagonistes, no puc evitar que m’assaltin els dubtis, que senti la necessitat de posar les seves paraules en quarentena. Em refereixo, per exemple, als fragments en què Kundera narra les fantasies sexuals d’aquesta mateixa dona, la Chantal. Fins a quin punt —em pregunto mentro llegeixo— certs homes s’han dedicat a voler introduir-se en la ment femenina per elucubrar sobre la seva sexualitat imaginada? Amb quin encert ho han fet? Amb quina perspicàcia han perseguit el seu objectiu? No tinc respostes a aquestes preguntes; tan sols em veig amb cor de plantejar els dubtes.
I entre aquests dubtes també n’hi ha un que és conseqüència del que plantejo a propòsit de Kundera i la seva visió de la sexualitat femenina. Més que un dubte, potser és un temor: ¿no correm el perill de posar-ho tot sota sospita —tot el que s’ha escrit fins ara, tot el que han escrit fins ara els homes, si més no— i, per aquest procediment, d’acabar sent incapaços de llegir obres que han fet grans aportacions a la literatura i a la cultura universals? Temo que estiguem arribant a aquest moment, a l’instant en què se’ns comenci a fer difícil llegir sense aprensió obres fins avui mai qüestionades. Per descomptat, és lícit replantejar-s’ho tot i descavalcar del pedestal títols que el cànon patriarcal potser ha encimbellat sense merèixer-ho prou, o a costa d’amagar obres tant o més reexides que havien estat escrites per dones. Jo mateix plantejo dubtes sobre Kundera i la seva capacitat per parlar de la sexualitat femenina amb segons quina ferma determinació.
El que no hauria de passar és que en un futur pròxim els pocs homes que llegeixin no tinguin més interès a llegir obres escrites per dones, ni que les dones no vulguin saber res del que escriuen els homes. Vivim en una època estranya, plena d’emocions, de sentiments, d’éssers sentimentals. Ha passat el centenari de la mort de Kafka sense pena ni glòria. Quines fantasies, les seves! Potser aviat no sabrem com llegir-les. Potser… Quin món.
L'Acció Paral·lela 