És ben cert que de vegades —o més aviat ben sovint— les obres que llegim parlen de personatges i expliquen històries que d’entrada no ens susciten cap mena d’interès. Què pot cridar-nos l’atenció, per exemple, d’un gris oficinista que treballa en una casa d’assegurances a la Praga de principis del segle XX? Pot la seva vida tenir cap mena d’interès per a nosaltres? O per què hem de voler saber què passa pel cap d’un encara més gris venedor d’anuncis publicitaris que veiem vagarejar amunt i avall per Dublín al llarg d’un dia qualsevol? Què ens importa el que pensen els membres d’una família avorrida que passa unes dies arran de mar mentre decideixen si faran o no una visita al far proper? O —i més val que ho deixem aquí…— per quina raó hauríem de sentir-nos atrets pels records interminables d’un misogin malaltó i desvagat que passa els dies espiant la gent que l’envolta, desitjant ser un escriptor sense escriure mai, esperant tothora la invitació per ser rebut a casa de la societat parisina més selecta i encarcarada? És un enigma, però un de ben petit, oi?, perquè sabem prou bé què ens interessa de totes aquestes obres: no tan sols què ens expliquen, sinó com ens ho expliquen.
Per sort, a voltes també ensopeguem llibres que narren històries que ens captiven, que parlen de personatges que ens atrauen poderosament: de figures com Hèctor, Ulisses, Enees, Genji o Stavroguin. No, no és el cas de la novel·la que acabo de llegir: El soroll i la fúria, una de les obres més destacades que va deixar-nos William Faulkner (Proa, 2008, traducció de Jordi Arbonès revisada per Mercè Costa Clos). Aquesta és la realitat: a mi la història d’una família que va viure a principis del segle XX al sud dels Estats Units no em suscita cap curiositat. I malgrat tot he llegit aquesta novel·la publicada el 1929, quan tot just l’autor tenia 31 anys. L’obra marca un notable pas endavant en la producció de Faulkner, que decideix desfer-se de qualsevol cotilla i dur la narració pels verals de l’experimentació, seguint el solc que a l’altra banda de l’Atlàntic imprimien en el panorama literari autors com Joyce, Woolf i companyia. Per trenar la seva crònica de la família Compson, Faulkner recorre al molòleg interior, a la multiplicitat de veus o punts de vista, a la fragmentació del relat, als salts en el temps narratiu i al joc. Al joc, per exemple, amb els noms dels personatges, una manera de crear confusió en el lector i de retardar el moment en què aquest aconseguirà fer-se càrrec de la situació.
Matisem tot això, però. Se sol dir i repetir que Faulkner explica aquí uns mateixos fets des de punts de vista diferents. És així? No ben bé. I dic no ben bé perquè cadascun dels personatges als quals dona veu no explica exactament els mateixos fets. Hi ha coincidències en els esdeveniments narrats, per descomptat, però l’obra funciona més aviat com un puzle que cada personatge ajuda a completar amb les peces que aporta: algunes encaixen bé entre si; d’altres són peces esparses que omplen buits, gairebé sempre a mitges, de manera que el lector, si s’hi esforça, aconsegueix amb prou feines formar-se una visió aproximada del conjunt, sense arribar a obtenir una imatge perfecta i acabada.
Esclar, com en qualsevol puzle, els instants inicials són els més complicats: el tauler és buit, tot està per fer. Potser és per això que en les dues primeres parts del llibre les dificultats amb què es troba el lector per capir de què va el relat són majors. Damunt del tauler van caient peces que no sap on situar, les unes independents de les altres —tant en l’espai com en el temps del fil narratiu. En les dues parts següents, amb les normes del joc ja ben interioritzades, avançarà amb més facilitat i acabarà formant-se una idea de tot el conjunt. Llavors podrà fins i tot sospitar que aquesta desintegració del relat en peces minúscules és la manera com Faulkner ha traslladat a la forma el contingut de la narració: la desintegració de la família Compson.
Què més en traurà el lector? A mi —com a lector… europeu?—, d’aquest Faulkner m’interessa el com, no pas el què. Dit amb altres paraules: hi ha novel·les de les quals diria moltes coses sobre el que expliquen i sobre com ho expliquen. Fons i forma. Idees i estil. Respecte d’altres novel·les, tan sols en comentaria el que diuen, perquè la forma és convencional, és a dir, l’obra no fa cap aportació destacada des d’aquest punt de vista. I encabat hi ha les obres de les quals tan sols en destacaria la forma, la manera com, perquè el contingut se m’apareix absolutament anodí. Ja hem arribat al Faulkner d’El soroll i la fúria. I mira que en sap, d’escriure; això és indiscutible. I també és indiscutible que és un autor americà, que escriu en anglès i que a finals dels anys vint del segle passat renova la narrativa nord-americana i la porta cap a camins poc fressats.
A mi és fàcil que em pugui interessar molt més la peripècia d’un parell de catalans perduts a l’illa de la Martinica en el seu camí cap a l’exili, que és la història que ens explica Avel·lí Artís-Gener a Les dues funcions del circ, obra amb la qual Tísner renova la novel·lística catalana als anys seixanta. Però, esclar, Tísner la va escriure en català i en època de dictadures, i per tant sense tenir al darrere la maquinària publicitària que sempre han tingut les grans literatures.
La vellor em fa ser una mica repatani, segurament. El cas és que després de molt de temps he tornat a la literatura nord-americana. Em penso, però, que continuaré dosificant aquestes visites. Potser perquè amb el com ja no en faig prou.
L'Acció Paral·lela 